Treball d'història d'Israel

L'any 63 a.C. Pompeu va ocupar Jerusalem i Roma es va convertir en l'arbitre de la situació. A partir de l'any 6, Roma va dirigir el país mitjançant procuradors. Les revoltes antirromanes van desembocar an la conquesta de Jerusalem per Titus (any 70). Entre el 132 i el 135 va tenir lloc la segona gran revolta contra Roma, que va portar la destrucció de Jerusalem i la dispersió del poble jueu per tot el món formant petits grups sense relacionar-se amb cap altra creènça que no fos la seva. El territori palestí va pertànyer a l'Imperi bizantí els segles V i VI i el VII, va ser conquerit pels àrabs que van islamitzar profundament el territori. Els francs de les croades no van aconseguir instal·lar-se d'una manera estable al territori, encara que van establir el seu domini en el s. XIII, els mongols van arrassar el país, i des de 1517 a 1917 Turquia dominà el país.

Sionisme, moviment i doctrina política les premisses fundacionals del qual van ser la lluita per aconseguir la reunió dels jueus de la diàspora i el seu establiment a Palestina. Va sorgir a finals del segle XIX i va culminar en 1948 amb l'establiment del Estat d'Israel. El seu nom procedeix de Sión, el turó sobre el que s'erigia el Temple de Jerusalem i que més tard es convertiria en el símbol de la pròpia ciutat. El filòsof jueu de nacionalitat austríaca Nathan Birnbaum va ser qui va aplicar per primera vegada el terme sionisme a aquest moviment al 1890.

Història

El sionisme va tenir el seu origen com a moviment polític organitzat al segle XIX, però les seves arrels es remunten al segle VI a.C., quan els jueus van ser deportats de Palestina i van iniciar el denominat captiveri de Babilonia; els seus profetes els van instar a creure que un dia Déu els permetria retornar als seus territoris palestins, la Eretz Israel (Terra d'Israel). Amb el pas dels segles, i iniciada ja la diàspora del poble jueu, aquest va associar l'esperança del retorn com la vinguda del Mesíes, que hauria de ser un salvador enviat per Déu per alliberar-los. Alguns jueus, per pròpia iniciativa, emigraven a Palestina para unir-se a les comunitats jueves que seguien vivint allí, però continuaren sent una petita minoria enmig d'una població majoritàriament àrab.

La fundació del moviment sionista

A 1896 Theodor Herzl, periodista jueu austríac, va publicar un petit llibre anomenat Der Judenstaat (L'estat jueu), en el que analitzava les causes de l'antisemitisme, a la vegada que sutgeria la seva solució: la creació d`un Estat jueu. Encara que Herzl va ser rebut per l`emperador alemany Guillermo II i pel sultà otomà Abdülhamit II, no va aconseguir que aquests recolzessin la seva causa, com tampoc va aconseguir que els jueus rics reunissin els diners necessaris per recolzar el seu projecte.

A 1897, Herzl organitzà a Basilea (Suïssa) el I Congrés Sionista, al que hi van assistir gairebé 200 delegats. El Congrés va formular el Programa de Basilea, que es va convertir en la plataforma programàtica del moviment sionista, al determinar que la fi del sionisme era la creació “pel poble jueu d'una casa a Palestina garantitzat pel dret públic”. El Congrés fundà també l`Organització Sionista Mundial (OSM), la qual estava autoritzada a establir delegacions en tots els paisos que tinguessin una població jueva considerable.

El sionisme al segle XX

Els dos assoliments més grans del sionisme durant aquest segle van ser el compromís del govern britànic per establir una pàtria jueva a Palestina, propòsit acollit al Pla Balfour de 1917, i el propi establiment de l'Estat d'Israel al 1948.

Durant la I Guerra Mundial, els britànics van aconseguir l'amistat dels sionistes per assegurar-se el control estratègic de Palestina i obtindre el recolzament dels jueus de la diàspora a la causa aliada. La Declaració, continguda en una carta dirigida pel secretari d'Afers Exteriors Arthur James Balfour a un líder sionista britànic, aprovava l'establiment a Palestina d'una “pàtria pel poble jueu”. Donat que Palestina havia passat del control turc al britànic, aixó proporcionava als sionistes la carta de drets que havien estat buscant.

El període d'entreguerres

Després de la I Guerra Mundial el sionisme va sufrir dues forts cops. El nou règim soviètic va impedir que els jueus russos, que havien estat la font tradicional d'emigració sionista, abandonessin el país. A més, es va produir una disputa entre el líder del sionisme d'estats units, el jutge Louis Brandeis, i el doctor Chaim Weizmann, l'home que havia aconseguit la Declaració Balfour. En la disputa entraven en joc no només afers personals, sinó també un debat ideològic sobre el futur del sionisme. El `sionisme sintètic' de Weizmann, que defenia tant la lluita política com la colonització, va vèncer a la postura pragmàtica de Brandeis, que es concentrava en la colonització sense fer cap referència a una futura categoria de nació. Weizmann s'erigí com a líder indiscutible, però aixó va produir l'abandonament de Brandeis i el seu grup, i fins la II Guerra Mundial els jueus d'estats units van dirigir la major part del seu treball filantròpic a ajudar als jueus europeus abans que a Palestina.

Al 1929, Weizmann va establir l'Agència Jueva per a Palestina, una organització més àmplia que aprofitava l'ajuda financera dels jueus que desitjaven ajudar als seus germans de Palestina, però que no combregaven amb els objectius polítics del sionisme.

La coexistència amb la població àrab de Palestina es va anar convertint en un problema cada vegada més difícil de solucionar. Els freqüents disturbis ocorreguts a la dècada de 1920 culminaren en una rebel·lió a gran escala que es va extendre des de 1936 fins 1939. El moviment sionista adoptà varies postures entre las que s'hi trobaven la de Judas León Magnes, president de la Universitat Hebrea de Jerusalem (que defenia la fundació d'un Estat conjunt àrab-jueu) i la del futur primer ministre israelí David Ben Gurión (que argumentava que l'acord camb els àrabs només podria produir-se partint d'una posició jueva de força, una vegada que el Yishuv s'hagués convertit en majoria). Pel que respecta als sionistes socialistes, es va produir un conflicte ideològic entre l'ideal marxista de l'internacionalisme, que obligaria a la cooperació amb els treballadors àrabs, i la fi nacional, dirigit a consolidar una nova classe obrera jueva a Palestina.

