Dret Penal

Delictes. Homicidi. Assassinat. Inducció al suicidi. Eutanàsia. Avortament. Lesions. Detencions il·legals. Segrestaments. Agressions sexuals

  • Enviado por: Regi
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 106 páginas
publicidad
publicidad

LLIÇÓ 1: NOCIÓ DE LA PART ESPECIAL DEL CP.

Seguim la teoria alemanya i, aquesta distingeix entre tres categories: la tipicitat, l'antijuricitat i la culpabilitat.

L'element fonamental per entendre el be jurídic és l'antijuricitat de la conducta.

El delicte té dues parts: per una banda, l'objectiva o externa, que es manifesta amb una acció, i, per altra banda, la subjectiva que es manifesta en la culpabilitat.

La teoria alemanya del delicte distingeix entre aquests dos aspectes però no sempre ha estat fàcil diferenciar entre la tipicitat i l'antijuricitat. Bering distingia entre tipicitat i antijuricitat. No obstant, Mezger no feia tal distinció i, deia, que el delicte era una acció típicament antijurídica.

La tipicitat i l'antijuricitat dóna lloc al que s'anomena l'injust. L'injust és l'acció típicament antijurídica (unió de tipicitat i antijuricitat).

  • El primer anàlisis que es fa de qualsevol delicte és l'externa. Hi ha d'haver una conducta típica.(o no) analisis externo - Tipicidad - conducta tipica.

  • La culpabilitat fa referència a la imputabilitat del subjecte en el delicte. El CP regula supòsits que eximeixen de responsabilitat o l'atenuen. Antijuridica - causas de justificacion - no antijuridicas.

  • El que primer s'ha de veure és si la conducta és típica o no, llavors si és antijurídica (ppi legalitat). Una conducta típica no serà antijurídica si apareixen causes de justificació. Ex. si una persona en mata a una altra en legítima defensa, tenim que la conducta “matar” és típica però la “legítima defensa” és causa de justificació. per tant tenim a una conducta típica i antijurídica. Si no passem el primer estadi (tipicitat i antijuricitat) no podem passar a la culpabilitat.

    El dret penal evita lesions als béns jurídics que són de protecció, aquests són els béns jurídics més importants, ex. vida, patrimoni, integritat física,... .

    Els béns jurídics es distingeixen entre els que es denominen individuals (ex vida, salut) i els difusos (ex treball que es faci en seguretat i higiene del treball, medi ambient,...).

    Ppi de lesivitat ! exigeix que només seran objecte de càstig, de pena, aquells béns jurídics que prèviament han estat seleccionats perquè són lesius per a la persona, per la naturalesa, per l'economia,... Aquest ppi fa que no es pugui penar qualsevol tipus de conducta (no es protegirà ni penarà cap be jurídic que no existeixi o estigui seleccionat en el CP o lleis especials).

    A vegades el be jrc protegit i l'objecte material coincideixen (ex matar a una persona, tant el be jrc protegit (vida) com l'objecte material (vida de la persona) coincideixen). Però no sempre és així, hi ha vegades que el be jrc protegit és diferent a l'objecte material (ex una persona dóna un cop de puny a un policia uniformat, aquesta persona està cometent un delicte d'atemptat a l'autoritat. L'objecte material serà la vida o salut del policia i el be jrc protegit serà la seguretat o el respecte, no és un delicte de lesions).

    Funcions del be jurídic: (3)

  • Funció interpretativa. A través d'aquesta s'aconsegueix excloure conductes que no posen en perill o lesionen el be jurídic protegit. Ex si A clava un ganivet a B, el be jrc de la integritat física es veu pertorbat. Per contra, quan un metge obra a una persona també està pertorbant el be jrc d'integritat física. Objectivament considerat els dos supòsits podrien ser el mateix. No obstant, es distingeix quan es penarà i quan no. La primera conducta està penada doncs es vulnera el be jrc d'integritat física. La segona conducta està consentida i, a més, és finalitat curativa per tant, no és rellevant pel dret penal.

  • Funció sistemàtica. En el CP, cap. III, estant classificats els delictes segons el be jurídic protegit.

  • Criteri per la medició de la pena. En funció de la menor o major intensitat de la lesió s'imposarà una pena o una altra.

  • Està sorgint una nova corrent a Europa i comença a haver-hi autors (alemanys sobretot) que parlen de prescindir de la denominació del be jurídic protegit.

    Gran discussió: es parlava de l'element extern o objectiu que era o és l'acció del delicte, i, de l'element subjectiu que és la intenció de l'autor, el dol. Al ppi el dol se situava en la culpabilitat (seguidors de la teoria causal). Belsen, fundador del finalismo (?), va portar el dol a la tipicitat. El TS ha vingut seguint la última teoria (la de Belsen). Aquesta divisió entre causalisme i finalisme s'està convertint en una altra discussió entre dues corrents noves: el funcionalisme i el normativisme. El pare del funcionalisme és Jakobs i el pare del normativisme és Hassemer.

    Funcionalisme:

    Jakobs és qui entén que no s'ha de parlar de be jurídic. Allò important, diu, és el deure que tota persona té de comportar-se en una societat amb arreglament a les normes jurídiques, de respectar el dret. Es consideren deures de comportament, no béns jurídics. Aquesta teoria està basada en la idea de l'Estat social (art 1 CE). Parteix de la base o filosofia de que les persones s'han de comportar. El problema és que parteix de la base que totes les persones estant culturalitzades mínimament.

    Normativisme:

    Hassemer (catedràtic francès) entén que s'ha de continuar parlant de béns jurídics, teoria normativista, perquè diu, d'acord que estem en un Estat social però també és un Estat democràtic i de dret. Per tant, un Estat no pot castigar tots els deures.

    Els béns jurídics han de tenir una funció limitadora de la facultat sancionadora de l'Estat. L'Estat penarà o castigarà quan aquest deure de comportament hagi posat en perill o hagi lesionat un be jurídic.

    LLIÇÓ 2: DELICTES CONTRA LA VIDA HUMANA INDEPENDENT: HOMICIDI I ASSASSINAT

    La importància del delicte d'homicidi és que és el primer delicte que ens trobem a l'obrir el títol III del CP. D'aquest es deriven els demés delictes.

    El be jurídic protegit del delicte d'homicidi és la vida. La vida té una importància des del pdv constitucional, art 15 CE.

    A més, el dret penal protegeix la vida d'una forma absoluta. Ni tant sols el titular de la mateixa té dret sobre ella, disposa d'ella.

    El CP també castiga la inducció i l'ajuda o col·laboració. En aquest cas s'incorrerà en un delicte d'ajuda a l'homicidi.

    El problema que es planteja amb la vida és què s'entén, jurídicament, per aquest concepte “vida”. La vida és protegida des del moment del naixement fins la mort de la persona. El problema en dret penal és determinar en quin moment comença a protegir-se la vida. Existeixen els delictes d'absort, de manipulacions al fetus. Si en aquests casos ja estem en presència de vida aplicarem delictes d'homicidi, si no ha començat la vida estarem en una altra classe de delictes, x ex delicte d'abort. Es barregen diferents teories:

  • Teoria de la respiració. Quan el fetus comença a respirar fora de la mare.

  • Teoria del tall del cordó umbilical. Quan respiri però a més se li talli el cordó umbilical.

  • Teoria de la percepció visual. L'important és que es pugui veure el fetus, que hagi sortit del claustre matern. (IMP)

  • S'entén que és aplicable la tercera teoria.

    El TS està retrocedint en el concepte de vida perquè la Sala segona del TS, en una Stc del 99, va entendre que hi havia vida des del moment que començaven els dolors del part ja que és l'anunci d'una nova vida.

    La teoria que doctrinalment se segueix, amb excepció d'aquesta Stc del TS, és la tercera. - Tª de la percepcio visual.

    Una vegada comprovat que el fetus ha sortit, el segon dels requisits per aplicar la teoria de vida serà que la persona estigui separada de la mare i visqui.

    L'art 30 CC manifesta que es considera nascut al fetus que tingués figura humana i visqués 24 hores totalment desprès del pit matern. Aquest criteri jurídic que ens serveix per resoldre problemes particulars no ens val per l'àmbit del dret penal doncs en aquest àmbit penal la vida comença molt abans del que es diu civilment. (dif. Concepto vida CC)

    (Be juridic vida, es protegeix desde el naixement fins la mort.)

    També, la protecció del be jurídic protegit exigeix fins quan l'hem de protegir, s'ha de protegir fins la mort. Però la mort tampoc és fàcil de determinar. No és suficient amb la teoria del cessament de la respiració, tampoc és suficient el mer criteri d'absència de batecs en el cor. La persona està morta quan no hi hagi activitat cerebral, quan existeixi un encefalograma pla. Aquest és el criteri de la llei de trasplantaments del 79.

    Delicte d'homicidi (138 CP)

    El que matare a otro será castigado, como reo de homicidio, con la pena de prisión de diez a quince años.

    Homicidi és la mort genèrica d'una persona a una altra. Varies són les formes per les quals es pot causar la mort d'una persona i diferents són els articles establerts al CP. El dret penal, en virtut del ppi de legalitat penal, ha d'establir els criteris d'imputació penal de la mort. Hem d'acudir a l'art 5 CP (no hi ha pena sense dol o imprudència). La mort rellevant des del pdv penal és la mort dolosa o imprudent. La mort que ha estat ocasionada per cas fortuït o força major no és rellevant penalment perquè no es pot imputar a cap persona.

    El nostre CP distingeix entre:

    • Imprudència greu. Constitueix delicte (142 CP).

    • Imprudència lleu. Constitueix falta (621.2 CP).

    El dret penal que s'imposa a partir de la il·lustració, el que regeix avui, és el dret penal que es regeix pel fet. Si bé pot quedar quelcom del dret penal de l'autor en la mesura que veiem, el CP del 95 en funció de qui sigui l'autor del delicte estableix una pena major o menor (ex parentesc. És més greu matar a un altre de dins de la família que no pas matar a una altra persona aliena a la família. S'estableix agravant de parentesc).

    Aquest desvalor de l'acció es pot fer ex - ante (abans de que passi el fet), apareix la temptativa i els actes de conspiració, proposició i provocació. També s'ha de tenir en compte el resultat ex - post, una vegada la mort s'ha produït. Si la mort s'ha utilitzat mitjançant instruments del 139 estarem en presència de delicte d'assassinat, sinó, estarem davant un delicte d'homicidi.

    Punt de vista objectiu

    El be jurídic vida correspon amb l'objecte material. No s'estableix cap condició en el subjecte actiu ni en el passiu, l'únic és que en el passiu la persona estigui viva. Tothom pot ser subjecte d'aquest delicte d'homicidi.

    No obstant, el CP estableix que la mort de segons quines persones, pel càrrec o funció que aquests portin a terme, anirà per delictes específics (ex matar al cap d'Estat anirà per l'art 485 CP; matar a un cap d'Estat estranger o qualsevol persona protegida internacionalment anirà per l'art 605 CP; terroristes anirà per l'art 572 CP).

    El delicte d'homicidi és el tipus bàsic.

    L'acció consisteix en matar a un altre, el delicte d'homicidi és un delicte de resultat en el sentit de que perquè s'hagi lesionat a la persona no es dóna tal delicte, la persona ha d'haver mort perquè es pugui imputar delicte d'homicidi.

    La mort d'una persona es pot produir per omissió, comissió per omissió. Per imputar una mort de comissió per omissió hem d'anar a la posició de garant.

    Articulo 11.

    Los delitos o faltas que consistan en la producción de un resultado sólo se entenderán cometidos por omisión cuando la no evitación del mismo, al infringir un especial deber jurídico del autor, equivalga, según el sentido del texto de la Ley, a su causación. A tal efecto se equiparará la omisión a la acción:

    a) Cuando exista una específica obligación legal o contractual de actuar.

    b) Cuando el omitente haya creado una ocasión de riesgo para el bien jurídicamente protegido mediante una acción u omisión precedente.

    Tenim les fonts de posicions de garant en l'art 11 CP són tres:

    • La llei. Ex pàtria potestat. El pare o mare que no alimenti al fill, i aquest mori, se'ls imputaria un delicte d'homicidi en comissió per omissió. S'han saltat uns deures establerts en la llei.

    • El contracte o relacions contractuals. Ex avis que viuen en residències privades. Si aquests centres o residències incompleixen el contracte fet, x ex l'avi paga perquè se li doni de menjar, se li faciliti higiene... i no se li donen aquestes possibilitats i mor, llavors se l'imputarà la mort de l'avi a la persona física encarregada del centre.

    • Fonts d'ingerència (11b). Ex. l'arquitecte dóna una obra i no facilita als operaris mesures de seguretat i x ex els fa treballar a 12m d'altura, un operari cau i mor. Li serà imputada la mort en comissió per omissió perquè no ha complert tots els requisits que obliga la llei.

    Així, la mort a més de per acció també es pot imposar per comissió per omissió.

    El delicte d'homicidi és un delicte de resultat, exigeix la mort. La mort ha de ser produïda com a conseqüència directa de l'acció. Relació de causalitat. Ex A lesiona a B. B mor a l'ambulància. No s'imputa homicidi a A, sinó temptativa d'homicidi perquè és conseqüència aliena al subjecte actiu.

    Les causes concurrents o preexistents són diferents. A dispara a B i B mor abans que hagués mort una persona normal perquè patia una malaltia. Tal fenomen és indiferent pel dret penal. Les causes sobrevingudes, per contra, no són imputables a l'autor.

    Punt de vista subjectiu

    El delicte d'homicidi exigeix dol (coneixement i voluntat de la realització). El 138 CP recull d'homicidi dolòs o intencionat. La jurisprudència del TS distingeix entre tres tipus de dol: el directe, el de segon grau i l'eventual.

    El problema el planteja el dol eventual (frontera entre dol eventual i imprudència).

    Dins el tipus subjectiu hi ha els problemes d'error.

    • Error in personam. Es indiferent en dret penal. A vol matar a B i mata al germà de B que va al costat de B enlloc de matar a B. No té importància, se li imputa igualment la mort del germà de B.

    • Error en el cop. Si surten dues persones (B i C) i A dispara igualment però té mala punteria i enlloc de matar a B, lesiona a C. Això si que és important penalment. Tenim temptativa, forma imperfecta, d'homicidi i a més, tenim delicte de lesions.

    L'altra forma d'imputació és el delicte d'homicidi imprudent. És la mort sense diligència. Tes elements:

  • Realització d'una acció sense utilitzar la diligència deguda.

  • Previsibilitat del resultat.

  • Producció del resultat de mort que ha de poder ser imputat al subjecte actiu.

  • Per resoldre els problemes d'imputació el TS segueix la teoria de la imputació objectiva, és a dir, l'acció ha generat un risc no permès amb capacitat per produir un resultat que ha vulnerat un be jrc protegit.

    Quan el CP protegeix la vida no ho fa fins a l'extrem que hem de suportar el mal, existeixen causes de justificació. les causes de justificació que apareixen en el delicte d'homicidi és la legítima defensa:

    Articulo. 20.4.º

    El que obre en defensa de la persona o derechos propios o ajenos, siempre que concurran los requisitos siguientes:

    Primero. Agresión ilegítima. En caso de defensa de los bienes se reputará agresión ilegítima el ataque a los mismos que constituya delito o falta y los ponga en grave peligro de deterioro o pérdida inminentes. En caso de defensa de la morada o sus dependencias, se reputará agresión ilegítima la entrada indebida en aquélla o éstas.

    Segundo. Necesidad racional del medio empleado para impedirla o repelerla.

    Tercero. Falta de provocación suficiente por parte del defensor. (amb els tres requisits, si no es donen els tres requisits serà 21.1 CP)

    I el articulo. 20.7º El que obre en cumplimiento de un deber o en el ejercicio legítimo de un derecho, oficio o cargo. En los supuestos de los tres primeros números se aplicarán, en su caso, las medidas de seguridad previstas en este Código.

    En la LD el problema és determinar quan existeix una agressió il·legítima, en els supòsits de baralles amb armes blanques, el TS no dóna legítima defensa completa doncs les dues parts s'estan agredint. A més, ha d'existir proporció de mitjans, si no existeix proporció no es dóna la racionalitat del mitjà utilitzat. També s'ha de donar el requisit de la provocació.

    En quan als actes preparatoris, el CP estableix la conspiració (17CP), la proposició (17 CP) i la provocació (18 CP). El CP antic del 73 recollia els tres actes preparatoris junts. El CP del 95 separa la provocació perquè recull els delictes d'apologia en ella.

    Artículo 17.

    1. La conspiración existe cuando dos o más personas se conciertan para la ejecución de un delito y resuelven ejecutarlo.

    2. La proposición existe cuando el que ha resuelto cometer un delito invita a otra u otras personas a ejecutarlo.

    3. La conspiración y la proposición para delinquir sólo se castigarán en los casos especialmente previstos en la Ley.

    Artículo 18.

    1. La provocación existe cuando directamente se incita por medio de la imprenta, la radiodifusión o cualquier otro medio de eficacia semejante, que facilite la publicidad, o ante una concurrencia de personas, a la perpetración de un delito.

    Es apología, a los efectos de este Código, la exposición, ante una concurrencia de personas o por cualquier medio de difusión, de ideas o doctrinas que ensalcen el crimen o enaltezcan a su autor. La apología sólo será delictiva como forma de provocación y si por su naturaleza y circunstancias constituye una incitación directa a cometer un delito.

    2. La provocación se castigará exclusivamente en los casos en que la Ley así lo prevea.

    Si a la provocación hubiese seguido la perpetración del delito, se castigará como inducción.

    Tenim també les formes imperfectes d'execució, això és la temptativa (16 CP) per a la comissió del fet delictiu. El CP 73 distingia entre temptativa i frustració. El CP 95 no distingeix aquests termes, però distingeix entre temptativa acabada (equival a l'antiga frustració. Ex A dispara a B però el dispar no afecta a un òrgan vital i la persona no mor perquè rep assistència mèdica ràpida) i temptativa inacabada (quan no es practiquen tots el mitjans necessaris. Ex petita dosis de verí per matar a algú).

    Es planteja el problema del desestimen en la temptativa (16.2 CP).

    Artículo 16.

    1. Hay tentativa cuando el sujeto da principio a la ejecución del delito directamente por hechos exteriores, practicando todos o parte de los actos que objetivamente deberían producir el resultado, y sin embargo éste no se produce por causas independientes de la voluntad del autor.

    2. Quedará exento de responsabilidad penal por el delito intentado quien evite voluntariamente la consumación del delito, bien desistiendo de la ejecución ya iniciada, bien impidiendo la producción del resultado, sin perjuicio de la responsabilidad en que pudiera haber incurrido por los actos ejecutados, si éstos fueren ya constitutivos de otro delito o falta.

    3. Cuando en un hecho intervengan varios sujetos, quedarán exentos de responsabilidad penal aquel o aquellos que desistan de la ejecución ya iniciada, e impidan o intenten impedir, seria, firme y decididamente, la consumación, sin perjuicio de la responsabilidad en que pudieran haber incurrido por los actos ejecutados, si éstos fueren ya constitutivos de otro delito o falta.

    Compte amb les faltes ! art 15.2 CP. No es pot donar la temptativa en les faltes.

    Artículo 15.

    1. Son punibles el delito consumado y la tentativa de delito.

    2. Las faltas sólo se castigarán cuando hayan sido consumadas, excepto las intentadas contra las personas o el patrimonio.

    Excepció: només es castigaran contra les persones o contra el patrimoni.

    Delicte d'assassinat (139 CP)

    Artículo 139.

    Será castigado con la pena de prisión de quince a veinte años, como reo de asesinato, el que matare a otro concurriendo alguna de las circunstancias siguientes:

    1.ª Con alevosía.

    1.ª Por precio, recompensa o promesa.

    1.ª Con ensañamiento, aumentando deliberada e inhumanamente el dolor del ofendido.

    L'assassinat és matar a una altra persona utilitzant algun/s de les formes o mitjans establerts en el 139 CP (traïdoria; per preu, recompensa o promesa; amb acarnissament, augmentant de manera deliberada i inhumana el dolor de l'ofès). Si apareix un mitjà d'aquests ja és suficient perquè es doni aquest delicte d'assassinat. Quan n'apareixen més d'un tenim una regla insalvable en l'art 140 CP (tipus qualificat) en el que s'estableix que s'imposarà la pena de presó de 20 a 25 anys quan apareixen més d'un requisit de l'art 139 CC. Si apareixen les tres circumstàncies també s'aplicarà el 140 CP.

    Artículo 140.

    Cuando en un asesinato concurran más de una de las circunstancias previstas en el artículo anterior, se impondrá la pena de prisión de veinte a veinticinco años.

    Amb la regulació actual del CP veiem que l'assassinat ve a ser un homicidi agreujat, encara que en la doctrina llegirem que són delictes autònoms que no tenen res a veure. Però pot defensar-se que assassinat és homicidi agreujat.

    Què passa si es causa la mort entre persones vinculades x ex per matrimoni? S'ha produït una mort. En el CP del 73 això era considerat un parricidi (mort amb circumstàncies d'agreujament de parentesc). El CP del 95 estableix l'agravant de parentesc que és genèrica (art 65 CP).

    Artículo 65.

    1. Las circunstancias agravantes o atenuantes que consistan en la disposición moral del delincuente, en sus relaciones particulares con el ofendido o en otra causa personal, servirán para agravar o atenuar la responsabilidad sólo de aquellos en quienes concurran.

    2. Las que consistan en la ejecución material del hecho o en los medios empleados para realizarla, servirán únicamente para agravar o atenuar la responsabilidad de los que hayan tenido conocimiento de ellas en el momento de la acción o de su cooperación para el delito.

    Quan hi haurà traïdoria per parlar d'assassinat? Està definit en el 22.1 i 2 CP. La traïdoria només es dóna en els delictes contra les persones (no es dóna x ex en el robatori). Hi ha diferents formes de traïdoria: per traïció, per sorpresa,... La traïdoria, en definitiva, és utilitzar mitjans per assegurar l'execució.

    Artículo 22.

    Son circunstancias agravantes:

    1.ª Ejecutar el hecho con alevosía.

    Hay alevosía cuando el culpable comete cualquiera de los delitos contra las personas empleando en la ejecución medios, modos o formas que tiendan directa o especialmente a asegurarla, sin el riesgo que para su persona pudiera proceder de la defensa por parte del ofendido.

    2.ª Ejecutar el hecho mediante disfraz, con abuso de superioridad o aprovechando las circunstancias de lugar, tiempo o auxilio de otras personas que debiliten la defensa del ofendido o faciliten la impunidad del delincuente.

    La segona circumstància és el preu, la recompensa o la promesa. Es castiguen a les persones que cobren per matar a una altra persona. El CP diu per preu, no mitjançant preu, per tant la mort és conseqüència directa del preu que rebrà. Tenim que un cobra i un altre paga. A qui se li aplica l'agravant del preu? Al qui paga? O se li aplica només al qui actua per preu o recompensa? Al qui paga se li imputarà homicidi per via d'inducció. I al qui cobra el delicte d'assassinat.

    Art. 20.3.ª Ejecutar el hecho mediante precio, recompensa o promesa.

    La tercera circumstància és actuar amb acarnissament, augmentant de manera deliberada i inhumana el dolor de l'ofès, això és causar mals innecessaris. Es plantegen molts problemes, x ex la Stc del TSJ Catalunya de les 70 punyalades. El TS arrel de la polèmica social va revocar aquesta sentència del TSJ Cat. i va dir que si que es donava l'acarnissament. El supòsit típic d'acarnissament és matar torturant, apagar cigarrets a la víctima abans d'apunyalar-la x ex. Són problemes molt de la casuística, del cas concret.

    Art. 20.5.ª Aumentar deliberada e inhumanamente el sufrimiento de la víctima, causando a ésta padecimientos innecesarios para la ejecución del delito.

    L'aspecte subjectiu del delicte d'assassinat és el mateix que el delicte d'homicidi.

    Delicte d'homicidi imprudent (142 CP)

    Artículo 142.

    1. El que por imprudencia grave causare la muerte de otro, será castigado, como reo de homicidio imprudente, con la pena de prisión de uno a cuatro años.

    2. Cuando el homicidio imprudente sea cometido utilizando un vehículo a motor, un ciclomotor o un arma de fuego, se impondrá asimismo, y respectivamente, la pena de privación del derecho a conducir vehículos a motor y ciclomotores o la privación del derecho a la tenencia y porte de armas, de uno a seis años.

    3. Cuando el homicidio fuere cometido por imprudencia profesional se impondrá además la pena de inhabilitación especial para el ejercicio de la profesión, oficio o cargo por un período de tres a seis años.

    El CP 95 ha introduït els sistemes d'incriminació per imprudència taxats (numerus clausus de delictes imprudents).

    Art 12 CP.

    Las acciones u omisiones imprudentes sólo se castigarán cuando expresamente lo disponga la Ley.

    Això té la seva importància pràctica en l'error de prohibició.

    S'exclou la responsabilitat penal si l'individu no podia assessorar-se, error invencible. Si l'individu podia assessorar-se, error vencible.

    Artículo 14

    1. El error invencible sobre un hecho constitutivo de la infracción penal excluye la responsabilidad criminal. Si el error, atendidas las circunstancias del hecho y las personales del autor, fuera vencible, la infracción será castigada, en su caso, como imprudente.

    2. El error sobre un hecho que cualifique la infracción o sobre una circunstancia agravante, impedirá su apreciación.

    3. El error invencible sobre la ilicitud del hecho constitutivo de la infracción penal excluye la responsabilidad criminal. Si el error fuera vencible, se aplicará la pena inferior en uno o dos grados.

    L'error de prohibició es dóna x ex quan tu, ciutadà d'EUA, ignores que en el CP espanyol es castiga la tenència d'armes, i et passeges per Espanya amb una arma. S'anirà al delicte imprudent i si aquest no existeix, s'exclourà la responsabilitat penal que aquesta persona hagués pogut tenir.

    LLIÇÓ 2: DELICTES CONTRA LA VIDA HUMANA INDEPENDENT. INDUCCIÓ I COOPERACIÓ AL SUÏCIDI. L'EUTANÀSIA.

    Aquest és un tema molt subjectiu i conflictiu. Fins a quin punt la persona pot opinar sobre la seva vida i fins a quin punt pot intervenir l'Estat en la decisió d'una persona que es vol suïcidar.

    Artículo 143.

    1. El que induzca al suicidio de otro será castigado con la pena de prisión de cuatro a ocho años.

    2. Se impondrá la pena de prisión de dos a cinco años al que coopere con actos necesarios al suicidio de una persona.

    3. Será castigado con la pena de prisión de seis a diez años si la cooperación llegara hasta el punto de ejecutar la muerte.

