Història de Catalunya

Historia de España # Guerra de Successió. Corts. Tractats de pau. Indústries

  • Enviado por: Jose Pablo
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 44 páginas
publicidad
publicidad

HISTÒRIA DE CATALUNYA (SEGLE XVIII)

TEMA 1

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I LES

SEVES CONSEQÜÈNCIES

1.1. EL PRIMER GOVERN DE FELIP V

El primer període que abarcarem compren els anys 1700-1705. Al 1700 mor Carles II sense descendència i aquest problema (la successió) ja estava previst per les potències internacionals. Quan parlem de la successió parlem de l'herència que estava en joc (imperi hispànic) i de la implicació de les principals potències del moment (tenen interessos directes en aquesta successió). Hi ha tres candidats a la successió:

_Josep Ferran de Baviera (mor un any abans que Carles II).

_L'arxiduc Carles d'Àustria.

_Felip d'Anjou.

Apareix un testament de Carles II que deixa en herència a Felip d'Anjou (Felip V) i queda resolt així el tema de la successió. Les condicions del testament són, per una banda, el manteniment íntegre del imperi i la prohibició de la unió de les dues corones.

A partir de 1701, Felip d'Anjou accepta aquesta successió i ja en els primers moments decideix venir a Catalunya i convocar Corts, que significa posar en funcionament una institució fonamental dins de Catalunya (legisla). Ens hem de remuntar al 1599 per veure unes Corts que s'obren i es clouen. Felip V convoca Corts ràpidament perquè vol celebrar el seu casament amb la princesa de Saboia.

També hi ha altres factors que conflueixen en aquesta convocatòria. Cal tenir en compte el propi context internacional ! La qüestió successòria no estava resolta i es preveia una situació de confrontació (Felip V necessita consolidar la seva dinastia). Altre factor a considerar es que Felip V ve a Catalunya per una recomanació feta per Lluís XIV (vol assegurar els seus privilegis). Aquest primer viatge a Catalunya és un viatge de caràcter polític i intentarà evitar-se tenir un problema intern en una conjuntura internacional delicada.

-CONSTITUCIONS QUE S'APROVEN A LES CORTS (ASPECTES ECONÒMICS)-

_S'aprova la construcció d'una casa de port franc a Barcelona, és a dir, en aquesta casa quedarien depositades les mercaderies que arriben a Barcelona i que si no estaven destinades a Catalunya no haurien de pagar drets.

_Facultat que es dona a la Diputació del General per constituir una junta que hauria de decidir la convinença de crear una companyia nàutica, mercantil i universal.

_Lliure exportació de vins, aiguardents i altres productes agrícoles.

S'està legislant en relació als projectes que té la burgesia mercantil catalana. Al final del XVII s'està donant un increment de l'especialització agrària i la constitució fa referència a això.

-CONSTITUCIONS QUE S'APROVEN A LES CORTS (ASPECTES POLÍTICS)-

_Reforma de la constitució d'observança (creació d'un tribunal de contrafaccions). El rei tenia que respectar les lleis catalanes però el problema es observar com es complia. Quan hi havia contrafaccions (actes contraris a la llei) s'havia de denunciar a la Reial Audiència. Aquest procediment tenia un problema ja que la Reial Audiència era un tribunal reial i aquells actes denunciats havien de ser jutjats per funcionaris reials. S'intenta que hi hagi una participació dels braços en aquests casos. Al 1701/02 es crea aquest tribunal de contrafaccions amb una composició peritària de tres representants reials i tres dels braços.

Pel que fa al balanç d'aquestes Corts, els coetanis coincideixen en lo positiu del balanç (gairabé tot el que es demana es va concedir). Es positiu el fet que es convoqui l'assemblea però ara bé, que es retorni a aquesta pràctica política no vol dir que no existís confrontació interna. L'element que no es va concedir a la constitució va ser la petició de que el rei renunciés a intervenir a les insaculacions.

1.2. GUERRA DE SUCCESSIÓ

Mentres Felip V convoca Corts esclata la guerra de successió. El 1701, les potències internacionals que no havien acceptat el testament de Carles II formen la Gran Aliança de la Haia. Aquesta aliança farà que esclati la guerra al 1702. Els primers fronts de la guerra es donen a Europa. El 1703 es coronat com a rei Carles d'Àustria. Es en aquest context internacional quan tindrem un fet decisiu per a que esclati la guerra a Catalunya. Aquest fet és la intervenció dels aliats a Catalunya.

Els aliats (flota angloholandesa) van intentar desembarcar a Barcelona al 1704 però aquest primer intent va resultar un fracàs encara que és important perquè explicita alguns aspectes. Demostra que existeix una trama conspirativa (hi ha persones que estan implicades i formen un nucli de partidaris austracistes). Tenen un pes fonamental persones que procedeixen de la plana de Vic (austracistes = viguetans). Després del fracàs del desembarcament aquesta gent es posarà en contacte amb els aliats i signen el Pacte de Gènova, pacte entre el comissionat angles i dos exiliats catalans.

El compromís era el següent: Per part catalana s'ha de reconèixer el candidat austracista (Carles d'Àustria) i s'han de mobilitzar 6.000 homes des de Vic. Per part anglesa s'ha de proporcionar ajuda militar i respectar els drets catalans. El 1705 es produirà un desembarcament aliat amb èxit. Aquest any triomfen a Catalunya els austracistes.

-COMENTARI DE J. ALBAREDA. ELS CATALANS I FELIP V. CAPÍTOL V: ELS CATALANS I LA CAUSA DE L'ARXIDUC: SIMPATIES, INHIBICIONS, OPOSICIÓ-

_Austracistes ! Eclesiàstics (clergat baix), nobles autòctons i estament burgès.

_Felipistes ! Gran noblesa apropada a la Cort amb les rendes més grans i alt clergat.

Entre els austracistes també hi ha estrangers:

_Anglesos ! Mittford Crowe és el comissionat angles que en nom de la reina Anna negocia els termes del pacte de Gènova. Havia estat cònsol angles, havia tingut negocis d'aiguardent i tenia una vinculació bastant estreta amb Catalunya.

_Holandesos ! Comerciants establerts a Catalunya vinculats amb Feliu de la Penya.

Geogràficament, els austracistes es situen a Barcelona, Mataró i Tarragona però sobretot és important el nucli d'austracistes de Vic (viguetans), que és dels més actius. Aquests viguetans són mercaders i pagesos benestants que tenen elements en comú, com ara, que havien lluitat en les guerres contra els francesos (guerres de finals del XVII).

Aquests nuclis no estan separats (hi ha elements de connexió entre Vic i Barcelona). A partir de Feliu de la Penya se sap que en el nucli hi havia persones provinents de la plana de Vic (de Torelló) però també hi ha connexió amb les potències aliades, com per exemple amb Crowe i amb el príncep de Drumstadt, que era el comandant de l'esquadra anglo-holandesa durant el desembarcament. Ell no és cap desconegut a Catalunya. Per començar havia estat enviat a Catalunya durant la guerra dels nou anys per lluitar contra els francesos. Havia estat en contacte amb gent de la plana de Vic. Ell va ser l'últim virrei dels austries a Catalunya (l'últim representant de Carles II al Principat) i era un personatge força popular.

Les causes d'animadversió vers Felip V són el sentiment antifrancés, la competència amb els francesos i les companyies franceses que rebien privilegis de part de Felip V per comerciar amb Amèrica. També hi ha fidelitat a la dinastia dels Habsburg per l'època d'augment econòmic viscuda amb Carles II i perquè es creu que amb els austries es garantien millor les contribucions.

De l'aliança amb els anglesos neix la Companyia Nova de Gibraltar. Els catalans que estan en ells estan vinculats a la burgesia mercantil dedicada al comerç del vi i l'aiguardent. Altre element d'identificació amb les potències aliades és per exemple la imatge que es pren d'Holanda com a model de nació comerciant.

Un altre element és el canvi de rutes comercials catalanes des de finals del XVII amb una reorientació cap a l'Atlàntic en detriment del comerç mediterrani que, però, seguirà existint. Els nous lligams amb l'Atlàntic voldran dir comerciar amb Amèrica, Gran Bretanya i les Províncies Unides. Un element important d'aquest comerç serà l'exportació de vi i aiguardent.

Sempre s'ha dit que l'actitud de la població catalana davant la guerra de successió és d'unanimitat per la causa austracista. Això però no fou veritat doncs hi hagué excepcions notables com Manlleu, Centelles, Cervera, etc. La tònica general dels consells municipals va ser la d'adoptar una posició d'indecisió, de no comprometres gaire fins que hi ha una pressió interna del poble que els empeny a prendre part de la causa austracista, generalment, o bé perquè hi ha una pressió externa amb l'arribada dels exèrcits austracistes o borbònics.

Centelles i Manlleu són a prop de Vic, doncs, Per què aquests municipis de la plana de Vic són botiflers? El que passa es que en el cas d'aquests municipis cal veure l'existència dels conflictes locals anteriors. Cal veure com les opcions polítiques que es prenen poden ser condicionades per aquests conflictes previs entre els municipis. Per exemple, Manlleu havia tingut tensions amb els caps viguetans. A Centelles hi hagué una revolta antisenyorial (ara s'explica perquè els nobles de Centelles eren austracistes). A més, els exiliats per la revolta dels barretines havien anat a França i ara havien tornat. Això, però, tampoc vol dir necessàriament que totes les persones de la població fossin filipistes, és a dir, tampoc cal entendre una actitud unànime.

El sentiment antifrancés ve donat per les ocupacions de les guerres contra França de finals de segle i les profanacions que els francesos fan a Catalunya i que mogué als eclesiàstics contra els francesos per aquests records. També afecta a la població aquest sentiment (l'última guerra acaba el 1697). Arran de l'última guerra, la monarquia francesa fa confiscacions als senyors del Rosselló que podien estar vinculats a senyors de la monarquia espanyola. Sovint, a més, aquests senyors que depenen de la monarquia espanyola podien ser eclesiàstics. Ara bé, després de la guerra es retornen les terres confiscades. S'aprecia un temor a la política regalista dels Borbons per part de l'estament eclesiàstic.

El 1705 es dóna el triomf austracista a Catalunya (el desembarcament té èxit en un primer moment però a la llarga aquest triomf acabarà esdevenint una derrota). En la derrota austracista destaquem dos aspectes:

_Les tropes borbòniques acaben triomfant a Aragó i València, però la derrota d'Almança del 25 d'abril de 1707 és una derrota important perquè significa la caiguda i l'ocupació de València i Aragó, a més de l'ocupació d'una part del territori català.

_Arran d'Almança, Felip V decreta l'abolició dels furs de València i Aragó.

-TRACTATS DE PAU-

En el camí cap a la pau trobem la confluència entre diferents factors:

_Fracàs de les tropes borbòniques franceses en el front dels Païssos Baixos.

_En el cas d'Anglaterra es produeix un canvi de govern, en aquest cas conservador, disposat a fer un acord amb França per finalitzar la guerra.

_El 1711 mor Josep I. El candidat per la successió és l'arxiduc Carles d'Àustria, que marxa de la península ibèrica per ser coronat emperador.

Tots aquests factors fan accelerar les negociacions per la pau.

La pau d'Utrech és un acord que es porta a terme paral-lelament amb la guerra a Catalunya. Les negociacions fetes a Utrech per les diferents potències ja reconeixen a Felip V com a successor i, per tant, ha de renunciar als drets de la corona francesa. Això significa la divisió de la península hispànica (ha de donar dominis a Europa). Quan arriben les negociacions d'Utrech, Anglaterra actua responent al pacte de Gènova signat uns anys abans.

Mentres s'està negociant la pau, la situació a Catalunya és de guerra. En aquests moments, arran del tractat, es produirà l'evacuació de les tropes austracistes, el que significava que es retirava l'ajuda exterior. Al 1713, la junta opta per la resistència fins que l'11 de setembre de 1714 es produeix la caiguda de Barcelona que suposa el triomf borbònic.

1.3. LA NOVA ADMINISTRACIÓ BORBÒNICA

La conseqüència directa del triomf borbònic és el desmantellament de l'ordre jurídic i polític català. Es segueix la línia iniciada a València i Aragó (abolició dels furs). S'aboliran les institucions catalanes i seran substituïdes per nous organismes polítics, administratius i fiscals.

-DECRET DE NOVA PLANTA DE 1716 (DOSSIER)-

_Voluntat uniformitzadora per part de Felip V.

_El decret es fa a partir del dret de conquesta. Per part del rei hi ha una recopilació d'informació (el consell de

Castella demana informes a persones determinades) que servirà per redactar aquest decret.

_Un cop es produeix la caiguda de Barcelona i fins que es dicta el decret, Felip V envia a José Patiño per ocupar-se de l'economia. Més tard es crea la Junta Superior de Justícia que portarà els afers del Principat de manera provisional.

_Objectiu del decret ! La nova construcció política.

_L'eliminació del pactisme significa l'exclusiva voluntat del rei (aplicació de la sobirania del monarca).

_La major part del decret es passa establint com serà l'Audiència (estableix la mecànica de funcionament).

_Divisió del territori en corregiments (aparició de noves formes administratives). S'aboleixen les vegueries per unes divisions d'origen castellà.