L'Estat d'Israel

El 1947, Gran Bretanya va acudir a l'Organització de les Nacions Unides (ONU) en busca d'assessorament. El 29 de novembre d'aquell mateix any, l'ONU adoptà un Pla de Partició que projectava la divisió de Palestina en dos estats, un àrabe i un altre jueu, amb Jerusalem com a zona internacional sota la seva jurisdicció. L'aprobació d'aquesta resolució generà les protestes àrabs. Es produiren atacs contra els assentaments jueus, que aviat van adquirir les dimensions d'una autèntica guerra. Gran Bretanya va romandre al marge d'aquest conflicte, mentre tenia el ferm propòsit d'abandonar els territoris palestins abans de l'1 d'agost de 1948, data en la que el Pla de Partició establia la fi del seu mandat. Davant d'aquest fet, els líders del Yishuv decidiren portar a terme la part del Pla que tenia com a finalitat establir un Estat jueu. A la mitjanit del 14 de maig de 1948, el Consel Provisional (antic Consell Nacional), en representació del poble jueu de Palestina i del moviment sionista mundial, proclamà a Tel Aviv l'establiment de l'Estat d'Israel. Aquest debia la seva existència a un cúmul únic de circumstàncies: la simpatia del món occidental pel sofriment jueu, la influència política dels jueus d'Estats Units a l'assegurar-se el recolzament del president Harry S. Truman; la pèrdua d'interès per part de Gran Bretanya per continuar el seu mandat a Palestina i, potser principalment, per la determinació i habilitat del Yishuv per establir i aferrar-se al seu propi Estat.

Pla Balfour, declaració emitida per Gran Bretanya el 2 de novembre de 1917 en favor de la creació d'una nació jueva a Palestina. La idea va anar consolidànt-se a través d'una carta enviada al març de 1916 pel polític britànic Arthur James Balfour, que en aquesta època era ministre d'Afers Exteriores del gabinet presidit per David Lloyd George, a Edmond James Rothschild, un destacat defensor del sionisme. El govern britànic expressava en aquest escrit el seu recolzament a “l'establiment d'una nació pel poble jueu a Palestina”. Així mateix, Gran Bretanya es comprometia a posar “tot el seu èmfasi per facilitar la conssecució d'aquest objectiu, tenint present que no hauria de portar-se a terme cap acció que pogués perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats palestines que no fossin jueves, o els drets o situació política de la que gaudissin els membres de la comunitat jueva residents en altres països”.

S'ha considerat que la declaració Balfour va ser un compromís unilateral adquirit pel govern britànic. El seu objectiu immediat era aconsseguir el recolzament del poble jueu, d'altres nacions en lluita i de països neutrals, com Estats Units, a la causa aliada durant la I Guerra Mundial. Pel que fa als objectius a llarg termini, el motiu que subjacia a la política britànica era la importància de Palestina com a punt estratègic per les rutes marítimes i terrestres a l'Índia i, sobre tot, com a últim punt clau al Mediterrani dels oleoductes procedents de les regions petrolieres d'Orient Pròxim. La creació d'un estat sionista sota protecció britànica hauria proporcionat a Gran Bretanya la possessió d'aquest cobdiciat trofeu, al temps que representaria una prova fefaent de l'aplicació del lema dels aliats: “l'autodeterminació de les petites nacions”. El 24 de juliol de 1922, la declaració va ser incorporada al mandat de la Societat de Nacions per a Palestina, en el qual s'establien les condicions de manera que es confiava a Gran Bretanya l'administració temporal d'aquest país en nom dels seus ciutadans àrabs i jueus. Una conseqüència indirecta de la declaració Balfour va ser la proclamació d'Israel com estat independent al 1948 a la zona sotmesa a la supervisió britànica.

Crisi del canal de Suez, conflicte entre Gran Bretanya, França, Israel i Egipte, que va tenir lloc des del 29 d'octubre fins el 6 de novembre de 1956. La causa immediata d'aquesta crisi va ser la nacionalització de la Companyia Universal del Canal Marítim de Suez (anglo-francesa des de 1875) portada a terme pel president egipci Gamal Abdel Nasser, el 26 de juliol de 1956. El primer ministre britànic Anthony Eden considerà que l'acció empresa per Nasser posava en perill el subministrament petrolier procedent del golf Pèrsic i el comerç amb l'Extrem Orient a través del canal de Suez, a més de representar un desafiament al predomini britànic a l'Orient Pròxim. Per aquest motiu, Eden decidí beneficiar-se d'aquest incident per enderrocar al president egipci mitjançant l'ús de la força. Es va ordenar als caps de l'Estat Major britànic organitzar una expedició militar amb aquest propòsit. França, indignada també per l'actitud de Nasser, però més encara pel constant subministrament d'armes egipcies als independentistes argelins, es va sumar al pla britànic. Eden esperava aconsseguir el recolzament d'Estats Units, però el president d'aquest país Dwight David Eisenhower es negà a usar la força per resoldre aquest conflicte. Estats Units aprofità la demora provocada pels lents preparatius militars dels britànics i francesos per intentar promoure una solució pacífica per la crisi, però els seus esforços fracasaren degut als impediments plantejats per Gran Bretanya i França.

Encara que Eisenhower havia negat el seu recolzament, Eden estava decidit a prendre mesures contra Egipte. Així, Gran Bretanya i França van establir una aliança amb Israel, que tenia conflictes fronterers amb Egipte, en una reunió secreta entre els ministres de aquests tres països celebrada a Sèvres (França) el 22 i 23 d'octubre, i l'objetivo del qual era garantitzar la participació israelí en la lluita contra Egipte. Acomplint l'acord, l'Exèrcit israelí va atacar les posicions egipcies a la península del Sinaí, el 29 d'octubre. Gran Bretanya i França van dictaminar un ultimàtum un dia després exigint l'acabament de les hostilitats en ambdós bàndols, la retirada de les tropes a 16 km de distància del canal en dotze hores i el conssentiment per a que aquesta zona fos ocupada per forces anglo-franceses.

