El Llibre de les Bèsties; Ramón Llull

Literatura española de la Edad Media. Prosa didáctica medieval catalana # Enciclopèdia dialogada. Mon animal i human

  • Enviado por: Uri Brigadas
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 21 páginas
publicidad

  • INTRODUCCIÓ

  • La presentació de l'època , en la que Ramon Llull i estava endinsat, estava constituïda, en 3 grans classes socials, que eren:

    • Nobles: eren els que tenien el poder després, de la reialesa.

    • Burgesos o habitants de les ciutats: eren els que tenien tot el protagonisme i riquesa, mitjançant el comerç. Els burgesos es dividien en tres categories, els ciutadans de mà major o comerciants, que eren els mes poderosos, els de mà mitjana o comerciants, que eren mes modestos, i els de mà menor o artesans, que eren els que tenien la categoria mes inferior.

    • Habitants de zones rurals: eren la classe, que en aquesta època es veié millorada la seva situació tan civil, com econòmica, però que encara tenien que estar al servei dels feudals.

    • Població Camperola: era la ultima de les classes, i la que últimament anava disminuint, a causa dels creixement de les ciutats.

    Quan em referia al creixement de les ciutats, o deia a causa que a partir del s. XIII, les ciutats es van començar a desenvolupar, tan demogràficament, com amb organització municipal, com poders tan polítics, com culturals. En aquella època a les ciutats es van començar a desenvolupar els diferents gremis. També en el s. XIII, el rei Conqueridor, va establir les bases per crear el Consell de Cent, i fer que Barcelona s'esdevingués com una República.

    A causa del desenvolupament de les ciutats l'economia també va créixer, ja que tan el comerç com la indústria fan fer un fort engrandiment de les ciutats. La base de l'economia que fins aleshores era la agricultura feudal, passà a ser el comerç i la indústria.

    En aquell moment gloriós en que les ciutats s'estaven apoderen, i enriquint, París, amb la cort del poderós rei francès i amb la prestigiosa universitat de la Sorbona, era el centre polític i cultural, del moment, ja que Roma, era només el centre del poder religiós. Aquests eren els fets que culturalment van marcar a Europa, però que també i havien altres factors, com els pelegrinatges a santuaris coneguts arreu del món cristià, on acudien pelegrins prominents de diferents i llunyans països. Però tot anava bé, però en un moment donat, la vida als monestirs entra en crisi, i l'ideal religiós canvia la seva visió.

    En aquesta època de desenvolupament de les ciutats, i altres esdeveniments que anteriorment en nombrat, també se'ls a de afegir els esdeveniments polítics, que van haver-hi als països Catalans, com que Jaume I el Conqueridor (1213 - 1276), el més gran dels reis començà els seu regnat jove, ja que no volia renunciar als seus privilegis feudals.

    EXERCISIS:

    Pàg.140 nº 1

    Un dels primers reis en que va regnar a l'època de Llull, va ser Jaume I el conqueridor, que sota la pressió dels burgesos mercantils, va conquerir el regne musulmà de Mallorca, l'any 1229, i més tard el de Eivissa i Formentera al any 1235, per tal així, d'ampliar els territoris de la corona. Mes tard també va conquerir la ciutat de València el 1238. Un altre rei d'aquella època va ser Lluís IX de França, que va haver de firmar amb Jaume I, el tractat de Corbeil a l'any 1258.

    Més tard també va regnar Pere el Gran durant els anys 1276-1285, en què va sotmetre només a la noblesa catalana a mantenir grans privilegis fins al regnat de Pere el Cerimoniós a l'any 1348.

    Alfons II que va regnar entre els anys 1285-1291, durant també l'època de Llull, va desposseir del regne de Mallorca, al seu oncle Jaume II.

    Jaume II , que va regnar Mallorca, però que llavors va ser desposseït, va anomenar senescal o cap de l'administració del casa el príncep, a Ramon Llull.

    Jaume II quan va ser desposseït del regne de Mallorca, va regnar a Sicília, i que va ser anomenat just, per la seva habilitat en els assumptes del estat. Jaume II va continuar expandint-se pel mediterrani, va aconseguir importants victòries 1303. Sota el seu regnat comença la conquesta cap a la Sardenya l'any 1323, una illa que mai va poder estar del tot sotmesa.

    1.2 La literatura a la segona meitat del s. XIII, va anar molt relacionada amb l'estil literari que feia servir Ramon Llull, ja que gràcies a ell, la prosa catalana va assolir una gran maduresa, una qualitat i una precisió inexistents fins aleshores.

    La varietat temàtica de la obra de Ramon Llull, i el fet d'utilitzar aquests estils per primera vegada en una llengua romànica, situen a Ramon a una distancia dels altres autors de l'època.

    Entre la història de la literatura destaquen els estils de prosa i poesia.

    La prosa, va ser portada a terme per Arnau de Vilanova, nascut el 1938 a l' Horta de València. Va ser un personatge d'una forta personalitat, visionari i reformador religiós.

    Un clar exemple de prosa van ser les cròniques dels regnats dels reis catalans, que tenen un gran valor literari.

    Però l'exemple mes clar va ser la Crònica de Bernat Desclot, redectada entre els anys 1283 i 1288, en la qual narrava els fet que li transcurrien al regnat de Jaume I.

