Filósofos

Historia de la filosofía # Aristòtil. Beauvior. Descates. Freud. Hegel. Hume. Kant. Kuhn. Marcuse. Marx. Nietzsche. Pitàgores. Plató. Rousseau

  • Enviado por: Winners
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad

Aristòtil: (384 a.C.-322 a.C.), filòsof i científic grec.

Vida.

Va néixer a Estagira (Macedònia), fill d'un metge, i es va traslladar a Atenes als 17

anys per estudiar en la Acadèmia de Plató. Va quedar-se a Atenes durant uns 20 anys,

primer com a estudiant i més tard com a mestre. Passada la mort de Plató, l'any 347

a.C., Aristòteles es va traslladar a Assos (Àsia Menor), per assessorar al seu germà

Hermias, el governant, i es va casar amb Pítia. Després de la mort del seu germà,

Aristòtil es va traslladar a Pella, on es va convertir en el fill menor del rei Alexandre

III el Magne. Al 335 a.C., va tornar a Atenes i va establir la seva pròpia escola: el

Liceu. Arran de la mort d'Alexandre, al 323 a.C., Aristòtil es va traslladar a una

propietat familiar a Calcis, a la illa de Eubea, on va morir l'any següent.

Obres.

Excepte alguns petits fragments d'obres d'escriptors posteriors, no es conserva cap

dels seus escrits. També es conserven alguns fragments d'un diccionari de termes

filosòfics i de les doctrines de Pitàgores. Entre els seus textos existeixen tractats de

lògica, anomentas Organon (“instrument”). Entre les obres que tracten de ciències

naturals, Física. Els seus escrits de naturalesa van rebre el nom de Metafísica, en la

primera edició de les seves obres, publicada al 60 a.C.. Altres obres destacades són

Retòrica, Poètica i Política.

Mètodes.

Potser per la influència del seu pare, que era metge, la filosofia d'Aritòtil es basava

sobre tot en la biologia. Per Aristòtil el món estava compost per substàncies que es

presentaven en espècies.

Una de les aportacions de la filosofia d'Aristòtil va ser la nova noció de causalitat.

Aristòtil va proposar quatre causes: la material, la motriu, la formal, i la fina.

Doctrines: filosofia natural.

En astronomia, Aristòtil va proposar un Univers esfèric i finit, amb la Terra com el

centre. La part central està composta per quatre elements: terra, aire, foc i aigua. A la

Física d'Aristòtil cada un d'aquests elements té un lloc adequat, determinat pel seu

pes relatiu o “gravetat específica”. Cada element es mou de forma recta i natural, cap

al lloc que li correspon.

Ètica.

Aristòtil creia que la llibertat d'elecció de l'individu cap impossible un anàlisi precís i

complet de les questions humanes.

L'Ètica a Nicómaco d'Aristòtil és un anàlisi de la relació del caràcter i la intel·

ligència amb la felicitat. Aristòtil distingia dos tipus de “virtut” o excel·lència

humana: moral i intel·lectual.

Influència.

Després de la caiguda de l'Imperi romà, les obres d'Aristòtil es van perdre en

occident. Durant el segle IX, els estudiosos àrabs van introduir Aristòtil, traduït a

l'àrab, a l'islam. Al segle XIII l'Occident llatí va renovar el seu interès per la seva

obra, en que va trobar una base filosòfica per orientar el pensament cristià.

L'influència de la filosofia d'Aristòtil ha estat general, contribuïnt a determinar el

llenguatge modern i el denominat sentit comú, i el seu concepte del “Primer Motor”

com a causa final ha tingut un important paper dins de la teologia.

Beauvior, Simone de: (1908-!986), novel·lista i intel·lectual francesa que per la seva

vida e les seves obres va tenir un paper destacat en el desenvolupament del moviment

feminista.

Vida

Va néixer a París, filla d'una família de la burgesia tradicional i catòlica. Però des de

petita, va anticonformar-se, negant-se a acceptar el seu destí com a mare i esposa. La

trobada amb J.-P. Sartre a la Sorbona al 1929, va ser decisiu segons ella. Simone de

Beauvoir va mantenir relacions afectives i intel·lctuals amb Sartre, fins que va morir

el 1980. Amb ell, va portar a la pràctica una sèrie de principis basats en la seva

concepció de dona i parella. Mai es van casar, ni viure en la mateixa casa, i fins i tot

van mantindre relacions amb una tercera persona. Per això, Simone de Beauvoir, va

realitzar una reflexió sobre la condició de vida de les dones, el compromís vital i les

relacions amb altres.

Va ensenyar filosofia fins al 1943, fins que va començar a treballar en la revista

Tempes modernes. Va visitar molt, a Estats Units, a la Unió Soviètica, a Xina, a Cuba.

La seva filosofia, l'existencialisme, va entrar en crisis a la Segona Guerra Mundial.