Donat que el govern egipci es va negar a acceptar els termes imposats, els britànics van bombardejar els aeròdroms egipcis (31 d'octubre) i van destruir la seva força aèrea quan s'acomplí el temps previst en l'ultimàtum. L'opinió mundial criticà l'acció anglo-francesa i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques va amenaçar amb intervindre en favor d'Egipte. Eisenhower va mostrar la seva indignació, i Estats Units va proposar dos ressolucions que van ser aprobades per unanimitat a l'Assamblea General de Nacions Unides celebrada del 2 al 4 de novembre: l'aturada de les hostilitats i la retirada israelí del territori egipci, i l'enviament d'una Força d'Emergència de Nacions Unides (UNEF) a Egipte per supervisar la retirada de totes les tropes extranjeres. Gran Bretanya i França no van fer cas d'aquestes resolucions i, entre el 4 i el 6 de novembre, forces aerotransportades i amfíbies anglo-franceses van arribar a les proximitats del canal, van derrotar a les tropes egipcies i van començar a avançar a través del canal. No obstant, Gran Bretanya havia de fer front ara a una crisi financera i a la falta de sumbinistrament de petròli degut a que Egipte havia bloquejat el canal durant la lluita. Estats Units es va negar a enviar ajuda econòmica o cru als britànics fins que les seves forces abandonessin Egipte. Dvant la imminència d'un desastre financer, Gran Bretanya (amb el consentiment reluctant de França) va fer ús de l'alto al foc el 6 de novembre (Israel havia abandonat la lluita el 5 de novembre). El 3 de desembre de 1956, després de la posterior polèmica provocada per la exigència britànica de que les forces anglo-franceses formessin part de la UNEF —a la qual cos s'hi va negar Estats Units—, les tropes de Gran Bretanya i França van iniciar la retirada d'Egipte, i Gran Bretanya va rebre ajuda econòmica i subministrament de petroli. Aquest episodi va suposar un humil·liant revés per a Gran Bretanya i França. Eden va dimitir del seu càrrec com a primer ministre al gener de 1957.

Guerra dels Sis Dies, denominació de la tercera Guerra Àrab-israeliana, que va enfrentar al juny de 1967 a Israel amb els següents països àrabs: Egipte, Jordània i Síria, amb el recolzament d'Irak, Kuwaït, Aràbia Saudí, Sudàn i Argèlia.

La guerra va començar com a conseqüència del persistent enfrontament àrab-israelí que, en els primers mesos de 1967, va conduir a una postura cada vegada més hostil per ambdós bandols. A mitjans de maig, tots els contendents estaven mobilitzats. Egipte va bloquejar el golf d'Aqaba, ruta vital per a la navegació israelí, acte considerat per Israel com una agresió.

Guerra del Yom Kipur, denominació de la cuarta Guerra Àrab-israeliana, així denominada per començar en el dia sagrat jueu del Yom Kipur. També es coneguda com guerra del Ramadà per tenir lloc en aquest mes del calendari musulmà.

El 6 d'octubre de 1973 Egipte i Síria, frustrats per la negativa d'Israel a retornar els territoris àrabs conquistats durant la guerra dels Sis Dies de 1967, van llençar un atac simultàni i per sorpresa a les tropes israelines en els territoris ocupats: Síria en els alts del Golán i Egipte en el Sinaí. Els siris, recolzats per tropes jordanes i iraquianes van progressar inicialment pel nort, però cap a l'11 d'octubre havien estat rebutjats i el exèrcit israelià va avançar cap a Damasc. Al sud, les tropes egipcies creuaren el canal de Suez i penetraren uns 10 km en el territori del Sinaí ocupat per Israel, abans de ser detingudes. El 16 d'octubre, lexèrcit israelià va contraatacar i va invadir territori egipci. L'alto al foc acordat per les Nacions Unides (ONU) va entrar en vigor en el front siri el 22 d'octubre i en el front egipci dos dies més tard.

David Ben Gurión, (1886-1973), polític israelià, primer ministre (1948-1953; 1955-1963), va dedicar la seva vida a l'establiment d'una pàtria jueva a Palestina i és considerat el pare de l'Estat d'Israel.

Ben Gurión, el cognom original del qual era Gruen, va néixer a la llavors ciutat russa de Plonsk (actualment, part de Polònia), el 16 d'octubre de 1886, fill d'un advocat i activista sionista. Amb uns 14 anys, va fundar una societat juvenil sionista.Va abandonar Polònia al 1906 per treballar en una granja d'un assentament jueu de Palestina, que llavors es trobava sota control de l'Imperi otomà. Al 1910, va abandonar la granja per editar el diari en hebreu dels treballadors sionistes Achdut (`Unitat'). Per aquesta època, va adoptar el cognom Ben Gurión (en hebreu, `fill d'un jove lleó'). Expulsat pels otomans al començament de la I Guerra Mundial, Ben Gurión va abandonar Palestina, i al 1915 va arribar a Nova York.

El 1922, el mandat conferit per la Societat de Nacions als britànics per governar Palestina es va fer oficial. Durant les dues dècades següents, els britànics no van entorpir la causa jueva, en la que Ben Gurión seguia participant. En les dècades de 1920 i 1930, organitzà la Força de Defensa Jueva (la milícia coneguda com Haganá) i la Federació General del Treball (Histadrut). També creà el Mapai, partit que conjugava els seus principis sionistes i socialistes (que, el 1968, donaria lloc a la creació del Partit Laborista), i cap al 1935 va ser president del comitè executiu de l'Agència Jueva per Palestina, representació oficial dels jueus en Terra Santa.

Durant la II Guerra Mundial, va recolzar la cooperació amb Gran Bretanya, però després del final del conflicte va autoritzar el sabotatje sionista i els atacs terroristes. L'Estat d'Israel es va proclamar el 14 de maig de 1948 i Ben Gurión va ser el seu primer cap de govern (primer ministre). Unificà les disperses forces clandestines en un Exèrcit que va derrotar als palestins i als països aliats d'aquests (en la denominada pels jueus guerra de la Independència d'Israel, la primera Guerra Àrab-israeliana, que va tenir lloc des de 1948 fins a 1949) i durant 15 anys (exceptuant el període transcorregut entre 1953 i 1955) va seguir dirigint el país, fomentant la immigració, l'educació i el desenvolupament de les terres desèrtiques. Al 1963, Ben Gurión va dimitir. Continuà éssent membre del Kneset (Parlament israelià) fins a la seva retirada de la política, al 1970. Va morir en un kibutz (granja cooperativa) a la zona del Néguev, on va pasar els últims deu anys de la seva vida, l'1 de desembre de 1973. D'entre totes les seves obres com escriptor destaca Els jueus en Terra Santa (1974).

