Guerra Civil Española (1936-1939)

Historia de España. Franco # Pronunciament. Catalunya. Front d'Aragó. Batalla de l'Ebre

  • Enviado por: Brisa Prieto
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 19 páginas
publicidad

Índex

  • Introducció ………………………………….pàg.3

  • Esclat del conflicte ………………………….pàg.3

  • Europa davant del conflicte …………………pàg.5

  • Evolució política …………………………….pàg.5

  • La situació econòmica ……………………….pàg.6

  • La realitat social. La retaguàrdia …………….pàg.7

  • La guerra civil a Catalunya …………………..pàg.9

  • Grans etapes de la guerra civil ……………….pàg.11

  • Biografies ………………………………………..pàg.14

    Mapes ……………………………………………pàg.19

    Bibliografia ………………………………………pàg.24LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

    1.Introducció

  • Cronologia i etapes de la guerra

  • juliol-agost 1936. Els primers moviments militars

    novembre 1936-març 1637. Batalles per la conquesta de Madrid

    març-agost 1937. La campanya del Nord

    gener-abril 1938. El front d'Aragó.La batalla de Terol

    juliol 1938-febrer 1939. L'ofensiva de Catalunya. La batalla de l'Ebre

    març-abril 1939. Fi de la guerra

  • Bàndols enfrontats

  • Espanya tradicional

    “nacionales”

    Espanya republicana

    “rojos”

    Grups socials

    Militars, burgesia, Es-glésia

    Obrers i pagesos

    Dirigents

    Franco, Goded, Mola

    Negrín, Azaña, Com-panys, Josep Tarrade-llas.

    Suport internacional

    Estats feixistes: Itàlia, Alemanya, Portugal

    L'URSS, Brigades In-ternacionals

    2. Esclat del conflicte

    2.1. Febrer 1936. Antecedents.

    Grups militars, amb por de la presumpta revolució comunista que s'estava gestant a la República del Front Popular, es reuneixen per plantejar-se de fer un cop d'Estat en el cas que els partits d'esquerres guanyessin.

    2.2. Febrer-juny 1936. Fundació de la UME (Unión Militar Espanyola).

    Dirigents: Gral. Mola, Gral. Sanjurjo

    Objectius: cop d'Estat

    Suport social: oficials antirepublicans

    2.3. 12 de juliol de 1936. Assassinats polítics.

    Pistolers falangistes van matar el tinent Castillo, líder republicà dels Guàrdies d'Assalt, i els seus companys van respodre amb l'assassinat de José Calvo Sotelo, polític monàrquic ultradretà.

    2.4. 17 de juliol de 1936. Fets

    El pronunciament es va iniciar el 17 de juliol a les casernes de Melilla, i l'endemà havia triomfat a Ceuta i a Tetuan. El govern no va pendre cap mesura.

    2.5. 18 de juliol de 1936. Aixecament de l'exèrcit del Marroc

    El 18 de juliol el gral. Franco va arribar al Marroc i va assumir el comandament de l'exèrcit d'Àfrica, el més ben armat de què disposava la República. El mateix dia diversos caps militars es van aixecar, com Goded a Mallorca o Cabanellas a Saragossa.

    El cop triumfava a:

    • Castella la Vella

    • Navarra

    • la banda occidental d'Aragó

    • Galícia

    • en algunes ciutats d'Andalusia occidental

    El cop fracassava a:

    • Catalunya (especialment a Barcelona)

    • Madrid

    • Extremadura

    • la zona de llevant

    • la franja cantàbrica (Astúries, Santander, País Basc)

    • Castella la Nova

    • part d'Andalusia

    Va fracassar a Madrid perquè el govern va repartir armament entre els sindicats obrers.

    A Catalunya, la Generalitat va comptar amb les forces de l'ordre públic i dels obrers, la majoria de la CNT-FAI, amb armament aconseguit de les casernes abandonades.

    Els militars havien fracassat i la República dominava les zones d'agri-cultura d'exportació i disposava d'una bona part de la flota i de l'aviació i de l'or del Banc d'Espanya. Tot això, gràcies, en part, a la intervenció dels obrers armats del PSOE i PCE i dels sindicats CNT i UGT.