    4. El que causare o cooperare activamente con actos necesarios y directos a la muerte de otro, por la petición expresa, seria e inequívoca de éste, en el caso de que la víctima sufriera una enfermedad grave que conduciría necesariamente a su muerte, o que produjera graves padecimientos permanentes y difíciles de soportar, será castigado con la pena inferior en uno o dos grados a las señaladas en los números 2 y 3 de este artículo.

    El CP 95 té una defectuosa tècnica legislativa. En un tipus genèric hi apareixen més d'una conducta delictiva que es podrien regular perfectament separades. Així, l'art 143 CP recull quatre conductes completament diferents, són:

  • La inducció al suïcidi.

  • La cooperació necessària al suïcidi.

  • La cooperació executiva. No deixa de ser una cooperació necessària però la diferència és que en la cooperació necessària la persona que ajuda al qui es vol suïcidar actua proporcionant mitjans. En la cooperació executiva la persona que coopera realitza o produeix la mort d'aquella persona que es vol suïcidar. La pena és major en la cooperació executiva que en la necessària.

  • L'eutanàsia. El CP no ho diu així, no utilitza la paraula “eutanàsia”, però d'aquest precepte esdevé l'eutanàsia.

  • Aquests quatre punts seran el marc de l'estudi de la lliçó 3. Són figures on s'incriminaran conductes de participació en el suïcidi. La vida és protegida per la CE (art 15). Aquesta protecció va fins al punt que una persona no pot ajudar o induir a algú altre a que se suïcidi.

    Artículo 15. Constitucion.

    Todos tienen derecho a la vida y a la integridad física y moral, sin que, en ningún caso, puedan ser sometidos a tortura ni a penas o tratos inhumanos o degradantes. Queda abolida la pena de muerte, salvo lo que puedan disponer las leyes penales militares para tiempos de guerra.

    Dues qüestions comunes als quatre supòsits del 143 CP són:

  • Concepte jurídic de suïcidi.

  • Rellevància juridico-penal que té la mort del suïcida.

  • Concepte jurídic de suïcidi.

  • Hem de veure si el suïcidi és un requisit del tipus. Tenim el suïcidi tipificat en el 143 CP. S'ha de donar un suïcidi per poder aplicar el 143 CP.

    Des del pdv jurídic hem de veure què és el suïcidi. Per què hi hagi suïcidi hem de veure quines condicions han d'aparèixer en el subjecte passiu i, ha d'existir una autèntica voluntat de morir. Així, el suïcidi es pot definir com la mort volguda d'una persona imputable.

    Condicions del subjecte passiu, doctrinalment hi ha diferents criteris:

    • Imputabilitat del subjecte passiu.

    • Domini del fet per part del suïcida (teoria del domini del fet). Saber perquè s'ha produït la mort.

    • Capacitat natural de judici que li permetia conèixer l'assoliment de la conducta.

    • Criteris que s'exigien per donar validesa en el consentiment del delicte de lesions.

    Allò rellevant des del pdv jurídic és que la voluntat suïcida sigui lliure i assumida amb coneixement de la seva privació de la vida. El subjecte passiu ha de comprendre l'abast de treure's la vida.

    Els supòsits que queden fora del suïcidi són:

    • Que el subjecte passiu sigui una persona incapaç (art 25 CP).

    Artículo 25

    A los efectos de este Código se considera incapaz a toda persona, haya sido o no declarada su incapacitación, que padezca una enfermedad de carácter persistente que le impida gobernar su persona o bienes por sí misma.

    • Que el subjecte passiu sigui un menor d'edat. (art 19 CP)

    Artículo 19.

    Los menores de dieciocho años no serán responsables criminalmente con arreglo a este Código. Cuando un menor de dicha edad cometa un hecho delictivo podrá ser responsable con arreglo a lo dispuesto en la ley que regule la responsabilidad penal del menor.

    • Que el subjecte passiu hagi estat coaccionat per treure's la vida. En dret civil s'anomena una mort viciada.

    En aquests supòsits estaríem en presència d'un autor mediat, i es reconduiria la conducta a un homicidi o un assassinat. Aniríem al 28.a) CP.

    Artículo 28.

    Son autores quienes realizan el hecho por sí solos, conjuntamente o por medio de otro del que se sirven como instrumento.

    También serán considerados autores:

    a) Los que inducen directamente a otro u otros a ejecutarlo.

    b) Los que cooperan a su ejecución con un acto sin el cual no se habría efectuado.

    Així, el suïcida és aquella persona que és plenament capaç, que és major d'edat i que no està subjecte a cap tipus de coaccions i, decideix treure's la vida.

  • Rellevància jurídico-penal que té la mort del suïcida.

  • La mort s'ha de produir perquè es consumeixi el delicte. Ho deduïm del paràgraf tres de l'art 143 CP. La mort és un element del tipus.

    Una altra explicació per la que es pot afirmar que es requereix la mort és la ubicació sistemàtica del precepte.

    Un tercer element que afecta a l'element subjectiu del delicte és que és un delicte dolòs, no es pot donar la comissió imprudent perquè no existeix on es tipifica la cooperació o inducció imprudent d'aquest delicte.

  • La inducció al suïcidi (143.1 CP).

  • 1. El que induzca al suicidio de otro será castigado con la pena de prisión de cuatro a ocho años.

    La inducció del 143.1 CP hem de formar-la referida a la inducció de l'art 28 lletra a) CP on es consagra que seran considerats autors els qui indueixen directament a algú altre o a altres a executar una conducta delictiva.

    Perquè es pugui parlar de inducció han de donar-se els requisits que han estat aportats des de la doctrina i que són demanats pel TS. Són:

    • La inducció ha de ser eficaç, és a dir, que l'inductor comet el fet delictiu com a conseqüència de les influències psíquiques de l'autor. Pel que fa als mitjans per a la comissió, qualsevol mitjà que sigui idoni serà eficaç.

    • Ha de ser directa. La proposició ha de ser directa i dirigida a la persona determinada i concreta que posteriorment es treu la vida. No poden ser mers comentaris x ex.

    • Que el subjecte, el suïcida, hagi executat l'acció suïcida. S'exclouen les formes imperfectes d'execució (temptativa x ex). S'exigeix que es produeixi la mort. Doctrinalment s'ha admès que són impunes les formes imperfectes d'execució.

    • L'inductor ha de provocar l'acció dolosament. S'exigeix dol directe.

  • Cooperació necessària (143.2 CP).

  • 2. Se impondrá la pena de prisión de dos a cinco años al que coopere con actos necesarios al suicidio de una persona.

    Aquesta modalitat és diferent a la inducció del 143.1 CP. Dues qüestions a tenir en compte:

  • Determinació dels actes que engloben o poden englobar la cooperació necessària.

  • Pel que fa aquesta qüestió poden ser aplicables els mateixos criteris de la cooperació de l'art 28 lletra b) CP (és un requisit sine qua non). Allò important és saber si l'acte va ser determinant pel suïcidi o no. Si facilitem el mitjà (x ex una arma) per la mort és evident que seran actes necessaris perquè x ex sense arma no s'hagués disparat i no hi hagués hagut mort. Per tant, hem de veure si el suïcida hagués mort sense l'acte, és a dir, si podia haver prescindit de l'acte per a la seva mort. És un supòsit que dependrà del cas concret, de la casuística.

  • Es pot donar la comissió per omissió?. (Posicio de garant)

  • La majoria de la doctrina entén que no es pot imputar a una cooperació al suïcidi per via de comissió per omissió perquè ha de ser una conducta activa.

    Jurisprudencialment, hi ha hagut casos on el TS si que ha entès el delicte per comissió per omissió. Ex en matèria de delictes de terrorisme. El TS ha entès, x ex en delictes sexuals que es poden realitzar per via de comissió per omissió (ex pare que abusa de la seva filla, la mare ho sap i no diu res. El TS va dir que la conducta de la mare era cooperació per omissió).

    Des del pdv de la dimensió subjectiva el 143.2 CP exigeix dol de cooperar en l'execució del fet.

    S'han plantejat, al TS, els supòsits de l'excés en la inducció. En aquests casos el dol, la intenció, podrà ser un delicte de lesions. El TS ho anomena excés qualitatiu i aquest es dóna quan s'indueix a un delicte per ex de lesions i s'acaba induint x ex a la mort.

    Un altre tipus d'excés és el quantitatiu. Es dóna x ex quan una persona indueix a una altra persona a què es causi unes lesions que implicarien, en ppi, faltes (no requeririen tractament mèdic) però el subjecte passiu es constitueix una lesió més greu. El TS imputa aquest excés a títol de dol eventual.

  • Cooperació executiva (143.3 CP).

  • 3. Será castigado con la pena de prisión de seis a diez años si la cooperación llegara hasta el punto de ejecutar la muerte.

    Per aquest supòsit ens val tot allò dit anteriorment. El suïcida té la decisió del fet però no s'atreveix a executar la mort i ho fa a través d'un tercer. La responsabilitat penal és major que en la cooperació necessària, la pena és de sis a deu anys, s'està aproximant al delicte d'homicidi.

    L'acció és dolosa. No s'admet imprudència.

  • Eutanàsia (143.4 CP).

  • 4. El que causare o cooperare activamente con actos necesarios y directos a la muerte de otro, por la petición expresa, seria e inequívoca de éste, en el caso de que la víctima sufriera una enfermedad grave que conduciría necesariamente a su muerte, o que produjera graves padecimientos permanentes y difíciles de soportar, será castigado con la pena inferior en uno o dos grados a las señaladas en los números 2 y 3 de este artículo.

    El 143.4 CP planteja dues qüestions:

  • L'abast de la despenalització de l'eutanàsia. S'ha anat a la despenalització parcial de l'eutanàsia.

  • Requisits exigits pels supòsits d'eutanàsia.

  • L'abast de la despenalització de l'eutanàsia.

  • Existeixen dos tipus d'eutanàsia: l'activa i la passiva.

    L'eutanàsia activa són la realització dels actes executius que suposin un escurçament en la vida del pacient. Es divideix en directa i indirecta. La directa es dóna quan les conductes van dirigides directament a produir la mort (dol directe). La indirecta és l'acceptació de que determinats mitjans terapèutics utilitzats causaran, amb alta probabilitat, la mort (dol eventual).

    L'eutanàsia passiva es pot donar per la medicació per no allargar la vida del pacient o bé per la interrupció del tractament mèdic.

    Des del pdv doctrinal i tenint en compte l'escassa vigència del precepte (" 4 anys), s'ha de dir que el 143.4 CP incrimina expressament supòsits d'eutanàsia activa quan diu “causar o cooperar activament amb actes necessaris i directes a la mort d'un altre...”. Tenim una definició d'actes d'eutanàsia activa. Aquesta primera frase està recollint l'eutanàsia activa i, en concret, el tipus directe. Hi ha cooperació necessària i també hi ha una cooperació executiva. S'entenen les dues modalitats de cooperació per tant, s'entén, doctrinalment, que queden fora de l'eutanàsia directa els supòsits d'inducció.

    Es requereixen actes actius i directes.

    Els supòsits d'eutanàsia passiva o interrupció del tractament mèdic estarien despenalitzats. El “no fer” no es penaria. Hi ha doctrina que entén que la interrupció de tractament mèdic equivaldria a un “fer” (terme similar al de la comissió per omissió).

    El gran dubte és si està penalitzada o no l'eutanàsia passiva. El mateix passa amb l'eutanàsia activa indirecta, perquè s'estan aplicant tractaments mèdics que escurcen la vida del pacient. Es donen medicines de tipus pal·liatiu encara que se sap que això accelera el procés de la mort. Són medicaments tendents a disminuir el dolor. La gran majoria de la doctrina entén que això està despenalitzat. Però hi ha qui entén que existeix una alta probabilitat de que es causi la mort i, defensen que és dol eventual. El problema que hi ha en la pràctica és el de la prova.

    El 143.4 CP a la seva manera de veure, ha vingut complicant l'eutanàsia. Sobretot pel fet de si les omissions equivalen a accions o no.

  • Requisits exigits pels supòsits d'eutanàsia.

    • Ha de ser petició expressa, no ha de ser escrita. No s'admet la via de la representació. Tampoc s'admeten els testaments vitals, són aquells en què la víctima autoritza amb un escrit a què se li escurci la vida però això no és rellevant penalment doncs aquests testaments vitals no es fan al moment en què la víctima pateix. Han de ser al moment mateix de quan estàs malalt. Al moment clau que s'ha d'aplicar per tant, no valen els testaments vitals perquè estant fets amb anterioritat i no se sap quin és el coneixement i consentiment de la persona en el moment d'aplicar-lo.

    • Que la víctima pateixi una malaltia greu que li ocasioni o la condueixi a la mort. El legislador era conscient del terreny pantanós i complex en què es movia.

    • Si es mira detalladament aquest precepte 143.4 CP, es troben dos requisits objectius:

    • Malaltia greu que porti a la mort de la persona que la pateix. Són malalties d'impossible curació, i que en un termini més o menys breu produiran la mort de la persona. No s'admeten supòsits de malalts terminals.

    • Malaltia greu que produeixi patiments permanents i difícils de suportar.

    Amb decret de 17 de desembre de 1993 es despenalitza l'eutanàsia a Holanda.

    Els dubtes del legislador porten a castigar aquests supòsits en unes penes insignificativas. Es rebaixen en un o dos graus les penes dels supòsits anteriors (art. 143.2 i 3). Així tenim que es pot donar en el suposit dos la hipotètica pena de sis mesos (cooperacio necesaria), i en el supòsit tres (cooperació executiva) la pena d'un any a tres anys.

    Cal tenir present que una pena inferior a dos anys (art 80 + Condiciones del art 81 CP) pot suspendre's si no s'és reincident

    Artículo 80.

    1. Los Jueces o Tribunales podrán dejar en suspenso la ejecución de las penas privativas de libertad inferiores a dos años mediante resolución motivada, atendiendo fundamentalmente a la peligrosidad criminal del sujeto.

    2. El plazo de suspensión será de dos a cinco años para las penas privativas de libertad inferiores a dos años, y de tres meses a un año para las penas leves y se fijará por los Jueces o Tribunales, previa audiencia de las partes, atendidas las circunstancias personales del delincuente, las características del hecho y la duración de la pena.

    3. La suspensión de la ejecución de la pena no será extensiva a la responsabilidad civil derivada del delito o falta penados.

    4. Los Jueces y Tribunales sentenciadores podrán otorgar la suspensión de cualquier pena impuesta sin sujeción a requisito alguno en el caso de que el penado esté aquejado de una enfermedad muy grave con padecimientos incurables, salvo que en el momento de la comisión del delito tuviera ya otra pena suspendida por el mismo motivo.

    Artículo 81.

    Serán condiciones necesarias para dejar en suspenso la ejecución de la pena, las siguientes:

    1.ª Que el condenado haya delinquido por primera vez. A tal efecto no se tendrán en cuenta las anteriores condenas por delitos imprudentes ni los antecedentes penales que hayan sido cancelados, o debieran serlo, con arreglo a lo dispuesto en el artículo 136 de este Código.

    2.ª Que la pena impuesta, o la suma de las impuestas en una misma sentencia, no sea superior a los dos años de privación de libertad.

    3.ª Que se hayan satisfecho las responsabilidades civiles que se hubieren originado, salvo que el Juez o Tribunal sentenciador, después de oír a los interesados y al Ministerio Fiscal, declare la imposibilidad total o parcial de que el condenado haga frente a las mismas.

    I en cas de pena de sis mesos se substituirà en pena de multa o arrests de caps de setmana. (Art. 88 CP)

    Artículo 88.

    1. Los Jueces o Tribunales podrán sustituir, previa audiencia de las partes, en la misma sentencia, o posteriormente en auto motivado, antes de dar inicio a su ejecución, las penas de prisión que no excedan de un año por arresto de fin de semana o multa, aunque la Ley no prevea estas penas para el delito de que se trate, cuando las circunstancias personales del reo, la naturaleza del hecho, su conducta y, en particular, el esfuerzo para reparar el daño causado así lo aconsejen, siempre que no se trate de reos habituales. Cada semana de prisión será sustituida por dos arrestos de fin de semana; y cada día de prisión será sustituido por dos cuotas de multa. En estos casos el Juez o Tribunal podrá además imponer al penado la observancia de una o varias de las obligaciones o deberes previstos en el artículo 83 de este Código.

    Excepcionalmente podrán los Jueces o Tribunales sustituir las penas de prisión que no excedan de dos años a los reos no habituales cuando de las circunstancias del hecho y del culpable se infiera que el cumplimiento de aquéllas habría de frustrar sus fines de prevención y reinserción social. En estos casos, la sustitución se llevará a cabo con los mismos requisitos y en los mismos términos y módulos de conversión establecidos en el párrafo anterior.

    2. También podrán los Jueces y Tribunales, previa conformidad del reo, sustituir las penas de arresto de fines de semana por multa o trabajos en beneficio de la comunidad. En este caso, cada arresto de fin de semana será sustituido por cuatro cuotas de multa o dos jornadas de trabajo.

    3. En el supuesto de quebrantamiento o incumplimiento en todo o en parte de la pena sustitutiva, la pena de prisión o de arresto de fin de semana inicialmente impuesta se ejecutará descontando, en su caso, la parte de tiempo que se haya cumplido, de acuerdo con las reglas de conversión respectivamente establecidas en los apartados precedentes.

    4. En ningún caso se podrán sustituir penas que sean sustitutivas de otras.

    LLIÇÓ 3: DELICTES CONTRA LA VIDA HUMANA DEPENDENT. AVORTAMENT. LESIONS AL FETUS.

    Avort ! delicte contra la vida humana dependent. Arts 144 a 146 CP. Defectuosa tècnica legislativa no es pot oblidar l'art 417 bis CP 1973 (supòsits de causes de justificació que si bé és una situació típica, és antijurídica) que té vigència per la disposició derogatòria primera del CP 95.

    El CP 95 entén l'avort en tres supòsits:

    • Que hi hagi consentiment de la dona gestant.

    • En funció de que sigui la pròpia dona qui l'ocasioni.

    • Modalitat imprudent greu d'avort (146 CP).

    El be jurídic protegit es considera que és el fetus o la vida humana dependent de la mare gestant. S'ha de tenir present que el fetus (subjecte passiu del delicte d'avort) és diferent a l'embrió (delicte de manipulació genètica).

    El fetus té una vida interrelacionada amb la dona gestant, amb l'embarassada. Es plantegen problemes de salut, llibertat i dignitat de l'embarassada pels quals el dret penal estudia la rellevància que aquesta situació provoca. Hi ha un conflicte d'interessos: per una banda la vida del fetus, la viabilitat del fetus i per altre la salut de la dona gestant. S'ha de sacrificar el menys preponderant. Es dóna rellevància a l'interès més preponderant.

    Aquests problemes que existeixen darrera d'aquest delicte fa que el CP no hagi deixat en mans dels tribunals l'eximent del 20.5 CP.

    Art. 20.5.º El que, en estado de necesidad, para evitar un mal propio o ajeno lesione un bien jurídico de otra persona o infrinja un deber, siempre que concurran los siguientes requisitos:

    Primero. Que el mal causado no sea mayor que el que se trate de evitar.

    Segundo. Que la situación de necesidad no haya sido provocada intencionadamente por el sujeto.

    Tercero. Que el necesitado no tenga, por su oficio o cargo, obligación de sacrificarse.

    Tres posicions:

    • Preponderància al fetus enfront a la dona gestant. És la posició defensada per l'Església Catòlica.

    • Preponderància de la dona i no del fetus. Posicions que defensen la despenalització de l'avort (ex França, Alemanya).

    • Teoria intermitja o eclèctica. Adoptades a partir dels 30. Entenen que pot donar-se preponderància a la dona sobretot en els primers mesos d'embaràs. A partir del quart mes de l'embaràs s'ha de tenir en compte el fetus.

    Es poden practicar avorts inclús contra el que diu el CP. Hi ha una Stc del TS que castiga a una espanyola que va avortar a Londres (23.2 LOPJ). Supòsit únic i molt criticat. A partir del 82, amb l'arribada del partit socialista al Govern s'intenta despenalitzar l'avort. La Stc TC 11/4/85 (Stc interpretativa) ve dient les bases per on ha d'anar la despenalització de l'avort.

    El TC deixava clar que:

    • Era perfectament constitucional que la llei regulés l'avort en determinats supòsits.

    • Que no es podrà perdre de vista al fetus, s'havia de protegir el fetus però també va dir que el fetus no era titular de cap dret subjectiu. El TC s'inclinava que l'interès preponderant era la dona.

    • Que no tenia perquè ser el dret penal el que havia de regular aquesta matèria. El TC diu que la vida, la salut i la integritat física de la dona s'havia de protegir pel legislador. Són temes més constitucionals (art 15 CE).

    Des del 85 està vigent el 417 bis del CP de 1973. Precepte que regula tres supòsits de causes de justificació.

    El CP havia de preveure per via reglamentària (RD 2409/86) quins llocs i amb quins termes s'havia de produir l'avort. Aquest RD es va impugnar pel Partit Popular, a través del procediment contenciós-administratiu el TS no dóna la raó al PP.

    Els legisladors del 95 no introdueixen el sistema de terminis, regulen el delicte d'avort en tres articles i el fan dependre del consentiment de la dona, i donen vigència al 417 bis del CP 73.

    L'avort pot definir-se com la mort del fetus voluntàriament ocasionada.

    L'art 29 CC recull que el concebut es té per nascut per tots els efectes que li siguin favorables, sempre que neixi amb les condicions que expressa l'article 30 CC. Veiem com el fetus, aquesta esperança de vida té importància des del pdv privat. A partir d'això es poden fer testaments a favor del nasciturus.

    El be jurídic protegit segons el TC és el nasciturus. Sorgeix una problemàtica: quan comença la protecció del be jurídic protegit, la vida humana dependent?. Les teories que es van donar foren:

    • Teoria de l'animació (s. XVI-XVII) segons la qual la vida comença en el moment en què el cos s'uneix amb l'alma. Va ser abandonada perquè no hi havia comprovació objectiva.

    • Teoria de la fecundació, la vida comença quan l'òvul s'uneix amb l'espermatozoide.

    • Teoria de la nidació, la vida comença quan l'òvul fecundat nida (cria) en l'úter (14 o 15 dies de la fecundació). És la teoria vigent.

    Si se seguís la teoria primera, la de l'animació, totes les fecundacions “in vitrio” podrien ser objecte de delicte. Se segueix la tercera teoria, la de la nidació, per deixar exempts de delicte els problemes de fecundacions “in vitrio” (òvuls fecundats en laboratoris) i qüestions d'anticonceptius “el diu”.

    Abans dels 14 o 15 dies de la fecundació no es parla de delicte d'avort.

    Els tres primers mesos d'embaràs són els que menor activitat hi ha. La nostra legislació no recull això dels terminis.

    Des del pdv objectiu:

    • L'acció requereix la destrucció del fetus. L'avort és delicte de resultat i per tant, caben les formes d'imperfecció del delicte.

    • El subjecte actiu pot ser qualsevol persona.

    Des del pdv subjectiu: pot ser dolòs o imprudent quan l'avort s'ocasiona per tercers. L'auto-avort no admet la imprudència, és comissió dolosa.

    El dol és ànim de causar la mort del fetus.

    Supòsits de les indicacions, causes de justificació, del 417 bis CP 73:

  • Avort terapèutic. Quan existeix greu perill a la vida o integritat física o psíquica de la dona gestant.

  • Avort eugenèsic. Es presumeix que el fetus naixerà amb greus tares físiques o psíquiques.

  • Avort social, ètic. Quan l'embaràs ha estat conseqüència d'una violació.

  • Els requisits comuns als tres tipus d'avorts són:

    • Consentiment de la dona embarassada. En els supòsits de menors o incapacitats. El consentiment el donaran els pares o els representants. Si la dona té setze anys i existeix la possibilitat que es practiqui l'avort sense el consentiment de representants. És una posició doctrinal i és un dret que afecta al dret de personalitat.

    • L'avort ha de ser practicat per un metge especialitzat en ginecologia.

    • El centre on es realitza l'avort ha d'estar acreditat.

  • Avort terapèutic (417 bis.1 CP 1973)

  • Aquest no està sotmès a cap termini. Pot plantejar-se durant els nou mesos d'embaràs.

    Problema: “greu perill per la vida o integritat física o psíquica de l'embarassada”. Tal cosa depèn dels dictàmens mèdics. Des d'un pdv jurídic trobarem problemes per saber si estem en presència de malalties per això, dins d'aquest supòsit entren la gran majoria d'avorts. Lo important és l'assessorament mèdic a la dona.

    Aquest supòsit va ser declarat constitucional en la Stc del TC de l'any 85.

  • Avort eugenèsic

  • Possibilitat que un fetus neixi malament. L'avort s'ha de practicar en les 22 setmanes primeres de l'embaràs. És fonamental el dictamen mèdic. Aquí s'exigeix que el dictamen el facin dos especialistes. És suficient amb la mera probabilitat.

  • Avort ètic

  • Arts. 179 i 180 CP 95. Delicte de violació. “Que l'embaràs sigui conseqüència d'una violació”. Hauria estat més ajustat dir o utilitzar termes de probabilitat, de possibilitat i no pas de conseqüència de la violació.

    Aquest supòsit exigeix que el fet (la violació) hagi estat denunciat.

    L'avort ha de realitzar-se dins de les 12 setmanes següents a la violació. Passat aquest termini encara que hi hagi denúncia no podrà donar-se l'avort.

    En els supòsits d'avort eugenèsic i ètic s'ens parla de terminis. Però, a partir de quan comencen a comptar aquests terminis? A partir del moment que es produeix la nidació que és a partir dels 14 o 15 dies de la fecundació.

    Hi ha un supòsit d'excusa absolutòria en el 417 bis CP 73 “en els casos previstos en el núm. anterior, no serà punible la conducta de l'embarassada encara que la pràctica de l'avort no es realitzi en un centre o establiment públic o privat acreditat o no s'hagin emès els dictàmens mèdics exigits”. L'excusa absolutòria empara a la dona embarassada, no als qui practiquen l'avort.

