Descolonització

Historia universal contemporánea. Descolonización # Factors. Independència i revolució al món àrab-islàmic. l'Orient pròxim. Àfrica. Àsia. Tercer Món

  • Enviado por: Trini Martinez I Rubio
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 7 páginas
publicidad
cursos destacados
Curso completo de piano - Nivel básico
Curso completo de piano - Nivel básico
Este curso de piano está pensado para todos aquellos principiantes que deseen comenzar a tocar el piano o el...
Ver más información

Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
El curso de Reparación de Telefonía Celular o Móvil está orientado a todas aquellas...
Ver más información

publicidad

DESCOLONITZACIÓ.

La descolonització no és més que l´alliberament de les colònies mitjançant la proclamació d´independència respecte les metròpolis i té tres fases:

Una primera que seria la postguerra, on comencen a prendre força els moviments nacionalistes a Àsia, aconseguint la independència alguns d´ells. I aquesta etapa ve definida a l´Orient Pròxim, per la Conferència de Bandung de 1955 que reuneix als països afroasiàtics ja independents.

La segona etapa, transcorrerà entre la Conferència i els vint anys posteriors, i es caracteritzarà per ubicar l´escenari al Tercer Món, i per ser el corol·lari de la fase anterior.

La tercera fase, es donen ja la resta d´independències restants, a l´Àfrica austral, a Oceania i al Carib, i per últim els països ex-soviètics de l´Àsia central, que tancarà la fase al voltant de 1995.

Factors que intervenen

Els agents que condicionen aquest procés son, els nous espais que generaran les dues guerres mondials, tant pel debilitament de l´Europa colonialista com per algunes mesures internacionals declarades. També cal tindre en compte que els països colonitzats evolucionen contradient allò que les teories imperialistes negaven, aquest progrés per tant, conduirà a la creació de partits polítics que plasmaran les resistències nacionals. També s´ha d´afegir que a l´opinió pública s´anirà prenent consciència que el colonialisme és un excés i un abús., com n´és prova la creació de la Liga contra el imperialismo en 1927. I per últim les potències que l´havien establit ara es regulaven. El britànics crearen, en 1931 la Comunitat Britànica, per seguir mantenint relacions una vegada la colònia s´independitzara de la metròpoli. Els francesos ho feren mitjançant una sèrie de lleis i també la respectiva Comunitat francesa. Els holandesos i belgues ho intentaren però no pogueren. I espanyols i portuguesos, obcecats en la anti-descolonització acabarien perdent-les conflictivament.

Descolonització d´Àsia i Oceania

Hi ha una sèrie de fets que esdevenen claus en la “rebel·lió d´Àsia com són la revolució japonesa de Meiji en 1868 i la posterior victòria nipona front als russos a 1905, i les conseqüències bolxevics del 17 a Mongòlia i a colònies russes de l´Àsia central, com també la revolució xinesa iniciada a 1911, el despertar dels nacionalismes àrabs i les lluites a l´Índia... a l´igual que la descolonització explicada adés, cal entendre-la com la presa de consciència nacional, i llavors, la seua defensa a través de la lluita contra l´imperialisme occidental. També tindrà tres fases, definides per la formació dels nacionalismes asiàtics, construïts com dèiem tant des de la tradició com dels vestigis colonials, també l´Asiatisme o Panasiatisme, que va ser un moviment que buscava la força mitjançant la unió dels països asiàtics, i va ser impulsat per Japó des de la década dels 20 congregant-los, i que tindran el seu corol·lari, per voluntat índia, a la Conferència afroasiàtica de Bandung en 1955. El marxisme, serà un element clau que s´extendrà pràcticament per tot el continent, sobretot a la Guerra Freda. I el destí d´aquests moviments vindran condicionats pel relleu internacional de Japó, rere la Segona Guerra Mondial que palesarà la seua decadència i durà a l´enfrontament entre els nacionalistes que prompte esdevindran al seus governs, i la tornada dels colonialistes europeus.