Va morir el 14 d'abril de 1986 a París.

Obra.

La seva primera novel·la, va ser La invitada (1943), seguidament va escriure La sang

dels altres (1944), Els mandarins (1954), que va rebre el Premi Gongourt. Més tard,

va escriure Memòries d'una jove de bona família (1958) i Final de comptes (1972).

Entre els seus assaigs cal destacar, El segon sexe (1949), La vellesa (1970), La

cerimònia del adéu (1981).

La idea matriu que marca tota la seva obra, és la llibertat, per les dones i per a

qualsevol, i segons ella implica la noció de la responsabilitat.

Descates, René: (1596-1650), filòsof, científic i matemàtic francès.

Vida.

Nascut a La Haye, Turena, era fill d'un membre de la baixa noblesa. Als vuit anys el

van enviar a l'escola jesuita de la Flèche a Anjou, on va estar-hi vuit anys. Junt als

típics estudis, Descartes va rebre ensenyances de matemàtiques i escolanticisme.

Quan va acabar els seus estudis a l'escola, va estudiar pret a la Universitat de Poitiers,

i es va llicenciar al 1616. Però, mai va treballar en res relacionat amb la justícia, ja

que el 1618 va entrar al servei del princep Maurici I de Nassau-Orange, per seguir la

carrera militar.

Descartes, va anar a Itàlia del 1623 al 1624, i va tornar a França, on va estar-s'hi fins

el 1628, en que es va dedicar a l'estudi de la filosofia. Al 1628, es va traslladar a

Holanda.

Al 1649, Descartes va ser invitat a la cort de Cristina de Suècia, per donar classes de

filosofia. Però el temps hivernal va provocar al 1650 una neumonia que li va causar la

mort.

Obra.

La primera obra important de Descartes, va ser Assatgs filosòfics, publicada al 1637.

Més endavant, Descartes va escriure altres assatgs, com Meditacions metafísiques

(1641), i Els principis de la filosofia (1644).

Filosofia.

Descartes va provar d'aplicar a la filosofia els principis racionals de la ciècia.

Primerament, la filosofia de Descartes, estava dominada pel mètode escolàstic. Però

va refusar aquest sistema, i va establir: “En la nostra busca del camí directe a la

veritat, no hauríem d'ocupar-nos d'objectes dels que no podem aconseguir una

certesa similar a les demostracions de l'aritmètica i la geometría”. Partint del principi

de la clara conciència del pensament, prova la seva pròpia existència, va mantenir

l'existència de Déu. I Déu, segons Descartes, va crear la substància pensant, i la

substància extensa.

Ciència.

La filosofia de Descartes, el va portar a fer explicacions complexes i equivocades de

diversos fenòmens físics. Al principi, va relacionar-se amb la teoria de Copèrnic

sobre l'univers, però va renunciar-hi quan es va prohibir per l'Esglèsia Católica. En

canvi, va inventar-se una doctrina dels remolins de materia volàtil, en que l'espai

estava ple de matèria, girant al voltant del Sol.

En la filiologia, Descartes afirmava que part de la sang era un fluid misterios.

Els estudis d'òptica, el van portar al descobriment de la llei fonamental de la reflexió.

Matemàtiques.

L'aportació de Descartes a les matemàtiques va ser la sistematització de la geometria

analítica, i també va contribuir a l'elaboració de la teoria de les equacions. També va

inventar-se l'utilització de les últimes lletres de l'abecedari per anomenar a quantiats

desconegudes, i les primeres lletres per les conegudes, a més a més d'inventar-se els

exponents ( com x2), i la lley cartesiana dels signes.

Freud, Sigmund: (1856-1939), metge i neuròleg austríac, fundador de la

psicoanàlisis.

Vida.

Freud va néixer a Freiberg, el 6 de maig de 1856 i es va educar a la Universitat de

Viena. Als tres anys es va traslladar a Liepzig, i poc temps després a Viena.

Al 1873, va entrar a la Universitat de Viena, on va estudiar medicina. Durant el tercer

curs, Freud va començar a investigar sobre el sistema nerviós central dels

invertebrats, en un laboratori de fisiologia. Freud va trigar tres anys més del normal

en treure's la llicenciatura de Medicina.

En 1881, va acabar la seva llicenciatura, i va continuar com a ajudant de laboratori de

fisiologia de la universitat. Al 1883, es va veure obligat a abandonar la investigació

teórica. Per això, Freud va estar durant tres anys Hospital General de Viena, dedicant-

se a la psiquiatria, la dermatologia i els trastorns nerviosos. Al 1885, va ser designat

professor de Neuropatologia a la Universitat de Viena. Allà va centrar els seus

interessos cap a la sicopatologia.

