INSTITUCIONS POLÍTIQUES CONTEMPORÀNIES

Llibres bàsics + apunts.

Manual: Introducció a la Ciència Política (1998), Caminal,

Biblioteca.

Pasquino, Alians Universitat

Enciclopèdia Internacional de les Ciències Polítiques. Biblioteca

Lletres.

Diccionari temàtic de Bogdanor: “Enciclop. de les instit. polítiques” Aliança Universitat.

Diccionario de Ciència Política, Bobbio

Examen: 2 parts. 1ª = Escollir entre 2 temes per desenvolupar

60% I relacionar, o preguntes que obliguin a

Escriure coses implícites. Ex. ¿Són

necessaris els governs? Raonar.

2ª = 2 o 3 preguntes breus per escollir entre

40% 3 o 4. No + de 10 - 15 línies.

Treballs classe optatius: Per si queda 4'5...

Treball: Tema lectura. 40% nota. 20 - 30 pàg. Abans finals

Octubre paper amb tema del temari . Entregar a la

tornada de vacances. 5 o 10 primeres pàg. explicar

la tesi del llibre, la resta agafar algun aspecte i

comentar-ho.

• 1Conceptes bàsics de ciència política

Concepte de política:

Política és aquella activitat a través de la qual s'adopten i s'executen decisions que afecten a una comunitat.

En una perspectiva històrica ha anat prenent diverses formes i ha anat evolucionant.

El que avui nosaltres entenem com a pautes polítiques són molt diferents a les d'altres èpoques.

Política és una activitat una realitat dinàmica, no estàtica.

Necessita (tal y com aquí l'entenem) d'una comunitat sobre la qual projectar-se.

No és possible parlar de política si no tenim una comunitat. Per tant sense societat no és comprensible la política. Sense política tampoc és possible l'existència de la societat.

- Classificació:

Concepte clàssic de política: Des de la perspectiva clàssica la

política era una tècnica que permetia que els integrants

d'una comunitat visquessin junts i implicats en el seu

esdevenir col·lectiu: la política no era l'activitat que

feien uns quants de la comunitat. La política la feien

tots els que eren reconeguts com a membres d'una

comunitat (esclaus, dones...no).

Idiotes: Eren individus que s'aïllaven i no miraven pel

bé de la societat, no participaven, podent-t'ho fer, en

política.

Concepte modern: (finals s. XV - començaments XVI). Lligat

amb l'aparició de l'estat com a forma d'organització

política. Política en relació al poder. Política

encaminada, en una concepció moderna, no tant a la

gestió del govern de la comunitat, sinó a l'obtenció i

manteniment del poder. Es reconeix la superioritat del

poder polític enfront d'altres poders (econòmic,

espirituals “religió”).

Poder polític independent de qualsevol altre tipus de

Poder. Concepte modern de política intenta fer del poder

Polític el poder del sobirà (no sotmès a cap altra decisió

que el seu propi interès). També inclou característiques:

La Dicotomia públic / privat. El poder polític es preocupa

d'allò públic, el que afecta a tota la comunitat. Ciutadans es preocupen del privat. Esquerra tendeix a creure que el que és públic té preeminència. Dreta tendeix a pensar que el que és privat té prioritat sobre el que és públic. Dicotomia públic /privat és un dels elements centrals que defineixen el concepte modern. Una altra manera de definir seria estat /societat civil = públic / privat.

“Gobierno, estado y sociedad” Bobbio. Biblioteca ciències socials.

1.1. La política com a gestió del conflicte social. Política com a procés i política com a estructura

Estat en la seva precisió s'ha conceptualitzat com l'espai públic per excel·lència, l'esfera on la política es desenvolupa.

Portant a l'extrem aquesta idea es pot caure en l'error de pensar que la política només es fa a l'Estat (o que fora de l'Estat no es fa política).

Fora de l'Estat, a la societat civil, també hi ha política.

Política: (tal com l'entenem avui) És un conjunt d'activitats fetes per una multitud d'individus (col·lectiu) que interactuen entre ells i van formulant demandes, propostes i solucions.

El sistema polític és molt + que l'Estat. L'Estat és un component + del sistema polític, i ens permet veure com, d'una forma molt simple, funciona la vida política a les nostres societats.

Definició d'Easton (anys 50) del Sistema Polític =

“El sistema polític són un conjunt d'interaccions i institucions socials a través de les quals una societat pren decisions que es consideren vinculants per a la major part dels membres d'aquella societat”.

Això relativitza el paper de l'Estat. La política va + enllà de l'Estat.

Funcionament del sistema polític segons Easton:

La societat genera unes demandes, necessitats o idees, unes demandes que es formulen cap al govern. Procés de demandes ! Inputs (demandes que es formulen). Les demandes són rebudes i processades per part d'aquells que tenen possibilitat de processar-les i donar-les sortida. Un cop s'han processat aquests organismes donen resposta a demandes ! Outpus: respostes de les institucions a demandes. Aquesta resposta genera un impacte sobre la societat que modifica la seva demanda original i en genera de noves.

Aquest procés és el que coneixem pel procés de Retroalimentació = Feed-back.

Els governs poden ignorar les demandes (és una forma de donar resposta). Condicionen la visió dels individus: Mitjans de comunicació, escola, moment històric, situació sociocultural...

Partits polítics = Són organismes que se situen en una doble caient: 1er són actors que des de la societat formulen demandes, però quan arriben a ser partits en el govern tenen la capacitat de donar resposta a les demandes que s'han formulat.

Els Imputs també els hem d'entendre com a suport a les institucions. Un sistema polític qualsevol necessita suports explícits per manternir-se. El suport moltes vegades ve condicionat per la capacitat d'assimilació de les demandes que la societat fa cap a les institucions.

- Definicions:

Outputs: Les solucions donades pels governaments. Solucions que sempre són selectives (sempre són decisions que es prenen deixant al marge altres possibles solucions).

Imputs: Són demandes concretes i els suports explícits o implícits cap al sistema. Estan absolutament condicionades per l'impacte que els produeixen les respostes (decisions) dels governaments (feed-back ! impacte).

Darrera la política sempre hi ha una noció de conflicte (part inseparable de la política). Recursos sempre són escassos ! sempre cal prioritzar (ser selectiu).

1.2. La noció del poder. Formes de poder. Legitimació: tipus i processos

La política està estretament relacionada amb el poder. Sense les relacions de poder no es pot entendre el funcionament de la societat.

L'Estat, com a organització política, exerceix un poder màxim sobre totes les decisions polítiques.

M. Weber (llibre). Defineix que l'Estat disposa del monopoli de la distància legítima.

- Legitimació: Recurs principal que té un Estat per no

utilitzar la violència. Un sistema polític es considera

legítim quan té una solvència a la pràctica.

La legitimitat permet estalviar utilització de la violència

als governants.

El grau de legitimitat que té un governant és

inversament proporcional a la utilització de la violència

física que ha de fer servir per mantenir el poder.

- Formes històriques de legitimació del poder polític:

Segons Weber hi ha 3 grans formes de legitimació =

1ª: La Tradicional: aquella que justifica el poder en

base al poder que tradicionalment havia

existit (propi de la monarquia absoluta).

2ª: Legitimació Carismàtica: Mecanisme que se

sustenta a partir de la convicció que el

govern té uns dots extraordinaris als de la

resta (pròpia de poblacions post -

revolucionàries, grans imperis)

3ª: Legal Racional: La legitimació prové de la

racionalitat, del comportament del dirigent,

entenent que la racionalitat és allò que es fa

d'acord amb la llei (pròpia de les societats

contemporànies).

Aquests són tipus ideals. No necessàriament trobem

aquests 3 tipus en la vida real.

Tipologia: Conjunt de tipus ideals que se'ns presenten.

L'Estat modern s'ubicaria dins del 3er tipus.

Altres mecanismes:

Legitimació per procediment: respon a la lògica que

els procediments estan pautats, el

procediment dels governants és previsible.

Legitimació per representació: governaments tenen

legitimitat per fer coses en funció d'una

representació atorgada a través d'unes

eleccions.

Legitimació per resultats: allò important és el que

s'acaba produint, el producte final.

En la història de la humanitat hi ha hagut 3 grans

arguments sobre els quals s'ha tendit a buscar la

legitimitat:

1: El principi de la voluntat: hi ha 2 grans

tradicions sobre aquest principi =

Situar la voluntat a partir d'origen diví o

sobrenatural (ex: Franco caudillo por la gracia de Dios).

Legitimació popular o poder polític fonamentat en la voluntat del poble (no té pq. ser democràcia). Ex: revolució.

2: El principi de la Natura: 2 tipus =

Apel·lant a la naturalesa ho fan a partir de

la divisió natural entre forts i dèbils. Capacitat que té un govern pq. està capacitat per governar enfront de la massa capacitada per obeir.

b) El poder polític s'ha de fomentar en les lleis de la naturalesa, res ni ningú pot alterar en cap cas aquestes lleis naturals. La llei, la raó, s'ha de supeditar als drets naturals.

3: La història. 2 formes d'utilitzar-la a favor de la

legitimació del poder =

Visió conservadora: poder polític que

utilitza la història passada com a legitimació del poder. Ex: monarquia.

b) Els que utilitzen la història que s'ha de construir, el futur. Ex: moviments revolucionaris.

En una societat democràtica les eleccions són el principal instrument de legitimació, no només del govern, sinó del conjunt del sistema polític.

El poder: Sovint s'utilitzen conceptes que no volen dir el mateix però com a sinònims.

2 aspectes a distingir:

Influència: Podem parlar d'influència quan un subjecte

pot fer que un altre subjecte actiu d'una

determinada manera sense que es violenti cap

voluntat per part de l'individu afectat. És

imprescindible pel poder polític, però només la pot

exercir aquell poder polític que és percebut com a

legítim. Quan un poder polític perd aquesta

legitimitat està obligat a utilitzar la coacció

(capacitat per exercir influència).

Coacció: Situació on un individu obliga a un altre a fer

alguna cosa que si no la fa tindrà conseqüències

negatives per ell.

• 2 Estat i societat. Perspectiva històrica

2.1. Formes preestatals de dominació política

L'Estat és per nosaltres la forma de dominació política.

Mirant la història de la humanitat l'Estat és només una petita anècdota. L'Estat no apareix fina al segle XV - XVI, per tant en perspectiva històrica és només una petita anècdota.

La política és una realitat indissociable des de que l'home viu en societat. El poder polític també forma part de la humanitat des dels orígens (antics).

Abans de l'Estat hi ha hagut molt altres mecanismes de dominació política. El que diferència a l'Estat com a organització del poder polític és que ha esdevingut una fórmula universal, cosa que no podem afirmar de les formes anteriors d'organització del poder polític abans de l'Estat.

Formes preestatals ! Les anomenem així per diferenciar abans de l'Estat. D'aquestes només coneixem algunes que són totes formes pròpies de les societats sedentàries.

El moment clau on tenim referència de com s'organitza la societat és a la revolució agrària.

Classificació de les formes preestatals:

• 1. Imperis hidràulics (o mode de producció asiàtic segons Marx) =

Característiques de la societat:

Espais dedicats a l'activitat agrària, que permetien generar uns excedents en la seva producció. Aquests excedents es distribuïen de forma desigual en la població i això va donar lloc a una estratificació social jerarquitzada, complexa. (El concepte de propietat tal com ara l'entenem no existia). Aquesta estratificació tenia correspondència amb el poder polític i religiós d'aquestes societats.