Golda Meir, (1898-1978), política israeliana, primera ministra (1969-1974). Va néixer el 3 de maig de 1898 a la llavors ciutat russa de Kíev (a l'actualitat, pertanyent a Ucrania). El seu nom de soltera era Goldie Mabovitz (també Mabovich). El seu pare va emigrar a Milwaukee, a Wisconsin (Estats Units), al 1905, i la seva família es va reunir amb ell a l'anyo següent. Es va graduar per l'Escola de Magisteri (o Normal) de Milwaukee i va contraure matrimoni al 1917 amb Morris Myerson (també Meyerson). Quan encara era una adolescent, s'incorporà a grups sionistes interessats en crear una pàtria pels jueus. Al 1921, ella i el seu marit van emigrar a Palestina.

Va continuar dedicada a activitats sionistes i va ingressar en el moviment laborista. Meir participà al llarg de les dècades de 1930 i 1940 en varies organitzacions sionistes a Palestina, Europa i Estats Units. Va ser un dels firmants de la proclamació de l'Estat d'Israel, al 1948, i va actuar com a ambaixadora del seu país en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviétiques (URSS), en els anys 1948 i 1949. Escollida diputada en el primer Kneset (Parlament israelià), es va fer càrrec del Ministeri de Treball i Seguretat Social al 1949. Després de separar-se del seu marit al 1945, adaptà el seu cognom de casada a l'hebreu, que es va transformar en Meir. Aquell mateix any, es va convertir en ministra d'Afer Exteriors, càrrec que va mantindre fins la seva dimissió, al 1966. Va ser successivament secretària general del Mapai i del Partit Laborista (l'agrupació política socialdemòcrata creada al 1968 per la unió d'aquell i altres dos partits) des de 1966 fins a 1968. Ocupà el càrrec de primera ministra entre 1969 i 1974, data en la que va dimitir enmig d'una gran controvèrsia sobre la falta de preparación militar d'Israel en la guerra del Yom Kipur (1973). Va morir el 8 de desembre de 1978, a Jerusalem.

Moshé Dayán, (1915-1981), militar i polític israelià. Va néixer en un kibutz (granja cooperativa) a prop del mar de Galilea el 20 de maig de 1915. Als 14 anys es va allistar a la Haganá (milícia jueva), que defenia els assentaments jueus dels atacs àrabs, i més tard va rebre ensinistrament especial de lluita antiguerrillera per part dels britànics. Quan la Haganá va ser prohibida per aquests al 1939, Dayán en va resultar detingut. Alliberat al 1941, va servir amb les forces aliades que alliberaren el Líban i Síria durant la II Guerra Mundial. En aquesta campanya va perdre el seu ull esquerre i va adoptar el pegat que es convertiria en la seva característica distintiva.

Durant la guerra d'Independència d'Israel (la primera Guerra Àrab-israelana, que va tenir lloc des de 1948 fins a 1949, una vegada creat l'Estat israelià) Dayán va ser comandant en el front de Jerusalem. Es va convertir en cap de l'Estat Major al 1953 i com a tal va supervisar la victoriosa campanya de la península del Sinaí contra Egipte, al 1956 (segona Guerra Àrab-israeliana). Quan va abandonar l'Exèrcit al 1958, va ser escollit membre del Kneset (Parlament israelià) al 1959 i va exercir el càrrec de ministre d'Agricultura (1959-1963) en el govern de David Ben Gurión.

Dayán va ser anomenat ministre de Defensa poc abans de la guerra dels Sis Dies de 1967 (la tercera Guerra Àrab-israeliana), la participació del qual en la mateixa va augmentar en gran mesura la seva reputació. Pertanyent al Mapai, al 1968 va ingressar en el recentment creat Partit Laborista. Va ser acusat per la falta de preparació d'Israel en la guerra del Yom Kipur de 1973 (la cuarta Guerra Àrab-israeliana), la qual va acabar per provocar, al 1974, la caiguda del govern de Golda Meir, del qual formava part des de 1969. Nomenat ministre d'Afers Exteriors en el govern de Menajem Beguin, al 1977, va exercir un paper important en la negociació del tractat de pau firmat amb Egipte, al 1979, a Washington. A finals d'aquest any, va dimitir com a protesta contra la política de Beguin amb respecte a la disputa territorial de Cisjordània. Va morir a Tel Aviv-Jaffa el 16 d'octubre de 1981. Entre altres obres, va escriure la seva Autobiografia l'any 1976.

Simón Peres, (1923- ), polític israelià. Nascut a Polònia, Peres (el seu nom original és Persky) es traslladà a Palestina amb els seus pares al 1934. Protegit de David Ben Gurión, primer cap de govern d'Israel, Peres va ocupar diversos càrrecs governamentals abans de convertir-se en líder del Partit Laborista a l'abril de 1977. Després de les eleccions generals de juliol de 1984, que no van donar la majoria a cap de les formacions, el Partit Laborista i el Likud van formar un govern de concentració nacional en el que Peres va ser primer ministre durant la primera meitat (50 mesos) de la legislatura i el líder del Likud, Isaac Shamir, actuà com a sotsprimer ministre. Al 1986 van intercanviar els càrrecs per la segona meitat de la legislatura. Al 1988 Peres va ser nomenat ministre de Finances del nou govern de coalició del Likud i els laboristes, però va deixar el càrrec al 1990 quan la coalició es va desfer per les diferències que van sorgir arran de les converses de pau MB els palestins. Peres va continuar dirigint al Partit Laborista fins el febrer de 1992, data en la que va perdre les eleccions en el si del partit en front a la candidatura d'Isaac Rabin. Després de que els laboristes guanyessin les eleccions generals de juny, Peres va formar part del gabinet de Rabin com a ministre d'Afers Exteriors. Al septembre de 1993, va firmar un històric acord de pau entre Israel i la Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP) que va obrir el camí per establir un limitat autogovern palestí en els territoris ocupats per Israel. Un any més tard va rebre, junt amb Yasir Arafat i Isaac Rabin, el Premi Nobel de la Pau. Després de lassassinat d'Isaac Rabin (novembre de 1995) va ocupar novament el càrrec de primer ministre, però va resultar derrotat a les eleccions a primer ministre de maig de 1996 pel líder del Likud Benjamín Netanyahu, per un estret marge de vots.