    Es tracta d'un delicte de resultat. Existeix la temptativa i la possibilitat de la comissió per omissió. La comissió per omissió no és admesa per part de la doctrina però el TS l'admet, Stc 23/10/96. El supòsit de fet d'aquesta Stc va ser que una noia va quedar embarassada i va donar llum a la tassa del Water de casa seva. El fetus va caure i es va donar un cop al cap. Es va produir el tall del cordó umbilical no se sap per qui. El fetus mor. L'Audiència Provincial de Cadis condemna en Stc del 95 als pares com autors d'un delicte d'avort en comissió per omissió. Es planteja recurs de cassació davant el TS. Es discuteix si el delicte d'avort es pot produir o no per comissió per omissió. El TS acudeix a la posició de garant i a l'equivalència (art 11 CP). El TS es pronuncia dient la no assistència dels pares a la filla els hi dóna posició de garant, els pares no van fer res i aquest no fer res, va equivaler a que es produís la mort del fetus. Es donen les característiques per tant es dóna la comissió per omissió. No obstant, el TS acaba absolent els pares per un criteri de dubte que no va tenir en compte l'AP de Cadis. L'AP de Cadis va aplicar la teoria del tall del cordó umbilical. Aquest criteri va ser admès. Però el TS tenia un dubte: entre que es produís el cop del fetus i el tall del cordó umbilical, x ex el fetus podia haver mort asfixiat, amb una lesió. Aplica el ppi in dubio, i pel ppi de dubte, de que el fetus havia pogut néixer mort, el TS absolt als pares.

    El TS entén que aquest delicte era possible en grau de temptativa però en la mesura en què tampoc és possible establir la concurrència del dol, s'absolen els acusats.

    Hi ha autors que no admeten ni les formes imperfectes d'execució d'aquest delicte ni la comissió per omissió.

    El CP 95, arts 144 i 145 ! situació d'avort.

    Art 144 CP

    El que produzca el aborto de una mujer, sin su consentimiento, será castigado con la pena de prisión de cuatro a ocho años e inhabilitación especial para ejercer cualquier profesión sanitaria, o para prestar servicios de toda índole en clínicas, establecimientos o consultorios ginecológicos, públicos o privados, por tiempo de tres a diez años.

    Las mismas penas se impondrán al que practique el aborto habiendo obtenido la anuencia de la mujer mediante violencia, amenaza o engaño.

    La pena és severa, greu perquè:

    • es té frustrada la vida del fetus.

    • No s'ha vist respectada la llibertat de la mare i el seu dret com a tal (a ser mare) també es veu vulnerat.

    El consentiment viciat implica no equivalència a consentiment.

    Art 145 CP

    1. El que produzca el aborto de una mujer, con su consentimiento, fuera de los casos permitidos por la ley, será castigado con la pena de prisión de uno a tres años e inhabilitación especial para ejercer cualquier profesión sanitaria, o para prestar servicios de toda índole en clínicas, establecimientos o consultorios ginecológicos, públicos o privados, por tiempo de uno a seis años.

    2. La mujer que produjere su aborto o consintiere que otra persona se lo cause, fuera de los casos permitidos por la ley, será castigada con la pena de prisión de seis meses a un año o multa de seis a veinticuatro meses.

    Avort amb consentiment però fora dels supòsits permesos per la llei (el 417 bis CP73).

    Introdueix una pena: la inhabilitació especial per exercir algun tipus de medicina (=pena accessòria).

    El paràgraf segon castiga l'auto-avort. Ha d'anar en compte perquè en el supòsit de l'auto-avort, a diferència del que passa en el 144 i 145 CP paràgraf primer, tenim determinat el subjecte actiu, diu “la dona”. Les terceres persones seran còmplices o inductors de l'avort o auxiliadors però el domini del fet només el té la dona.

    Art 146 CP

    El que por imprudencia grave ocasionare un aborto será castigado con pena de arresto de doce a veinticuatro fines de semana.

    Cuando el aborto fuere cometido por imprudencia profesional se impondrá asimismo la pena de inhabilitación especial para el ejercicio de la profesión, oficio o cargo por un período de uno a tres años.

    La embarazada no será penada a tenor de este precepto.

    L'art 146 CP recull la modalitat imprudent del delicte d'avort. Té dos àmbits de restriccions importants:

    • “El que per imprudència greu”, per tant, l'avort per imprudència lleu és atípic.

    • Que en aquests casos la dona embarassada mai cau en responsabilitat.

    En el paràgraf segon, el CP acudeix a la imprudència professional.

    Lesions al fetus (arts 157 i 158 CP).

    Són delictes introduïts nous en el CP, el 157 és la modalitat dolosa i el 158 la imprudent.

    Art 157 CP

    El que, por cualquier medio o procedimiento, causare en un feto una lesión o enfermedad que perjudique gravemente su normal desarrollo, o provoque en el mismo una grave tara física o psíquica, será castigado con pena de prisión de uno a cuatro años e inhabilitación especial para ejercer cualquier profesión sanitaria, o para prestar servicios de toda índole en clínicas, establecimientos o consultorios ginecológicos, públicos o privados, por tiempo de dos a ocho años.

    Pdv objectiu:

    • Acció: causar en un fetus una lesió o malaltia que perjudiqui greument el seu desenvolupament normal o li provoqui una tara física o psíquica greu.

    • Be jurídic protegit: salut o integritat del fetus.

    • Delicte de resultat per tant caben les formes imperfectes d'execució del delicte. Caben formes directes i indirectes.

    • La lesió es pot produir amb el naixement.

    • S'exigeix que el perjudici sigui greu i una relació de imputació objectiva entre la producció del resultat i ...

    • Subjecte actiu: qualsevol.

    • Subjecte passiu: el fetus.

    Pdv subjectiu:

    • Dol. També cap el dol eventual.

    • Es produeix la consumació quan es produeix el resultat lesiu.

    Poden aparèixer causes de justificació exculpants en supòsits de tractaments consentits per la dona.

    Art 158 CP

    El que, por imprudencia grave, cometiere los hechos descritos en el artículo anterior, será castigado con la pena de arresto de siete a veinticuatro fines de semana.

    Cuando los hechos descritos en el artículo anterior fueren cometidos por imprudencia profesional se impondrá asimismo la pena de inhabilitación especial para el ejercicio de la profesión, oficio o cargo por un período de seis meses a dos años.

    La embarazada no será penada a tenor de este precepto.

    Supòsit d'imprudència. S'exigeix imprudència greu.

    També es contempla el supòsit de la imprudència professional.

    LLIÇÓ 4: LESIONS

    • Art 147.1 CP, tipus bàsic de lesions.

    • Art 147.2 CP, tipus atenuat o privilegiat.

    • Arts 148 - 150 CP, tipus qualificats.

    • Art 151 CP.

    • Art 617 CP, falta.

    El be jurídic protegit és la integritat corporal i la salut física o mental.

    El CP parteix del resultat produït en les lesions per a veure:

    • Si serà jurídicament rellevant.

    • Que la simple primera assistència mèdica farà que el fet constitutiu sigui una mera falta. S'exigeix quelcom més perquè sigui delicte: tractament mèdic o quirúrgic. Tal cosa s'ha desenvolupat en la jurisprudència perquè el CP no defineix tractament mèdic o quirúrgic. Aquest requisit s'introdueix en el CP 95.

    Art 147.1 CP

    1. El que, por cualquier medio o procedimiento, causare a otro una lesión que menoscabe su integridad corporal o su salud física o mental, será castigado como reo del delito de lesiones con la pena de prisión de seis meses a tres años, siempre que la lesión requiera objetivamente para su sanidad, además de una primera asistencia facultativa, tratamiento médico o quirúrgico. La simple vigilancia o seguimiento facultativo del curso de la lesión no se considerará tratamiento médico.

    Tipus objectiu del 147.1 CP, el legislador ha configurat aquest tipus com a dany a la integritat física o mental. L'ha configurat tenint en compte el resultat.

    El subjecte actiu del 147.1 pot ser qualsevol que s'entengui un tercer. L'auto-lesió, l'auto-mutilació, és atípica del pdv penal. Exigeix que l'acció del subjecte actiu es projecti sobre el passiu. La inducció incorrerà en el CP.

    És un delicte de resultat de mitjans indeterminats (=homicidi). El CP en el tipus bàsic no posa èmfasi en el mitjà utilitzat, si el posa en el agravat (148 CP).

    Pot donar-se la comissió per omissió sempre que apareixi allò establert en l'11CP.

    El resultat és atac a la integritat física o mental. La enfermetat física es va introduir en el CP des que el TS es va manifestar dient que el contagi intencionat d'una malaltia equival al delicte de lesions per això recull la enfermetat física o psíquica (sida x ex).

    Exigeix que l'acció estigui en íntima relació amb el resultat a través de la relació de causalitat.

    S'exigeix tractament mèdic i quirúrgic. Però, què s'entén per això? Podem dir que és la planificació d'un sistema de curació prescrita per un titular en medicina amb finalitat curativa segons la jurisprudència.

    La jurisprudència del TS ve excloent les mesures que només tenen finalitat curatives (ex radiografies). Si no fos així quedaria la consideració del delicte en mans del metge.

    Tractament mèdic ! planificació d'un sistema de curació que ha estat donat per un titular en medicina.

    El CP 95 aclara que la simple vigilància o seguiment facultatiu del curs de la lesió no s'ha de considerar com a tractament mèdic. - constituye falta de lesiones

    Per tant el tractament mèdic exigeix que hi hagi una planificació d'un sistema de curació perquè és necessari per la malaltia. És un requisit que exigeix el TS. A la pràctica existeixen situacions dubtoses.

    Tractament quirúrgic ! són actes de cirurgia major o menor necessaris per curar d'una manera concreta. De nou sorgeix la necessitat de curar el cos humà. Es va plantejar si els punts de sutura, de cosidura, eren o no tractament quirúrgic. El TS va acabar dient que quan es donava sutura o cosidura era tractament quirúrgic. Acudeix a l'element de la necessarietat de la sanitat.

    Per tant, la primera assistència mèdica o facultativa no és suficient pel delicte de 147.1 CP.

    El CP ens diu de manera indirecta que el tractament mèdic o quirúrgic han de ser posteriors a una primera assistència mèdica. Hi ha determinades actuacions, per petites que siguin, que pateixen tractament quirúrgic però si no es prescriu res no estaríem més que en la primera assistència mèdica.

    El tractament quirúrgic o mèdic han de ser objectivament necessaris. Qualsevol metge o hospital l'hagués aplicat, no depenia del metge. Aquesta objectivitat s'ha de fer cas per cas. És necessari el suport mèdic dels forenses com auxiliars dels jutges que són.

    Des del pdv subjectiu, és una modalitat dolosa perquè l'imprudent està en l'art 152 CP. Es poden donar els tres tipus de dol.

    La modalitat imprudent (152 CP) té caràcter d'imprudència greu.

    Es poden donar, com a delicte de resultat que és, les formes imperfectes d'execució del delicte.

    Artículo 62. ! temptativa

    A los autores de tentativa de delito se les impondrá la pena inferior en uno o dos grados a la señalada por la Ley para el delito consumado, en la extensión que se estime adecuada, atendiendo al peligro inherente al intento y al grado de ejecución alcanzado.

    Art 147.2 CP

    2. No obstante, el hecho descrito en el apartado anterior será castigado con la pena de arresto de siete a veinticuatro fines de semana o multa de tres a doce meses, cuando sea de menor gravedad, atendidos el medio empleado o el resultado producido.

    El 147.2 CP és el subtipus privilegiat o atenuat. Hi ha un element de discrecionalitat pels tribunals: el mitjà que es va utilitzar o el resultat produït. Se sol aplicar en funció dels mitjans utilitzats més que del resultat produït.

    S'ha de veure la jurisprudència per veure els casos en què s'ha aplicat el 147.2 CP.

    Art 148 CP

    Las lesiones previstas en el apartado 1 del Artículo anterior podrán ser castigadas con la pena de prisión de dos a cinco años, atendiendo al resultado causado o riesgo producido:

    1.º Si en la agresión se hubieren utilizado armas, instrumentos, objetos, medios, métodos o formas concretamente peligrosas para la vida o salud, física o psíquica, del lesionado.

    2.º Si hubiere mediado ensañamiento.

    3.º Si la víctima fuere menor de doce años o incapaz.

    L'art 148 CP és una modalitat agravada. Es qualifica en funció dels mitjans utilitzats i també en funció del resultat causat.

    Es planteja un problema d'interpretació: com s'aplica aquest precepte? S'ha de veure si s'ha utilitzat algun dels mitjans previstos o s'ha d'atendre al resultat causat o, al risc produït? El TS va resoldre aquest problema establint que s'ha de tenir en compte la concurrència d'un o més dels tipus del tipus. El resultat o risc ens servirà per mesurar la pena, que hi ha tres anys per la individualització de la pena en el cas concret.

    El tribunal té en compte el risc o resultat per poder establir la pena de 2 a 5 anys.

    La primera qualificació són armes, instruments, objectes, mitjans, mètodes o formes concretament perilloses per a la vida o salut física o psíquica del lesionat. Es tracta de mitjans que objectivament han de ser perillosos i els han de valorar abans de produir-se la lesió. Perillositat objectiva que ha de ser produïda abans de la lesió, què entra en aquí.

    El TS ve introduint tant armes de foc com armes blanques que tinguin una potencialitat important. Per instruments perillosos ve aplicant ampolles de vidre (quan estant trencades), barres de ferro (al TS en alguna Stc les considera armes), instruments d'arts marcials, volants (podais), llançar el cotxe cap a una persona,...

    S'ha de valorar, per poder veure si estem en presència de 148 CP la part del cos agredida.

    Permet dol directe i eventual.

    La segona qualificació és que hi hagi hagut acarnissament. Fa referència a aspectes que poden ser similars a la tortura.

    La tercera qualificació fa referència a lesionar a un incapacitat o a un menor de 12 anys, serà agressió agravada perquè es té en compte la major protecció de segons quines persones. Per política criminal legislativa concreta es diu menor de 12 anys i no una altra edat.

    És un delicte que es diu “tipus mixt alternatiu” perquè hi ha varies circumstàncies i es poden aplicar una o més circumstàncies a la vegada.

    Art 149 CP

    El que causare a otro, por cualquier medio o procedimiento, la pérdida o la inutilidad de un órgano o miembro principal, o de un sentido, la impotencia, la esterilidad, una grave deformidad, una grave enfermedad somática o psíquica, será castigado con la pena de prisión de seis a doce años.

    El 149 CP és un tipus qualificat pel resultat. Estem davant conceptes jurídics no determinats. Hem d'anar a la jurisprudència per entendre què és “òrgan o membre ppal, d'un sentit, de la impotència, l'esterilitat, deformació greu, malaltia somàtica o psíquica”. Té en compte el major desvalor del resultat.

    Diferència entre el tipus bàsic ! la lesió és de caràcter permanent, no es pot curar.

    Per òrgans o membres entenem totes les extremitats o òrgans del cos que tenen activitat funcional independent per la vida i la salut (lesions a l'estómac, als braços, a les cames, als ovaris, la mutilació de varis dits de les mans...).

    En quan a la pèrdua d'un sentit s'inclou la vista, l'oïda i la parla.

    Desfiguració ! (?)

    Pèrdua de diferents peces dentaries, cicatrius vistes,...

    ....

    Art 150 CP

    El que causare a otro la pérdida o la inutilidad de un órgano o miembro no principal, o la deformidad, será castigado con la pena de prisión de tres a seis años.

    L'art 150 CP és un precepte subsidiari del 149 CP perquè quan no estiguem en presència d'òrgans primordials estarem en presència del 150 CP. Allò no ppal serà el que queda descartant els ppals.

    Proposició, provocació i conspiració per delinquir.

    Art 617.1 CP Falta dolosa.

    1. El que, por cualquier medio o procedimiento, causare a otro una lesión no definida como delito en este Código, será castigado con la Pena de arresto de tres a seis fines de semana o multa de uno a dos meses.

    Art 152 CP Modalitat imprudent.

    1. El que por imprudencia grave causare alguna de las lesiones previstas en los Artículos anteriores será castigado:

    1.º Con la pena de arresto de siete a veinticuatro fines de semana si se tratare de las lesiones del Artículo 147.1.

    2.º Con la pena de prisión de uno a tres años si se tratare de las lesiones del Artículo 149.

    3.º Con la pena de prisión de seis meses a dos años si se tratare de las lesiones del Artículo 150.

    2. Cuando los hechos referidos en este Artículo se hayan cometido utilizando un vehículo a motor, un ciclomotor o un arma de fuego, se impondrá asimismo, y respectivamente, la pena de privación del derecho a conducir vehículos a motor y ciclomotores o del derecho a la tenencia y porte de armas por término de uno a tres años.

    3. Cuando las lesiones fueren cometidas por imprudencia profesional se impondrá asimismo la pena de inhabilitación especial para el ejercicio de la profesión, oficio o cargo por un período de uno a cuatro años.

    Les lesions del 147.1 CP són les úniques que poden ser considerades imprudència greu del 152.1 CP. Les del 147.2 CP seran considerades faltes de 621.1 CP, perquè el legislador ha volgut despenalitzar les lesions d'imprudència greu amb resultat lleu.

    Una lesió prevista en el 147.2 CP ocasionada per imprudència lleu podria ser atípica.

    Hi haurà tantes lesions imprudents com resultats hi hagin.

    Art 153 CP

    El que habitualmente ejerza violencia física sobre su cónyuge o persona a la que se halle ligado de forma estable por análoga relación de afectividad o sobre los hijos propios o del cónyuge o conviviente, pupilos, ascendientes o incapaces que con él convivan o que se hallen sujetos a la potestad, tutela, curatela o guarda de hecho de uno u otro, será castigado con la pena de prisión de seis meses a tres años, sin perjuicio de las penas que pudieran corresponder por el resultado que, en cada caso, se causare.

    Violencia domèstica o familiar. Si bé està dins del tipus de lesions hi ha quelcom més de la mera integritat, hi ha la dignitat de la persona, el dret a viure amb tranquil·litat. Aquest delicte ha estat reformat (l'any passat) i s'han introduït les violències psíquiques també en la família (LO 14/99).

    Exigeix habitualitat. Què és això? 153.2 CP. Reiteració en el temps. La jurisprudència venia entenent tres cops per l'habitualitat pro ara el que es castiga és l'acte de violència. Es té en compte la continuació de la violència. Els fets individualment considerats constitutius de faltes, si són reiterats, donaran lloc a delicte.

    Art 154 CP

    Quienes riñeren entre sí, acometiéndose tumultuariamente, y utilizando medios o instrumentos que pongan en peligro la vida o integridad de las personas, serán castigados por su participación en la riña con la pena de prisión de seis meses a un año o multa superior a dos y hasta doce meses.

    Participació.

    Les agressions d'un grup a una sola persona no entren en el concepte de “baralla tumultuària” (més de dos).

    Exigeix també que l'agressor que va causar una agressió determinada no estigui identificat.

    També exigeix per la seva aplicació que els que participin en la baralla facin ús del mitjà perillós.

    És un delicte de mera activitat. No se sap qui ha produït la lesió i s'aplica a tots. Si identifiquem qui ha produït la lesió serà delicte de lesions.

    Art 155 CP

    En los delitos de lesiones, si ha mediado el consentimiento válida, libre, espontánea y expresamente emitido del ofendido, se impondrá la pena inferior en uno o dos grados.

    No será válido el consentimiento otorgado por un menor de edad o un incapaz.

    Consentiment en les lesions. Les participacions externes es penalitzen en el delicte de lesions. El 155 CP és la norma que ens estableix la rellevància del consentiment en les lesions.

    En els supòsits en què una persona vol causar una lesió, i li diu a algú que li faci, s'aplicarà al qui realitza la conducta una pena atenuada. No es castiga a qui rep l'agressió.

    S'exclou a menors i incapacitats.

    Art 156 CP

    No obstante lo dispuesto en el Artículo anterior, el consentimiento válida, libre, consciente y expresamente emitido exime de responsabilidad penal en los supuestos de trasplante de órganos efectuado con arreglo a lo dispuesto en la Ley, esterilizaciones y cirugía transexual realizadas por facultativo, salvo que el consentimiento se haya obtenido viciadamente, o mediante precio o recompensa, o el otorgante sea menor de edad o incapaz; en cuyo caso no será válido el prestado por éstos ni por sus representantes legales.

    Sin embargo, no será punible la esterilización de persona incapacitada que adolezca de grave deficiencia psíquica cuando aquélla, tomándose como criterio rector el del mayor interés del incapaz, haya sido autorizada por el Juez, bien en el mismo procedimiento de incapacitación, bien en un expediente de jurisdicción voluntaria, tramitado con posterioridad al mismo, a petición del representante legal del incapaz, oído el dictamen de dos especialistas, el Ministerio Fiscal y previa exploración del incapaz.

    Consentiment emès de manera vàlida. Supòsits de trasplantaments d'òrgans (30/79 de 27 d'octubre).

    Art 156.2 CP, és més una norma de dret processal que punitiva. Esterilització de persones incapaces psíquiques i no reversibles.

    El consentiment de les lesions no parteix d'una posició de negar qualsevol rellevància d'un consentiment sinó que atenuen la pena. Quan són qüestions un xic conflictives el consentiment ha de ser vàlid.

    LLIÇÓ 5: DELICTES RELATIUS A LA MANIPULACIÓ GENÈTICA

    Els delictes relatius a la manipulació genètica són novedosos. No havien estat introduïts al CP, només es protegien amb la llei 35/88 de 22 novembre de Tècniques de Reproducció Assistida i amb la llei 42/88 de 28 de desembre Donació i Utilització d'Embrions i Fetus Humans. Aquestes dues lleis regulaven una qüestió nova a partir de finals del 80 que és tot el relatiu a la manipulació genètica, que era d'àmbit administratiu més que penal.

    És una matèria pròpia de la biomedicina i la biotècnica, dues qüestions alienes a l'àmbit penal fins al 95.

    Sorgeixen els arts 159 a 162, no hi ha antecedents jurisprudencials dels mateixos, només tenim les dues lleis i els comentaris doctrinals de manipulació genètica.

    El denominador comú d'aquests delictes és la protecció de la configuració constitucional de la dignitat humana (=be jrc).

    Alteració de la dignitat humana, gens presents en l'ADN dels cromosomes (=genotips).

    Estem en protecció d'embrions.

    Art 159 CP

    Les modalitats que tenim són:

    • 159.1 CP, modalitat dolosa.

    • 159.2 CP, modalitat imprudent.

    Hi ha un sector de la doctrina majoritària que entén que en aquest precepte s'entén per be jurídic protegit la intangibilitat de l'herència genètica humana.

    Art. 159.1 CP

    1. Serán castigados con la pena de prisión de dos a seis años e inhabilitación especial para empleo o cargo público, profesión u oficio de siete a diez años los que, con finalidad distinta a la eliminación o disminución de taras o enfermedades graves, manipulen genes humanos de manera que se altere el genotipo.

    Des del pdv objectiu l'acció seria manipulació de gens humans de manera que alterin el genotip. Apareixen aquests delictes, normalment, en laboratoris.

    Des del pdv subjectiu cal tenir present que quan diu “finalitat diferent” està exigint dol directe. No pot ser una conducta imputable a dol eventual o dol de segon grau.

    Generalment seran totes les accions sense finalitat curativa o terapèutica.

    És un delicte de resultat material i per tant caben les formes d'execució imperfectes.

    Art. 159.2 CP

    2. Si la alteración del genotipo fuere realizada por imprudencia grave, la pena será de multa de seis a quince meses e inhabilitación especial para empleo o cargo público, profesión u oficio de uno a tres años.

    Imprudència greu. Es fa difícil entendre el perquè s'ha introduït aquesta modalitat imprudent. La llei exigeix dol directe i no s'entén perquè regula la imprudència.

    Part de la doctrina entén que es regula la modalitat imprudent perquè es vulneren les normes de cura però això entra en contradicció amb el que es diu de l'avort.

    És molt difícil l'aplicació d'aquesta modalitat imprudent.

    Art 160 CP

    La utilización de la ingeniería genética para producir armas biológicas o exterminadoras de la especie humana será castigada con la pena de prisión de tres a siete años e inhabilitación especial para empleo o cargo público, profesión u oficio por tiempo de siete a diez años.

    Interès que es tutela ! protecció o supervivència de l'espècie humana. Seria més lògic que aquest delicte estigués amb els delictes contra la Comunitat Internacional (605 ss) enlloc d'on s'ha introduït.

    El 160 CP seria més normal que fos una modalitat preparatòria del 610 CP.

    La llei 35/88 (art 20 b) de reproducció assistida tenia catalogat aquest delicte com una conducta molt greu. El legislador l'eleva a delicte amb el 160 CP. És un delicte de perill abstracte.

    Acció típica: utilitzar l'enginyaria genètica per produir armes biològiques o exterminadores de l'espècie humana. Arma entesa per capaç d'exterminar la figura humana.

    Aquest precepte 160 CP no té modalitat imprudent.

    Art 161 CP

    1. Serán castigados con la pena de prisión de uno a cinco años e inhabilitación especial para empleo o cargo público, profesión u oficio de seis a diez años quienes fecunden óvulos humanos con cualquier fin distinto a la procreación humana.

    2. Con la misma pena se castigarán la creación de seres humanos idénticos por clonación u otros procedimientos dirigidos a la selección de la raza.

    • 161.1 CP. Fecundació amb finalitat diferent a la procreació humana. Regulat a la llei 35/88 però aquesta conducta ha estat elevada a delicte. La fecundació es pot fer in vitrio (en un laboratori) o in vigo (dins del cos humà) però aquesta fecundació s'ha de fer amb finalitat diferent a la procreació. És un delicte de resultat material que admet les formes imperfectes d'execució.

    • 161.2 CP. Delicte de donació amb fins dirigits a la selecció de la raça. Es protegeix la identitat genètica dels individus. Atacs més intolerables contra l'essència del ser humà.

    Art 162 CP.

    1. Quien practicare reproducción asistida en una mujer, sin su consentimiento, será castigado con la pena de prisión de dos a seis años, e inhabilitación especial para empleo o cargo público, profesión u oficio por tiempo de uno a cuatro años.

    2. Para proceder por este delito será precisa denuncia de la persona agraviada o de su representante legal. Cuando aquélla sea menor de edad, incapaz, o una persona desvalida, también podrá denunciar el Ministerio Fiscal.

    Delicte que contempla la pràctica de reproducció assistida sense el consentiment de la dona.

    El be jurídic protegit és la llibertat de la dona per decidir.

    Acció: producció en la pràctica de reproducció assistida sense consentiment de la dona.

    També es pot donar que la conducta es faci in vigo o in vitrio (es consumarà el delicte quan s'hagi fet la ubicació de l'embrió dins de la dona).

    El consentiment ha de ser lliure, exprés i escrit. Ha de ser lícit. No són vàlids els fets per intimidació.

    Paràgraf 2on: el converteix en un delicte semipúblic perquè per posar en marxa l'acció penal exigeix una denuncia per l'afectat i llavors l'investigació comença d'ofici. És igual si llavors la denunciant vol retirar la denuncia.

    LLIÇÓ 6: DELICTES CONTRA LA LLIBERTAT. DETENCIONS IL.LEGALS I SEGRESTAMENT. TORTURES I ALTRES DELICTES CONTRA LA INTEGRITAT MORAL

    Detencions il·legals i segrestament

    El CP regula les detencions il·legals i els segrestaments en els arts 163 a 168. El delicte de segrest s'eleva a delicte autònom en el CP 95, art 164.

