Historia de Cataluña

Historia de España # Comunitats pageses. Catalunya feudal. Compromis de Casp

  • Enviado por: Aglaiee
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 31 páginas
publicidad
publicidad

Història de Catalunya

Índex

Bloc 1. Prehistòria i Edat Antiga. Fins al segle V

Tema 1. Les Arrels Històriques (fins el segle VIII). ................................... 3

Bloc 2. Edat Mitjana.Segles V a XV

Tema 2. Entre l'islam i els comtats catalans (segles VIII-X). ..................... 9

Tema 3, La Catalunya feudal (segles XI- XII). ......................................... 13

Tema 4, L'expansió mediterrània. ............................................................. 18

Tema 5, La Crisi Baixmedieval. ................................................................ 21

Bloc 3. Edat Moderna. Trastàmares i Àustries. Del 1492 al 1700

Tema 6, El regnat dels RRCC (1479-1516). ............................................ 26

Tema 7, Dins la monarquia composta dels Àustries. ............................. 28

Segle XVII. ................................................................................................ 31

Prehistòria i Edat Antiga

Fins al segle V

Tema 1. Les Arrels Històriques (fins el segle VIII)

  • Els primers poblats: del paleolític al neolític

  • El paleolític és una etapa compresa entre l'aparició dels primers homínids fins a l'agricultura i la ramaderia. Climàticament és el Plistocé o Era de les Glaciacions. Podem definir-ho com un període d'economia depredadora basada en la caça, la pesca i la recol·lecció. Són nòmades i s'organitzen en hordes.

    Paleolític inferior 1.200.000-90.000: Restes d'homo erectus a la Cova de l'Aragó (Rosselló). Dominen el foc, la seva indústria lítica són els còdols. Vivien en coves (Montgrí, Baix Empordà) o a l'aire lliure al costat dels rius (Tec, Tet, Ter).

    Paleolític mitjà 90.000-40.000: Restes d'home de Neandertal a Banyoles. Eines de sílex i fusta. Jaciments a l'abric Romaní de Capellades.

    Paleolític superior 40.000-10.000: Restes d'homo sapiens sapiens, Cromanyó. Objectes de sílex i os. Vivien en coves i feien pintures rupestres.

    Mesolític 10.000-5.000:

    Finalitzada l'Era de les Glaciacions comença l'Holocà. Els humans hauran d'adaptar-se a les noves circumstàncies. Així, la caça de petits animals i la recollida de vegetals. La indústria lítica serà el microlitisme. Destaquen les pintures esquemàtiques de Cogul a Lleida.

    Neolític 5.000-2.000:

    Es caracteritza per una economia productiva, agricultura, ramaderia, teixits, ceràmica, cistelleria i l'aparició del sedentarisme.

    La primera cultura és la de la ceràmica cardial (3.000 aC). Practiquen fonamentalment la ramaderia i utilitzen el sílex, l'or, la plata i el coure. Posteriorment i amb major domini de l'agricultura apareix la cultura dels sepulcres de fossa. Entre el 3.500 i el 2.500 aC es difon el megalitisme. Es tracta d'enterrament col·lectius que probablement denoten una certa jerarquització social.

    A partir del 2.000 apareix la cultura del vas campaniforme, un poble guerrer que té poblats fortificats, armes, treballen el coure i són essencialment ramaders.

    Època dels metalls:

    Per la Mediterrània arribà la metal·lúrgia del bronze (aliatge de coure i estany). Aquesta cultura del bronze (1.500-500 aC) té restes al Segrià (Lleida). Entre el 1.100 i el 650 aC, pobles indoeuropeus difonen el ferro i la pràctica de la incineració. És la cultura dels camps d'urnes.

  • Les influències fenícies i gregues

  • La colonització fenícia:

    Originaris del Líban i Síria van explorar la Mediterrània occidental a la recerca de metalls. Funden Cartago al nord d'Àfrica. A la península segons fonts poc fiables, hi són presents els el segle XI aC. Creen colònies a Màlaga, Cadis i contacten amb Tartessos. Guadamar i Ebussus seran els punts que permetran l'accés a la vall de l'Ebre i així comencen els intercanvis comercials.

    Compraven cereals, animals, pells, minerals i venien oli i ceràmiques. És especialment important el sud de Catalunya i el nord del País Valencià. Incidiran en els pobles indígenes que intensificaran l'activitat econòmica. Els fenicis van comerciar de manera pacífica i establien pactes amb els caps de tribus a qui donaven béns de prestigi.

    La colonització grega:

    El litoral català fou també visitat per grecs i etruscs. Procedents de Rhode fundaren Roses. Foceus de l'Àsia Menor s'establiren a Massàlia i fundaren Empúries (s. IV aC ja fabricaven moneda pròpia, el dracma).

    El sistema era el mateix que utilitzaven els fenicis: pactes i intercanvis d'oli, vi, ceràmica, armes, minerals i sal.

  • La societat ibera

  • Entre el 1200 aC i el 800 aC neix la civilització ibèrica per contacte amb pobles indoeuropeus i mediterranis que se sumen al substrat de les comunitats neolítiques. Practicaven els conreus de cereals i lleguminoses, fruits, hortalisses; i coneixien el vi i la cervesa. Tenien excedents i complementaven la seva economia amb la recol·lecció.

    Empraven arades. Practicaven la ramaderia, la pesca i la caça. Coneixien la mineria, la plata i el ferro. També feien teixits i ceràmica.

    Comerciaven entre les diverses tribus i amb els pobles de la mediterrània. Fins l'arribada romana no van utilitzar la moneda de bronze.

    Vivien en poblats emmurallats d'estructura irregular situats damunt de turons. A partir del segle V aC fan poblacions amb disposició reticular, clavegueram, empedrat dels carrers, edificis públics per a la classe dirigent...

    La civilització ibèrica que anava des del Llenguadoc fins a Andalusia no tenia una unitat política. S'organitzaven en tribus jerarquitzades a partir de l'aristocràcia guerrera.

    Parlaven dialectes diversos i tenien una escriptura avui encara no desxifrada. Pel que fa a la qüestió religiosa, adoraven els elements naturals, oferien exvots, tenien el toro com a símbol de fertilitat i practicaven la incineració fins l'arribada dels romans.

  • La conquesta romana

  • La conquesta:

    L'arribada romana es donarà en el marc de la segona Guerra Púnica (219 aC-201 aC) entre Roma i Cartago.

    Anníbal sotmeté Sagunt (pel tractat de l'Ebre, zona púnica) que era una aliada romana. Travessà el riu Ebre, els Pirineus, els Alps i atacà la península itàlica.

    Roma, per combatre'l, envià a Cneu Corneli Escipió, que amb base a Tàrraco va controlar l'Ebre. Els íbers participaven activament en el conflicte (recordem el cas dels il·lergets).

    Quan Roma considerà sotmès el territori i intentà cobrar tributs en concepte d'indemnització es donà una insurrecció general (187 aC). Tribus iberes atacaren Empúries i foren derrotades en la batalla del mateix nom (197 aC). Cató aprofita la falta d'unitat ibèrica per sotmetre´ls definitivament.