_Nou règim d'organització local! Canvis referents als consells municipals (article 31). Felip V estableix un nou Ajuntament. Destaca la desaparició del règim insaculatori (sistema d'elecció dels càrrecs municipals). Qui escollia els càrrecs era el rei o el consell de Castella. En les poblacions més petites serà l'audiència l'encarregada d'escollir els càrrecs. En els consells municipals anteriors hi havia una representació estamental (ciutadans honrats, cavallers, nobles, mercaders, artistes i menestrals). Aquesta representació estamental es substituïda per un nombre fix de regidors. L'ajuntament és molt més aristocràtic (hi ha una participació nobiliària molt més important).

_També canviarà la durada dels càrrecs. En les poblacions petites, aquests càrrecs seran vitalicis. Abans eren temporals.

_El decret acabarà amb la prohibició de que els estrangers no podien ocupar càrrecs a les Corts (acaba amb la idea de naturalessa catalana). Molts dels càrrecs seran ocupats ara per estrangers.

_Tota la qüestió de la nova organització fiscal s'aplicarà després del decret a partir del cadastre.

_El decret aboleix el que havia estat una forma de mobilització important a Catalunya (aboleix la figura del sometent).

_En quant a la qüestió de la llengua, és important la introducció del castellà.

_Cal establir una diferenciació entre decret i règim de la nova planta (aquest últim és un concepte més ampli). S'intenten designar els canvis que introduirà la monarquia borbònica. A part del decret hem de considerar altres aspectes com la instauració del nou règim tributari. També el que fa referència a la qüestió universitària (establiment de la universitat de Cervera). El decret només recull uns canvis que tenen un abast més general.

-CANVIS QUE INTRODUEIXEN ELS BORBONS-

Al decret de Nova Planta s'introdueixen coses que estructuren la nova administració borbònica. Ens fixarem en els canvis de tipus administratiu i fiscal. Per saber l'abast dels canvis retrocedirem en el temps. Si anem a l'última pàgina del dossier veurem el sistema institucional català. El quadre és d'abans de 1659. El tipus d'institucions són el rei i els dos consells (Consell d'estat i Consell d'Aragó). A Catalunya tenim el virrei i depenent del virrei tenim altres institucions dividides segons les seves competències i les seves funcions. Hi ha departaments financers que gestionen el patrimoni reial. En el esquema faltarien les Corts i la Diputació del General. La dissolució del Consell d'Aragó es una conseqüència de la derrota i ara, les competències que pertoquen al Consell d'Aragó passen a la càmara del Consell de Castella.

A Catalunya desapareixen les Corts i la monarquia borbònica concedirà el privilegi d'assistència a les Corts de la corona de Castella a determinades ciutats catalanes. Aquestes Corts borbòniques no tenen la capacitat legislativa que tenen les Corts a Catalunya com tampoc la capacitat de limitar fiscalment al rei. Els Borbons convoquen al XVIII poques vegades les Corts i quan ho fan es per qüestions purament formals (jurament del príncep hereu). Desapareixen també les institucions abans comentades (virreis, etc.).

Les noves institucions són la Real Audiencia, el capità general i la superintendència. L'estructura política es caracteritza per un tipus d'organització piramidal i jerarquitzada. En aquesta piràmide trobem al cim el capità general com a màxima autoritat reial (concentra el poder militar, les màximes atribucions de tipus governatiu i presideix la Real Audiencia).

Després, a nivell de justícia i governació tenim la Real Audiencia. Abans era l'alt tribunal de justícia a Catalunya i a més, els magistrats de la Real Audiencia també tenien una funció d'assessorament. Ara, la Real Audiencia continua sent un tribunal de justícia i a més, aquests magistrats tenen funcions governatives. Aquestes funcions es concreten en la institució que ve a ser la conjunció entre el capità general i la Real Audiencia, el Reial Acord, que té com a funcions executar lleis promulgades pel rei, enllaçar amb els organismes centrals i tindrà la funció de pronunciar-se en els informes per les persones que optaven a càrrecs de regidor. Tindrem també la superintendència, encarregada dels afers relacionats amb la hisenda.

Per sota del capità general tenim a nivell territorial l'establiment de noves demarcacions administratives com els corregiments, que substitueixen les vegueries. En cada corregiment figura una nova institució (d'origen castellà), el corregidor, que és la persona que té competències a nivell de governació, d'ordre públic i és la persona que presideix els ajuntaments de les ciutats que són cap de corregiment. Després trobem els alcaldes majors, tinents de corregidors amb funcions judicials. Per últim arribem al nivell local, on tindríem l'alcalde i els regidors, que formen els ajuntaments.

De la nova administració borbònica, hi ha dues característiques que la defineixen:

1ª. Els càrrecs de l'administració borbònica seran ocupats per personal forani (alta burocràcia) i en la seva majoria d'origen castellà.

2ª. Militarització ! Bona part dels corregidors seran militars.

-REFORMES BORBÒNIQUES QUE AFECTEN A LA FISCALITAT-

Després de 1714, Felip V comença a desmantellar el sistema d'organització financera tradicional a Catalunya i substitueix aquest sistema amb un nou organisme, la superintendència, que està absorbint aquelles competències que anteriorment concentraven els departaments financers. A més, absorbeix també la gestió d'ingressos que procedeixen d'altres institucions, entre elles la Generalitat. També s'encarrega dels ingressos del Consell de Cent i per últim també es fa càrrec d'un apartat econòmicament i socialment important, el tema de les confiscacions. Felip V decreta el segrest dels béns de les persones austracistes que s'exilien, béns que passa a administrar la superintendència. Aquesta situació durarà fins la pau de Viena (1725) i una de les clàusules serà la possibilitat de retornar aquests béns confiscats.

La intervenció borbònica no acaba aquí. Intentarà introduir reformes en el sistema tributari català amb l'objectiu d'incrementar els ingressos reials. El problema seria com fer-ho. Una possibilitat era introduir directament els impostos castellans (rendes provincials). A València fracassa perquè a Castella era un sistema complex i en comptes d'aquesta alternativa es va introduir un nou impost i un nou sistema de recaptació. La monarquia exigeix com a contribució de Catalunya una quantitat global i aquesta hauria de ser l'equivalent d'allò que es volia recaptar si s'introdueixen els impostos castellans.

La segona característica serà el mètode que s'utilitzarà per la recaptació del impost. La diferència respecte altres contribucions es que el nou impost, en comptes de gravar el consum haurà de ser una càrrega proporcional i comportarà l'elaboració d'un cadastre. Hi ha dos tipus de cadastres: El reial grava tot allò que fa referència als béns immobles i a les rendes. En aquest cas, el cadastre té un caràcter universal. es a dir, també havien de contribuir els estaments privilegiats. El cadastre personal grava les activitats professionals i les activitats relacionades al comerç. Aquí no estan inclosos els

estaments privilegiats. Que s'introdueixi el cadastre no vol dir que desapareguin altres impostos que havien existit anteriorment.

En resum, en matèria fiscal tenim la introducció del cadastre que no estalvia el pagament d'altres impostos i no parlem d'una nova contribució sinó que amb els Borbons es trenquen dos principis: El rei permet la introducció d'impostos i desapareix una fiscalitat pròpia i independent de la reial.

-FORMES DE RESISTÈNCIA AL RÈGIM BORBÒNIC-

El procés d'implantació de les reformes borbòniques està caracteritzat per l'ocupació militar, situació que durarà al llarg del XVIII. Un dels problemes que es derivaran d'aquesta ocupació militar és el pagament de les contribucions militars per tal de mantenir les tropes. Són uns anys de repressió contra els antics austracistes i ens trobaríem amb tot el que és l'empresonament dels caps militars. També hem de destacar les represàlies a nivell local (proliferen els informes i les denúncies). Arran d'aquesta situació que també comporta la confiscació de béns i l'exili (els eclesiàstics marxen cap a Roma i en el cas dels nobles tendeixen a anar cap a la Cort de Viena).

Les primeres resistències estan lligades a l'aplicació d'una mesura borbònica com és el pagament del cadastre. Es tractava d'una nova càrrega fiscal molt important perquè els càlculs que havien fet les autoritats borbòniques eren uns càlculs molt superiors al que serien les capacitats que tenia en aquest moment Catalunya per pagar aquest impost. Els problemes que va tenir la monarquia borbònica van ser les dificultats de cobrar aquest impost i per això les autoritats van tenir que reduir la quantitat del cadastre. A més del cadastre també s'havien de pagar altres impostos. En el cadastre també es plantejava que les rendes de les propietats dels eclesiàstics també havien de cotitzar. Per tant també reben queixes per part d'aquest sector eclesiàstic que no està disposat a pagar el cadastre.

1.4. L'ALÇAMENT DELS CARRASCLETS

Un altre tipus de resistència va ser una resposta armada, el que es coneix com l'alçament dels carrasclets. Aquest alçament cal situar-lo en el context de la política internacional de Felip V. Quan es va acabar la guerra es van firmar una sèrie d'acords que havien permés a Felip V ser reconegut com a rei. Però també es va exigir que cedis tota una sèrie de possessions: Gibraltar i Menorca a Anglaterra, els Païssos Baixos, Milà, Sardenya i Nàpols a Àustria i Sicília a Saboia.

Felip V orientarà la seva política internacional cap a l'intent de recuperació dels dominis italians. Aquesta política internacional es va concretar molt poc ja que després d'acabada la guerra envia expedicions a Sardenya i Sicília. Una vegada Felip V inicia aquesta política d'expedició militar arriba la reacció de les potències internacionals atacant els propis territoris de la monarquia hispànica (ataquen ponts del Cantàbric i la zona dels Pirineus). Dintre d'aquests atacs als Pirineus hi ha una ocupació per part de les tropes aliades d'una part de Catalunya (la Seu d'Urgell, la Vall d'Aran).

Aquesta invasió de les tropes aliades és una invasió que quan la preparen els aliats també pensen com aconseguir una revolta interior a Catalunya. Els aliats instrumentalitzen el tema dels privilegis i les llibertats catalanes. Els aliats assenyalen que venen amb la intenció de retornar les llibertats perdudes, amb la ironia que qui dirigeix l'ocupació aliada és el duc de Bermick, que va dirigir l'ocupació de Barcelona.

Els aliats també intentaran connectar aquesta invasió amb un alçament interior. Mantenen contactes amb Pere Joan Barceló (carrasclet), personatge que ja havia participat en la guerra de successió i que després de la guerra es va acollir al perdó. Quan entra en contacte amb els francesos intenta aixecar totes les comarques meridionals catalanes. Aquesta actuació de les partides guerrilleres és una mobilització que acabarà en fracàs perquè la guerra finalitza amb un acord entre la península hispànica i les potències internacionals. Per pressió d'aquestes potències, Felip V ha de reconèixer els tractats d'Utrech i Rastadt. Quan es firmen aquests tractats sortiran els exèrcits aliats de Catalunya i també gran part de les partides guerrilleres. Aquestes partides no van acabar de tenir un suport important ni popular ni de les oligarquies populars. La pròpia situació de postguerra va dificultar una entesa amb aquestes partides. Pere Joan Barceló acaba a Viena.

Com a conseqüència de l'alçament ens trobem amb una segona onada de repressió, temps de persecució que duraria fins 1725 (pau de Viena) que es decretaria l'amnistia i el retorn dels béns dels exiliats. En aquests moments es consolidarà a Catalunya una força de policia rural: Els mossos d'esquadra. Al 1721 hi havien tres esquadres que depenien del batlle de Valls. Aquestes esquadres depenen de la Reial Audiència i del capità general. Tindran unes funcions bàsicament de policia rural (persecució de carrasclets, antifelipistes, etc.). Hi haurà un increment del nombre d'esquadres al llarg del XVIII.

-MEMORIAL DE GREUGES O PRESENTACIÓ A CARLES III-

Finalment cal assenyalar un document que servirà de queixa contra l'administració borbònica. Aquest document es presentarà al 1760 a Carles III a les Corts que convoca. Es presenta per part dels diputats de Saragossa, València, Mallorca i Barcelona. Aquest document es coneix com el Memorial de Greuges o Presentació a Carles III.

En què consisteixen les queixes i com s'argumenten?

1ª. Es queixen per l'arribada massiva de persones foranies. El Decret de Nova Planta abolia els drets d'estrangeria i també apareixia en l'abolició dels furs de València i Aragó.

2ª. Qüestió de la llengua ! Demanava que els bisbes fossin naturals.

3ª. Reconeixement de la sobirania reial. Possibilitat d'aplicar lleis diferents a dominis de la monarquia que també tenen característiques diferents.

4ª. També hi ha una crítica a l'organització municipal tal i com l'havia organitzat la monarquia borbònica. Hi ha un excessiu control per part de les autoritats borbòniques sobre els ajuntaments (excessiu intervencionisme). Demanen poder tenir una més gran autonomia. Critiques sobre el funcionament de l'administració borbònica. Crítiques fetes dins del mateix sistema (plantejades pels diputats). Aquestes queixes en cap moment plantegen modificar tot el sistema borbònic. Plantegen reformar, variar alguns aspectes que ells consideren que no s'adeqüen al que s'havia establert a la Nova Planta.

TEMA 2

DEMOGRAFIA I ECONOMIA

2.1. EL MOVIMENT DEMOGRÀFIC

Els estudis de Vilar són la primera referència que tenim de la demografia de l'època. Vilar contesta dues preguntes bàsiques: Quina era la magnitud de l'augment demogràfic i com s'havia distribuit territorialment aquest increment de la població. L'objectiu era intentar vincular les transformacions del moviment migratori amb els canvis econòmics. Vilar va utilitzar els censos i recomptes, tant fiscals com demogràfics. A partir dels censos, les dades que dóna Vilar són que la població de Catalunya entre 1717/18 és de 407.000 habitants.