    El tipus bàsic del delicte de detencions il·legals és el 163.1 CP.

    El be jurídic protegit és la llibertat ambulatòria que està reconeguda com a dret fonamental en els arts 17 i 19 CE.

    Artículo 17. 1. Toda persona tiene derecho a la libertad y a la seguridad. Nadie puede ser privado de su libertad, sino con la observancia de lo establecido en este artículo y en los casos y en la forma previstos en la ley.

    2. La detención preventiva no podrá durar más del tiempo estrictamente necesario para la realización de las averiguaciones tendentes al esclarecimiento de los hechos, y, en todo caso, en el plazo máximo de setenta y dos horas, el detenido deberá ser puesto en libertad o a disposición de la autoridad judicial.

    3. Toda persona detenida debe ser informada de forma inmediata, y de modo que le sea comprensible, de sus derechos y de las razones de su detención, no pudiendo ser obligada a declarar. Se garantiza la asistencia de abogado al detenido en las diligencias policiales y judiciales, en los términos que la ley establezca.

    4. La ley regulará un procedimiento de «habeas corpus» para producir la inmediata puesta a disposición judicial de toda persona detenida ilegalmente. Asimismo por ley se determinará el plazo máximo de duración de la prisión provisional.

    Artículo 19. Los españoles tienen derecho a elegir libremente su residencia y a circular por el territorio nacional.

    Asimismo tienen derecho a entrar y salir libremente de España en los términos que la ley establezca. Este derecho no podrá ser limitado por motivos políticos o ideológicos.

    Llibertat personal, art 17 CE, és llibertat física i dins d'aquesta llibertat de moviment es troba la llibertat per fixar la residència on es vulgui, el dret a circular per on es vulgui...

    La llibertat és la capacitat de l'home per fixar la seva situació en un espai concret, així ho entén el TS en diferents Stcs.

    Existeix una discussió doctrinal i jurisprudencial i és la distinció entre el delicte de detencions il·legals i la coacció (172 CP). Els dos delictes són contra la llibertat, no obstant tenen diferències: En una detenció il·legal es priva un aspecte de la llibertat, la llibertat de poder moure's. i que pot ser realitzada per qualsevol mitjà comissiu. En les coaccions es castiguen lesions a la llibertat genèricament però utilitzant violència o intimidació. Per tant, i així ho diu el TS, el delicte de coaccions seria el gènere (més ampli) i el delicte de detencions il·legals seria l'espècie (especial de coaccions).

    Elements objectius de la detenció il·legal:

    La conducta típica té dos verbs nuclears: tancar / detenir. S'han de donar les dues conductes.

    És un delicte de resultat. Pot fer-se per acció o per omissió.

    És de mitjà indiferenciat. Allò essencial és que el mitjà utilitzat és indiferent en la comissió del delicte.

    Mitjans idonis acceptats pel TS:

    • Força o intimidació.

    • Força en les coses.

    • Ús de mitjans fraudulents (narcotitzant a la persona).

    El resultat típic és privar a la persona de la seva llibertat de moviments.

    Tancar ! introduir a una persona a un lloc tancat (moble o immoble).

    Detenir ! impedir que una persona pugui moure's, traslladar-se al lloc que desitja.

    El delicte es consumeix en el moment que es priva la llibertat ambulatòria. Aquesta privació de llibertat ambulatòria ha de durar un temps per privar que segons quines conductes puguin ser castigades en aquest delicte.

    La detenció il·legal exigeix un temps mínim.

    El criteri cronològic anirà en funció a la finalitat que perseguia l'agressor, no al temps que dura la detenció il·legal. Preval la intenció de l'agressor. S'ha d'enfocar el tema del criteri cronològic per la finalitat que té el subjecte actiu (espai de temps i finalitat).

    El delicte de detencions il·legals es consumeix des del moment que es produeix la privació de llibertat però el TS ve dient que és un delicte permanent, és a dir, dura durant tot el temps que dura la privació de llibertat. Aquesta permet al TS castigar a les persones que guarden persones que estant privades de llibertat, tancades en una habitació x ex. Per això el TS sobretot en el delicte de terrorisme, es manifesta dient que les persones que guarden a les persones segrestades pels terroristes, es converteixen o són cooperadors necessaris.

    El subjecte actiu poden ser particulars, no poden ser-ho els funcionaris de policia perquè els delictes de detenció il·legal practicats per la policia es troben regulats a part, en una regulació específica.

    Subjecte passiu, qualsevol persona que tingui intenció de privar la llibertat d'una persona.

    No hi ha modalitat imprudent.

    Antijuricitat de la conducta: es poden donar conductes justificadores de la detenció il·legal. Tenim dues situacions:

    • Internament forçós dels malalts mentals i incapacitats (211 CC). Planteja una situació: què passa amb els que necessiten tractament hospitalari i no volen ingressar? És una privació de llibertat, la conducta és típica perquè es dóna el detenir i el tancar. Però apareix una causa de justificació: es priva de llibertat a una persona però amb els requisits que preveu el 211 CC. Segons aquest art 211 CC no pot ordenar l'internament un metge, ha de ser el jutge de primera instància qui acordi l'internament d'una persona a un centre per raons d'urgència i sempre comptant amb els metges.

    • Detencions practicades en virtut de la LECrim (490 ss). Permet a qualsevol particular detenir a altres particulars quan es produeixi un delicte per ex. L'art 492 LECrim estableix quan els funcionaris policies poden detenir a les persones.

    Des del pdv de la culpabilitat poden plantejar-se qüestions d'error. El particular que deté a un altre perquè es pensa que delinquia. No està dubtant sobre si és lícit o no detenir a una persona sinó si el pot detenir en aquesta situació o no ! error de prohibició (14.3 CP). Si l'error és invencible s'exclou el dol i la conducta seria atípica. Si l'error és vencible es rebaixa la pena en un o dos graus.

    Des del pdv de l'autoria i participació, es pot donar l'autoria mediata en els supòsits de que algú utilitza a una altra persona per detenir a algú.

    Delicte de terrorisme ! existeixen preceptes específics en el CP (arts 572 ss).

    Si existeix detenció i tancament, la detenció és absorbida pel tancament.

    Què passa si es detenen a cinc persones i es tanquen a una habitació? Concurs ideal (77 CP). Hi haurà tants delictes com persones detingudes.

    Artículo 77.

    1. Lo dispuesto en los dos Artículos anteriores, no es aplicable en el caso de que un solo hecho constituya dos o más infracciones, o cuando una de ellas sea medio necesario para cometer la otra.

    2. En estos casos se aplicará en su mitad superior la pena prevista para la infracción más grave, sin que pueda exceder de la que represente la suma de las que correspondería aplicar si se penaran separadamente las infracciones.

    3. Cuando la pena así computada exceda de este límite, se sancionarán las infracciones por separado.

    Artículo 163.

    1. El particular que encerrare o detuviere a otro, privándole de su libertad, será castigado con la pena de prisión de cuatro a seis años.

    2. Si el culpable diera libertad al encerrado o detenido dentro de los tres primeros días de su detención, sin haber logrado el objeto que se había propuesto, se impondrá la pena inferior en grado.

    3. Se impondrá la pena de prisión de cinco a ocho años si el encierro o detención ha durado más de quince días.

    4. El particular que, fuera de los casos permitidos por las leyes, aprehendiere a una persona para presentarla inmediatamente a la autoridad, será castigado con la pena de multa de tres a seis meses.

    Si es deixa en llibertat a la persona als tres dies de la seva detenció i no ha aconseguit l'objectiu proposat ! tipus atenuat (x raons de política-criminal). El CP estimula a la persona que ha practicat una detenció a deixar a la persona segrestada en llibertat (163.2 CP).

    Els tres dies comencen a comptar a l'inici de la detenció i acaba quan acaba la privació de llibertat.

    163.3 CP ! tipus agravat en funció del temps de la detenció (criteri cronològic).

    163.4 CP ! el legislador torna a introduir un altre tipus atenuat.

    Art 164 CP ! delicte de segrestament.

    El secuestro de una persona exigiendo alguna condición para ponerla en libertad, será castigado con la pena de prisión de seis a diez años. Si en el secuestro se hubiera dado la circunstancia del Artículo 163.3, se impondrá la pena superior en grado, y la inferior en grado si se dieren las condiciones del Artículo 163.2.

    El segrest és un tipus qualificat de la detenció il·legal. el segrest exigeix, perquè així ho estableix el propi precepte, que es realitzi sota alguna condició. La condició ha de ser de certa importància, no ha de ser econòmica.

    El segrest permet els dos supòsits atenuat i agravat de la detenció il·legal. En funció del temps de segrest tenim una pena o altra, per tant el segrest participa en tots els elements que hem dit de la detenció il·legal.

    La consumació d'aquest delicte es produeix des que s'exigeix el rescat, és igual que es dongui la condició o no. Des del moment que es dóna la condició es consumeix el delicte.

    Art 165 CP

    Las penas de los Artículos anteriores se impondrán en su mitad superior, en los respectivos casos, si la detención ilegal o secuestro se ha ejecutado con simulación de autoridad o función pública, o la víctima fuere menor de edad o incapaz o funcionario público en el ejercicio de sus funciones.

    Té uns tipus agravats perquè es practiquen detencions il·legals simulant autoritat o funció pública.

    Art 166 CP

    El reo de detención ilegal o secuestro que no dé razón del paradero de la persona detenida será castigado, según los casos, con las penas superiores en grado a las señaladas en los Artículos anteriores de este capítulo, salvo que la haya dejado en libertad.

    Perquè el reu no dóna la raó del parador o de la persona detinguda. És un delicte que es configura en sospita. Es sospita que l'autor de la detenció ha donat mort a la persona segrestada.

    Es va plantejar la inconstitucionalitat d'aquest precepte perquè es deia que si pressumim que la persona que ha detingut ha donat mort, estem presumint contra reu i això no està permès en dret penal doncs en cas de dubte, es va a allò favorable al reu, i també pel ppi de culpabilitat.

    El TC va inadmetre el recurs d'ampara. Va dictar un auto, 420/90 de 28 de novembre, va establir que no s'havia violat la presumpció d'innocència...

    El TC va avalar la constitucionalitat del precepte.

    Recurs de revisió ! es demostra que la persona donada mort per Stc ferma està viva i al Stc es dóna sense ferma. Si hi ha alguna persona a la presó privada de llibertat se l'indemnitza per mal funcionament de l'administració.

    Art 167 CP

    La autoridad o funcionario público que, fuera de los casos permitidos por la Ley, y sin mediar causa por delito, cometiere alguno de los hechos descritos en los Artículos anteriores será castigado con las penas respectivamente previstas en éstos, en su mitad superior y, además, con la de inhabilitación absoluta por tiempo de ocho a doce años.

    Delicte especial propi, només poden ser subjectes actius autoritats o funcionaris públics. Es requereix que s'actuí tret dels casos permesos per la llei.

    L'ACP entenia que la detenció d'un particular o d'un funcionari de policia eren iguals. Això era criticat. El CP 95 el que fa és dir que en el cas exclusiu dels funcionaris distingeix entre que :

    • la detenció es produeixi per mitja causa per delicte (531).

    Artículo 531.

    La autoridad o funcionario público que, mediando causa por delito, decretare, practicare o prolongare la incomunicación de un detenido, preso o sentenciado, con violación de los plazos o demás garantías constitucionales o legales, será castigado con la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de dos a seis años.

    • Si no mitja causa per delicte (167 CP).

    Què vol dir això? El CP no ho defineix però s'entén que una autoritat està entenent d'un determinat assumpte, per tant, si en una investigació judicial en marxa es deté a algú i s'està més de 72 hores detingut, és detenció il·legal (530 CP).

    Artículo 530.

    La autoridad o funcionario público que, mediando causa por delito, acordare, practicare o prolongare cualquier privación de libertad de un detenido, preso o sentenciado, con violación de los plazos o demás garantías constitucionales o legales, será castigado con la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de cuatro a ocho años.

    Si no hi ha un procés penal obert (167 CP).

    Art 168 CP

    La provocación, la conspiración y la proposición para cometer los delitos previstos en este Capítulo se castigarán con la pena inferior en uno o dos grados a la señalada al delito de que se trate.

    Es contemplen les formes de resolució manifestades: conspiració, provocació i proposició per a delinquir.

    Tortures i altres delictes contra la integritat moral

    El títol VII del CP regula delictes contra la integritat moral. El tracte degradant i la integritat moral (173 CP) introdueixen dos conceptes indeterminats. Què és un tracte degradant i què és integritat moral? Són conceptes molt amplis i s'han de completar amb la doctrina del TC.

    Artículo 173.

    El que infligiere a otra persona un trato degradante, menoscabando gravemente su integridad moral, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años.

    Convenció de les Nacions Unides contra la tortura i tracte degradant o penes cruels de 10/12/84 i Conveni Europeu de tortures, penes cruels i tracte degradant de 26/11/87.

    Aquest concepte d'integritat moral s'ha elevat a protecció constitucional, art 15 CE.

    L'integritat moral és la font de tots els drets. Així ve especificat per la doctrina majoritària en l'àmbit penal.

    Respecte el concepte dels tractes degradants o inhumans podríem fer-lo a partir de la negació de la dignitat humana (concepte abstracte).

    Dels tractes degradants tenim referència jurisprudencial, sala d'allò militar.

    Tracte degradant pel TS és tot el que pugui humiliar o envilir (deshonrar, embrutir).

    Existeixen tres nivells de protecció:

  • La tortura (art 174 CP).

  • Tracte inhumà.

  • Tracte degradant.

  • L'art 173 CP és el tipus bàsic, comú dels delictes contra la integritat moral.

    No totes les modalitats de menyspreeu de la integritat moral poden identificar-se amb el 173 CP. Els comportaments que vagin més enllà de la integritat psicofísica.

    Segons el TC espanyol, les tortures són les intervencions en l'esfera corporal o psíquica que per la crueltat o negació de la voluntat de la víctima constitueixen vexació o humiliació amb la conseqüència d'un sofriment físic.

    Hi ha algun autor doctrinal que ha pogut veure en el precepte, 173 CP, que es contemplen les tortures comeses per particulars. Quan un particular comet un delicte de tortures se li aplica el 173 CP.

    Hi ha qui entén que el precepte es refereix a determinats abusos practicats en l'àmbit privat (ex tractes degradants en centres d'avis). Sempre que hi hagi relació de subordinació.

    Art 174 CP

    1. Comete tortura la autoridad o funcionario público que, abusando de su cargo, y con el fin de obtener una confesión o información de cualquier persona o de castigarla por cualquier hecho que haya cometido o se sospeche que ha cometido, la sometiere a condiciones o procedimientos que por su naturaleza, duración u otras circunstancias, le supongan sufrimientos físicos o mentales, la supresión o disminución de sus facultades de conocimiento, discernimiento o decisión, o que de cualquier otro modo atenten contra su integridad moral. El culpable de tortura será castigado con la pena de prisión de dos a seis años si el atentado fuera grave, y de prisión de uno a tres años si no lo es. Además de las penas señaladas se impondrá, en todo caso, la pena de inhabilitación absoluta de ocho a doce años.

    2. En las mismas penas incurrirán, respectivamente, la autoridad o funcionario de instituciones penitenciarias o de centros de protección o corrección de menores que cometiere, respecto de detenidos, internos o presos, los actos a que se refiere el apartado anterior.

    La tipificació de la tortura es troba en el 174 CP. Cal dir que:

    • La tortura ja estava en el CP 73. En el CP 95 el delicte es configura com un delicte independent contra la integritat moral.

    • Al fil de la definició de la tortura de les dues convencions (dites a l'inici del tema) s'amplien els supòsits que estaven regulats en el CP 73 i s'elimina el requisit de que les tortures passin durant una investigació policial o judicial.

    • Es suprimeix el de sotmetre a l'interrogat a condicions que l'intimidin en un procés judicial o policial.

    Característiques del delicte de tortures, 174 CP

    • És un delicte especial propi. El tipus exigeix una condició en el subjecte actiu (autoritat o funcionari públic).

    • El comportament típic està exemplificativament en el CP. La conducta està definida. El legislador ens anuncia exemplificats els comportaments típics.

    • L'element subjectiu de l'injust és el “amb el fi d'obtenir una confessió o informació de qualsevol persona o de castigar-la per qualsevol fet que hagi comès”. Exigeix dol directe. No es pot cometre de manera imprudent.

    • Altres elements del tipus a destacar: aquest precepte impedeix la concurrència de possibles causes de justificació o exculpació. Així ho estableix l'art 2 de la Convenció. La conducta queda exclosa d'estat de necessitat i del compliment d'un deure.

    El 174 CP 2on paràgraf es pot considerar superflu. És una redundància que complica l'aplicació, es castiga el tracte degradant en les presons i centres de menors.

    Modalitat on no s'exigeix l'element específic que exigeix el primer paràgraf. És absurd perquè no està justificada des de polítiques criminals.

    Art 175 CP

    La autoridad o funcionario público que, abusando de su cargo y fuera de los casos comprendidos en el Artículo anterior, atentare contra la integridad moral de una persona será castigado con la pena de prisión de dos a cuatro años si el atentado fuera grave, y de prisión de seis meses a dos años si no lo es. Se impondrá, en todo caso, al autor, además de las penas señaladas, la de inhabilitación especial para empleo o cargo público de dos a cuatro años.

    L'art 175 CP és un tipus especial en relació amb el 174 CP.

    La critica del 175 des del pdv dogmàtic: estem davant un precepte que incompleix el mandat de determinació. El TC diu que s'han de concretar les conductes punibles pel tipus penal perquè sinó es crea inseguretat. I aquest és un model d'indeterminació en la conducta del tipus. “Atemptar contra la integritat moral d'una persona”, què s'entén per això? És molt poc objectivable. És un model d'indeterminació del tipus penal. Però ve acompanyat d'un element negatiu: “fora dels casos compresos en l'article anterior”. Significa que són tots els comportaments no dits en el 174 CP. Seran comportaments que no persegueixin comportaments constitutius de tortures, per tant la indefinició típica encara és major.

    Art 176 CP

    Se impondrán las penas respectivamente establecidas en los Artículos precedentes a la autoridad o funcionario que, faltando a los deberes de su cargo, permitiere que otras personas ejecuten los hechos previstos en ellos.

    És un altre tipus especial. Regula un supòsit típic de comissió per omissió. La missió d'aquest article és aclarir dubtes que hi poden haver pel que fa els funcionaris.

    El CP anterior no tenia aquest precepte i llavors, el TS veia molt difícil castigar per aquests delictes de comissió per omissió. S'assimila a la prevaricació i en comptes d'aplicar el 176 CP, aquest es castigava per delictes de prevaricació en comissió per omissió.

    El legislador del 95 estableix aquest precepte 176 CP. Aquest article només serà aplicable als supòsits que hi hagi relació d'autoritat o jerarquia a la persona que està infringint la integritat moral o cometent el tracte degradant o tortura. Han de ser funcionaris o autoritats amb deure de garantia. Al ser un delicte de comissió per omissió no hem d'acudir a l'art 11 CP. Entren els deures dels funcionaris, hi ha una situació de “deure del seu càrrec”. Es pot admetre la delegació del deure. No es pot imputar el delicte al qui delega la feina o el deure. Estaríem vulnerant el ppi de responsabilitat penal personal.

    Art 177 CP.

    Si en los delitos descritos en los Artículos precedentes, además del atentado a la integridad moral, se produjere lesión o daño a la vida, integridad física, salud, libertad sexual o bienes de la víctima o de un tercero, se castigarán los hechos separadamente con la pena que les corresponda por los delitos o faltas cometidos, excepto cuando aquél ya se halle especialmente castigado por la Ley.

    És una norma concursal on ens resol les regles a seguir per a l'aplicació de la pena.

    Aquest article té un risc: es pot infringir el non bis in idem, per això consagra “excepte quan aquest ja es trobi especialment castigat per la Llei”. El legislador sap que hi poden haver preceptes en els quals estigui prevista la modalitat d'acarnissament (que vindrà a ser tracte degradant). En els casos que hagin aplicat l'acarnissament no es podrà aplicar la norma concursal.

    Amenaces

    Arts 169 a 171 CP

    Característiques grals que valen per les tres modalitats:

    • Be jurídic protegit: llibertat personal de les persones.

    • Son delictes de simple activitat, no requereix la producció d'un resultat.

    • El contingut essencial del tipus és l'anunci a través de fets o expressions, la causació de mal que constitueix delictes que ens venen anunciats en el propi precepte.

    • El mal que s'anuncia ha de ser futur i de possible realització.

    • És un delicte eminentment circumstancial. Hem de valorar cas per cas tots els elements del tipus. Es planteja el problema d'on es troba el límit entre les faltes d'amenaces i el delicte d'amenaces.

    • Requereix dol específic. Atemoritzant o creant una situació de desafiament a la víctima.

    • La penalitat varia segons s'exigeixi quantitat o s'imposi condició.

    Més elements comuns:

    • En relació al be jurídic protegit, es protegeix la seguretat personal o sentiment de tranquil·litat. Segons el TS la llibertat en el procés de deliberació.

    • Respecte del iter criminis és delicte de mera activitat que es consumeix quan l'amenaça arribi al coneixement del subjecte passiu.

    • Només cap la incriminació a títol de dol. No hi ha la modalitat imprudent.

    • 620 CP ! falta d'amenaça. Relació circumstancial entre falta i delicte. Hem de tenir en compte valors fàctics per veure la gravetat.

    • En matèria concursal hi ha tipus en el CP que ja porten en ells l'amenaça (ex 505; 498 CP).

    • L'amenaça queda consumida al delicte de resultat. Ex si no em pagues et mato, si mates l'amenaça ja queda absorbida (ppi d'absorció).

    • A vegades l'amenaça és insito en altres delictes (ex robatori amb intimidació (requereix que es procedeixi un mal). És robatori però hi ha l'amenaça de la intimidació. No es pot castigar pels dos delictes, non bis in idem).

    Art 169 CP

    El que amenazare a otro con causarle a él, a su familia o a otras personas con las que esté íntimamente vinculado un mal que constituya delitos de homicidio, lesiones, aborto, contra la libertad, torturas y contra la integridad moral, la libertad sexual, la intimidad, el honor, el patrimonio y el orden socioeconómico, será castigado:

    169 paràgraf primer CP

    1.º Con la pena de prisión de uno a cinco años, si se hubiere hecho la amenaza exigiendo una cantidad o imponiendo cualquier otra condición, aunque no sea ilícita, y el culpable hubiere conseguido su propósito. De no conseguirlo, se impondrá la pena de prisión de seis meses a tres años.

    Las penas señaladas en el párrafo anterior se impondrán en su mitad superior si las amenazas se hicieren por escrito, por teléfono o por cualquier medio de comunicación o de reproducción, o en nombre de entidades o grupos reales o supuestos.

    • “Amenaces condicionals” són competència del tribunal del jurat.

    • “Exigint una quantitat o imposant qualsevol altra condició, encara que no sigui il.lícita”. Exigeix amenaça condicional que el culpable aconsegueixi el que vol.

    El subtipus agravat de l'amenaça condicional: “les penes assenyalades en el paràgraf anterior s'han d'imposar en la seva meitat superior si les amenaces s'han fet per escrit, per telèfon o per qualsevol mitjà de comunicació o de reproducció, o en nom d'entitats o grups reals o suposats”. S'entén que aquests mitjans són intimidació, per això és més greu la pena. Es castiga la potencialitat intimidatoria.

    169 paràgraf segon CP.

    2.º Con la pena de prisión de seis meses a dos años, cuando la amenaza no haya sido condicional.

    Són amenaces no condicionals. Per tant tenim el tipus bàsic del delicte d'amenaces. El tipus bàsic d'amenaces no posa cap condició al subjecte. L'amenaça condicional sempre és delictiva. La no condicional es reputarà falta (620 CP).

    Artículo 620.

    Serán castigados con la pena de multa de diez a veinte días:

    1.º Los que, de modo leve, amenacen a otro con armas u otros instrumentos peligrosos, o los saquen en riña, como no sea en justa defensa, y salvo que el hecho sea constitutivo de delito.

    2.º Los que causen a otro una amenaza, coacción, injuria o vejación injusta de carácter leve.

    Los hechos descritos en este Artículo sólo serán perseguibles mediante denuncia de la persona agraviada o de su representante legal.

    La diferència entre delicte i falta està en la gravetat o levitat de l'amenaça. Això depèn del cas en concret. Queda a l'arbitri del que entenguin els jutges en base a uns paràmetres que s'han d'exposar a la sentència.

    Art 170 CP

    1. Si las amenazas de un mal que constituyere delito fuesen dirigidas a atemorizar a los habitantes de una población, grupo étnico, cultural o religioso, o colectivo social o profesional, o a cualquier otro grupo de personas, y tuvieran la gravedad necesaria para conseguirlo, se impondrán, respectivamente, las penas superiores en grado a las previstas en el Artículo anterior.

    Paràgraf primer: tipus agravat. Amplia el cercle del subjecte passiu respecte el que deia l'ACP. El CP 95 introdueix els grups ètnics, grups de persones (lesbianes, drogoaddictes,...). Exigeix un element objectiu o normatiu del tipus “si l'amenaça té la gravetat necessària per aconseguir el seu propòsit”. L'amenaça idònia objectivament considerada..

    2. Seran castigados con la pena de arresto de siete a dieciocho fines de semana, o multa de seis a doce meses, los que, con la misma finalidad y gravedad, reclamen publicamente la comision de acciones violentas por parte de bandas armadas, organizaciones o grupos terroristas.

    Paràgraf segon: (s'introdueix l'any 98). Respon a tota la violència del carrer (País Basc). S'introdueix perquè s'ha descobert un àmbit d'impunitat entre l'amenaça i l'apologia del terrorisme.

    Art 171 CP

    1. Las amenazas de un mal que no constituya delito serán castigadas con pena de prisión de seis meses a dos años o multa de doce a veinticuatro meses, atendidas la gravedad y circunstancia del hecho, cuando la amenaza fuere condicional y la condición no consistiere en una conducta debida. Si el culpable hubiere conseguido su propósito se le impondrá la pena en su mitad superior.

    2. Si alguien exigiere de otro una cantidad o recompensa bajo la amenaza de revelar o difundir hechos referentes a su vida privada o relaciones familiares que no sean públicamente conocidos y puedan afectar a su fama, crédito o interés, será castigado con la pena de prisión de dos a cuatro años, si ha conseguido la entrega de todo o parte de lo exigido, y con la de seis meses a dos años, si no lo consiguiere.