    La única solució dels nacionals era traslladar la seva força més important, l'exèrcit d'Àfrica, a la Península. Ho van fer entre els últims dies de juliol i els primers d'agost gràcies a un pont aeri entre el Marroc i Sevilla. Eren avions alemanys i italians.

    3. Europa davant del conflicte.

    Alemanya-Itàlia

    URSS

    França-Angl.

    Govern

    Hitler/Mussolini

    Socialista/Mon.

    Actitud polítca

    Protecció i ajut militar

    Ajut als republi-cans

    Neutrals

    Causes

    Estats feixistes: mateixa ideologia

    Comunistes: ide-ologia semblant

    Por a un enfonta-ment militar, in-teressos econ.

    9 de setembre de 1936. Comitè de No-intervenció: els països neutrals es comprometien a evitar l'ajut militar als contendents pensant que sense capacitat de produir grans armaments la guerra s'acabaria aviat.

    • va ser desfavorable per la República. Es reconeixia els militars com a contendents però no s'evitava l'ajut miliar dels Estats feixistes a favor de Franco ni el de l'URSS a favor de la República.

    • Alemanya, Itàlia i Portugal van reconèixer el govern del gral. Franco i el Vaticà poc després

    • Gran Bretanya va declarar l'embargament total i França va tancar la frontera dels Pirineus.

    1938. Pacte de Munic.

    Hitler va demanar l'annexió d'una part de Txecoslovàquia. Els quatre gans líders es van reunir a Munic.

    • Chamberlain, Gran Bretanya

    • Daladier, França

    • Hitler, Alemanya

    • Mussolini, Itàlia

    Gran Bretanya i França hi van accedir pensant que aquí s'acabarien les demandes de territoris i a fi d'evitar la guerra.

    Però l'any 1939, quan la victòria dels militars era un fet, Anglaterra i França van reconèixer el govern del gral. Franco. L'1 de setembre del 1939 Hitler atacava Polònia i començava la II Gerra Mundial.

    4. Evolució política

    Zona republicana

    Zona nacional

    Org. militar

    Milícies i comitès

    Junta de Defensa Militar, presidida pel gral. Cabane-llas.

    Govern

    Govern de concentració (4/9) de la majoria dels partits:republicans, socialis-tes,comunistes, anarquistes; presidits per Largo Caball-ero, secretari de la UGT. Davant l'avanç dels militars cap a Madrid, van traslladar la seu del govern a València.

    Nou govern (maig) presidit per Juan Negrín, molt influit per comunistes, que intentà frenar la revolució.

    Gral. Franco: Generalísimo (1/9/36). Seguint l'estructu-ra dels Estats feixistes, va fundar un partit únic, FET y de las JONS (Falange Espa-ñola Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista), amb falangis-tes i carlins.

    -va aconseguir l'aprovació de l'Església.

    -va formar el 1er govern

    -va aprovar una 1era llei (el Fuero del Trabajo)

    -estableix la censura de premsa i impremta

    -legislació favorable a l'esg.:anul.lació del matri-moni civil i del divorci, poder en l'ensenyament.

    -adopta el títol de Caudillo (Duce de Muss, o Führer de Hitler).

    El “Nuevo Estado” era una dictadura militar.

    Problemes

    Manca d'unitat:

    -rep, soc moderats i comunistes: formar un Estat fort per guanyar la guerra.

    -anarquistes, soc radicals: 1er la revolució (no prop. priv,nacionalitz. dels bancs) que portaria a la victòria.

    5. La situació econòmica

    Zona republicana

    Zona nacional

    Demografia

    Majoria de població

    Minoria de població

    Zones geogràfiques

    Catalunya, País Basc, Astúries.

    Regions cerealistes i ra-maderes,zones mineres; ind. siderúrgica.

    Fonts de riquesa

    Zones industrials: Cata-lunya, País Basc, Astú-ries… i zones de l'agr. d'exportació (cítrics, vi, oli…)

    Crèdits a llarg termini oferts per Alemanya i Itàlia, o empreses petro-lieres com la TEXACO d'Eua i de contrivuci-ons privades.

    Problemàtiques econ.

    -Manca de 1eres matèri-es (cotó, carbó, petroli)

    -Proveïment d'aliments de les grans ciutats, de refugiats i de l'exèrcit.