A l´Àsia oriental, els xinesos iniciarien la descolonització, quan a 1911 derrocaren la monarquia alçant-se la República, que serà disputada en una guerra civil, on finalment Mao Tse-Tung dirigirà des de 1949 la República Popular Xinesa. Després ho aconseguirà Mongòlia que s´independitzà en 1911 i es farà també República Popular des de 1924 fins 1990. Corea, rere la invasió japonesa es dividirà en dues repúbliques, la del nord i la del sud, patint a mitjan segle la guerra freda.

A l´Àsia meridional, la Indotxina francesa donarà lloc als dos Vietnams des de 1945, que rere dues guerres amb francesos i amb estadounidencs més tard, es reunificarà esdevenint marxista a 1975. Indonèsia es va desfer de la dependència holandesa a 1949. Camboia i Laos s´independitzaran a 1954. Malàsia ho farà en 1957, Singapur en 1965, Filipines en 1946 i Brunei a 1984, mentre que Tailàndia que no havia estat colonitzada, es fa monarquia constitucional a 1932.

A l´Àsia central, rere la desaparició de l´URSS, es separen en 1991 en repúbliques: Kazakhstan, Kirhistan, Turkmenistan, Tadjikistan i Uzbekistan.

I a Oceania, Austràlia i Nova Zelanda es constitueixen com a dominis dins de la Comunitat Britànica a 1901 i 1907 respectivament, aconseguint-se pacíficament les independències al continent entre 1960 i 1990 de tots els països llevat de algunes illes.

Independència i revolució al món àrab-islàmic: l´Orient pròxim.

Distingim tres zones: l´Àsia sud-occidental, incloent Israel; els països islàmics no àrabs d´Orient Mitjà (Turquia, Iran i Afganistan); i els països àrabs del Nord d´Àfrica.

Els trets que definiran el “despertar” d´aquests països s´expliquen pel nacionalisme àrab, que troba les arrels del moviment al XIX, basant el col·lectiu en l´ètnia: àrabs o religiosos: l´Islam. I el XX farà ressorgir aquest moviment lluitant amb turcs i amb occidentals més tard. Llavors el panarabisme, serà un camí que utilitzarà aquest moviment, i que tindrà com a moment més destacat la creació el 1945 de la Lliga d´Estats Àrabs a El Cairo. I l´altre element serà el panislamisme, molt més ambiciós, visible per diversos Congressos però amb menor acceptació. Els autors solen fragmentar aquest procés en una sèrie de fases.

Al període d'entreguerres, s´ubicaria el desenvolupament d´aquest nacionalisme amb alguns triomfs, com el 1932, d´Irak i dels regnes de Aràbia Saudita i Iemen.

Una segona fase aniria des de 1945 a 1952, i assistirà a més independències com Síria i Líban en 1946, Transjordània en 1949, i Oman en 1951. Al 1945 la creació de la Lliga Àrab i el naixement d´Israel el 1948.

La tercera etapa transcorreix des 1952 fins 1979, es fan revolucions a Egipte el 1952 mitjançant la república de Nàssser, que s´exporten a Irak el 1958, el 1962 a Iemen del Nord i Síria. Es completen les independències de Kuwait el 1961, Iemen del Sud el 1967 i el 1967, Qatar, Bahrein i els Emirats Àrabs Units. S´agreuja l´enfrontament amb Israel pel Canal, el 1956 i la guerra dels Sis Dies que annexionarà a l´Estat sionista, el Sinaí, Gasa i Cisjordània que ja mai tornarà, el 1973 esdevindrà una nova guerra, que assistirà sols al canvi de suport als jueus, G.B i EUA, després.

