Curs d'integració europea

La unificació econòmica. La unió econòmica i monetària. Els ciutadans, les institucions, i la unió. Dimensió social

  • Enviado por: Òscar Bové
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 13 páginas
publicidad

Curs d'integració Europea

Curs d'integració europea

Óscar Bové UdG

LA UNIFICACIÓ ECONÒMICA

Més enllà de l'Europa dels mercaders

D

es fa gairebé 50 anys, com a mínim, els diferents prohoms europeus, s'han plantejat la necessitat d'unificar d'alguna manera Europa; o almenys l'Europa occidental. Els diferents projectes, impulsos o consideracions de la unitat europea, han partit i han pretès diferents objectius, a voltes molt divergents. És per això que es fa molt difícil pensar o explicar la realitat, o fer una prospectiva de futur, com a resultat d'un impuls unidireccional, clar, evident, i constant; car la Unió Europea actual, i la que pugui esdevenir, és qualsevol cosa menys el fruit preconcebut d'una política integradora. Tampoc és exactament fruit de la casualitat, però si que en bona part és el resultat de les transaccions. És més aviat un acord de mínims.

Un dels plantejaments inicials, va ser que la integració econòmica de França i Alemanya, els permetria de tenir un interessos comuns que farien més improbable la guerra; cal recordar que Alemanya i França havien tingut en l'espai de 3 generacions tres guerres sagnants, dos de les quals varen ser mundials, o més ben dit guerres civils europees amb projecció internacional.

Per no ferir susceptibilitats referents a sobiranies nacionals que tant milions de persones havien costat, es va decidir establir aquesta Unió, amb molts i petits passos, sense un objectiu immediat predefinit.

Aquests passos han estat, l'homologació i integració constant de les diferents economies, i la creació d'algunes àrees a on els estats ja han cedit part de la seva sobirania a la Unió.

Els objectius econòmics, no sense retràs, s'han anat complint, donant lloc al que alguns han anomenat l'Europa dels mercaders. Aquests objectius s'han culminat amb la lliure circulació de persones, serveis, mercaderies i capitals entre tots els països membres.

Els fundadors del Mercat Comú, eren absolutament conscients de que la realització del mercat comú europeu, per que fos factible, i a més per fer eficaç les polítiques comunitàries, aquestes havien d'anar acompanyades també per una política comú econòmica i monetària.

Estava clar que la lenta implantació del mercat comú tindria com efecte la integració econòmica dels Estats membres, en la que resultaria difícil a cadascun dels membres perseguir individualment els propis objectius de les polítiques cojunturals. D'altre banda, els efectes de les mesures de la política econòmica i monetària d'un Estat membre vàrem cobrar també un notable vigor en els Estats associats a mesura que creixia la integració econòmica.

D'aquesta manera, es va fer evident que calia harmonitzar també en aquests àmbits polítics, ni que fos mínimament. Malgrat tot, el salt, no es va poder fer per diferents motius, entre ells les successives crisis econòmiques dels anys 70 i 80. A més d'una manca de predisposició dels Estats per a renunciar a llur sobirania, de manera que durant molt de temps, es limitaren a mantenir unes polítiques econòmiques, amb uns objectius més o menys comuns. Més endavant fins i tot es va crear el sistema monetari europeu (SME) a on les monedes integrants de la cistella ECU, oscil·laven dins unes franges prefixades, en un sistema de canvis semi-flotans, però aquest sistema va quedar desbordat per diferents especulacions financeres que van evidenciar la necessitat de mecanismes de coordinació i control econòmic amb més poder.

LA UNIÓ ECONÒMICA I MONETÀRIA

El següent pas a l'integració econòmica és el que estem a punt de donar, l'anomenada Unió Econòmica i Monetària (UEM). En aquesta fase es proposa ja, un intent seriós d'integració d'algunes polítiques econòmiques, com són les polítiques monetàries, i es limita el marge d'acció de les polítiques pressupostàries estatals. A més i potser encara més important, es creà una autoritat monetària supraestatal i independent a la qual se li confia la política monetària, és a dir l'estat renúncia a un dels pilars fonamentals de la seva sobirania, la moneda.

Element fonamental de la Unió Econòmica i Monetària serà el Banc Central Europeu (BCE). Exercirà el control de la massa monetària europea, i serà responsable de l'estabilitat de l'Euro, el successor de l'ECU, com ho són avui els bancs centrals dels Estats membres de les seves respectives monedes. Només el BCE tindrà el dret d'autoritzar l'emissió de bitllets de banc i de monedes a la Unió.