Isaac Rabin, (1922-1995), militar i polític israelià, primer ministre (1974-1977; 1992-1995), premi Nobel de la Pau al 1994. Va néixer a Jerusalem i va estudiar en una escola d'agricultura. Va combatre en les fileres del Palmach (una unitat jueva d'operacions especials) contra les autoritats britàniques de Palestina. Engarjolat per aquestes a mitjans de 1946, va ser posat en llibertat a principis de 1947. Va participar en la defensa de Jerusalem durant la guerra posterior a l'establiment de l'Estat d'Israel, que va enfrentar, des de 1948 fins a 1949, als jueus —que la van anomenar guerra de la Independència— amb els palestines i els països musulmans aliats d'aquests, en la també denominada primera Guerra Àrab-israeliana. A partir d'aquest moment, Rabin va ascendre en les Forces Armades d'Israel fins a convertir-se en cap de l'Estat Major el 1964. Finalitzada la guerra dels Sis Dies (1967) va abandonar l'Exèrcit va ser nomenat ambaixador als Estats Units (1968-1973) i ministre de Treball.

Va ingressar en el Kneset (Parlament israelià), com a diputat pel Partit Laborista, al gener de 1974. Al maig d'aquell any, va sustituir a Golda Meir com a primer ministre i dirigent laborista. A l'abril de 1977, després d'una sèrie d'aldarulls que van afectar a la seva muller, es va veure obligat a cedir el lideratge del seu partit a Simón Peres. Com a ministre de Defensa des de 1984 fins a 1990, Rabin es va encarregar d'executar la resposta israeliana contra la revolta palestina denominada intifada. Al febrer de 1992, va sustituir a Peres en la prefectura del Partit Laborista i, després de les eleccions de juny d'aquell any, va tornar a ser primer ministre. Al 1993, després de varies negociacions secretes, Rabin es va firmar l'històric acord de pau amb Yasir Arafat, president de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), que va preparar el camí (com ja s'ha esmentat anteriorment) per a un limitat autogovern palestí en els territoris ocupats per Israel. Al 1994, (com també s'ha fet referència en altres apartats) va rebre el Premi Nobel de la Pau amb Yasir Arafat i Simón Peres. El 4 de novembre de l'any següent va morir assassinat per un jueu d'extrema dreta, a Tel Aviv-Jaffa.

Benjamín Netanyahu, (1949- ), polític israelià, primer ministre (1996- ). Va néixer a Tel Aviv-Jaffa i va passar la seva infància a Jerusalem. Al 1963, la seva família es va traslladar a Filadèlfia (Pennsylvània, Estats Units), on el seu pare, Benzion Netanyahu, havia obtingut una plaça com a professor d'història. Quatre anys més tard, després d'haver finalitzat els seus estudis d'enssenyança secundària, Benjamín Netanyahu va tornar a Israel, on va servir fins a 1972 en un comando d'èlit de l'Exèrcit israelià (el Sayeret Matkal). Aquell any va tornar a Estats Units per assistir als cursos de l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, on va obtindre la llicenciatura en Arquitectura (1974) i un màster en Administració d'Empreses (1976).

El seu germà Yonatan (Jonathan), que servia també en el Sayeret Matkal, va morir a la ciutat d'Entebbe (Uganda), el 1976, durant el rescat dels ostatges israelians retinguts per l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). Com a resposta a la mort del seu germà, Benjamín Netanyahu va organitzar una sèrie de conferències sobre el terrorisme tant a Estats Units com en el seu país. Va treballar fins a 1978 com a consultor d'empreses a Boston (Massachusetts, Estats Units). En el seu retorn a Israel, va col·laborar en la creació a Jerusalem del Jonathan Institute per a la investigació sobre terrorisme. Al1982, l'ambaixador israelià als Estats Units, Moshé Arens, el va nomenar el seu principal col·laborador. Dos anys després, va passar a ser el delegat d'Israel davant l'Organització de les Nacions Unides (ONU). Va tornar a Israel al ser nomenat sotsministre d'Afers Exteriors l'any 1988, any en el que va entrar a formar part del Kneset (Parlament israelià), convertint-se en una destacada figura del seu partit, el dretista Likud, el qual l'escolliria el seu cap el 1993.

El septembre de 1996, la construcció d'un túnel a sota la ciutat vella de Jerusalem va provocar una sèrie de disturbis a Gaza, Cisjordània i en la pròpia Jerusalem, amb el resultat de desenes de morts per ambdós costats. El gener de 1997, Netanyahu va iniciar converses amb el president de l'Autoritat Nacional Palestina, Yasir Arafat, que van culminar en un acord per a la retirada israeliana de la ciutat d'Hebrón. Dos mesos més tard, es va produir una nova crisi amb motiu de la creació d'un barri jueu en un turó situat en la zona àrab de Jerusalem, que va suposar el que va donar lloc al nom de 'segona intifada'. A l'octubre d'aquell any, es van rependre les negociacions de pau amb Arafat, després de vuit mesos de trencament de les mateixes, i, l'1 d'abril de 1998,el seu govern es va comprometre a retirar lExèrcit israelià del sur del Líban.

Yasir Arafat, (1929- ), polític i militar palestí, màxim dirigent de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), des de 1989 primer president, si bé en l'exili, de l'autoproclamat Estat independent de Palestina i, a partir de 1994, president de l'Autoritat Nacional Palestina, entitat reconeguda pel propi Estat d'Israel.