Al 1886, Freud va establir-se com a metge a Viena. Durant el període de 1895 a 1900,

va desenvolupar molts dels conceptes incorporats a la pràctica com a la doctrina

psicoanalítica. El 1902, Freud va ser nombrat professor titulat de la Universitat de

Viena. Cap al 1906, Freud contava amb pocs alumnes i seguidors.

Al començament de la I Guerra Mundial, Freud va dedicar-se a l'aplicació de les

seves teories a la interpretació psicoanalítica de fenòmens socials. El 1923 se li va

detectar un càncer de mandíbula. Quan els nazis van ocupar Aústria, al 1938, Freud es

va traslladar a Londres, on va morir al 23 de septembre de 1939.

Obres i treballs.

Freud va presentar el seu treball Sobre la afàsia, el 1891, Estudis sobre la histèria

(1893). La seva obra més important va ser La interpretació dels somnis (1900), i

també va escriure Psicopatología de la vida quotidiana (1904) i Tres assaigs per a

una teoria sexual (1905).

Altres dels seus treballs a tenir en compte, van ser Tòtem i Tabú (1913), Més enllà

del principi del plaer (1920), Psicologia de masses (1920), El jo i allò (1923), El

malestar en la cultura (1930), El pervenir de la il·lusió (1927), Introducció al

psicoanàlisi (1933), i Moisés i el monoteísme (1939)7

Hegel, Georg Wilhelm Friedrich: (1770-1831), filòsof alemany, gran representant

de l'idealisme.

Vida.

Va néixer a Stuttgart, el 27 d'agost de 1770, va créixer en un ambient de piotisme

protestant i va estudiar als clàssics grecs i llatins al gymnasium de Stuttgart. Hegel va

ingressar als seminari de La universitat de Tubinya al 1788. Després de completar el

curs de filosofia i teologia, Hegel va treballar com a preceptor a Berna al 1793. Al

1797, va ocupar un càrrec semblan a Frankfurt. Dos anys més tard, amb la mort del

seu pare, va rebre un capital econòmic que el va permetre el seu treball com a tutor.

Al 1801 Hegel va anar a L'universitat de Jena, on va estudiar, escriure i va obtenir un

lloc de lector. Al 1806, es va veure obligat a fugir. Quan se li acabaren els recursos

econòmics de l'herència, va treballar com a redactor del diari Bamberger Zeitung de

Baviera, i vuit anys més tard, es va traslladar a Nuremberg on va dirigir un

gymnasium durant vuit anys. A Nuremberg, va casar-se amb Marie von Tucher, amb

qui va tenir tres fills, però abans va tenir un fill il·legítim. Al 1816 Hegel va aceptar

una cátedra en Filosofia a la Universitat de Heidelberg. Al 1818, Hegel es va

traslladar a la Universitat de Berlín, on va estar-s'hi fins al 14 de novembre de 1831,

data de la seva mort.

Obres.

Hegel va escriure al 1807 La femenologia de l'esperit, Ciencia de la Lógica (1812,

1813, 1816), també va publicar els seus pensaments a Enciclopedia de les ciències

filosòfiques (1817), La filosofia del Pret (1821), Lliçons (1835-1838) i Lliçons sobre

la filosofia de l'Història (1837).

Filosofia.

El propòsit de Hegel va ser elaborar un sistema filosòfic que pogués engrosar les

idees dels seus predecessors i crear un marc conceptual quals termes poguessin ser

entessos des de pressupostos teòrics racionals.

Per Hegel, la comesa de la filosofia es explicar el desenvolupament de l'esperit

absolut.

En el procés d'anàlisi de la natura de l'esperit absolut, Hegel va realitzar

contribucions en una gran varietat de camps de la reflexió humana, que engloben la

filosofia de la història, la estètica i l'ètica social.

Ètica.

Les idees socials i polítiques de Hegel es mostren de forma més assequible en les

seves discussions sobre moralitat i ètica social.

Influència.

Quan Hegel va morir, era el filòsof alemany més important. Les seves idees estaven

molt difosses. Els seus seguidors es van dividir entre els d'esquerres i els de dretes.

En el grup d'esquerres i destacaven Engels i Marx.

L'idealisme metafísic de Hegel va assolir un fort impacte en la filosofia del segle XIX

i principis del XX, sobretot en Bradley i Royce. Hegel també va influir en

l'existencialisme danès.

Hume, David: (1711-1776), historiador i filòsof, que va influir en el

desenvolupament del excepticisme i de l'empirisme.

Vida.

Va néixer a Edimburg, Lothian, el 7 de maig de 1711, i va ser educat a casa seva i a

La universitat d'Edimburg. Després de treballar per un curt període en una casa de

negocis, fins que es va instal·lar a França.

De 1734 a 1737, Hume va estudiar els problemes de la filosofia especulativa.

