Imperio Romano

Historia universal # Divisió i caiguda. Roma Republicana. Emperadors

  • Enviado por: Lluis Aguadé Vidal
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 9 páginas
publicidad

LA FORMACIÓ DE L'IMPERI ROMÀ

Els romans obtingueren la independència d'Etrúria l'any 509 a.C., però els costà 300 anys conquerir Itàlia. Després passaren 300 anys més construint l'imperi fins a dur-lo a la seva màxima extensió. Sota l'emperados Trajà, comprenia uns 6.500.000 quilòmetres quadrats en tres continents, on vivien uns 60 milions de persones. Des d'aquest punt culminant declinà durant casi 400 anys. Aquests 1.000 anys de Roma es van dedicar a una guerra gairebé continua. Després de la caiguda de la ciutat de Roma en mans dels bàrbars , l'imperi tingué 1.000 anys més de vida a l'orient. Aquest imperi romà tardà, fundat a partir de Bizanci (l'actual Istanbul) s'acabà fa una mica més de 500 anys, el 1453. La Roma Occidenal fou una república durant la primera meitat de la seva existència, i un imperi durant la segona meitat. Juli Cèsar i el seu succesor, August, marcaren la transició en el temps en què la nova religió cristiana estava emergint. A partir de llavors els afers de l'imperi i els de l'Esglèsia passaren a ser estremadament interdependents.

Tot i que la cultura romana prengué moltes coses dels grecs, els romans eren una gent molt més pràctica i sobresortiren en política i enginyeria. Els macedonis portaren la civilització grega cap a l'orient, però els romans l'escamparen, d'una forma modificada, arreu de l'Europa occidental i pel Mediterrani.

Als primers temps de la República, els ciutadans eren dividits en una classe alta de patricis, i en una classe baixa de plebeus. Durant 200 anys, els Tribuns (portaveus dels plebeus) demanaren una participació igualitària en el govern, i l'any 287 a.C. els plebeus guanyaren a la fi el dret d'esdevenir senadors i cònsols. Però a la pràctica això era gairebé impossible perquè, com que els càrrecs polítics no eren retribuïts, cap plebeu no podia acceptar-los, i els senadors i els cònsols continuaren sent, en llur majoria, rics i terratinents.

LA LLUITA PEL PODER

A LA ROMA REPUBLICANA

Les guerres perpètues van fer tornar ric al més ric i pobre al més pobre. Els terratinents deixaren de llogar homes lliures quan pogueren servir-se de presoners de guerra que no els costaven res, i els camperols, sense feina i immersos en la misèria, o bé se n'anaren encabint a la ciutat de Roma buscant un treball, o bé emigraren.

Quan a l'any 133 a.C., el popular tribú Tiberi Grac exigí que la terra fos expropiada i repartida entre els pobres que no en tenien, fou assassinat. Aleshores Roma inicià un periode de 100 anys de disturbis, rebel·lions i guerres civils, durant els quals manaren els homes forts. Marius i Sul·la foren succeïts per altres dictadors militars i l'ant 54 a.C. Juli Cèsar s'apoderà de Roma per tal de controlar tot el mon romà.

ELS EMPERADORS

Juli Cèsar fou assassinat perquè els romans temien que es volgués autoanomenar llur emperador, però irònicament la seva mort, l'any 44 a.C., assenyalà l'ignici del regnat d'uns 80 emperadors. El primer, August, fou nomenat pel Senat l'any 29 a.C. La política romana era plena d'intrigues, i un emperador necessitava o una gran quantitat de saviesa o una gran quantitat de murreria i una eficient xarxa d'espies per tal de poder detenir el poder durant molt de temps. Sovint, llurs vides tenien un final violent en mans dels enemics, enverinats o bé morts amb un punyal, i un dels oficis més poc agradables de la cort devia ser el de tastador oficial dels menjars de l'emperador.

Entre els que governaren bé els romans hi havia Claudi, home benèvol i savi, i emperador ferm, malgrat que tartamudejava i era coix. A l'altre extrem de l'escala hi hagué els regnats de crueltat i terror de Calígula i Neró, que assassinaren llur mare i llur dona i iniciaren la persecució dels cristians.