    Colonització i assimilació:

    S'anà més enllà de l'explotació de riqueses gràcies a les immigracions i establiment de colons, vies de comunicació i ciutats. Els indígenes els varen anar assimilant i va ser bàsica la llengua i l'organització del territori.

    L'administració romana:

    Serà diferent el tracte als conquerits segons la seva actitud. Els que van aliar-se eren ciutats i pobles federats, autònoms i només complien els pactes. Els rebels, en canvi, els confiscaven la terra que passava a l'Estat (ager publicus).

    Van dividir Hispània en províncies comandades per un pretor. La província estava organitzada en conventus i aquests en ciutats de tipus diversos:

    -colònies i municipis de dret romà (tenien plens drets),

    -lliures (inmunes). Tenen magistrats i no paguen impostos,

    -conquerides (stipendiarae), els aplicaven el dret de conquesta.

  • Societat romana

  • Economia:

    Basaven tot el sistema econòmic en la mà d'obra esclava. Els romans impulsen l'agricultura, augmentaven l'extensió de conreus i a més introdueixen millores com adobs, el trill de rodes o la arada amb rella de ferro i nous arbres fruiters com la figuera o fibres com el lli.

    Bàsics seran el blat, la vinya i l'olivera, que van ser comercialitzats. També tingué un desenvolupament intens la ramaderia, l'explotació de fusta, suro i la mineria.

    El centre d'explotació serà la vil·la. L'existència de parts i vies de comunicació permetran generar gran riquesa.

    Societat:

    Podem diferenciar tres grups:

    -els ciutadans romans que s'organitzaven en assemblees notables,

    -els no ciutadans,

    -els esclaus.

    La base de tota la civilització romana serà la ciutat. A Hispània les principals s'organitzaven al llarg de la Via Augusta. Destaca Tàrraco amb 30.000 habitants. Eren dissenyades de forma rectangular (cardo-decumanos), els carrers empedrats, clavegueres, fòrum amb temple (reunions polítiques), basíliques, termes, aqüeductes...

    Romanització i cristianització:

    La romanització va ser un procés de profunda transformació de la societat i de llarga durada (segles III-V aC).

    Elements claus seran els colons i soldats romans, els matrimonis mixtos i la integració d'hispans a l'exèrcit romà.

    La llengua llatina va comportar una unitat lingüística, primer com a idioma de cultura i poder i després pel poble que desenvoluparen les llengües romàniques a partir del llatí vulgar. Va ser també bàsic el dret, que a Catalunya ha arribat fins als nostres dies. L'àmbit religiós també es va popularitzar. La religió romana tenia una dimensió oficial amb el culte a l'emperador, una de caràcter familiar (els genis de la casa).

    L'entrada de les religions mistèriques orientals de caire espiritual preparaven el camí al cristianisme.

    El cristianisme s'expandí a través de les vies de comunicació. Fou un fenomen essencialment urbà i perseguit per les autoritats ja que els cristians es negaven a adorar l'emperador.

    En el decurs dels segles, la nova religió assolirà un altre estatus. Així, el 313, Constantí amb l'edicte de Milà permet la llibertat religiosa i el 380 Teodosi declara el cristianisme religió oficial de l'Imperi.

  • La crisi del baix imperi i les invasions germàniques

  • La clau de la crisi serà la davallada del sistema esclavista motivada per l'aturada de l'expansió territorial. Això comportà l'augment dels preus, l'increment de la pressió fiscal, la devaluació de la moneda, la inflació...

    La ruïna provocà la decadència urbana. Els ciutadans rics van adquirir latifundis on es traslladaven persones lliures i així va néixer un nou règim agrari, el colonat, que mantenia els camperols vinculats a la terra amb el caràcter hereditari.

    Al camp van haver-hi revoltes. Les legions també es van revoltar perquè no cobraven i les autoritats acabaren establint pactes amb tribus germàniques per defensar l'Imperi.

    Els pobles citats aprofitaren la situació de debilitat.

    En el segle III els francs i alamans atacaven ciutats. En el 408 vàndals i alans arribaren al Rosselló. En el 409 els sueus entren a Hispània. El 411 els visigots, federats amb els romans, entren a Espanya per tal d'expulsar els altres. El 415, Ataülf s'establí a Barcelona. El 470, Euric completà l'ocupació de la Tarraconense. Van arribar unes 10.000 persones.

    Edat Mitjana

    Segles V a XV

    Tema 2. Entre l'islam i els comtats catalans (segles VIII-X)

  • La conquesta àrab. Al.làndalus i el món islàmic

  • Els visigots, malgrat no modificar les estructures hispanoromanes, van instaurar una monarquia amb capital a Toledo (s. V-VIII) i s'adaptaren al nou món. Aquesta integració s'observa quan el 589 el rei Recared abandona l'arrianisme i es converteix al cristianisme. En aquesta línia, el 643 Recesvint promulga la Lex Iudicorum, adaptació al dret romà.

    A nivell polític, els primers reis eren triats, després fou hereditari i eren habituals les lluites entre bàndols nobiliaris. En aquest marc, mort el rei Vítiza, el rei Roderic s'enfrontà a Àkhila, que demanà ajuda als musulmans del nord d'Àfrica.

    El 711, el cabdill berber Tàriq entrà per Gibraltar i derrotà a Roderic a Guadalete. L'expansió és ràpida, el 713 estan a Catalunya i el 725 a la Septimània (Llenguadoc). Seran aturats a la Gàl·lia a la batalla de Poitiers el 732. a partir de la conquesta, Catalunya s'integrà al Califat Omeia (Damasc). El 756 Abd al-Rahman I crea l'Emirat de Còrdova, que era políticament independent.

    A la zona avui catalana es donaren freqüents revoltes i eren habituals les ràtzies entre francs i musulmans.

    L'any 929 Abd al-Rahman III proclama el Califat de Còrdova.

  • L'economia musulmana

  • És una economia dinàmica i oberta. L'agricultura destinava part de la seva producció per al mercat i a més desenvoluparen activitats comercials i artesanals.

    Agricultura: Després de la conquesta, la terra va ser repartida. Els cabdills àrabs s'apropiaven dels latifundis. Les propietats mitjanes i petites foren pels berbers i la població autòctona.

    Van difondre la parceria, amo-xaric, un home lliure que donava un terç de la collita.

    Van introduir millores tècniques, regadius amb sèquies, sínies, molins hidràulics... Diversificaren els conreus, a més de cereals, vinya i olivera, afegiren productes d'horta, arròs, canya dolça, arbres fruiters, plantes tèxtils...

    Ciutats: La ciutat va ser un centre econòmic (Lleida, Tortosa, Balaguer...). Eren recintes emmurallats amb la medina al centre, on hi havia la mesquita i el mercat. Al voltant, carrers desordenats amb activitats econòmiques diverses i barris jueus i cristians. Treballaven el tèxtil, cuir, ceràmica, orfebreria, vidre, armes, paper i indústria naval.

    El comerç fou rellevant, el local, el comarcal i, especialment, a llarga distància. La moneda era habitual. Empraven el dinar (or) i el dirham (plata).