Ara cal veure la situació de la població al final del XVIII. El cens del comte d'Aranda del 68 no es va utilitzar per la falta de fiabilitat. El cens de Godoy (97) tampoc oferia garanties de credibilitat. Hi havia un tercer cens que si va utilitzar Vilar, els cens de Floridablanca, un cens important perquè s'havia elaborat amb garanties (objectiu demogràfic) i per la data de la seva confecció (1787), època en la que es dona per acabada la fase expansiva de l'augment demogràfic. Són xifres que s'acostarien als 900.000 habitants.

Aquestes dades són revisades als anys 60 per Nadal i plantegen dubtes sobre si les dades del 1717/18 eren fiables. Nadal deia que l'increment demogràfic català era excessivament elevat per l'economia de l'època. Aquests dubtes estaven constatats per estudis de caràcter local fets per Nadal sobre la base de registres parroquials. Aquestes xifres són confirmades per Livi-Bacci en la mateixa direcció (l'increment hauria estat excessiu). Les propostes que es van fer van tendir a revisar a l'alça i per això Nadal va donar una xifra encara més elevada (470.000). Finalment, Vilar va acceptar aquestes xifres i això dóna una taxa d'augment menor que la que plantejava Vilar.

La xifra del cens del 87 no es va qüestionar i es va considerar fiable. Als 80 s'han revisat les xifres del cens de Floridablanca. Hi ha estudis de caràcter local de les xifres del 1717/18 que han evidenciat el caràcter deficitari que tenen aquests censos de començaments de segle. En aquest cas, la xifra de 470.000 habitants seria encara curta (la població catalana de l'època seria més elevada) i en aquest cas ens trobem que la població proposada s'aproximaria als 700.000 habitants.

Com aquest augment de la població s'ha distribuit en el territori? Creix molt el Segrià, el Priorat i les comarques del litoral, comarques que tendeixen a l'especialització de la vinya. El Segrià partia d'unes densitats de població molt baixos. És una zona d'establiment de les colonitzacions agràries. Al Barcelonès, el increment que es dóna aquí es deu a l'augment de la pròpia població de Barcelona ciutat però el dinamisme demogràfic afecta

a la ciutat però també als pobles pròxims. Les causes del comportament positiu de la població del XVIII es deu a:

_Finalització de les epidèmies (baixa la intensitat de les crisis de mortalitat). Desapareix la peste però continuen existint altres malalties. A l'avançar el segle, les condicions de vida a l'àmbit urbà empitjoren més degut a l'augment de la població. A més és una època en que no es produeixen avanços mèdics.

_Les úniques dues grans guerres esclaten a principis del XVIII (guerra de successió i guerra gran). El XVIII és un segle bastant tranquil.

_Les crisis de subsistència, si bé no desapareixen, si que es donen amb menys freqüència.

_Les taxes de mortalitat infantil encara són elevades.

_Són importants les corrents migratòries dintre de Catalunya (del camp a la ciutat).

Els comportaments demogràfics del XVIII donen els resultats següents: Increment de la nupcialitat i precocitat en l'edat del matrimoni (tendència a formar famílies a edat tempranes). Els canvis econòmics expliquen aquesta precocitat que té relació amb la possibilitat d'incrementar el nombre de fills.

2.2. LES TRANSFORMACIONS AGRÀRIES

L'agricultura continua sent preferent al XVIII malgrat els avenços del comerç i de la indústria. L'augment econòmic de la Catalunya del XVIII té unes bases agràries. En què consisteixen aquestes transformacions agràries? Tot i els dubtes dels censos demogràfics, persistia l'increment de la població, que implica un augment dels productes alimentaris i això vindria acompanyat per l'augment de la producció agrària. Aquest increment no serà un augment per intentar donar subsistències a una més gran població sinó que ens trobem amb un increment de la producció orientat cap a la comercialització (produir per vendre).

En primer lloc hi ha un augment de la superfície cultivada i en aquest sentit, la situació que es planteja és la següent: Aquesta extensió, després de la guerra de successió, va tendir més a reconquerir terres que abans s'estaven cultivant. Fins i tot, aquesta expansió té una característica especial a les terres de Lleida, la colonització dels despoblats. L'expansió continuaria pels boscos i les pastures i a partir d'espais guanyats a l'aigua (assecament d'estanys).

Una segona via de transformació és la intensificació agrícola que es faria a partir d'un augment i millora de la xarxa de regatge. Aquesta expansió també té la seva geografia. Pel que sabem, a través de les concessions hidràuliques, la zona del litoral i més específicament a l'àrea del pla de Barcelona, tindria més força aquesta expansió. Al XVIII hi ha les primeres propostes per construir el canal de l'Urgell però la manca d'acord en els aspectes tècnics el van fer retrasar. A més, hi ha altra problema per materialitzar l'obra, un problema de finançament. Al XVIII no hi ha grans obres de regatge perquè un dels problemes era la necessitat de grans inversions però si que s'observa la multiplicació de petites obres de reg. Un segon element a destacar són les rotacions de conreu i la tendència seria a eliminar el guaret i la introducció de rotacions més complexes.

En tercer lloc trobem la tendència cap a l'especialització agrària que tampoc és una novetat del XVIII (trobem una profundització d'aquesta línia i això significa utilitzar la terra pels conreus que tinguessin millors condicions i una sortida comercial).

-ESTRUCTURA DELS CONREUS-

Cal mirar el quadre 4.3 del dossier. Destaca la quantitat de terres ermes (gran part de Catalunya està sense conrear). Les comarques que havien tingut més força en el rendiment econòmic de finals del XVII estan per sobre de la resta de comarques. Destaca l'expansió de la vinya i la importància de l'olivera i el cereal al interior. Pel que fa als conreus, l'expansió agrícola del XVIII destaca per l'expansió de la vinya sobre terrenys erms però en altres casos es cultiva la vinya substituint altres conreus (cereals i olivera). La zona del Bages és una zona important d'expansió de la vinya. Les vinyes de la costa tenen una producció que s'orienta a cap l'exportació però la producció del Bages subministrarà als mercats interiors de Catalunya.

Al XVIII es produirà l'augment dels molins d'oli que reflexen l'augment de la producció d'oli, sobretot a les Garrigues i a les terres de l'Ebre.

Altre dels productes en expansió és la fruita seca, sobretot al camp de Tarragona. Per últim tenim l'expansió de l'arròs, que es farà fonamentalment a l'Empordà. És un conreu que s'exten per la zona de València en el XVIII. Era una conreu molt rendible i econòmicament resultava un bon negoci però tenia desavantatges ja que s'associa amb el paludisme i per això hi ha polèmica sobre si s'hauria de continuar cultivant l'arròs.

Pel que fa a la diferenciació comarcal, el primer cas que estudiem és la Segarra (Catalunya pobre) i veurem en què consisteix l'organització agrària. Pel poblament és una zona d'hàbitat concentrat i la majoria de la població viu en nuclis agrupats. És una comarca caracteritzada pel petit pagès emfiteuta, es a dir, que predomina la petita explotació i la forma d'accés a la terra es fa a través del contracte emfitèutic. El pagès no té la capacitat d'acumulació que té el pagès de mas,

té poques parcel-les per cultivar i la característica d'aquesta pagesia és la dificultat que té per reproduir el cicle agrícola.

És una pagesia amb problemes i crònicament endeutada. Cultiven bàsicament amb un sistema de cultiu intercalar, que consisteix en associar dos o tres conreus en una mateixa parcel-la de terra (rendiments baixos i persistència d'elements tradicionals com el guaret). S'ha mantingut aquest sistema perquè aquest tipus de sistema té efectes protectors contra la degradació del sòl. Altra explicació és que estem en una comarca desforestada i poder tenir vinya permet obtenir elements del bosc i a més, la vinya és una producció comercialitzable i al mercat s'obtenen diners per pagar censos, el cadastre i per pagar els préstecs.

-COMENTARI DELS QÜESTIONARIS DE ZAMORA (AGRICULTURA)-

Cronològicament ens situem a finals del XVIII. Els qüestionaris són una font documental molt important.

A VILANOVA predomina l'agricultura de secà, el regadiu és molt escàs. Bona part de la terra està aprofitada. Els conreus són la vinya, l'olivera, els cereals i les lleguminoses (especialització agrària, sobretot de la vinya). Els cereals i les lleguminoses són productes deficitaris i s'hauran d'exportar. Segons l'autor, l'estat de l'agricultura és de prosperitat a Vilanova. Es desforesta el bosc per expandir l'agricultura i aquest retrocés del bosc significa que la població és deficitària de llenya.

Durant el XVIII es produeix un increment de la demanda de productes forestals i un augment dels preus, es a dir, que les indústries que utilitzin la fusta veuran incrementats els costos de la seva producció. Aquesta qüestió afecta en general a tota Catalunya.

Com a contracte agrària tenim l'emfiteusi. Els pagès paga els delmes i les primícies. En quant al delme, diverses persones capten aquests tipus de rendes. Les primícies van a l'església i més en concret als rectors de la parròquia. La ramaderia té una importància secundària. Es dóna la cria de pollastres, conills, etc., animals importants pel sustent de la població. També es crien mules destinades a la terra i al transport. El porc té rellevància en el sustent. No hi ha cap innovació tècnica i la progressió té a veure amb l'augment de la superfície cultivada i el treball humà. Els adobs més utilitzats són els vegetals.

A BERGA no hi ha vinya. Hi ha llegums i bàsicament cereals (gran varietat). Destaquen també els arbres fruiters. les criadilles s'utilitzen per l'aliment dels animals. La introducció del conreu de les patates té una elevada productivitat i té importància pel consum humà. A Berga hi ha més ramaderia que a Vilanova (és una activitat complementària de l'agricultura i força important). Aquí es dóna la transhumància (a l'estiu cap a les muntanyes i a l'hivern al sud de Catalunya). La ramaderia és important com a font de recursos pels adobs, productes alimentaris, pell i llana (comercialització). També hi ha més bosc (la llenya és de més qualitat que a Vilanova). Hi ha caça i pesca. Abans es criaven més animals perquè ara hi ha menys pastures (reducció alhora dels boscos).

Una de les tècniques emprades és el fangar, tècnica orientada al increment de la productivitat (remou la terra i l'oxigena). Bona part del increment econòmic del XVIII recau sobre el treball animal. Pel que fa als adobs, destaquen els fems, d'origen animal. El tipus de contracte que predomina és la parceria (cessió de l'explotació de la terra a canvi del pagament d'un percentatge de la collita).

A la VALL D'ARAN l'agricultura és molt deficitària. Hi ha escassetat de terres de conreu (la major part de terres es dediquen a la pastura). Té molta importància la propietat comunal (92%).

2.3. LES INDÚSTRIES TRADICIONALS I LA INDÚSTRIA D'INDIANES

_Fàbriques d'aiguardent ! Són un tipus d'indústria on es produeix la transformació d'un producte agrícola i això vol dir que és una indústria que incrementa la seva importància en relació a l'expansió de la vinya. S'utilitzava vi de poca qualitat per a fabricar l'aiguardent. Per altra banda, l'aiguardent es conserva millor i s'abaraten els costos de transport al reduir-se el volum del producte respecte el vi. Era una indústria estimulada també per l'augment de la demanda estrangera. Es tracta d'una producció orientada bàsicament a l'exportació.

Pel que fa al sistema de producció, no es requeria molt capital per l'elaboració de l'aiguardent ni una gran especialització. Això implica la seva distribució geogràfica. Les destil-leries es trobaven a les comarques on predominava la vinya però al corregiment de Tarragona, a partir de l'anàlisi del repartiment d'un impost, se sap que en bona part dels pobles es produïa aiguardent i en algunes ciutats important trobem una producció elevada (indústria rural dispersa).

_Indústria del paper ! S'aprecia un increment d'establiments paperers al XVIII. Aquesta indústria s'ubica majoritàriament a l'Anoia i es tracta d'una producció que es manté a nivell artesanal. S'expansiona perquè té un doble estímul: És una indústria que es veu afavorida per la política proteccionista de la monarquia i que consisteix en atorgar exencions i franquícies de caràcter fiscal. També es veu afavorida a partir de la demanda estatal (producció contractada per l'estat perquè l'estat té un parell de monopolis que requereixen paper).

_Indústria del ferro ! No és cap innovació al XVIII. Les zones que produeixen ferro estan ubicades allà on tradicionalment estaven (zona pirinenca i fonamentalment a Ripoll). Les fargas necessitaven poca mà d'obra però es sorprenent la quantitat d'oficis relacionats amb el ferro i la seva transformació (a Ripoll vol dir claus). S'està fent una producció d'ús domèstic i un tipus d'indústria relacionada amb les armes. Destaca el nombre de traginers que s'encarreguen del transport. La manufactura d'armes de foc s'incrementa al llarg del XVIII però al XIX comença a caure perquè es porta ferro més barat de l'exterior.

_Indústria de la construcció naval ! És una indústria relacionada amb la intensificació del comerç marítim que es produeix al XVIII. La política borbònica també té molt a veure. Un dels decrets de la monarquia va prohibir l'ús d'embarcacions estrangeres per fer el comerç amb Amèrica fins el 1793. Ens trobem que a l'hora d'introduir canvis, això no es fa. El sistema de construcció i d'organització del treball continuarà dintre dels esquemes tradicionals (sistema gremial), molt reticent a les modificacions.