    3. Si el hecho descrito en el apartado anterior consistiere en la amenaza de revelar o denunciar la comisión de algún delito, el Ministerio Fiscal podrá, para facilitar el castigo de la amenaza, abstenerse de acusar por el delito con cuya revelación se hubiere amenazado, salvo que éste estuviere sancionado con pena de prisión superior a dos años. En este último caso, el Juez o Tribunal podrá rebajar la sanción en uno o dos grados.

    Existeix amenaça que no constitueix delicte. Està en l'art 171 CP. Dos requisits:

    • Que sigui condicional.

    • Que la condició no consisteixi en una conducta deguda.

    Ex si A li diu a B: “ja em tens fart, fa tres mesos que no em pagues el lloguer!. Et portaré a jutjats”. Hi ha una condició però la conducta amb la que l'amenaça és deguda o no? si perquè ha de pagar el lloguer. No seria un delicte d'amenaça.

    Ex si una senyora deu diners a un senyor i aquest senyor li diu a la senyora “tens un deute amb mi, si anem al llit s'acaba el deute”. Aquesta conducta si que seria una amenaça típica del 171 CP.

    S'ha d'entendre el terme delicte com una infracció greu.

    Paràgraf segon del 171 CP: regula el xantatge. Amenaçar amb difamar a alguna altra persona si no rep per ex els diners. És un supòsit qualificat d'amenaça condicional de caràcter lucratiu.

    Algun sector doctrinal entén que a més d'estar en joc la llibertat està en foc l'intimitat i honor de la persona, per això es configura com un delicte específic.

    Paràgraf tercer del 171 CP: per facilitar el xantatge si un delicte no és greu. Si el delicte no arriba a dos anys de presó pot quedar impune. Depèn del ppi d'oportunitat del Ministeri Fiscal, depèn de si pot ponderar o no aquests fets.

    Coaccions

    Art 172 CP.

    El que sin estar legítimamente autorizado impidiere a otro con violencia hacer lo que la Ley no prohíbe, o le compeliere a efectuar lo que no quiere, sea justo o injusto, será castigado con la pena de prisión de seis meses a tres años o con multa de seis a veinticuatro meses, según la gravedad de la coacción o de los medios empleados.

    Cuando la coacción ejercida tuviera como objeto impedir el ejercicio de un derecho fundamental se impondrán las penas en su mitad superior, salvo que el hecho tuviera señalada mayor pena en otro precepto de este Código.

    La falta de coaccions es troba tipificada en el 620.2 CP.

    2.º Los que causen a otro una amenaza, coacción, injuria o vejación injusta de carácter leve.

    Los hechos descritos en este Artículo sólo serán perseguibles mediante denuncia de la persona agraviada o de su representante legal.

    El tipus bàsic és el paràgraf primer (fins al primer punt i a part) del 172 CP. El segon paràgraf és el tipus agravat.

    Les coaccions tenen un element: la violència. Les coaccions exigeixen bis física (força) entre el subjecte actiu i el passiu.

    La conducta ha de tenir una intensitat per cometre el delicte. Hi ha d'haver un ànimus en el desig de restringir la llibertat aliena.

    El delicte de coaccions suposa un atemptat a la llibertat d'obrar (=be jurídic protegit). S'impedeix o s'obliga a fer quelcom.

    L'acció típica exigeix ús de violència. És una violència de força però el TS la ha portat a supòsits de “vis in rebus” (força en les coses). Ex canviar el pany d'una porta d'un pis que tens llogat perquè no et paguen.

    El subjecte actiu pot ser qualsevol. El subjecte passiu pot ser qualsevol que sigui capaç de ser doblegat en la seva voluntat.

    És un delicte de resultat. Es poden donar les formes imperfectes d'execució.

    Dol genèric tendent a fer estreta la voluntat del subjecte passiu.

    Es donen supòsits d'error sobre si és lícit o no usar la violència

    Art. 14.3 CP, error de prohibició.

    3. El error invencible sobre la ilicitud del hecho constitutivo de la infracción penal excluye la responsabilidad criminal. Si el error fuera vencible, se aplicará la pena inferior en uno o dos grados.

    Es poden donar causes de justificació perquè el CP diu “estar autoritzats”.

    Es plantegen qüestions de tractament mèdic coactiu. Està legitimat en supòsits d'epidèmia, x ex es pot estar obligat a posar-se una vacuna obligatòriament (llei de sanitat).

    Eximent del 20.7 CP.

    7.º El que obre en cumplimiento de un deber o en el ejercicio legítimo de un derecho, oficio o cargo.

    En los supuestos de los tres primeros números se aplicarán, en su caso, las medidas de seguridad previstas en este Código.

    Més discutible són els casos de tractaments mèdics coactius sense llei que ho reguli. És el tractament mèdic arbitrari amb consentiment ineficaç (critica que el CP 95 no inclogui un precepte per regular aquestes conductes perquè a Àustria i Portugal x ex es regulen) o sense consentiment. Ex polèmica dels testics de Jehovà.

    Matèria de concursos

    • General = coaccions.

    • Específic = detenció il·legal.

    La gravetat de la coacció és un element circumstancial. El 620.2 CP regula la falta.

    El paràgraf segon del 172 CP, incorpora una modalitat agravada. Tipus qualificat que només entra en joc quan es tracti de drets fonamentals (14 a 29 + 30 CE). El CP manifesta “excepte que el fet tingui assenyalada una pena major en un altre precepte d'aquest codi”.

    Ex. La conducta d'impedir l'exercici del dret de vaga o dret sindicat, ara té una regulació específica (315 CP). Com que tenim aquest article específic penat més greument, s'aplica l'especial, el 315 CP, enlloc del general, el 172 CP.

    Artículo 315.

    1. Serán castigados con las penas de prisión de seis meses a tres años y multa de seis a doce meses los que mediante engaño o abuso de situación de necesidad, impidieren o limitaren el ejercicio de la libertad sindical o el derecho de huelga.

    2. Si las conductas reseñadas en el apartado anterior se llevaren a cabo con fuerza, violencia o intimidación se impondrán las penas superiores en grado.

    3. Las mismas penas del apartado segundo se impondrán a los que, actuando en grupo, o individualmente pero de acuerdo con otros, coaccionen a otras personas a iniciar o continuar una huelga.

    Dimensió subjectiva: exigeix un element subjectiu específic: “impedir l'exercici d'un dret fonamental”.

    No és possible la incriminació a títol d'imprudència.

    LLIÇÓ 7: DELICTES CONTRA LA LLIBERTAT SEXUAL. AGRESSIONS SEXUALS. SEXUAL. ABÚS SEXUAL. PERSECUCIÓ SEXUAL. EXHIBICIONISME I PROVOCACIÓ SEXUAL. PROSTITUCIÓ.

    El CP ha fet una reforma important ! LO 11/99 de 30 d'abril.

    El CP 95 al·ludeix a les agressions sexuals i als abusos sexuals (dues conductes diferents). El criteri de diferenciació radica a què les conductes d'agressions sexuals es donen amb violència o intimidació i, en canvi, en les conductes d'abusos sexuals hi ha absència de consentiment. El CP, per tant, estableix aquestes dues distincions.

    Les agressions sexuals es troben regulades als arts:

    • 178 CP ! tipus bàsic.

    • 179 CP ! tipus agreujat, violació.

    • 180 CP ! també modalitats agreujades.

    Els abusos sexuals es troben regulats als arts:

    • 181.1 CP ! tipus bàsic.

    • 181.3 CP ! “estupro” de prevaliment.

    • 182 CP ! modalitats “d'introducció” (" 179 CP).

    • 183 CP ! “estupro” fraudulent.

    L'art 184 CP es va introduir com un delicte nou en la reforma del 95 que és el delicte d'assetjament sexual. En la LO 11/99 s'ha vist modificat i ha introduït un tipus bàsic i dues modalitats agreujades en els punts dos i tres.

    La reforma de 30 d'abril situa l'edat en menors de 13 anys (fins ara era de 12 anys).

    Estupro ! no es veu al CP però la doctrina el manté per establir totes les relacions sexuals que hi ha en majors de 12 anys i menors de 16 anys. Ex “d'estupro” fraudulent: noia jove que sota la promesa de matrimoni del seu nòvio consenteix mantenir relacions sexuals. El noi, una vegada satisfet, la deixa. Això constituïa “estupro” fraudulent.

    Títol VIII CP: delictes contra la llibertat sexual.

    Cap. I: De les agressions sexuals.

    El bé jurídic protegit, en un ppi, era l'honestedat. A partir de la CE ja es diu que és la llibertat sexual. Per això el Títol VIII diu “delictes contra la llibertat sexual”. Però la reforma del 99 afegeix “la indemnitat sexual”.

    El nostre dret penal no dóna cap tipus de validesa a consentiments prestats a persones menors de 13 anys. Pel que fa aquestes persones, la doctrina entén que no es pot parlar de llibertat sexual, perquè no tenen prou edat de maduresa i no tenen format un concepte del que és la llibertat sexual. Per això es protegeix la seva indemnitat sexual.

    En el capítol primer del títol VIII del CP tenim regulades les agressions sexuals (arts 178 a 180 CP).

    Art 178 CP

    El que atentare contra la libertad sexual de otra persona, con violencia o intimidación, será castigado como responsable de agresión sexual con la pena de prisión de uno a cuatro años.

    L'art 178 CP és el tipus bàsic. El CP derogat diu el mateix però la LO del 99 parla de responsabilitat enlloc de culpabilitat. Ha estat només modificat en aquest concepte.

    La conducta típica està caracteritzada per la violència o la intimidació. Es parlarà d'intimidació quan la violència sigui de tipus verbal. I quan s'utilitzin mitjans violents sobre el subjecte passiu serà violència.

    S'ha de veure si hi ha violència o intimidació per veure o distingir si estem davant una agressió sexual o un abús sexual.

    No estableix el requisit de “resistència” per part del subjecte passiu. Només ha d'examinar que hi hagi una acció que objectivament es pugui considerar que atempta contra la llibertat sexual. Serà suficient amb què la víctima vegi vulnerada la seva llibertat sexual.

    Aquests delictes plantegen problemes de prova. Lo normal és que aquests delictes es facin en llocs apartats on l'únic testimoni sigui la víctima. La jurisprudència atorga plena validesa a la declaració de la víctima, no obstant, els tribunals hauran d'examinar sempre que no hi hagi conductes que es vegi que siguin venjança d'altres situacions.

    Aspecte subjectiu ! no hi ha cap exigència de cap dol reduplicat com venia exigint la jurisprudència. És suficient amb què el subjecte actiu actuí per satisfer els seus instints sexuals o desitjós sexuals. És igual que el subjecte aconsegueixi o no satisfer el seu desig, el seu propòsit.

    La consumació s'haurà produït per la mera agressió que ha de ser de naturalesa sexual.

    L'art 178 CP contempla modalitats atemptatories a la llibertat sexual d'una altra persona, però aquestes modalitats no han de consistir en una violació, perquè la violació ja és un subtipus agreujat del delicte d'agressions sexuals.

    La modalitat “d'introducció” és una modalitat agreujada.

    Art 179 CP

    Cuando la agresión sexual consista en acceso carnal por vía vaginal, anal o bucal, o introducción de objetos por alguna de las dos primeras vías, el responsable será castigado, como reo de violación, con la pena de prisión de seis a doce años.

    L'art 179 CP és una modalitat agreujada. El CP 95 equiparava l'accés carnal per via anal, vaginal o bucal a la introducció d'objectes (en la que no entra la introducció del penis de l'home).

    En la reforma de 30 d'abril es diu que la introducció d'objectes ha de ser per via anal o vaginal. La introducció d'objectes a la boca ha estat treta d'aquesta modalitat i constitueix abús. No es pot equiparar la introducció d'un objecte per via anal o vaginal amb la bucal perquè el desvalor és major en els primers dos casos (introducció anal i vaginal) que en la introducció bucal.

    Amb la reforma del 99, les modalitats del 179 CP es qualifiquen com delicte de violació.

    Es plantegen problemes de responsabilitat de subjectes.

    Dues modalitats:

    • Accés carnal.

    • Introducció d'objectes.

    La modalitat d'accés carnal ens limita el subjecte actiu perquè ve essent exigència anatòmica del penis (que només el tenen els homes). El subjecte passiu variarà segons sigui modalitat d'introducció vaginal, que ho serà la dona, o sigui altres introduccions no vaginals que podran ser l'home o la dona.

    La modalitat d'introducció d'objectes per via vaginal o anal (no bucal). Aquí el subjecte actiu és indiferenciat, tant pot ser un home com una dona. El subjecte passiu variarà segons sigui via vaginal que serà la dona, o sigui via anal que poden ser indistintament home o dona.

    Amb la pena es veu que la violació és una modalitat agreujada.

    En quan als objectes han de ser objectes que reuneixin condicions per practicar algun tipus d'exercici sexual. Això significa que x ex la introducció d'un dit no cap dins d'aquesta modalitat, com tampoc se li dóna el concepte d'objecte en aquelles situacions en les que s'introdueix la llengua. Aquestes es porten al tipus bàsic si existeix violència o intimidació.

    Art 180 CP

    1. Las anteriores conductas serán castigadas con las penas de prisión de cuatro a diez años para las agresiones del Artículo 178, y de doce a quince años para las del Artículo 179, cuando concurra alguna de las siguientes circunstancias:

    1ª Cuando la violencia o intimidación ejercidas revistan un carácter particularmente degradante o vejatorio.

    2ª Cuando los hechos se cometan por la actuación conjunta de dos o más personas.

    3ª Cuando la víctima sea especialmente vulnerable, por razón de su edad, enfermedad o situación, y, en todo caso, cuando sea menor de trece años.

    4ª Cuando, para la ejecución del delito, el responsable se halla prevalido de una relación de superioridad o parentesco, por ser ascendiente, descendiente o hermano, por naturaleza o adopción, o afines, con la víctima.

    5ª Cuando el autor haga uso de armas u otros medios igualmente peligrosos, susceptibles de producir la muerte o alguna de las lesiones previstas en los Artículos 149 y 150 de este Código, sin perjuicio de la pena que pudiera corresponder por la muerte o lesiones causadas.

    2. Si concurrieren dos o más de las anteriores circunstancias, las penas previstas en este Artículo se impondrán en su mitad superior.

    Recull 5 circumstàncies d'agreujament. Tenen caràcter victimològic, per tant s'introdueixen en funció de la víctima . Són:

  • Aquesta no ha estat modificada amb la reforma d'abril. Quan la violència o intimidació exercides revesteixin un caràcter particularment degradant o vexatori. El legislador estableix uns elements que poden crear inseguretat jurídica posat que obliguen als tribunals a que decideixin en funció del cas concret perquè és molt difícil fer conductes per part del legislador. Són causes obertes. Aquestes circumstàncies toquen una mica amb el ppi de legalitat i el de taxativitat.

  • Ha estat modificada per la reforma d'abril. El CP abans exigia que s'havia d'actuar en grup. Aquest requisit desapareix amb la modificació del 99. Aquesta circumstància ens desplaçarà i per tant no es podrà aplicar el 22.2 CP pel ppi del non bis in idem perquè està prohibida pel 67 CP.

  • Ha estat modificada per la reforma d'abril. Ha establert l'edat dels 13 anys. Una violació o una modalitat de penetració on el subjecte passiu sigui menor de 13 anys serà delicte de 179 CP aplicant la pena del 180.3 CP. Aquesta edat no ha de superar els 13 anys. El legislador consenteix que persones de 13 anys puguin donar consentiment. L'edat és de tipus cronològic i no pas mental.

  • Ha estat modificada per la reforma d'abril. Hi ha englobades les relacions incestuoses, sexuals, comeses en el ple de la família. Hi ha un major desvalor de l'acció.

  • Amb la reforma d'abril s'ha introduït el terme “armes”. El legislador agreuja la pena per l'ús de mitjà. Es diu per l'ús i no pel port de l'instrument perillós. Aquest paràgraf trenca el concurs ideal que hi podia haver i ens ho recondueix a concurs aparent.

  • Art 180.2 CP ! Finalment, aquest últim paràgraf, estableix una elevació de la pena per quan apareixen dues o més circumstàncies de les dites. Els tribunals estant obligats a imposar-la. No hi ha element de discrecionalitat pel tribunal.

    L'abús sexual també suposa un atemptat contra la llibertat sexual de les persones però no ha de concórrer ni violència ni intimidació. Només ha d'haver-hi absència de consentiment, bé perquè el CP no dóna validesa a determinats consentiments (ex menors de 13 anys), o bé perquè aquest consentiment està viciat per situacions de prevaliment de l'autor (ex prevaliment de superioritat o mitjançant engany).

    Art 181 CP

    1. El que, sin violencia o intimidación y sin que medie consentimiento, realizare actos que atenten contra la libertad o indemnidad sexual de otra persona, será castigado, como responsable de abuso sexual, con la pena de prisión de uno a tres años o multa de dieciocho a veinticuatro meses.

    L'art 181 CP és l'article base del delicte d'abús sexual.

    Art 181.2 CP ! A los efectos del apartado anterior, se consideran abusos sexuales no consentidos los que se ejecuten sobre menores de trece años, sobre personas que se hallen privadas de sentido o de cuyo trastorno mental se abusare.

    En el segon paràgraf d'aquest article s'estableix que el CP mai dóna validesa al consentiment emès per menors de 13 anys o per persones que es trobin privades de sentit o del trastorn mental de les quals se n'abusi. En aquests tres casos no hi ha consentiment per més que aquest s'hagi exterioritzat en el subjecte passiu del delicte. Ex conductes de contacte sexual supressiu, tocaments fugaços. No hi ha ni intimidació ni violència i també són conductes sense consentiment. Ex persona tetraplègica, aquesta no manifesta resistència però no es poden realitzar tocaments sense violència o intimidació perquè no es mou. De consentiment tampoc n'hi ha.

    Han de ser comportaments externs que exterioritzin un atemptat a la llibertat sexual.

    Art 620.2 CP ! falta de vexacions injustes.

    2.º Los que causen a otro una amenaza, coacción, injuria o vejación injusta de carácter leve.

    Los hechos descritos en este Artículo sólo serán perseguibles mediante denuncia de la persona agraviada o de su representante legal.

    Això és així perquè el CP i la reforma d'abril, ja estableix actes que atempten contra la llibertat o indemnitat de la persona.

    El legislador, en les persones del paràgraf segon del 181 CP, estableix l'absència de consentiment per més que hi pugui haver dubtes. El criteri dels 13 anys és un criteri cronològic en funció de la major o menor maduresa. Quan ens referim a privació de sentit és per ex quan una persona està hipnotitzada.

    Amb la qüestió de l'edat menor dels 13 anys es poden platejar casos d'error. Pot haver-hi subjectes passius que tinguin menys de 13 anys i que la víctima n'aparenti més. o pot ser que la persona pateixi alguna malaltia mental i no ho sàpiga. Estaríem en presència d'un error de tipus perquè el subjecte actiu ignora que té una malaltia mental o que és menor de 13 anys. Si és error invencible exclourà de responsabilitat penal al subjecte actiu, però si és vencible es castigarà per imprudència, però com que no n'hi ha seria també, impune.

    Art 14.1 CP. El error invencible sobre un hecho constitutivo de la infracción penal excluye la responsabilidad criminal. Si el error, atendidas las circunstancias del hecho y las personales del autor, fuera vencible, la infracción será castigada, en su caso, como imprudente).

    Art 181.3 CP ! La misma pena se impondrá cuando el consentimiento se obtenga prevaliéndose el responsable de una situación de superioridad manifiesta que coarte la libertad de la víctima.

    “Estupro” de prevaliment. Persones que tenen 13 anys o més però que no han aconseguit la majoria d'edat (els 18 segons art 12 CE). Aquestes persones donen consentiment perquè el subjecte actiu, prevalent-se de superioritat, els ve coaccionant (ex superioritat de tipus laboral, docent, econòmica,...).

    El tipus exigeix que es dongui l'abús sexual, que l'abús sexual s'hagi aconseguit o s'hagi aconseguit alguna modalitat de l'art 182 CP. A diferència de l'assetjament sexual, que no hi ha necessitat de que la víctima accedeixi (" entre assetjament i prevaliment). El prevaliment exigeix que es produeixi un atemptat a la llibertat sexual i l'assetjament es consumeix per la mera sol·licitud.

    La modalitat de prevaliment ens exigeix que la víctima tingui més de 18 anys d'edat, perquè el concepte “d'estupro” avarca aquesta esfera d'edats en les que el subjecte passiu és menor d'edat.

    No hi ha d'haver accés carnal o alguna modalitat perquè sinó s'aplicarà el 182 CP.

    “Estupro” fraudulent ! aconseguir la pràctica sexual mitjançant engany (183 CP).

    (COMPTE XQ: El CP utilitza conceptes delictius no introduïts en l'índex, però que estant en els preceptes).

    Art 181.4 CP ! Las penas señaladas en este Artículo se impondrán en su mitad superior si concurriere la circunstancia 3ª o la 4ª, de las previstas en el apartado 1 del Artículo 180 de este Código.

    Es nou de la reforma del 99. Es diu que si concorren les circumstàncies del punt 2 i 3 de l'art 181 s'imposarà una pena major.

    Art 182 CP

    1. En todos los casos del Artículo anterior, cuando el abuso sexual consista en acceso carnal por vía vaginal, anal o bucal, o introducción de objetos por alguna de las dos primeras vías el responsable será castigado con la pena de prisión de cuatro a diez años.

    2. La pena señalada en el apartado anterior se impondrá en su mitad superior cuando concurra la circunstancia 3ª o la 4ª, de las previstas en el Artículo 180.1 de este Código.

    Ve a ser l'equivalent al 179 CP. El que passa és que no hi ha ni violència ni intimidació. S'incorpora un paràgraf segon per les modalitats agreujades tercera i quarta del 180 CP.

    Art 183 CP

    1. El que, interviniendo engaño, cometiere abuso sexual con persona mayor de trece años y menor de dieciséis, será castigado con la pena de prisión de uno a dos años, o multa de doce a veinticuatro meses.

    “Estupro” fraudulent. Tenim delimitada l'edat del subjecte passiu (no passa en “l'estupro” de prevaliment). Ha de ser una persona major de 13 anys i menor de 16 anys.

    Art 183.2 CP ! Cuando el abuso consista en acceso carnal por vía vaginal, anal o bucal, o introducción de objetos por alguna de las dos primeras vías, la pena será de prisión de dos a seis años. La pena se impondrá en su mitad superior si concurriera la circunstancia 3ª o la 4ª de las previstas en el Artículo 180.1 de este Código.

    modalitat agreujada que equival a la violació en l'agressió sexual.

    Art 184 CP

    1. El que solicitare favores de naturaleza sexual, para sí o para un tercero, en el ámbito de una relación laboral, docente o de prestación de servicios, continuada o habitual, y con tal comportamiento provocare a la víctima una situación objetiva y gravemente intimidatoria, hostil o humillante, será castigado, como autor de acoso sexual, con la pena de arresto de seis a doce fines de semana o multa de tres a seis meses.

    2. Si el culpable de acoso sexual hubiera cometido el hecho prevaliéndose de una situación de superioridad laboral, docente o jerárquica, o con el anuncio expreso o tácito de causar a la víctima un mal relacionado con las legítimas expectativas que aquélla pueda tener en el ámbito de la indicada relación, la pena será de arresto de doce a veinticuatro fines de semana o multa de seis a doce meses.

    3. Cuando la víctima sea especialmente vulnerable, por razón de su edad, enfermedad o situación, la pena será de arresto de doce a veinticuatro fines de semana o multa de seis a doce meses en los supuestos previstos en el apartado 1, y de prisión de seis meses a un año en los supuestos previstos en el apartado 2 del presente Artículo.

    Assetjament sexual. S'introdueix en el CP 95. Criticat per alguns sectors de la doctrina que diuen que determinades conductes no mereixen la protecció del CP pel ppi de mínima intervenció. El que passa és que hi ha pressió social i van entendre que s'havia d'introduir aquesta modalitat d'assetjament en el CP.

    El legislador ha rebaixat la pena amb la reforma del 99.

    La modalitat bàsica exigeix que l'acció ha de consistir en una sol·licitud de favors de naturalesa sexual. El delicte es consumeix amb la mera sol·licitud. El segon requisit del tipus és que la sol·licitud provoqui una situació objectivament i greument intimidatoria a la víctima i l'acció s'ha de produir en les relacions que el tipus diu (laboral, docent...).

    El paràgraf segon manifesta els tipus agreujats en funció de les expectatives de la víctima i en funció, també, de l'edat o malaltia que pateixi la víctima.

    En el tipus bàsic no hi ha d'haver relació de superioritat entre el subjecte actiu i el passiu però si aquesta relació de superioritat es dóna, s'aplicarà l'agreujat del paràgraf segon.

    Últim paràgraf: el legislador ha diferenciat entre que la situació d'assetjament es faci en persones amb jerarquia entre elles o no. Diu que hi ha major desvalor quan hi ha jerarquia.

    El delicte de corrupció de menors havia quedat derogat en el CP 95 perquè entrava amb concurs amb els arts del títol VIII. Si la finalitat de les pràctiques sexuals no era la prostitució això no quedava tipificat.

    La reforma del 99 en relació a la prostitució és la recuperació del terme “corrupció” (cap XV). Aquesta llei amplia el be jurídic protegit del capítol XV. Varies conductes reiterades en el temps que van més enllà de l'ànim lúbric.

    Pel que fa el menor el CP acudeix a menors segons la minoria d'edat civil (menys de 18 anys). La L99 atorga plena validesa al consentiment de persones de més de 13 anys sempre que el consentiment no estigui viciat d'engany o prevaliment.

    La corrupció retorna amb la L 30/99.

    Delicte d'exhibicionisme i provocació sexual (arts 185 i 186 CP).

    Es contemplen situacions que en el CP 74 eren considerades delicte d'escàndol públic. Aquest escàndol públic desapareix amb l'evolució de la societat. Ex fer-se un petó al carrer o anar despullat a la platja podien ser conductes, l'any 74, constituents del delicte d'exhibicionisme o de provocació sexual. Avui, ja no ho constitueixen perquè la moral de la societat ha avançat.

    Es substitueixen els delictes d'escàndol públic i només s'incriminen quan van dirigits a menors o incapacitats (25 CP).

    Art 185 CP

    El que ejecutare o hiciere ejecutar a otra persona actos de exhibición obscena ante menores de edad o incapaces, será castigado con la pena de prisión de seis meses a un año o multa de seis a doce meses.

    El delicte exigeix la realització dels actes a incapaços o menors. La crítica que se li fa és que el CP 95 atorga plena validesa al consentiment de menors de 13 anys en l'abús sexual. La conducta d'aquest art, per tant, contempla la que es realitza davant menors o incapacitats. L'ACP també contemplava aquests conductes davant majors d'edat com per ex contemplava el delicte d'exhibicionisme. El CP 95 manifesta que no té sentit protegir d'aquestes conductes a majors d'edat.