  • La societat i la cultura islàmiques

  • La religió es monoteista i la comunitat de creient (umma) està regulada per l'Alcorà.

    La islamització va ser lenta. Les autoritats autòctones foren les primeres en convertir-se.

    Els no musulmans pagaven un tribut personal, a més d'un territorial, que pagava tothom. Cristians i jueus (pobles del llibre) eren protegits per l'Islam. Molts, però, s'integraren a la nova religió i esdeveniren muladins. Els cristians no islamitzats eren mossàrabs. A més de la religió, també hi havia una estratificació social i ètnica entre àrabs i berbers.

    La cultura: L'àrab era una llengua de cultura. Les biblioteques guardaven els coneixements del món clàssic (grec i romà). Van crear una cultura de síntesi.

  • L'Imperi Franc i la formació dels comtats

  • Després de la victòria de Poitiers, els francs van expansionar-se cap al sud, el 759 controlaven la Septimània.

    L'hereu de Carlemany, Lluís el Pietós, va aconseguir crear la Marca Hispànica (812). Es tractava de la frontera sud de l'Imperi Franc, i comprenia des dels Pirineus fins la línia del Llobregat, Cardener, Conca de Tremp i Segre Mitjà. Serà la Catalunya Vella, un territori ocupat poc més de cent anys per musulmans. La resta del principat, la Catalunya Nova, restarà encara 300 anys sota domini musulmà.

    Per administrar el territori, els francs va fer-ho en comtats: Rosselló, Empúries, Girona, Osona, Peralada, Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça. Era terra de frontera i això modificà contínuament la política dels emperadors. Els comtes eren inicialment eren noblesa autòctona, però més endavant seran d'origen franc. També les circumstàncies faran que es tendís a la concentració dels comtats en poques mans. Es tractava llavors de marquesos o ducs. L'altre mecanisme d'organització del territori va ser eclesial, els bisbats, que van passar a dependre de l'arquebisbat de Narbona.

    Aquesta independència s'aconseguí amb dificultats ja que els cristians d'origen hispanogot havien desenvolupat una heretgia anomenada adopcionisme pel seu contacte amb el món islàmic, que els acusava de no ser realment monoteistes.

  • La societat prefeudal: repoblació i comunitats pageses

  • En el període comprés entre el segle III i el VIII canvià la distribució de la població que es desplaçà al Pirineu. Aquest fenomen migratori continuà en el segle IX per la inseguretat en la zona franca. Els territoris de muntanya estaven al límit de l'equilibri entre població i recursos.

    L'època prefeudal donà lloc a una societat amb trets propis: petita propietat pagesa i llibertat. Estabilitzada la frontera començà un moviment migratori cap al sud així en el segle X al Vallès. Això anirà acompanyat d'algunes millores tècniques.

    L'accés dels pagesos a la terra es dóna a través de l'aprisió que originà la propietat alodial (segles IX-X). A més es crearen comunitats rurals amb parròquies, castells i béns comunals. Van ser bàsics per incentivar-los les cartes de poblament i les franqueses.

  • La societat prefeudal: els poderosos

  • En el decurs dels segles VIII, IX i X l'aristocràcia participava dels beneficis dels càrrecs i béns públics.

    Els comtes, representants de l'imperi franc, eren propietaris de les terres públiques i ho controlaven a través dels funcionaris. Eren veguers o vicaris. Les terres del voltant eren la dominicatura. Progressivament els veguers anaren considerant seves les terres que administraven.

    El comte tenia totes les atribucions del poder (potestats). Vivia en una petita cort i era un gran terratinent.

    L'església: augmentà el seu poder en aquests segles. Cobrava delmes i primícies i es convertirà en gran propietària. Les institucions eclesiàstiques seran bisbats i monestirs.

    Els bisbats coincidien amb els comtats. Els monestirs eren la forma de l'església d'adaptar-se al món rural. Rebien donacions del comte, dels fidels i compraven.

    El procés d'establiment d'un monestir era el següent: monjos que s'establien en terres ermes, feien un monestir, s'instituïa la comunitat i triaven abat. Després de treballar els camps veïns, l'abat i el comte protector demanaven al monarca perquè els donés la propietat que s'acompanyava de la immunitat i això significava que el monestir té drets jurisdiccionals sobre els seus habitants.

  • La marxa vers la independència

  • Els comtats catalans van passar de dependre de la monarquia franca a la independència aprofitant el seu afebliment.

    Personatges fonamentals seran Guifré I el Pilós (878-897) comte d'Urgell, Cerdanya, Conflent, Barcelona, Girona... i els seus fills Guifré II Borrell i Sunyer. Naixia així la dinastia comtal catalana, el Casal de Barcelona, que durarà fins al 1410. altres famílies comtals també seguiran aquesta pràctica hereditària. En el segle X podem citar 5 cases comtals: Barcelona, Urgell, Pallars-Ribagorça, Cerdanya-Besalú, Empúries-Rosselló.

    L'església depenia directament de l'arquebisbat de Narbona i en aquest procés d'independència progressiva, les autoritats viatjaven a Roma a buscar butlles.

    La independència podem considerar que arriba el 988. s'arriba a aquesta situació per la difícil circumstància de ser terra de frontera. El personatge Al-Mansor, que ocuparà Barcelona el 985, serà el detonant. El rei de França no els donarà ajut i el comte de Barcelona Borrell II decideix no renovar el jurament de fidelitat.

    Tema 3, La Catalunya feudal (segles XI- XII)

  • La feudalització de la societat i de l'Estat

  • Orígens de la societat feudal:

    A partir de la segona meitat del segle X i entrat el segle XI s'implantà un nou sistema d'organització econòmica i social: el feudalisme. Fins al moment Catalunya era un territori on el comte exercia la seva autoritat amb fermesa i la major part de la població eren pagesos lliures. Les causes seran:

    • l'aturada de la repoblació per l'augment de les incursions islàmiques,

    • el desig de l'aristocràcia d'obtenir rendes del treball del pagès.

    La violència farà acte de presència. El grup més feble, el camperolat, renunciarà a la llibertat i a la propietat a canvi de protecció. Neix l'encomanda, el primer gran pacte del feudalisme.

    Senyor

    protecció

    pagès (serf)

    a/Pagaments per a la propietat de la terra:

    • cens anual (en espècie o diners)

    • tasca (part de la jornada laboral)

    • corvees (jornades gratuïtes de treball)

    b/Exaccions personals:

    - consuetuts iniqües -dret a maltractar

    -dret a dida

    -dret a cuixa

    - mals usos -remença

    -intèstia

    -eixòrquia

    -àrsia

    -cugúcia

    -ferma d'espoli

    c/Exercici de l'autoritat pública:

    • drets sobre caça i pesca

    • per administrar justícia

    • drets sobre el mercat i els peatges

    • monopolis (molí, forn, ferreria)

    d/Pagaments a l'església

    • delmes

    • primícies

    L'ofensiva victoriosa dels nobles fou possible gràcies al reclutament de cavallers armats. Els lligams personals entre barons i cavallers es consolidava mitjançant l'homenatge:

    Senyor

    Protecció Fidelitat

    Concessió d'un feu Servei militar

    Obediència

    Consell

    Respecte

    Vassall

  • La societat feudal: els poderosos

  • L'estructura social i política d'aquest món que definitivament regulada gràcies a l'aparició dels Usatges de Barcelona i del Liber Feudorum Maior.Aquests dos textos legals són impulsats per RB I, que aconsegueix amb la seva habilitat política convertir-se en l'epicentre del vassallatge, és a dir, passa de “primus inter pares” (el primer entre els importants) a “senyor dels senyors”. Això significa que el moment en el qual els nobles més importants o barons li juren fidelitat, la resta de la societat queda lligada a ell.