Seguidament, va tornar a les possessions de Berwickshire, on es va ocupar de

problemes d'ètica i economia política. Hume va acabar instal·lant-se a Edimburg al

1751. Del 1762 al 1765, va ser secretari de l'embaixador britànic a París, on va

conéixer a Rousseau. Del 1767 al 1768, Hume va treballar com subsecretari d'Estat a

Londres, però es va retirar a Edimburg, on va morir el 25 d'agost de 1776.

Obra.

Hume va escriure Tractat sobre la naturalesa humana (1739-1740), en tres volums.

Entre el 1741-1742, Hume va escriure Assaigs morals i polítics, en dos volums. Sis

anys més tard, va escriure Assaigs filosòfics sobre l'enteniment humà (1748). Al

1752, es van publicar els seus Discussos polítics. Hume també va escriure Història

d'Inglaterra (apareguda per entregues en dotze volums, de 1754 a 1762). La seva

Autobiografía va ser publicada al 1777, així com els Diàlegs sobre la religió natural

(1779).

Influència.

Les creences filosòfiques de Hume, van rebre influencia del filòsof J. Locke i del

bisbe i filòsof G. Berkeley.

Kant, Immanuel: (1724-1804), filòsof alemany, considerat el pensador més influent

de l'era moderna.

Vida.

Va néixer a Königsberg el 22 d'abril de 1724. Kant es va educar al collegium

Fredericacium i a La universitat de Königsberg. Va estudiar els clàssics i les

matemàtiques i física. Després de la mort del seu pare, va tenir de guanyar-se la vida

com a tutor privat, i deixar la universitat. Al 1755, va acabar de treure's el doctorat.

Seguidament, va ensenyar a la universitat, durant 15 anys, i va donar conferències de

matemàtiques i de ciència, per arribar a dissertar sobre casi totes les branques de la

filosofia. Aquestes conferències van donar-li la reputació de filòsof original, i va

rebre la càtedra a la universitat al 1770. Durant els 27 anys següents, va dedicar-se a

ensenyar lògica i metafísica. Les ensenyances religioses de Kant, van crear-li

problemes amb el govern de Prússia, i li van prohibir impartir classes, fins que el seu

rei, va morir cinc anys després d'aquesta prohibició. Al 1798, es va retirar de la

docència, i va morir el 12 de febrer de 1804.

Obres.

Kant va escriure Crítica de la raó pura (1781), Metafísica de la ètica (1797), Crítica

de la raó pràctica (1788), La pau perpètua (1795), que són obres filosòfiques, però

també va escriure altres obres com Història universal de la naturalesa i teoria del cel

(1755), Prolegòmens a tota metafísica futura (1783), Principis de la filosofia natural

(1786), Crítica del judici (1790) i La religió dins dels límits de la raó pura (1793).

Filosofia.

La Crítica de la raó pura, conté la filosofia crítica de Kant, en la que va examinar les

bases del coneixement humà i va crear una epistemologia individual. Kant

diferenciava la proposició analítica i la sintètica, i també pot ser dividida en altres dos

tipus: empírica i a priori. La tesis en el llibre Crítica de la raó pura, consisteix en

formular judicis a priori.

Les idees ètiques de Kant són el resultat lògic de la seva creença en la llibertat

fonamental del individu. Considerava aquesta llibertat com el govern d'un mateix, la

llibertat per obeir les lleis del Univers com revelen per la raó.

Influència.

Ha tingut influència en l'era moderna, i en el pensament de Marx.

Kuhn, Thomas Samuel: (1992- ), historiador I filòsof de la ciencia estadounidense,

conegut per la seva contribució al canvi d'orientació de la filosofia i la sociología.

Kuhn va néixer a Cincinnati, Ohio, i es va doctorar en Filisofia per la Universitat de

Harvard en Física Teórica en 1949. Es va orientar vers la ciència històrica i la

filosofia de la ciència, que va ensenyar a Harvard, Berkeley, Princeton i a

Massachussetts.

Al 1962, Kuhn va publicar L'estructura de les revolucions científiques.

Marcuse, Herbert: (1898.1979), filòsof estadounidense d'origen alemany, i dels

teòrics de l'esquerra radical i del moviment anomenat Nova Ezquerra.

Nacut a Berlín, va ser educat a les universitats de Berlín i de Friburg, va formar part

de l'Institut per a la Investigació Social de Frankfurt. Marcuse va emigrar als Estats

Units d'Amèrica, on va treballar en l'Institut per a la Investigació Social de La

Universitat de Colúmbia en el 1934. Durant deu anys va treballar per diferents

agències d'informació del Gobern federal. Després de 1950, va ensenyar a les

universitats de Columbia, Harvard, i Brandeis, i a la Universitat de Califòrnia, a San

Diego.

L'influència de Marcuse en els líders estudiantils es va notar a les revoltes

universitàries d'Europa i d'Estats Units, de finals dels 60. La influència en joves

teòrics del modern pensament polític, ha set desiciva per desprendre les doctrines

filosòfiques critiques de la seva ortodòia relació als conflictes ideològics i

estratègics de la guerra freda.