    El Llibre de les Bèsties; Ramón Llull

    En l'altre estil que anteriorment he nombrat era la poesia. La poesia va tardar d'arribar a catalunya ja fins el s. XV, els poetes catalans escrivien les seves obres en occità.

    El trobadors, poetes, i músics, eren els senyors feudals protegits per un mecenes, els quals tenien una poesia rígida per unes normes estrictes pel que fa els temes.

    Al final del s. XIII, amb la decadència del món feudal, s'esdevé la poesia trobadoresca, i els poetes catalans anaven abandonant la llengua occitana.

    Pàg. 141 nº 2

    Arnau de Vilanova, és un altre autor de l'època de Llull, el qual tenia molts punts de contacte amb Ramon. Arnau també va escriure tan en Llatí, com en àrab, com en català. Les seves principals obres són: la Confessió de Barcelona, la lliçó de Narbona, i el Raonament d'Avinyó.

    Un altre autor també va ser Ramon Muntaner, en la seva Crònica, començada el 1313, la mes coneguda de les cròniques catalanes i traduïda a altres llengües.

  • La vida de Ramon Llull va ser una vida plena de aconteixaments i de fets històrics que son ara pels quals es recorda la bella figura del autor.

  • Fill de Ramon Llull i d'Isabel d'Erill, Ramon va néixer l'any 1232 a la Ciutat de Mallorca.

    Ramon va ser patge del Jaume I el Conqueridor quan tenia catorze anys. Durant la seva joventut va servir com a senescal i majordom. Vivia a la cort i duia una vida alegre i una mica esbojarrada.

    Al 1257 es va casar amb Blanca de Picany i va tenir dos fills, Domènec i Magdalena. Quan tenia gairebé els trenta anys va tenir quatre aparicions de Crist crucificat i a partir d'aquí la seva vida va canviar radicalment.

    Va sentir-se cridat per Déu, va deixar la bona vida i es dedicà a convertir els infidels mitjançant la persuasió, a escriure llibres i a demanar a les autoritats la fundació de monestirs.

    Va anar a peregrinar per Terra Santa l'any 1265 on va comprar un esclau musulmà que li va ensenyar la llengua àrab. Va estudiar llatí, la filosofia musulmana i la filosofia i la teologia cristiana antiga.

    Al 1276 va aconseguir fundar el monestir de Miramar a l' illa de Mallorca, on s'ensenyava l'àrab als missioners, així com la manera de convèncer als musulmans.

    Viatjà per diversos països d'Europa (Alemanya, França, Itàlia, etc.) i del nord d'Àfrica (Algèria, Ceuta, Tunis, Jerusalem, Egipte, etc.). Visità filòsofs, papes, i reis, i explicà els seus pensaments a la universitat de París.

    Va morir al 1325 tornant d'un viatge a Tunis per causes que no he sapigut trobar. El seu cos va ser enterrat a l'església de Sant Francesc a Mallorca.

    Ramon, va tenir una vida literària molt completa ja que va escriure més de 250 llibres de filosofia (Ars magna), de ciència (Arbre de ciència), (Tractat d'astronomia), d'educació (Blanquerna, que inclou el Llibre de Amic e Amat), de mística (Llibre de contemplació), de gramàtica (Retòrica nova), novel·les (Llibre de meravelles), que inclou el (Llibre de les bèsties), etc…, que va anar traduint a l'àrab, al català i al llatí.

    La figura de Llull ara sempre la recordarem com un personatge molt viatger, un bon escriptor, i un home que va fer molt per la literatura catalana.

    Pàg. 140 nº 4

    En el mapamundi, que tenim darrera, podem observar en un aspecte general tots els llocs que Llull va visitar, però per si no es veu prou clar, els hi nombraré tot seguit.

    • Mallorca

    • Roma

    • Gènova

    • Tunis

    • Gran part d' Europa

    • París

    • Nord d' Àfrica

    • Xipre

    • Armènia

    • Pisa

    • Barcelona

  • L'autor explica la presentació del llibre de les Bèsties, així com la tècnica narrativa que fa servir, i l'estil que intenta fer servir. Es una obra escrita en tercera persona, i dins a aquesta obra Llull ens presenta tot un seguit d'obres o petites narracions. El propòsit de l'obra està central en la salvació i alliberació dels homes i te la finalitat de modificar els conductes personals. Una de les principals fons de recull son les explicacions i vivences al món oriental, i una altre font per tal d' haver pogut crear aquest llibre son les branques o poemes que és van publicar ven aquella època.

  • EL LLIBRE DE LES BÈSTIES

  • Capítol 1

  • Els personatges més importants d'aquest llibre de Ramon Llull són:

  • Fèlix esdevé un simple personatge-marc, testimoni de tot el relat; la seves úniques accions consisteixen a parlar amb els homes de l'Orde dels Apòstols, pregar, encomanar-los a Déu i dirigir-se "en aquell lloc on les bèsties volien elegir rei".