    Al capdamunt de la piràmide social hi havia el comte, tothom li devia fidelitat, tenia una cort on impartia justícia. El poder es reforçava pel seu patrimoni.

    Vescomtes i comdors, un centenar de llinatges formats per barons. Eren vassalls directes del comte.

    Varvassans i milites, són la petita noblesa, 1000 o 1500 famílies. El varvassan o castlà era el capmilitar de la guarnició del castell i tenia la jurisdicció sobre la castellana.

    El milites o cavaller tenia un cavall, armes i només un o dos alous.

    Església, té una gran influència i enorme poder. Té terres gràcies a les donacions testamentàries, les rendes i el cobrament dels delmes i primícies. El poder eclesiàstic és palesa en l'organització de les assemblees de pauitreva de Déu, la protecció del clergat, immunitat dels edificis, dret d'asil, ...

    La senyoria és la base territorial del poder. Té dues parts:

    • reserva, les terres per a ús directe del senyor,

    • tinences, explotacions homogènies disperses que es cedia a un altre per treballar-la.

  • La societat feudal: la pagesia

  • Són la major part de la població i la seva situació no és uniforme. Propietaris aloers i no propietaris condicionats per l'extensió de la terra i la tecnologia: pouers i aixadors.

    Vivien en comunitats i disposaven de béns comunals. L'hàbitat rural es concentrava en sagreres i viles. De forma dispersa en masos.

    Cap a mitjans de segle IX la major part del camperolat va convertir-se en remença.

    Són anys d'augment de població, increment de producció i ampliació de terres de conreu. Aquest desenvolupament incentiva l'intercanvi comercial.

    Creixeran les ciutats.

  • Del califat de Còrdova a les taifes islàmiques

  • El califat (929-1031) tingué relacions variades amb els comtes catalans: estabilitat i incursions armades, ràtzies.

    En una primera etapa, segle X, s'aferma el poder del califa i els comtes envien ambaixades buscant la pau. Amb tot no poden evitar incursions com la d'Al-Mansor el 985.

    En el segle XI el califat té problemes que el portaran a la desintegració. Els cristians organitzen expedicions per saquejar les ciutats sarraïnes.

    Els regnes taifes i les pàries: Les taifes més importants a Catalunya seran Lleida i Tortosa i fins el 1090 s'implantarà el cobrament de pàries o tributs.

    A partir del 1090 amb les victòries dels almoràvits s'aturà l'expansió cristiana.

  • L'expansió territorial: la Catalunya Nova

  • Des del segle IX la frontera de la Catalunya Vella tingué poques modificacions fins el segle XII amb RB III (1096-1131) i RB IV (1131-1162) que s'ocupà la Catalunya Nova.

    El 1105 es conquerí Balaguer, el 1148 Tortosa, el 1149 Lleida i Mequinensa, el 1153 Miravet i Siurana i entre 1168 i 1169 s'ocupa la Matarranya i finalitza la conquesta.

    La repoblació de la Catalunya Nova:

    La conquesta va ser seguida d'un moviment repoblador impulsat per cartes de poblament i franqueses que concedien als senyors els nous territoris i que donaven un estatus jurídic i social molt més lliure que a la Catalunya Vella. La terra restava però en mans de comtes i barons.

  • Occitània I Aragó

  • La Unió de Catalunya i Aragó:

    Aragó va esdevenir regne independent al segle XI i s'amplià amb Alfons el Bataller (1073-1134). Morí sense descendència. Deixà en herència els seus territoris a les ordres militars i això plantejava un important problema polític. El germà d'Alfons, Ramir, bisbe i monjo, hagué de contraure matrimoni amb Agnès de Poitiers i la seva descendent, Peronella, fou l'hereva. La princesa fou unida en matrimoni amb RB IV i aquest fou declarat regent. Fou una unió dinàstica amb caràcter de confederació en què cadascun manté lleis i institucions pròpies. Naixia la Corona d'Aragó. RB IV recuperà places aragoneses i indemnitzà a les ordres militars.

    L'expansió a Occitània:

    El primer objectiu serà ultrapirinent i configurarà l'anomenada Occitània. Ja havia començat amb RB I, que compra els drets sobre Carcassona i Rasès. Posteriorment el matrimoni de RB III amb Dolça de Provença va permetre la incorporació de Provença, Millau, Gavaldà i part del Carlat.

    Aquesta política enfronta la Corona d'Aragó amb el comte de Tolosa i disgusta als reis de França.

    En aquest context hem de situar l'aparició del catarisme en el regnat d'Alfons I. Aquesta heretgia que proposava el retorn al cristianisme primitiu i minvava així el poder de l'església fou acceptat pels sectors populars i fins i tot nobles. El papa Innocenci III provocà una croada amb la participació de nobles del nord liderats per Simó de Montfort. El rei Pere I decidí intervenir i morí a Muret el 1213. Es tancava l'expansió en terres.

    7. L'Art Romànic

    Va ser un estil sorgit a l'entorn feudal. Va ser la resposta artística a una època en la què la què la concepció teocèntrica dominava tots els aspectes de la vida quotidiana. Parlem doncs d'un art profundament religiós. El podem dividir en dues etapes:

    • Primer romànic (s. XI-XII), resultat de la barreja de l'estil llombard (funcional i auster) i el de tradició artística del país. Construcció d'esglésies petites i fosques.

    • Segon romànic (s XII endavant), més evolucionat que l'anterior i d'una perfecció formal més gran. Durant aquest període adquireixen una especial rellevància la pintura i l'escultura.

    L'arquitectura:

    Els seus principals trets són:

    • construcció d'esglésies de planta basilical i creu llatina,

    • absència d'obertures exteriors,

    • ús de la volta de canó, l'arc de mig punt i capitell,

    • edificació de campanars com a element identificador de l'església,

    • el claustre com a àmbit característic dels monestirs romànics,

    • portes senzilles al principi i amb elements ornamentals a partir del segle XII,

    • evolució dels elements constructius (abandó dels carreus irregulars i els pilars de base quadrangular i aparició dels carreus regulars i columnes de fust cilíndric).

    L'escultura:

    Aquesta evolucionà de la rigidesa de les primeres figures a formes més naturalistes. Complia dues funcions: la decorativa i la didàctica, aquesta última amb finalitat de potenciar el cristianisme.

    • Al timpà de les portades, Pantocràtor i el Judici Final,

    • A les arquivoltes, figures humanes, motius florals i geomètrics,

    • Als capitells, diversos temes: vegetals, geomètrics, religiosos...

