Guerra Freda

Historia universal contemporánea. Siglo XX. Conflictos internacionales. Segunda Guerra Mundial. Telón de acero. Fases. Conflictos. Truman. Plan Marshall. Carrera armamentística. Estados Unidos. Unión Soviética. Capitalismo. Comunismo

  • Enviado por: Rulo
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad

La Guerra Freda

Primer fase:

Malgrat les bones intencions de pau, la fi de la guerra mundial va deixar pas a un nou sistema internacional caracteritzat per l´enfrontament entre les dues grans superpotències, els Estats Units i l´URSS. La seva oposició no va arribar en cap moment a una confrontació directa, que hauria estat catastròfica a causa de l´us d´armament nuclear. En comptes d´això es va desenvolupar una guerra freda, amb el món sencer com a escenari de les seves lluites d´influències.

Ja abans que acabés la 2GM es va comprendre que la fi del conflicte no portaria pau universal. El desig soviètic d´expandir la seva revolució va fer que els països democràtics veiessin coma inevitable un enfrontament amb l´URSS. Als països ocupats per l´exèrcit soviètic com es van fer eleccions en què es van imposar de manera absoluta els partits comunistes, tot i ser minoritaris.

La reacció dels EU va ser la doctrina de Truman, que basava l´oposició a l´expansionisme soviètic en l´ajuda a tots els països lliures que resistien els intents de dominació comunista. Aquesta estratègia de contenció va establir uns límits a l´expansió de l´URSS, però no va intentar fer retrocedir per la força el comunisme allà on ja s´havia instal.lat.

A europa aquesta estratègia va tenir dues direccions: en el terreny econòmic, amb el Pla Marshall, i en el terreny militar, amb la creació de OTAN.

D´altra banda l´URSS va respondre amb la creació del Pacte de Varsòvia, una organització militar que englobava els països comunistes.

Europa, l´escenari principal de la guerra mundial, va ser també l´origen de la guerra freda. Les tensions contingudes entre els antics aliats es van fer evidents amb la cadena d´eleccions que es van fer als països limítrofs amb l´URSS, on els partits comunistes es van imposar de manera irregular sota la pressió de l´exèrcit soviètic. La divisió d´Europa en dos sistemes ideológics antagònics s´havia consumat; en paraules de Winston Chuchill, un teló d´hacer dividia Europa en dos blocs oposats.

La tensió que se´n va derivar es va manifestar sobretot en tres frons:

  • Europa. El màxim símbol de la guerra freda a Europa va ser Alemanya: l´any 1948,els EU, GB i Fr van unir les zones d´administració respectives; l´URSS es va exclure d´aquest pacte i va respondre-hi amb el bloqueig de Berlín

  • Àsia oriental. La tensió entre els blocs va manifestar la intensitat més gran en al guerra de Corea

  • L´Orient mitjà. La descolonització de l´Orient mitjà i la cració de l´Estat d´Israel (1948) van ser l´origen d´una inestabilitat permanent en la regió.

Amb dues concepcions oposades del desenvolupament, dos tipus de societats estranyes entre si i dos sitemes econòmics antagònics, els dos gran blocs a evolucionar durant els anys cinquanta. Mentre que a Occident i al Japó s´aconseguia un ritme constant de creixement, als països comunistes s´enfortien la unió interna i el control social, i es feien créixer societats industrials en països amb una tradició industrial mínima

  • Als EU, la presidència de Harry Truman es va caractaritzar per un retorn als principis conservadors i una certa histèria anicomunista.

  • A Europa, amb l´ajuda del Pla Marshall va tornar a tenir els nivells d´abans de la guerra

  • El Japó va sortir devastat de la guerra mundial. L´ocupació militar nord-americana es va prolongar fins al 1951, període en el qual es va instaurar un règim democràtic basat en la Constitució del 1946 i es va desenvolupar una àmplia reforma agrària i laboral.

El bloc de l´Est, dirigit per l´URSS, estava format pels països de govern comunista units militarment en el Pacte de Varsòvia i econòmicament en el CAMECON. Durant el anys cinquanta tots els països comunistes van viure una evolució gradual, des del seguiment ferri de l´ortodòxia stalinista fins a formes més mesurades de democràcia popular.