_Indústria tèxtil ! La de la llana és la indústria més important i la geogràficament més estesa a Catalunya. A la indústria de la llana no trobem innovacions. A l'època medieval és un sector dinàmic, bàsicament urbà i exportador. Això va anar canviant al llarg dels segles. Al XV és una indústria en crisi. Al XVI comença a recuperar-se i al XVII hi ha una tendència a la desindustrialització urbana del tèxtil. A finals del XVII hi ha certa recuperació i al XVIII es produeix un augment de la llana.

Segons Jaume Torras, destaquen tres zones: La primera és una zona on l'activitat era residual o bé estaria en retrocés (Tarragona). Hi ha poca presència del tèxtil perquè és una zona on hi ha una dedicació a activitats agrícoles (vinya). És un tipus d'activitat que exigeix estar contínuament pendent i es veu reduïda la mà d'obra per altres activitats. Altra zona en retrocés és la zona dels Pirineus on la mà d'obra es concentra en processos de treball més simples del tèxtil.

Una segona zona estaria situada a la Catalunya central (aquí es concentren la majoria dels telers). Aquí s'acostumava a produir uns teixits senzills i barats destinats al propi mercat català i de manera creixent al mercat peninsular. Altra característica es com s'organitza el tèxtil. Doncs mitjançant el sistema domèstic, i en aquest procés té molta importància el paraire.

La tercera zona compren la zona d'Olot, Barcelona, el Vallés i l'Anoia. El que la distingeix és un tipus de producció de més qualitat i destinada als mercats exteriors. És una zona on trobem innovacions pel que fa a les formes d'organització empresarial (desmantellament dels gremis). Trobem empresaris fabricants que estan lluny de la figura del paraire i que es dediquen a portar l'administració de la seva empresa i a concentrar la major part de la producció local.

En resum dir que Barcelona gairabé no l'hem citada i això significa el dinamisme de les indústries rurals, que es dispersen per tota Catalunya. Incrementen la seva producció però sense avenços tecnològics. A més es tracta d'una producció que no només està destinada a l'autoconsum sinó que estarà orientada als mercats exteriors.

_La indústria d'indianes ! Les indianes són una teles de cotó estampades i que originàriament procedien d'Àsia. Sembla que a mitjans del XVII s'havien començat a produir aquests teixits a Europa i a partir d'aquí, aquesta indústria s'hauria difós ràpidament per moltes ciutats (Marsella, Londres, Roma, etc.). A Catalunya comencen sent importacions i hauríem d'esperar fins a finals dels 30 per trobar les primeres indústries localitzades a Catalunya. La característica d'aquesta indústria és la ràpida

expansió i fins a finals del XVIII s'estan incrementant. Les indianes és una indústria concentrada a Barcelona (a diferència de la indústria de la llana). Un exemple de fàbrica d'indianes és la fàbrica Canals.

-TAULA 5.4 DEL DOSSIER-

Aquesta fàbrica té diferents espais amb dimensions importants. Apreciem tres espais: Carrer Portal Nou i Cortines, Sant Martí de Provençals i carrer dels Canvis. No es tracta d'un taller artesanal. És un espai de dimensions més grans. Són espais que concentren un gran nombre de treballadors (concentració laboral important). Un establiment d'aquestes característiques també requeria unes inversions importants de capital. La inversió que es necessitava no és només per comprar matèries primeres. També es requeria una inversió per l'edifici i els instruments (gran inversió en immobles i béns d'equipament). Hi ha una sèrie de persones que de cop inverteixen en aquestes indústries. Hem de tenir en compte diferents factors:

1º. Context econòmic ! S'ha iniciat la recuperació econòmica després de la guerra de successió. Són anys de prosperitat agrícola i comercial, a més de l'augment industrial. Estem en un context d'acumulació de capital disponible per fer inversions.

2º. Legislació protectora del govern en relació a les indianes. Hi ha diferents decrets del govern (1718 i 1728) que prohibeixen les importacions d'aquests teixits. S'assegurava el propi mercat i d'aquesta manera hi ha uns mercats segurs que són Amèrica i Espanya.

Entre la gent que inverteix hi ha gent que procedeix de les mateixes fàbriques (tècnics especialitzats). La transferència de diners cap aquesta indústria continua als anys posteriors perquè aquesta indústria és estable i és una indústria que dóna importants beneficis.

Una diferència amb la llana estaria en la forma d'organització de la producció (establiments més grans). La indústria d'indianes no introdueix la filatura en un principi però si el teixit i l'estampació. Els fabricants importaven els filats de Malta. Altra diferència es que les indianes és una indústria no subjecte a la reglamentació gremial i els fabricants no estaven sotmesos a la rigidesa de les ordenances gremials. Els canvis més importants estan relacionats amb la mecanització, que començaria per aquest primer procés que faltava (la filatura). Aquests canvis permetrien que el tèxtil fos una indústria cada vegada més projectada fora de Barcelona.

-COMENTARI DELS QÜESTIONARIS DE ZAMORA (INDÚSTRIA I COMERÇ)-

A VILANOVA, l'activitat més important a part de la vinya és el comerç, sobretot d'exportació, i se'n va cap Amèrica i Rusia. S'importa blat (zona deficitària). El comerç a poca distància s'orienta cap a Barcelona, Tarragona i València (comerç de cabotatge). D'indústria a Vilanova no hi ha gaire i la que hi ha està relacionada amb les necessitats primàries. En quant a l'organització de la producció destaca la no existència d'una estructura gremial.

Al BERGADÀ trobem una estructura gremial i els gremis es concentren a Berga. La indústria tèxtil (llana i cotó) està situada al costat del riu. La llana procedeix d'Aragó i el cotó d'Amèrica i Suècia (subministrament mitjançant una xarxa internacional). Aquí parlem de la indústria dispersa (treball domèstic). El comerç és majoritàriament terrestre i s'importa cotó, llana i colorants.

BARCELONA és el gran centre de la producció industrial i del consum. Aquí encara es manté l'estructura gremial. El tèxtil té molta importància. No hi ha cap innovació tecnològica. Barcelona és el port més important d'Espanya (destaca la importació d'aliments) després del de Cadis.

2.4. L'EXPANSIÓ COMERCIAL. EL LLIURE COMERÇ AMB AMÈRICA

En l'augment de les relacions comercials del XVIII cal tenir en compte dos factors: L'augment de la demanda interna es deu al propi increment de la població i també a la tendència a l'especialització que es dóna en determinades comarques. Aquesta especialització implica generar excedents però aquestes zones han d'adquirir productes que són deficitaris.

En segon lloc cal tenir present la possibilitat de l'economia catalana de generar excedents i portar-los al mercat, mercats més allunyats i relacionats al desenvolupament de les xarxes comercials. Sobre aquests mercats existeix una diversitat de possibilitats comercials. Hi ha mercats a nivell de Catalunya, a nivell d'Espanya i també el mercat europeu i colonial.

Des dels 70 es publiquen estudis que tracten sobre el mercat colonial però el fet que es centrin en el mercat colonial ha provocat que se li doni excessiva importància si pensem que també existien altres xarxes de comerç. Més recentment s'ha relativitzat la importància que podria tenir i s'ha destacat l'existència d'altres àrees comercials que al XVIII són prou importants. Un exemple d'aquest estudi és Catalunya i el mercat espanyol al segle XVIII: Traginers i els negociants de Calaf i Copons, d'Assumpta Muset.

Un primer nivell d'intercanvi és la xarxa comercial que s'estableix a Catalunya, un circuit que es potencia al XVIII, segle on cap comarca és autosuficient i això implica l'establiment de xarxes comercials o la seva potenciació. Lo important del cas és la dependència recíproca que es genera dintre de Catalunya. Tenim fluxos comercials entre zones que s'orienten cap a l'especialització agrària i zones que s'industrialitzen. Després tenim altres corrents comercials degut a la pròpia especialització agrària (no tots produeixen de tot). Aquests fluxos s'establiran a partir dels sistemes de transport (existència d'un intens tràfic a la costa amb el comerç de cabotatge). Una segona manera de transport de l'època és el transport fluvial, rellevant pel transport de fusta.

Per últim, l'altre sistema és el que es practica per via terrestre, comerç que es realitza amb xarxes de comunicació en les que tothom coincideix que són insuficients i en mal estat. Que manquin vies és una situació generalitzada a Catalunya però això no significava la incomunicació o autosuficiència d'algunes comarques. Les vies de comunicació més esteses a l'època són els camins de bast, però on passaven les cavalleries i les mules, que eren les que feien el transport. D'aquí la importància dels oficis de ramblers i traginers. El cas català mostra que la intensificació del comerç no està relacionada directament amb l'existència d'una bona xarxa de camins.

Altre nivell d'intercanvi són les xarxes comercials que es desenvolupen al mercat espanyol. En aquest cas, la presència catalana es remunta al passat medieval però la intensitat dels fluxos no ha estat sempre igual. Al XVI, es declivi del comerç mediterrani potencia el intercanvi amb les fires castellanes. Al XVII augmenten aquestes relacions comercials amb el interior de la península (gràfic 1 de la fotocòpia). L'origen dels comerciants catalans és bàsicament coster però també destaquen zones del interior i poblacions com Calaf i Copons i això mostra la participació en aquest dinamisme comercial de zones del interior. Calaf és una zona deficitària de cereals i s'importarà sobretot de l'Aragó.

Al mapa nº 2 observem com els comerciants catalans s'estableixen a Castella i Extremadura (llana) encara que també són importants les relacions amb l'Aragó (cereals). A determinades ciutats tenim colònies tèxtils ja establertes i l'establiment de nous comerciants no és fàcil. Que no trobem aquests comerciants en alguns llocs té relació amb la pròpia especialització. Calaf i Copons estan especialitzats en productes agropecuaris que intercanvien per manufactures catalanes. Madrid és un gran centre consumidor, centre redistribuidor del interior i aquí, els productes de luxe reben l'estímul de l'existència de la cort. No trobem tampoc molts catalans a Cadis encara que hi ha petites colònies. A Galícia hi ha colònies a prop de les ries perquè a mitjans del XVII s'estableixen i s'interessen per la pesca.

Sobresurt com a port d'importació i exportació Cadis, relacionat amb el comerç colonial. Més tard, els comerciants comencen a sedentaritzar-se i obren botigues on es venen productes facils d'emmagatzemar i articles que es porten a un mercat amb poc consum (són articles barats, de no molta qualitat però que venen a cobrir la necessitat del consum primari).

Aquestes botigues es concentren a la zona del interior de la península.

Trobem altres mercats a Europa, nord d'Àfrica i a les colònies. Pel que fa a l'evolució del moviment comercial, el problema és que per valorar en què ha consistit aquesta evolució no tenim suficients estudis i, per tant, la cronologia que establim es a grans trets. Mitjançant els fonds recaptats i les duanes s'han establert tres períodes: Un primer arriba fins els anys 30 (la principal característica és la inestabilitat). Una segona fase arrenca a partir dels 30 i indicaria un increment dels intercanvis. La tercera fase (començaria a finals del XVIII) es caracteritzaria per les dificultats en els intercanvis, relacionats amb la continuïtat de les guerres que manté la monarquia borbònica.

De 1779 a 1808 esclaten tres guerres contra Anglaterra i una contra França. Les guerres contra Anglaterra tenen especial incidència en el comerç perquè Gran Bretanya és una gran potència naval i comercial i té capacitat d'impedir i obstaculitzar les línies comercials amb Amèrica. Un dels objectius anglesos serà bloquejar el port de Cadis. Per saber el volum dels intercanvis contem amb fonts d'origen divers i dades que s'obtenen en moments puntuals.

-MAPA DELS CORRESPONSALS DEL COMERÇ CATALÀ A EUROPA-

El corresponsal és el representant d'una firma mercantil, s'encarrega dels interessos comercials dels seu representant i col-locava les mercaderies. En el cas espanyol, el corresponsal s'estableix moltes vegades allà on comercia. Al 1716, les autoritats borbòniques demanen als comerciants de Barcelona dir quins eren els seus contactes a l'estranger i a partir d'aquí establir les diferents corresponsalies.

-GRÀFIC DEL COMERÇ EXTERIOR-

Els ingressos de les duanes són recaptats a la costa ja que es tracta de comerç marítim. Tot i la hegemonia de Barcelona, al llarg del segle incrementarà el seu poder per l'autorització al 1765 de poder comerciar directament amb Amèrica.

Mitjançant els contactes que tenen els corresponsals s'aprecia la importància del Mediterrani, i en concret del cap de Gènova, i també altres focs com Lirona i la zona del sud de França, i més en particular el cas de Marsella. Són ports que tenen relació a més amb ciutats del interior d'Europa i també són importants com a ports redistribuidors a la mateixa Mediterrània. Si ens situem a finals de segle, Gènova torna a aparèixer com a port rellevant. Al nord d'Àfrica si que s'ha produït un canvi. En principi, les relacions són inexistents. A més, durant la primera meitat del XVIII, el tràfic comercial té un impediment, les activitats corsàries. Per lluitar contra aquestes activitats, els ports catalans armaran naus corsàries. A partir de la segona meitat de segle, aquesta situació varia perquè la monarquia comença a establir tractats de pau i comerç amb els païssos del nord d'Àfrica. La conseqüència d'aquesta pacificació és una disminució de l'activitat corsària i el potenciament de les relacions comercials fins a tal punt que hi ha períodes de males collites en que els cereals dels nord d'Àfrica són una de les mercaderies més importants.