Aquestes societats, ubicades a Mesopotàmia, van ser unes organitzacions polítiques d'estructura burocràtica. Hi havia una certa professionalització en les tasques polítiques i religioses. Professionalització a la qual només s'accedia per condició hereditària.

Societats segmentades.

• 2. Formes antigues =

Es corresponen amb la Grècia clàssica (polis) i la Roma republicana (prèvia a l'Imperi). En la polis es defineix una ciutat - estat. Una entitat petita en quan a tamany, autogovernada, amb capacitat per sostenir-se econòmicament, integrada per diverses famílies.

Un dels seus aspectes claus en la forma d'organització política era el principi d'igualtat. A la polis la societat no tenia un segment especialitzat en l'activitat política (" hidràulics). Tothom podia participar en la gestió i decisió política.

En realitat sí hi havia diferents segments: Igualtat només per homes reconeguts com a ciutadans.

Aspecte important de la polis (que la diferencia d'altres) és que no hi havia una diferència entre l'interès privat i l'interès públic, fins a l'extrem que els governants eren escollits mitjançant un sorteig.

Assamblees massivament seguides (7 o 8 mil persones). Les assamblees decidien el futur de la polis. El govern de la ciutat executava el que l'assamblea decidia (govern escollit per sorteig).

• 3. Model esclavista =

És caracteritza per ser una organització fortament burocratitzada (1 element similar a hidràulics) amb una jerarquia per sobre de la qual hi havia l'emperador.

La figura de l'emperador es caracteritza per que també reivindica la màxima autoritat política (coincidència cap polític i cap religiós " hidràulics).

Trenca amb una de les característiques de la polis: no accepten la igualtat dels individus i els ciutadans de l'Imperi no tenen cap reconeixement per participar en les decisions polítiques.

Els ciutadans són súbdits, amb la missió principal d'obeir l'emperador sense cap possibilitat de participar en decisions polítiques.

Desapareix qualsevol tipus de referència a la democràcia.

El trencament d'aquests principis democràtics es deu al creixement territorial, la creació de l'Imperi i l'increment notable d'un sector de la població que té funció d'esclaus.

Model cronològicament posterior al model de la democràcia clàssica i és antecedent del següent model feudal.

• 4. Model feudal=

Apareix quan es descomposa l'Imperi romà. Té com a conseqüència la fragmentació de l'antic Imperi romà: cosa que afavoreix l'aparició d'una nova raça ! aristocràcia nobiliària, que esdevé una peça clau per controlar el territori.

Característiques del feudalisme:

Rellevant en relacions polítiques ! Relació de vassallatge entre la població i la nova classe d'aristocràcia nobiliària (senyors feudals).

Múltiples poders polítics giren entorn del sr. feudal, que manté una relació amb els seus súbdits d'exclusiva lleialtat dels súbdits, no hi ha altres llaços.

La lleialtat es donava a canvi d'una protecció.

Dins la lleialtat hi entrava el pagament d'uns tributs que permetien al sr. feudal mantenir l'exèrcit i atorgaven als senyors una preeminència econòmica i militar.

Protecció militar a canvi de productivitat.

No organització burocràtica.

S'expressa la idea d'un únic poder polític sobirà que té en un territori la seva àrea d'influència.

Entra en crisi per un seguit de factors socials, econòmics sobre tot, i el feudalisme rep el cop definitiu quan es comença a consolidar l'emergència d'una nova realitat: aparició de la burgesia.

La burgesia és entesa com aquell sector de la societat que es localitza a les ciutats (ciutats adquireixen + protagonisme) i que té com a activitat principal el comerç.

Crisis del feudalisme:

3 grans elements !

1- Les fortes crisis que es produeixen en aquelles

institucions polítiques conegudes com a parlaments

medievals (origen dels contemporanis) on els senyors

feudals es reunien per aconsellar i, sobretot, pagar als

monarques de l'època.

La relació entre els senyors feudals i els monarques es

deterioren especialment per que els senyors feudals

demanen + capacitat de decisió i pels intents dels

monarques de fer créixer el seu poder construint unes

administracions fortes i substituir en part la funció dels

senyors feudals (la recaptació d'impostos).

2- Tensions que es viuen entre la noblesa i la burgesia.

Tensions per que la burgesia, a partir del seu

dinamisme i la nova forma d'entendre l'activitat

econòmica, aconsegueix + recursos econòmics que els

senyors feudals i se'ls atorga un protagonisme que els

propis monarques reconeixen, fet que treu influència

als senyors feudal. La tensió perdura fins el s. XVIII.

3- Enfrontament continuat entre governants i església.

Governants intentaven fer-se amb el poder de l'església

(cada vagada + important) per disposar també d'una

activitat moral dels seus súbdits, no només política.

Aquests tres elements són els motius de la descomposició efectiva del feudalisme i de l'aparició de l'Estat.

Aquest procés de decadència del feudalisme respon al procés de modernització de la societat en l'àmbit social, econòmic i polític.

Estat com a sinònim de modernitat.

L'element clau de la modernitat (és una característica central de l'Estat) és que el poder polític desapareix entès com a vincle personal (contracte entre senyor feudal i súbdit) i s'instaura el poder polític fonamentat en una relació impersonal entre el governant i el governat.

Intervenen també autors quan formalitzen una teoria sobre l'Estat:

Maquiavel: És considerat el pare de la ciència política moderna. Aportació = Defensar que la política havia d'entendre's com una àrea autònoma de qualsevol altre poder (ja sigui econòmic o religiós). A l'àrea autònoma la política ha de tenir la seva pròpia moral. Un polític, quan actuava políticament, només havia de regir-se pels principis que li permetessin obtenir la + gran eficàcia en els seus objectius. No tenia perquè sotmetre la seva actuació política, per exemple a la moral catòlica.

Això es concreta en la Raó d'Estat: actuació política que no s'ha de sotmetre a cap altre principi que el d'obtenir allò que s'ha proposat. Amb ell es defineix una autoritat política que comença a intentar ser autònoma i això desenvolupat portarà a concebre el principi de sobirania (cap altre poder existeix per sobre de la capacitat de decisió d'una persona).

Bodí: Estat com a poder sobirà. Defineix el concepte de sobirania com l'existència d'un poder únic i absolut que comporta la capacitat de fer aplicar la llei i garantir-la a tots els súbdits o ciutadans. La sobirania és un atribut indispensable per tot poder polític que vol ser estable i consolidar-se en el temps. La sobirania és el gran referent que permet l'aparició dels nous estats que comencen a consolidar-se entre els segles XV - XVI. Aquestes realitats polítiques (estats) en el seu procés de formació reclamen per elles mateixes aquest concepte de sobirania.

Característiques de la sobirania: 1. Indelegable (quan es delega es perd l'atribut), 2. Indivisible(o es té o no es té), 3. Exercici de la sobirania esdevé irresistible. Ningú es pot resistir sense conseqüències negatives a les decisions d'un sobirà.

Fins fa poc la sobirania ha estat al gran element que ha reiterat les justificacions dels estats i, particularment, dels estats-nació. També ha estat el gran argument dels nacionalismes, que sense disposar d'un estat propi han intentat construir les condicions per disfrutar d'aquesta estructura.

La sobirania ha entrat en crisi com a concepte d'ençà que la globalització ha començat a posar-se de moda. L'Estat esdevé massa petit per donar resposta, perd el control de la sobirania i porta a la creació d'entitats supraestatals (ex: UE).

Nous autors parlen del concepte de sobirania compartida, altres de sobirania foradada (diferents conceptes per intentar descriure una realitat). Nacionalismes plantegen que el que cal obtenir és una sobirania compartida (forma de no reivindicar un Estat i a la vegada reivindicar poder polític).

2.2. Aparició i característiques de l'Estat

Característiques que defineixen l'aparició de l'Estat =

1. Unificació del poder. L'Estat comporta una centralizació

política, una autoritat central que dóna sentit a

l'organització política. Esforç per centralitzar el poder

polític en unes institucions permet a l'Estat portar a la

pràctica impersonalitzar les relacions de poder.

L'important no és la persona que ostenta el poder sinó

l'existència d'una institució concreta.

2. Especialització. En l'estat la política esdevé una activitat

específica i autónoma de qualsevol altre activitat.

Aquesta especialització comporta una

professionalització que té com a objectiu principal

administrar el govern dels ciutadans.

3. Territorialització del govern. El poder polític en l'Estat té

un territori concret on sustentar-se i té uns àmbits

limitats d'actuació, que són una àmbits territorials fora

dels quals no se li reconeix el principi de sobirania. Al

territori l'Estat és sobirà i és on es desplega tota la seva

capacitat d'influència, on s'apliquen les lleis i com

s'exerceix el monopoli de dominació que inclou també el

dret a la utilització de la violència d'una forma legítima.

Formes d'Estat de dominació:

Una de les + influents va ser la monarquia absoluta

(forma de dominació amb la qual l'Estat es va

consolidar i desenvolupar). La monarquia absoluta va

néixer com a contrapunt al model feudal existent i a

una situació on els senyors feudals intentaven

condicionar cada vegada més al monarca i el monarca es

veia cada vegada + limitat per obtenir recursos i poder

desenvolupar-se per obtenir els seus interessos.

Contrapunt a la pressió dels senyors feudals a la

monarquia i pretenen aprofitar aquesta estructura que

estava formant-se per exercir sense cap tipus

d'impediment el poder polític.

A part de fer realitat aquesta idea d'Estat té altres

funcions:

Unificar els drets en un únic dret.

Impulsar la centralització i el centralisme del poder

polític.

2.3. Estat liberal: aparició i característiques. El pensament polític liberal

2ª forma de dominació política de l'Estat.

(cronològicament després de la monarquia

absoluta). Les revolucions liberals es plantegen als segles XVII - XVIII i es fonamenten en 2 gras idees:

Existeixen uns drets individuals sobre els quals ningú, més enllà del propi individu, pot decidir. Inclós l'Estat, l'Estat ha de limitar-se al seu camp d'actuació sinó vol vulnerar aquests drets individuals.

Convenciment que l'Estat (també l'església) disposa d'un poder excessiu, que no disposa de mecanismes de control en el seu exercici i que urgentment necessita ser limitat. Per això el nou model que els autors liberals plantegen és el d'un Estat que per una banda respongui a la necessitat de respectar els drets individuals i es limiti al seu camp d'actuació i intervingui el mínim possible, i que aquest nou Estat disposi de mecanismes de control reals per part dels ciutadans i que permeti al governament actuar lliurement. Imposar criteris democràtics d'elecció de governaments.

El pensament liberal és el nucli del sistema democràtic que encara avui disposem.

2 corrents de pensament liberal:

1. Estatocèntric = Defensa l'Estat fort com a mecanisme de regulació de la societat.

2. Sociocèntrics = Defensen la quasi desaparició de l'Estat. Argumenten a favor de l'Estat mínim (mínim poder possible), i confien en les capacitats d'autorregulació de la societat.

Aquest debat sobre el paper que ha de jugar l'Estat comença a emergir amb força després de la Revolució Francesa i condiciona bona part del debat ideològic i polític de tot el s. XIX i XX.