La filosofia de Marcuse està enunciada a Raó i revolució (1941), Eres i civilització

(1955), El marxisme soviètic (1958) i L'home unidimensional (1964).

Marx, Karl: (1818-1883), filòsof alemany, creador del socialisme científic.

Vida.

Marx va néixer a Tréveris el 5 de maig de 1818 i va estudiar a les universitats de

Bonn, Berlín i Jena. Al 1842 va passar a ser cap de redacció. Les critiques socialsi

polítiques el van obligar a abandonar el seu lloc al 1843, i es va traslladar a París, on

es va reunir amb Hegel amb qui va descobrir que havien arribat a les mateixes

conclusions sobre la naturalesa dels revolucionaris.

En 1845, es va veure obligat a abandonar París, i es va instal·lar a Brussel·les, on va

començar a dirigir una xarxa de grups anomenats Comitès de Correspondència

Comunista. Al 1847 Marx i Engels van desenvolupar el Manifest Comunista per

formar la Lliga Comunista. Poc després de l'aparició d'aquests manifest van

emprendre's els processos revolucionaris del 1842, a França, Alemanya i a l'Imperi

Austríac, per això, el van expulsar de Bèlgica. Per això se'n va anar a París i més tard

a Renàia, on va fundar a Colònia una publicació comunista, la Neue Rheinische

Zeitung (Nova Gaseta Renana). Al 1849 va ser arrestat i jutjat per incitar a la rebel·

lió, i el van absoldre i expulsara Alemanya encara que finalment es va traslladar a

Londres. Allà va fundar la I Internacional. Els seus últims anys van estar marcats per

dolences físiques que li impedien treballar, va morir el 14 de març de 1883.

Obres.

Marx va escriure, El Capital (1877, el primer volum, el segon i tercer van ser editats

per Engels i publicats al 1885-1894), també va escriure La guerra civil a França

(1871), Crítica del programa de Gotha (1875).

Influència.

La seva concepció va passar a denominar-se marxisme.

Nietzsche, Friedrich: (1844-1900), filòsof, poeta i filòleg alemany, el qual

pensament està considerat un dels més radicals, rics i suggerents del segle XX.

Vida.

Va néxer el 15 d'octubre de 1844 a Röcken, Prúsia. El seu pare, va morir quan

Nietzsche tenia 5 anys, i va ser educat per la seva mare. Va estudiar filologia clàssica

a les universitats de Bonn i Leipzig, i va ser aomenat professor de filologia grega a la

Universitat de Basilea, als 24 anys. A causa de la seva delicada salut, va estar afectat

tota la seva vida per tenir poca vista, i constants migranyes, el va obligar a retirar-se al

1889. Al cap de deu anys, va sofrir una crisi nerviosa, i va morir a Weimar el 25

d'agost de 1900.

Obra

Nietzsche, va escriure varies obres importants, L'origen de la tragèdia (1872), Així

va parlar Zaratustra (1883-1885), Més enllà del bé i del mal (1886), La genealogia

de la moral (1887), El crepuscle dels déus (1888), L'Anticrist (1888), Ecce Homo

(1889) i La voluntat del poder (1901).

Un dels arguments fonamentals de Nietzsche, era que els valors tradicionals havien

perdut el poder a la vida de les persones, i ho va proclamar amb l'afirmació “Déu ha

mort”. Nietzsche estava convençut de que els valors tradicionals representaven una

“moralitat esclava”. Nietzsche, va configurar el retrat del home per venir, el

“superhome”.

Nietzsche pensava que les masses s'adaptaven a la tradició, mentre el superhome es

segur, independent i molt individualista.

Nietzsche afirmava que tot acte o projecte humà està motivat per “voluntat de

poder”., sobre un mateix, necessari per a la creativitat. Aquesta capacitat es manifesta

en l'autonomia del superhome, en la creativitat i coratge.

Influència

Nietzsche va ser influït per la cultura hel·lènica, per les filosofies de Sòcrates, Plató i

Aristòteles. També va estar influenciat per la teoria de l'evolució, de A.

Schopenhauer, i per l'amistat amb R. Wagner.

La influència que ell va produir, va ser sobre la literatura alemanya i la teologia. Els

seus conceptes han estat discutits i ampliats per K. Jaspers, M. Buber, P. Tillish, A.

Canus y per J.-P. Sartre.

Pitàgores: (582 a.C.-500 a.C.). filòsof I matemàtic grec.

Vida.

Va néixer a l'illa de Samos, Pitàgores va ser instruït en les ensenyances dels primers

filòsofs jònics Tales de Milet, Anaximandre i Anaxímenes. Es diu que Pitàgores va

ser condenat a exiliar-se de Samos per la seva repulsa a la tirania de Polícrates. Cap al

530 a.C. es va instal·lar a Crotona, on va fundar un moviment amb propòsits

religiosos, polítics i filosòfics, conegut com pitagorisme. La filosofia de Pitàgores es

coneix a través de les obres dels seus deixebles.