Les exportacions de Barcelona en la zona mediterrània són fonamentalment pesca salada i cuirs. El que s'importa són productes de subsistència del nord d'Àfrica i Itàlia i també matèries primeres, sobretot de Malta i Itàlia. En conjunt, la balança comercial del Mediterrani és deficitària ! El Mediterrani perd importància perquè el comerç català s'orienta cap a la zona de l'Atlàntic (presència de corresponsals ja a finals del XVII). Quan parlem del XVII cal subratllar la importància que té el port d'Amsterdam, principal centre financer i comercial europeu i principal redistribuidor de mercaderies. Els holandesos tenen les seves relacions amb la costa bàltica i s'aprovisionen de cereals. Tenen relacions amb les indies i, a més, iniciaran al XVII la seva presència a la Mediterrània.

Les relacions amb Catalunya s'intensifiquen a finals del XVII perquè els holandesos estan en guerra amb França, una guerra de tipus comercial. Això significa perdre part de les possibilitats d'obtenir vins i aiguardents i això farà intensificar les relacions. Al XVIII es consolidarà aquesta situació, ara amb l'aparició dels anglesos. A partir d'aquí s'expliquen les exportacions que s'efectuen als païssos del nord d'Europa. La balança comercial aquí és molt més equilibrada que no pas la balança amb el Mediterrani.

-COMERÇ COLONIAL-

Pel que fa a les exportacions, la partida més important és la dels productes agrícoles (vins i aiguardents). A Amèrica també arriben productes tradicionals com papers i teixits. Pel que fa a la nova indústria d'indianes, el desenvolupament està relacionat amb l'augment del comerç amb Amèrica. S'ha comprovat que les indianes constitueixen un petit percentatge de les trameses cap Amèrica i seria a partir dels 70 quan el mercat americà esdevé més important pel que fa a les indianes. Tot i això, la producció d'indianes encara es continua destinant cap els mercats peninsulars. Les importacions són bàsicament productes colonials (cacau i sucre). Catalunya actuarà com a redistribuidor d'aquests productes.

Pel que fa al comerç colonial, la presència catalana es coneguda abans del XVIII però no havia estat gaire rellevant. Serà a partir del XVIII i d'una sèrie de canvis introduïts a la legislació i sobretot a les transformacions econòmiques que es donen a la Catalunya del XVIII quan s'incrementa la presència de comerciants catalans i de mercaderies catalanes al comerç americà. Les etapes són aquestes:

1ª. Correspon a l'època del monopoli gadità. Tot aquell que vulgui participar al comerç colonial s'ha d'ajustar als reglaments per comerciar amb Amèrica. L'existència d'aquest règim canalitza el tràfic comercial amb Amèrica a través d'un únic port, Cadis. Una segona característica estaria en la manera d'organitzar la navegació cap Amèrica. Tradicionalment es basava en el sistema de combois denominat "flotas y galeones". Això vol dir que periòdicament hi havia sortides per totes aquelles embarcacions que anaven a Amèrica. Aquest sistema es va flexibilitzar a partir de 1720 amb la introducció del que es va denominar "registros sueltos", es a dir, es permetia als particulars de carregar les mercaderies en uns vaixells que no necessàriament havien d'esperar els combois.

2ª. A partir de 1765 s'inicia una nova etapa amb els decrets de lliure comerç amb Amèrica, que signifiquen la fi del monopoli de Cadis com a port únic. El primer decret amplia la possibilitat de comerciar directament amb Amèrica amb altres vuit ports però únicament s'autoritzava aquest comerç amb les illes de Barlovento (Cuba, Puerto Rico, Santo Domingo, Trinidad i Margarita). Quan parlem del decret cal dir que no és tracta d'una obertura completa sinó l'ampliació del nombre de ports. Als anys següents, la monarquia anirà ampliant les possibilitats del comerç americà i l'ampliació vindria per dues bandes:

_Ampliar les àrees americanes amb les que es podia comerciar.

_Ampliar el nombre de ports que serien habilitats per poder comerciar amb Amèrica.

Dintre d'aquest esquema, quina és la situació dels ports catalans? Es dóna l'autorització en un primer moment a Barcelona. Després serien habilitats altres ports, entre ells els Alfacs (Tortosa) ja que es pensava que podria ser la sortida a les exportacions aragoneses. Al 1800 es va afegir altre port, Tarragona.

Per últim, un aspecte important fa referència a la redacció del reglament de 1778, que significa la introducció d'un nou sistema arancelari que té conseqüències a la indústria catalana i, més en concret a la indiana, perquè establia diferències pel que fa a les taxes entre els productes nacionals i els productes estrangers. Productes nacionals és un concepte que tenia un contingut molt ampli i podia voler dir o bé productes espanyols o bé productes estrangers però que haguessin tingut alguna transformació a Espanya. Aquest tipus d'arancels potenciaven més el comerç que no pas la indústria (potencia la introducció de productes estrangers per ser modificats a Catalunya). A la indústria d'indianes li sortia millor importar les manufactures estrangeres i especialitzar-se en les últimes fases de l'elaboració de les indianes, en concret l'estampació.

-COMENTARI DEL TEXT D'OLIVA MELGAR-

L'autor estableix dues etapes. Abans de 1765 i després de 1765. A la primera etapa destaca la navegació de cabotatge que té per objectiu conquerir Amèrica amb la producció peninsular. Poc després s'instal-laran catalans a Cadis i començaran a comerciar directament però encara predominen els corresponsals catalans. En últim lloc tenim l'arribada de embarcacions catalanes que comercien amb Amèrica. La monarquia privilegiarà a determinades companyies per evitar-se alguns impostos, una d'elles és la Real Compañía de Barcelona.

Al 65 tenim la Real Orden de Libre Comercio i això té com a resposta l'augment del tràfic comercial. Cadis continuava sent el principal port del comerç americà perquè ja existia una estructura comercial i molta gent utilitza Cadis com a base comercial i de finançament.

El producte colonial més important del comerç amb Cuba és el sucre. La intensitat en el comerç fa que emigrin molts espanyols a Cuba. El comerç català no necessàriament havia de sortir dels ports catalans i arribar fins Amèrica sinó que normalment havia escales o a vegades sortien expedicions catalanes d'altres ports.

L'última activitat econòmica és el procés d'acumulació de capital per part de la burgesia comercial, en concret de Barcelona. Les tres vies que té aquest procés segons Pierre Vilar són la botiga, la barca i la companyia.

-TAULA 4.5 DEL DOSSIER-

Totes les famílies estan dedicades al comerç. Gairabé tots són de Barcelona però Mataró també té importància (segona població de Catalunya). Destaca la presència d'un estranger (només el 10% era de procedència forània) i això ilustra una característica de la burgesia comercial barcelonina, tota ella de caràcter autòcton.

Després de la guerra de successió, la burgesia mercantil que protagonitza el redreçament econòmic de finals del XVII i que defenia la causa austracista desapareix com a element dinàmic i desapareix pels propis efectes negatius de la guerra a l'economia catalana de l'època. Qui pren el relleu són les famílies que surten a la nòmina del dossier i d'altres. Aquestes famílies, a començaments de segle, s'han qualificat de comerciants mitjans (disposen de cert capital per invertir i l'ascens econòmic es confirma a partir de mitjans de segle).

Després de la guerra trobem l'emergència d'una nova capa mercantil barcelonina que substitueix els noms que dominen en el segle anterior. Aquestes famílies participen en negocis com els arrendaments, entre ells el subministrament (proveïments municipals i a la corona), fiscals (arrenden impostos a la corona) i drets senyorials. Participen també en la importació i exportació. Tenen relacions comercials amb Cadis i amb altres ports del nord d'Europa. Altres activitats són el corsarisme, el préstec, les assegurances i la indústria, sobretot d'indianes. Predomina a les primeres dècades de les indianes la distinció entre propietat i administració.

La botiga té molta importància com a establiment comercial. La botiga del XVIII es refereix a les botigues que venen teixits i moltes vegades venen productes colonials i merceries. La funció de les botigues és importar teixits estrangers o bé comprar productes relacionats al tèxtil a fàbriques de Catalunya i vendre els productes a dos tipus de clienteles: una de local (menestrals i revenedors) i una de comarcal (més allunyada).

Bona part de l'acumulació de capital són capitals que surten d'aquests negocis. Una última activitat eren les propietats rurals i urbanes, es a dir, inversions en heretats per obtendre guanys (les deixen a masovers). Una derivació seria la compra de senyories relacionada amb l'adquisició de prestigi social i amb el procés d'ennobliment. En el cas de les propietats urbanes tenim la compra de cases.

Les inversions normalment es fan en companyies, associació de dos o més persones per fer un negoci concret. Aquest sistema val per tota la diversitat d'activitats, des d'arrendaments de drets senyorials fins a la construcció naval. Els avantatges són:

_Nivell d'inversió modest.

_Tenir part en molts negocis (capital repartit).

_Permet acumular grans fortunes.

_S'amplien socialment els potencials de les inversions. Diversitat social dins dels inversors (rendistes, burgesia comercial, patrons de vaixell, artesans relacionats amb la construcció naval, etc.).

La burgesia comercial està participant en múltiples activitats i això li permet dispersar riscs. També inverteix en arrendaments ja que és una font d'ingressos. Al llarg del XVIII, respecte a l'ordre d'inversió, hi ha un pas cap els arrendaments. Hi ha compatibilitat entre negoci vell i nou mètode d'inversió.

TEMA 3

SOCIETAT

3.1. FAMÍLIA I SISTEMA DE TRANSMISSIÓ DE BÉNS

-COMENTARI DE L'ARTICLE DE JOSEP Mª TORRAS I RIBE DEL DOSSIER-

Els aspectes que surten es poden repetir en moltes altres relacions socials. A part de les genealogies, en el testament apareix la divisió social de la família. A les genealogies podem veure la mortalitat infantil i una alta natalitat.

Al testament veiem la diferència entre els germans i la branca que surt de l'hereu. Les dones reben una quantitat superior. Per tant, el sistema d'herència està basat en l'hereu, un successor únic que rep la major part del patrimoni. Per l'hereu es prioritza la primogenitura (primer fill) i que sigui baró. L'hereu és el primogènit mascle. Si aquest mor amb descendència aquest hereu serà el fill i si no té descendència passarà al segon germà. Si no hi ha barons, aleshores seran les filles per ordre de naixement. L'objectiu del sistema és la no fragmentació del patrimoni. Als fills no hereus se'ls hi deixa la llegítima part de l'herència que els hi pertoca (1/4 del patrimoni). La llegítima es pot rebre en el moment del testament o abans. Abans es pot percebre el dot en concepte de llegítima. Això vol dir que aquesta llegítima no surt en el testament (s'ha cobrat anteriorment).

Una altra possibilitat és entrar en religió per percebre la llegítima. Als informes matrimonials s'especifiquen les condicions de les quantitats econòmiques que han de regir el matrimoni.

En la transmissió del patrimoni d'una generació a una altra ens hem de fixar, a part del testament, en els capitals matrimonials o en els estudis del fills. L'última diferència també és el llegat diferent entre homes i dones. Això no és anecdòtic, té unes raons:

_Es considera que els homes tenen més possibilitats de treball i d'acumular patrimoni.

_Quan més alt sigui el dot, millor podrà ser el matrimoni.

_En aquestes quantitats hi ha condicions (si es casen i moren sense fills han de tornar diners als hereus).

Que el patrimoni sigui per l'hereu no vol dir que es despreocupi dels altres fills (el patrimoni ha de permetre situar als altres fills). L'objectiu és que la família no es degradi socialment. Tenir lligams amb les famílies benestants per no perdre posició. No sempre es possible aconseguir aquest objectiu i aleshores s'utilitzen estratègies per augmentar el patrimoni o per estalviar:

_Dobles casaments.

_Casar l'hereu i la pubilla.

_No pagar llegítimes i mantenir el fill solter.

_No tenir descendència.

_Els eclesiàstics poden vendre les seves pertinències per fer misses o anomenar hereu al seu germà.

3.2. ELS ESTAMENTS PRIVILEGIATS

Noblesa i clergat tenen un estatut jurídic diferenciat (tenen privilegis). Són rendistes de la terra i s'aprecia una continuitat amb els càrrecs respecte als segles passats. Concentren el major número de dominis jurisdiccionals:

JURISDICCIÓ A L'ANY 1789

REIAL

27'6

ECLESIÀSTICA

21'8

LAICA

30'6

La major part de les poblacions catalanes estan sota la jurisdicció senyorial.

-NOBLESA-

És un grup socialment minoritari, amb diferències internes (titulats, nobles, cavallers i ciutadans honrats). L'alta noblesa (titulada) té tendència a enllaçar amb famílies de fora de Catalunya, tenen un enorme patrimoni dispers per la península i és una noblesa absentista.

Després de 1714 (abolició de les institucions catalanes) es donaran canvis que afectaran a la funció social de la noblesa. En els governs municipals (canvi en el sistema d'elecció i organització) hi ha una representació de les categories socials: Elecció reial i potenciació de la noblesa en aquests governs municipals.

Respecte als ciutadans honrats, que constituïen una categoria específica dins dels governs municipals, després de 1714 ja no tindrien aquesta categoria local. Ara, el títol de ciutadà honrat serà més un títol de prestigi social si bé el seu pes dins dels governs municipals decreixerà.