La última, és la que continua l´anterior fins l´actualitat, on prossegueixen algunes revolucions i conflictes anteriors, com la revolució islàmica a Iran a 1979, guerra civil al Líban (1975-90) que a més serà envaïda per Israel en 1982, Intifada palestina a 1987, la guerra d´EUA front a Irak, rere que aquests envaïren Kuwait en 1990. Amb el conflicte àrab-israelí, es produeixen intents diplomàtics “pacifistes” que no aturaran l´ocupació dels últims, com la Conferència de Madrid o els posteriors Acords d´Oslo. I diverses crisis polítiques que assistiran a Turquia, a un tipus de república semblant a les occidentals, Iran implantà des de 1979 una República Islàmica, i Afganistan evolucionarà del feudalisme cap al marxisme (1979) però des de l´última década del segle serà islàmica, i més encara amb els talibans, derrotats - i assolat el país - per la “llibertat duradora” dels Estats Units.

Descolonització d´Àfrica.

El segon terç del XX serà testig de la multiplicitat d´Estats independents d´Àfrica. Aquest procés es classifica en quatre etapes.

La primera consisteix entre el període que distancia les dues guerres mondials, que es destaca en l´ocupació d´Etiòpia per part de Mussolini i la naixença del nacionalisme panafricà.

La segona engloba la década posterior de la Segona Guerra, i es defineix per la consolidació del moviment anterior, on les lluites ja es palesen a l´Egipte de 1952.

La tercera comprèn el recorregut entre 1956 i 1975, on s´independitza la majoria de l´Àfrica subsahariana i el panafricanisme es fixa amb la creació de l´O.U.A. el 1963.

La quarta integra les dues décades posteriors a la tercera fase, s´independitza l´Àfrica austral, es fan revolucions a Etiòpia i Libèria, i lleven el govern racista a Sudàfrica.

Per parlar de l´introducció de la democràcia cal distingir tres àrees dins del moviment, com són l´Àfrica àrab-islàmica del Nord, l´Àfrica subsahariana, i els Estats independents d´Etiòpia i Libèria, i Àfrica del sud.

Els canvis econòmics i socials, que alhora generaran ideològics i culturals, com l´esclat del nacionalisme, al llarg de la primer meitat del XX, també cal destacar les conseqüències de la Segona Guerra mondial, que a judici d´alguns autors trasbalsaran la inestabilitat occidental al Continent, fins llavors en pau. El nacionalisme africà sorgeixen com ja vérem a Àsia de la tradició pròpia i de la empremta dels colonitzadors, i a més J. Zi-Kerbo, destaca que eren “exigits per la llibertat política i per l´empobriment”. El panafricanisme s´enceta en 1919 i és fa més visible amb l´OUA a 1963.

El procés de les independències.

A l´Àfrica islàmica comença tot. La revolució egípcia de 1952 que posa com a cap a Nàsser, que mostrarà una política activa com palesen la nacionalització del canal de Suez o les guerres amb Israel, al 1956 i 1967, que el successor, Sadat, prosseguiria en 1970 (Yom Kippur). La independència de Líbia, primer en 1951 com a monarquia i des de El-Gadhafi revolució que donà república el 1969, Sudan el 1956.

Al Magrib, va ser per la lluita duta pel partit Istiqlal, la que s´alliberà del protectorat i aconseguí rebre dels estats francés i espanyol, el reconeixement independent el 1956. els francesos reconeixerien també Tunísia el 1956. Algèria costà més, per la reticent repressió francesa entre 1954 i 1962, on finalment és proclamava com república socialista islàmica, i el 1989, junt a Marroc, Tunísia, Líbia i Mauritània constituiren la Unió del Magrib Àrab.

A l´Àfrica subsahariana, la guspira que ho inicià va ser Ghana el 1957, a qui seguirien Nigèria el 1960, Serra Lleona el 1961 i Gàmbia el 1965.

Del colonialisme britànic sorgeixen el països següents. A l´Àfrica Oriental, Somàlia el 1960 i Tanganica el 1961, unificant-se com a República federal de Tanzània el 1964, Uganda el 1962 i l´any següent Kènia. A l´Àfrica Central, el 1964 es separaven Malawi i Zàmbia, Zimbabwe el 1980. A l´Àfrica Austral, Botswana el 1966, Lesotho el 1996 i Swazi-Ngwame i les Illes Maurici el 1968, i les Seychelles vuit anys més tard.