    -Les empreses estrange-res per por de les col-lectivitzacions van reti-rar capitals i van tancar les fàbriques: la prod. agrària i ind. va baixar moltíssim. (*)

    (*) Les col.lectivitzacions (apropiació de les terres de conreu i de les fàbri-ques per part dels pagesos i dels obreres organitzats en comitès degut a l'avandó per part dels propietaris després del fracàs del cop d'Estat militar) es van dur a terme d'una manera desigual: la indústria va ser col.lectivitzada a Catalunya, però no al País Basc; i els camps van ser col. a Aragó i a Castella-La Manxa, però no a la zona de llevant.

    Per obtenir armament, la República va recórrer a l'or i a les divises del Banc d'Espanya.

    6. La realitat social. La retaguàrdia.

    Escassetat d'aliments que provoca fam, el contraban i el mercat negre (estaperlo): desmoralització de la gent de la zona republicana.

    6.1. Desplaçaments massius de població (els refugiats)

    1er desplaçament

    2n desplaçament

    3er desplaçament

    Lloc d'origen

    Madrid

    País Basc

    Catalunya

    Destí

    València i Cat.

    Anglaterra, Fran-ça i l'URSS

    França (unes 300.000 pers.)

    Causes

    batalles de Ma-drid.

    campanya fran-quista del 1937

    refugi per soldats, homes, nens, vells…

    6.2. Repressió molt violenta

    Zona nacional

    Zona republicana

    Grups socials

    S'afusellen líders polí-tics i sindicals, mestres, poetes (Lorca).

    Presoners afusellats, prop. de terres i fàbri-ques, Església…

    Causes

    Repressió d'extrema duresa per terroritzar l'enemic.

    Resposta a la zona nacional, que va desa-creditar la Rep.

    6.3. La dona

    Zona nacional

    Zona republicana

    Funció de la dona

    Feines de casa, als hos-pitals o distribució d'a-liments. La FET y de las JONS va crear una Sección Femenina, diri-gida per Pilar Primo de Rivera.

    S'allistaven com a mili-cianes per anar al front o substituien els homes a les fàbriques.

    Protagonisme de la dona

    Adaptat a la mentalitat catòlica conservadora.

    Gran importància.

    6.4. L'exèrcit

    Zona nacional

    Zona republicana

    Base de l'exèrcit

    -Exèrcit d'Àfrica.

    -A la penísula van com-ptar amb les milícies de falangistes i requetès (carlins).

    -Milícies populars (gral. Vicente Rojo).

    Ajuda militar estrangera

    -Alemaya (Legió Còn-dor: 8 mil homes que s'alternaven) i Itàlia: soldats i material.

    -Voluntaris marroquins (mercenaris).

    -Portugal (port)

    -Suport militar de l'URSS

    -Brigades internacionals formades per voluntaris de tot el món (unes 50 o 60 mil pers) que lluita-ven contra el feixisme.

    7. La guerra civil a Catalunya

    7.1. 1936. Juliol-setembre

    Etapa plenament revolucionària després de la fallida del cop d'Estat del 1936. Dualitat de poders:

    • Generalitat: pràcticament no governava

    • Org. sindicals més radicals: CNT-FAI

    El 22 de juliol el president Companys es va vaure obligat a acceptar a creació del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, format per representants dels principals partits polítics i sindicals (CNT, ERC, UGT, FAI, POUM, PSUC…) i que va permetre persecucions contra els militants dels partits de dreta (la Lliga), industrials i propietaris i membres de l'Església).

    Situació política:

    -la Lliga gairebé va desaparèixer. El pral. líder, Francesc Cambó, des de l'exili, va mostrar la seva adhesió al cop d'Estat dels militars i les joventuts dels seu partit van lluitar al bàndol nacionalista.

    -els partits de centre dreta i d'esquerra van confirmar el seu suport a la República (Unió Democràtica, ERC…).

    -la burgesia catalana (alta/mitjana) tenia dos opcions: mantenir la Rep. i la Generalitat acceptant el perill de rev. i per tant de perdre el seu poder econ. o donar suport als nacionals-franquistes, que representaria la desapa-rició de la Generalitat i de l'autonomia.

    -el PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) va adquirir cada vegada més força. Agrupava a socialistes i comunistes.

    7.2. 1936-1937. Recuperació del poder polític de la Generalitat

    7.2.1. Setembre del 1936

    Es va dissoldre el Comitè Central, i la CNT va acceptar entrar a formar part d'un govern de la Generalitat, dirigit per Josep Tarradellas.