Durant el XVIII, els valors que donen prestigi són els valors de la noblesa (la màxima aspiració d'aquells que volien promocionar-se era obtenir un títol nobiliari). Hi ha unes vies d'accés a aquest estament nobiliari i uns sectors més interessats. S'ha de tenir en compte la cronologia:

_Els anys posteriors a 1714, els mètodes estan relacionats amb la fidelitat cap a la monarquia borbònica.

_A partir de la meitat del XVIII, la mobilitat social estarà protagonitzada pels membres de la burgesia comercial que s'anat enriquint al llarg del segle i la seva culminació arriba amb l'accés a la noblesa. L'adquisició de senyories i l'acumulació de capital també són formes de promoció. Són comportaments no únicament exclusius de Barcelona. També es donen en altres ciutats que han destacat com ciutats comercials (Mataró, Reus, etc.).

Carles IV té greus problemes econòmics i hacendístics. Carles concedeix títols nobiliaris a canvi de l'entrega de determinades quantitats de diners, diners que s'invertien en algunes obres públiques (port de Tarragona).

Què passa amb els nous membres de la noblesa? Sembla que va haver cert recel per part de la noblesa tradicional cap aquesta nova noblesa que no ho és per naturalesa. Les diferències entre la nova noblesa i la noblesa tradicional són:

1ª. Diferències respecte al potencial econòmic (els nous arriben a tenir fortunes més importants).

2ª. La font d'ingressos ! La terra en el cas de la noblesa tradicional enfront a activitats comercials i industrials de la nova noblesa.

3ª. Dedicació ! La nova noblesa no actua com la tradicional (la nova segueix portant a terme activitats).

-CLERGAT-

És l'altre grup minoritari i es troba concentrat a determinades poblacions, com Lleida (13%) i Tarragona (28%). Hi ha una manca d'homogeneïtat ! Clergat secular, regular i divisions a nivell de repercussió de les rendes i a nivell de recepció de les rendes (ordre jeràrquic).

Pel que fa als orígens socials, molts clergues procedeixen de les classes benestants burgeses. El benefici era un ofici eclesiàstic que tenia una determinada renda. Hi ha diverses classes de beneficis i també diferents candidats. El rector d'un poble fundava un benefici per una determinada quantitat de diners, els quals s'invertien en els préstecs.

3.3. LA SOCIETAT URBANA

-CIUTAT DE BARCELONA-

Durant el XVIII es donen una sèrie de canvis importants. La Barcelona de començaments del XVIII es caracteritza per ser una ciutat amb muralles exteriors (també existien uns murs interns). Hi ha diferents portes per sortir de la ciutat, com el cas de la porta de Santa Anna. Una segona característica seria una estructura física marcada per la presència d'establiments religiosos que s'havien instal-lat des de finals del segle XVI i principis del XVII. Aquest fenomen de proliferació de convents correspon a l'etapa de la Contrarreforma i el Concili de Trento. Una tercera característica seria el repartiment desigual de la població barcelonina dins de les muralles. La part menys densament poblada seria la perifèria de la ciutat que correspon al rabal (trobem convents, horts i establiments sanitaris). Aquesta seria una zona poc poblada però amb diferents establiments. La zona més poblada correspondria al barri de Sant Pere i la banda més relacionada amb la façana marítima (zona del Born).

Després de 1714 hi haurà una sèrie de factors que portaran una sèrie de canvis. Aquests factors són:

1º. Increment de la població al llarg del segle ! Com es distribueix aquest increment de la població? La distribució és igual que abans. La zona interior està més poblada. Menys poblada està la zona del Rabal. La població es concentra en el barri de Sant Pere, el barri de la Rivera i la Barceloneta. Hi ha més població en les zones que ja estaven poblades i edificades. En aquest cas es donarà un creixement en alçada. Aquest increment de la població té dues conseqüències:

a) Tipus d'habitatge era la casa senyorial o la casa menestral. L'alçada era la mateixa (cases unifamiliars amb una planta baixa i dos pisos). Durant el XVIII es tendirà a transformar la casa artesana en casa de veïns i això implicarà un més gran aprofitament de l'espai. Es donarà un creixement de l'alçada (tres o quatre pisos) i apareixerà una nova entrada i escales.

b) Quan es tracti de noves construccions seran directament de tres o quatre pisos. A finals del XVIII la ciutat creix en verticalitat.

2º. Conseqüències del triomf borbònic ! Tendència a la militarització de la ciutat. Una primera conseqüència seria el gran protagonisme de l'estament militar en la planificació urbana. En el moment de la construcció també té importància la participació d'enginyers militars. Una altra característica seran les pròpies construccions militars. La primera a ressenyar és la Ciutadella (intent de controlar militarment la ciutat), conseqüència directa del triomf borbònic després de la guerra de successió. Es dóna l'establiment de casernes militars en antics edificis o en construccions noves.

3º. Intervencions urbanístiques a la ciutat ! En destaquen dos: La construcció d'un nou Born (la Barceloneta) i la construcció de la Ciutadella, que va comportar la desaparició de part del barri de la Rivera. Es va construir amb determinades característiques: Té uniformitat i regularitat tant en la trama viària com en les pròpies edificacions (es tractaria d'illes rectangulars). Totes les cases del barri hauran de ser iguals (es passa d'una vivenda unifamiliar a una vivenda on havien de viure quatre famílies). El resultat d'això és una casa d'uns 28m2. Hi ha una absència de patis interiors. Les cases són cada vegada més petites i menys il-luminades. Pèrdua de qualitat en les condicions de vida.

L'altre projecte seria la urbanització de la Rambla. És un intent de conversió de la Rambla en un gran Boulevard (lloc de diversió). Per començar a construir aquest passeig s'enderrocarà el mur. També s'estableix tota una sèrie de normatives per aconseguir tenir un eix rectilini. Les noves construccions s'havien d'adaptar a una determinada normativa. Però continua sent un lloc d'establiments de convents i hospitals. Destaca la intervenció dels militars amb la presència d'una caserna al començament i una altra al final de la Rambla. Una altra característica seria la construcció de tres grans : Marc, Virreina i Moja. La Rambla però encara no ha acabat de substituir els centres tradicionals situats a la façana marítima i la zona del Born. La Rambla és, principalment, un passeig plebeu.

4º. Factor que deriva dels canvis econòmics ! Cal tenir en compte l'expansió de les fàbriques de indianes que es situen en zones molt determinades ! Zona nord de la ciutat (barri de Sant Pere). Aquesta localització es deu a que aquest barri era el barri tradicional del tèxtil. Ja existien edificis dedicats a activitats industrials. També té fàcil accés a la zona de Sant Martí de Provençals. Una altra zona que comença a proliferar també és la zona del Rabal perquè està poc poblada i permet que les fàbriques tinguin al costat els prats d'indianes (suposa una avantatge).

-CIUTAT DE LLEIDA-

Lleida, a començaments de segle, té uns 3.000 habitants però al llarg del XVIII incrementa la seva població. Al cens de Floridablanca de 1787 consta que ha triplicat la seva població (és la tercera ciutat de Catalunya).

-COMENTARI DE LES GRÀFIQUES DE LA PÀGINA 20 DEL DOSSIER-

_Aquí no apareixen els eclesiàstics però si que ho fan als cens de Floridablanca. El percentatge és notable a la ciutat.

_Tant a començaments de segle com al final, el grup més ampli és el relacionat amb les activitats agràries. Això demostra el pes de l'agricultura dins de la ciutat.

_El grup dels menestrals disminueix la seva importància (és el quart grup) encara que hi ha un augment respecte el seu nombre en la mesura que augmenta el conjunt de la població.

La diferència entre pagesos (propietaris) i jornalers (depenien d'un salari) s'estableix en termes de propietat.

_Quan es parla de mossos ens referim a persones que depenien d'un altre. En el cens de Floridablanca no apareixen perquè són persones que depenen d'una altra.

_Les dones no estan comptabilitzades. Treballen però no cotitzen i per això no figuren en el cadastre. Dones i població infantil participen en activitats laborals però no tenen accés als gremis. Són persones que fan tasques de tipus auxiliar, moltes vegades dins dels propis tallers. També tenen feines pròpiament femenines (minyona, dida). Tenen uns ingressos que s'incorporen a la família. El problema és que aquest treball no queda especificat (existeix però no hi ha dades).

_Les vídues representen el 14% de la població. És un nombre important però tampoc queden reflectides. En el cadastre apareixen com caps fiscals ja que són el cap de la família un cop el mart ha mort.

_La noblesa s'acostuma a concentrar en la ciutat de Barcelona. En el cas de Lleida, al llarg del XVIII hi ha un retrocés.

_En el cas de les indianes tenim una diferència dins del grup dels treballadors. Els càrrecs principals estan en mans d'homes però més de la meitat dels treballadors són dones i població infantil.

-LA POBRESA-

Hi ha una sèrie d'institucions d'acollida de pobres. La Casa de la Misericòrdia existeix des del XVIII mentres que a principis del XIX es crea la Casa de Caritat. La pobresa no és un fet marginal sinó central. És l'experiència que comparteix un ampli sector de les capes populars d'aquesta època. Davant aquesta situació de pobresa es donen una sèrie de respostes per part de la població per poder subsistir:

_Migració del camp a la ciutat (té com a conseqüència el creixement de les ciutats).

_Mendicitat.

_Recurs a l'assistència (hi ha una sèrie d'institucions d'acollida de pobres).

Dintre d'aquesta estratègia de l'assistència hi ha dues vessants. La primera es que es dona en moments de crisi de subsistència i normalment s'organitza el repartiment d'aliments (ollas públicas). Altra vessant es passar a dependre d'una institució d'assistència i aquí la trama és més àmplia (la institució principal és la Casa de Misericordia). Fonamentalment ingressen dones i a més, quan més avança el temps més s'especialitza en el sector femení. Són dones joves i altra característica és que són persones immigrades. La funció de la Casa de Misericordia és polivalent en el sentit que elimina un factor d'inestabilitat social. En segon lloc opera com també com a centre d'aprenentatge (se'ls hi dóna una ocupació al interior de la institució). Finalment serveix d'agència de col-locació, que anava moltes vegades al servei domèstic.

Altra estratègia seria l'accés al crèdit i aquí en destaquen dos tipus. Un serien les xarxes de crèdit informal (petit crèdit de les botigues) que compleix la necessitat de la supervivència quotidiana. Altra pràctica de crèdit és més institucionalitzada i trobaríem el petit crèdit urbà sota la forma d'empenyorament (trobem una institució específica que atorga aquests crèdits, el Món de Pietat). Aquesta institució presta una quantitat de diners sense interès però a canvi, la persona deixa una penyora. Si passen 6 mesos i no es retornen els diners es ven la penyora en subhasta pública.

3.4. LA DIFERENCIACIÓ PAGESA

-COMENTARI DE L'ARTICLE DE FERRER I ALÓS-

L'article es basa en la Catalunya central (Bages i Bergadà), una zona de masos. El text es centra en la distinció entre domini directe i domini útil que té el pagès del mas. La relació que s'estableix entre el senyor del domini directe i el pagès que té el domini útil és l'emfiteusi, amb un cens fix (no massa onerós) i un contracte perpetu. Aquesta emfiteusi també reflecteix el lluïsme, la fadiga i la capvebració. Posseir un pas no significa tenir riquesa. No hi ha una línia entre pagès del mas, capacitat d'acumulació i esdevenir pagesia benestant (hi ha un procés d'enriquiment però també d'endeutament).

No hi ha jornalers i això és una característica pròpia de la Catalunya central. És una zona on el creixement demogràfic s'absorbeix per via del desenvolupament de la petita pagesia i no hi ha tants jornalers perquè hi ha la possibilitat d'accés a la terra. Seria encertat establir una relació entre pagesos i senyors al XVIII? No del tot, ja que cal comptar entre ambdós pacers i masovers (petita pagesia).

En altres zones de Catalunya, el tipus d'hàbitat és diferent (concentrat). A la Segarra, el tipus de contracte predominant és l'emfitèutic però l'ús no és el mateix del que hem vista anteriorment. A la Segarra, la propietat del domini útil acostuma a coincidir amb persones que exploten la terra. Això es dona perquè a diferència del Bages, a la Segarra predominen els petits pagesos que posseeixen petites parcel-les i són tant reduïdes que és força inviable el que es donin fòrmules de subestabliment.

Altra diferència es que tampoc s'aprecia una tendència a la concentració de la propietat. A la Segarra, difícilment trobem contractes de masoveria i de rabassa morta (predomina l'emfiteusi).

Lleida també és una zona d'hàbitat concentrat i que parteix d'una situació diferent de la de la zona dels masos (al XVIII compta amb molts despoblats i moltes terres ermes). Una característica de la Lleida del XVIII és la colonització de les terres. En aquest procés, el sector més afavorit de que es posin en conreu noves terres és el sector pagès. La majoria de les terres són lots de terra que tenen certa entitat (dimensions medianes o grans) i aquí accedeixen pagesos que ja compten amb propietats (ampliació de les explotacions a mitjans i pagesos benestants). Aquests recorren als jornalers per a que treballin les terres.

Una tercera característica és la participació de capital urbà en l'adquisició de dominis útils. Existeix un percentatge elevat de petits propietaris però amb una diferència respecte a començaments de segle. A finals del XVIII disposen de menys extensions de terra (al llarg del segle es tendeix cap a la proletarització de la petita burgesia).