El fet decisiu per a aquesta evolució va ser la mort de Stalin (1953). A l´URSS, la direcció del partit i de l´estat va passar temporalment a una direcció col.legiada, i a partir del 1956 es va imposar Nikita Khruixtxov, que va denunciar el culte a la personalitat de Stalin i les depuracions que havia fet.

Segona fase:

Després de la mort de Stalin i de la fi de la guerra de Corea es va produir un descens del nivell d´enfrontaments entre les superpotències. La guerra freda va deixar pas a la coescistència pacífica, un compromís tàcit per no alterar l´equilibri estratègic sorgit de la 2GM. Hi va haver una primera fase de distenció entre el 1954 i el 1962, fins que la crisi dels míssils i la construcció del mur de Berlín la van posar en qüestió.

Despres de la mort de Stalin, a l´URSS van assolir el poder khruixtxov i un grup de polítics més diplomàtics i menys donats a l´enfrontament amb els nord-americans. D´altra banda, als EU el creixement econòmic, las superiotitat militar i l´augment de correns pacifistes van fer possibles alguns compromisos amb l´URSS.

Tot això va fer que la guerra entrès en un període de distensió i es comencés a parlar de la coexistència pacífica entre els dos sistemes.

El 1959 va triomfar a Cuba el moviment guerriller dirigit per Fidel Castro, que va enderrocar el dictador Batista. Aquest moviment no era inicialment comunista, però sí que ho eren alguns dels líders, cosa que va provocar l´oposició dels EU i la ràpida radicalització del govern cubà. Això li va procurar les simpaties del l´URSS i de la Xina, que ràpidament van proporcionar ajut econòmic i militar al nou règim.

El 1962, el president kenedy va denunciar que la instal.lació de míssils a Cuba representava una amenaça directa per a la seguretat americana i va decretar un bloqueig naval a l´illa, alhora que anunciava que, si no s´aturaven, atacaria els vaixells sovietics que navegaven cap a Cuba carregats amb els míssils, finalment les autoritats sovietiques van cedir i van desmantellar les bases.

A més de la crisi dels míssils, la distenció va partir altres contratemps greus entre el 1962 i el 1969. Les causes principals van ser les següents: la construcció del mur de Berlín , la implicació nord-americana en la guerra del Vietnam, els incidents fronterers a Corea i la intervenció Sovietica a Txecoslovàquia.

A partir del 1969 dirigents soviètics i nord-americans es van trobar en cimeres successives, fruit de les quals van ser entre altres coses, la signatura dels primers acords contra la proliferació d´armament nuclear.

El procés de democratització, tot i fer-se dins d´un règim comunista, iniciat pel govern txecoslovac va produir una reacció entusiasta en una gran part de la societat i en cercles polítics i intel.lectuals occidentals. Però els dirigents sovietics hi van decidir esclafar aquest procés militarment.

L´octubre del 1964, Khruixtxov va ser destituït dels seus càrrecs i, després d´un període de presidència col.legiada, Leonid brejnev va asumir els màxims càrrecs de l´Estat i del partit.

Alexandre Dubcek va ser elegit primer mandatari del Partit Comunista txecoslovac el gener del 1968 i ràpidament va posar en marxa unes mesures per a la democratització del règim, les més significatives de les quals van ser la llibertat de premsa i l´autorització d´organitzacions polítiques no comunistes.

La inquietud es va ensenyorir d´una bona part dels goberns dels països comunistes i de manera especial de Moscou, des d´on la presidència va fer una declaració coneguda com doctrina Brejnev o de sobirania limitada, per la qual l´URSS es reservava el dret d´intervenció en els afers interns de qualsevol país del seu bloc si considerava amenaçada la pervivència del comunisme. En conseqüència, els seus aliats van gaudir d´una sobirania limitada al manteniment de l´ortodoxia comunista dictada des de Moscou

Els grans partits comunistes occidentals van iniciar un allunyament definitiu dels dictats de Moscou, i així es va originar el que uns anys més tard es va anomenar eurocomunisme.

Tercera fase:

La dècada dels setanta es va iniciar en el context d´una gran prosperitat econòmica i va acabar enmig d´una crisi general.