    La Generalitat es va veure obligada a reorganitzar:

    -el territori

    -l'economia: va crear un Consell d'Economia de Catalunya que va aprovar el Decret de Col.lectivitzacions. Es va mantenir una econ. de mercat: la petita burgesia va conservar la prop. privada, no va col. ni les empreses amb capital estanger, ni la banca, ni les caixes d'estalvi. Al camp tampoc es van col. les terres com havia passat a Aragó.

    -finançament: per finançar aquestes empreses va crear una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial, on es recollia el 50% dels beneficis de les empreses.

    -les forces militars

    -la cultura

    -l'ensenyament

    Va crear una Comissió d'Indústries de Guerrra, que va dirigir una indústria de material de guerra amb grans empreses químiques i metal.lúrgiques (Cros, La Maquinista…).

    Amb tots aquesta canvis, i adoptant camps que no li corresponien segons l'Estatut, la Generalitat es va anar independitzant del govern central de València.

    Tot i els canvis, la producció va baixar notablement.

    7.2.2. Els fets de maig del 1937

    Dues tendències dividien el bàndol republicà:

    -els que volien accelerar el procés revolucionari perquè consideraven que els permetria guanyar la guerra (CNT-FAI, POUM)

    -els que volien guanyar primer la guerra mitjançant en govern fort (ERC, PSUC, UGT) que donés, davant les democràcies d'Anglaterra i França, la sensació de controlar l'ordre públic i l'economia.

    La lluita va esclatar el 3 de maig quan les forces de la Generalitat van intentar ocupar l'edifici de la Telefònica de Barcelona.

    Fins el 8 de maig es va produir una petita guerra civil dins el bàndol republicà.

    El govern central va enviar reforços de Guàrdies d'Assalt i part de la flota. Els líders anarquistes que formaven part del govern (Frederica Montseny, Garcia Oliver) van aconseguir detenir una lluita que va produir més de 300 morts i centenars de ferits.

    Les conseqüències prals. van ser les següents:

    • la CNT va perdre influència i abandonà el govern de la Generalitat.

    • el POUM va ser declarat il.legal i el seu líder, Andreu Nin, assassinat

    • el PSUC es va convertir en la força política predominant.

    El nou govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys, estava format principalment per polítics d'ERC i del PSUC. El govern central va retallar poders a al Generalitat i va recuperar les competències d'ordre públic i censura.

    7.3. 1937-1938. El govern de la República a Catalunya.

    Per acabar d'establir la seva autoritat sobre la Generalitat el govern de Negrín es va traslladar a Barcelona a finals de l'octubre del 1937. D'aquesta manera, la Generalitat quedava en 2n terme i el govern central acaparava el control militar, judicial i fins i tot confiscà la ind. de guerra.

    Tot això, agreujat pels bombardeigs nacionalistes, la manca d'aliments i les lleves de joves cap al front, feu arribar la guerra a Catalunya.

    L'abril del 1938 les tropes de Franco arribaren al Segre (Lleida) i al Baix Ebre. El 5 del mateix mes, a Burgos, Franco derogava l'Estatut de Cat.

    Després de la batalla de l'Ebre (del juliol al novembre del 1938) la conquesta de Catalunya fou una campanya fàcil. En la fugida general, el govern de la Generalitat es traslladà a França.

    8. Grans etapes de la guerra civil

    8.1. Els primers moviments militars

    Guerra de columnes: columnes amb pocs efectius que es desplaçaven per àmplies zones per arribar a ciutats importants o ocupar punts estratègics.

    Columnes republicanes van sortir de Barcelona cap a Aragó per tal de deslliurar Saragossa i Osca, formades per milicians de partits i sindicats.

    Els militars sollevats van moure les seves columnes des de dos punts: Sevilla i Pamplona, amb l'objectiu d'ocupar Madrid, que significaria el triomf. Les columnes més importants van ser dirigides per Franco des de Sevilla.

    Un error de càlcul va fer fracassar la marxa d'aquestes columnes. En lloc d'avançar directament cap a Madrid, Franco va preferir desviar-se per alliberar l'alcàsser de Toledo. Això li va donar prestigi pero li fa ver perdre temps. Al reiniciar la marxa cap a Madrid es va trobar amb una resistència republicana molt ben organitzada.