-RÈGIM SENYORIAL AL XVIII-

Les prestacions que s'estableixen entre el senyor i l'emfiteuta són les primícies (van al rector), el dret de fadiga (el senyor rep una part de la venda), els monopolis, els censos (de l'útil al directe), el delme (a l'església i al senyor) i els drets que deriven de la senyoria jurisdiccional ! El senyor disposa de prerrogatives de poder públic (facultat per exercir l'administració de justícia).

Amb la nova organització municipal, que no afecta a les zones de senyoriu, el senyor podrà continuar amb els seus nomenaments però durant el XVIII estarà més controlat per l'autoritat reial en els nomenaments i haurà de triar "sujetos idóneos de conocida fidelidad y de la mayor satisfacción al real servicio".

Altres drets són els derivats de la senyoria territorial, es a dir, el conjunt de prestacions que devien els pagesos. En aquest apartat hi ha un ampli ventall de prestacions (primer són en treball o espècie i finalment en diners). Una càrrega amb molt relleu són els monopolis (obligació d'utilitzar una sèrie d'establiments, com ara els molins, de propietat senyorial). Altres tipus de drets derivats de la senyoria directa serien aquelles càrregues derivades de la propietat de la terra. Aquí parlem dels censos (en principi fixos, en diners o espècie), el lluïsme (part de la venda que li correspon al senyor quan es traspassa el domini útil), la fadiga (dret del domini directe de recuperar el domini útil) i la capbrevació (el senyor directe pot obligar als vassalls a declarar aquells béns que tenien sota domini). La capbrevació és una manera d'incrementar les rendes del senyor. A més de tot això es recuperen drets que cauen en desús.

Altres drets són el delme i la primícia. El delme afectava en principi a la producció agrària i ramadera. La quota que es pagava del delme era la dècima part però això no sempre es complia (hi ha variacions). La variació afectava als productes però a més, ens trobem que hi ha variants geogràfiques (el que paga una localitat no és lo mateix que el que paga una altra). Després tenim als perceptors del delme, que poden ser laics o eclesiàstics. En una localitat pot haver-hi més d'una persona que rebi el delme.

Tot i que els censos són petits, això no vol dir que el senyor renunciés a cobrar-los ja que són importants perquè signifiquen el reconeixement del domini directe. Altres càrregues són el cadastre (es paga al rei) i tot allò que fa referència al préstec (crèdit en forma de censals). Es demanen bàsicament a les institucions eclesiàstiques.

TEMA 4

LA CULTURA EN EL TEMPS DE LA IL-LUSTRACIÓ

4.1. ELS ÀMBITS DE LA LLENGUA CATALANA

Tradicionalment i seguint les ètiques de la literatura catalana, s'havia identificat el segle XVIII com el període decadent per la llengua catalana (recuperat pels homes de la Renaixença).

Això ho qüestiona als anys 80 Nuria Sales que planteja diferents històries de la llengua i històries de la literatura, ja que la decadència literaria no necessàriament implicava la decadència lingüística. És important els que fan cercles minoritaris però calia plantejar un anàlisi sobre una perspectiva més amplia de la llengua. Això volia dir tenir en compte la llengua parlada i altres manifestacions de la llengua escrita (no només literatura culta). Es destaca l'existència de tota una sèrie d'obres que s'imprimien en català. És un tipus de literatura destinada a les classes populars amb contingut religiós (vida de sants, cançons, etc.). Posteriorment, Nuria Sales destacarà com al XVIII hi havia una altra mena d'escrits (correspondència que continuava escrivint-se en català).

Els diferents treballs que tracten el tema de la llengua catalana al XVIII després dels treballs de Nuria Sales fan referència a diferents àmbits d'utilització de la llengua catalana. Calia situar l'evolució de la llengua catalana en un context més ampli (no només la literatura).

-L'ADMINISTRACIÓ-

Fins 1714, les dues llengües utilitzades havien estat el català i el llatí. El català havia guanyat terreny en la documentació oficial (documentació municipal i de la Generalitat). El llatí s'utilitzava als tribunals. Això canviarà amb la Nova Planta. El català desapareixerà com a llengua administrativa. En l'administración local també es produirà la substitució del català pel castellà però hi ha diferències tant pel que fa a la cronologia com a la geografia. Els primers nuclis que més ràpidament substituiran la llengua seran les grans poblacions que són cap de corregiment. En les poblacions més petites el procés de substitució va ser més lent.

Un altre problema es saber quina llengua s'utilitzava en els consistoris. En tot cas, arran dels decrets de Nova Planta, el castellà es converteix en la llengua de l'administració (govern, justícia i impostos). Això no vol dir que la gent deixes d'utilitzar el català a nivell oral o escrit. El castellà s'obre camí al llarg del XVIII i té prestigi com a llengua de cultura (determitats intel-lectuals passen a utilitzar el castellà).

Aquesta continuitat en l'utilització del català queda demostrada amb la documentació notarial (durant el XVIII es manté la vigència del català en aquesta documentació). Això canviarà en el XIX ! Mitjançant la llei notarial del 1862, els documents notarials hauran de ser redactats en castellà per llei.

-ENSENYAMENT-

Els infants comencen a aprendre les primeres lletres en català. Això canvia en la segona meitat de segle (1768) quan Carles III imposa el castellà com a llengua d'ensenyament, però aquesta disposició no es complirà inmediatament.

En els qüestionaris de Zamora hi ha una part destinada a qüestions de tipus cultural. Les respostes de Zamora diuen que hi ha una sèrie d'escoles religioses que apliquen la llei de Carles III. En altres casos s'ensenya el català. Per últim, en altres casos s'ensenyen les tres llengües.

La situació de l'ensenyament en el XVIII és diversificada (depen de si és una escola rural, municipal, etc.). La xarxa escolar en el XVIII encara és insuficient (no té gaire recursos). Hi ha una part de la població que no passa pel sistema d'escolarització (alt índex d'analfabetisme). Per conèixer auqest index s'utilitza el sistema de la signatura (es pot comprobar si coneixen l'escriptura). El problema es saber fins a quin punt això és fiable.

A finals del XVIII encara ens trobaríem amb el predomini de l'ús del català (llengua de la vida diària, de la transmissió cultural i de les relacions interpersonals). El català hauria estat substituit en l'àmbit de l'ús públic (cultura i administració). S'obre una diferència entre cultura popular en català i cultura culta en castellà.

4.2. LA UNIVERSITAT DE CERVERA

Fou creada al 1717 i la seva fundació s'ha d'inscriure dins de les conseqüències de la guerra de successió. La derrota militar permetria a Felip V reformar l'ensenyament universitari a Catalunya.

Es produiex el desmantellament de tota la xarxa d'estudis superiors de Catalunya. Felip V procedirà a la fundació d'una nova universitat. Es produiex un canvi respecte a l'organització dels estudis superiors que existien abans. Abans les universitats depenien de l'església i dels consells (organització mixte). Ara, la universitat dependrà de la monarquia. Aquesta intervenció reial seria un precedent del que posteriorment farà Carles III a les universitats.

Per què es va escollir Cervera? Trobem la petició al 1713 dels síndics de Cervera. Es traslladen a Madrid i demanen tota una sèrie de peticions. Entre les peticions estava la sol-licitud de la transferència d'estudis de Lleida a Cervera. Aquestes peticions es fan per obtenir una recompensa per donar suport a la causa borbònica. Després de la caiguda de Barcelona, es trasllada temporalment a estudiants i professors a Cervera.

Després de la derrota definitiva es planteja què fer amb les universitats catalanes. Durant tot aquest procés de debat, en un principi no hi ha partidaris de crear una universitat a Cervera. Al 1717 es decideix crear la universitat de Cervera per la pròpia fidelitat borbònica de la ciutat, encara que també hi havia el precedent del trasllat. També es tractava d'una ciutat petita (representava un lloc segur). Quan es decideix crear la universitat, el lloc que es tria tampoc és el més idoni (no existeixen infraestructures i s'ha de construir tot de nou).

La creació de la universitat va ser complicada des del seu inici (té problemes de finançament). El balanç de Cervera ha estat qualificat de mediocre. Neix i viu durant tot el XVIII amb una vida deslligada dels centres neuràlgics del país. No té incidència dins la renovació cultural del segle. El 1837 es decideix el trasllat a Barcelona.

4.3. LES ACADÈMIES. L'OBRA CULTURAL I EDUCATIVA DE LA JUNTA DE COMERÇ

Barcelona seria la seu d'altres institucions culturals. Algunes són promocionades per la Junta de Comerç i d'altres per iniciativa privada. Les acadèmies proliferen en el XVIII, no només a Catalunya sinó també en altres països europeus. La proliferació d'aquestes institucions i la importància que tenen deriva de que actuen com a centres de difusió cultural. Són un tipus de reunions on participen principament els estaments privilegiats (institució elitista).

En el cas de Catalunya tenim ne primer lloc l'acadèmia dels desconfiats, important per l'any que va ser fundada (1700). La majoria dels seus membres acabarien decantant-se pel bàndol austracista. Això ha permes assenyalar que havia actuat com a element aglutinador. També es pot veure per les activitats que feien els membres d'aquesta acadèmia (es reunien per fer discursos, es detectava la preocupació política del moment i es veien postures favorables al bàndol austracista).

Cal ressenyar l'existència de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, que representa una certa continuitat amb la dels desconfiats (té un caràcter erudit). Un altre tipus d'institucions són les promogudes des de l'estat:

1ª. Acadèmia militar i colegi de cirurgia ! Al XVIII, tant les activitats de tipus científic com el seu ensenyament estan vinculats a l'exèrcit. Si a l'exèrcit l'interessa el coneixement d'aquestes ciències és per una raó utilitària (interessa formar tècnics i personal especialitzat). Es permet la participació d'un petit grup d'estudiants civils. A part d'enginyers militars també es formen enginyers civils. Això és important perquè estan relacionats amb l'activitat de la construcció d'obres públiques.

En el cas del colegi de cirurgia, es crea per formar personal sanitari destinat a l'exèrcit. Significa una important renovació pedagògica pel que fa a l'estudi de la cirurgia. És un

ensenyament científic i pràctic. També va servir per donar prestigi a la professió de cirurgià.

2ª. SEAP ! El interés per crear aquest tipus de societats parteix de Carles III. Són impulsades per Campomames que imposa un model d'institucions econòmiques. Els models en que es basava eren els models de les acadèmies d'agricultura que ja existien. Aquesta societat es va organitzar a iniciativa d'alguns nobles de Guipuscoa i tenia com a objectius fer estudis d'economia i també fer projectes de reformes econòmiques amb relació a les institucions del moment. Campomames va seguir aquest model i va elaborar un discurs on exposava la necessitat de fundar aquestes societats econòmiques.

En el cas de Catalunya, la situació no és la mateixa que en altres zones, on proliferen amb rapidesa. A Catalunya no tenen tanta importància i la seva durada no és molt llarga. A Barcelona no es va fundar cap perquè ja existia una altra institució de caràcter econòmic que aplegava els membres de la burgesia comercial i industrial i de la noblesa d'aquest moment. Aquesta institució és la Junta de Comerç.

El pensament econòmic de Campomanes és bàsicament agrarista i per tant no lliga amb la situació que s'està donant a Catalunya en aquests moments. Campomames pensa en un pagés que produiex i ven la seva producció (planteja un sistema més independent). L'objectiu de les activitats promogudes per la Junta de Comerç és crear tècnics. La Junta crea una sèrie d'escoles relacionades amb la marina (escola nàutica) i al disseny de les estampacions dels teixits.

-COMENTARI DE LA FOTOCÒPIA D'ANTONI CAPMANY-

Aquestes Memorias históricas sobre la marina, el comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona són considerades l'obra més important del XVIII. Vilar ja reivindicava la importància d'aquestes memòries i la figura de Capmany.

Antonio de Capmany neix a Barcelona i posteriorment estarà lligat a l'exèrcit. Participa en la colonització de Sierra Leona i s'encarga de portar menestrals catalans. Després viu a Madrid i ocupa diversos càrrecs, algun d'ells relacionat amb la història. Va ser també censor de periòdics. Les seves obres estan relacionades amb la llengua castellana i té obres de combat polític.

La Junta de Comerç impulsa la creació d'aquest projecte. La Junta està interessada en fer una mena de compendi de l'origen del comerç. Paral-lelament, Capmany havia estat treballant amb aquest objectiu. La Junta de Comerç acceptà que Capmany s'encarregués del projecte, encara que comptà amb l'ajuda d'altra persona, un tal Caresmar, figura important per la tasca arxivística que du a terme (civils i eclesiàstics, de Catalunya i de la resta d'Espanya). Caresmar aplega una bona colecció documental (fons primàries). Aquesta quantitat d'informació la va utilitzar per les seves obres.

Pel que fa a la seva obra, tracta temes molt variats. És una obra que va quedar manuscrita (no es publicà) i en segon lloc, Caresmar va plantejar en alguns casos grans projectes que al final van quedar inacabats. Cal tenir en compte que Caresmar també va lliurar part de la seva informació a Capmany com també a d'altres autors (Padre Flórez).

La memòria no és altra cosa que història econòmica i Capmany és un pioner en aquesta matèria. No es tracta només d'una obra erudita sinó que intenta explicar el desenvolupament de l'economia urbana de Barcelona i la seva decadència i treure conclusions.