    L'escultura exempta era de fusta policromada i es caracteritza per la senzillesa, l'hieratisme i la força simbòlica que desprenen les imatges. Els temes més habituals eren el Crist a la Creu, la Mare de Déu amb el nen Jesús i el davallament de la creu.

    La pintura:

    Es realitzava al fresc (murals) a l'interior de les esglésies. A l'absis s'hi solia representar el Pantocràtor o la Mare de Déu amb el nen, que formaven conjunts escènics amb altres personatges, a les parets laterals s'hi reproduïen fragments de la Bíblia; i també en pintura sobre fusta, en els frontals dels altars i amb els mateixos motius que els murals.

    Tema 4, L'expansió mediterrània

  • El regnat de Jaume I (1213-1276) La conquesta de Mallorca i València

  • El segle XIII fou una etapa expansiva malgrat les dificultats en la infantesa de Jaume I, orfe des de 1213 i sota la regència del comte Sanç.

    Les revoltes nobiliàries són freqüents i l'aristocràcia no és sotmesa fins el 1227, amb l'acord d'Alcalà i es consolidava així l'autoritat reial.

    Pacificat el regne, Jaume I planificarà la conquesta de Mallorca.

    La conquesta de Mallorca: El 5-9-1229 salpen 150 naus, el desembre comença l'ocupació de l'illa. El 1235 són conquerides Eivissa i Formentera. Menorca haurà d'acceptar ser vassall i tributari de Capdepera.

    La població islàmica fou expropiada. Meitat pel rei i meitat pels nobles i repoblada amb gent de la Catalunya Vella amb contractes agrícoles favorables i cartes de poblament.

    Les Balears seran una base essencial de l'expansió mediterrània i políticament serà un regne autònom.

    La conquesta de València: En aquest procés hi haurà interessos de la noblesa aragonesa, debilitada, es va dur a terme en 3 campanyes:

      • 1232-35, Castelló,

      • 1236-38, València,

      • 1243-45, fins el port de Biar, límit pel Tractat de Cazorla, ratificat a Almizra.

    Repoblació de catalans a la costa i aragonesos a l'interior.

  • L'expansió mediterrània: aspectes polítics i militars

  • Jaume I morí el 1276 i repartí el seu regne entre els seus fills: Pere el Gran va heretar Catalunya, Aragó i València; i Jaume, Mallorca, Montpeller, Rosselló i Cerdanya, era la Corona de Mallorca i aquests territoris no seran reincorporats a la Corona d'Aragó fins el 1343-49.

    Pere II (1276-1285) reconegué privilegis a la noblesa aragonesa i l'oligarquia catalana. Va institucionalitzar les Corts i els fonaments del pactisme. Eren en ambdós casos una fòrmula que la monarquia emprà per obtenir-ne recursos. En política exterior va continuar el domini de la Mediterrània Occidental.

    La conquesta de Sicília: L'illa era una base estratègica i d'aprovisionament de cereals. Pere es casà el 1262 amb Constança Hohenstaufen, filla de Manfred I de Sicília i hereva del regne.

    El papa i el rei de França desplaçaren els Hohenstaufen i posaren com a rei a Carles d'Anjou el 1266. El poble sicilià es revoltà el 1287 amb les anomenades Vespres Sicilianes.

    Pere intervé i ocupa l'illa, això l'enfrontarà amb França i el Papat. Guanyà Catalunya i a partir d'aquí comencen les negociacions. Destaquem el Tractat d'Anagni (1295) i la Pau de Caltalbellota (1303). Sicília restà sota el domini català.

    L'ocupació de Sardenya: A Anagni, Jaume II el Just (1291-1327) renuncià a Sicília, però els sicilians coronaren a Frederic (príncep català). El papa investí a Jaume amb el dret de conquesta de Còrsega i Sardenya. Aquesta última no fou ocupada fins el 1323 haguent-se d'enfrontar el monarca català a pisans, genovesos i revoltes autòctones. Malgrat la repoblació amb catalans a l'Alaver no es pacificà l'illa fins el segle XV.

    L'ocupació a l'Orient: Els almogàvers. Després de Caltalbellota (1302), les tropes almogàvers estaven inactives i l'emperador bizantí els contractà. La Gran Companyia Catalana comandada per Roger de Flor obtingué grans victòries a Àsia, però el fill de l'emperador s'oposava a les compensacions i assassinà a Roger de Flor. Comença la venjança catalana liderada per Berenguer d'Entença i Bernat de Rocafort, que ocuparen Atenes i Neopàtria.

  • L'expansió mediterrània: aspectes comercials

  • En el segle XIII es va produir un enorme desenvolupament comercial. A l'exterior Mediterrani i Atlàntic, i a l'interior amb fires d'àmbit comarcal que comunicaven amb la península i el sud de França.

    Les bases seran la producció agrària i el creixement de les ciutats amb l'activitat artesana i la tradició mercantil.

    Els factors que els fan importadors, exportadors i reexportadors a més dels tractats comercials i conquesta d'illes seran la construcció de vaixells (coca), mitjans de pagament (florí i croat) i mètodes comercials com la comanda i la companyia.

    Les rutes fonamentals seran:

    • Mediterrània Occidental: exportaven oli, fruits secs, teixits, armament, cuir, ... Importaven cotó, sal, blat, esclaus, or, ...

    • Mediterrània Oriental: exportaven draps, metalls, cuir i productes agraris. Importaven espècies, esclaus i objectes de luxe (icones...)

    • Atlàntic Nord: reexportaven espècies i productes orientals. Importaven objectes de metall i teixits de qualitat.

    Per regular l'activitat es crearan una sèrie de mecanismes jurídics i institucionals. Consolats catalans en més de 50 ciutats representaven els interessos, regulaven problemes... Consolat de Mar, tribunal sobre assumptes marítims on s'administrava justícia.

    El cos de lleis, usos i costums es recullen un codi marítim, el Llibre de Consolat del Mar.

  • El creixement de les ciutats

  • Del mig milió d'habitants del segle XIII, un 20% vivia en nuclis urbans de no més de 2000 habitants. Destaquen Barcelona amb 40000 habitants, Perpinyà o Lleida amb 12000.

    Les ciutats es revitalitzen a partir del segle XII i són centres d'artesania i comerç, també creadores d'alguns serveis com per exemple les universitats.

    Els nuclis urbans tindran uns trets específics, diferents del món feudal que els envolta. Són comunitats d'homes lliures que depenen del rei i paguen impostos, s'autogovernen i presenten una organització social basada en la professió i els diners.

    A Barcelona, que ens serveix de referència, podem citar l'existència de la mà major, persones de molts diners que aconsegueixen el títol de ciutadans honrats, un qualificatiu que forma part de la baixa noblesa. Eren els que controlaven el Consell de Cent.

    La mà mitjana eren els que realitzaven oficis de categoria: metges, notaris, apothecaris, argenters, joiers, ... S'agrupaven en col·legis.

    El darrer esglaó i el majoritari era la mà menor, que desenvolupava la resta d'oficis i s'agrupava en gremis.