    8.2. Batalles per la conquesta de Madrid

    Entre el novembre del 1936 i el març del 1937 hi va haver tres grans combats per ocupar Madrid:

    La Junta de Defensa, dirigida pel gral. Miaja va saber disposar la defensa i aixecar la moral popular.

  • L'atac frontal de Franco va ser detingut a la Casa de Campo i a la Ciutat Universitaria, on va haver-hi combats molt durs. Els republicans van comptar amb el valuós ajut de les primeres Brigades Internacionals i els tanc i avions cedits per l'URSS.

  • Per encerclar Madrid i tallar-en les comunicacions amb València, Franco va dur a terme dues ofensives:

    • pel sud, per la vall de Jarama (febrer del 1937)

    • perl nord, per Guadalajara (març del 1937)

    A partir de llavors, el front es va estabilitzar al voltant de Madrid.

    8.3. La campanya del Nord

    Aleshores Franco va decidir concentrar les seves forces contra la franja republicana del Cantàbric. Disposava d'una gran artilleria i aviació. El govern republicà no va poder facilitar ajut a causa de la distància i perquè França no deixava passar cap possible reforç.

    L'aviació alemanya va arrasar la ciutat de Guernika (26 d'abril) amb un bombardeig esfereïdor.

    El 19 de juny va caure Bilbao, després Santander, Guijón i la resta d'Astúries. El govern de la República va fer dues ofensives en uns altres fronts per intentar que Franco es veiés obligat a treure tropes del nord, però es van frustrar a Brunete i a Belchite.

    L'ocupació de la franja cantàbrica va ser determinant per a la victòria final de Franco perquè li va proporcionar una indústria siderometal.lúrgica important i una rica zona minera.

    8.4. La campanya de Terol. El front d'Aragó.

    L'any 1938 va començar amb un atac de l'exèrcit republicà que va aconseguir conquerir la ciutat de Terol, tot i que al febrer tornava a ser a les mans dels nacionals, que poc després, van desencadenar una forta ofensiva a tot el front d'Aragó.

    Al mes d'abril havien arribat a Lleida, Balaguer, Tremp, i Baix Ebre. Així, havien dividit la zona republicana en dues parts i Catalunya quedava aïllada al nord.

    El govern central es trobava a Barcelona, i aquestes derrotes miliars el van desmoralitzar molt.

    El president Azaña veia la guerra perduda i volia pactar la pau; Negrín pensava que sense una aferrissada defensa no es podia pactar amb un general Franco que se sentia molt segur de la victòria final.

    8.5. La batalla de l'Ebre. L'ofensiva de Catalunya.

    Llavors, l'exèrcit republicà de Catalunya va dur a terme una ofensiva inesperada i ben preparada, dirgida pel general Vicente Rojo. Aprofitant que durant un quant temps França havia obert la frontera i havia permès el pas d'armament, els militars republicans van poder armar un exèrcit de 250.000 homes. El 25 de juliol van travessar l'Ebre per la zona de Gandesa.

    A partir del 14 d'agost, Franco, amb una gran superioritat en aviació, va passar al contraatac. Va tenir lloc una batalla de desgast, on s'utilitzaven grans quantitats d'armament i hi morien molts soldats. Va durar quatre mesos i va provocar 20.000 morts, entre el 16/8 i el 18/11.

    No va arribar la intervenció de França i d'Anglaterra perquè Daladier i Chmberlain es van desentendre de la guerra espanyola i van cedir davant de Hitler a Munic.

    A Franco li va caldre poc temps per organitzar l'ofensiva contra Catalunya, que va patir una conquesta molt ràpida.

    Barcelona i altres ciutats van ser durament bombardejades. Un cop obert el front del Segre, les forces nacionals van avançar molt ràpidament.

    Mentre, arribaven a la frontera una massa de soldats i civils (vells, dones, nens) que fugien cap a l'exili. Entre ells hi havia Azaña i el seu govern (Negrín) i el govern de la Generalitat del president Companys.

    8.6. Últimes operacions militars. Fi de la guerra.

    El president Azaña, des de París, va dimitir. El govern de Negrín va tornar a la part de la Península republicana per continuar la resistència. Però l'exercit estava ja molt desmoralitzat i una part de l'oficialitat (tinent coronel Casado)es va revoltar a Madrid, en un intent de pactar amb Franco.