LA CIUTAT DE ROMA

Al llarg de cinc centúries, Roma es convertí, de ciutat etrusca frontera, en la capital d'Occident, i Octavi, més conegut com a August, afirmava que havia transformat una ciutat de maons en una ciutat de marbre. Amb tot, no hi havia dubte que pensava en les luxoses vil·les i els magnífics jardins dels rics, més que no pas en els miserables suburbis on s'amuntegaven els pobres.

La situació d'atur a Roma era desesperada, i els que no podien aconseguir una feina sovint s'amotinaven per protestar. El sector que proporcionava més feina era la construcció de la nova Roma, per tal com s'aixecaven més i més temples, banys públics, edificis oficials i cases privades. Vinculat al negoci de la construcció hi havia el del transport de pedra i marbre a Roma, que esdevingué una de les indústries principals. L'inmens Colisseu va necessitar més de 200.000 tones de pedra només per al revestiment. En expandir-se Roma fins a donar cabuda a un milió de persones, el port d'Ostia va quedar petit, i Claudi l'engrandí construint un nou port i espaiosos magatzems.

CIÈNCIA I TECNOLOGIA

Encara que els romans es van destcar com a enginyers, tenien poc interès per la ciència, amb l'excepció tal vegada de la medicina. Una bona part de llur tecnologia era un subproducte del militarisme, com ara les carreteres i els ponts, construïts per l'exèrcit romà conqueridor, així com els aqüeductes, que portaven l'aigua als pobles amb guarnicions. Per atacar les ciutats enemigues construïren enginyosos ariets i fones, i sòlides fortificacions per defensar les pròpies. Tot i que els romans inventaren màquines com els molins hidràulics proveïts d'engranatges, no intentaren d'evitar la crueltat i se servien principalment del treball dels esclaus. Aquests esclaus feren possible de mantenir 750.000 homes en armes i permeteren que una petita classe dirigent vivís d'una manera luxosa.

ARTS I DIVERSIONS

L'escultura romana estava mancada de l'àgil moviment que tenien la grega i l'índia, i la seva arquitectura massissa era més impressionant que bella. Els seus magnífics amfiteatres es feien servir principalment per als esports marcials, tal com exigia una civilització centrada en la guerra, i no pas per al teatre, tot i que els romans produïren bons dramaturgs, entre els quals Livi, Enni i Plaute. Se serviren també de la inspiració grega per crear llurs temes. Els romans tenien una sèrie més remarcable de poetes com Ovidi, Virgili, Lucreci i Horaci. D'altres escriptors destacats eren historiadors com ara Titus Livi, Suetoni, Tàcit, Plini el Vell i el seu nebot, i el mestre de la prosa romana, Ciceró.

A les places del mercat, els endevins, els joglars, els prestidigitadors i els músics compitien per obtenir el favor de la multitud, però els circs eren l'entreteniment més popular, i tothom, de l'emperador cap avall, hi anava a veure les curses de cavalls i de carros, la lluita lliure i els jocs.

ECONOMIA I LLEI

Els romans no van aconseguir cap avanç important en les tècniques agrícoles, però criaren els animals que els eren útils per llurs productes i per al transport, i cultivaren blat, civada, hortalisses, olives, paper i lli.

L'imperi romà era autosuficient, per a la majoria de coses, i formava el seu propi “mercat comú” amb artesans privats que abastien les necessitats locals. El comerç exterior més important, controlat pel govern, era el dels esclaus, que provenien de les terres germàniques del nord i de l'antic imperi persa; i la seda i les espècies eren importades de Xina, l'encens del Iemen i el pebre de l'Índia. Comerciar amb altres països era un negoci a llarg terme, ja que els transports terrestres eren lents i la via marítima arriscada; per això, hom feia servir sempre que era possible els cursos d'aigua interiors.

Els emperadors romans promulgaven nous edictes contínuament. Hi havia un gran cos de lleis, però els advocats hàbils eren capaços de confondre els jutges menys instruïts, ja que la llei no fou mai codificada fins després del final de la Roma occidental.

l'arribada del cristianisme

Les primeres divinitats de Roma eren esperits de la natura, especialment dels boscos, de les vies fluvials i de les fonts, però més tard els romans adoptaren nous déus de Grècia, d'Egipte (Isis i Osiris) i de Pèrsia (Mitra). L'estat tolerava religions de tota mena, menys la bruixeria, mentre no amanecessin la seva autoritat.