Doctrines bàsiques.

Els pitagòrics van assumir certs misteris, similars en molts punts als enigmes del

orfisme. Aconsellaven l'obediència I el silenci, l'abstinència de consumir elements, la

secillesa en el vestir ien les possessions, I en l'hàbit de l'autoanàlisi. Els pitagòrics

creien en l'immortalitat i en la transmigració de l'esperit.

Teoria dels nombres.

En les investigacions matemàtiques realitzades pels pitagòrics es troben els seus

estudis dels nombres pars i impars, i dels nombres primers i dels cuadrats, escencials

en aquesta teoria. A través d'aquests estudis es van establir una base científica per a

les matemàtiques. En geometría, el gran descobriment va ser el teorema de la

hipotenusa, “Teorema de Pitàgores”.

Astronomia.

En l'astronomia dels pitagòrics, van considerar la terra com un globus que girava junt

a altres planates al voltant d'un foc central. Van explicar l'ordre armoniós de totes les

coses com a cossos movent-se d'acord a un esquema numèric, en una esfera de la

realitat senzilla i omnioprensiva.

Plató: (428 a.C.-347 a.C.), filòsof grec, un dels pensadors més influents de la filosofia

occidental.

Vida.

Plató va néixer en una familia aristocrática d'Atenes. El seu pare, Aristó, va morir

durant l'infància de Plató, i la seva mare es va tornar a casar amb Pirilampes.

De jove Plató va tindre ambicions politiques, però es va desil·lusionar amb els

governants d'Atenes. Plató es va proclamar diçeixeble de Sócrates, va acceptar la

seva filosofia i la seva forma dialètica de debat. Plató va ser testimoni de la vida de

Sòcrates durant el règim democràtic atenese l'any 399 a.C. Seguidament, va

abandonar Atenes per viatjar a Itàlia, Sicília i Egipte.

Al any 387 a.C. Plató va fundar a Atenes la Acadèmia, que oferia estudis

d'astronomia, biologia, matemàtiques, teoria política i filosofia.

Plató va viatjar a Sicília l'any 367 a.C., per ser el tutor del nou governant de Siracusa.

Va tornar a Siracusa l'any 361 a.C. Va passar els seus últims anys donant

conferències a la Acadèmia i escribint. Va morir als 80 anys aproximadament, l'any

348 o 247 a.C.

Obres.

En el primer grup d'escrits inclou 35 diàlegs i 13 cartes. Els diàlegs es poden dividir

en tres grups, en el primer s'hi troben Càrmides, Lisis, Laques, Protàgores, Eutifrón, i

els llibre I de La República.

En el grup intermig, hi trobem Gorgies, Menó, Apología, Cràtil, El Banquet, i La

República.

El tercer grup de diàlegs, s'hi troben Teeteto, Parmènides, Sofista, Filebo, Timeo i

Lleis.

Teoria de les idees: coneixement.

La teoria de les idees de Plató i la seva teoria del coneixement estan molt

relacionades, influit per Sòcrates, Plató estava persuadit de que el coneixement es

podia assolir. També estava convençut de que el coneixement tenia dues

característiques: ha de ser cert i infalible, ha de tenir com objecte lo que es veritat era

en contrast amb lo que és només en apariencia. La teoria del coneixemtne de Plató

s'exposa en La República.

Naturalesa de les idees.

La teoria de les idees es pot entendre millor en termes d'entitats matemàtiques. Plató

va fer més extensa del camp de les matemàtiques.

Plató va concebre les idees de manera jeràrquica: la idea suprema és la de Déu, que

representa el pas de Plató en la direcció d'un principi últim d'explicació.

Ètica.

La teoria ètica de Plató descansa en la suposició de que la virtut és coneixement i que

aquest pot ser aprés.

Influència.

La seva Acadèmia va ser clausurada cap el 529 a.C., per ordre d'un emperador

bizantí. L'impacte de Plató en el pensament jueu és obvi, en l'obra del filòsof

alexandrí Filò d'Alexandria. El neoplatonisme, va ser un important desenvolupament

posterior de les idees de Plató. Les idees platòniques van tenir un paper molt

important en el desenvolupament del cristianisme, i també en el pensament islàmic

medieval.

Rousseau, Jean-Jacques: (1712-1778), filòsof, teòric polític i social, músic i botànic

francès i un dels escriptors de la Il.lustració.

Vida.