Aquest Estat, que emergeix quan s'enderroca l'absolutisme, inicia un camí que porta a una intervenció diluïda del nou Estat (feble), especialment en tot el que fa referència a la matèria econòmica i social, i porta a prioritzar la idea que l'Estat és complementari a la societat civil, i que l'Estat no pot ser un instrument de transformació de la societat, sinó només una institució que dóna unes garanties mínimes per que la societat civil pugui desenvolupar-se.

El liberalisme partia de dos grans idees: Llibertat i Igualtat de tots els individus. La concreció, durant el segle XIX d'Estats liberals fa evident que és difícilment compatible la combinació de la llibertat i la igualtat. Evident a partir de la Revolució Industrial, on comença a ser visible en bona part de la societat europea i provoca dues gran demandes que l'Estat liberal clàssic no pot satisfer:

1. Demanda de drets socials i liberals (per part del moviment obrer) = L'Estat no pot respondre a aquesta demanda perquè no hi pot entrar (paper Estat minimitzat).

2. Sufragi universal = Igualtat de drets polítics per totes les persones. L'Estat no pot satisfer perquè la minoria governant seria derrotada.

Després de la Revolució Francesa, a partir del segle XIX, es desenvolupa l'Estat liberal.

Vol centrar dues grans idees:

1. Convicció de la igualtat de tots els individus.

2. Respecte a la llibertat: es concreta amb el principi de no

intervenció.

Les idees de llibertat i igualtat es van quedar només en la teoria.

L'expressió més clara d'incoherència va ser el no reconeixement del sufragi de vot.

En política sempre cal diferenciar entre idees i plantejaments i el que acaba sent a la realitat (que acaba tenint matisos diferents).

El que sí manté l'Estat Liberal és el principi de no intervenció:

• Deixar que la societat civil s'autoreguli lliurement sense una pressió o condicionant dels poders polítics.

2.4. Estat del Benestar: aparició i desenvolupament. Crisi i reestructuració

Al s. XIX hi ha una consolidació de la Revolució Industrial ! Com a conseqüència apareix una nova classe social: proletariat, que en un període relativament curt esdevenen protagonistes socials i polítics de les ciutats.

L'existència del moviment obrer que creixia a Europa va comportar l'aparició d'organitzacions obreres:

Sindicats.

Partits socialdemòcrates.

Aquests dos actors (sindical i polític) agafen protagonisme creixent com a instruments de combat polític en la mesura en que les contradiccions de l'Estat Liberal (idea d'igulatat no realitzada) eren més evidents.

Pressió del moviment obrer (sindicat i partit) va donar lloc a dos processos de transformació de l'Estat Liberal:

1. Transformació Política: Es concreta en la reclamació i

conquesta progressiva del sufragi universal.

2. Transformació en defensa dels drets socials dels

treballadors.

Milloren les condicions sociolaborals d'una part molt important de la població.

La coincidència en el temps d'aquests dos processos va ser el detonant de l'aparició de l'Estat Social.

Estat Social: Origen conceptual a Alemanya, finals de segle. Bismark va decidir crear la seguretat social:

Una institució creada a partir de tres lleis que tenia com

a element central la protecció, en alguns àmbits

concrets, dels treballadors.

Àmbits:

Malaltia: llei per protegir els drets dels treballadors

en cas de malaltia.

Pensions: per jubilats.

Accidents laborals.

Aquestes tres lleis són la primera intervenció que fa l'Estat per trencar el que el liberalisme havia consagrat com a a sagrat: Mercat en el seu lliure funcionament.

Es fa evident que l'autoregulació empresaris - treballadors genera problemes que recauen sobre els treballadors.

Això és l'origen de l'Estat del Benestar.

(salt en el temps)

Al període de la II Guerra Mundial:

Beveridge: Polític liberal anglès. Presenta al parlament un informe que es coneix com l'informe Berveridge, al 152, que planteja la reforma del sistema públic de salut a la Gran Bretanya, aprovat pel Parlament Britànic.

Informe Berveridge: Situa una nova idea central ! La universalització dels drets socials.

Totes les persones tenen uns drets socials que tenen com a objectiu alliberar als individus de les necessitats (materials).

Hi havia persones que no estaven inserides al mercat laboral, per tant, no tenia drets.

A la pràctica també es va iniciar l'Estat del Benestar des del plantejament de Birsmark, ha evolucionat i s'han reconegut els drets a tota la població (Berveridge).

L'Estat del Benestar representa un cert trencament de l'Estat Liberal però no una revolució en referència a l'Estat Liberal (no tots els principis queden trencats).

L'Estat del Benestar només es dóna en economies de lliure mercat (economies capitalistes).

4 Períodes de l'Estat del Benestar:

1. Experimentació =

Període inicial de l'Estat del Benestar. 1884 (quan

es va promulgar la primera llei) - fins final I G M

(1917).

Coincideix amb les conseqüències més dures de la

revolució Industrial.

Inici en la legislació que Birsmak planteja en 3

etapes:

1885. Promulgació de la llei d'assegurança

social en cas de malaltia.

b) 1884.Llei que fa referència a accidents laborals.

c) 1889. Llei que fa referència a la invalidesa i

jubilació

Aquestes tres lleis es consideren el nucli central

del sistema de Seguretat Social de l'Estat del

Benestar.

En aquesta etapa les lleis es limiten únicament a

treballadors (drets). Fins la tercera etapa (1945)

això no s'amplia i les prestacions seran universals.

Comença a Alemanya i continua a França i

Espanya. En aquests tres països s'inicia de forma

tímida l'Estat del Benestar.

Es trenca amb el principi de no intervenció del

poder públic en l'economia i el mercat laboral.

Aquesta etapa desenvolupa molt poc les que seran

les característiques pròpies de l'estat del Benestar

a partir de la II GM.

Ara els estats comencen a desenvolupar

l'Administració pública (ampliar numèricament).

Aquesta característica es multiplica en els propers

períodes.

2. Consolidació de l'Estat del Benestar =

Període d'entreguerres (final I GM fins principis II

G M).

Es generalitza en un bon nº de països occidentals

el principi d'intervenció que els tres països havien

començat a principis del segle XX.

Fets que condicionen l'extensió de l'Estat del

Benestar en aquests altres països !

Revolució soviètica: 1917. Crea a la majoria de

governs europeus la sensació que cal actuar

amb una certa convergència per disminuir les

pèssimes condicions laborals i socials dels

treballadors per no córrer el risc que es

generalitzes la revolució russa. Primera acció

preventiva.

Conseqüències de la I GM:

1er Nivell ! Nivell estrictament existencial. A

Europa queden famílies sense cap de família

(garantia recursos de manteniment) o cap de

família ha rebut ferides que l'incapaciten per

inserir-se de nou al mercat laboral.

Obra de forma espectacular l'actuació dels

governs públics per pal·liar aquesta situació a

través de pensions (d'invalidesa, viudetat) o

assistència directa (socio - sanitària).

Això provoca que una àrea de l'administració

pública (sanitat) es desenvolupi per fer front

a la demanda.

2on Nivell ! I GM serveix per trencar tabús sobre

la intervenció pública en l'economia.

Aquesta intervenció podia tenir

conseqüències positives. Sense ella l'economia

no podia haver fet front a la situació de

guerra.

Això dóna lloc a que alguns economistes

trenquin amb el pensament liberal clàssic i

formulin una nova teoria econòmica que es

fonamenta en que els poders públics tenen un

paper important en l'economia de mercat.

Destaca un autor:

Keynes (anys 20). Formula la tª que trenca amb el

que havien estat els principis clàssics de la tª

econòmica liberal (el mercat s'autorregulava i

oferta - demanda s'acabaven equilibrant i

generaven situacions eficients sense que cap actor extern intervingués).

Keynes planteja que calia intervenir en moments de crisi, resseció econòmica, des dels poders públics per intentar que la demanda creixés i que amb el creixement de la demanda es provoqués una reactivació econòmica general (una reacció de l'oferta). La seva tª va coincidir amb la primera gran crisi de capitalisme (1929).

El govern d'EUA va decidir aplicar les polítiques de Keynes per reformar l'economia nord-americana. Roosvelt gestiona la sortida de la crisi del 29, i va formular el que es coneix com al referent de l'Estat del Benestar nord-americà: “New Ideal” ! Compromís que el govern d'EUA pren i comporta l'aplicació a la política nord-americana de Keynes, seguint el model que començava a Europa (model

d'Estat del Benestar).

Això va incentivar a les economies europees a acabar de trencar amb les poques reserves que hi havia a l'hora d'aplicar els principis d'Estat del Benestar, que es va començar a posar en pràctica amb els principis d'economia de Keynes.

New Ideal: Referència important.

També en aquest període a Suécia es produeix la primera concentració social entre empresaris, treballadors i govern (compromís històric: acord). L'acord es fa possible a partir de la presència dels sindicats que ofereixen la no conflictivitat a canvi d'una millora de les seves condicions laborals.

Pacte entre capitalista i treballador que serà copiat per tots els països democràtics europeus (després de la II GM). Això reafirma que el capitalisme, per poder desenvolupar-se amb èxit i créixer, necessita sobretot pau social (no conflictivitat laboral).

A Europa veuen molt clara aquesta exigència del capitalisme i després de la II GM un dels objectius centrals és garantir la pau a canvi de la seguretat que això comportarà un creixement econòmic.

3. Expansió Estat del Benestar =

Després de la II G M (50) fins a meitat anys 70

(73-74).

Característica a tots els països democràtics

europeus: Adaptació de les polítiques keynesianes.

Keynes és el referent en l'economia de l'Europa de

la postguerra.

Objectiu final:

Permetre que hi hagi una plena ocupació (se

suposa que és menys d'un 4% de la població activa en atur).

Coincideix amb l'època de creixement més gran del

capitalisme (edat d'or del capitalisme).

Economia de tots els països tenia un creixement

Positiu.

Creixement espectacular de la despesa pública

(diners que administra l'Estat a través dels

pressupostos generals creix d'una forma

exponencial).

A partir dels anys 50 el percentatge que el govern

administra creix i a països com Suècia o Dinamarca

es situa al 60 - 65% per sobre del PIB (Producte

Interior Brut: Conjunt de riquesa produïda en un

país).

Aquest creixement del pressupost públic és una

característica de l'Estat del Benestar i és el que

portarà a la seva situació de crisi perquè mantenir

aquest nivell de despesa pública (Estat ofereix

molts serveis) significa mantenir una alta pressió

fiscal.

4. Reformulació o Crisi de l'Estat del Benestar =

Dels anys 70 als nostres dies.

Característica ! Creixement de la despesa pública

es manté fins a mitjans dels 70, on s'inicia l'etapa

on encara ens trobem: Etapa de crisi d'adaptació.

Aspecte que provoca canvi de l'etapa és la recessió

econòmica dels anys 60, motivada per la crisi

energètica.

Aquesta situació de crisi porta a qüestionar el

principi de Keynes.

Problema central ! als anys 70 creien

simultàniament atur i inflació (Inflació: increment

espectacular dels preus que acaba provocant una

pèrdua del poder adquisitiu de la població).

Etapa de crisi de l'Estat del Benestar. Crítiques des

de sectors marxistes i sectors neoliberals.

- Sectors Neoliberals: Hayeck, Friedman (2

economistes) encapçalen la crítica cap al model

d'Estat del Benestar.