    El delicte exigeix dues conductes:

    • Executar.

    • Fer executar. Es pot donar el cas de que el subjecte actiu faci fer la conducta a algú altre.

    No està contemplat l'ànim subjectiu o tendencial de que el subjecte actiu vulgui aconseguir quelcom.

    El fet que una persona es passegi despullada per una platja no nudista, on hi ha menors i possiblement algun incapacitat, aquesta conducta no és exhibicionisme. Han de ser conductes que tinguin transcendència o rellevància (ex que una persona faci tocaments a una altra). La conducta ha de tenir certa intensitat perquè es protegeix el procés de formació o maduració sexual de menors o incapacitats.

    Art 186 CP

    El que, por cualquier medio directo, vendiere, difundiere o exhibiere material pornográfico entre menores de edad o incapaces, será castigado con la pena de prisión de seis meses a un año, o multa de seis a doce meses.

    També entre menors o incapaços.

    Problema: Què s'entén per “material pornogràfic”? Es fa una interpretació restrictiva d'acord a la nova època, i han de ser conductes que atemptin al procés de maduració sexual de menors o incapacitats.

    El TS d'EUA té força tractada aquesta qüestió del material pornogràfic. Nosaltres no tenim gaire jurisprudència que parli d'això. Dues característiques que ens poden servir per aquest terme:

    • Que el conjunt de la obra estigui dominat per un contingut grosserament lúbric (tot el relacionat amb els desitjós de la sexualitat tendent a satisfer instints sexuals. Lasciu).

    • Que la representació sigui potencialment ofensiva per desviar-se d'standards normals relatiu a matèries sexuals.

    S'ha de distingir allò pornogràfic d'allò del merament eròtic. La pornografia és quelcom més que l'erotisme.

    La pornografia està codificada i l'erotisme no.

    Ex no és conducta típica o provocació sexual vendre als “sexy-shops”. S'exigeix interpretació d'acord a la realitat actual. Existeix una norma administrativa que obliga a vendre això amb unes característiques però no és delicte de provocació sexual.

    Cal tenir present que només contemplen com a subjecte passiu els menors d'edat i els incapacitats pels delictes d'exhibicionisme i provocació sexual.

    Delicte de prostitució i corrupció de menors

    Els delictes de prostitució han estat reordenats en relació amb el CP 73. Certes conductes relatives a la prostitució han estat despenalitzades. En el CP 95 han quedat contemplades determinades conductes que han estat ampliades en la L 99.

    Art 187 CP

    1. El que induzca, promueva, favorezca o facilite la prostitución de una persona menor de edad o incapaz, será castigado con las penas de prisión de uno a cuatro años y multa de doce a veinticuatro meses.

    2. Incurrirán en la pena de prisión indicada, en su mitad superior, y además en la de inhabilitación absoluta de seis a doce años, los que realicen los hechos prevaliéndose de su condición de autoridad, agente de ésta o funcionario público.

    3. Se impondrán las penas superiores en grado a las previstas en los apartados anteriores, en sus respectivos casos, cuando el culpable perteneciere a una organización o asociación, incluso de carácter transitorio, que se dedicare a la realización de tales actividades.

    Delicte de mera activitat. Els verbs: “induir”, “promoure”, “afavorir”, “facilitar”, ens indueixen a pensar que les conductes queden consumides per la simple activitat.

    El tipus bàsic és el 187.1 CP. El 187.2 CP introdueix un subtipus agreujat en funció del cercle de subjectes actius (autoritats, agents o funcionaris públics). Fins aquí hi ha la mateixa redacció que el CP 95. La L99 afegeix un punt tercer per agreujar la pena en aquelles conductes realitzades per organitzacions que es dediquen a afavorir o facilitar la prostitució.

    Art 188 CP

    1. El que determine, empleando violencia, intimidación o engaño, o abusando de una situación de superioridad o de necesidad o vulnerabilidad de la víctima, a persona mayor de edad a ejercer la prostitución o a mantenerse en ella, será castigado con las penas de prisión de dos a cuatro años y multa de doce a veinticuatro meses.

    Suposa un tipus agreujat perquè consagra modalitats de facilitació de prostitució. Ha estat reformat en la L99 al utilitzar violència o intimidació, engany,...

    Es contempla la realització o la conducció a la prostitució a persones majors d'edat que es dediquen a la prostitució però no perquè volen, sinó que, es castiga l'obligar a una persona a exercir la prostitució. El CP actua quan s'obliga al subjecte passiu a realitzar pràctiques relatives a la prostitució.

    “Determinar” significa que una persona que no tenia perquè realitzar la prostitució es veu obligada, constreta a exercir la prostitució.

    El CP també contempla els casos en els quals hi hagi una persona que obliga a no deixar la prostitució a una altra que vol deixar-la. És a dir la persona que vol sortir de la prostitució i no la deixen ja sigui enganyant-la, perquè hi hagi relació de superioritat,... (=situacions de prevaliment).

    El terme violència o intimidació no ofereix cap dubte.

    El 188.2 CP "Será castigado con las mismas penas el que directa o indirectamente favorezca la entrada, estancia o salida del territorio nacional de personas, con el propósito de su explotación sexual empleando violencia, intimidación o engaño, o abusando de una situación de superioridad o de necesidad o vulnerabilidad de la víctima." introdueix una conducta no contemplada al CP 95. Tota la problemàtica que havia sorgit amb les organitzacions que feien venir a persones d'altres països i les obligaven a prostituir-se. Castiga al qui favoreixi l'entrada, l'estada o sortida del territori nacional, de manera directa o indirecta, a persones amb el propòsit de la seva explotació sexual, emprant violència, intimidació o engany, o abusant d'una situació de superioritat o de necessitat o vulnerabilitat de la víctima.

    El 188.3 CP "Se impondrán las penas correspondientes en su mitad superior, y además la pena de inhabilitación absoluta de seis a doce años, a los que realicen las conductas descritas en los apartados anteriores, en sus respectivos casos, prevaliéndose de su condición de autoridad, agente de ésta o funcionario público." és un subtipus agreujat en funció dels subjectes actius que realitzen la conducta.

    El 188.4 CP "Si las mencionadas conductas se realizaren sobre persona menor de edad o incapaz, para iniciarla o mantenerla en una situación de prostitución, se impondrá al responsable la pena superior en grado a la que corresponda según los apartados anteriores." contempla el subtipus agreujat en funció del cercle de subjectes passius.

    El 188.5 CP "Las penas señaladas se impondrán en sus respectivos casos sin perjuicio de las que correspondan por las agresiones o abusos sexuales cometidos sobre la persona prostituida." estableix una regla punitiva per a castigar els concursos de delictes que pugui haver-hi (abusos sexuals, agressions sexuals,...).

    El vincle matrimonial no vol dir que no hi hagi dret a la llibertat sexual. Igualment passa en la prostitució.

    Conductes del tercer client ! quan no és la persona que obliga a l'altre a prostituir-se, serà el tercer client.

    Art 189 CP

    1. Será castigado con la pena de prisión de uno a tres años:

    a) El que utilizare a menores de edad o a incapaces con fines o en espectáculos exhibicionistas o pornográficos, tanto públicos como privados, o para elaborar cualquier clase de material pornográfico, o financiare cualquiera de estas actividades.

    b) El que produjere, vendiere, distribuyere, exhibiere o facilitare la producción, venta, difusión o exhibición por cualquier medio de material pornográfico en cuya elaboración hayan sido utilizados menores de edad o incapaces, aunque el material tuviere su origen en el extranjero o fuere desconocido.

    A quien poseyera dicho material para la realización de cualquiera de estas conductas se le impondrá la pena en su mitad inferior.

    2. Se impondrá la pena superior en grado cuando el culpable perteneciere a una organización o asociación, incluso de carácter transitorio, que se dedicare a la realización de tales actividades.

    També ha estat reformat per a contemplar unes conductes delictives que no havia tingut en compte el legislador del 95, no s'havien tingut en compte els avanços tecnològics com x ex internet. La captació de fotos si que estava contemplada però el tràfic d'aquest material a través d'internet x ex no ho estava. No es castigava a qui les distribuïa. Ara si que es contempla aquesta conducta de “distribuir” al 189 CP. I la conducta de “difondre” el material pornogràfic ja està castigat. “Encara que el material tingués el seu origen a l'estranger...”

    Només es castiga el mer tràfic amb aquest material pornogràfic. La mera possessió del material també està contemplada en el 189 CP.

    En el 189.3 CP "El que haga participar a un menor o incapaz en un comportamiento de naturaleza sexual que perjudique la evolución o desarrollo de la personalidad de éste, será castigado con la pena de prisión de seis meses a un año o multa de seis a doce meses." es recupera el delicte de corrupció de menors. Allò essencial radica en tutelar l'autodeterminació en matèria sexual per això es fa en menors o incapacitats que no tenen adquirida aquesta capacitat d'autodeterminació.

    És irrellevant que comptem amb el consentiment de menors o incapacitats.

    Problemes amb abusos sexuals a partir dels 13 anys. Si existeix reiteració en el temps d'actes amb el mateix subjecte passiu realitzats pel mateix subjecte actiu poden constituir el delicte de corrupció de menors, enlloc del delicte d'abús sexual. Les conductes individualment realitzades són abús sexual. El conjunt de les conductes esdevenen corrupció de menors. Per això és diferent el delicte d'abús sexual de la corrupció de menors, per la persistència i reiteració dels actes en el temps.

    Art 189, regle 4."El que tuviere bajo su potestad, tutela, guarda o acogimiento, a un menor de edad o incapaz, y que, con conocimiento de su estado de prostitución o corrupción, no haga lo posible para impedir su continuación en tal estado, o no acuda a la autoridad competente para el mismo fin si carece de medios para la custodia del menor o incapaz, será castigado con la pena de multa de seis a doce meses." Contempla els especials deures de tutela, pàtria potestat, que tenen les persones sobre menors o incapacitats. Seria delicte de comissió per omissió.

    Art 189, regla 5. "El Ministerio Fiscal promoverá las acciones pertinentes con objeto de privar de la patria potestad, tutela, guarda o acogimiento familiar, en su caso, a la persona que incurra en alguna de las conductas descritas en el apartado anterior." Dirigida al Ministeri Fiscal.

    Art 190 CP

    La condena de un Juez o Tribunal extranjero, impuesta por delitos comprendidos en este capítulo, será equiparada a las sentencias de los Jueces o Tribunales españoles a los efectos de la aplicación de la circunstancia agravante de reincidencia».

    Norma que està introduïda en el CP per la que disposa l'art 7 del Conveni per repressió de tracte de persones i explotació de prostitució aliena (conveni de 21 de marc del 50). L'art. 7 dóna la oportunitat d'aplicar la reincidència a persones que ja hagin estat condemnades a altres països.

    Disposicions comunes

    Arts 191 a 194. Són normes de tipus processal.

    Art 191 CP

    1. Para proceder por los delitos de agresiones, acoso o abusos sexuales, será precisa denuncia de la persona agraviada, de su representante legal o querella del Ministerio Fiscal, que actuará ponderando los legítimos intereses en presencia. Cuando la víctima sea menor de edad, incapaz o una persona desvalida, bastará la denuncia del Ministerio Fiscal.

    2. En estos delitos el perdón del ofendido o del representante legal no extingue la acción penal ni la responsabilidad de esa clase.

    Per a perseguir els delictes establerts es requereix denuncia de la víctima que és requisit de procedibilitat. Són delictes semipúblics. Una vegada denunciat, encara que la víctima no vulgui seguir amb el procés, el Fiscal pot seguir. També es permet que el Ministeri Fiscal interposi querella per actuar d'ofici, en virtut del ppi d'oportunitat que regeix en la seva actuació. Ara bé, el Fiscal té sempre la protecció de menors o incapaços per tant, quan es tracti de menors o incapaços ha de denunciar i actuar sempre.

    191.2 CP. El perdó de l'ofès no exigeix la retirada. El Ministeri Fiscal pot seguir d'ofici.

    Art 192 CP

    1. Los ascendientes, tutores, curadores, guardadores, maestros o cualquier otra persona encargada de hecho o de derecho del menor o incapaz, que intervengan como autores o cómplices en la perpetración de los delitos comprendidos en este Titulo, serán castigados con la pena que les corresponda, en su mitad superior.

    No se aplicará esta regla cuando la circunstancia en ella contenida esté específicamente contemplada en el tipo penal de que se trate.

    2. El Juez o Tribunal podrá imponer razonadamente, además, la pena de inhabilitación especial para el ejercicio de los derechos de la patria potestad, tutela, curatela, guarda, empleo o cargo público o ejercicio de la profesión u oficio, por el tiempo de seis meses a seis años.

    Dirigit a tutors, mestres,... que imposen deures especials de vigilància.

    Art 193 CP

    En las sentencias condenatorias por delitos contra la libertad sexual, además del pronunciamiento correspondiente a la responsabilidad civil, se harán, en su caso, los que procedan en orden a la filiación y fijación de alimentos.

    Una consideració per a la seva aplicació: ex violació i la víctima queda prenyada. No s'acull a l'avortament. El tribunal penal resolt aquestes qüestions civils a la pròpia sentència. La víctima no té perquè reconèixer la filiació. També s'exigeix que la concepció hagi estat fruit del propi delicte (127 CC).

    Art 194 CP

    En los supuestos tipificados en los Capítulos IV y V de este Título, cuando en la realización de los actos se utilizaren establecimientos o locales, abiertos o no al público, podrá decretarse en la sentencia condenatoria su clausura temporal o definitiva. La clausura temporal, que no podrá exceder de cinco años, podrá adoptarse también con carácter cautelar.

    Regula una mesura de seguretat (clausura temporal...). La clausura temporal no pot excedir dels cinc anys. Es pot tancar cautelarment el local abans que hi hagi sentència.

    LLIÇÓ 8 : DELICTES CONTRA LA INTIMITAT. PROPIA IMATGE. INVIOLABILITAT DEL DOMICILI .

    Del descubrimiento y revelación de secretos

    Artículo 197.

    1. El que, para descubrir los secretos o vulnerar la intimidad de otro, sin su consentimiento, se apodere de sus papeles, cartas, mensajes de correo electrónico o cualesquiera otros documentos o efectos personales o intercepte sus telecomunicaciones o utilice artificios técnicos de escucha, transmisión, grabación o reproducción del sonido o de la imagen, o de cualquier otra señal de comunicación, será castigado con las penas de prisión de uno a cuatro años y multa de doce a veinticuatro meses.

    2. Las mismas penas se impondrán al que, sin estar autorizado, se apodere, utilice o modifique, en perjuicio de tercero, datos reservados de carácter personal o familiar de otro que se hallen registrados en ficheros o soportes informáticos, electrónicos o telemáticos, o en cualquier otro tipo de archivo o registro público o privado. Iguales penas se impondrán a quien, sin estar autorizado, acceda por cualquier medio a los mismos y a quien los altere o utilice en perjuicio del titular de los datos o de un tercero.

    3. Se impondrá la pena de prisión de dos a cinco años si se difunden, revelan o ceden a terceros los datos o hechos descubiertos o las imágenes captadas a que se refieren los números anteriores.

    Será castigado con las penas de prisión de uno a tres años y multa de doce a veinticuatro meses, el que, con conocimiento de su origen ilícito y sin haber tomado parte en su descubrimiento, realizare la conducta descrita en el párrafo anterior.

    4. Si los hechos descritos en los apartados 1 y 2 de este Artículo se realizan por las personas encargadas o responsables de los ficheros, soportes informáticos, electrónicos o telemáticos, archivos o registros, se impondrá la pena de prisión de tres a cinco años, y si se difunden, ceden o revelan los datos reservados, se impondrá la pena en su mitad superior.

    5. Igualmente, cuando los hechos descritos en los apartados anteriores afecten a datos de carácter personal que revelen la ideología, religión, creencias, salud, origen racial o vida sexual, o la víctima fuere un menor de edad o un incapaz, se impondrán las penas previstas en su mitad superior.

    6. Si los hechos se realizan con fines lucrativos, se impondrán las penas respectivamente previstas en los apartados 1 al 4 de este Artículo en su mitad superior. Si además afectan a datos de los mencionados en el apartado 5, la pena a imponer será la de prisión de cuatro a siete años.

    Artículo 198.

    La autoridad o funcionario público que, fuera de los casos permitidos por la Ley, sin mediar causa legal por delito, y prevaliéndose de su cargo, realizare cualquiera de las conductas descritas en el Artículo anterior, será castigado con las penas respectivamente previstas en el mismo, en su mitad superior y, además, con la de inhabilitación absoluta por tiempo de seis a doce años.

    Artículo 199.

    1. El que revelare secretos ajenos, de los que tenga conocimiento por razón de su oficio o sus relaciones laborales, será castigado con la pena de prisión de uno a tres años y multa de seis a doce meses.

    2. El profesional que, con incumplimiento de su obligación de sigilo o reserva, divulgue los secretos de otra persona, será castigado con la pena de prisión de uno a cuatro años, multa de doce a veinticuatro meses e inhabilitación especial para dicha profesión por tiempo de dos a seis años.

    Artículo 200.

    Lo dispuesto en este capítulo será aplicable al que descubriere, revelare o cediere datos reservados de personas jurídicas, sin el consentimiento de sus representantes, salvo lo dispuesto en otros preceptos de este Código.

    Artículo 201.

    1. Para proceder por los delitos previstos en este capítulo será necesaria denuncia de la persona agraviada o de su representante legal. Cuando aquélla sea menor de edad, incapaz o una persona desvalida, también podrá denunciar el Ministerio Fiscal.

    2. No será precisa la denuncia exigida en el apartado anterior para proceder por los hechos descritos en el Artículo 198 de este Código, ni cuando la comisión del delito afecte a los intereses generales o a una pluralidad de personas.

    3. El perdón del ofendido o de su representante legal, en su caso, extingue la acción penal o la pena impuesta, sin perjuicio de lo dispuesto en el segundo párrafo del número 4.º del Artículo 130.

    Del allanamiento de morada, domicilio de personas jurídicas y establecimientos abiertos al público

    Artículo 202.

    1. El particular que, sin habitar en ella, entrare en morada ajena o se mantuviere en la misma contra la voluntad de su morador, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años.

    2. Si el hecho se ejecutare con violencia o intimidación la pena será de prisión de uno a cuatro años y multa de seis a doce meses.

    Artículo 203.

    1. Será castigado con las penas de prisión de seis meses a un año y multa de seis a diez meses el que entrare contra la voluntad de su titular en el domicilio de una persona jurídica pública o privada, despacho profesional u oficina, o en establecimiento mercantil o local abierto al público fuera de las horas de apertura.

    2. Será castigado con la pena de prisión de seis meses a tres años, el que con violencia o intimidación entrare o se mantuviere contra la voluntad de su titular en el domicilio de una persona jurídica pública o privada, despacho profesional u oficina, o en establecimiento mercantil o local abierto al público.

    Artículo 204.

    La autoridad o funcionario público que, fuera de los casos permitidos por la Ley y sin mediar causa legal por delito, cometiere cualquiera de los hechos descritos en los dos Artículos anteriores, será castigado con la pena prevista respectivamente en los mismos, en su mitad superior, e inhabilitación absoluta de seis a doce años.

    LLIÇÓ 9 : DELICTES CONTRA LA SEGURETAT.

    De la omisión del deber de socorro

    Artículo 195.

    1. El que no socorriere a una persona que se halle desamparada y en peligro manifiesto y grave, cuando pudiere hacerlo sin riesgo propio ni de terceros, será castigado con la pena de multa de tres a doce meses.

    2. En las mismas penas incurrirá el que, impedido de prestar socorro, no demande con urgencia auxilio ajeno.

    3. Si la víctima lo fuere por accidente ocasionado fortuitamente por el que omitió el auxilio, la pena será de prisión de seis meses a un año y multa de seis a doce meses, y si el accidente se debiere a imprudencia, la de prisión de seis meses a dos años y multa de seis a veinticuatro meses.

    Artículo 196.

    El profesional que, estando obligado a ello, denegare asistencia sanitaria o abandonare los servicios sanitarios, cuando de la denegación o abandono se derive riesgo grave para la salud de las personas, será castigado con las penas del Artículo precedente en su mitad superior y con la de inhabilitación especial para empleo o cargo público, profesión u oficio, por tiempo de seis meses a tres años.

    Del abandono de familia, menores o incapaces

    Artículo 226.

    1. El que dejare de cumplir los deberes legales de asistencia inherentes a la patria potestad, tutela, guarda o acogimiento familiar o de prestar la asistencia necesaria legalmente establecida para el sustento de sus descendientes, ascendientes o cónyuge, que se hallen necesitados, será castigado con la pena de arresto de ocho a veinte fines de semana.

    2. El Juez o Tribunal podrá imponer, motivadamente, al reo la pena de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de patria potestad, tutela, guarda o acogimiento familiar por tiempo de cuatro a diez años.

    Artículo 227.

    1. El que dejare de pagar durante dos meses consecutivos o cuatro meses no consecutivos cualquier tipo de prestación económica en favor de su cónyuge o sus hijos, establecida en convenio judicialmente aprobado o resolución judicial, en los supuestos de separación legal, divorcio, declaración de nulidad del matrimonio, proceso de filiación, o proceso de alimentos a favor de sus hijos, será castigado con la pena de arresto de ocho a veinte fines de semana.

    2. Con la misma pena será castigado el que dejare de pagar cualquier otra prestación económica establecida de forma conjunta o única en los supuestos previstos en el apartado anterior.

    3. La reparación del daño procedente del delito comportará siempre el pago de las cuantías adeudadas.

    Artículo 228.

    Los delitos previstos en los dos Artículos anteriores, sólo se perseguirán previa denuncia de la persona agraviada o de su representante legal. Cuando aquélla sea menor de edad, incapaz o una persona desvalida, también podrá denunciar el Ministerio Fiscal.

    Artículo 229.

    1. El abandono de un menor de edad o un incapaz por parte de la persona encargada de su guarda, será castigado con la pena de prisión de uno a dos años.

    2. Si el abandono fuere realizado por los padres, tutores o guardadores legales, se impondrá la pena de prisión de dieciocho meses a tres años.

    3. Se impondrá la pena de prisión de dos a cuatro años cuando por las circunstancias del abandono se haya puesto en concreto peligro la vida, salud, integridad física o libertad sexual del menor de edad o del incapaz, sin perjuicio de castigar el hecho como corresponda si constituyera otro delito más grave.

    Artículo 230.

    El abandono temporal de un menor de edad o de un incapaz será castigado, en sus respectivos casos, con las penas inferiores en grado a las previstas en el Artículo anterior.

    Artículo 231.

    1. El que, teniendo a su cargo la crianza o educación de un menor de edad o de un incapaz, lo entregare a un tercero o a un establecimiento público sin la anuencia de quien se lo hubiere confiado, o de la autoridad, en su defecto, será castigado con la pena de multa de seis a doce meses.

    2. Si con la entrega se hubiere puesto en concreto peligro la vida, salud, integridad física o libertad sexual del menor de edad o del incapaz se impondrá la pena de prisión de seis meses a dos años.

    Artículo 232.

    1. Los que utilizaren o prestaren a menores de edad o incapaces para la práctica de la mendicidad, incluso si ésta es encubierta, serán castigados con la pena de prisión de seis meses a un año.

    2. Si para los fines del apartado anterior se traficare con menores de edad o incapaces, se empleare con ellos violencia o intimidación, o se les suministrare sustancias perjudiciales para su salud, se impondrá la pena de prisión de uno a cuatro años.

    Artículo 233.

    1. El Juez o Tribunal, si lo estima oportuno en atención a las circunstancias del menor, podrá imponer a los responsables de los delitos previstos en los Artículos 229 al 232 la pena de inhabilitación especial para el ejercicio de la patria potestad o de los derechos de guarda, tutela, curatela o acogimiento familiar por tiempo de cuatro a diez años.

    2. Si el culpable ostentare la guarda del menor por su condición de funcionario público, se le impondrá además la pena de inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de dos a seis años.

    3. En todo caso, el Ministerio Fiscal instará de la autoridad competente las medidas pertinentes para la debida custodia y protección del menor.

    Del quebrantamiento de los deberes de custodia y de la induccion de menores al abandono de domicilio

    Artículo 223.

    El que, teniendo a su cargo la custodia de un menor de edad o un incapaz, no lo presentare a sus padres o guardadores sin justificación para ello, cuando fuere requerido por ellos, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años, sin perjuicio de que los hechos constituyan otro delito más grave.

    Artículo 224.

    El que indujere a un menor de edad o a un incapaz a que abandone el domicilio familiar, o lugar donde resida con anuencia de sus padres, tutores o guardadores, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años.

    Artículo 225.

    Cuando el responsable de los delitos previstos en esta Sección restituya al menor de edad o al incapaz a su domicilio o residencia, o lo deposite en lugar conocido y seguro, sin haberle hecho objeto de vejaciones, sevicias o acto delictivo alguno, ni haber puesto en peligro su vida, salud, integridad física o libertad sexual, el hecho será castigado con la pena de prisión de seis meses a un año o multa de cuatro a ocho meses, siempre y cuando el lugar de estancia del menor de edad o el incapaz haya sido comunicado a sus padres, tutores o guardadores, o la ausencia no hubiera sido superior a veinticuatro horas.

    LLIÇÓ 10: DELICTES CONTRAL'HONOR.

    Són els únics delictes privats que hi ha al CP 95. No intervé per res el Ministeri Fiscal, són privats.

    El bé jurídic protegit és l'honor (art 18 CE).

    1. Se garantiza el derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen.

    2. El domicilio es inviolable. Ninguna entrada o registro podrá hacerse en él sin consentimiento del titular o resolución judicial, salvo en caso de flagrante delito.

    3. Se garantiza el secreto de las comunicaciones y, en especial, de las postales, telegráficas y telefónicas, salvo resolución judicial.

    4. La ley limitará el uso de la informática para garantizar el honor y la intimidad personal y familiar de los ciudadanos y el pleno ejercicio de sus derechos.

    Problema que planteja l'honor: possible col·lisió amb dos altres drets fonamentals: la llibertat d'expressió (20.1.a)

    Artículo 20. 1. Se reconocen y protegen los derechos:

    a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.

    i el dret d'informació (20.1.d).

    d) A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio de estas libertades.

    El problema en termes jurídics se'ns planteja quan aquests dos entren en conflicte amb el dret a l'honor.