Combatent palestí

Nascut a Jerusalem, va créixer a El Cairo i a la seva ciutat natal, la qual la va abandonar després de l'establiment de l'Estat d'Israel el 1948, per passar a lluitar a les forces palestines del muftí de Jerusalem en la primera Guerra Àrab-israeliana (denominada pels israelians guerra de la Independència). El 1956, es va graduar a la Facultat d'Ingenyeria de la Universitat de El Cairo, on va ser entrenat com a fedayín (`comando'). En aquell mateix any, va servir a l'Exèrcit egipci durant la campanya de Suez (la segona Guerra Àrab-israeliana). Tres anys més tard, va fundar el grup guerriller al Fatah. Durant els anys següents, mentre treballava en una empresa de construcció a Kuwaït, va organitzar les activitats dels fedayins a dins del territori israelià. Després de que, al 1964, al Fatah s'integrés a la OAP, Arafat es va convertir en president d'aquesta última (1968), canviant el seu enfoc panàrab per les aspiracions nacionals palestines després de la seva expulsió de Jordània el 1970. Després de que la Lliga Àrab reconegués a la OAP com a representant exclusiu dels àrabs palestins al 1974, Arafat va treballar per obtindre el reconeixement internacional de l'organització, convertint-se aquell any en el primer representant d'un organisme no governamental (la OAP) en assistir a una sessió plenària de l'Assamblea General de Nacions Unides.

També va realitzar grans esforços per desprendre's de la seva imatge terrorista i substituirla per la d'un estadista modern. El 1988, va proclamar a l' Argel (on es va instal·lar la OAP després de la seva expulssió del Líban al 1982) l'Estat palestí independent, i va reconèixer a l'Estat d'Israel, acomplint d'aquesta manera una condició fundamental imposada pels Estats Units pel reconeixement de la OAP. L'any següent, el Consell Nacional Palestí el va nomenar president de l'autoproclamat Estat independent de Palestina. Des de llavors, va residir alternativament a Túnez i Bagdad. El seu recolzament a Irak durant la guerra del Golf Pèrsic (1991) va soscavar la seva posició internacional, especialment respecte de la majoria dels governs àrabs de la zona.

Hafiz Al-Assad, (1928- ), polític i militar siri, president de la República (1971- ). Nascut a Qardaha, va estudiar en escoles militars siries i va rebre formació militar addicional a la Unió Soviètica. Es va afiliar al Partit Baaz (en àrab, `renaixement') al 1946 i va ser nomenat general de les forces aèrees al 1964 després de l'ascenssió al poder del partit després del cop d'Estat del 8 de març de 1963. Va servir com a ministre de Defensa des de 1966 fins a 1970, quan va prendre el control del govern, i va ser primer ministre fins la seva elecció com a president al 1971. Assad va cooperar amb Egipte a la guerra del Yom Kipur de 1973, però va rebutjar els acords d'Egipte amb Israel a finals de la dècada de 1970. Va intervindre en la guerra civil del Líban (el 1976; 1987; 1990), amb la qual cosa, des d'aquesta última data, Síria ha aconseguit un ampli control del país, i va recolzar a Irán contra Irak durant la guerra de 1980-1988. Objectiu de varis intents de cop d'Estat a principis de la dècada de 1980, Assad va tractar brutalment als seus oponents polítics; el 1982 va enviar milers de tropes a Hama per enderrocar un aixecament dirigit pels Germans Musulmans. Síria va ser durant molt de temps l'aliat més pròxim de l'URSS al Pròxim Orient, però quan el poder soviètic es va debilitar a finals de la dècada de 1980, Assad va procurar millorar les seves relacions amb Occident; així, va enviar tropes a Aràbia Saudí per combatir contra Irak a la guerra del Golf Pèrsic, encara que va mostrar una menor implicació en l'acord de pau de 1993 entre Israel i l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP). Des de 1995 va iniciar converses amb l'estat d'Israel per aconseguir arribar a un acord de pau i el reconeixement mutu.

Gamal Abdel Nasser, (1918-1970), estadista egipci que, partint d'uns orígens humils, va arribar a ser president del país (1956-1970) i el líder polític més influent en el món àrab de la seva època.

Inicis de la seva carrera

Nasser va néixer a Asiut el 15 de gener de 1918, fill d'un carter. Després d'estudiar en una escola d'ensenyança secundària de El Cairo, va ingressar a la Reial Acadèmia Militar, on es va graduar el 1938. Allí i durant els posteriors anys de servei va fer amistat camb varis oficials, amb els que va fundar una societat revolucionària secreta, els Oficials Lliures. Egipte estava governat en aquella època per una petita classe terratinent posseïdora d'una tercera part de la terra del país i que dominava el Parlament. El poder britànic era omnipresent i el pes polític del rei Faruk I, escàs. Els Oficiales Lliures es conjuraren per expulssar d'Egipte als britànics i al rei. El fracàs militar egipci, al 1948, durant la primera Guerra Àrabe-israeliana, va enfortir la seva determinació. El 23 de juliol de 1952 van donar un incruent cop d'Estat i van destronar al rei Faruk. Encara que Nasser era l'autèntico cabdill, va romandre inicialment en un segon pla.

Aviat es van prendre mesures dràstiques: es van limitar o es van nacionalitzar els latifundis i es van prohibir els partits opositors. El 1953 es va abolir la monarquia i es va proclamar una República de partit únic. Va estar presidida en els seus inicis pel general Muhammad Naguib, però el 1954 Nasser va assumir el poder com a primer ministre. Més tard va negociar un tractat amb Gran Bretanya que va posar fi als 72 anys de control britànic sobre Egipte. El 1956 va ser oficialment escollit president.

Anwar Al-Sadat, (1918-1981), polític i militar egipci, president de la República (1970-1981), va destacar pel seu treball en favor de la pau al Pròxim Orient i per haver estat el primer dirigent àrab en reconèixer l'Estat d'Israel.

Va néixer el 25 de desembre de 1918, en el poble de Mit Abul Qawn, al delta del Nil. Fill d'un empleat d'hospital, va ingressar a l'Acadèmia Militar. Allí es va unir a Gamal Abdel Nasser en la conspiració contra la monarquia egipcia sota el domini britànic. Va ser engarjolat dues vegades degut als contactes que va mantindre amb els alemanys durant la II Guerra Mundial i més tard jutjat i absolt dels càrrecs de conspiració per assasinar a un polític probritànic el 1946. Sadat va prendre part en el cop d'Estat de 1952 que va enderrocar al rei Faruk I i va conduir al poder a Nasser. Va ocupar diversos càrrecs en el nou règim, fins a ser nomenat president de l'Assamblea Nacional (1960-1969) i sotspresident de la República (1969-1970).