1ª crítica:

Plantegen que la intervenció de l'Estat en l'economia

a través d'uns impostos elevats provoca una pèrdua

de la llibertat dels individus i una retallada excessiva

dels beneficis de les empreses que acaba

desincentivant els propis empresaris a crear

empreses (llocs de treball).

2ª crítica:

L'Estat quan intervé (oferint educació, sanitat...) és

més ineficaç que l'empresa privada i també més

ineficient (! relació entre el que fas i el cost

econòmic d'allò).

3ª crítica:

Fa referència a un procés de sobredimensionament

del govern (sobrecàrrega).

Els governs han de renovar (o guanyar) la confiança

dels ciutadans. Ciutadans cada vegada demanen més

coses al govern, els partits polítics es comprometen a

oferir les demandes sense considerar el seu cost real.

4ª crítica:

Fa referència a l'atac a la llibertat individual que la

intervenció de l'Estat del Benestar representa. En

oferir sanitat, educació pública... s'acaba

uniformitzant de forma excessiva els serveis i

retallant la llibertat d'elecció del poble.

Solució dels neolliberals:

Que l'estat redueixi la seva prestació de serveis i deixi

que el propi mercat creï aquests serveis que fins ara

oferia l'Estat.

- Sector marxista:

Autor nord-americà: O'Connor.

Crítica que es coneix com “La crisi fiscal de l'Estat” =

Les necessitats de finançament de l'Estat (fruït de les

despeses públiques) creix més ràpidament que la

capacitat d'ingressos que l'Estat té. Això acaba

portant a una situació de bloqueig on l'Estat fa fallida

i on, segons la seva teoria, l'Estat capitalista

desapareixerà a favor de l'Estat socialista.

Hi ha un punt de coincidència entre crítiques (neoliberal i

marxista) en el sentit que la despesa públics i la pressió

fiscal (% d'impostos que la població aguanta) són

insostenibles en el futur (per motius diferents).

Hi ha 2 posicions objectives que a finals del 70 - principis

dels 80 han canviat les societats modernes, cosa que ha

modificat el paper de l'Estat del Benestar:

Cicle vital actiu / cicle vital passiu.

L'Estat del benestar es caracteritza perquè és actiu (paga

pensions, aturats, educació)amb aquelles persones que

estan en el cicle vital passiu i en canvi és passiu amb

aquelles persones del cicle vital actiu (que paguen

impostos).

El canvi es produeix en els 80 ! el nombre de persones

del cicle vital passiu creix i té una tendència a créixer més.

L'Estat haurà de ser més actiu (més serveis), mentre que

el cicle vital actiu es redueix (fonaments de la crisi

econòmica).

Els motius que porten a ampliar el cicle vital passiu són =

- El més important és el demogràfic. S'incrementa l'esperança de vida a una mitjana d'un any per cada set anys. Increment pensions, assistència mèdica (problemes). A partir d'una certa edat la degeneració de la persona creix i les atencions sanitàries que necessita són més grans. Això necessita diners públics a través de la sanitat. A més, les empreses fan la jubilació anticipada.

- Crisi de natalitat: Tendència a reduir la natalitat. Problema a mig termini ! vol dir que d'aquí a uns anys la mà d'obra disponible s'anirà reduint. La capacitat de mantenir a la gent jubilada a través dels treballadors es redueix.

Els autors que han definit la crisi de l'Estat del Benestar han definit la manifestació d'un conflicte per la distribució: Per un costat demandes de serveis i prestacions i per l'altra banda una demanda de disminució de pressió fiscal, això afecta a la distribució de la riquesa.

• 3 Formes organitzatives de la política

3.1 Els conceptes d'estat i nació. Relacions històriques

Nació " Estat, tot i l'existència d'un corrent important que uneix nació i estat amb la fórmula d'Estat - nació.

Concepte de Nació: Concepte relativament nou. Més recent

que el d'Estat i en el seu origen la utilització del

concepte nació era com a contraposició al poder

polític de l'Estat.

La Nació, al llarg dels segles XVI - XVIII, va ser

utilitzada per diversos autors com element que es

contraposa a tot el que representa la monarquia

absoluta.

La idea de nació tenia una “càrrega democràtica” i volia

representar la realitat social que el poder polític, o la

monarquia absoluta d'aquell moment, no representava.

Un dels moments més importants en el

desenvolupament d'aquesta idea va ser la

1. Revolució Francesa:

Autor: Sieyes. Autor important que es pot considerar un

dels teòrics de la revolució i de la idea de nació. Escriu

el llibre Què és el tercer estat? on desenvolupa aquesta

idea de nació contraposada al poder polític de l'antic

règim que s'intentava enderrocar.

El concepte de nació que es desenvolupa a la Revolució

Francesa és el que s'ha acabat coneixent com a concepte

de nació política i contraposada a l'altre gran concepte

de nació, el de nació cultural (lligada al romanticisme).

- Concepte de nació política:

El gran argument que s'utilitza per desenvolupar el concepte de nació es té en el moment que l'Antic Règim cau i els lligams de legislació que existien amb la monarquia han de revisar-se. S'ha de construir un nou poder polític on hi ha d'haver un nou subjecte i noves formes de legitimació perquè la tradicional ha desaparegut.

Funció de la nació:

Funció de subjecte executiu en el procés de Revolució i

concepte de nació com a comunitat (monarquia !

individual).

És la nova font de legitimació del poder que s'anirà

construint.

La plenitud de la Nació només s'aconsegueix quan s'associa a l'Estat.

Nació i Estat, per aquests mecanismes de legitimació

tendeixen a identificar-se.

La Nació és plenament existent només quan es disposa

de l'Estat.

En aquesta mentalitat, la nació és un concepte

instrumental de l'estat per el concepte polític.

La nació serveix per legitimar l'estat.

Moment més àlgid de l'Estat - nació !

amb Napoleó i el seu mandat. Moment de consolidació

de l'estat - nació amb totes les seves conseqüències.

La Nació no té sentit si no és amb l'Estat: per tant, es

produeix un procés d'uniformització des de l'Estat que

afecta a tot el territori, i que acaba amb les

particularitats o diferències que dins d'un mateix estat

podrien existir en territoris diferents, amb diferències

culturals, tradicionals, que s'havien mantingut com

herència del feudalisme a l'època de la monarquia

absoluta.

Es constitueix un estat centralista que altres països

europeus copiaran del model napoleònic.

Aquest concepte d'estat - nació es caracteritza per tres formes d'actuar:

1ª) Articula una presència de l'Estat com a poder

polític (administració central) en tot el territori.

Es fa a partir de la divisió artificial del territori,

amb unes divisions administratives que no

responen a cap realitat però serveixen al govern

per controlar (províncies). A cada territori hi ha

un delegat del govern que executa les ordres.

2ª) Homogenització educativa: tota la població rep

una mateixa formació obligatòria, escolarització

que es fa sense tenir present les possibles llengües

que no siguin oficials de l'estat, ni la història de les

diverses parts de l'Estat no coherent amb la

història de l'Estat - nació central. Aniquilació de

les realitats històriques i culturals existents.

3ª) Homgenització del sistema jurídic (lleis).

Deroguen totes les lleis que tenien només aplicació

en una part del territori i es fa que tots els

ciutadans de l'Estat - nació estiguin subjectes a

una mateixa llei que no contempla les tradicions de

les lleis que en parts del territori podien haver

existit amb anterioritat.

2. Corrent romàntica:

Neix amb els romàntics alemanys.

Corrent de la nació cultural.

El referent d'aquest corrent és Fichte.

Aquests autors plantegen que la nació la podem

identificar independentment de l'estat.

La gran diferència entre el concepte de Sieyes i Fichte és

que pels partidaris de Sieyes la nació només arriba a la

seva plenitud en el moment en que es constitueix en

Estat.

Per Fichte la nació és una realitat viva en la història de

la humanitat que pot sobreviure sense disposar d'una

estructura d'Estat pròpia. Estat era un instrument al

servei de la nació.

En aquest corrent es on busquen les definicions bona part dels nacionalismes sense Estat d'Europa (al llarg del segles XIX i XX). Aquesta nacionalismes tenien com a aspiració central la constitució de nous estats, disposar de reconeixement d'Estat propi.

Voluntat individual ha de quedar sotmesa a la voluntat nacional. Nació per sobre dels individus.

En canvi la nació - política situa l'individu al centre de

tot perquè el liberalisme és el seu punt de referència.

La nació cultural tendeix a reivindicar l'Estat del

que no disposa.

Manzini: Italià que escriu El principi de les Nacionalitats com una lectura que va a definir que

tota nació té el dret legítim de ser reconeguda com estat

i té obligació de lluitar per aconseguir aquest estat.

Error = Creure que el nacionalisme només

existeix a pobles que no han tingut mai un estat i el

reivindiquen. També són nacionalistes les formacions

que formen part de l'Estat però reivindiquen una

presència important de l'Estat (PP ! nacionalisme

espanyol). No es concep un nacionalisme sense que

davant hi hagi un altre nacionalisme.

Renan: (francés, 1940) Defineix nació com un referèndum. Nació és allò que els seus membres volen que sigui i que no té sentit apel·lar a la història si el present no permet que pugui desenvolupar-se.

Concepte d'Estat:

Autors es van posicionant enfront del paradigma modern de la política (divisió públic / privat. Estat com a representant d'allò públic i societat civil d'allò privat).

Ciència política articula teories sota aquesta dicotomia prenent partit per l'Estat o per la societat civil.

• Autors sociocèntrics: Aposten per la societat civil. S'identifiquen amb el liberalisme.

(serien de "dretes").

En l'interior d'ells també hi ha postures diferenciades, més

i menys extremes.

Grans subcorrents sociocèntriques.

Els sociocèntrics són els que han vertebrat tot el

pensament liberal i en algun cas liberal - conservador.

2 subgrups:

Partidaris de l'Estat constitucional:

- El principal autor és Locke.

Se'l considera un dels pares del liberalisme.

Parteix de la idea que l'Estat no és una situació natural en la condició de les persones humanes.

Critica a Hobbes (referent del pensament conservador), que plantejava anys abans que l'Estat era un element imprescindible per garantir la convivència entre els homes.

Locke:

Diu que l'Estat no és imprescindible per la convivència.

L'Estat ha de ser limitat, no s'ha d'extralimitar en les seves funcions perquè acabaria anul·lant les potencialitats de les persones.

Estat s'ha de reduir a funcions de seguretat i ordre públic i protecció exterior (defensa).

Establir constitució (Estat constitucional) que delimiti molt clarament les funcions de l'Estat.

- Dins d'aquest bloc hi ha un autor d'EUA: Paine.

Paine teoritza que el que planteja Locke és insuficient i que s'ha de reduir l'Estat a una situació de mínims.

Partidaris de l'Estat democràtic:

Un altre bloc (dins dels sociocèntrics)

Preocupació d'aquests autors és molt similar a la de Locke.

Estat no ha d'ofegar la societat civil.

Varies solucions:

Aquestes solucions passen per un marc constitucional i també per democratitzar l'Estat.

Construir un sistema de control democràtic sobre l'Estat, atorgar sufragi universal a la població i sistema d'eleccions periòdiques per escollir governant.

Autors: James Mill, John Stuard Mill i Tocqueville.

Aquests autors aporten demanda d'una democratització de l'Estat.