La literatura històrica sempre ha estat farcida de falsificacions i Capmany ha criticat molt aquest fet. A part d'això, molts llibres inclouen relats que intenten explicar els orígens d'una ciutat o d'un regne a partir de mites i llegendes que tenen com a base herois de l'antiguitat clàssica amb l'objectiu de "adular vanidades". Abans del XVIII, aquestes falsificacions havien estat denunciades pels humanistes i havia començat una tasca de depuració erudita dels textos històrics. En aquesta tasca s'utilitzen tècniques (ciencies auxiliars de la història) com la paleografia i la diplomàtica. A partir d'aquí va començar la neteja dels errors. Aquesta tasca la continuaren al XVIII gent com Caresmar i Capmany. S'intenten utilitzar documents originals i rebutjar les suposicions i les falsificacions.

Al XVIII continua existint la censura i una institució com la Inquisició i intentar fer crítica contra determinades tradicions religioses podia costar car.

Capmany reivindica una història documentada i fonamentada en fets probats documentalment (no basada en invencions). Per això calia anar als arxius. Reivindicar el paper de l'arxiu i la consulta de documents era un fet important que trencava amb una tradició de fer estudis històrics.

Geroni Pujades és autor de Crònica universal del Principat de Catalunya (1610) on planteja un coneixement no basat en la consulta dels arxius sinó en el coneixement d'altres autors. Aquest tipus d'erudició és merament llibresca i aquí el que compta per fer afirmacions es citar els més autors possibles. El problema era que si els autors consultats havien falsificat fets, aquests errors es continuarien repetint.

TEMA 5

CAP A LA CRISI DE L'ANTIC RÈGIM

5.1. CRISI ECONÒMICA I TENSIONS SOCIALS: L'AVALOT DE LES QUINTES I ELS REBOMBORIS DEL PA

Quan la historiografia parla de la conflictivitat al XVIII destaca dos conflictes: L'avalot de les quintes i els rebomboris del pa. Al XVIII la conflictivitat està més estesa geogràficament i més continuada en el temps. Al món rural trobem la persistència de conflictivitat antisenyorial. Tot i ser un segle d'augment agrari això no implica absència de conflictivitat. Estudiarem el cas de Navarcles, ciutat sota el domini del monestir de Sant Benet. Les causes de les disputes que esclaten a Navarcles venen lligades amb el pagament dels delmes (la càrrega senyorial més onerosa), el nomenament dels batlles (es demana la incorporació a la jurisdicció reial) i els capbreus.

Els pleits senyorials s'han incrementat al llarg de la segona meitat del XVIII i més concretament a les últimes décades del segle. Això s'ha lligat a l'evolució de la producció agrària i de la renda senyorial. El període 60-80 ha estat el millor pel que fa als ingressos senyorials del XVIII però aquesta situació canviarà a partir dels 80, quan s'aprecia una devallada de la renda. Aquesta devallada tindrà continuitat i estarà lligada al propi enfonsament de l'Antic Règim i a la conflictivitat política posterior.

Vilar diu que degut a l'esgotament del increment agrari secular i al canvi de la renda senyorial, a finals del XVIII, a Catalunya, hauria esclatat un període de reacció senyorial per intentar no perdre posicions davant la renda. Una conseqüència haurien estat els intents de capbrevació.

-L'AVALOT DE LES QUINTES-

Es produeix a Barcelona al 1773 i la causa de l'avalot és l'oposició al nou sistema de reclutament militar que vol imposar la monarquia. El sistema consistia en un principi en el reclutament voluntari, encara que altra via era el servei forçat, que afectava sobretot als rodamons (vagos y malentretenidos). En ocasions, la monarquia destinava aquests últims a treballs públics.

Al XVIII, la monarquia introdueix el sistema de quintes (per sorteig) però aquest sistema s'introdueix de manera esporàdica. Implicava moltes excepcions, algunes d'elles a nivell territorial. A Catalunya ja van haver-hi quintes a la primera meitat del XVIII i, fins i tot, a Cervera hi ha un avalot al 43 relacionat amb la introducció de les quintes. Però l'avalot més important és el de Barcelona. Al 73 hi ha la crida a la quinta i la monarquia l'havia plantejada ja de manera anual. Quan es planteja la quinta es produirà la resistència dels gremis a intervenir en els allistaments i la pròpia resistència dels implicats a ser quintats. La resistència acava a Barcelona amb el retorn al sistema tradicional (reclutament voluntari).

-ELS REBOMBORIS DEL PA-

El port de Barcelona té la possibilitat d'aprofitar el comerç d'importació del gra. L'ajuntament s'encarregarà del proveiment del pa i serà qui pacti el seu preu (intervencionisme). A Castella, a diferència del que passa a Catalunya, es taxava el gra i existia un preu màxim que no es podia superar. Amb els decrets de lliure comerç (1765) s'aboleix aquesta taxa i es deixa lliure el preu. Això no afectava a Barcelona però si que afectarà l'abolició de la privativa que tenia la ciutat per la panificació (1767). L'ajuntament perd així facultats i serà la Reial Audiència qui fixarà el preu del pa.

Al 88 hi ha un augment dels preus per les males collites a nivell internacional i per les dificultats del proveiment del gra. Però no només hi ha caresties sinó que també s'aprecien pràctiques de tipus especulatiu. Esclata llavors un motí popular. Els trets dels rebomboris són:

_És un motí de susbsistències.

_No qüestiona l'ordre social.

_Té uns objectius concrets ! L'abaratiment dels productes bàsics.

_El motí s'adreça contra aquelles persones vinculades al proveiment de la ciutat i contra l'autoritat política.

_Àmplia participació de les dones.

El context on es produeixen els rebomboris es relaciona amb la greu crisi industrial que pateix Barcelona dos anys enrere (crisi de sobreproducció). La resposta de les autoritats és la de calmar la situació però més tard passaran a investigar les causes i els responsables dels rebomboris.

5.2. L'IMPACTE DE LA REVOLUCIÓ FRANCESA

-ARTICLE DE LLUÍS ROURA-

El contacte entre el Principat de Catalunya i la revolució francesa es dóna per tres vies:

1ª. La circulació de notícies i propaganda.

2ª. L'emigració.

3ª. La guerra.

El impacte que va assolir la revolució a França va fer prendre mesures protectores contra el contagi al govern espanyol. El govern havia decretat la prohibició de llibres, tractats i papers impresos que parlessin del procés revolucionari sota pena d'excomunió. Es prohibia qualsevol tipus d'escrit relatiu a França, encara que fos per combatre la revolució. Aquesta privació es va dur a terme perquè existia sens dubte una important circulació de notícies que anaven directament a la clandestinitat, documentació que d'altra banda reflectiu un altre fet, que és l'excel-lent convivència entre francesos i espanyols en algunes zones frontereres.

L'onada migratòria de francesos cap a Catalunya que s'aprecia al XVIII no és tan rellevant com la que va tenir lloc al XVII però així i tot és molt important. Els immigrants són atrets per uns jornals millors i per l'activitat marítima del port de Barcelona (pensen que poden treure profit). Com podem veure, la immigració té en un principi uns trets econòmics (subsistència). La presència d'aquests francesos aixecarà envidies entre els treballadors catalans i una solució va ser despatxar als immigrants per donar aquests llocs de treball als catalans que estaven a l'atur. Aquesta antipatia era ja antiga però era nou l'esclat d'accions violentes envers aquests immigrants.

Es van decretar mesures restrictives al pas de francesos al Principat però l'emigració encara es donava de manera continuada. Molts d'aquests homes passaven sense pasaport i eren obligats a jurar fidelitat al rei i a la fe catòlica. Els censos del 1791 parlen de la presència d'uns 70.000 francesos a Espanya.

Entre la immigració francesa destaca la del clergat refractari, tant pel seu nombre com per la seva qualificació. Aquesta onada comença a donar-se a partir de 1789 amb la supressió dels béns eclesiàstics i amb la supressió d'algunes ordres religioses però serà arran de l'aprovació de la Constitució Civil del Clero (juliol de 1790) que s'incrementa considerablement. Podem dir que al 1790, aquesta immigració ja té un caràcter polític.

En els primers moments, l'acollida dels clergues fou entusiasta però la convivència en un context de dificultats i penúries accentuarà el recel poc a poc. Tot això no reduïa però l'enorme influx contrarevolucionari que la seva presència comportava. Després de l'amnistia de 1802 molts d'ells no varen tornar a França i a més, Godoy s'havia negat a expulsar-los després de la pau de Basilea.

L'influx de la immigració el podem valorar encara més si ens referim a l'activitat desplegada pels que fugen de la revolució. Un gran nombre d'emigrants s'enrolen a l'exèrcit espanyol i en altres casos s'integren en projectes de conspiració i invasió de territoris francesos.

És important assenyalar la creació del Real Regimiento del Rosellón, format a finals de 1793 per emigrants residents a Barcelona. Molts dels seus membres eren presoners francesos barrejats amb desertors i els problemes interns eren constants. No era d'estranyar doncs que el govern no tingués gaire confiança vers aquest regiment i d'aquí s'explica la seva expulsió de l'exèrcit pocs mesos més tard.

5.3. LA GUERRA GRAN

És un conflicte armat que té un abast més ampli. És un enfrontament entre la França de la Convenció i Carles IV en un context internacional d'assetjament de les monarquies absolutistes contra França.

En un principi Espanya no era favorable a la guerra però finalmente es decideix per intervenir. Per la monarquia espanyola del XVIII, França era el seu aliat tradicional (pacte de família) ja que tenien com a enemic comú a Anglaterra.

L'esclat de la revolució francesa és un problema per aliar-se contra l'exterior. Aquí incideix la conjuntura dels esdeveniments francesos. A partir del 92 hi ha la caiguda de la monarquia a França (Lluís XVI serà executat el 21 de gener de 1793). Un cop declarada la guerra a partir del 93, la guerra té diverses fases:

1ª. Favorable a les tropes espanyoles.

2ª. A partir del 94 comença a canviar la situació. Tenim la pèrdua per part de l'exèrcit espanyol de posicions al Rosselló i al Principat que culmina amb el lliurament del castell de Figueres.

3ª. A partir del 95 es produeix certa recuperació per part de Carles IV. Al moment final de la guerra es negocien les condicions de la pau de Basilea (1795).

La guerra es localitza a la frontera (els hi costa avançar pel territori del Principat). Quan la Convenció declara la guerra no es preocupa gaire de l'estat de l'exèrcit a la frontera. A part es menosprecia la capacitat ofensiva dels espayols. La guerra està per tots els Pirineus però té oberts altres fronts exteriors més ingents.

D'altra banda hi ha les urgències interiors (ple procés revolucionari). El procés es radicalitza, hi ha contrarevolució (revolta pagesa de la Vendeé).

A Catalunya, davant la guerra, les fonts coetànies i la historiografia posterior parlen d'una reacció d'entusiasme fervorós i delirant per anar a la guerra. Això serà questionat per Vilar a Ocupació i resistència durant la guerra gran i l'època de Napoléo, on planteja els seus dubtes sobre la unanimitat davant la guerra i l'oposició. El llibre planteja que el primer fervor es contradiu amb el temps. Es posa de relleu les dificultats de l'exèrcit reial per trobar efectius. L'exèrcit no aconsegueix reclutar els voluntaris necessaris, sobretot quan hi ha els revesos militars.

A les dificultats per mobilitzar soldats s'afegeix el com mantenir els efectius ja mobilitzats. Apareix el problema de la deserció (a l'exèrcit francés també apareix). Hi ha més problemes en la deserció quan hi ha desfetes militars.

Quan l'exèrcit retrocedeix cal buscar formes alternatives per defensar. L'autoritat oficialitza l'exèrcit. Altra opció és la reunió de les autoritats municipals per recaptar terços.

França ocupa la Cerdanya i implanta els misatges revolucionaris. Aquesta experiència no implicarà un enfrontament popualr a favor de les tropes franceses:

_Violència.

_L'ocupació significa l'augment de les contribucions.

_Balanç de les pèrdues ! Destrucció de 22 esglésies i 300 cases i capturació de 25.000 ovelles i 10.000 vaques.

Són xifres una mica exagerades però està clar que les pèrdues són importants. El que passa és que la Cerdanya es utilitzada com una plana estratègica com a guarnició.

Fins al 1808 es caracteritzen els anys per l'estat de la guerra, que ara serà contra Anglaterra. Les fases són:

1ª. 1796-1802.

2ª. 1804-1808.

Després de Basilea, la monarquia espanyola signa un tractat d'aliança amb França. La monarquia de Carles IV s'alia amb un govern més aillat ideològicament. És un canvi radical però restableix l'aliança tradicional del XVIII. Aquestes guerres no afecten ni al territori ni a les tropes sinó que afecta de diferent manera:

a) 1797-1801 ! Es produeix a Catalunya la pitjor crisi econòmica des de els inicis de l'expansió. La guerra afecta el comerç de l'aiguardent, el comerç marítim cap el nord d'Europa i cap al mercat colonial. Anglaterra és una potència naval i a l'Atlàntic hi ha un escenari de guerra. S'aprecia la caiguda del tràfic comercial, inclús arriba a la paralització. També afecta a les indianes (una part s'exporta a Amèrica). Això comporta el descens de l'activitat productiva a Barcelona (augment de l'atur).

b) Hi ha una crisi alimentària als últims anys de segle que no deriva cap a rebomboris populars però si que s'ha de recorrer a les autoritats per a que prenguin mesures (olles públiques). Aquests anys marquen el inici de la guerra del francés.

1

40

Vídeos relacionados