    La guineu Na Renard apareix com la veritable protagonista de l'obra (sense ella no hi hauria relat) entorn de la qual es mouen els altres animals; però no podria fer tota la acció sense un antagonista, a frec del qual vol anar a raure, qui sap si per destronar-lo: el rei lleó, que, en definitiva, serà el vencedor de les ambicions malintencionades de la guineu. La maligna astúcia de l'animal, emblema antonomàsic del mal conseller, es palesa quan elimina no sols els seus enemics sinó aquells de qui s'ha servit com el bou i quan vol repetir l'èxit de la baralla entre lleopard i onça amb la del lleó-senglar. Tanmateix, farem un repàs del paper narratiu i emblemàtic que prenen els animals més significatius de la relació:

    -Lleó. Ocupa el lloc que la tradi­ció literària li ha atorgat: és el rei de tots els animals. Les causes d'aquest privilegi són naturals: la feresa, el coratge, la presència física i un cos equilibrat, l'orgull i la força. Llull sembla dubtar en alguns moments que aquestes qualitats siguin suficients per a un rei i per això pensa en una elecció democràtica, contrastant opinions d'altres animals —els herbívors—, la qual cosa donarà a l'elecció del rei una major solide­sa És l'element essencial per il·lustrar les febleses dels gover­nants i també els perills en què poden incórrer si s'envolten de mals consellers, si cometen abu­sos de poder. La figura del lleó és indiscutible i inqüestionable sempre.

    -Na Renard (guineu) Sense ella no hi hauria narració. És presen­tada com la més traïdora de totes les bèsties, seguint la tradició faulística. No destaca per les se­ves qualitats físiques, ja que és petita i poc corpulenta, sinó per les psíquiques: l'astúcia i l'habili­tat mental. Somnia el favor del rei sense escatimar-hi males arts en el sentit més maquiavèlic. Pel que fa a la relació amb els altres animals, uns la temen, altres se l'escolten però en desconfien i altres l'odien. El rei no s'adona de les seves males intencions. Al fi­nal de l'obra paga amb la vida la traïció, tancant així el desenllaç de la trama. Alguns autors han vist en aquest personatge el símbol d'una nova classe social temuda per la noblesa medieval: la burgesia.

    -Lleopard. Per les seves caracte­rístiques físiques se'l pot consi­derar, juntament amb l'onça, un semblant del lleó. Ocupa un lloc privilegiat de conseller del rei, tot que és víctima de la seva traïció, ja que, aprofitant la seva absència, cometrà adulteri amb la lleoparda. Podria substituir el rei, però és molt lleial i aquesta vir­tut li ho impedeix. Es un fort enemic de Na Renard, que no dubtarà a apartar-lo de la cort aconseguint que sigui enviat al regne dels homes com a missat­ger. A la tornada, el lleopard co­mençarà la lluita per la justícia i l'honor que el durà a batre's con­tra el rei (representat en la figura de l'onça); després de guanyar la batalla serà víctima de la ira del rei, que el matarà davant tots els súbdits en un acte d'arravata­ment per haver-lo gosat humiliar i reptar.

    -Onça Es tracta d'una bèstia carnívora, fidel con­sellera del rei, juntament amb el lleopard. Tots dos són enviats al regne dels homes a oferir el ca i el gat per presentar-les. En arri­bar, l'onça es bat amb el lleopard (en representació de l'honor del rei) i mor en el combat davant del lleó i els altres animals.

    -Elefant. És un animal herbívor que s'oposa activament a l'elec­ció del lleó com a rei, la qual cosa l'acosta a Na Renard. Llull mos­tra una ensenyança important a través de l'elefant: ser gros no vol dir ser valent; i, efectiva­ment, l'elefant té por de ser rei malgrat la seva carcassa imponent. Consent en la traïció que la guineu vol fer al rei i, per tant, es comporta de manera ambigua. A la fi actuarà amb lleialtat desteixint el complot contra el rei i vencent la guineu, malgrat l'hagi de trair per fer-ho.

    -Bou. Té un paper destacat en la narració: és, dels herbívors, un dels que s'oposa més a la figura del rei, i en pagarà les conse­qüències. És gros, ingenu i de ra­onaments senzills. És un perso­natge amb mala sort ja a les primeres pàgines (ha hagut de fugir dels homes en el capítol pri­mer). No capta les intencions de Na Renard, que el manipula constantment fins a fer-lo vícti­ma de les seves maquinacions; acabarà menjat pel lleó. Podríem veure en el bou la figura del poble comú, distanciat del poder fins al punt que no s'adona dels abusos de la classe dirigent.

    -Ca i gat. El paper d'aquests dos personatges és ben curt. Formen part de la cort del rei: el gat és no­menat cambrer i el gos, porter. El destí d'aquests dos animals serà memorable: seran oferts com a presents al rei dels homes de la mà de dos missatgers, el lleopard i l'onça. El bou i Na Renard ocu­paran els seus llocs a la cort del rei i, de passada, la guineu haurà aconseguit allunyar dos animals que li feien nosa.

    -Cavall. Entra en la classificació dels herbívors, per bé que té un paper molt efímer en l'obra. És el candidat de la part dels herbívors en l'elecció del rei. El bou el pre­senta com un animal idoni per ser rei, ja que és lleuger i humil. Anirà amb el bou al país dels ho­mes i seran tractats amb crueltat; el bou tornarà perquè li perilla la vida, però el cavall s'hi quedarà.