    El 28 de març les tropes de Franco estraren a Madrid i a Alacant, on hi havia els últims republicans que pretenien fugir per mar.

    L'1 d'abril va signar el darrer comunicat de guerra. Una guerra que havia produït més de 300.000 morts, exiliats i presoners que entre el 1939 i el 1945 van malviure en presons i camps de concentració i una bona part dels quals van ser jutjats i afusellats.

    Biografies

    Gomà i Tomàs, Isidre (la Riba, Alt Camp 1869-Toledo 1940).

    Eclesiàstic i escriptor. Fou canonge de Tarragona, bisbe de Tarassona i nomenat cardenal al 1935. Reticent amb la República, en esclatar la guerra civil fou uns quants mesos representant oficiós de la Santa Seu davant del govern de Salamanca.

    Amb la seva influència personal contribuí decisivament al reconei-xement de la causa del Movimiento Nacional.

    En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l'espasa victoriosa de Franco.

    Mola Vidal, Emilio (Placetas,Cuba 1887-Castil de Peones, Burgos 1937)

    Militar castellà. Combaté al Marroc, on fou ascendit a general. Director general de seguretat del govern Berenguer, en caure la monarquia fou separat de l'exèrcit, però hi tornà i amb el nom d' el Director, planejà l'aixecament contra la República.

    Comandant militar de Pamplona, el 18 de juliol de 1936 organitzà, amb l'ajut dels requetès, les columnes que marxaren contra Sant Sebastià i contra Madrid, des de Navarra.

    Establí la junta de Burgos i quan Franco fou nomenat cap de l'Estat passà a comandar l'exèrcit del nord. Morí en un accident d'aviació.

    Franco Bahamonde, Francisco (Ferrol 1892-Madrid 1975)

    Militar i estadista. Ingressà a l'acadèmia d'infanteria de Toledo i del 1912 al 1917 es distingí al Marroc. Participà activament en la campanya del Rif, en el desembarcament d'Alhucemas i en la reconquesta del Protectorat (1925).

    El triomf de les dretes al 1933 el tornà als alts càrregs de l'exèrcit i fou nomenat cap de l'estat major central al 1935. Participà en els preparatius de l'alçament militar. El 18 de juliol del 1936 es féu càrrec del comandament de les tropes marroquines, creuà l'estret de Gibraltar i oganitzà l'avenç cap a Madrid per Mèrida, Badajoz i Talavera de la Reina.

    Ràpidament assolí la direcció de la guerra i el 29 de setembre de 1936 fou nomenat generalíssim de totes les forces de terra mar i aire, i el dia 30, cap del govern per la Junta de Defensa Nacional de Burgos.

    Per l'abril del 1937 adoptà el títol de Caudillo, com a cap del partit únic, FET y de las JONS, i esdevingué cap de l'estat i del govern alhora pel gener del 1938.

    Acabada la guerra civil inicià la reconstrucció del país i creà alhora un estat catòlic, autoritari i corporatiu.

    El 1966 atorgà una nova constitució i tres anys més tard presentà a les corts com a successor seu a títol de rei el príncep Joan Carles de Borbó.

    Pel juny del 1973 cedí la presidència del govern al seu secretari, l'almirall Carrero Blanco, i, mort aquest en un atemptat, al ministre de la governació Carlos Arias Navarro

    Pel juliol, una malatia l'obligà a traspassar també la direcció de l'estat a les mans del príncep Joan Carles, càrrec que reassumí el mes de setembre.

    Azaña y Díaz, Manuel (Alcalá de Henares 1880-Carcí 1940)

    Polític i escriptor castellà, fill d'una família benestant i doctorat en dret.

    El 1925 fundà l'agrupació Acción Republicana. Fou un dels signants del Pacte de San Sebastià. En declarar-se la República formà part del govern provisional com a ministre de la guerra.

    L'entesa entre els radicals i els de la CEDA, que governà després de les eleccions del novembre del 1933 s'esforçà en endarrocar l'obra d'Azaña, el qual, arran de la insurrecció del 6 d'octubre del 34 fou empresonat i sotmès a procés.