El BCE comprendrà el Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC) al que pertanyeran els bancs emissors dels Estats membres, aquests passarien a ser meres sucursals bancàries del BCE. El BCE haurà de fixar i executar la política monetària de la Unió, també haurà d'administrar les reserves oficials de divises i procurar que els sistemes de pagaments funcionin sense friccions a la Unió.

Aquest pas, a més de ser un pas molt important, marca la tendència que per mantenir un mercat únic, o una àrea econòmica integrada, no només cal liberalitzar, sinó que cal dotar a la Unió d'institucions úniques per poder fer creïbles i funcionals, la voluntat d'unió econòmica.

EL FUTUR

Crec que finalment aquesta dinàmica econòmica, i no la voluntat federalista, farà que poc a poc però inexorablement els estats vagin cedint, primer tota mena de competències en matèria econòmica, i finalment en matèria política, per assolir uns veritables Estats Units d'Europa, potser sense que en les formes exteriors ho sembli, segurament mantenint l'aparença d'estats sobirans, però amb una dinàmica molt més enllà de les organitzacions internacionals que van configurar el Mercat Comú.

Cal aprendre les lliçons de la darrera crisis al sud-est asiàtic a on la manca de polítiques econòmiques comunes, ha portat a que un darrere l'altre, tots els països de la zona hagin anat caient com un domino dins unes turbulències econòmiques que ha amenaçat i amenaça, tota l'economia regional i afecta a tot el món, com a conseqüència d'aquesta vogaren liberalitzadora, i la llibertat de moviments dels capitals, sense control de cap autoritat estatal o supraestatal.

A més els poders econòmics transnacionals necessiten per al seu desenvolupament, no només un espai econòmic unificat, sinó una veritable unitat en tota mena d'aspectes, no només necessiten el mercat comú, sinó una unificació de fiscalitat, legislació laboral, medi ambient….., això i no l'europeisme farà que en un futur no molt llunya, estiguem en un veritable marc protoestatal pseudofederalista, i si a més som capaços de projectar-nos en el món amb una sola veu, podrem fins i tot deixar de ser insignificants políticament i esdevenir una veritable superpotència en el nou marc de relacions internacionals, cada cop més polièdriques, multilaterals i interdependents.

Europa política igual a Europa física?

Integració total de l'est i centre europeus

L'

ampliació de la Unió és evidentment una conseqüència lògica de la voluntat política d'integració, i el seu ritme de desenvolupament es veu limitat pels factors interns que fan prioritaria la integració dels membres actuals dins la fase de la Unió Econòmica i Monetària (UEM). Però abans que admetre que els problemes interns limiten la consideració de l'adhesió de nous membres, s'utilitzen els criteris d'adhesió com un fre, si bé que temporal per als països del centre i est d'Europa. També és cert però, que existeixen unes diferencies en quant a condicions econòmiques i a voltes polítiques amb la Unió que fan aconsellable un període transitori abans de la integració. Per a dos motius fonamentals, donar temps a la Unió per aclarir el seu futur, un cop la integració econòmica sigui irreversible, i l'altre adaptar les economies i les praxis polítiques dels candidats per a una adhesió el menys traumàtica possible.

En aquest sentit El Consell Europeu de Copenhaguen va manifestar que “l'adhesió requereix que el país candidat hagi assolit una estabilitat institucional que garanteixi la democràcia, l'Estat de Dret, els drets humans i el respecte i protecció de les minories

Els països que vulguin esdevenir Estats membres de la Unió no només han d'acceptar els principis de democràcia i de l'Estat de Dret, sinó que cal que els fessin extensius a qualsevol aspecte de la vida diària. A més caldrà que acceptin plenament tot el funcionament actual de la Unió i no introdueixin cap reserva de cap tipus.

En el vessant econòmic El Consell Europeu de Copenhaguen va manifestar que, en aquest àmbit, l'integració exigia “l'existència d'una economia de mercat en funcionament així com la capacitat de fer front a la pressió competitiva i les forces de mercat dins de la Unió”.

En aquest aspecte la majoria dels països amb possibilitats immediates d'accés a la Unió han fet els deures, i han aconseguit en un termini relativament breu passar de la inoperant economia centralitzada a l'absurda i fagocitadora economia de “lliure” mercat, privatitzant i liberalitzant. Seguint els diktats del Fons Monetari Internacional i de la Unió. Produint-se efectes i situacions molt diverses, però en la majoria dels països alhora que les xifres macroecnòmiques milloraven, amples capes de la població veien disminuïdes les seves proteccions socials.

El primer criteri econòmic establert pel Consell Europeu de Copenhaguen va ser l'existència d'una economia de mercat en funcionament, i aquest requisit si bé millor o pitjor el compleixen tots els aspirants.