  • Minories ètniques: comunitats jueves i sarraïnes

  • Són grups ètnics sense drets de ciutadania i estaven fora dels estaments.

    Jueus: les comunitats jueves o aljames s'establien en barris concrets de les ciutats (calls). Eren unes 12000 persones a ciutats tals com Barcelona, Girona, Perpinyà, Tortosa, Lleida, Cervera.

    En els calls hi havia sinagogues, carnisseries, forns, centres d'estudis... Eren artesans, comercials, metges, financers i en ocasions tenien alts càrrecs a la monarquia.

    Tenen un consell rector i els rabins.

    Van entrar en decadència a finals del segle XIII, una gran crisi des del 1348 i assalts a partir del 1391 i expulsió en 1492.

    Sarraïns (mudèjars): A Catalunya els anomenaven sarraïns o tagarins. Vivien en barris separats (moreres) i conserven religió, lleis i autoritats pròpies sota el control directe del rei.

    Eren nombrosos a València, Aragó, Lleida i la Vall de l'Ebre. Es dedicaven a l'agricultura, artesania i també eren esclaus. A partir del segle XIV patiran el segregacionisme.

    Tema 5, La Crisi Baixmedieval

  • La crisi demogràfica

  • És la crisi clau per explicar la resta de problemes que es donaran en el decurs dels segles XIV i XV.

    És el resultat d'un conjunt de factors que units donaran com a resultat que l'any 1365 Catalunya tingui 104069 focs (1 foc=4'5 persones) i el 1496, 59544 focs.

    L'any 1333 és, segons la denominació popular, “lo mal any primer”. Ens indica que aquest any de mala collita finalitza un període d'esplendor i en comença un de catàstrofes continuades.

    La següent cronologia ens pot mostrar l'evolució:

    - 1333-47 males collites i fam,

    • 1348 introducció de la pesta,

    • 1357 plaga de llagostes

    • 1362-63 pesta dels infants

    • 1371 nova pesta

    • 1374mala collita i pesta

    La pesta es repetirà en 1381-96-1410-29-39-48-57-86-93-94-97.

    • 1427-28 terratrèmols,

    • 1448 terratrèmols.

    Aquesta descripció efectuada i que delmà terriblement el país té les seves arrels en els inicis del segle XIV quan probablement s'arribà al sostre demogràfic. És el límit ecològic de la terra que ja s'anunciava amb la Llei de Rendiments Decreixents. El producte és un fràgil equilibri entre població i recursos. Unit a aquesta situació les catàstrofes naturals i la difusió de la pesta causaran una crisi de conseqüències seculars.

  • Naixement i radicalització del plet de remença (crisi rural)

  • Una clara conseqüència del desenvolupament provocat per la crisi demogràfica seran els problemes que s'originen en el sistema rural ja des del 1350. És el plet de remença.

    Pel que coneixem dels textos coneguts entre 1388 i 1413 l'ofensiva senyorial motivada per la caiguda de la mà d'obra i dels beneficis, es plantejà en dues direccions:

    A/ exigència amplíssima de tots els drets de caràcter senyorial i feudal,

    B/ reclamació del dret d'establir nous pagesos en els masos rònecs.

    Aquestes noves exigències fan replantejar les relacions socials al camp, per definir d'una banda la llibertat humana i jurídica del pagès i per altra la garantia i situació aconseguida pels conreadors dels masos rònecs.

    Hi va haver dos esclats violents: el 1462-72 o Primera Guerra Remença i la revolta de 1482-85 o Segona Guerra Remença, de caire molt més radical.

    L'actitud de la monarquia va ser diversa davant el conflicte. Els reis Joan I i Martí l'Humà van voler fer desaparèixer els mals usos a canvi d'una compensació econòmica. Ferran I fou favorable als senyors. Alfons IV va practicar una política filoremença i el 1448 va acceptar el nomenament del sindicat remença. Va rebre 100000 florins i va suprimir els mals usos durant un any.

    Amb Joan II es viu la Primera Guerra Remença liderada per Francesc de Verntallat, i donaven suport al rei en la guerra civil. La segona és protagonitzada per camperols de la Garrotxa i les Guilleries sota la direcció de Pere Joan Sala. Seran derrotats, els dirigents condemnats a mort i multats amb 50 000 lliures. Ferran II solventa el conflicte el 1486 amb la Sentència Arbitral de Guadalupe.

  • Els conflictes socials a les ciutats

  • Esclaten a mitjans del segle XV. Cal cercar les causes en els efectes de la crisi demogràfica que si bé inicialment permet un augment de salaris a mig termini provocarà la caiguda en el nombre de consumidors i això incidí directament en l'activitat comercial i artesanal.

    A mitjans del segle XV comencen a fer-se difícils les relacions entre els diversos grups socials que integraven les ciutats. Hi hagué enfrontaments a Mallorca, Lleida, Tarragona, Girona i Barcelona. En aquesta darrera fins i tot s'organitzaven en partits polítics que cercaven en afrontar la crisi de forma diferent. Aquesta crisi que tindrà com elements claus:

    • l'augment del deute públic,

    • la desorganització del sistema monetari,

    • l'enfonsament de la banca privada,

    • la caiguda de l'activitat comercial.

    El cas barceloní és molt representatiu. La Biga eren propietaris i rendistes, és a dir, la mà major, i la Busca, mà mitjana i mà menor.

    La Busca reivindica una major participació en el govern municipal, la intervenció del rei en el control dels preus dels productes bàsics, una política proteccionista i una deflació monetària per facilitar les exportacions.

    Per la seva banda la Biga s'aferra a l'estructura política anterior (control del Consell de Cent), a l'estabilitat monetària per garantir el valor dels seus censals i violaris i la llibertat econòmica.

    La Busca va obtenir el control de la ciutat entre 1453 i 1460 gràcies a la intervenció del rei però amb escassos resultats.

    Serà Ferran II qui donarà certes solucions amb una política proteccionista del tèxtil català i la insaculació com a forma d'elecció de càrrecs.

  • La fi del Casal de Barcelona. El Compromís de Casp

  • Els últims monarques del Casal de Barcelona:

    Pere III el Cerimoniós (1336-1387). El seu regnat és una etapa convulsa. Reincorpora Mallorca, Atenes i Neopàtria. Intervé a Sicília, Sardenya i fins i tot tingué conflictes amb Castella. Deixà la Corona debilitada.

    Els seus fills Joan I (1387-1396) i Martí I (1396-1410) van heretar uns territoris amb greus problemes.

    Joan I va perdre Atenes i Neopàtria i va cercar la pau amb Castella i Gènova.

    Martí I l'Humà intenta assegurar Sicília pel seu fill Martí I(1409) i envià una expedició a Sardenya.

    L'interregne i el Compromís de Casp. Mort Martí I el 1410 sense hereu i sense designar successor obrí un interregne fins el 1412.

    Hi havia diversos pretendents: Lluís d'Anjou, Alfons de Gandia, Joan de Prades, Jaume d'Urgell i Ferran I d'Antequera o Trastàmara.

    Els que tenien més possibilitats eren els dos últims. Jaume, casat amb una filla de Pere III, havia ocupat càrrecs importants en la política catalana.