    -Cérvol, boc, moltó i cabirol. Són personatges dits de "farci­ment", és a dir, apareixen en el moment de l'elecció del rei però el seu paper es limita a formar part dels animals que donen su­port a la candidatura dels herbí­vors.

    -Gall El seu paper és molt efímer dins l'obra. És proposat per l'ós i el lleopard com a conseller del rei en lloc de la guineu, esgrimint que aquesta au de corral té unes qualitats gairebé sorprenents: despertarà el rei a l'alba per pre­gar a Déu i li ensenyarà la mane­ra com cal sotmetre la reina. A la fi el rei l'accepta com a conseller. Aquest animal abandonarà el po­der d'una manera cruenta: la gui­neu se'l menjarà en un acte d'afir­mació de l'autoritat, d'aquesta manera podrà obtenir un graó més en l'escaló que el porti cap a la cort del lleó.

    Pàg. 44 n º 2

    L'escenari a la introducció és un paisatge místic.

    L'escenari del primer capítol, es troba en una bella plana.

    No és un escenari realista, ja que es tracta d'una Faula, ja que els personatges que i intervenen son animals, respon al tòpic literari anomenat lotus amoenus, aquest paisatge ideal lul·lià està format per planes, rius i fonts, ja que es l'únic ambient apropiat perquè es desenvolupi la història, és l'única referència espacial que es repeteix constantment en les seves obres.

    Pàg. 44 nº 3

    Les formes narratives dominants són la narració (escassament acompanyada de descripcions) i el diàleg, ni que sigui dels personatges dels exemples (ficció de segon grau).

    Quant a la llengua i l'estil, Llull és un pioner europeu tant en l'ús primigeni de la llengua romanç (en fa un ús pragmàtic i finalista, sense erudició, perquè volia ser comprès per la majoria de gent), en la creació de lèxic i en l'estructuració narrativa de trames no llegendàries (també en construccions filosofia i ciència, que no és el cas d'aquest llibre). Amb Llull la prosa catalana, amb una sintaxi rica i flexible, assoleix una maduresa, una qualitat i una precisió inexistents fins aleshores . Cal recordar que els poetes, els trobadors, escriviren en occità fins cap a final del s. XIII i que sols es pot comparar la seva prosa amb la dels cronistes (Llibre dels feyts [1244-74], Crònica de Desclot [1283-88], la de Muntaner començada el 1313), de manera que resultà modèlica ben bé durant més de cent anys, fins a la imposició dels models de la Cancelleria Reial a finals del s. XIII.

    Pàg. 44 nº 4

    En el grup dels humans podem classificar:

    • el Fèlix,

    • el rector,

    • el bisbe,

    • l'arquediaca

    • i el carnisser.

    Dins la classificació del grup dels animals, tobem que es poden dividir en

    • carnívors i En els carnívors es troben el lleó, Na Renard(guineu), lleopard, l'onça, l'ors, etc

    • herbívors.. I en els hervívors, el cavall, el bou.

    Pàg. 44 n º 5

    Els animals volen governar amb la monarquia Absoluta, ja que ells volen ser els reis, d'aquell poble.

    Sorgeixen els dos bàndols que he nombrat a l'exercisi anterior, en la classificació del grup d'animals.

    El bàndol dels que no mengen carn volen un rei, que sigui gran, humil, i que no dongui perjudici a les altres animals. Un exemple clar seria el cavall ja que és una gran bèstia, bella, humil, és una bèstia lleugera, no és orgullosa, i no menja carn.

    Els del altre bàndol, els animals carnívors, volien un rei que tingues molta força, com aquest petit fragment diu “..., qui no és tan fort bèstia com és lo Lleó?”, que ha estat tret literalment, per tal de fer veure i creure els ideals de l'altre bàndol.

    El Bou diu que el cavall, no menja carn, és gran bèstia, bella, humil, és lleuger, i no és orgullós.

    Na Renard diu que el Lleó, és una bèstia, que menja carn, i si el cavall arribés a ser rei, i el Lleó li plantés cara, com es podria defensar el cavall, si el lleó es mol mes fort.

    Pàg. 44 nº 9

    El primer capítol que he llegit, narra sobre els enfrontament i les discussions que tenen els animals per tal de dur a terme l'elecció del rei. Entre aquestes discussions entre els animals, sorgeixen dos bàndols diferents i contradictoris, els carnívors, i els herbívors

    El Bou, que es el portaveu dels herbívors diu que s'ha de elegir un rei humil i que no ha de causar molèsties ni queixes als altres animals.

    Na Renard l'altre portaveu del bàndol dels carnívors considera que la força és el que u val tot i que si hi ha un rei sense força que es mol difícil que regni sense que tingui cap enfrontament, ja que llavors no podrà defendre el poble. Al final, el Lleó fou l' elegit, i donà permís perquè els animals que s'alimenten d'altres, poguessin gaudir de la carn dels herbívors. El rei feu matar al pollí(fill del cavall), i el vedell(fill del bou), i se'ls va menjar, quan el cavall i el bou, es van enterar, es van enfurismar, i es va voler venjar, ja que no troba justa la posició del lleó.

    Capítol 2

  • Els exercissis del segon capítol, estan a sota, que són els que ara us anomenaré:

  • Pàg. 49 nº 1

    Sí podem apreciar que Na Renard està descontenta, per la seva actitud i la seva forma de dir les coses.