Rousseau va néixer a Ginebra, Suissa, el 18 de juny de 1712, va ser educat per els

seus oncles, després de la mort de la seva mare. Va ser empleat com aprenent de

gravador als 13 anys, peró tres anys després, va deixar aquesta professió per convertir-

se en secretari i acompanyant de madame Louise de Warens, una dona rica que va

tenir una gran influència en la seva vida i obra. Al 1742, es va traslladar a París, on es

va guanyar la vida com a professor i copista de música, i secretari polític. Un íntim

amic, va ser el filòsof anglès D. Diderol, que li va encarregar escriure articles de

música per a la Enciclopèdia francesa.

Obra.

Pel que respecta als escrits filosòfics, Rousseau, va guanyar el premi de l'Acadèmia

de Dijon por el seu Discurs sobre les ciències i les arts (1752), i el 1752, la seva

òpera El savi del poble va ser interpretada per primera vegada. En els anteriors, i en el

Discurs sobre l'origen de la desigualtat entre els homes (1755), va exposar la seva

opinió sobre de que la ciència, l'art i les institucions socials han corromput a la

humanitat i de que l'estat natural o primitiu, es superior a l'estat civilitzat.

Després d'abandonar París per retirar-se a Montmorency, Rousseau va escriure la

novel.la Júlia o la nova Eloïsa (1760), posteriorment, va escriure El contracte social

(1762).

Les seves obres posteriors, van ser Emili (1762), i després de fugir primer a Prússia, i

més tard a Anglaterra, va escriure el manuscrit La Botànica (1802). Al 1768, va

tornar a França, amb el nom fals de Renou, i va escriure la autobiografia Confessions

(1782), i va acabar morint el 2 de juliol de 1778 a Ermenonville, a França.

Influència.

La seva concepció de l'Estat com la personificació de la voluntat abstracta de les

persones i els seus arguments per el compliment de la conformitat política i religiosa,

es considerada com una font de la ideologia totalitària. La teoria de l'educació va

portar a mètodes d'ensenyança infantil més permissius i de major orientació

psicològica, que va influir a pioners de l'educació moderna. Rousseau també va

influir en el romanticisme de la literatura i filosofia de principis del segle XIX.

Sòcrates: (470 a.C.- 399 a.C.), filòsof grec fundador de la filosofia moral, que ha

tingut una gran influència en la filosofia occidental, per la influència sobre Plató.

Vida.

Va néixer Atenes, fill de Sofronisc i Fenareta, va rebre un educació tradicional de

literatura, música i gimnàsia. Es va familiaritzar en la retòrica i la dialèctica dels

sofistes, les especulacions dels filòsofs jònics i de la cultura general de Atenes de

Pericles. Primerament, Sòcrates va seguir el treball del seu pare, escultor, i va

realitzar un conjunt de tres estàtues anomenades les tres Gràcies. Durant la guerra del

Pel·loponès contra Esparta, va servir com a soldat d'infanteria en les batalles Potidaea

al 432 a.C.-430 a.C., Delio al 424 a.C. i Anfíplosis al 422 a.C.

La major part de la seva vida d'adult, la va passar als mercats i places públiques

d'Atenes, iniciant diàlegs i discussions amb tot aquell que el volgués escoltar. Un

mètode anomenat maièutica. Segons testimonis de l'època, Sòcrates era poc agraciat i

curt d'estatura, apreciava molt la vida i va tenir una gran popularitat social. La dona

de Sòcrates es deia Jantipa, i tenia tres fills. Sòcrates va ser acusat al 399 a.C. de

despreciar als déus de l'Estat, de corrompre la moral de la joventut, i sentenciat a

mort. La sentència es va executar, bevent una copa de cicuta.

Ensenyances.

Sòcrates va ser obedients amb les lleis d'Atenes, per lo que creia que era millor

dedicar-se a l'ensenyança i persuadint als joves que es fessin un examen de

conciència i ocupar-se de l'esperit. Tot el que sabem de Sòcrates és gràcies als escrits

de Plató, i de l'historiador Jenofont.

La contribució de Sòcrates a la filosofia a sigut en un to ètic. La base de les seves

ensenyances i el que va inculcar, va ser la creença en una comprensió objectiva dels

conceptes de justícia, amor i virtut i el coneixement de un mateix. La seva lògica va

insistir en la discussió racional i la busca de definicions generals.

Spinoza, Baruch: (1632-1677), filòsof racionalista i pensador religiós holandès,

considerat com l'exponent modern més complet del panteísme.

Vida.

Va néixer a Àmsterdam, fill de pares jueus hispano-portuguessos, el 24 novembre del

1632. Spinoza va rebre un educació que enfatitzava l'estudi de la cultura clàssica

jueva. Però. Més tard, es va apartar del judaisme ortodox, per les seus estudis de

ciències físiques, i per els escrits de Hobbes i Descartes. Es va apartar de la sinagoga i

al 1656 va ser excomulgat pels rabins.

Durant cinc anys, Spinoza va viure a les afores d'Àmsterdam, pulint lents per viure.