    Posteriorment reorganitzà el seu partit (deonominat ara Izquierda Unida) i s'erigí en el puntal burgès del Front Popular. La victòria d'aquests en les eleccions del febrer del 1936 el portà novament a la direcció del govern, i el maig del mateix any fou elegit president de la República, carrèc que exercí durant la guerra civil fins al febrer del 1939, que dimití un cop a França.

    Negrín López, Juan (Las Palmas 1889-París 1956)

    Polític i metge. Ja des de la Dictadura s'inclinà cap al PSOE, i el 1931 fou elegit diputat. Durant la guerra civil fou ministre de finances en el govern Largo Caballero. Des d'aquset càrrec reorganitzà l'economia de guerra i ordenà el trasllat a l'URSS d'una gran part de les reserves d'or del Banco de España, amb les quals es feien efectives les ordres de pagament internacionals que lliurava Negrín mateix.

    Amb la dimissió de Largo Caballero arran dels fets de Maig fou nomenat primer ministre. Immediatament constituí un govern amb la participació de dos ministres comunistes per tal d'assegurar-se l'ajut de l'URSS.

    El mes d'octubre del 1937 decidí el trasllat del govern a Barcelona, i pel setembre del mateix any intentà de negociar la pau sobre la base d'un programa de tretze punts.

    Pel febrer del 1939, amb la desfeta de Catalunya, s'exilià.

    Acabada la guerra, organitzà el Servicio de Emigración para Republi-canos Españoles.

    Ibárruri Gómez, Dolores; la Passionària (Gallarta, Biscaia 1895)

    Dirigent comunista basca. Fou un dels fundadors del Parido Comunista de España, i el 1930 fou elegida membre del comitè central.

    Durant la guerra civil portà a terme una intensa activitat propagandística.

    Exiliada a l'URSS fou secretaria general del PCE.

    Montseny i Mañé, Federica (Madrid 1905)

    Anarquista. Durant la II República ingressà en el Sindicat de Professions Liberals de la CNT. Fou un dels principals portaveus de la FAI i membre del comitè regional de la CNT de Catalunya el 1936.

    Durant la guerra civil acceptà ser ministre de Sanitat en el govern de Largo Caballero.

    Aturà posteriorment, com a delegada governamental, a Bcn, els Fets de maig del 1937.

    Dugué a terme les negociacions per a la constitució del comitè d'enllaç CNT-UGT, que presidí.

    Durruti Dumange, Buenaventura (Lleó 1896-Madrid 1936)

    Dirigent anarquista. Inicià l'activitat sindical a la Unión de Metalúrgicos. Arran de la vaga del 1917 i com a desertor de l'exèrcit, s'exilià a França. De tronada s'adherí a la CNT.

    Fou empresonat per un altre intent d'atemptat contra Alfons XIII.

    Formà part del comitè revolucionari de la fracassada insurrecció del gener del 1933 i novament empresonat a El Puerto de Sta. Maria.

    El Comitè Central de Milícies Antifeixistes el féu responsable d'una columna per marxar a sobre Saragossa.

    El 13 de novembre marxà amb la seva columna cap a Madrid, on morí el dia 19 davant la Ciutat Universitària.

    Miaja Menant, José (Oviedo 1878-Mèxic 1958)

    Militar. General el 1932, en esclatar la guerra civil féu costat al règim republicà. Fou nomenat president de la Junta de Defensa de Madrid (novembre del 1936). Acceptà la presidència del Consejo Nacional de Defensa després del cop d'Estat de Casado i s'exilià a Mèxic.

    Companys i Jover, Lluís (el Tarròs, Urgell 1882-Barcelona 1940)

    Polític, fill d'una família benestant de pagesos. Cursà la carrera de Dret i milità en la Unió Republicana. Creà un nucli homogeni amb Francesc Layret i Albert Bastardas.

    Esdevingué dirigent important del reformisme a Catalunya. Fou elegit regidor de l'ajuntament de Barcelona. A les eleccions legislatives del desembre del 1920 fou elegit diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català i hagué d'ésser posat en llibertat.

    Fou un dels membres fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i participà en la gran campanya de propaganda organitzada per aquesta, que portà a la gran assemblea del 1923, en la qual es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya.

    Durant la Dictadura actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabas-saires i formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposció política.