    Na Renard, explica una història sobre Déu, i els seus deixebles, que ell va escollir als deixebles per ser simples i pobres.Llavors diu com tindrien de ser els seus consellers: “ A esmenta de tots vosaltres, dic que a mi seria semblant que el rei degués haver en son consell bèsties simples e humils, per ço que no s'ergullassen per poder ne per llinatge, ne que ab lo rei no es volguessin egolejar, e que a les bèsties simples e qui viuen d'herba, fos eiximpli d'esperança e d'humilitat.”

    Intenta dissimular-ho, dient i fent-nus veure que ella només té aquesta opinió i que no es que estigui descontenta.

    Pàg. 49 nº 2

    Els trets més temuts que surten en aquests capítol són: la seva forma d'expressar-se, i el seu domini.

    La por sí que està justificada, perquè la guineu interpretada per Na Renard, és aquella que sempre és més llesta que els demés, sempre té de dir l'última paraula. Sempre diu el que creu, respecte el rei. I si no aconsegueix el que vol, fa el possible, lluita perquè les coses es tornin a favor seu i que amb la seva mestria podria fer que el rei es tornés en contra dels altres, fent així una greu catàstrofe amb la política.

    Pàg. 49 nº 3

    • Els animals discutien i intercanviaven opinions per qui hauria de forma part del consell del rei.

    • Els consellers jurarien i es posarien en ajuda constant al rei sent lleials, savis, i dignes d'ésser consellers.

    • Na Renard donava la seva opinió, i la seva forma de veure la política d'aquell poble, sobre com tindrien de ser els futurs consellers.

    • Els herbívors són bèsties, que complirien a la perfecció amb el paper de consellers del rei, ja que compleixen les característiques requerides per ser-ho.

    • El Lleopard diu que el Gall, valdria més que estiguessis en el consell que Na Renard, perquè tenia gairebé les seves mateixes idees.

    • L'Orifany, el Senglar, el Boc e el Moltó, serien bons consellers segons Na Renard, perquè compleixen i estan a favor dels requisits que segons ell, haurien de tenir els consellers.

    • Els consellers haurien d'ésser exemples, d'esperança i d'humilitat.

    • El rei pren una decisió, el Gall i Na Renard, seran del consell, ja que creu que son les persones mes apropiades per encarregar-se'n.

    Pàg. 49 nº 4

    Na Renard, diu al rei que en els seu consell, hauria d'haver-hi bèsties simples i humils, que no s'enorgullissin per poder tenir aquell poder, que no es volguessin igualar al rei, i que fossin exemples d'esperança i d'humilitat. Na Renard creu que el Senglar, l'Orifany, el Moltó, i el Boc, serien bons consellers, però el rei no u veu del tot clar, perquè sap que algun del tres li podria plantar cara.

    En comptes el Lleopard, diu que el Gall, que és bell, savi, sap ser senyor de moltes gallines clarament i bellament. Que ell convé que sigui del consell que no pas Na Renard, però el rei tampoc u veu del tot clar ja que seria un membre del consell molt dèbil, i que no podria combatre les possibles baralles.

    Pàg. 49 nº 8

    El temps real en què transcorre l'acció d'aquest capítol, és en una bonica tarda, on el Sol, es l'amo de tot el cel.

    Pàg. 49 nº 9

    A l'hora d'escollir els membres del consell, gràcies a la parlaria de Na Renard, aconsegueix que el rei l'escollís a ell i al Gall, després d'una llarga escoltada de decisions, per tal de que el rei els tries amb una bona raó.

    Capitol 3

    2.3 Una història es que un dia una rata anà a parar en mans d'un ermità, que ell gràcies a les seves predicacions i per les seves oracions feren que la rata es convertís en una bonica donzella. L'ermità li demanar si es volia casar amb ell, però la donzella no va voler. L'ermità enfadat perquè no es va voler casà amb ell, la va tornar a convertir en rata.

    Capítol 4

    2.4 és una imatge que ens vols fer veure, que son tres servents que van a veure el rei, i per veure'l s'han de fer moltes reverencies, per tal de que el rei no s'els enfadi amb ells, per ser amables i justos segons l'educació que els havien ensenyat. Es una breu imatge del que Na Renard, els volia explicar per tal de que els altres animals entenguessin el respecte que se li a de tenir al rei.

    2.5 La història que mes ma cridat l'atenció era aquella de que narra de que en un poble hi havia un bisbe, i que sempre donava molt mal exemple a la població, fins que un dia el bisbe es dirigí per anar a cantar missa, i tota la gent li anà encontre, fins al punt que el bisbe va tenir que marxar d'aquella ciutat, i s'en anà a viure entre pastors i boscos.

    Capítol 5

    2.6

    • veguers: sarment llarg que hom deixa en un cep, generalment per colgar-lo per tal que en brotin de nous.

    • Joglars: membre d'una agrupació de tres o quatre músics que cantaven i dansaven i que rebien el no de cobla de joglars.

    • Escuders: jove, noble, no armat encara cavaller, que acompanyava a un cavaller per dur-li l'escut i servir-lo.

    • Prohoms: membre d'alguns consells municipals catalans, anomenat també jurat o conseller

    • Oficials: candidat patrocinat pel govern, o consell.