Al 1661 es va traslladar a Rinjnsburg, i dos o tres anys més tard a Voorburg. Poc

després, es va traslladar a La Haya, on va refusar una cátedra de filosofia occidental a

la Universitat de Heidelberg.

Spinoza va morir el 27 febrer de 1677.

Obra.

Spinoza va escriure Tractatus de Deo et Hmoine Ejusque Felicitate (Tractat de Déu,

de l'home i de la seva felicitat), durant el periode que va viure a les afores

d'Àmsterdam. Potser el Tractatus Theologica-Politicus (Tractat teològic-polític) i la

dissertassió De Intellectus Emedatione (De la reforma de l'enteniment) també van ser

escrits durant aquest periode, encara que no es van publicar fins al 1670 i el 1677,

respectivament.

Spinoza també va escriure Ethica Ordine Geométrico Demonstrata (Ètica demostrada

segons l'ordre geomètric) el 1674.

Filosofia.

En el seu tractat de la ètica, l'univers és idèntica a Déu, la substància incausada de

totes les coses. Spinosa va admetre la possible existència d'atributs infinits de la

substància, però dos excessibles a la ment humana, l'extensió i la racionaltitat. La

causalitat, pot trobar-se entre objectes individuals en l'atribut extensió, o entre idees

individuals en l'atribut del pensament, segons Spinoza. I per explicar l'interacció

entre aquests, va proposar la teoria del paral·lelisme.

Spinoza va explicar l'individualita de les coses com a modes particulars de la

substància.

El concepte d'escència segons Spinoza, està relacionat amb el concepte escolàstic de

“verdader” i amb les idees arquetípiques formulades per Plató. Spinoza concebia les

essències com hipostatizacions de l'aspecte universal de totes les coses.

Spinoza va desenvolupar la seva doctrina de la llibertat, com un bé que només s'hi pot

arrivar en el terrenys de les essències.

Tomàs d'Aquino, Sant: (1225-1274), filòsof i teòleg italià.

Vida i obra.

Va néixer en una família noble a Roccasecca, i va estudiar en el monasteri benedictí

de mont Casino, i a la Universitat de Nàpols. Va ingressar a l'ordre dominica, sense

llicenciar-se al 1243. La seva mare, va recluir-lo en un castell durant un any, per

convencer-lo de que no entrés a una ordre mendicant. El va lliberar al 1245, i va

viatjar a París per completar la seva formació, i va anar a Colonia el 1248, seguint el

filòsof A. Magno.

Tomàs d'Aquino va ser ordenat sacerdot al 1250, i va començar a donar classes a la

Universitat de París al 1252. Al 1254, van apareixer els seus primers escrits. La

primera obra important va ser Scripta super lobros Sentnetarium (1256).

En 1256, a Tomàs d'Aquino se li va concedir un doctorat en Teologia i va ser

nombrat professor a la Universitat de París. El 1259, va ser nomenat conseller del

papa Alexandre IV. Va tornar a París al 1268.

Sant Tomàs primer va suggerir la seva opinió madurada a De úntate intellectus

contra averroístas (1270).

Sant Tomàs va deixar París al 1272 i se'n va anar a Nàpols, on va organitzar una

escola dominica. Al març de 1274, va caure malalt, va morir al 7 de març al

monasteri de Fossanova.

Sant Tomás va ser canonitzat per el papa Joan XXII i proclamat Doctor de la Iglesia

per el papa Pio X al 1567. La seva festa es cel·lebra el 28 de gener.

Wittgenstein, Ludwig: (1889-1951), filòsof austríac, un dels pensadors més influents

del segle XX, que va contribuir al moviment conegut com filosofia analítica.

Vida.

Va néixer a Viena el 26 d'abril de 1889, es va educar en una família rica i il·lustrada.

Després d'assistir a les escoles de Linz i Berlín, es va traslladar a Gran Bretanya per

estudiar ingenieria a la Universitat de Manchester. Posteriorment, es va traslladar al

Trinity College, a Cambridge, on va orientar el seu interès vers a la filosofia. Al

acabar el seu Tractatus logicus-philosophicus (1921), es va apartar de la filosofia, i

durant anys es va dedicar a l'ensenyança, a Aústria. Al 1929 va tornar a Cambridge

per continuar amb el seu treball filosòfic. Va començar a refusar certes conclusions

del Tractatus i a desenvolupar altres opinions reflexades en les seves Investigacions

filosòfiques. Wittgenstein es va retirar al 1947, i va morir el 29 d'abril de 1951.

Obra.

En la evolució filosòfica de Wittgenstein, poden distingir-se dos èpoques diferents, la

primera, representada pel Tractatus, i una posterior representada per les

Investigacions filosòfiques.

Altres obres de Wittgenstein, totes publicades després de la seva mort, son

Observacions sobre els fonaments de les matemàtiques (1956), Els quaderns blaus i

marrons (1958), Apunts 1914-1916 (1961) i Gramàtica filosòfica (1969).