    Ferran, regent de Castella i Lleó, disposava d'una enorme fortuna pel seu casament, tenia experiència diplomàtica i política, grans influències i prestigi militar en la Reconquesta.

    En el context del Cisma d'Occident, el Papa Benet XIII (favorable a Ferran I) arbitrà la concòrdia d'Alcanyís per triar al nou monarca.

    Era un sistema de 9 compromissaris: 3 per Aragó, 3 per Catalunya i 3 per València-Balears, un per cada estament. S'havia d'obtenir la majoria i un mínim d'un vot per regne. El juny de 1412 Ferran obtingué 6 vots.

    Un Trastàmara obtenia la Corona d'Aragó i una mateixa família regnava a les dues grans corones de la península. Aquest resultat ens mostra la debilitat catalana en la confederació i l'empenta aragonesa i castellana.

    Els problemes de Ferran I finalitzaren el 1413 quan derrotà militarment a Jaume a Balaguer.

    La nova dinastia tindrà els monarques següents: Ferran I (1412-1416), Alfons IV el Magnànim (1416-1458), Joan II el Sense Fe (1458-1479), Ferran II el Catòlic (1479-1516).

    No ho tindran fàcil pels problemes de la crisi baixmedieval. Destaquen Alfons IV que es dedicarà a la conquesta de Nàpols, on traslladarà la seva residència.

    Joan II viurà primer com a regent i després com a monarca la guerra remença, el conflicte Busca-Biga i adoptarà una actitud favorable als pobres per implantar l'autoritarisme monàrquic. Haurà també de fer front a la Guerra Civil.

    Edat Moderna, Trastàmares i Àustries

    Del 1492 al 1700

    Tema 6, El regnat dels RRCC (1479-1516)

  • La Unió amb Castella

  • L'any 1469 contrauen matrimoni Ferran d'Aragó i Isabel de Castella. En aquesta data, cap dels dos té assegurada la Corona. Isabel és germana d'Enric IV, que té una filla, Juana la “Beltraneja”, a qui declara il·legítima entre 1463 i 1470. Quan el rei mor, Isabel reclama la Corona de Castella i es donarà una guerra civil entre 1474 i 1479. És un conflicte intern amb dimensió internacional ja que Juana té el suport portuguès i Isabel el de la Corona d'Aragó. Per la seva part, Ferran no té garantida la successió fins que Joan II guanya la guerra civil catalana (1462-1472). Serà monarca el 1479.

    La unió és en principi igualitària. Cada regne mantindrà les seves lleis i institucions (confederació). El pes de Castella però s'observa en el pacte que ambdós van signar. Era la concòrdia de Segòvia, en la qual Isabel renunciava a la C. d'Aragó i Ferran era declarat rei associat a Castella, a més, els fills es criaren a Castella, especialment el primogènit.

    La diversitat dels regnes era important. Demogràficament la C. d'Aragó tenia 1 milió d'habitants i la de Castella 6. Econòmicament la C. d'Aragó patia els efectes de la crisi baix-medieval i Castella estava en expansió ja que exportava llana dels ports cantàbrics a Flandes i aquest dinamisme es reforçarà després del descobriment d'Amèrica, que quedarà reservat per a Castella.

    També hi ha diferències a nivell polític. Els RRCC no aplicaven el mateix criteri en els seus diversos territoris. A Castella, base del seu imperi, impulsaren la monarquia autoritària, en canvi a Catalunya mantindran els esquemes de govern medieval, és a dir, el pactisme.

    Mesures preses a Castella:

    • Domini de la noblesa

    • Control de l'església a través del dret de presentació i de les ordres militars

    • Ordre públic en mans de la justícia de les Audiències i les Cancilleries

    • Organització del govern mitjançant un sistema de consells (polisinòdia)

    Mesures preses a Catalunya:

    • Resolució del conflicte remença amb la Sentència Arbitral de Guadalupe que elimina els mals usos i confirma el règim senyorial.

    • Dictamina mesures proteccionistes per a l'artesania catalana.

    • Confirma les lleis particulars del Principat amb la Constitució de l'Observança.

    • Fixa definitivament tres institucions: Lloctinens o virrei, Audiència de Catalunya i Consell d'Aragó.

    • Reforma el sistema d'elecció de càrrecs públics amb la insaculació.

    • Introdueix la Inquisició que esdevindrà una eina de domini polític.

  • La integració territorial

  • La península tenia a començaments del segle XV 5 estats que els RRCC van unir de manera diversa.

    Les dues més importants, la C. d'Aragó i la C. de Castella, per via matrimonial; Granada per via militar, era el darrer regne taifa musulmà, regit per la dinastia Natzarí, era un territori que ocupava bona part d'Andalusia. Ja des de 1450 els reis castellans havien intentat conquerir-la, i Ferran i Isabel van dedicar-hi 12 anys (1480-1492). Conclosa l'ocupació finalitzava un procés iniciat l'any 711: la Reconquesta.

    Navarra tenia en aquests anys una clara tendència francesa i el rei Ferran no ho podia tolerar, per aquest motiu va enviar l'any 1512 al Duc d'Alba, que va conquerir el territori. Fou annexat al regne de Castella el 1515.

    Portugal: malgrat intentar en diverses ocasions el matrimoni de les seves filles amb reis portuguesos, no aconseguiren la unió però prepararen el camí per als seus descendents. Felip II serà rei de Portugal el 1581 (besnét de Ferran el Catòlic).

    Ferran recuperarà els territoris de la C. d'Aragó perduts en etapes anteriors: Rosselló, Cerdanya, el regne de Nàpols. També s'ocuparan places al nord d'Àfrica.

  • La Inquisició i l'expulsió dels jueus

  • La península havia estat durant anys espai de convivència de les 3 grans religions monoteistes: jueva, musulmana i cristiana.

    La tolerància comença a minvar a partir dels segles XIV i XV. Els atacs als calls el 1391 va generar l'aparició d'una important col·lectivitat de conversos. A mitjans del segle XV es van publicar els primers decrets de puresa de sang que implicaven la diferència entre cristians vells i cristians nous.

    El 1478 els RRCC van obtenir una butlla del papa Sixte IV per organitzar el Tribunal del Sant Ofici o Inquisició. El primer inquisidor general va ser Tomás de Torquemada i van crear el Consell de la Suprema i General Inquisició. Els procediments són irregulars.

    El 1483 s'implantà a la C. d'Aragó i això generà l'oposició de les institucions catalanes per 2 qüestions:

    • era una eina al servei de l'autoritarisme i

    • empobria el comerç i l'artesania.

    El 31 de març de 1492 es va decretar l'expulsió dels jueus que no es convertissin. Va afectar molt econòmicament i va implantar un clima d'intolerància social.

    Tema 7, Dins la monarquia composta dels Àustries

  • L'Imperi dels Àustries. El segle XVI

  • La política matrimonial dels RRCC va donar un magnífic resultat en l'enllaç efectuat entre Joana i Felip d'Habsburg.

    Les circumstàncies van comportar que l'herència anés a mans del nét de Ferran i Isabel, Carles de Gante.