    • Universitat: conjunts dels paps de casa reunits quan calia prendre alguna determinació d'importància.

    Pàg. 88 nº 3

    És una relació de tots els carregs i oficis de Catalunya en el s. XIII, ja que tots es classificaven segons la seva classe social, o sengons el poder que tenien, i aprofitaven.

    No tothom que pertanyia a un càrrec podia ser d'un altre ja que influenciava molt la classe econòmica a la qual pertanyies.

    Pàg. 88 nº 5

    Tenen una reacció de sorpresa ja que mai abans n'havien vist, ni mol menys actuar. Ells no es pensaven pas que aquelles persones es dediquessin a allò, ja que segons el rei no les havia vist mai, i molt menys aquells oficis.

    Pàg. 88 nº 7

    Jo crec que es imparcial, en tot moment però que en alguns moment donà la seva opinió i això es el que em fa dubtar. En molts moment es marca rígid segons la forma d'escriure però en molts d'altres sembla que doni la seva opinió, a tots nosaltres els lectors.

    Capítol 6

    2.7 defineix:

    • Judici de Déu: ordalia. Prova judicial de caràcter màgico.religiós destinada a palesar la culpabilitat o innocència d'un acusat.

    • Vassallatge: element integrat al vincle feudal, i consisteix a fer un pacte entre una persona de condició noble, a un senyor, tot encomanant-se un amb l'altre mitjançant un jurament.

    Pàg. 102 nº 1

    A mi m'ha semblat entendre que només transcórrer en un sol escenari, que es el palau reial, on el noble jura davant del seu senyor que li serà fidel als seus pensaments i a la seva forma de pensar.

    Pàg. 102 nº 5

    El Lleó es un animal molt intel·ligent, ja que sempre estar amb totes les jugades que li vol fer Na Renard, hi a mes es una animal que per es fa respectar per la seva manera de ser i la seva forma d'actuar.

    Pàg. 102 nº 9

    Tenim, doncs, que tota l'acció s'esdevé en un lloc al·legòric, justament per fer l'aprenentatge moral que vol el narrador. I es dóna el cas que des d'aquest lloc es poden comprovar millor les malvestats humanes (en el reialme dels homes, la vida dels bous perilla, els humans es prostitueixen com bèsties i el seu rei fa malvestats). A aquest lloc se li oposa un altre lloc transcendent, que esdevé insinuat sobretot en el capítol V, en dos moments: el referit al cel, quan el rei dels homes fa esperar els missatgers animals i un injuriat es refereix al Déu dels cels que rep tothora a qui vulgui veure'l sense porters a qui calgui subornar i el referit a l'infern, on no vol condemnar-se el lleopard, quan s'adona que el rei humà no es comporta com cal (és l'espai de la creença en Déu: per això el ca s'escandalitza que tot i creure els homes es prostitueixin).

    Capítol 7

    2.8 Tot ho tenia planejat. Primer volia guanyar-me la confiança de Orifany, i llavors em quedaria jo amb tot el poder. Primer vaig començar-li a fer privilegis, mes tard ja eren alojis,fins que vaig aconseguir de que Orifany m'ha n'és a coronar com a rei, però amb el que jo no contava eren amb els altres animals. Orifany va començar a intuir-se algú dolent de mi, fins que li va anar dient als altres animals, i ells li explicaren les meves intencions. Al final Orifany em feu matar, i els altres animals, ven guardats quedaren.

    Pàg. 112 nº 1

    Si, ja que el Lleó al ser tan orgullós quan veié que Na Renard, el passà en el poder, es morir d'orgull interior, ja que no volia que ningú fos superior a ell.

    Pàg. 112 nº 2

    Els argument de Na Renard, es que era molt egoista, ja que només volia que al poder i fos ella. Els seus arguments es basaven en omplir el cap als altres animals de les idees que tenia ella per així fer-los anar contra el rei.

    Pàg. 112 nº 3

    Els animals que li han donat suport han estat el Lleó, la Onça, el Lleopard, i l'Ors, però tots quatre quan veieren les intencions de Na Renard, es distengueren tan com van poder.

  • COMENTARI GLOBAL

  • Aquests son els exercissis que s'havien de fer en aquest capítol.

  • Pàg. 112 nº 7

    El més interessant potser sigui no sols que tota mena de comportaments animalescos es puguin comparar amb els dels humans sinó que la malvestat i enrevessament de les conductes dels homes esdevenen incomparablement molt pitjors que els més dolents de les dels animals. En el llibre hi ha diferents debats encoberts sobre les característiques del bon governant: comença exigint força i poder per exercir autoritat (elecció del lleó), posa malfiança, astúcia i força en relació (quan la guineu vol convèncer l'elefant d'exercir el poder), posa de manifest que els temors d'uns poden ser astúcies d'altri (bramuls del bou) i sobretot es posen en relació enginy, astúcia i força (la guineu arriba a dir que Déu no actua amb astúcia ni enginy quan li va bé per contradir el gall en l'exempli 16). Tanmateix, la falsedat i la traïció quedaran , al final, descoberts. Ara bé, vist que Llull planteja fets, quina és la lliçó del llibre? Al final és ben clara: val més fiar-se de gent de noble naixement que no pas de vil condició: “en un vas petit no hi pot caber gaire vi, ni en persona que sigui de vil estament no hi cap gran honrament ni gran lleialtat”, dirà l'Elefant al Lleó, després que aquest li comenti que el seu avi havia volgut humiliar els barons honorables i enaltir animals vils com el simi, sense èxit. Aquesta idea potser avui ens repugna, però per a Llull, medieval com era, la noblesa de sang podia (i devia) ajudar a sostenir la noblesa moral. Per a molts això no es complia (la cort de Felip IV el Bell de França, capaç d'administrar poder i riqueses immenses, causaria un gran impacte en un home que arribava de la modesta cort mallorquina), i per això mateix calia exigir més virtut als nobles (i era més fàcil esperar noblesa d'ells) que no pas de les persones normals.