• Autors estatocèntrics: Prenen partit per l'Estat. Centren en l'Estat tota la seva actuació. (actualment "esquerres").

Proclamen que l'Estat és imprescindible per garantir un desenvolupament de la persona humana.

Desconfien de la capacitat de relacionar-se les persones humanes perquè consideren que sinó hi ha un poder per sobre (Estat) tendeixen a generar desigualtats i injustícies.

Autors:

Hegel:

Partidari d'un concepte de "Estat Universal".

Creu que la societat civil no és un espai de llibertats, sinó una mena de trencaclosques en les relacions de poder, força i dominació, que fa que l'home perdi la seva condició de llibertat.

També aquesta fragmentació (lluita permanent) entre parts desiguals fa que la societat civil no evolucioni i no pugui superar per ella mateixa aquest estat de conflicte permanent.

Planteja creació d'unitats superiors com és l'Estat, que tinguin com a funció principal imposar a la societat civil uns suposats valors ètics que la pròpia societat civil no té.

Estat, segons Hegel, és l'únic que pot imposar 1 criteri o 1 sentit de comunitat en front de la visió particular de cadascun dels membres de la societat civil.

Quan s'aconsegueixi que aquest Estat s'imposi la humanitat viurà sota el principi de la raó absoluta.

Perquè la raó absoluta s'acabi imposant l'autoritat de l'Estat ha de ser també absoluta.

Marx:

Defensa com a model final el no - Estat = socialisme.

Marx amplia conceptes de Hegels i també parteix de que la societat és injusta.

Hi ha d'haver un Estat que imposi principis ètics de respecte i igualtat.

Diferència és que, per Marx, quan l'Estat aconsegueix imposar-se (segons Marx a través de la dictadura del proletariat) s'arribarà a una nova etapa on, gràcies a la dictadura del proletariat, es podran superar:

La societat civil tal i com s'havia entès (espai de lluita entre persones) i

L'Estat (que perdrà sentit perquè apareix per posar ordre).

Aquest escenari últim és el que Marx defineix com a socialisme.

3.2. La democràcia: conceptes i evolució. Tipologies i models de funcionament de les democràcies.

2 enfocaments radicalment diferents:

a) Democràcia com a construcció teòrica:

Normativa. Què ha de ser la democràcia. diversos models de democràcia (a partir del segle XIX).

Llibres (no oblig): La democracia liberal y su época, Macpherson, C.B. (1982), BCN, Ariel i Democracia, Ariblaster, Alianza Universitaria

b) A partir de la pràctica de la democràcia.

Allò que és el funcionament de realitats que identifiquem genèricament com a democràcia. Aproximació descriptiva.

(No normativa, no diu el que ha de ser la democràcia).

Llibre (no oblig): Las democracias contemporaneas, Liphart, A. (1987), Madrid, Siglo XXI.

Democràcia com a construcció teòrica:

No podem caure en l'error de pensar que "democràcia" és un concepte unívoc (que només té un significat).

Democràcia és una o unes idees que han anat unificant-se a través del temps, especialment al segle XIX i XX (quan té més "èxit" ha tingut el concepte de democràcia).

També hi ha més concepcions contraposades del que és la democràcia.

Ara es pot afirmar que el concepte "democràcia" és un concepte valorat favorablement.

Els grecs (Aristòtil, Platò), tenien un concepte negatiu de la democràcia. La democràcia era considerada com el govern dels pobres.

La idea de govern de molts (democràcia) es considerava que anava en detriment del bon govern (el de pocs, aristocràcia).

La democràcia la veiem sota dos grans corrents:

1.Democràcia clàssica o de l'antiguitat (fa referència als autors de la Grècia clàssica i la Roma republicana).

2.Democràcia liberal.

La democràcia avui continua sent una excepció en la praxis política.

Només una petita part dels sistemes polítics del món es poden identificar com a democràtics (en perspectiva actual).

En perspectiva històrica també són una anècdota al costat d'altres sistemes de govern no-democràtic.

1. Democràcia grega:

Element central que la defineix és el de la participació enfront d'una altre idea = la Representació (que agafarà la democràcia liberal).

El cos central de la democràcia grega era l'assemblea (Ecclesia): Assemblea popular on podien assistir tots els ciutadans varons de la polis. Era on es prenien totes les decisions. De periodicitat mínima de 10 vegades a l'any (relativament elevada).

Per prendre determinades decisions hi havia Quorums: També assemblees responsables d'escollir diversos organismes que gestionaven la polis.

D'aquests organismes el més important era el Consell dels Cinc cents: Comité executiu (govern) de l'assemblea. Podia reunir-se unes 300 vegades a l'any. El mecanisme d'elecció era per sorteig, no per votació. Això porta a molts autors a criticar la democràcia (Aristòtil, Platò), perquè deien que no era el govern dels millors.

2. Democràcia liberal:

El liberarlisme farà durant el s. XVIII propostes polítiques concretes per tal de concretar aquests 4 fonaments.

Propostes:

- 1 Exigència del reconeixement dels drets i de les llibertats individuals:

Dret a la propietat

Dret a la vida (i a la seguretat)

Dret a la llibertat (d'opinió, de religió...).

El que avui entenem per democràcia no figura a l'origen del liberalisme (entre aquests drets no figuren els drets polítics).

De fet, el liberalisme no incorpora els drets democràtics fins ben entrat el s. XIX, gràcies a l'aportació de J. Benham i John Stuart Mill, que comencen a plantejar la necessitat que el poder polític incorpori els drets democràtics dels ciutadans.

- Benham és el precursor de l'utilitarisme:

Corrent del liberalisme.

L'utilitarisme intenta comprendre la societat i a la vegada vertebrar les seves exigències sota la consigna de satisfer les necessitats principals de cada individu.

Preveuen que el comportament col·lectiu respondrà a aquest principi del màxim benefici.

Aquest corrent porta a assumir que la societat només pot tenir màxima felicitat si tots els individus manifesten les seves preferències, de manera que es farà necessari l'implantament d'un sufragi universal.

- 2 Principi de la separació de poders(o separació - col·laboració de poders):

Vol dir que el liberalisme projecte un nou ordre polític que distingeix entre una funció legislativa (Parlament), executiva (executa aquestes lleis, Govern) i un tercer poder que té la funció de vetllar pel correcte aplicament d'aquestes lleis (judicial).

Aquest és l'eix que constitueix l'organisme del poder polític liberal. (divisió de poders suggerida per Montesquieu).

Aquesta proposta es formula per controlar l'Estat. Per frenar la tendència a l'extralimitació del poder polític.

Els poders es controlen entre ells.

Aquest és l'origen del federalisme.

Federalisme:

Dirà que la millor garantia de servei a la ciutadania passa per la multiplicitat de poders que es vigilen mútuament, que actuen cada un respecte l'altre contrapoder.

El federalisme proposarà també una divisió territorial del poder (a més de la divisió funcional) com a una altra manera de frenar la tendència que el poder s'extralimiti.

- Un altre precursor del liberalisme és Madison (a més de Locke - en la idea de la divisió de poders - , i Montesquieu, principals precursors d'aquest corrent).

En aquesta teoria se suposa que el lloc central és el parlament, ja que se suposa que allà hi ha la voluntat del poble expressada en molts representants. Poder que recull la sobirania del poble.

Els parlamentaris, en el pensament liberal, no tenien un mandat imperatiu, és a dir, que no eren escollits per a desenvolupar unes determinades funcions obligatòriament, sinó que es considera que quan un diputat pren possessió del seu escó ha de defensar l'interès general (no sectorial). Escollits per complir determinades funcions i si no ho fiene bé podien ser revocats.

El govern (executiu) és escollit pel parlament, i aquest té la funció de:

1ª) Representar a la societat.

2ª) Crear govern.

3ª) Legislar.

4ª) Controlar els governs i impulsar l'acció de govern.

En aquest esquema el parlament és l'eix de tots els processos i l'executiu està supeditat al parlament.

Però avui en dia això ha variat, avui el qui realment té el centre de poder és l'executiu. La divisió de poders també s'ha anat neutralitzant.

• 3 Consagració de la divisió entre l'esfera pública i la privada. Protecció de l'esfera privada.

• 4 Principi de la legalitat: estat liberal es caracteritza per respecte a una legalitat (llei) impersonal d'acompliment universal que exclou la possibilitat dels tractes a favor en la seva aplicació.

El liberalisme trenca amb la idea de la democràcia directa i es centra en la democràcia de representació, però en els 150 anys de pensament demòcrata dins dels liberals hi ha hagut diverses corrents:

- Teories sobre la democràcia

a) Teories Normatives =

Democràcia com a protecció: Bentham i Mill

Mitjans segle XIX, proposen simplement la instauració d'un sistema de control del govern polític, basat en el dret al sufragi censitari (sufragi limitat).

Per a ells la democràcia és només un instrument que serveix per fer possible el compliment dels principis liberals.

No volien modificar la situació ni transformar a la societat a través de la democràcia sinó garantir que un apart dels ciutadans més preparats controlessin el poder polític per tal d'aconseguir el millor per a tothom.

La governabilitat era el seu objectiu (aconseguir una societat governable).

Aquest model s'aplica a la majoria d'Estats liberals al s. XIX, i es veu (des de la teoria) ràpidament qüestionat perquè es limiten els drets per una part de la població.

Millora planteja democràcia no com un mecanisme d'elecció per garantir un govern que garanteixi uns principis, sinó com un sistema de transformació de la societat per assolir una societat millor: Model que es coneix com a Desenvolupament de la democràcia.

2. Democràcia com a desenvolupament o model republicà (o assoliment del sufragi universal): Mill

La democràcia no és únicament un mecanisme per escollir govern o garantir governabilitat de la societat, sinó que la democràcia té un valor per ella mateixa, un component ètic, que havia de servir per transformar la pròpia societat i els propis individus.

Segons aquests autors la democràcia tenia una càrrega moral que en altres models no existia.

Autors encapçalats per J. S. Mill, plantegen que l'home no és únicament un individu que exerceix unes funcions de consumidor en terminologia econòmica (de béns), sinó que té una càrrega moral en perspectiva històrica que el converteix en subjecte de la història.

L'objectiu de la societat és progressar en una idea lineal d'avenç qualitatiu en referència al passat.

La democràcia ajuda a consolidar aquest avenç.

Conseqüències que es deriven:

Cal donar força als ciutadans o reconèixer el seu

dret a participar plenament en la vida política. Per

primera vegada es planteja obertament el dret al

sufragi universal (mitjans s. XIX). En molts casos,

fins ½ del s. XX molts països no l'instauraran.

Plantegen que el mercat no està per sobre dels

individus (trenca amb el tabú principal del

liberalisme: mercat per sobre de tot). D'aquesta

afirmació se'n deriva l'acceptació que Estat i

poders públics poden intervenir per solventar

situacions que el mercat sol no pot solucionar.

- Els dos models comparteixen uns aspectes comuns (democràcia com a Protecció i Republicà):

Els individus són reconeguts com a lliures i amb plenes facultats de decisió pel que fa a la seva vida privada.

Tots els individus tenen dret o disposen d'uns drets bàsics que són d'una condició necessària per experimentar la seva llibertat. A la vegada a tots els individus se'ls reconeix uns drets naturals que ningú el pot treure. El més important és el dret a la vida.

Tots els individus són iguals davant la llei (constant a la democràcia liberal que avui perdura).