    En quines circumstàncies s'ha de donar més importància a l'honor que als altres dos drets o al revés? El conflicte que es dóna molt sovint es dóna amb les informacions periodístiques (què és el que es pot dir?), on es troba la frontera entre el dret a l'honor i el dret a la informació? no és fàcil i no hi ha regles que a priori ens donin la frontera entre un i altre. Depèn del delicte, de l'expressió,...

    Aquesta qüestió no és res nou, el dret a l'honor ha existit sempre en la història. El que passa és que el concepte d'honor d'abans no és el mateix que el de la CE.

    CP 88 ! concepte d'honor de tipus subjectiu, de la autoestima de les persones.

    Quan sorgeix el CP 95 ha de desenvolupar o ha de donar protecció a un be jurídic com és el dret a l'honor. També ha de donar “cobijo” a la llibertat d'expressió i informació.

    LO 1/82 de 5/5 de protecció de l'honor, ve a desenvolupar el 18 CE. Dóna cobertura jurídica des del pdv civil per la presentació de demandes contra l'honor.

    Els atacs més greus en virtut del ppi de taxativitat seran els que es troben en la protecció penal.

    CP 95 ! el dret a l'honor que protegeix són els supòsits més greus. Va venir a ampliar, curiosament, l'àmbit objectiu de la LO1/82, la disposició addicional quarta del CP dóna altra redacció als arts 1 i 7 LO1/82. Amplia el cercle d'accions contra el dret a l'honor.

    Quan s'estudia el be jurídic protegit, l'honor, el legislador es va enfrontar amb dues concepcions:

    • Objectiva: perquè posava l'èmfasis a la bona fama de les persones. Aquest concepte de l'honor no era vàlid com a protecció dins del CP perquè el fet de que una persona tinc o no bona fama depèn de factors molt personals i de l'experiència que la persona hagi tingut, per tant és un ppi que atempta contra el ppi d'igualtat (art 1.1 CE) i per tant no ens val.

    • Subjectiva: posa l'èmfasis de l'honor en l'autoestima personal. Tampoc era vàlid aquest criteri perquè tot el món té alta consideració d'un mateix. L'autoestima atempta contra el ppi de seguretat jurídica.

    Aquest tema ha estat resolt en diverses Stcs del TC que estudien la col·lisió entre el dret a l'honor i el dret d'informació o expressió.

    El TC crea una doctrina del concepte d'honor dins de la protecció de la esfera del CP. S'utilitza el concepte de l'honor que sigui democràtic perquè havia de tenir referències del texte constitucional i socialitzador perquè havia de ésser entès per la societat. L'honor té un fonament basat en la dignitat humana. El TC diu que la persona, pel mer fet de ser persona, té dret a l'honor, ens hem de deixar de concepcions objectives o subjectives.

    El dret a l'honor en la seva gran majoria és objecte de protecció per la LO, i, la legislació penal ha de ser residual. Es protegeix a través de dos delictes clàssics: el delicte de calúmnia i el delicte d'injúries (estrictament de caràcter privat).

    Delicte de calúmnia

    El bé jurídic protegit és el dret a l'honor.

    L'art 205 CP ens dóna la definició de calúmnia. "Es calumnia la imputación de un delito hecha con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad."

    Com el propi tipus penal exigeix, la calúmnia és la imputació d'un delicte i no pas de faltes. S'ha de veure el que estableix l'art 13 CP que fa la distinció entre delictes i faltes.

    Artículo 13.

    1. Son delitos graves las infracciones que la Ley castiga con pena grave.

    2. Son delitos menos graves las infracciones que la Ley castiga con pena menos grave.

    3. Son faltas las infracciones que la Ley castiga con pena leve.

    4. Cuando la pena, por su extensión, pueda incluirse a la vez entre las mencionadas en los dos primeros números de este Artículo, el delito se considerará, en todo caso, como grave.

    Les faltes tenen protecció penal però a través de les injúries, i no pas de les calúmnies.

    S'ha de veure l'art 205 CP el que diu sobre calúmnia i el 210 CP fa referència a la falta.

    Artículo 210.

    El acusado de injuria quedará exento de responsabilidad probando la verdad de las imputaciones cuando éstas se dirijan contra funcionarios públicos sobre hechos concernientes al ejercicio de sus cargos o referidos a la comisión de faltas penales o de infracciones administrativas.

    Des del pdv de la naturalesa del delicte de calúmnia cal dir que és un delicte comú. El nucli del tipus és la falsa imputació d'un delicte. Però aquest delicte, des del pdv subjectiu, conté uns elements subjectius de l'injust establerts a les expressions:

    • Amb coneixement de la seva falsedat.

    • Menyspreu temerari a la veritat.

    Es pot donar error jurídicament rellevant. El que imputa a un altre un delicte que creu que ha comès pot donar lloc a error de tipus (coneixement fals no maliciós).

    • Error de tipus invencible ! atípic.

    • Error de tipus vencible ! es castiga com imprudent, no obstant, no existeix modalitat imprudent, per tant serà atípic.

    Des del pdv de la perfecció delictiva en el delicte de calúmnia és indiferent el grau d'execució. És igual si és grau de temptativa o consumació. També és indiferent la participació.

    S'ha plantejat el problema de si el subjecte passiu del delicte de calúmnia pot ser un menor o gent inimputable. La jurisprudència del TS creu que si, que poden ser subjectes passius perquè en el delicte de calúmnia no es tracta de demostrar les condicions sinó l'honor amb independència de si en la realitat s'hagués pogut donar o no el delicte.

    Així, els menors poden ser subjectes actius i passius.

    A les persones jurídiques no se'ls ha reconegut el dret a l'honor però si que tenen dret a l'honor les persones físiques que estan darrera de les persones jurídiques.

    “Menyspreu temerari a la veritat” ! és una altra condició. És conseqüència de la jurisprudència del TC sobretot en protecció del dret a la informació. El TC ve protegint als periodistes sempre i quan la informació sigui veraç. S'exigeix als periodistes que contrastin la notícia, que no es deixen portar pel rumor, s'ha de contrastar la veracitat de la notícia. Si no ho fan, si simplement pel rumor que els hi ha arribat, llencen la notícia, llavors actua en temerari menyspreu cap a la veritat. Si una notícia es va contrastar però va ser insuficientment contrastada, no cap CP, s'hauria d'anar a la via civil, no podem anar per via de querella per calúmnia.

    El delicte es consumeix des del moment que la falsa imputació arriba a l'oïda de terceres persones. Es perfecciona amb independència de que el subjecte passiu rebi la informació.

    L'art 205 CP és merament un article enunciatiu, ens defineix la calúmnia.

    L'art 206 CP estableix la penalitat. La pena està en funció de que la calúmnia es propagui o no en publicitat. La calúmnia propagada amb publicitat és l'únic delicte contra l'honor que en el nou CP té pena privativa de llibertat (presó de 6 mesos a 2 anys). "Las calumnias serán castigadas con las penas de prisión de seis meses a dos años o multa de seis a veinticuatro meses, si se propagaran con publicidad, y, en otro caso, con multa de cuatro a diez meses."

    La publicitat s'ha d'entendre com potencialitat de que arribi a moltes persones. Generalment quan es comet a través d'un mitjà de comunicació social.

    L'art 207 CP regula la “exceptio veritatis” (excepció de la veritat). "El acusado por delito de calumnia quedará exento de toda pena probando el hecho criminal que hubiere imputado."

    La persona acusada per delicte de calúmnia pot quedar exempta de pena si prova que el delicte que se li ha imputat és veritat. Si és veritat el delicte no se li pot imputar.

    L'acusat del delicte haurà de provar que és innocent.

    La càrrega de la prova correspon a l'acusat, no a l'acusació.

    La prova de la veritat eliminarà la responsabilitat de calúmnia perquè ens faltarà la tipicitat perquè el tipus ens exigeix la imputació falsa i, si l'imputació és veritat l'acció serà impune.

    La exceptio veritatis provoca la no tipicitat per absència d'un element subjectiu del tipus, la falsedat del delicte.

    Si no apareixen els dos elements subjectius el fet tampoc és exigible en responsabilitat penal.

    Delicte d'injúria.

    La injúria ha tingut una profunda modificació en el CP 95. La definició d'injúria del CP 73 no és la que es recull al CP 95.

    Art 208 CP manifesta el que és injúria ! és l'acció o expressió que lesionen la dignitat d'una altra persona, perjudicant-ne la fama o atemptant contra la seva pròpia estimació.

    Artículo 208.

    Es injuria la acción o expresión que lesionan la dignidad de otra persona, menoscabando su fama o atentando contra su propia estimación.

    Solamente serán constitutivas de delito las injurias que, por su naturaleza, efectos y circunstancias, sean tenidas en el concepto público por graves.

    Las injurias que consistan en la imputación de hechos no se considerarán graves, salvo cuando se hayan llevado a cabo con conocimiento de su falsedad o temerario desprecio hacia la verdad.

    Així com les calúmnies són expressions, les injúries a més d'expressions poden ser accions.

    És un delicte comú.

    El subjecte actiu pot ser qualsevol persona i el passiu també.

    El subjecte passiu ha de veure vulnerat el dret a l'honor quan s'atempti contra la seva fama o quan s'atempti contra la seva autoestima.

    El que ha de resultar lesionat és la dignitat de la persona.

    Les injúries poden donar-se per accions i per expressions.

    En el delicte d'injúries també s'exigeix l'element subjectiu que s'exigeix a les calúmnies però només s'al·ludeix (paràgraf 3er art 208 CP).

    Consumació ! igual que les calúmnies. No és necessari que les injúries arribin al coneixement de la víctima.

    La injúria per ser delicte ha de ser greu. La injúria lleu constitueix falta del art 620.2 CP.

    Serán castigados con la pena de multa de diez a veinte días:

    2.º Los que causen a otro una amenaza, coacción, injuria o vejación injusta de carácter leve.

    Los hechos descritos en este Artículo sólo serán perseguibles mediante denuncia de la persona agraviada o de su representante legal.

    La gravetat o levitat de la injúria és circumstancial, depèn de la expressió, de les condicions que es va fer,... és el jutge qui ha de determinar si és greu o no.

    Des del pdv de la penalitat succeeix el mateix que la calúmnia (art 209 CP).

    Artículo 209.

    Las injurias graves hechas con publicidad se castigarán con la pena de multa de seis a catorce meses y, en otro caso, con la de tres a siete meses.

    La exceptio veritatis en la injúria té, només, un únic supòsit d'aplicació. Quan juguen amb la dignitat de la persona és diferent. La pròpia dignitat fa que no es puguin proferir expressions, per això no s'admet la prova de la veritat.

    Només s'admet la exceptio veritatis en un supòsit establert en el 210 CP: quan s'imputin fets a funcionaris públics.

    Artículo 210.

    El acusado de injuria quedará exento de responsabilidad probando la verdad de las imputaciones cuando éstas se dirijan contra funcionarios públicos sobre hechos concernientes al ejercicio de sus cargos o referidos a la comisión de faltas penales o de infracciones administrativas.

    L'art 211 CP manifesta quan es consideren fetes en publicitat les calúmnies o injúries.

    Artículo 211.

    La calumnia y la injuria se reputarán hechas con publicidad cuando se propaguen por medio de la imprenta, la radiodifusión o por cualquier otro medio de eficacia semejante.

    L'art 212 CP: novedós del CP 95. El mitjà de comunicació respondrà solidàriament amb el condemnat.

    Artículo 212.

    En los casos a los que se refiere el Artículo anterior, será responsable civil solidaria la persona física o jurídica propietaria del medio informativo a través del cual se haya propagado la calumnia o injuria.

    El CP 95 ha introduït un element de seguretat en el cobrament de les indemnitzacions.

    El 213 CP estableix supòsits en què la calúmnia o injúria es facin a través de preu. Està aludint als mitjans de comunicació. A més de la pena se'ls podrà inhabilitar.

    Artículo 213.

    Si la calumnia o injuria fueren cometidas mediante precio, recompensa o promesa, los Tribunales impondrán, además de las penas señaladas para los delitos de que se trate, la de inhabilitación especial prevista en los Artículos 42 ó 45 del presente Código, por tiempo de seis meses a dos años.

    El 214 CP és un precepte de política criminal.

    Artículo 214.

    Si el acusado de calumnia o injuria reconociere ante la autoridad judicial la falsedad o falta de certeza de las imputaciones y se retractare de ellas, el Juez o Tribunal impondrá la pena inmediatamente inferior en grado y podrá dejar de imponer la pena de inhabilitación que establece el Artículo anterior.

    El Juez o Tribunal ante quien se produjera el reconocimiento ordenará que se entregue testimonio de retractación al ofendido y, si éste lo solicita, ordenará su publicación en el mismo medio en que se vertió la calumnia o injuria, en espacio idéntico o similar a aquel en que se produjo su difusión y dentro del plazo que señale el Juez o Tribunal sentenciador.

    El 215.1 CP és un requisit de la preceptibilitat. La querella exigeix una redacció de fets amb cita de precepte penal i, ha de ser signada per un advocat i un procurador.

    Artículo 215.

    1. Nadie será penado por calumnia o injuria sino en virtud de querella de la persona ofendida por el delito o de su representante legal. Bastará la denuncia cuando la ofensa se dirija contra funcionario público, autoridad o agente de la misma sobre hechos concernientes al ejercicio de sus cargos.

    2. Nadie podrá deducir acción de calumnia o injuria vertidas en juicio sin previa licencia del Juez o Tribunal que de él conociere o hubiere conocido.

    Als funcionaris públics no se'ls exigeix la firma de l'advocat i el procurador.

    El CP 95 deroga els delictes de desacatament. Com a contra-prestació en aquesta derogació el que queda al funcionari és denunciar el fet però no se li exigeix els requisits d'una querella.

    215.3 CP: el perdó de l'ofès extingeix la responsabilitat penal. "El culpable de calumnia o injuria quedará exento de responsabilidad criminal mediante el perdón de la persona ofendida por el delito o de su representante legal, sin perjuicio de lo dispuesto en el segundo párrafo del número 4.º del Artículo 130 de este Código."

    216 CP: introdueix la obligació de donar publicitat de la sentència condemnatòria per a la reparació del dany causat.

    Artículo 216.

    En los delitos de calumnia o injuria se considera que la reparación del daño comprende también la publicación o divulgación de la sentencia condenatoria, a costa del condenado por tales delitos, en el tiempo y forma que el Juez o Tribunal consideren más adecuado a tal fin, oídas las dos partes.

    LLIÇÓ 11: DELICTES CONTRA L'ESTAT CIVIL

    Art 217 CP: regula la bigàmia.

    Art 218 CP: la celebració de matrimoni invàlid per perjudicar a l'altre contraient.

    Art 219: autorització de matrimoni mitjançant causa d'anul.litat.

    El be jurídic protegit és el matrimoni.

    El CP castiga al Sr. que es casa amb més d'una dona o viceversa (=bigàmia).

    Un matrimoni subsisteix (73 CC) legalment mentre no s'hagi dissolt en forma legal. Es dissolt per tres causes: divorci / nul·litat, mort o declaració de mort.

    La separació no trenca el vincle matrimonial. En la separació hi cap la reconciliació. El divorci si que trenca el matrimoni.

    Subjecte actiu: persona que està casada i sabent-ho es casa una altra vegada. És un delicte especial propi perquè només el poden cometre els casats o les casades.

    Què passa si es casa un solter amb algú altre que ell sap que està casat? El que es casa és autor i el solter serà cooperador necessari.

    Què passa si els dos es casen sense haver dissolt els seus matrimonis anteriors? Els dos seran autors de delicte de bigàmia i seran cooperadors necessaris pel que fa l'altre casament.

    El 217 CP diu “amb coneixement de la subsistència legal de l'anterior”, no cap el dol eventual. Requereix dol directe. Caben errors de tipus, pot ser que una persona pensi que la seva parella ja estigués divorciat i, en realitat, el matrimoni encara no estigués dissolt legalment. Això provoca error de tipus i seria impune.

    Artículo 217.

    El que contrajere segundo o ulterior matrimonio, a sabiendas de que subsiste legalmente el anterior, será castigado con la pena de prisión de seis meses a un año.

    Art 218 CP: l'acció típica consisteix en celebrar un matrimoni invàlid. S'ha d'acudir a les causes d'invalidesa del CC (arts 46, 47, 48, 73 CC). No poden contraure matrimoni els menors,...

    Artículo 218.

    1. El que, para perjudicar al otro contrayente, celebrare matrimonio inválido será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años.

    2. El responsable quedará exento de pena si el matrimonio fuese posteriormente convalidado.

    “per perjudicar a algú altre”: element subjectiu. Queden exclosos els supòsits de dol eventual.

    Art 219 CP: castiga al que celebra un matrimoni (jutge civil, mossèn,...) no als qui es casen.

    Artículo 219.

    1. El que autorizare matrimonio en el que concurra alguna causa de nulidad conocida o denunciada en el expediente, será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años e inhabilitación especial para empleo o cargo público de dos a seis años.

    2. Si la causa de nulidad fuere dispensable, la pena será de suspensión de empleo o cargo público de seis meses a dos años.

    El subjecte actiu ha de ser un funcionari o ministre de culte que per llei tingui reconeguda la possibilitat de celebrar matrimonis. És un delicte especial propi.

    Des del pdv subjectiu és dolòs perquè coneix la causa de nul·litat i, tot i coneixent-la, celebra el matrimoni.

    Art 220 CP: El be jurídic protegit són les adscripcions familiars. Conté tres tipus de delictes:

    • Suposició d'un part.

    • Delicte d'ocultació o entrega d'un fill.

    • Delicte de substitució d'un nen per un altre.

    Suposició d'un part

    Artículo 220.

    1. La suposición de un parto será castigada con las penas de prisión de seis meses a dos años.

    • Pdv objectiu: el comportament que exigeix és simular haver tingut un nen viu i presentar-lo a la societat com a tal.

    • L'acció és atribuir a un nen una relació filial de la que careix.

    • El subjecte actiu pot ser-ho qualsevol, no només la dona.

    • El subjecte passiu ha de ser un nen viu, un recent nascut.

    • Des del pdv subjectiu: delicte dolòs. Dol directe.

    • La consumació del delicte es produeix des que se simula el part o des que es presenti al nen com a fill del subjecte actiu.

    Ocultació o entrega d'un fill

    Artículo 220.

    2. La misma pena se impondrá al que ocultare o entregare a terceros un hijo para alterar o modificar su filiación.

    • Consisteix en amagar o entregar un fill a tercers.

    • L'ocultació implica dues possibilitats:

    • Amagar físicament el nen (no s'ha vist per ningú).

    • Enganyant a través de la verdadera filiació del nen.

    • El subjecte actiu pot ser qualsevol persona.

    • És un delicte dolòs.

    Substitució d'un nen per un altre

    Artículo 220.

    3. La sustitución de un niño por otro será castigada con las penas de prisión de uno a cinco años.

    • Pot donar-se per consentiment dels pares.

    • El subjecte actiu pot ser qualsevol.

    • El subjecte passiu són els nens objecte d'intercanvi.

    • L'intercanvi produït en centres sanitaris està tipificat al paràgraf 5 art 220 CP.

    Artículo 220.

    4. Los ascendientes, por naturaleza o por adopción, que cometieran los hechos descritos en los tres apartados anteriores podrán ser castigados además con la pena de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de patria potestad que tuvieren sobre el hijo o descendiente supuesto, ocultado, entregado o sustituido, y, en su caso, sobre el resto de hijos o descendientes por tiempo de cuatro a diez años.

    5. Las sustituciones de un niño por otro que se produjeren en centros sanitarios o socio-sanitarios por imprudencia grave de los responsables de su identificación y custodia, serán castigadas con la pena de prisión de seis meses a un año.

    Art 221 CP: precepte novedós. Regula la compra-venda de nens que en el CP 73 resultava ser conducta atípica.

    Artículo 221.

    1. Los que, mediando compensación económica, entreguen a otra persona un hijo, descendiente o cualquier menor aunque no concurra relación de filiación o parentesco, eludiendo los procedimientos legales de la guarda, acogimiento o adopción, con la finalidad de establecer una relación análoga a la de filiación, serán castigados con las penas de prisión de uno a cinco años y de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de patria potestad por tiempo de cuatro a diez años.

    2. Con la misma pena serán castigados la persona que lo reciba y el intermediario, aunque la entrega del menor se hubiese efectuado en país extranjero.

    3. Si los hechos se cometieren utilizando guarderías, colegios u otros locales o establecimientos donde se recojan niños, se impondrá a los culpables la pena de inhabilitación especial para el ejercicio de las referidas actividades por tiempo de dos a seis años y se podrá acordar la clausura temporal o definitiva de los establecimientos. En la clausura temporal, el plazo no podrá exceder de cinco años.

    La conducta es produeixi per compensació econòmica al marge de procediments legals (ex l'adopció, acolliment, familiars, tutela...).

    El subjecte actiu és qualsevol i el passiu és el descendent de qui faci el canvi.

    És un delicte dolòs.

    Es consumeix quan s'ha fet l'entrega i la compensació econòmica.

    Es castiga als intercanviadors encara que sigui en país estranger.

    El paràgraf tercer es refereix a les guarderies, col·legis ...

    Art 222 CP: contempla una causa d'agravació de la pena en base a l'exercici deslleial de la professió.

    Artículo 222.

    El educador, facultativo, autoridad o funcionario público que, en el ejercicio de su profesión o cargo, realice las conductas descritas en los dos Artículos anteriores, incurrirá en la pena en ellos señalada y, además, en la de inhabilitación especial para empleo o cargo público, profesión u oficio, de dos a seis años.

    A los efectos de este Artículo, el término facultativo comprende los médicos, matronas, personal de enfermería y cualquier otra persona que realice una actividad sanitaria o socio-sanitaria.

    LLIÇÓ 12: FURT. ROBATORI. EXTORCIÓ.USURPACIO.

    El be jurídic protegit és el patrimoni.

    Respecte el CP 73, el CP 95, fa dues distincions entre els delictes contra el patrimoni: parla de furt i de robatori. En les dues modalitats es produeix, per part del subjecte actiu, un atemptat contra la propietat del subjecte passiu.

    Si es produeix el desapoderament sense violència ni intimidació ni cap força a les coses parlarem de furt. Pel contrari, quan el desapoderament es produeix amb major desvalor de l'acció , bé quan s'utilitza força o bé quan s'utilitza violència o intimidació parlarem de robatori.

    El nostre CP al fer aquestes dues distincions posa èmfasis en el mode operandi.

    En els furts es contempla la figura delictiva i la corresponent falta posant-se el límit fins a les 50.000 ptes. Fins les 50.000 ptes parlarem de falta de furt (Art. 621.1 CP "Serán castigados con arresto de dos a seis fines de semana o multa de uno a dos meses:

    1. Los que cometan hurto, si el valor de lo hurtado no excediera de cincuenta mil pesetas.")

    Quan es passen les 50.000 ptes parlarem de delicte de furt.

    Pel contrari, en el robatori, sempre és delicte, és igual la quantia del que es defraudi perquè, el delicte de robatori, posa l'èmfasi en el procediment en què es produeix el robatori (violència o intimidació o força en les coses). Existeix major desvalor de l'acció.

    Furt

    Artículo 234.

    El que, con ánimo de lucro, tomare las cosas muebles ajenas sin la voluntad de su dueño, será castigado, como reo de hurto, con la pena de prisión de seis a dieciocho meses, si la cuantía de lo sustraído excede de cincuenta mil pesetas.

    L'art 234 CP (tipus bàsic). L'element subjectiu és l'ànim de lucre. El CP exclusivament ubica com susceptibles d'aplicació de delicte de furt els béns mobles. El TS ve entenent els animals dins dels béns mobles (“semovientes”).

    L'element normatiu del tipus: alienitat de les coses (“coses mobles alienes”).

    Des del pdv objectiu l'acció ha de consistir en agafar coses mobles alienes i ha de concórrer l'absència d'autorització del subjecte passiu. Això s'ha de fer amb ànim de lucre.

    Així les dues caracteristiques del furt seran: ànim de lucre i alienitat de la cosa.

    Artículo 235.

    El hurto será castigado con la pena de prisión de uno a tres años:

    1. Cuando se sustraigan cosas de valor artístico, histórico, cultural o científico.

    2. Cuando se trate de cosas de primera necesidad o destinadas a un servicio público, siempre que la sustracción ocasionare un grave quebranto a éste, o una situación de desabastecimiento.

    3. Cuando revista especial gravedad, atendiendo al valor de los efectos sustraídos, o se produjeren perjuicios de especial consideración.

    4. Cuando ponga a la víctima o a su familia en grave situación económica o se haya realizado abusando de las circunstancias personales de la víctima.

    El CP estableix subtipus agreujats en funció del be que s'hagi furtat (235 CP), s'eleva la pena de presó d'un a tres anys:

    • Quan s'agafin coses de valor artístic, cultural, històric o científic.

    • En atenció a què la cosa sostreta sigui de primera necessitat o destinada al servei públic. A més s'exigeix un altre element: que produeixi desproveïdament.

    • De caràcter circumstancial. Atent al valor dels objectes sostrets. En funció d'una quantia que queda a la discrecionalitat dels tribunals. El TS ve establint aquest agreujant a partir dels dos milions de ptes.

    • Quan es posi la víctima o la seva família en una situació econòmica greu o s'hagi realitzat abusant de les circumstàncies personals de la víctima.

    Artículo 236.

    Será castigado con multa de tres a doce meses el que, siendo dueño de una cosa mueble o actuando con el consentimiento de éste, la sustrajere de quien la tenga legítimamente en su poder, con perjuicio del mismo o de un tercero, siempre que el valor de aquélla excediere de cincuenta mil pesetas.

    Castiga el que es denomina el “furtum possesionis” (el furt de possessió). No es furta la propietat sinó la possessió.

    El subjecte actiu és el propietari i el passiu és algú que té la possessió en virtut de causa legal.

    Robatori

    Artículo 237.

    Son reos del delito de robo los que, con ánimo de lucro, se apoderaren de las cosas muebles ajenas empleando fuerza en las cosas para acceder al lugar donde éstas se encuentran o violencia o intimidación en las personas.

    L'element comú entre el robatori i el furt és l'ànim de lucre (=element subjectiu). També és comú que l'objecte de l'acció ha de ser un be moble aliè.

    En el robatori, a diferència del furt, l'apoderament de les coses es fa utilitzant força en les coses, violència o intimidació.

    El CP 95 a diferència del CP 73, quan eludeix a la força es refereix a la força que s'utilitza per accedir al lloc de la cosa que es vol robar, es parla d'un vis ad rem (força cap a la cosa) i no d'un vis in rem (força en la cosa).