    Pàg. 112 nº 8

    El que significa veritablement la narració de la història feta com s'ha fet:

    Els governants dominats per l'astúcia i les malvestats dels seus vils consellers porten al poble i als seus propis servents a la perdició i sols desprenent-se d'ells poden tornar al recte camí.

    Les persones de baixa condició i llinatge mai no tindran la noblesa i lleialtat que els cal per servir dreturerament als seus superiors i faran anar pitjor que mai les seves responsabilitats.

    Pàg. 112 nº 9

    En general podem dir que les al·legories dels comportaments animalescos tan agradosos a la població tardomedieval resulten un espill per als comportaments humans. (En particular, tanmateix, resulta significatiu que l'elefant, delatant al lleó la traïció en la qual prenia part amb conxorxa amb Na Renard, hagi de ser deslleial amb ella. Un personatge noble com ell no hauria de ser virtuós? Sembla com si Llull, malgrat aboni la doctrina imperant (cal refiar-se més de la gent noble que de la de baixa condició), se'n distanciï una mica des de la ironia narrativa i s'interessi més per la constatació de fets i la derrota de les maquinacions de la guineu.

    3.2 Llibre de les bèsties del any 1288, és una breu novel·la inclosa al Llibre de Meravelles, protagonitzada per animals, que reprodueixen d'una manera simbòlica el comportament humà.

    Narra el procés que va de l'elecció del lleó com a rei, fins a la mort de Na Renard, víctima de les seves pròpies intrigues. El propòsit de l'obra és la salvació dels homes, i va dirigida, tant a modificar les conductes personals, com a la reforma de la societat de l'època, que oblidava els ideals cristians.

    Ramon Llull, va ser un home que tan per la seva edat, viatges i producció intel·lectual es va convertir en un personatge admirat i discutit en vida, conegut en els més alts cercles cortesans, eclesials i universitaris de l'occident medieval. Un cop mort, la fama i el renom, el mite i la veritat, els seus seguidors i els seus detractors, no van fer altra cosa que augmentar fins a unes dimensions insospitades i durant segles i segles. Fins al punt que podem dir que Ramon Llull és, d'entre els homes que han parlat i escrit en català, aquell que ha tingut una projecció espacial i temporal mes gran en tots els sentits, ja que es un escriptor reconegut per tots els llocs d'arreu del món.

    3.3 Resum de tota l'obra:

    El llibre comença quan Fèlix troba dos mem­bres de l'Orde dels apòstols amb els quals parla de la conversió dels infidels i del desencaminament del món cristià. Seguidament, Fèlix es dirigeix a "aquell lloc on les bèsties volien elegir rei". A partir d'aquí, resta com a espectador de l'acció, un debat entre els animals. Els carnívors defen­sen el lleó, i en nom dels herbívors, que no el vo­len perquè s'alimenta d'animals, el bou defensa el cavall. Na Renard (la guineu, anomenada així, no com a nom genèric, com els altres animals, sinó com a nom propi) defensa el lleó amb arguments pseudoteològics (com la voluntat de Déu) i defensa una societat estructurada jeràrquicament on el feble (per naturalesa i per preservar la pell) no pot oposar-se al fort: és el personatge intrigant, l'objectiu de la qual no sols es dirigeix a dominar la cort del rei sinó a posar-hi un home palla per manar ella (ho intentarà amb l'elefant) o a substituir-lo. I és elegit el lleó, que dóna llicència als carnívors per alimentar-se dels her­bívors. Un dia el lleó té gana i Na Renard l'acon­sella de menjar-se el fill del bou i el del cavall. El bou i el cavall, irats, se'n van i cerquen l'aliança dels humans pensant que els ajudaran a venjar­-se. Però els humans, desagraïts, els esclavitzen (fan treballar el bou i munten el cavall). El bou fuig quan s'assabenta que està destinat a l'escor­xador.

    En l'elecció dels consellers del rei, surten ele­gits l'ós, el lleopard, l'onça, la serp i el llop, que són savis i lleials. Na Renard, prototipus de la deslleialtat i l'astúcia, per tal de sortir elegida pro­posa un altre consell, en el qual ella hi aparegui; però els arguments del lleopard l'aparten del càr­rec i només el gall és afegit al consell.