Reconeix que el govern de la societat ha de ser fruït d'una voluntat ciutadana a través d'unes eleccions lliures i amb un parlament com a voluntat ciutadana a través d'unes eleccions lliures i amb un parlament com a espai de representació plural de la societat.

- Diferències:

Model demo. Protecció	Model Republicà
Concep el ciutadà com un element passiu i on els drets polítics han de ser limitats sense problemes.	L'individu és concebut com un actor actiu, per tant necessita que li siguin reconeguts tots els drets polítics, començant pel del sufragi universal.
Es parteix del dret a la propietat com element més important a protegir.	S'incorpora en la idea d'evolució, la idea dels drets socials (convicció que ciutadà necessita satisfer unes necessitats bàsiques materials i culturals i a través de la democràcia això es pot aconseguir).
Estat és absolutament secundari o Estat sotmès a la voluntat del propi mercat.	S'accepta que l'Estat pugui intervenir i trencar les regles del lliure mercat si serveix per aconseguir els drets socials.

b) Teories Realistes Comprensives =

Es consideren hegemòniques a partir dels anys 30.

Teoria de l'Equilibri: Shumpetter (economista).

Funció de la democràcia segons aquests autors:

La democràcia és només un instrument, no càrrega moral. La democràcia és el mecanisme a través del qual la societat crea govern i estabilitat.

La democràcia ha de funcionar com el mercat: a partir d'una llei d'oferta i de demanda.

Per ell els partits polítics són empresaris que col·loquen el seu producte a un mercat i els ciutadans són consumidors que estan disposats a adquirir productes que els satisfacin.

Característiques que ha de tenir la democràcia:

Hi ha d'haver garantia absoluta de llibertats

d'expressió (opinió) perquè tothom pugui oferir els

seus productes. Si no hi ha llibertat d'expressió una

part de la societat no pot oferir un producte.

Tots els partits (productes polítics) han de tenir

iguals possibilitats d'arribar al ciutadà. Evitar

situacions de domini.

Els ciutadans han de poder estar en condicions de

rebre tota la informació per poder fer una selecció el

més acurada possible.

Els ciutadans han de poder escollir lliurement, sense

interferències de ningú.

Això són situacions idíl·liques.

Problema d'aquesta teoria:

A la pràctica la competència entre les diverses

opcions polítiques no és perfecte. Hi ha opcions que tenen preeminència sobre unes altres.

Informació que arriba al ciutadà no és

informació perfecte.

Per tant, el resultat de la teoria de Shumpeter, és que la

democràcia que tenim no funciona com hauria de

funcionar (en un Estat de perfecció).

Aquesta teoria ha estat, però, la vigent, i és encara, en la

concepció de la teoria de la democràcia contemporània.

Que a la pràctica no funcioni ha portat a alguns autors a

afirmar que la democràcia no existeix a la pràctica

enlloc.

Intentem aproximar-nos però no la toquem perquè la

realitat és sempre imperfecte.

Ex: Dahl (EUA) Ha definit les democràcies

contemporànies com apolierquies (democràcia no

existeix a la realitat), acceptant que la democràcia és un

escenari on la realitat del dia a dia no permet arribar.

Poliarquia: Forma d'anomenar el que anomenem

malament democràcia. Significa “El poder de molts”,

diferent de democràcia (“el poder del poble”).

Situacions on el poder està segmentat en molts petits

poders dins la societat i cada grup pot incidir en les

decisions al poder polític si vol.

Característiques: Règim flexible que permet rebre les

demandes dels grups socials organitzats i dóna resposta.

Però no podem definir els nostres sistemes polítics com

a democràcies.

Teoria Elitista: Pareto, Mosca i Michels

Van construir una teoria sobre la democràcia que pretén aproximar-se a la realitat.

Una teoria menys normativa.

Volen explicar com funciona realment la democràcia.

- Característiques d'aquests tres autors:

a) Tenien una gran desconfiança davant el projecte

“il·lustrat” de democràcia.

b) Tenien també una situació de desencís davant el

funcionament real dels sistemes polítics de les societats

modernes industrialitzades.

c) Actitud molt crítica amb el poder existent i els

corrents favorables al liberalisme.

d) Mantenen el criteri de que en qualsevol societat el

poder polític es troba en mans d'una minoria i que

només una minoria podia governar eficaçment la

societat.

e) Creuen que les democràcies només tenen sentit com a

mecanisme de fre dels governs, per impedir l'abús de les

èlits en l'exercici del poder.

Paneto:

Afirma que la història de la humanitat està protagonitzada per dos col·lectius:

Els lleons i les guilles (termes empleats per Maquiavel). Ambdós enfrontats que es derroten alternativament.

Defensa que en realitat no deixa d'ésser èlits que s'intercanvien el poder.

Mosca:

Explica que tota la història es pot reduir a dos conceptes:

Minoria (classe dominant) i Majoria (dominats).

Minoria: És capaç d'utilitzar qualsevol forma política per tal de continuar en el poder, fins hi tot la democràcia.

Segons Mosca l'important és estudiar els subjectes que inventen i usen formes polítiques per mantenir-se en el poder.

Michels:

Planteja que totes les organitzacions (partits polítics) estan dominades per un nucli tancat, per una oligarquia que impedeix que el poble domini els partits polítics.

No són realitats democràtiques, sinó organitzacions tancades i oligarquies que no permeten l'accés d'elements externs. El seu poder serà, per tant, oligàrquic.

Michels pronuncia la “Llei de ferro de l'oligarquia”: És la teoria a partir de la qual es nega la possibilitat que existeixi a la pràctica cap funcionament democràtic. Segons aquesta llei (que descriu el funcionament dels partits polítics de començaments de segle) un grup reduït és el que està al poder i copta (escull a dit) els dirigents polítics. Aquell que copta és qui té realment el poder.

- Funcionament actual de les democràcies

Estudiar les democràcies és complicat ja que cada país té unes peculiaritats determinades. És molt difícil fer una valoració global de les democràcies existents.

Això obliga a fer dos coses:

- Estudiar un o dos països concrets i comparar-los.

- Si introdueixes molts països t'obligues a intentar reduir la realitat a models aproximats.

A. Lijphart: Expert en política comparada.

Intenta explicar el funcionament de la democràcia en 25 països i treure'n conclusions.

El sistema polític de qualsevol país està condicionat pels trets interns, i Rokkan va descriure com a clivelles (fractures, fissures).

Construeix una teoria segons la qual totes les societats parteixen d'unes clivelles o fractures socials que han estat políticament rellevants i han donat lloc a formes o institucions polítiques diferents a cadascun dels països (ex: les classes socials, centre - perifèria).

Aquest concepte de clivella (molt útil per entendre els condicionants polítics de tota la societat) és el que explica que cada país tingui partits diferents, institucions diferents... (val a dir que les clivelles no són eternes).

El fet que en una societat hi hagi diverses clivelles dón alloc a una realitat política de major segmentació que en una societat on només n'hi ha una.

A partir dels 25 països estudiats s'arriba a dos models de democràcia (creats per Liphart):

Aquelles societats on hi ha un major segmentació =

Model Consociatiu:

És el propi d'aquests paísos que tenen una major segmentació. (Espanya, Itàlia, Suïssa, Bèlgica...)

Model Majoritari:

Hi ha una única clivella que no ha comportat una segmentació ni en el sistema de partits ni en el sistema d'organització territorial. (Anglaterra, Nova Zelanda...)

Diferències: OJO con esto

MODEL CONSOCIATIU	MODEL MAJORITARI
En el govern sol haver més d'un partit o, com a mínim, hi ha coalicions.	El poder polític està concentrat(l'executiu és normalment d'un únic partit i respon a criteris de majoria parlamentaria)
El parlament té atribucions i intervencions de control més grans.	Hi ha una clara tendència a que l'executiu controli o tingui una forta dinàmica que acaba imposant en el sistema legislatiu (legislatiu subordinat a l'executiu).
Es tendeix al bicameralisme equilibrat (la segona cambra té una funció de representació territorial. Té, per tant, funcions més concretes)	Hi ha un bicameralisme (2 càmbres) assimètric. La cambra important és el parlament i el senat té poc pes.
És multipartidista (molts partits rellevants)	El sistema de partits sol ser bipartidista (2 grans partits que ocupen l'espai polític).
El sistema de partits és multidimensional (perquè hi ha vàries clivelles)	El sistema de partits s'explica a partir d'un únic eix, és unidimensional.
Hi ha sistemes electorals proporcionals (perquè s'ha de garantir la presència de les minories)	El sistema electoral acostuma a ser majoritari, no proporcional.
Acostuma a incorporar elements de federalisme o de descentralització territorial.	Acostuma a ser un sistema centralitzat.
Necessita d'una constitució escrita.	No és imprescindible que disposi d'una constitució escrita.
Té una tendència a incorporar mecanismes de democràcia directa.	Bàsicament s'aplica democràcia representativa.

USA seria un model híbrid, té elements de l'un i de l'altre.

Models que serveixen per aproximar-nos a descriure realitats. No per pretendre identificar a la perfecció els països en aquests models.

Un altre mecanisme habitual per diferenciar els models polítics democràtics és el criteri de distinció dels sistemes democràtics a partir dels mecanismes d'elecció i funcionament de l'executiu i el legislatiu.

3 sistemes:

Parlamentari:

Caracteritzat per tenir un cap de l'executiu amb plenes potestats i una figura de cap d'Estat amb poders bàsicament de representació o simbòlic.(executiu dual: cap d'estat i cap govern diferents).

El cap d'Estat el trobem sota dos possibles formes:

- Monarquia: sempre hereditària, Ex: Regne Unit.

- República: President. A la república el cap d'Estat pot tenir dos mecanismes d'elecció:

Directe pels ciutadans. Ex: Irlanda, Àustria

Elecció indirecte: el cap d'Estat és escollit per un cos electoral que no són els ciutadans (Senat, Parlament...).

El cap de govern (o de l'executiu) s'escull a partir del Parlament. Té diversos noms (1er ministre, cap executiu, president...). Representa a la majoria dels ciutadans (no sempre veritat, depèn del sistema electoral, Ex: Catalunya).

Un element molt important és la capacitat del Parlament de:

Formar govern

Treure la confiança a un govern (destituir). Moció de censura: mecanisme que permet la destitució. Com a contrapartida alguns països donen al govern dos instruments que són:

La qüestió de confiança: Moció de censura a la inversa. Tema polèmic que crea tensió a la vida política i qüestiona la legitimitat del govern. El president pot plantejar un vot de confiança. Si guanya amb ell anirà aquella llei, sinó ha de dimitir.

La capacitat de la dissolució anticipada de la legislatura. Convocatòria adelantada d'eleccions. Diversos motius:

Xq govern cregui que hi ha una possibilitat de sortir enfortit a les eleccions (poc utilitzada per poca ètica)

Per una crisi molt important que requereixi un govern amb una confiança renovada i forta.

La més habitual és xq un govern ha perdut la majoria.

2. Semi-presidencial (és un híbrid):

Es caracteritza per tenir un executiu dual. Dues institucions amb legitimitat pròpia cada una d'elles i poders importants dintre de l'executiu que mantenen internament un cert equilibri o distribució de poders.

Institucions:

President de l'Estat que és d'elecció directa pels ciutadans i que té competències en algunes àrees de govern (relacions exteriors i política de defensa = característiques del Presidencial).