A més cal complir tot un seguit de requisits com poden ser la lliure concurrència, liberalitzacions de preus, abolicions de monopolis, estabilitat macroeconomia, sistema financer sense problemes, finances públiques controlades…..

Encara que s'ha entreobert la porta per a molt països, i que a la llarga es negociarà amb qualsevol país europeu o proper, en aquest moments jo dividiria els països en quatre grups:

  • Aquells que entraran tant aviat com sigui possible, sobre tot degut a la pressió d'Alemanya que demanda nous mercats, i vol recuperar si bé que pacíficament el seu espai vital, aquests països serien: Txèquia, Hongria, Eslovenia, Polònia.

  • El segon grup són aquells que entraran però quan passin l'examen, que falla tant per qüestions econòmiques, com per un dèficit democràtic o una manca de reconeixent a les seves minories nacionals: podrien ser, alguns dels països bàltics més ben col·locats, Eslovaquia i potser Romania i Bulgària, així com Croacia. En aquest grup també podria estar Xipre, el seu problema seria més aviat les seves relacions amb Turquia, o més ben dit les seves no relacions amb Turquia i el contenciós amb l'autoproclamada República del Nord de Xipre, entitat no reconeguda com a subjecte de Dret Internacional, però amb un control real i efectiu d'un terç de l'illa.

  • Aquells països que només entraran per motius polítics perquè la seva capacitat per assolir almenys els criteris econòmics és molt difícil, Bòsnia, Macedònia, i Albània, i els països del grup 2) que no haguessin entrat. De tota manera aquesta hipotètica incorporació seria ben entrat el segle XXI.

  • Aquells països que és molt improbable que entrin de dret a la Unió però que assoleixin un estàtus similar; degut o bé a problemes polítics (Turquia) o bé a que no pertanyin a Europa (Israel) En el cas Turc és especialment conflictiu perquè es donen tot un seguit de condicions per enterbolir o dilatar fins l'infinit la negociació.

  • Aquests conflictes són de dos tipus, un econòmic que té dos vessants: una integració turca suposaria una competència agrícola molt important per a molts membres, i per altra banda, la lliure circulació i establiment dels treballadors turcs, en una Europa amb problemes d'ocupació podria disparar els problemes socials.

    D'altra banda els problemes polítics, són si de cas, molt més greus, la manca de respecte als drets humans, especialment els de la minoria Kurda (minoria a Turquia no al Kurdistan), que són anihilats sistemàticament per l'exèrcit turc; i després el greu contenciós permanent amb Grècia des de fa segles i especialment des dels anys 20 amb matances greus i una tensió mai disminuïda, especialment patent a Xipre. I per últim la radicalització dels integristes islàmics i la seva persecució per l'exercit que podria trencar la ja de per si dèbil, democràcia vigilada, o amenaçar el laïcisme instaurat per Kemal Atartuk.

    5) Rússia, segurament mai entrarà a la Unió Europea però caldrà tenir-lo molt present si acaba evolucionant cap a un sistema de lliure comerç real, i esdevé un veritable estat de dret, podria esdevenir una aliat estratègic molt important per a Europa per contrarestar el sud-est Asiàtic, i els EUA.

    Ara bé més enllà de l'ampliació en termes estrictament d'Unió Europea, cal fer unes consideracions de caràcter geoestratègic, que poden ajudar o be tirar per terra qualsevol previsió al respecte.

    Existeixen tres focus principals de perill real de conflicte armat, els qual són Turquia-Grècia, i totes les implicacions que això comporta. Rússia i la possibilitat de tornar a alguna cosa semblant a la Unió Soviètica, i la problemàtica dels Balcans, especialment Bòsnia i Macedònia. A més de considerar que els problemes d'integrisme d'Algèria i de Egipte poden tenir una influència també molt gran en els aspectes de seguretat i política exterior comuna de la Unió.

    El conflicte entre Turquia i Grècia és aparentment el més controlable, puix els dos països són membres de la OTAN, i ambdós tenen unes relacions amb la Unió Europea molt importants, Grècia com a membre de ple dret, i Turquia com a país amb importants acords de col·laboració, i per tant qualsevol dels dos països té més a perdre si el seu contenciós deriva cap a una dinàmica militar, que si es manté l'actual situació. Però també és cert que els incidents militars són constants. Intents d'ocupació d'un illot de 400m2, persecució de l'avió d'un ministre, incidents amb morts a la línia de separació entre les comunitats grega i turca a Xipre….., És a dir, qualsevol d'aquests incidents pot dur a una espiral diabòlica que més enllà d'un enfrontament regional, pot activar les aliances i pot arribar a esdevenir un reguitzell d'incidents o de guerres entre el Caucàs i els Balcans, a on els països turcs de la Comunitat d'Estats Independents (CEI) podrien aliar-se amb Turquia, per contrarestar l'aliatge històric de grecs i Russos. Tot això és una hipòtesi molt pessimista que no crec que evolucioni en aquest sentit, però el tancament sistemàtic de la porta a Turquia a la Unió pot dur-la a liderar un moviment antioccidental d'imprevisibles conseqüències.