Després de la mort de Nasser (1970), Sadat va ser escollit president de la República i ràpidament va consolidar la seva posició. Després de la derrota egipcia davant d'Israel a la guerra dels Sis Dies (1967), Sadat va reconstruir la força militar d'Egipte i a l'octubre de 1973 va iniciar la denominada guerra del Yom Kipur. Encara que no va arribar a vèncer en el camp de batalla, Sadat va convertir la guerra en una victòria moral. Va recuperar pels israelians el canal de Suez i va establir estretes relacions amb els Estats Units, al mateix temps que iniciava el trencament amb la Unió Soviètica; va establir un programa de liberalització econòmica per atraure indústries i capital occidental, i va tallar d'arrel qualsevol mostra d'oposició a la seva política, en especial entre els grups fundamentalistes musulmans. El 1977, ansiós per reduir els elevats impostos originats per les quatre guerres amb Israel i per millorar la situació d'endeudament del seu país, Sadat es va arriscar a la crítica dels restants estats àrabs i va viatjar a Jerusalem, on es va comprometre a reconéixer a Israel sota certes condicions. La seva iniciativa va conduir a un segona trobada el 1978 amb el primer ministre israelià Menajem Beguin, celebrat a Camp David (Maryland, Estats Units), sota el patrocini del president d'Estats Units Jimmy Carter, i el març de 1979 va firmar a Washington un tractat de pau entre Israel i Egipte; eor aquest fet va rebre, junt a Beguin, el Premi Nobel de la Pau al 1978. A partir d'aquella data es va produir la gradual retirada israeliana de la península del Sinaí. Criticat per molts líders àrabs i odiat pels fundamentalistes islàmics, un grup d'aquests (membres de les Forces Armades egipcies) van assassinar a Sadat el 6 d'octubre de 1981 a El Cairo.

Muhammad Hosni Mubarak, (1928- ), polític i president d'Egipte (1981- ). Va néixer a Kafr-el Moseilha, fill d'un inspector del ministeri de Justícia. Mubarak va ingressar a l'Acadèmia Militar Nacional egipcia i a l'Acadèmia de les Forces Aèrees. Posteriorment va estudiar a Moscú. Durant la presidència d'Anwar al-Sadat, Mubarak va ocupar diversos càrrecs militars, fins a ser nomenat comandant en cap de les Forces Aèrees (1972-1975). El 1975 es va convertir en sotspresident de la República. Després de l'assassinat de Sadat (6 d'octubre de 1981) Mubarak va ser nomenat president. Va posar en pràctica un vigorós programa de recuperació econòmica, va continuar el procés de pau amb Israel (el que es va traduir en la restitució del Sinaí a Egipte al 1982), es va dedicar a millorar les relacions amb els altres països àrabs i va iniciar una política de neutralitat positiva amb respecte a les grans potències. Va resultar reescollit president al guanyar el seu Partit Nacional Democràtico les eleccions generals d'octubre de 1987, les primeres després de molts anys en les que es va permetre que participessin candidatures independents. Malgrat els seriosos problemes econòmics i del creixement del fundamentalisme islàmic a l'interior del país, Mubarak va seguir promovent el procés de pau entre àrabs i israelians. El 1988 va visitar Estats Units per negociar la pau. Va recolzar les sancions imposades per les Nacions Unides (ONU) al 1990 contra Irak després d'invadir aquest país Kuwaït i va dirigir l'oposició de la Lliga Àrab contra l'esmentada invasió, contribuint amb 38.500 soldats a la coalició antiiraquiana a la guerra del Golf Pèrsic i va col·laborar en els esforços posteriors a la guerra per reforçar la seguritat col·lectiva en la regió del Golf. En els últims anys ha fet front a la creixent oposició dels Germans Musulmans que propugna la instauració de la sharia (llei islàmica). Al juny de 1995 va sofrir un atentat en el que no va sortir ferit quan visitava Etòpia.

Lliga Àrab, nom formal de la Lliga dels Estats Àrabs, organització voluntària de països independents els pobles dels quals són en la seva majoria de llengua àrab. Ela seus objectius manifestos són reforçar els víncles entre els estats membres, coordinar les seves polítiques i promoure els seus interessos comuns.

Estructura

L'òrgan suprem de la Lliga Àrab és el Consell, composat per tots els estats membres. Cadascun d'ells disposa d'un vot i les decisions adoptades de forma majoritària són vinculants de forma individual, només per aquells membres que les han acceptat. El Consell es convoca dues vegades a l'any, al març i septembre, encara que també es reuneix en sessions extraordinàries a petició de dos membres sempre que l'ocasió ho requereixi. La Lliga nomena, per una majoria de dos tercis, a un secretari general, que s'ocupa dels aspectes financers i administratius. L`anomenada Secretaria General al mateix temps està dividida en 14 departaments encarregats de qüestions polítiques, econòmiques, socials i legals. Altres agències especialitzades vinculadas a la Lliga són l'Organització Científica, Cultural i Educativa i l'Organització del Treball.

Activitats

La Lliga Àrab participa en programes socials, culturals, econòmics i polítics preparats per promoure els interessos dels estats membres. També serveix d'aforament per a que els països coordinin les seves posicions polítiques i deliberin sobre temes d'interès comú, ressolvent alguns litigis i controlant conflictes com els sorgits durant les guerres civils del Líban (1958 i 1975-1976). La Lliga Àrab va servir de plataforma per la redacció i firma de gairebé tots els documents decisius per a la promoció de la integració econòmica entre els estats membres, com va ser el cas de la creació de la Carta d'Acció Econòmica Conjunta Àrab, que establia els principis pels que es regirien les activitats econòmiques de la Lliga. Ha tingut un important paper en l'elaboració de programes escolars i en la conservació del patrimoni cultural àrab; també ha promogut campanyes d'alfabetizació, reproduit obres intelectuals i traduit terminologia tècnica moderna. Estimula mesures per lluitar contra el crim i la drogadicció, i s'ocupa de temes laborals (en especial de la mà d'obra àrab emigrant). La Lliga ha auspiciat intercanvis culturals entre els països membres, ha fomentat programes juvenils i deportius, ha ajudat a potenciar el paper de la dona en les societats àrabs i ha promogut activitats destinades al benestar infantil.