    La força és la força per accedir a la cosa. Dues consideracions sobre l'ús de la força:

    • Si la força és per accedir, és anterior a la perpetració del delicte de robatori, i aquesta és diferent a la força que s'utilitzi després per ex per abandonar el lloc. Ex. A entra en una casa per robar. Quan vol sortir se li tanca la porta i no la pot obrir. Només pot sortir trencant una finestra o carregant-se la porta. A ha utilitzat força després d'haver entrant a la casa a robar. Tindríem un delicte de furt en concurs amb un delicte de danys perquè la força és posterior a l'apoderament.

    • També s'exigeix, x ex, si A vol endur-se el cotxe estacionat en un carrer. Si trenca el vidre per obrir la porta del cotxe, aquesta trencament del vidre és un furt perquè no utilitza la força per accedir al cotxe. Si el cotxe està en un garatge i s'ha de trencar la porta, llavors si que serà força i constituirà robatori. Segons el TS trencar el candau per robar una moto no és robatori sinó furt. La força ha de ser per accedir al lloc.

    Artículo 238.

    Son reos del delito de robo con fuerza en las cosas los que ejecuten el hecho cuando concurra alguna de las circunstancias siguientes:

    1.º Escalamiento.

    2.º Rompimiento de pared, techo o suelo, o fractura de puerta o ventana.

    3.º Fractura de armarios, arcas u otra clase de muebles u objetos cerrados o sellados, o forzamiento de sus cerraduras o descubrimiento de sus claves para sustraer su contenido, sea en el lugar del robo o fuera del mismo.

    4.º Uso de llaves falsas.

    5.º Inutilización de sistemas específicos de alarma o guarda.

    El CP art 238, ens dóna una definició de força, però no és un concepte semàntic sinó normatiu de la força. Aquest art manifesta que són reus de robatori amb força en les coses aquells que executin el fet quan hi concorri alguna de les circumstàncies següents:

    • Escalament. Ve de la paraula “escalo” i escalo pel TS és accedir a un lloc per un lloc inadequat.

    • Trencament d'una paret, sostre o terra, o fractura de porta o finestra.

    • Fractura d'armaris, arques o una altra classe de mobles o objectes tancats o segellats, o forçament dels seus panys o descobriment de les seves claus per sostreure'n el contingut, sigui en el lloc del robatori o fora d'aquest. És novetat del CP 95. Per tant una persona que ha descobert la clau secreta d'una caixa forta i amb aquesta clau obra no ha utilitzat força però s'equipara a la força el coneixement que s'aprofita del saber on està la clau.

    • Ús de claus falses. El CP ens dóna la definició de clau falsa en l'art 239 CP. El CP 95 equipara les claus falses a les targes magnètiques

    • Inutilització dels sistemes específics d'alarma o guarda.

    Artículo 239.

    Se considerarán llaves falsas:

    1.º Las ganzúas u otros instrumentos análogos.

    2.º Las llaves legítimas perdidas por el propietario u obtenidas por un medio que constituya infracción penal.

    3.º Cualesquiera otras que no sean las destinadas por el propietario para abrir la cerradura violentada por el reo.

    A los efectos del presente Artículo, se consideran llaves las tarjetas, magnéticas o perforadas, y los mandos o instrumentos de apertura a distancia.

    Ex criada que tens a casa i que té claus de casa perquè cada dia pugui venir a netejar. Un dia que nosaltres no hi som, ella entra amb la clau i agafa el que li agrada. Això serà furt amb agravant d'abús de confiança, no serà robatori.

    L'art 240 CP estableix la pena del delicte de robatori: pena de presó d'un a tres anys.

    "El culpable de robo con fuerza en las cosas será castigado con la pena de prisión de uno a tres años."

    El legislador crea un tipus agravat si el robatori es fa en una casa habitada o local obert al públic. Es comet delicte contra el patrimoni i violació de la llar però es trenca el concurs amb aquest subtipus agravat.

    Artículo 241.

    1. Se impondrá la pena de prisión de dos a cinco años cuando concurra alguna de las circunstancias previstas en el Artículo 235, o el robo se cometa en casa habitada, edificio o local abiertos al público o en cualquiera de sus dependencias.

    2. Se considera casa habitada todo albergue que constituya morada de una o más personas, aunque accidentalmente se encuentren ausentes de ella cuando el robo tenga lugar.

    3. Se consideran dependencias de casa habitada o de edificio o local abiertos al público, sus patios, garajes y demás departamentos o sitios cercados y contiguos al edificio y en comunicación interior con él, y con el cual formen una unidad física.

    242 CP: robatori amb violència o intimidació. La violència és una violència física per tant, una violència que s'exerceix sobre el cos del subjecte passiu. La intimidació és una força moral. En la intimidació no s'exerceix cap tipus de violència sobre el subjecte passiu.

    Artículo 242.

    1. El culpable de robo con violencia o intimidación en las personas será castigado con la pena de prisión de dos a cinco años, sin perjuicio de la que pudiera corresponder a los actos de violencia física que realizase.

    En el 242 CP s'estableix un concurs de delictes a efectes que s'ha de tenir en compte que en els robatoris amb violència o intimidació és possible delicte de lesions. Es podria castigar pels dos actes. La regla penològica del 242.1 CP estableix aquesta dobla penalitat.

    El paràgraf 2on del 242 CP estableix un subtipus referent als instruments que porti el subjecte actiu. “Fer ús de les armes” això és ensenyar-la, exhibir-la. “Mitjans perillosos”, es consideren mitjans perillosos x ex xeringues, bats de beisbol, etc.

    "La pena se impondrá en su mitad superior cuando el delincuente hiciere uso de las armas u otros medios igualmente peligrosos que llevare, sea al cometer el delito o para proteger la huida y cuando el reo atacare a los que acudiesen en auxilio de la víctima o a los que le persiguieren."

    El paràgraf 3er del 242 CP és un subtipus atenuat molt circumstancial. Baixa la pena en atenció a les circumstàncies del fet. Pena inferior en grau.

    "En atención a la menor entidad de la violencia o intimidación ejercidas y valorando además las restantes circunstancias del hecho, podrá imponerse la pena inferior en grado a la prevista en el apartado primero de este Artículo. "

    Delicte d'extorsió

    Artículo 243.

    El que, con ánimo de lucro, obligare a otro, con violencia o intimidación, a realizar u omitir un acto o negocio jurídico en perjuicio de su patrimonio o del de un tercero, será castigado con la pena de prisión de uno a cinco años, sin perjuicio de las que pudieran imponerse por los actos de violencia física realizados.

    El delicte d'extorsió exigeix també l'actuació d'un ànim de lucre. L'acció consisteix en obligar a un altre, amb violència o intimidació, a realitzar o ometre un acte o negoci jurídic en perjudici des seu patrimoni o d'una tercera persona.

    Artículo 244.

    1. El que sustrajere un vehículo a motor o ciclomotor ajenos, cuyo valor excediere de cincuenta mil pesetas, sin ánimo de apropiárselo, será castigado con la pena de arresto de doce a veinticuatro fines de semana o multa de tres a ocho meses si lo restituyere, directa o indirectamente, en un plazo no superior a cuarenta y ocho horas, sin que en ningún caso la pena impuesta pueda ser igual o superior a la que correspondería si se apropiare definitivamente del vehículo.

    Art 244 CP modificació imp: el CP està aludint a la sostracció d'un vehicle a motor. Aquest precepte contempla les situacions en què es roba per fer ús del vehicle. Es castiga el mer ús, no hi ha ànim de lucre, ànim definitiu.

    El CP 73 parlava del que utilitzés un vehicle a motor. Precisament perquè es vol reforçar, amb el CP 95, el caràcter de delicte patrimonial i es vol castiga només al que agafa el vehicle, no al qui l'acompanya.

    Excepte que sigui agafat in fraganti a la persona que se'n porti el cotxe no hi ha proves de que l'hagi sostret i no se li pot imputar el delicte de sostracció de vehicles a motor.

    Per això es diu que s'ha de recuperar el verb “utilitzar” que preveia el CP 73. El caràcter transitori de la sostracció = sense ànim d'apropiar-se'l. No hi ha ànim d'apropiació, el que passa és que el CP estableix unes circumstàncies que fa presumir que l'autor de la sostracció no es volia quedar el vehicle definitivament: abans de 48 hores: restitució directa: tornar el vehicle al propietari, o al lloc on el va agafar, o, restitució indirecta: abandonar el vehicle o facilitar on es troba amagat el vehicle sostret.

    Articulo 244.2 CP: si s'utilitza força s'agreuja la pena. "Si el hecho se ejecutare empleando fuerza en las cosas, la pena se aplicará en su mitad superior."

    Articulo 244.3 CP: caràcter d'apropiació transitori, si passen 48 hores i el cotxe no s'ha donat hi haurà ànim d'apropiació i no pas d'utilització."De no efectuarse la restitución en el plazo señalado, se castigará el hecho como hurto o robo en sus respectivos casos."

    Articulo 244.4 CP: violència o intimidació. "Si el hecho se cometiere con violencia o intimidación en las personas, se impondrán, en todo caso, las penas del Artículo 242."

    Si no han passat 48 hores i la persona que ha agafat el vehicle està sorprès per la policia no es presumeix contra reo i es diu que el seu ànim era d'utilització del vehicle i no pas d'apropiació.

    Usurpació

    Artículo 245.

    1. Al que con violencia o intimidación en las personas ocupare una cosa inmueble o usurpare un derecho real inmobiliario de pertenencia ajena, se le impondrá, además de las penas en que incurriere por las violencias ejercidas, una multa de seis a dieciocho meses, que se fijará teniendo en cuenta la utilidad obtenida y el daño causado.

    2. El que ocupare, sin autorización debida, un inmueble, vivienda o edificio ajenos que no constituyan morada, o se mantuviere en ellos contra la voluntad de su titular, será castigado con la pena de multa de tres a seis meses.

    Art 245 CP paràgraf 2on és el que introdueix el delicte de la ocupació.

    Hi ha tribunals que entenen que una ocupació d'aquest tipus, sobretot si és una primera ocupació, no pot acudir al remei de repressió del CP sinó a la jurisdicció civil.

    Artículo 246.

    El que alterare términos o lindes de pueblos o heredades o cualquier clase de señales o mojones destinados a fijar los límites de propiedades o demarcaciones de predios contiguos, tanto de dominio público como privado, será castigado con la pena de multa de tres a dieciocho meses, si la utilidad reportada o pretendida excede de cincuenta mil pesetas.

    Artículo 247.

    El que, sin hallarse autorizado, distrajere el curso de las aguas de uso público o privativo en provecho propio o de un tercero, será castigado con la pena de multa de tres a seis meses si la utilidad reportada excediere de cincuenta mil pesetas.

    LLIÇÓ 13 : ESTAFA. APROPIACIO INDEGUDA.

    SECCION 1.ª DE LAS ESTAFAS

    Definicion y causas de estafa:

    Artículo 248.

    1. Cometen estafa los que, con ánimo de lucro, utilizaren engaño bastante para producir error en otro, induciéndolo a realizar un acto de disposición en perjuicio propio o ajeno.

    2. También se consideran reos de estafa los que, con ánimo de lucro, y valiéndose de alguna manipulación informática o artificio semejante consigan la transferencia no consentida de cualquier activo patrimonial en perjuicio de tercero.

    Pena del delito de estafa:

    Artículo 249.

    Los reos de estafa serán castigados con la pena de prisión de seis meses a cuatro años, si la cuantía de lo defraudado excediere de cincuenta mil pesetas. Para la fijación de la pena se tendrá en cuenta el importe de lo defraudado, el quebranto económico causado al perjudicado, las relaciones entre éste y el defraudador, la medios empleados por éste y cuantas otras circunstancias sirvan para valorar la gravedad de la infracción.

    Falta de estafa:

    Artículo 623.4.

    Serán castigados con arresto de dos a seis fines de semana o multa de uno a dos meses:

    4. Los que cometan estafa, apropiación indebida, o defraudación de electricidad, gas, agua u otro elemento, energía o fluido, o en equipos terminales de telecomunicación, en cuantía no superior a cincuenta mil pesetas.

    Delito de estafa agrabado:

    Artículo 250.

    1. El delito de estafa será castigado con las penas de prisión de uno a seis años y multa de seis a doce meses, cuando:

    1.º Recaiga sobre cosas de primera necesidad, viviendas u otros bienes de reconocida utilidad social.

    2.º Se realice con simulación de pleito o empleo de otro fraude procesal.

    3.º Se realice mediante cheque, pagaré, letra de cambio en blanco o negocio cambiario ficticio.

    4.º Se perpetre abusando de firma de otro, o sustrayendo, ocultando o inutilizando, en todo o en parte, algún proceso, expediente, protocolo o documento público u oficial de cualquier clase.

    5.º Recaiga sobre bienes que integren el patrimonio artístico, histórico, cultural o científico.

    6.º Revista especial gravedad, atendiendo al valor de la defraudación, a la entidad del perjuicio y a la situación económica en que deje a la víctima o a su familia.

    7.º Se cometa abuso de las relaciones personales existentes entre víctima y defraudador, o aproveche éste su credibilidad empresarial o profesional.

    2. Si concurrieran las circunstancias 6.ª o 7.ª con la 1.ª del número anterior, se impondrán las penas de prisión de cuatro a ocho años y multa de doce a veinticuatro meses.

    Enajenacion bienes mueble o inmuebles ajenos:

    Artículo 251.

    Será castigado con la pena de prisión de uno a cuatro años:

    1.º Quien, atribuyéndose falsamente sobre una cosa mueble o inmueble facultad de disposición de la que carece, bien por no haberla tenido nunca, bien por haberla ya ejercitado, la enajenare, gravare o arrendare a otro, en perjuicio de éste o de tercero.

    Doble venta de bienes muebles o inmuebles:

    2.º El que dispusiere de una cosa mueble o inmueble ocultando la existencia de cualquier carga sobre la misma, o el que, habiéndola enajenado como libre, la gravare o enajenare nuevamente antes de la definitiva transmisión al adquirente, en perjuicio de éste, o de un tercero.

    Contratos simulados :

    3.º El que otorgare en perjuicio de otro un contrato simulado.

    SECCION 2.ª DE LA APROPIACION INDEBIDA

    Definicion y pena del delito de apropiacion indebida :

    Artículo 252.

    Serán castigados con las penas del Artículo 249 ó 250, en su caso, los que en perjuicio de otro se apropiaren o distrajeren dinero, efectos, valores o cualquier otra cosa mueble o activo patrimonial que hayan recibido en depósito, comisión o administración, o por otro título que produzca obligación de entregarlos o devolverlos, o negaren haberlos recibido, cuando la cuantía de lo apropiado exceda de cincuenta mil pesetas. Dicha pena se impondrá en su mitad superior en el caso de depósito necesario o miserable.

    Apropiacion de cosa perdida o dueño desconocido :

    Artículo 253.

    Serán castigados con la pena de multa de tres a seis meses los que, con ánimo de lucro, se apropiaren de cosa perdida o de dueño desconocido, siempre que en ambos casos el valor de lo apropiado exceda de cincuenta mil pesetas. Si se tratara de cosas de valor artístico, histórico, cultural o científico, la pena será de prisión de seis meses a dos años.

    Percepcion indebida, por error transmitente y no devolucion :

    Artículo 254.

    Será castigado con la pena de multa de tres a seis meses el que, habiendo recibido indebidamente, por error del transmitente, dinero o alguna otra cosa mueble, niegue haberla recibido o, comprobado el error, no proceda a su devolución, siempre que la cuantía de lo recibido exceda de cincuenta mil pesetas.

    SECCION 3.ª DE LAS DEFRAUDACIONES DE FLUIDO ELECTRICO Y ANALOGAS

    Artículo 255.

    Será castigado con la pena de multa de tres a doce meses el que cometiere defraudación por valor superior a cincuenta mil pesetas, utilizando energía eléctrica, gas, agua, telecomunicaciones u otro elemento, energía o fluido ajenos, por alguno de los medios siguientes:

    1.º Valiéndose de mecanismos instalados para realizar la defraudación.

    2.º Alterando maliciosamente las indicaciones o aparatos contadores.

    3.º Empleando cualesquiera otros medios clandestinos.

    Artículo 256.

    El que hiciere uso de cualquier equipo terminal de telecomunicación, sin consentimiento de su titular, ocasionando a éste un perjuicio superior a cincuenta mil pesetas, será castigado con la pena de multa de tres a doce meses.

    LLIÇÓ 14 : DELICTES CONTRA LA PROPIETAT INTEL·LECTUAL. DANYS

    De los daños

    Daños en propiedad ajena:

    Artículo 263.

    El que causare daños en propiedad ajena no comprendidos en otros Títulos de este Código, será castigado con la pena de multa de seis a veinticuatro meses, atendidas la condición económica de la víctima y la cuantía del daño, si éste excediera de cincuenta mil pesetas.

    Falta del delito de daños:

    Artículo 625.

    1. Serán castigados con la pena de arresto de uno a seis fines de semana o multa de uno a veinte días los que intencionadamente causaren daños cuyo importe no exceda de cincuenta mil pesetas.

    2. Se impondrá la pena en su mitad superior si los daños se causaran en bienes de valor histórico, artístico, cultural o monumental.

    Supuestos agrabados de daños en propiedad ajena:

    Artículo 264.

    1. Será castigado con la pena de prisión de uno a tres años y multa de doce a veinticuatro meses el que causare daños expresados en el Artículo anterior, si concurriere alguno de los supuestos siguientes:

    1.º Que se realicen para impedir el libre ejercicio de la autoridad o en venganza de sus determinaciones, bien se cometiere el delito contra funcionarios públicos, bien contra particulares que, como testigos o de cualquier otra manera, hayan contribuido o puedan contribuir a la ejecución o aplicación de las Leyes o disposiciones generales.

    2.º Que se cause por cualquier medio infección o contagio de ganado.

    3.º Que se empleen sustancias venenosas o corrosivas.

    4.º Que afecten a bienes de dominio o uso público o comunal.

    5.º Que arruinen al perjudicado o se le coloque en grave situación económica.

    2. La misma pena se impondrá al que por cualquier medio destruya, altere, inutilice o de cualquier otro modo dañe los datos, programas o documentos electrónicos ajenos contenidos en redes, soportes o sistemas informáticos.

    Destruccion de bienes de las Fuerzas Armadas:

    Artículo 265.

    El que destruyere, dañare de modo grave, o inutilizare para el servicio, aun de forma temporal, obras, establecimientos o instalaciones militares, buques de guerra, aeronaves militares, medios de transporte o transmisión militar, material de guerra, aprovisionamiento u otros medios o recursos afectados al servicio de las Fuerzas Armadas o de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad, será castigado con la pena de prisión de dos a cuatro años si el daño causado excediere de cincuenta mil pesetas.

    Delito agravado por actuacion que ponga en peligro la vida o integridad de las personas:

    Artículo 266.

    Será castigado con la pena de prisión de cuatro a ocho años el que cometa los hechos descritos en el Artículo anterior, mediante incendio o cualquier otro medio capaz de causar graves estragos o que pongan en peligro la vida o integridad de las personas.

    SECCION 1.ª DE LOS DELITOS RELATIVOS A LA PROPIEDAD INTELECTUAL

    Artículo 270.

    Será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años o de multa de seis a veinticuatro meses quien, con ánimo de lucro y en perjuicio de tercero, reproduzca, plagie, distribuya o comunique públicamente, en todo o en parte, una obra literaria, artística o científica, o su transformación, interpretación o ejecución artística fijada en cualquier tipo de soporte o comunicada a través de cualquier medio, sin la autorización de los titulares de los correspondientes derechos de propiedad intelectual o de sus cesionarios.

    La misma pena se impondrá a quien intencionadamente importe, exporte o almacene ejemplares de dichas obras o producciones o ejecuciones sin la referida autorización.

    Será castigada también con la misma pena la fabricación, puesta en circulación y tenencia de cualquier medio específicamente destinada a facilitar la supresión no autorizada o la neutralización de cualquier dispositivo técnico que se haya utilizado para proteger programas de ordenador.

    Artículo 271.

    Se impondrá la pena de prisión de un año a cuatro años, multa de ocho a veinticuatro meses, e inhabilitación especial para el ejercicio de la profesión relacionada con el delito cometido, por un período de dos a cinco años, cuando concurra alguna de las siguientes circunstancias:

    a) Que el beneficio obtenido posea especial trascendencia económica.

    b) Que el daño causado revista especial gravedad.

    En tales casos, el Juez o Tribunal podrá, asimismo, decretar el cierre temporal o definitivo de la industria o establecimiento del condenado. El cierre temporal no podrá exceder de cinco años.

    Artículo 272.

    1. La extensión de la responsabilidad civil derivada de los delitos tipificados en los dos Artículos anteriores se regirá por las disposiciones de la Ley de Propiedad Intelectual relativas al cese de la actividad ilícita y a la indemnización de daños y perjuicios.

    2. En el supuesto de sentencia condenatoria, el Juez o Tribunal podrá decretar la publicación de ésta, a costa del infractor, en un periódico oficial.

    LLIÇÓ : DELICTES CONTRA LA LLIBERTAT DE CONSCIÈNCIA.

    Se'ns planteja un problema de béns jurídics protegits. És difícil definir el be jurídic afectat per aquestes qüestions. Podem dir que en l'art 526 CP està contemplant com a be jurídic protegit pròpiament el respecte dels difunts.

    La llibertat religiosa tant individual com col·lectiva seria el que volen protegir els arts 522, 523, 524 i 525 CP. El 524 i el 525 CP regulen la llibertat de culte.

    Els béns jurídics protegits són difusos en aquesta secció segona.

    Es protegeixen els sentiments religiosos sense mencionar cap religió. Totes les religions poden ser contemplades en la LO 7/80 de llibertat religiosa que desenvolupa l'art 16 CE.

    Art 522 CP

    Incurrirán en la pena de multa de cuatro a diez meses:

    1.º Los que por medio de violencia, intimidación, fuerza o cualquier otro apremio ilegítimo impidan a un miembro o miembros de una confesión religiosa practicar los actos propios de las creencias que profesen, o asistir a los mismos.

    2.º Los que por iguales medios fuercen a otro u otros a practicar o concurrir a actos de culto o ritos, o a realizar actos reveladores de profesar o no profesar una religión, o a mudar la que profesen.

    La llibertat de culte és un dret fonamental i per això té accés a protecció penal. En el 522 CP s'exigeix els mitjans de comissió: violència o intimidació.

    La religió ha d'estar inscrita en el Ministeri de Justícia perquè estigui emparada per la LO 7/80.

    Són delictes de resultat. El resultat és que s'ha impedit als membres d'una determinada religió a realitzar uns actes concrets.

    Problema: “qualsevol altre apremi il·legítim” és un terme jurídic indeterminat. El TS exigeix certa situació de jerarquia per part del subjecte actiu. La Stc 14/7/84 sala militar del TS tracta de que s'obliga a un sergent a actuar en un acte de tipus religiós. Ell no era catòlic i no tenia perquè participar en aquest acte. No obstant, el capità li va dir que havia de participar per força. El TS diu que hi ha apremi il·legítim, el capità s'ha prevalgut de la seva superioritat o jerarquia per fer realitzar l'acte religiós al sergent.

    Paràgraf 2on: aquestes conductes recorden a un tipus delictiu determinat. Si a una persona se la obliga a anar a un ritual o culte que ell no professa, seria delicte de coaccions. Però aquest és un delicte especial que regula aquesta situació i per tant, s'aplica el delicte especial enfront el gral. que seria el de coaccions.

    Art 523 CP

    El que con violencia, amenaza, tumulto o vías de hecho, impidiere, interrumpiere o perturbare los actos, funciones, ceremonias o manifestaciones de las confesiones religiosas inscritas en el correspondiente registro público del Ministerio de Justicia e Interior, será castigado con la pena de prisión de seis meses a seis años, si el hecho se ha cometido en lugar destinado al culto, y con la de multa de cuatro a diez meses si se realiza en cualquier otro lugar.

    “... de conductes inscrites en el registre públic”. I si són conductes no inscrites en aquest registre? En aquests casos, si s'ha produït una pertorbació d'ordre públic, llavors es pot aplicar el 558 i 559 CP, sempre que hi hagi pertorbació de l'ordre públic.

    “vies de fet” = violació contra les persones.

    Són delictes de perfils difusos.

    Art 524 CP

    El que en templo, lugar destinado al culto o en ceremonias religiosas, ejecutare actos de profanación en ofensa de los sentimientos religiosos legalmente tutelados, será castigado con la pena de prisión de seis meses a un año o multa de cuatro a diez meses.

    Delicte que només és punible quan és comès en interior del lloc dedicat al culte o cerimònia dels fets.

    Profanació: ús de les coses sagrades per fins que són religiosos.

    Han de ser conductes d'una certa intensitat, magnitud perquè sinó serien faltes i no delictes. Ex falta de respecte.

    Són delictes que tenen molt identificats els subjectes passius. Són delictes de tendència. Requereixen dol específic a l'autor de la conducta.

    Art 525 CP

    1. Incurrirán en la pena de multa de ocho a doce meses los que, para ofender los sentimientos de los miembros de una confesión religiosa, hagan públicamente, de palabra, por escrito o mediante cualquier tipo de documento, escarnio de sus dogmas, creencias, ritos o ceremonias, o vejen, también públicamente, a quienes los profesan o practican.

    2. En las mismas penas incurrirán los que hagan públicamente escarnio, de palabra o por escrito, de quienes no profesan religión o creencia alguna.

    Regula conductes injurioses. Està present l'ànim de injuriar en el terme “escarni”. El legislador exigeix un ànim intern clar en el subjecte actiu, que vulgui ofendre a totes les persones. És un escarni col·lectiu.

    Paràgraf 2on: la conducta és la mateixa però dirigida a persones que no practiquin cap tipus de religió o creència.

    Art 526 CP

    El que, faltando al respeto debido a la memoria de los muertos, violare los sepulcros o sepulturas, profanare un cadáver o sus cenizas o, con ánimo de ultraje, destruyere, alterare o dañare las urnas funerarias, panteones, lápidas o nichos, será castigado con la pena de arresto de doce a veinticuatro fines de semana y multa de tres a seis meses.

    Dirigit al respecte dels difunts. Varies conductes i són alternatives, no s'exigeix que es facin totes a la vegada.

    Element subjectiu del delicte: falta de respecte a la memòria dels difunts. La finalitat de l'autor ha de ser la injúria.

    Què hem d'entendre per “sepulcro” i per “sepultura”? el sepulcre seria una obra fixada dirigida a custodiar un cadàver o, un forat en el que està enterrat el cadàver. Els ninxos no entrarien en aquesta definició segons un sector doctrinal. Altra part de la doctrina entenen que aquesta era una definició exemplaritzada (és la que s'aplica als tribunals).

    Conducta de profanació: actes de respecte al difunt. El CP 95 també s'extén a les seves cendres a més del cadàver.

    Assignatura: Dret Penal III

    Pàg. 2