    L'altre factor, Rússia, és també un gran enigma, en principi sembla que tota la seva problemàtica es resoldrà només dins les actuals fronteres de la CEI, però cal no oblidar que en dates ben recents va oposar-s'hi a l'integració dels països de l'Europa de l'est a la OTAN, és a dir segueix creien que té dret a decidir, o almenys a incidir, a la política de certs estats sobirans, considerats per Moscou, com una mena de coixins enfront de l'amenaça de l'Europa occidental. Aquest paper és si de cas més important a les repúbliques bàltiques, o als Balcans, donada la seva tradicional relació amb els servís, montenegrins i búlgars.

    El problema als Balcans en aquest moments està adormit, en certa forma, però això només és així gràcies a les tropes de la IFOR, en quant es retirin pot tonar a esclatar el conflicte, potser amb molta més força, perquè Bòsnia i Croacia són ara més fortes que al principi de la guerra, i tothom a acumulat prou ressentiment com per tornar a endegar una guerra davant el primer incident.

    El nord d'Àfrica, el Magrib i el Makret, tenen un greu problema d'islamisme, escalfat especialment per la manca de llibertat, corrupció i pobresa institucionalitzades en aquells països, i pot ser un focus de permanent tensió tant per la violència armada, com pel flux d'immigrants que els empeny cap a la somiada Europa, la qual que només coneixen mitjançant l'antena parabol.lica. Aquest flux d'immigrants pot donar lloc a motins o rebel·lions d'immigrants detinguts i provocar greus conflictes amb el països del Nord d'Àfrica.

    És a dir que malgrat que en aquest moments no existeixen almenys d'una forma clara conflictes que puguin afectar la Unió o alguns dels candidats més ben situats per a una integració més o menys immediata, existeixen tot un seguit de focus potencialment conflictius que la Unió haurà de tenir en compte per que no afecti al seu funcionament, i la millor manera de fer-ho seria tal com va dir la comissaria Emma Bonnino, exportant el que millor tenim, els drets humans, i tot el que això comporta, llibertat, justícia social, democràcia…..que és potser la millor manera d'evitar els conflictes.

    Els Ciutadans, les Institucions, i la Unió

    Les Institucions

    P

    er assolir que la Unió sigui més forta, i eficaç, més enllà del reforçament dels àmbits merament econòmics, cal un veritable reforçament i democratització de les diferents institucions europees, així com un assoliment per part del Parlament Europeu de més protagonisme.

    Un dels problemes és que les institucions que varen ser pensades per sis membres, ja grinyolaven amb dotze, i amb quinze ja comencen a ser inoperatives. I això pot ser molt més greu amb una Unió amb 20 o 30 membres. Per tant cal repensar les institucions, i per això cal un gran acord que sembla difícil d'assolir. A més la Unió té el llastra del vot per unanimitat en moltes qüestions, el que comporta que a voltes no s'arribin a acords, o que aquests siguin tant desnaturalitzats que no passen de ser meres declaracions d'intencions.

    Per això fora bo que la Comissió, esdevingués un veritable govern europeu responsable davant el Parlament. A més caldria que les seves actuacions fossin més transparents, i àgils, i alhora es produís una simplificació en quant a procediments i normatives; vetllant per un major compliment de les ja existents, i sobre tot vigilar la transposició de les normatives comunitàries per cadascun dels estats membres.

    La comissió hauria de fer un important esforça de revisió de les seves estructures, modernització de la gestió i la racionalització de los procediments. A més fora bo incrementar el concepte de subsidiarietat i implementar que el control directe de les polítiques que més afectin als ciutadans es controlin i desenvolupin, en un nivell administratiu tant proper a ells com sigui possible.

    Els deficits democràtics

    La Unió Europea, degut especialment a la seva configuració, a voltes resulta un ens massa abstracte que o bé no interessa als ciutadans o aquests som incapaços d'entendre tot l'entrellat político-administratiu que el configura.

    El naixement de la Unió (El Mercat Comú), com a conseqüència del Tractat de Roma, es feu més com uns acords polítics de govern a govern que com la voluntat popular d'establir lligams econòmics intensos i perdurables, amb els qui havien estat els seus enemics a la segona guerra mundial quinze anys abans.

