TEMA : AL-ÀNDALUS

Al començament del segle VIII un exèrcit musulmà format per berbers va travessar estret de Gibraltar i va desembarcar a la Península Ibèrica, governada pels visigots. Després de vèncer el rei visigot Roderic a la batalla del riu Guadalete (juliol 711) els musulmans van fer algunes expedicions de pillatge. Com que un altre exèrcit mes nombrós governat pel governador del nord d'Àfrica es va adonar de la feblesa de l'Estat visigòtic, ca començar la conquesta de la Península. S'apoderaren de Toledo i en quatre anys van dominar tot el territori peninsular, ja que amb prou feines hi van trobar resistència. Tots els habitants es van convertir a l'islam.

L'anomenat Al-Àndalus es va convertir en emirat amb capital a Còrdova, governat per un emir que depenia dels califes de Damasc. Duran els primers temps les guerres hi van sovintejar. Unes de civils, entre àrabs i berbers, i altres contra els francs.

La situació política va començar a canviar a mitjan segle VIII, en què els califes de Damasc van ser vençuts pels Abbàssides, de Bagdad. L'únic Omeia salvat va fugir cap Al-Àndalus i es va fer amo del poder. Va establir l'emirat independent i va governar amb el nom d'Abd al-Rahman I. Es va trencar la unitat política però no la religiosa amb Bagdad.

Al segle X Abd al-Rahman III va posar fi a les rebel·lions internes del califat de Còrdova i va vèncer diverses vegades els enemics del nord. Abd es proclamà califa l'any 929 i no van dependre mes de Bagdad. També va esdevenir cap espiritual dels musulmans nord-africans i així va néixer el califat de Còrdova, període de mes esplendor d'Al-Àndalus. Va continuar així, tot i que el califa Hixem II va abandonar el poder en mans del seu primer ministre Al-Mansur. Després de la mort d'Al-M no hi va haver cap califa ni ministre capaç de sostenir el califat. Després de trenta anys de lluites internes, l'any 1030 el califat de Còrdova es disgregà en nombrosos regnes, anomenats taifes.

El califa tenia un poder absolut. L'administració estava centralitzada i tot Al-Àndalus era governat des de la capital, Còrdova. El califa, amb l'ajuda d'un primer ministre (visir) i d'alts funcionaris, nomenava governadors (valís) de les províncies i els principals funcionaris de les ciutats, entre ells els jutges (cadis).

Amb els regnes de taifes es va desfer la unitat d'Al-Àndalus. La primacia política va passar a Sevilla. Tot i que els regnes de taifes van continuar sent rics, no podien aguantar l'empenta militar dels regnes cristians. Per això van haver de demanar constantment ajuda militar a nord Àfrica. Al final del segle XI arribaren els almoràvits i els almohades, però tan sols van aconseguir d'aturar momentàniament el retrocés del poder musulmà, perquè es va produir una forta reacció dels reis cristians, que van formar una gran aliança i van vèncer els almohades a Las Navas de Tolosa (1212).

Quan els cristians van haver conquerit la vall de Guadalquivir només va restar un regne de taifes, el regne de Granada, creat per la dinastia nassarita el 1237. Aquest va persistir durant dos segles i mig gràcies a l'habilitat diplomàtica dels seus reis i la bona situació geogràfica.

Entre els segles VIII i XV la base principal va ser l'agricultura. Van introduir novetats importants:

• Noves tècniques de regadiu, com la sínia

• Nous conreus, com l'arròs, els tarongers, les moreres, el cànem i el safrà. També els cereals, les oliveres i la vinya, hortalisses, lli, espart, palmeres datileres, ametllers i figueres.

També va ser el centre d'un actiu comerç internacional que va permetre l'intercanvi entre Europa i l'orient. De l'exterior procedien esclaus, primeres matèries, or i plata, mentre que d'aquí sortien productes elaborats a les seves ciutats. Això facilità l'ús de la moneda: dinar (or) i dirhem (plata).

Va ser el centre de l'activitat econòmica i un centre administratiu, polític i cultural. La societat d'Al-Àndalus estava formada per:

Conqueridors:

• Àrabs i siris, poc nombrosos però alts carrecs i millors terres.

• Berbers, mes nombrosos, sense beneficis de la conquesta

Hispans:

• Muladís, hispans convertits a l'Islam. Eren la majoria de població.

• Mossàrabs. Seguien sent cristians. Vivien a les ciutats, vivien de l'artesania i el comerç. Pocs. A partir del segle IX van patir persecucions religioses per part dels emirs i van emigrar al nord.

• Jueus. Ciutats, artesans i comerciants. Destaquen en la ciència i la medicina.

5.1 La cultura Al-Àndalus

Constitueix un pont d'unió entre l'herència de l'antiguitat clàssica i l'Europa medieval. Els àrabs van conèixer obres científiques i filosòfiques dels antics grecs que a Europa estaven gairebé oblidades.

5.2 Característiques generals de l'art àrab

A mesura que els àrabs s'expandien anaven adoptant elements artístics bizantins, romanocristians, perses... Com que l'Alcrà prohibeix fer representacions humanes i d'animals, practicament no existien ni escultures ni pintures en l'art àrab. Per això ens referim bàsicament sempre a l'arquitectura.

5.3 L'arquitectura

Mesquites i Palaus. No són gaire alts i estan construïts amb materials poc resistents. Té elements decoratius abundants, especialment a l'interior. Aquest model s'ha mantingut al llarg dels segles i actualment es continua construint d'una manera semblant en els països àrabs. L'art que van fer els musulmans a Al-Àndalus rep el nom d'art hispanoàrab i té diverses etapes: califal, regnes de taifes i almohade.