    El 14 d'abril de 1931 prengué possessió de l'alcaldia i des del balcó proclamà la República a Catalunya. Expulsà del govern cicil el radical Emiliano Iglesias.

    Intervingué activament en les discussions del projecte de constitució de la República Espanyola.

    Al 1934 ocupà el lloc de president del Parlament de Catalunya. Al mateix gener formà el govern de concentració. Cada vegada més es refermà en el seu nacionalisme, que el portà, el 6 d'octubre de 1934 a proclamar L'Estat Català dins la República Federal Espanyola.

    Condemnat a 30 anys de reclusió major pel govern radical-cedista de la República Espanyola, complí part de la condemna al penal de Santa Maria. Alliberat per la victòria del Front Popular, fou elegit diputat pel Front d'Es-querres de Catalunya i ocupà de nou la presidència de la Generalitat. S'es-forçà a mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes durant tota la guerra civil, dins la seva tònica de govern de concentració, fins a arribar a obtenir un govern d'unitat popular, presidit per Josep Tarradellas, al 1936.

    A l'entrada de les forces franquistes a Barcelona, s'exilià a França. Detingut per les forces del govern alemany fou dut a Espanya, i drespés d'un consell de guerra fou afusellat el 15 d'octubre de 1940 al castell de Monjuïc.

    Tarradellas i Joan, Josep (Cervelló, Baix Llobregat 1899-Bcn 1988)

    Polític. Milità en el CADCI. Membre des de l'inici de la Federació Democràtica Nacionalista de Francesc Macià, en crear-se L'Esquerra Republicana de Catalunya n'esdevingué secretari general. Fou elegit per aquest partit diputat pel Parlament espanyol i diputat al Parlament català, però se'n separà per constituir el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra.

    Assumí la presidència del Consell de la Generalitat. Com a conseller de finances organitzà les indústries de guerra i ajudà decisivament les col.lec-tivitzacions.

    S'exilià pel febrer del 1939 i residí a França. Al 1954 fou elegit president de la Generalitat però renuncià a formar govern a l'exili.

    Despés d'un viatge a Madrid on s'entrevistà amb el rei Joan Carles I i el president Suàrez, tornà a Barcelona el 23 d'octubre de 1977 enmig d'una gran rebuda popular. Amb l'acord dels partits polítics catalans majoritaris formà un Consell Executiu unitari.

    Un cop aprovat l'Estatut del 1979, el maig del 1980 investí Jodi Pujol com a successor seu en la presidència de la Generalitat de Cataluya.

    Comorera i Soler, Joan (Cervera, Segarra 1895-Burgos 1958)

    Polític. S'exilià a França del 1917-1919 i posteriorment fou a Argentina.

    Amb la proclamació de la República Espanyola (1931) tornà a Catalunya. Ingressà a la Unió Socialista de Catalunya. Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya i fou conseller d'agricultura i economia del primer govern de la Generalitat format pel president Companys.

    Oganitzà el Consell Superior de la Cooperació i la Caixa de Crèdit Agrícola i Cooperatiu.

    Condemnat a 30 anys de reclusió major al penal d'El Puerto de Santa María, en triomfar el Front Popular fou alliberat i ocupà novament el departament d'agricultura i economia.

    Participà activament amb la CNT.

    En acabar la guerra s'exilià a França. Fou apartat de la direcció del PSUC, del qual participà en la seva formació.

    En tornar a Barceloan, fou jutjat i empresonat. Morí al penal de Burgos.

    Rojo i Lluch, Vicent (Costera 1894-Madrid 1966)

    Militar. En començar la guerra civil, es mantingué fidel a la República. Durant el setge de Madrid fou nomenat perl general Miaja cap del seu estat major.

    Prengué part en la campanya de Catalunya amb el grau de general.

    S'exilià primer a França i després a Amèrica i al 1958 li fou permès el retorn a Espanya.

    Bibliografia

    • Geografia i història, Ibèria

    M.Balanzá, P. Beneja, M. Llorens, R. Ortega, J. Roig

    Edicions Vicens Vives, 1997

    • Espill

    M. Llorens, R. Ortega, J. Roig

    Edicions Vicens Vives, 1999

    • Gran Enciclopèdia catalana

    • Ciècies socials-8

  • Fernández, M. Llorens, R. Ortega, J. Pons, J. Roig

  • Edicions Vicens Vives, 1994

    0

    18