    Donat el seu origen, poc a poc es van anant configurant elements, especialment el Parlament Europeu, amb la voluntat de democratitzar i popularitzar les institucions de la Unió. Això es va fer especialment important d'ença les eleccions al parlament europeu de 1979, quan per primer cop els ciutadans de la Unió van votar els parlamentaris europeus. A més aquest òrgan de representació popular poc a poc ha anat assolin més poders dins la Unió, i si bé encara no és un veritable poder controlador de l'executiu comunitari, si que té importants funcions, especialment pel que fa al pressupost. A més s'ha introduït el mecanisme de codessició a on el Parlament decideix conjuntament amb el Consell de Ministres en moltes qüestions, per bé que de caràcter menor.

    Aquesta és una de les més importants crítiques a les institucions comunitàries, la seva manca de representativitat democràtica directe i les seves llacunes informatives, el qual porta a molts ciutadans europeus a no apreciar o bé a ignorar el com i el perquè de les institucions i els seu funcionament.

    En aquest mateix àmbit els ciutadans de la Unió hem vist que amb la introducció de la ciutadania de la Unió, tots els nacionals dels països de la Unió gaudim dels mateixos drets i deures polítics, per bé que amb algunes limitacions, a qualsevol país de la Unió. Per exemple qualsevol ciutadà de la Unió pot ser escollit com a diputat al Parlament Europeu per qualsevol circumscripció de qualsevol país de la Unió.

    S'ha establert a més el dret de petició davant el Parlamento Europeu amb demandes personals així com el dret a exposar els seus problemes davant una nova institució creada pel Tractat de Maastricht, el defensor del poble europeu, qui rep les queixes dels ciutadans sobre l'administració europea i les tramita davant les institucions corresponents

    A més d'aquest nous drets, qualsevol ciutadà de la Unió pot adreçar-se, quan estigui en un tercer estat a qualsevol representant diplomàtic de qualsevol país de la Unió, en demanda d'ajuda i protecció, gràcies a la nova ciutadania europea.

    La dimensió social

    Per contrarestar tant el dèficits democràtics en el seu funcionament com la preponderància dels temes econòmics, el tractat també ha incidit en l'Europa social. En aquest aspecte si bé les fites assolides són menors, són un primer pas per establir un estat social europeu que també tingui com a objectius la millora de l'ocupació, la de les condicions de vida i de treball, una protecció social adequada i el foment del diàleg social entre els treballadors i els empresaris.

    A més els estats seran obligats a establir uns mínims en quan a condicions laborals, salut i higiene en el treball, igualtat d'oportunitats dels homes i les dones en el mercat laboral, etc…

    Malgrat aquest intents, el camí és encara molt llarg, per a poder aconseguir desfermar l'entusiasme popular. Molts de cops perquè només veiem les notícies negatives de la Unió sobre problemes agraris o pesquers, i no som capaços de valorar les polítiques integradores de les que gaudim molts de cops gràcies als fons estructurals i de desenvolupament regional.

    Si la Unió Europea vol ser efectiva i útil als ciutadans de la Unió, que som qui vertaderament la conformen, caldrà que superi, moltes i molt diverses problemàtiques, tant des del punt de vista organitzativo-administratiu, com del vessant més polític i social. Caldrà insistir i assolir nivells de control democràtic de les institucions, similars als que els ciutadans gaudim als nostres països. En quant a l'aspecte social, la Unió ha de fomentar al màxim la generalització dels avantatges socials, alhora que la integració porta a uns nivells de qualitat de vida similars entre els estats membres. No n'hi haurà prou pels ciutadans amb una Unió a on les xifres macroeconòmiques funcionin però ells no. La Unió només triomfarà si serveix per a viure millor, sinó els ciutadans es desencisaran del projecte col·lectiu, i aquest fracassarà.

    L'ECU té alhora quatre funcions en el SME. Serveix de magnitud de referència pel mecanisme del tipus de canvi, constitueix la base d'un indicador de desviació, representa una unitat de compte per a operacions en el mecanisme d'intervenció i crèdit i, per últim, és l'instrument per a la compensació de saldos entre les autoritats monetàries de la Unió.

    A més l'ecu és la unitat comptable en la que elaboren els seus pressupostos els òrgans de la Unió i en la que es fixen i es recapten els específics aranzels exteriors, beneficis, reembossaments i demés pagaments intracomunitaris de la Unió.

    1

    Curs d'integració europea. 1997/98

    Óscar Bové UdG 2 / 13