Primer ministre o cap de govern. Elecció indirecta. Està sotmès a un control parlamentari. Característica model parlamentari. Ex: França i Finlàndia. Cohabitació: situació en que el president de la república pertany a una formació política diferent del primer ministre.

El Primer ministre no pot dissoldre la legislatura. En cas de conflicte entre els dos el president sempre té la potestat de dissolució i convocar noves eleccions (factor dissuasori d'enfrontament entre primer ministre i president). El president (= que a EUA) té una actuació fortament blindada. No pot ser fàcilment expulsat del seu càrrec. També és una figura institucional de tot el país.

3. Presidencial:

EUA únic referent.

Característica principal: Cap d'Estat i de govern són la mateixa persona (president EUA).

No hi ha un executiu dual.

Elecció president és directe.

Es vota a representants de president, els Compromisaris (delegats) que es reuneixen i voten ells al president d'EUA. Hi ha diferent nombre de compromisaris per circumscripció, a més població, + compromisaris.

El Parlament no pot destituir el president, ni el president pot convocar eleccions anticipades.

Impeachment: Únic recurs per destituir president EUA. Procediment a partir del qual el president entre en un procés legal pel qual és destituït.

Poc utilitzat. Han d'haver proves molt evidents.

Si dimiteix ha de presidir el vicepresident d'EUA però el calendari electoral no es modifica.

Limitació de mandats:

Cada 4 anys (al novembre) i un president només

pot ser reescollit una vegada (mandat màxim 8

anys).

Senat:

La renovació és parcial, per terços d'antiguitat.

Senat hi ha 3 terços i cada 2 anys el mes de novembre hi

ha eleccions per la renovació parcial d'un grup de

senadors (els que portin 4 anys).

Els sistemes no democràtics són els que han dominat en l'organització política en la història de la humanitat.

• Dictadures:

Com a dictadures podem parlar en aquest concepte al s. XX.

Règims que al s. XX s'organitzen sense permetre el desplegament del model de democràcia liberal.

2 models:

Sistema Totalitari:

Règims que apliquen un control total sobre l'activitat política i l'esfera econòmica, cultural i, en general, social d'aquell país.

Control molt tancat d'una èlit de la societat que de forma estricta dirigeix aquest país en tots els àmbits possibles.

Ex: època d'Stalin.

Sistema autoritari:

Manté un control estricte sobre l'àmbit polític (no llibertat política pròpia del liberalisme democràtic) però és més flexible en el desenvolupament de l'economia i en alguns aspectes també de la cultura. Més “permissiu” en algunes facetes.

Ex: dictadura Pinochet.

Cuba: Pot ser considerat un règim totalitari perquè intenta controlat el conjunt de la societat però no ha practicat la crueltat amb la violació dels drets humans com a Xile. No correlació amb el respecte a la violació dels drets humans (Stalin: sí violència).

Diferència important:

Autoritari = Permet amb més facilitat que el totalitari una transició no - violenta cap al sistema democràtic perquè els sistemes autoritaris (malgrat ser una dictadura), permeten una certa autorganització de la societat civil al marge de la política. La societat pot preparar les bases per una democràcia que equilibri. Ex: Espanya.

La cultura cívica és considerada imprescindible pel funcionament de la democràcia. És un component en els valors social dominant de confiança interpersonal: confiança en que altres poden prendre decisions polítiques sense que necessàriament vagin en la teva contra.

• 4 Actors i comportament polític

4.1 Els sistemes electorals. Estabilitat i representativitat

El sistema electoral té tres funcions:

Crear representativitat política

Formació del poder polític

Legitimació de l'autoritat

Hi ha diversos sistemes electorals. No hi ha cap millor que l'altre.

El sistema electoral és una opció ideològica o política que respon o hauria de respondre a la realitat d'allà on s'aplica.

No és veritat que les lleis electorals siguin una qüestió tècnica. No és un problema tècnic, sinó una decisió política molt rellevant que determina les regles del jos i necessita d'un alt consens entre tots els actors polítics perquè sinó està consensuant la legitimitat del procés democràtic que se'n deriva està en perill.

La representativtat que hi ha en tot sistema electoral es forma a partir, com a mínim, de 3 grans cens:

Districte electoral (on la circumscripció és un aspecte fonamental alhora de fer un o altre sistema electoral).

La fórmula electoral (instrument matemàtic que converteix els vots en escons).

Forma de vot: Objectiu principal de la democràcia liberal és aconseguir que una persona tingui vot i que aquell vot tingui el mateix valor que qualsevol altre vot (sufragi universal - tothom pot votar - i que el vot de totes les persones valgui el mateix).

• Conceptes relacionats amb la representativitat:

Circumcripció:

És aquell territori on uns ciutadans amb dret a vot han d'escollir un nombre de representants. Això és el que conforma el cens electoral (població amb dret a vot).

El cens electoral d'un país és la suma de censos de les circumscripcions.

Cens: electors amb dret a votar.

Votants: exerceixen aquest dret de vot.

2 categories de circumscripcions:

Uninominals: Són aquelles on només hi ha un escó o un representant per ser escollit. Si només hi ha 1 vot de diferència guanya el que té el vot de més. L'únic mecanisme és el majoritari: Guanya aquell que obté encara que sigui només 1 vot de diferència per sobre dels altres. Sempre són eleccions per sistema majoritari.

Plurinominals: Aquells on hi ha més d'un representant per ser escollit. Poden tenir, o bé un sistema majoritari (Ex: Japó), o bé un sistema proporcional. Ex: Espanya, circumscripció on hi ha 1 representant plural en joc el repartiment es fa de forma proporcional en funció dels vots que han obtingut (segons la fórmula que apliquem).

• Com es delimiten els districtes o circumscripcions:

No existeix una veritat absoluta. Hi ha molts criteris per definir circumscripcions. El que és habitual és que els districtes, els seus límits, mantinguin una certa coherència amb realitats, o bé geogràfiques, o bé administratives. L'important és que els districtes no siguin inventats de forma artificial, per que hi ha la disputa de que aquesta divisió sigui per beneficiar a algú. Procés de manipulació: es coneix com a Gerrymandering.

Els districtes haurien de tenir una població similar (no sempre es pot aconseguir), que no hi hagi una gran diferència de població entre 1 districte i un altre.

Quan el criteri és administratiu és molt difícil.

Situació òptima: que cada circumscripció tingui un nombre de població perquè és convenient que cada circumscripció tingui igual nombre de diputats en joc per fer certa l'afirmació “una persona, un vot, un valor”.

Problema: quan els districtes tenen poblacions molt diferents no es pot donar igual nombre de representants a tots els territoris (territoris amb més nombre de població estan suprarrpresentades), ni donar el vot que correspon a cadascun perquè algunes circumscripcions quedarien suprarrepresentades (ni igual nombre de diputats, ni igual nombre de vots per persona). El que es fa és sobrerrepreseentar als territoris amb menor població.

La circumscripció com més gran és en quan a magnitud (nombre de diputats que té una circumscripció) més proporcional és el resultat de la representativitat que surt (més es tendeix a un sistema proporcional). Com menor és una magnitud més es tendeix a un sistema majoritari.

La barrera mínima: Normalment tots els sistemes electorals la tenen de diferent manera. És un percentatge que la llei estableix a partir del qual una persona pot obtenir representació. Es calcula sobre votants, no sobre cens (el percentatge). Ex: 10% barrera mínima: per entrar en els escons que hi ha en joc han de tenir un 10% dels vots.

Serveix per evitar la fragmentació i enfortir grans partits que donen estabilitat.

A Catalunya, al Parlament és 3%, a les municipals 5%.

Normalment la barrera mínima s'aplica sobre les circumscripcions, però encara hi ha exemples on la barrera no s'aplica sobre circumscripcions sinó sobre el conjunt del territori: Galícia, País Valencià (això crea desproporcionalitat: ajuda a grans partits i aparta als petits).

CÀLCUL DEL CENS:

Cens : 100%

Cens: votants + abstencions

Abstencions: cens - votants

Exemple: cens: 1000 persones

| A 400

Partits | B 200

| C 200

800 votants

1000 - 800 = 200 (20%)

Sempre s'han de fer sobre percentatge

El vot pot ser de 3 categories:

• Vot vàlid: A una candidatura (formació política) o vot en blanc (considerat com un vot d'abstencionisme concret).

• Vot nul: Acostuma a ser fruït d'un error, per haver-lo escrit, rasgat o trencat.

• Abstenció: Es considera quan no van al col·legi electoral a votar.

Els vots es poden calcular normalment en percentatges.

Els percentatges es poden calcular sobre cens o sobre el conjunt de votants.

El percentatge sobre votants sempre serà més elevat que el del cens.

El percentatge sobre cens implica la implantació territorial o nivell de suport que té respecte al conjunt de la població.

El percentatge sobre vots indica la correlació de forces entre les diverses formacions.

Per calcular el percentatge de votants es calculen els votants de cada partit sobre la suma de tots els votants.

Ex: 400 sobre 800, 200 sobre 800 i 200 sobre 800 = 50%, 25% i 25%.
Els vots també inclouen els votants a l'estranger.

Normalment les circumscripcions tenen una base territorial on s'escullen els seus representants.

A Portugal però, té una circumscripció sense un territori concret, agrupa tots els portuguesos que poden votar i que estan repartits pel món.

• FORMES ELECTORALS

Dos grans fórmules:

Majoritària:

Hi ha dos:

Fórmula de majoria simple: guanya / obté representació en aquella circumscripció, qui té més vots.

Fórmula de majoria absoluta: requereix que per guanyar has de tenir la meitat més 1, el 50'1% del conjunt dels vots emesos. Quan en un sistema de majoria absoluta ningú obté la meitat més 1 es fa una segona volta. Per això es diu sistema a dues voltes i es fa en aquells districtes on ningú ha obtingut representació. En la segona volta obté la victòria qui obté majoria total simple, no cal que sigui la meitat més 1.

Normalment els sistemes electorals amb fórmula majoritària tenen circumscripcions uninominals, però al Japó és un sistema majoritari però la circumscripció és plurinominal.

Hi ha una variant de la majoria absoluta, és el vot alternatiu, el votant indica una preferència entre els diversos candidats, el procediment és més complicat, encara que la mateixa formació.

Proporcionals:

Hi ha dos grans subdivisions:

Mitjana més elevada

La resta més elevada

La proporcionalitat mai és al cent per cent, sempre hi ha formacions polítiques que obtenen vots però no representació.

La fórmula proporcional és important però hi ha dos factors com la magnitud de la circumscripció (el nombre) i la barrera mínima (el mínim exigit en percentatge de vots per entrar al repartiment de vots). Factors que no es solen tenir en compte.

La fórmula de la resta més elevada és més proporcional que la de la mitjana més elevada, que tendeix a afavorir a les grans formacions.

RESTA MÉS ELEVADA:

A 220.000 Hi ha 6 escons en joc, distribució de 6

B 150.000 representants.

C 135.000

D 55.000 220.000 =Com es miren les quotes.

E 40.000 100.000 - Q

100.000 - Q

20.000

1er. Establir la quota: (quota = escó)

Q =el total dels vots emesos = 600.000 = 100.000

escons a escollir 6

2on. De cada partit mirar les quotes que té. En funció de

les quotes que tinguin li anirem atribuint escons.