    A partir d'aquí, Na Renard comença les seves accions de traïdora contra el lleó. Per això vol convèncer l'orifany (l'elefant) que vénen mals temps per als herbívors, i que ell podria ser rei si volgués; però l'orifany no es fia d'un carnívor com és Na Renard, ni tampoc no té ambicions reials. Aleshores Na Renard en un enginyós dià­leg aconsegueix convèncer-lo de ser rei, amb la promesa de grans riqueses i de la mort del lleó un cop destronat.

    Mentrestant, el gat és ordenat cambrer del rei, perquè menja rates i se li assembla; i el ca, porter, perquè hi sent de lluny i lladra. Na Renard per acomplir la venjança va a cercar el bou i el cavall. Pel camí troba el bou de tornada i argumenten i parlen de la maldat de l'home. Na Renard aconse­lla el bou que es refaci pasturant i que braoli tres vegades de dia i de nit. Així, quan tothom s'espan­ta de sentir aquells crits, Na Renard es vanta de tenir art i mestria suficients per vèncer aquell ani­mal i portar-lo domesticat a la cort. Va a cercar el bou i l'aconsella de presentar-se submís al lleó, i així ho fa. El bou explica als animals la maldat, la corrupció i la indecència del gènere humà i tots en tenen por. Na Renard aconsella, en canvi, d'enviar-li mis­satgers i obsequis. L'onça i el lleopard són els missatgers i duen com a regals el ca i el gat (que es tornen domèstics). Na Renard esdevé el nou porter i el bou, el nou cambrer. [Primera ascensió de la guineu]

    En la missió, els ambaixadors veuen la iniqui­tat del gènere humà i de tots els seus estaments. Mentrestant, Na Renard incita el lleó a prendre per muller la muller del lleopard, contra la seva voluntat i la voluntat de la lleona i de tot el Con­sell, que ja veuen amb por el poder de Na Renard sobre el rei, acció que s'acosta a les dels humans. De retorn, en saber el lleopard que el lleó ha pres forçadament la seva muller, la lleoparda, comença a planejar la venjança.

    Na Renard demana protecció al rei contra les ires del lleopard i és nomenat conseller (i el paó, el nou porter). [Segona ascensió de la guineu] El lleopard acusa públicament el rei de traïció, i, per enveja del lleopard, l'onça es presta a defensar en batalla l'honor del rei. Natu­ralment, guanya la lluita el lleopard, perquè Déu sempre fa guanyar qui té la raó, i mata l'onça. Havent-se demostrat la traïció reial, irat, el rei mata el lleopard davant la indignació de tots per aquesta injustícia. Na Renard ha aconseguit eli­minar dos dels seus rivals (sobretot el lleopard, que li va impedir de ser conseller) i minar el prestigi del rei. [Tercera ascensió de la guineu] L'endemà, Na Renard aconsella el rei que enviï uns altres missatgers als humans, i li són en­viats com a obsequi l'ós i el llop, amb la serp com a missatger. Així li queda el camp encara més lliure. Na Renard ordeix un pla (fer-lo passar per malalt) perquè el bou, que ha delatat les seves argúcies, sigui devorat pels animals. Dels qui resten, només el gall sembla que gosi contradir Na Renard amb consells que sempre el rei escolta, i Na Renard se'l menja. Amb el conill de cambrer i el paó de porter, Na Renard, únic conseller [quarta ascensió], domina la si­tuació perquè el lleó li fa cas en tot. I es proposa acabar el pla que havia promès a l'elefant, matar el lleó i nomenar-lo a ell rei. Així el domini serà total.

    Però Na Renard no compta amb la lleialtat i la por de l'elefant ni amb la seva manca d'ambi­ció, i tampoc no compta que l'elefant no se'n fia perquè ha demostrat a bastament la seva traïdora i pensa que si ell és rei pot trobar-se en perill perquè llavors Na Renard també ho pot voler ser. Na Renard proposa a l'elefant de provocar amb enganys una baralla entre el senglar i el lleó, baralla que guan­yaria el lleó, però que el deixaria tan cansat que amb la seva força li seria fàcil a l'elefant de ma­tar-lo. L'elefant fa pinta d'acceptar sempre que s'hi impliquin el conill i el paó (ja que els necessitarà com a testimonis del que promet a Na Renard: esdevenir única consellera), i mentre Na Renard parla amb el senglar, l'elefant ho explica tot al lleó, li demana perdó i li diu que l'única manera d'aca­bar amb aquesta situació és matant Na Renard. L'elefant també denuncia el pla al senglar. El lleó reuneix la cort i fa que els implicats confes­sin. Confiant que el conill i el paó callaran per por, Na Renard diu que tot és una estratègia que ella ha tramat per provar la lleialtat dels conse­llers al rei. El lleó fa un gran bram que estamor­deix el conill i el paó, i confessen la maquinació. El lleó, allí mateix, mata Na Renard. Un cop morta, el lleó reestructura la seva cort; n'expulsa el conill i el paó (que com que són de baix esta­ment no poden tenir alta qualitat moral, com es comenta de Na Renard) i nomena consellers l'elefant, el senglar i altres animals honrats. Morta la guineu, tornà "sa cort en bon estament". I acabat el LB, Fèlix el portà a un rei "perquè veiés la manera segons la qual, observant els actes de les bèsties, es dóna a entendre com el rei ha de regnar i com ha de guardar-se de consells malvats i d'homes falsos".

    Llibre de les Bèsties CATALÀ