Amb tot, els cristians tingueren una accidentada història de persecució i tolerància sota els romans. A l'època de la crucifixió de Jesús de Natzaret, l'any 30 d.C., llur nombre era insignificant, però van créixer ràpidament quan Pau escampà els seus ensenyaments a Àsia Menor, Grècia i Itàlia. Es van fer sentir per primer cop com a grup en temps de Claudi, que es queixà l'any 49 d.C. que llurs reunions causaven avalots, però no foren perseguits fins que Neró els acusà injustament d'haver incendiat Roma, l'any 64 d.C.

Durant els 300 anys següents, els cristians gaudiren en general d'una vida pacífica fins el regnat de Dioclecià (284-305), però quatre anys després de la seva mort Galeri i Constantí (306-377) restabliren la llibertat del culte. En millorar la situació, el nombre de conversos augmentà fins que Teodosi I (379-395) adoptà el cristianisme com a religió oficial.

EL CREIXEMENT DE L'IMPERI ROMÀ

Segons la llegenda, Ròmul, fill de Mart, fundà Roma l'any 753 a.C., però de fet probablement fou fundada pels etruscs cap al 600 a.C. Després d'assolir la independència l'any 509 a.C., Roma ha haver de lluitar contra les tribus veínes per sobreviure. i l'any 309 a.C. va haver de rebutjar un atac dels gals, i més tard d'altres dels veïns samnites i dels grecs del sud.

Havent consolidat i demostrat la seva força militar, i havent fet fora els seus agressors, Roma es convertí ells mateixa en atacant. Va arrabassar el graner de Sicília a Cartago a la primera guerra púnica (264-241 a.C.), i afegí més tard a les seves conquestes Còrsega i Sardenya. La victòria dels cartaginesos a Espanya determinà el començament de la segona guerra púnica (218-201 a.C.), quan el general cartaginés, Anníbal, fou seguit pel seu germà Asdrubal a través dels Pirineus i dels Alps per envair Itàlia. els romans enganyaren als cartaginesos contraatacant amb gosadia a Àfrica i a Espanya que conqueriren. A la tercera guerra púnica (149-146 a.C.), Roma renovà el seu atac a Àfrica i arrassà cruelment Cartago fins als fonaments.

Entretant, els romans aconseguiren d'establir-se fermament a altres parts del mon. Quan els grecs demanaren a Roma que els alliberés de la dominació macedònica, llurs tropes hi intervingueren i finalment annexaren tota Macedònia, i l'any 133 a.C., tingué lloc la incorporació de Pèrgam a l'imperi, cosa que donà als romans una plaça forta a Àsia. Juli Cèsar conquerí la Gàl·lia; Egipte fou annexat per Octavi, el qual començà 200 anys de PAX ROMANA i l'any 43 d.C. Claudi annexà la Gran Bretanya. Encara que sembli estrany, els romans negligiren les conquestes més fàcils de prop de casa i no fou fins al 87 a.C. que tingueren la major part d'Itàlia sota llur control.

L'imperi assolí el seu apogeu sota Trajà, l'any 117 d.C., quan ocupava el vast rectangle de terra que creuaven les carreteres romanes, amb les quatre cantonades a la Gran Bretanya, el mar Caspi, Egipte i Espanya. La major part d'aquest territori encara estava al seu domini quan Teodosi morí, l'any 395, però aleshores el poder de Roma declinava ràpidament.

DIVISIÓ I CAIGUDA

L'any 395, l'imperi romà fou dividit per un pacte en l'Orient i l'Occident. L'imperi d'Occident ers dèbil interiorment, i les seves zones fronteres foren envaïdes aviat per agressors, que foren empesos també per nòmades asiàtics més poderosos cap a l'imperi més pròsper de l'Orient. L'imperi s'ensorrava a mesura que les seves places fortes i els seus tresors eran abandonats als saquejadors. Roma fou saquejada pels visigots comandats per Alaric el 410, i finalment devastada pels vàndals el 455. els huns d'Àtila envaïren Itàlia l'any 452, però la fam i les malalties els obligaren a retrocedir a l'altra banda del Po. D'altres agressors tingueren més èxit, entre els quals els angles, els saxons, els juts, els francs, els burgundis i els ostrogots. Els assalts culminaren el 476 amb la deposició del darrer emperador romà d'Occident pel cap germànic Odoacre.