Del colonialisme francés sorgeixen el països següents. A l´Àfrica Occidental, Guinea-Conakry el 1958 i Senegal el 1960, Benín s´amplia i s´independitza al 1975, Burkina Faso també es crea unint 4 països el 1984. A l´Àfrica equatorial francesa naixen el 1960, Txad, Centreàfrica, Gabon i Congo, i també els antics mandats de Togo i Camerun. I a l´Àfrica oriental Madagascar el 1960, les Comors el 1975 i Yibuti el 1977.

Del colonialisme belga sorgeixen el països següents. La República del Congo el 1960, posteriorment una guerra civil la bateja com Zaire el 1965. Ruanda i Burundi, el 1962.

Del colonialisme espanyol sorgeixen el països següents. La zona nord del Marroc ho fa el 1965, i Ifni i el Sàhara occidental és donat als marroquins el 1969 i 1975, respectivament. Guinea equatorial l´aconseguia el 1968.

Els Estats que ja eren independents Etiòpia que una revolució dugué el marxisme des del 1975 fins el 1991,.on es dividiran Eritrea i Libèria.

Al sud, la República de Namíbia ho serà el 1990 i la de Sudàfrica el 1961, encara que l´apartheid no desapareixerà fins 1994.

En conjunt, tots aquests nous Estats es troben desfent-se de les empremtes colonialistes, que generen la dependència econòmica que els impedeix desenvolupar-se, i a l´àmbit polític la seua feblesa institucional els impedeix regir-se pas, malgrat tot les alternatives s´assenten al panarabisme i al socialisme africà.

EL TERCER MÓN.

El que s´ha denominat així és caracteritza per la dependència adés esmentada, que ha patit des de l´últim terç del XX, una divisió geoeconòmica, entre aquells països que posseeixen petroli, la OPEP, que exerceix dependència per la escassesa del “Primer Món”; els que es trobarien en perspectiva d´alliberar-se i aquells que no tenen res, que fins i tot, se´ls coneix com Quart Món. Les hipòcrites mesures preses a les relacions internacionals s´han fet des de l´ONU i el Moviment de Països No Alineats, pel Nou Ordre Econòmic Internacional de 1973, també pel Grup dels 77, o les Conferències Nord-Sud. Altre factor destacat és el neocolanisme, que manté les antigues dependències colonials però ara sobre uns Estats “oficialment” independents, ja siguen exercides per les antigues metròpolis imperialistes o per unes noves.

La realitat política interna encara pateix febleses, que tampoc són alienes al Primer Món com són la corrupció, el domini de les oligarquies. Però els experts han classificat els sistemes imperants en sistemes tradicionals o dictadures militars que mantenen aquestes oligarquies, democràcies a l´estil occidental, també dominades per les burgesies nacionals o sistemes autoritaris sorgits de revolucions socials. A les últimes décades es troben ampliant el nombre de partits als seus sistemes on un és l´hegemònic.

L´altra alternativa que adduíem com era la solidaritat continental, molt visible amb la Conferència de Bandung, que congregà 29 països afroasiàtics i la seua conseqüència, el Moviment de Països No Alineats, que eixiren amb el context de la guerra freda, esdevenint neutrals. El darrer moviment organitzà una cimera a Belgrad el 1961. Amb els canvis de 1989 i 1991, es troba replantejant-se una modernització.

Encara queden quinze països no resolts per la descolonització: Sàhara occidental, Pitcairn, Nova Caledònia, Tokelau, Guam, Samoa, Gibraltar, Anguila, Bermudes, Caiman, illes Turques i Caicos, illes verges britàniques i les americanes i Santa Elena.

DESCOLONITZACIÓ

(Crides d´un continent oprimit)

Hª de les Relacions Internacionals.

Vídeos relacionados