El 1970, tant els EU com la Unió Soviètica continuaven evitant la confrontació directa, però es trobaven enfrontats indirectament en nombrosos conflictes locals. Al mateix, cada bloc experimentava greus dificltava greus dificultats internes:

  • Als EU, que fins al Vietnam no havien perdut cap guerra, creixia el desencís i l´oposició interna a qualsevol altra guerra, intervencio exterior.

  • URSS s´havia d´enfrotar amb els intel.lectuals dissidents, que denunciaven les nombroses transgerssions dels drets humans i la crisi de l´economia.

El panorama semblava poc optimista, però alhora el món es produïen nombrosos esdeveniments que feien progressar la distensió:

  • Alemanya practicava una política d´acostament a l´Est, reconeixia les fronteres de Polónia i signava un tractat de cooperacio amb l´URSS al 1970.

  • Les grans potències garantien l´accés lliure a Berlín.

  • Els EU i l´URSS van signar el primer acord de limitació d´armes estratègiques.

  • El Canadà, el Japó i les altes potències van iniciar una tímida interpretació de la cultura

  • A la Conferència d´Helsinki, 34 estats europeus van acceptar els principis de l´estabilitat de les fronteres, el respecte als drets humans i la solució pacífica dels conflictes.

Ronald Reagan va configurar durant 8anys el destí dels EUA. Les considerables taxes de creixement econòmic que van assolir els EU i la disminució del perill de guerra nuclear entre nordamericans i soviètics constitueixen els aspectes més importants del seu mandat.

El 4 de novembre de 1980, el republicà Ronald Reagan, amb un programa electoral que tenia com a punt principal una reducció d´impostos com a mitjà per posar fi a la recesiió que amenaçava el país, va convèncer la majoria de ciutadans que era un líder capaça de rellançar econòmicament i políticament el poder dels EU.

En un primer moment Reagan va endurir la seva posició davant de la Unió Soviètica i va iniciar una política de rearmament, amb iniciatives com la guerra de les galàxies, que van comportar, l´aprovació dels pressupostos militars més elevats de la història dels EU en epoca de pau.

Quan Ronal Reagan va traspassar els poder a George Bush, el seu succesor Republicà, el gener del 1989, el dèficit de la balança comercial dels EU havia arribat a magnituds desocnegudes fins alhesores, però s´havia reduït el perill de la guerra nuclear entre nord-americans i soviètics.

Quan al 1988 van votar a Bush, al majoria dels nord-americans van fer una aposta a favor de l´ordre, l´estabilitat i la continuitat dels valors atribuïts a l´era Reagan

En política exterior, Bush va continuar, d´una banda, l´acostament als països de l´Est i d´altra banda va mantenir una política intervencionista en diverses àrees del planeta, com a Iberoamericà, i al Orient mitjà.

El 1985, la Unió Soviètica havia arribat amb retard a la tercera revolució industrial i els nombrosos dissidents denunciaven una societat bloquejada pels dirigents. Elegit secretarii general del PCUS, Mikhaïl Gorbatxov va llençar un vast programa de transformació, perestroika, i de transaprència glansot. Aquesta voluntat de canvi és l´origen de l´esfondrament del sistema comunista.

L´elecció de Gorbatxov, el 1985, va respondre a la intenció dels centres de poder de l´exURSS de rejovenir els principals càrrecs de la vida política, social i econòmica del país. A partir d´aquell moment es va obrir grans expectatives, que van provocar els canvis de la dècada dels norana.

Però la política de Gorbatxov va trobar nombrosos obstacles. D´una banda, les forces conservadores del mateix partit i de l´exercit es van negar a aplicar les reformes, ja que els prenien una part del poder. D´altra banda, les poblacions no russes van aplaudir una política que els donaria l´oportunitat d´escapolirs-se de la tutela de Moscou.

En política exterior, com a conseqüencia de les mesures liberalitzadores que va iniciar Gorbatxov, els conflictes nacionals van començar a sorgir pertot arreu.

Gorbatxov va desenvolupar una política d´entesa amb els EU i de renúncia de la intervencia de la intervenció militar per defensar els règims comunistes de l´Europa de l´Est que van sucumbir el 1989. La unificació alemanya, l´octubre del 1990, va ser el màxim expPonent de la nova política soviètica.