Organització per a l'Alliberament de Palestina (OAP), organització política que, des de la seva fundació el 1964, encarna i representa les reivindicacions del poble palestí sobre els territoris ocupats per Israel després de la fundació d'aquest Estat.

Estructura i organització

La OAP va ser fundada durant un congrés en el sector jordà de Jerusalem el maig de 1964. Encara que integrada pels grups de refugiats i les guerrilles de fedayins (entre d'altres al Fatah, al Saiqa i el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina), aviat va rebre adheriments a títol individual i d'associacions de professionals, obrers i estudiants. Tanmateix, els fedayins sempre han jugat un paper dominant. La OAP, d'acord amb els seus estatuts, té com a fi mobilitzar al poble palestí per “recuperar la seva llar usurpada”. El seu objectiu és el de sustituir Israel per un Estat laïc palestí; amb aquesta fi, va organitzar nombroses accions terroristes i guerrilleres dins i fora del país. Tanmateix, la OAP no es va responsabilitzar de greus atemptats portats a terme pels fedayins, com el que va ocòrrer en els Jocs Olímpics de Munich, al 1972, i durant el qual van morir varis atletes israelians.

Tres òrgans diferents porten a terme les funcions de la OAP: el Comité Executiu ( on estan representats els principals grups fedayins), el Comitè Central (de caràcter assesor) i el Consell Nacional de Palestina, considerat com un Parlament del poble palestí.

Història

Des de 1968, la OAP ha estat presidida per Yasir Arafat, líder d'al Fatah. Durant una reuniò àrab celebrada al Rabat (Marroc), el 1974, la OAP va ser reconeguda per la Lliga Àrab com “la única representació legítima del poble palestí”. Posteriorment, Arafat va pronunciar un discurs a l'Organització de les Nacions Unides (ONU), on la OAP li pertoca el paper d'observador.

Al maig de 1994, les tropes israelianes es van retirar de Jericó i de la franja de Gaza, deixant el control d'aquests territoris en mans de l'Autoritat Nacional Palestina, presidida per Yasir Arafat. El control militar israelià de Cisjordània es mantindria fins que es celebraessin eleccions. La limitada autonomia palestina controlava els impostos, les comunicacions, la policia i els passaports. Tanmateix, no van desaparèixer els dubtes sobre la capacitat de la OAP per mantindre la seva autoritat sobre les àrees autònomes. Això era degut a les recurrents accions terroristes del grup radical Hamas i dels continus entrebancs amb les Forces Armades israelianes, que, després de l'arribada a la presidència del govern israelià del conservador Benjamín Netanyahu, es van succeïr per la construcció d'un túnel a la ciutat vella de Jerusalem, el 1996, i de noves vivendes jueves en aquella ciutat, un any després.

Pròxim Orient

La primera força de pau de l'ONU va ser organitzada al Pròxim Orient en resposta a la crisi de Suez de 1956. El Pròxim Orient havia estat una zona de durs antagonismes des de 1948, quan es van iniciar les hostilitates entre els països àrabs de la regió i l'Estat d'Israel, creat d'acordo amb un pla de l'ONU que dividia a Palestina en dos estats separats, un jueu i un altre àrab. El 1949, un mediador de l'ONU, que actuava sota l'autoritat del Consell de Seguritat, va negociar una sèrie d'acords d'armistici entre Israel, per un costat, i Egipte, Jordània, Líban i Síria, per un altre. Es va constituir així l'Organisme de Nacions Unides per la Vigilància de la Tregua (en anglès, United Nations Truce Supervision Organization, UNTSO) a Palestina, per ajudar a les parts involucrades a supervisar els terminis dels acords, encara que durant un temps la zona va romandre en una situació de calma inestable.

Cap a la pau

Les primeres converses de pau global entre Israel i delegacions que representaven als palestins als Estats àrabs veïns es van iniciar a l'octubre de 1991, a Madrid, en la Conferència de Pau sobre el Pròxim Orient. Després de que el Likud perdés les eleccions parlamentàries el juny de 1992, el líder del Partit Laborista, Isaac Rabin, formà un nou govern.

Els aconteixements al Pròxim Orient van donar un gir inesperat el 1993. Després d'unes negociacions secretes, el primer ministre israelià, Rabin, i el president de la OAP, Yasir Arafat, es van reunir a la ciutat de Washington, i acordaren firmar un històric tractat de pau. Israel va permetre la creació d'un govern autònom, primer a la franja de Gaza i a Jericó, a Cisjordània, i més tard en les altres zones de Cisjordània en las que no hi hagués població jueva. A començaments de 1994, les negociacions sobre l'autonomia es van interrompre temporalment després de que un masover jueu matés al menys a 29 palestins àrabs en una mesquita a Hebrón, a Cisjordània. Al maig de 1994, les tropes israelianes es van retirar de Jericó i de les ciutats i els camps de refugiats de la franja de Gaza i aquesta àrea quedà sota l'administració de l'Autoritat Nacional Palestina. El juliol de 1994, el primer ministre Rabin i el rei Hussein de Jordània van firmar un tractat de pau que posava fi a 46 anys d'enfrontaments entre ambdós Estats. L'acord, que es va firmar a la Casa Blanca en presència del president d'Estats Units, Bill Clinton, va assentar les bases per a un tractado de pau definitiu.

Població

5.460.900 habitants

(segons estimacions per 1994)

Densitat de població

236 hab/km2

(segons estimacions per finals de 1992)

Distribució de la població

90% urbana

10% rural

Ciutats principals

Jerusalem 556.500 habitants

Tel Aviv-Jaffa 356.900 habitants

Haifa 245.900 habitants

(segons estimacions per finals de 1992)

Llengües

Llengües oficials

Hebreu

Àrab

Altres llengües

Yiddish, rus, rumanés, anglès i moltes altres llengües europees, així com dialectes etíops.

Religions

82% Jueus

14% Musulmans

4% Altres (inclosos cristians i musulmans drusos)