Partits	A	B	C	D	E
Quotes	2	1	1	-	-
Restes	20.000	50.000	35.000	55.000	40.000

S'han repartit 4 escons.

3er. Assignar els escons que no hem assignat. S'agafen les restes i s'ordenen de major a menor:

55.000 = 1 D

50.000 = 1B

Escons de cada partit: A B C D E

2 2 1 1 -

BARRERA MÍNIMA:

Amb la barrera mínima s'ha de calcular el percentatge

sobre el total de votants.

10% sobre 600.000 = 60.000 vots

Totes les formacions que no arriben a 60.000 vots

s'eliminen.

Per tant, el D i E queden fora.

Després es torna a fer el repartiment:

1er moment: A B (50.000) C (35.000)

2 1 1 4 - 6= 2

+ 1 1 (6 escons en

Final: 2 2 2 total)

MITJANA MÉS ELEVADA

Forma d'Hondt

Dividir cada un dels vots obtinguts pels partits successivament i de forma progressiva pels escons que hem d'assignar.

Detectar de més gran a més petit els números fins al nombre màxim dels diputats en joc.

6 escons per assignar	1	2	3	4	5	6
A 220.000	220			110		73.333
B 150.000		50			75.000
C 135.000			135
D 55.000
E 40.000

A = 3 diputats

B = 2 diputats

C = 1 diputat

D = 0

E = 0

4.3. Partits i sistemes de partits

Sistema de partits

Té a veure en part amb el sistema electoral i també amb les clivelles.

Dues classificacions:

La que va fer Duverger (politòleg francès): Planteja la dicotomia del sistema de partits bipartidistes dels que són multipartidistes.

Fa la divisió en referència només a sistemes democràtics. Per això exclou possibilitat d'un partit polític (situacions que no són pròpies d'un sistema democràtic).

Politòleg italià: Sartori: Fa referència també a sistemes no - democràtics. Els partits polítics no són un patrimoni exclusiu de les democràcies. Règims totalitaris i autoritaris també disposen de partits polítics.

Segons Sartori un partit polític és rellevant com a

element d'anàlisi quan obté representació parlamentària

i sobretot quan és influent en la formació de govern.

IMPORTANTE

Un partit polític té dintre d'una societat democràtica bàsicament les funcions de:

Formulació d'objectius definits que responen a una certa ideologia.

Els partits polítics són un espai per articular interessos concrets. Gent amb interessos comuns s'agrupa i intenta aconseguir-los.

Mobilització social i, sobretot, de socialització política* .

* Socialització política: el procés de transmissió de valors. Funciona històricament a totes les societats.

- Funcions molt clares als partits existents abans de la II GM.

En l'actualitat es caracteritzen per partits d'electors o partits caught - all - bart (anys 60). Prioritzen la recollida de vots.

Reclutament d'èlits polítiques. Crear èlit política d'una societat d'on han de sortir els governants d'un país.

- Classificació dels sistemes de partits:

• Duverger:

a) Sistema bipartidista: Quan hi ha dos partits polítics que obtenen 2/3 parts de la representació política.

Altra definició: Quan hi ha dos opcions que poden, raonablement, aspirar a obtenir el poder de forma monopolística (amb majoria absoluta). Ex: EUA i Anglaterra.

Model multipartidista: És quan el govern s'acostuma

a formar a partir de coalicions (en el govern o

parlamentàries).

Un sistema de partits no sempre es mou en aquestes dos dimensions. Ex: Espanya, bipartidisme imperfecte.

• Classificació segons Sartori:

Planteja 7 models de sistema de partits.

1) Partit únic: Correspon a sistemes totalitaris.

2) Sistema de partits hegemònics: Més d'un partit polític però hegemonitza la vida política. Sistemes autoritaris.

3) Partit predominant: Un únic partit polític que controla la vida política del país però amb la diferència que hi ha altres partits polítics (fins hi tot oposició radical), que tenen representació però mai guanya les eleccions (per corrupció, etc).

4) Bipartidisme: A diferència dels 3 models anteriors, es caracteritza per que l'alternança és possible. S'introdueix, per tant, realment un dels principals que defineix la democràcia que és la incertesa del procés electoral.

5) Pluralisme limitat: El sistema de partits oscil·la entre 3 i 5 formacions polítiques. Ex: Catalunya. La distància ideològica entre els partits és relativament petita (no grans fractures socials). Hi ha una tendència a governar4 en forma de coalició.

6) Pluralisme extrem o polaritzat: És un model on hi ha més de 5 partits polítics que mantenen distàncies ideològiques importants. A més existeixen grups o partits polítics antisistema* (tradicionalment partits comunistes i verds).

* Partits antisistema: És aquell al qual aspira a transformar les regles del joc i modificar el disseny institucional del país. Aquest concepte de partit antisistema s'ha desplaçat de l'anàlisi acadèmic al periodístic. En l'àmbit acadèmic ningú creu que un partit verd o comunista sigui antisistema.

7) Pluralisme absolut: És una situació de, pràcticament, ingovernabilitat, prèvia a la desfeta del sistema polític.

4.4 Grups d'interès i nous moviments socials

• Grups d'interès o grups de pressió:

Tenen moltes similituds amb els partits polítics.

Són una agrupació de persones que persegueixen un objectiu comú i treballen conjuntament per aconseguir-les.

A diferència dels partits polítics, no busquen el poder polític, volen influenciar-lo, condicionar-lo, però no aconseguir-lo.

De grups de pressió hi ha de molts tipus. Alguns defensen interessos econòmics, altres valors universals, altres un espai concret del territori; qualsevol actuació en defensa d'alguna cosa.

Com que la diversitat és tan gran que es fa una divisió molt elemental:

Aquells grups de promoció: Promouen una idea concreta i no tenen un objectiu econòmic o un interès particular darrera. Ex: Greenpeace.

Grups de pressió de protecció: Treballen per defensar un interès particular. Ex: Tots els grups empresarials, CEOE. Ex: SGdAiE, grup de pressió (Societat General d'Autors i Editors).

Els grups de pressió en Espanya tenen un reconeixement molt baix. No hi ha una tradició política i social que reconegui que existeixen i facin la seva feina.

En canvi, en els països anglosaxons aquests grups que reben el nom de LOBBY són acceptats.

A Espanya, els únics interlocutors reconeguts són grups empresarials com FOMENT, sindicats, etc.

4.5. Cultura Política i Cultura Cívica. Acció individual, participació i comportament electoral

- Cultura Política:

És un aspecte important en tot anàlisi del comportament polític.

La cultura política no és el nivell de coneixement que un ciutadà té sobre la vida política.

La cultura política l'hem d'entendre com el conjunt d'activitats, de sentiments, de creences que els individuals tenen una referència en el sistema polític.

Limitar-se als indicadors econòmics els amaga tota una altra realitat determinant a l'hora d'entendre perquè es vota un partit o un altre o no es vota...

La cultura política no és la mateixa a tots els països ni dintre d'un mateix país no tothom té la mateixa cultura política.

La cultura política tal i com la l'entenem són més recents de comportament relativament estables tot i que no són immutables.

La cultura política es transmet bàsicament pel que coneixem com mecanismes de socialització.

Socialització: Procés de transmissió de valors que els individus utilitzem i que a la vegada rebem.

Hi ha també factors històrics i geopolítics que ajuden a construir, a determinar la cultura política.

Podem distingir 3 mecanismes de socialització:

Mecanismes pre - polítics, que són: la família, l'escola, la religió, els mitjans de comunicació.

Mecanismes polítics estrictament, que són: els partits, els sindicats, les ONG, els moviments socials, etc.

Mecanismes meta - polítics, que són: l'entorn cultural (cultura popular, tradicional...).

El control dels mecanismes de socialització és l'objectiu dels grups que volen hegemonitzar la societat al seu favor. Ex: l'església.

A finals dels 60 hi va haver un salt en l'estudi de la cultura política a partir d'un treball de Almond i Verba: “La cultura cívica”, que és el treball més important de sintetització en l'estudi de la cultura política. Estudien, a partir d'enquestes, l'opinió i arriben a construir una tipologia sobre les 3 grans cultures polítiques que, segons ells, existeixen.

Ells situen que l'individu manté, en front del sistema polític, una relació que té tres components:

- Cognitiu: És un comportament que ens mostra el nivell de

convenciment que l'individu té del sistema polític.

- Avaluatiu: Els judicis que cadascú fa sobre objectes polítics

(judicis de valors, d'opinió).

- Afectiu: El sentiment que cadascú té davant el sistema

polític.

Aquests 3 comportaments es combinen i acaben configurant la cultura política del país.

Els 3 tipus de cultura política que distingeixen Almond i Verba són:

Cultura localista o parroquial: El ciutadà té un nivell molt baix de relació amb les institucions polítiques, un nivell d'indiferència molt marcat (sobretot en l'àmbit d'organització nacional o estatal). Només se senten implicats mínimament en l'àmbit més local, més individual.

Cultura del súbdit: El ciutadà si que coneix el sistema polític, n'és conscient, però manté una actitud molt passiva que no és indiferència i en bona part desconeix amb precisió quins són els mecanismes per actuar en la vida política, per això, en part, és passiu.

Cultura participant: L'individu és plenament conscient dels conceptes polítics i participa de forma activa en la vida política.

Segons els autors els sistemes democràtics són impossibles en el primer cas i tenen un risc de fer fallida en la cultura participant, perquè requereix una condició indispensable per poder conviure amb la democràcia que és un alt nivell de tolerància.

Ex:

C. localista: Mèxic.

C. de súbdit: USA.

C. participant: Itàlia i Alemanya.

Cultura Cívica

Un dels objectius que tenien els autors era trobar explicació a què ens podia fer preveure l'èxit d'un sistema democràtic (perquè unes societats són democràtiques i altres no).

Normalment s'ha tendit a apuntar, per exemple, causes econòmiques. Les democràcies es localitzen a zones del planeta on hi ha uns índex de desenvolupament econòmic (societats capitalistes).

Autors creuen que al marge de condicionants econòmics, hi ha condicions socioculturals. Per què una democràcia funcioni hi ha d'haver uns mínims requisits en les actituds dels ciutadans que és el que ells defineixen com a Cultura Cívica.

Seria aquesta variant de la cultura política imprescindible per l'existència d'una democràcia.

Autors diuen que és una barreja entre el model de cultura política de súbdit i participant. Situació on els individus tindrien un coneixement de les institucions polítiques, totes les garanties per poder participar a la vida política, però no estarien permanentment motivats a participar en la política.

Els autors plantegen que perquè una democràcia existeixi hi ha d'haver una reserva activa de participació (tothom sap que pot participar i aquest dret genera una confiança en ell mateix que li fa innecessari estar permanentment participant i només ha fa quan creu que la seva participació té una importància elevada).

Això suposa una altra característica de la cultura cívica: els individus d'aquesta societat tenen entre ells un grau relativament elevat de confiança interpersonal i de tolerància.

Aquestes dues característiques esdevenen els elements imprescindibles per poder fer reserva activa de participació.

Els autors diuen que la alta participació no és necessàriament l'element distintiu del que ha de ser una democràcia.

Altres autors afirmen que quan en una societat la participació és molt elevada durant molt temps vol dir que hi ha aspectes d'aquesta societat que no funcionen.