    Aquest personatge va heretar per quatre vies:

    • Isabel: Castella, Navarra, Amèrica, Canàries i places africanes

    • Ferran: Aragó i territoris a la Mediterrània

    • Maria de Borgonya: Països Baixos i Franc Comtat

    • Maximilià d'Àustria: Àustria i el dret al títol d'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic.

    Carles I d'Espanya i V d'Alemanya (1517-1556) va iniciar una nova dinastia. Estarà integrada pel propi Carles i seguit de:

    Felip II (1556-1598)

    Felip III (1598-1621)

    Felip IV (1621-1665)

    Carles II (1665-1700)

    Els dos primers Habsburg representen l'etapa d'esplendor amb un imperi que té com a trets bàsics:

    • Lideratge castellà

    • Amèrica com a fornidora de metalls preciosos

    • Monarquia composta (es mantenen les lleis de cada territori)

    El regnat de Carles I presentarà els següents problemes:

  • interns: - revoltes de les comunitats a Castella (1520-21)

  • - Germanies a la C. d'Aragó

  • externs: - enemistats amb França

  • - problema alemany amb la reforma protestant

    - enfrontaments amb l'imperi turc i els pirates del nord d'Àfrica

    Felip II (1556-1598) incorporà Portugal i les seves colònies (1581) i conquesta les Filipines.

    Els problemes que haurà d'afrontar seran:

  • interns: - la revolta aragonesa

  • externs: - lluita contra els protestantscontrareforma

  • - enfrontaments contra l'Imperi Turc (Lepant 1571)

    - problemes amb França

    - revoltes als Països Baixos

  • Catalunya al segle XIV. El món rural

  • El principat en el segle XVI comença a superar tímidament la crisi dels segles anteriors i l'element més significatiu és el lleu increment demogràfic, amb tot es pot qualificar com “un país per omplir”.

    La majoria de la població viu al camp i aquest és l'hereu de les disposicions de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1468).

    El resultat del document serà l'aparició de dos grans grups en la pagesia catalana. El minoritari són els benestants o emfiteutes, és a dir, camperolat que en el seu moment era propietari de massos rònecs, i després de 1468 va tenir l'oportunitat d'accedir a contractes emfitèutics. En aquests s'establia una divisió entre el domini eminent, propietat del senyor, i el domini directe, que l'amo cedia indefinidament al pagès a canvi d'un pagament en diner o espècie.

    L'altre gran grup viu de l'autoconsum i són jornalers o masovers.

    La població rural està doncs sotmesa al règim senyorial al qual hem d'afegir els impostos reials (per exempleallotjaments).

    La misèria majoritària i el descontentament predominen al camp i el resultat va ser l'aparició del bandolerisme.

    El bandolerisme aparegué a inicis del segleXVI i finalitza el 1640, la composició dels grups de bandolers seran:

    • pagesos pobres

    • gent de ciutat

    • petita noblesa

    Aquest darrer grup són els caps i la seva participació en aquest món és mostra de la falta d'oportunitats de les 560 famílies que integren aquest sector social.

    El bandolerisme amb les seves dues faccions de nyerros i cadells més els fautors o persones que els ajuden, implicaran tota la societat catalana i tindran una estranya dimensió política (Visca la terra!).

    La repressió de les autoritats serà ineficaç i brutal en moltes ocasions.

  • El món urbà del s XVI. Les Germanies (1519-1522)

  • Les ciutats del segle XVI a la C. d'Aragó mantenen les mateixes activitats que els donaren origen i l'estructura gremial com a forma d'organització.

    La situació econòmica i social no és gaire millor que la del camp i això provocarà el retorn de les velles reivindicacions per part dels sectors pobres. Són les Germanies.

    Iniciades a València s'estendran a Mallorca i al Principat on no van aconseguir un moviment compacte.

    Els agermanats (artistes, artesans i camperols) reivindicaven la democratització dels municipis i l'abolició d'impostos feudals.

    A Mallorca i València tingué una dimensió urbana i rural i a Catalunya fonamentalment urbana i molt semblant al conflicte Busca-Biga del segle XV.

  • Felip IV (1621-1665)-Valido Comte-Duc d'Olivares

  • 1625 memorial al rei,

    1626 proposta de la Unión de Armas (140 000 h), 16 000 catalans, a les Corts, que ho refusaran,

    1632 nova proposta i nou rebuig,

    1635 guerra amb França,

    1639 trasllada el front a Catalunya i obliga a allotjar soldats,

    7 juny 1640 Corpus de Sang. Inici de la Guerra dels Segadors. Maten a autoritats del rei entre ells el virrei comte de Santa Coloma,

    juny-desembre 1640 envia un exèrcit a Catalunya i la classe dirigent ho interpreta com una provocació i proclama la Secessió,

    desembre 1640-gener 1641 República Catalana Independent,

    1641-1652 Catalunya s'uneix amb França,

    1652-1659 Continua la guerra amb França,

    1659 Guanya França i signen el Tractat dels Pirineus. Significa l'apuntació d'una cinquena part de Catalunya.

    Segle XVII

  • Crisi a Castella i a l'Imperi

    • Crisi econòmica: l'or i la plata deixen d'arribar. Les alteracions monetàries són constants.

    • Crisi política: els Àustries menors deleguen el govern en mans de validos. FelipII tindrà el duc de Lerma i Felip IV al Comte-Duc d'Olivares.

    • Crisi militar: l'hegemonia espanyola es debilita. Dues guerres perdudes: Guerra dels Trenta anys (1628-1648) i la guerra amb França (1635-1659).

  • Recuperació a Catalunya

  • Comença a superar-se la crisi baixmedieval i es donaran dues fases de creixement: 1600-1640 i 1645-1705.

  • Relacions Castella-Catalunya

  • Indiferents en el segle XVI canvien en el segle XVII. A l'Imperi li calen homes i diners. Entrem en allò que Ferran Soldevila anomena desnacionalització violenta i que consisteix en el següent:

  • En el regnat del Felip III: -reclamació de la cinquena part dels impostos dels

  • municipis catalans,

    -prohibició als cavallers de portar armes.

    b. En el regnat de Felip IV: -proposta de la Unión de Armas, un exèrcit de 140 000

    homes dels quals 16 000 haurien de ser catalans. Serà

    refusada en les Corts de 1626 i en les de 1632.

  • Culminació de les males relacions

  • L'allotjament de soldats des del 1639 acompanyat dels intents centralitzadors d'Olivares faran esclatar la Guerra dels Segadors (16400-1652), conflicte amb tres dimensions:

    • aixecament popular (juny-desembre 1640),

    • revolta institucional. Secessió en dues etapes: república (gener 1641) i unió amb França (1641-1652),

    • episodi de la guerra amb França.

    Fi del conflicte amb el Tractat dels Pirineus (1659).

  • Període d'entreguerres o segon redreçament (1659-1705)

    • Recuperació demogràfica, agrícola i comercial,

    • Políticament es posa en marxa l'anomenat neoforalisme.

    A/ pagaments per a la propietat de la terra,

    B/ exaccions personals,

    C/ exercici de l'autoritat pública

    D/ pagaments a l'Església