Conflictos bélicos en Israel y Palestina

Historia universal. Intifada # Campanya del Sinaí. Yom Kippur

  • Enviado por: Baby
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 4 páginas
publicidad

Introducció

En el període transcorregut entre 1947 i 1974, va donar lloc a cinc guerres a gran escala entre Israel i Palestina; segons el punt de vista d'aquests últims, són campanyes d'una sola guerra, d'una llarga guerra. Pels àrabs, la guerra mai ha parat, malgrat les decisions de treves, acords d'armistici i alt foc que hi va haver de tant en quant. Els intervals entre una i una altra guerra es van omplir, per dir-ho així, amb operacions terroristes. El primer episodi va ser la “Guerra d'Independència” d'Israel de 1947-1949. La segona guerra, la “Campanya del Sinaí” de 1956. La tercera, la “Guerra dels Sis dies”, 1967. La quarta, la “Guerra de Desgast”, que va durar des de 1968 fins 1970. I la cinquena, la “Guerra del Yom Kippur” de 1973, amb la subsegüent “Guerra de Desgast” que va durar tres mesos en el front egipci i set mesos en el siri.

Abans de 1947, la iniciativa política per fer servir la força es trobava en les mans dels àrabs, de manera que, després de 1947, les cinc guerres es van iniciar a nivell polític pels àrabs.

Objectius

L'objectiu àrab va caminar molt des de 1947 fins el 1949. En la primera fase es proposava impedir l'establiment d'un Estat jueu; en la segona, ocupar i destruir a l'Estat; i en la tercera, truncar el seu territori.

Els objectius israelites a 1956 eren flexible i s'adaptaven constantment al desenvolupament dels esdeveniments. No passaven de ser operacions de represàlia contra les bases dels àrabs. Un objectiu intermedi deuria haver estat netejar totalment totes aquelles bases i obrir el bloqueig dels estrets de Tira per assegurar i facilitar la navegació per ells. I un objectiu màxim hagués estat l'ocupació del Sinaí, com contrapartida en cas de negociació de pau. La “Campanya del Sinaí” va tenir naturalesa d'atac preventiu, utilitzant la situació internacional, i la juntura de Gran Bretanya i França amenacen amb fer servir la força contra Egipte i en el seu propi benefici, principalment l'oposició a la nacionalització del Canal de Suez.

Des de 1968 fins 1970, l'objectiu àrab durant la “Guerra de Desgast” va ser cosa clara: fer comprendre al Govern d'Israel que la constant ocupació de territoris egipcis comportaria més perdudes que guanys, i així obligar-lo a abandonar tota la zona ocupada.

L'objectiu àrab a 1973 de no apareix clar del tot. Posat que avui en dia els polítics encara discuteixen sobre el tema, es dubta en fer càbales sobre el mateix, encara és de suposar que al final això arribarà a convertir-se problema històric. La hipòtesis més probable és que el pla egipci va ser, en la primera fase, creuar el Canal de Suez i ocupar territoris a l'Est d'ell i, en conseqüència, violar l'statuquo. No s'ha vist cap prova en la qual l'Exèrcit egipci es proposés penetrar en el cor d'Israel. El Govern egipci probablement va suposar, com li va passar a Israel en anteriors guerres, que en tot cas hi hauria la intervenció, d'una manera o d'una altra, de les Nacions Unides o per part de les grans potències, de manera que les hostilitats tindrien molt curta duració.

Actitud de les grans potències

Des d'aquest punt de vista, al moment més afortunat d'Israel va ser el 1948. La guerra d'aquell any va ser l'única en la que tant els Estats Units com la Unió Soviètica es van identificar bàsicament amb els objectius de l'Estat d'Israel. No obstant, no s'ha d'oblidar que aquell any Gran Bretanya encara era una potència forta a l'Orient Mitjà, el que avui en dia no és. El fet que Gran Bretanya estigués en gran mesura, políticament alineada en el costat àrab era una cosa que significava molt.

El contrari va passar a 1956, quan Gran Bretanya i França van seguir una línia més o menys paral·lela a la d'Israel. Els Estats Units i la Unió Soviètica es van posar en contra d'Israel. La guerra de 1956 va ser massa curta per què la unanimitat de les grans potències marqués els esdeveniments bèl·lics; no obstant, aquesta influència es va fer més que evident en les seves conseqüències polítiques.

Al 1967, la Unió Soviètica es va identificar totalment amb el cantó àrab. Els Estats Units van simpatitzar amb gran mesura amb Israel.

Des de 1968 fins a 1970, els russos es van identificar completament amb el cantó àrab. A més, només van recolzar als àrabs, sinó que els animaven a començar aventures militars. La identificació americana amb Israel va ser molt més qualificada.

Al 1973 la Unió Soviètica es va identificar de nou i de forma absoluta amb l'esforç polític i militar de Síria i Egipte.

Nombre de guerres

Conflictes bèl·lics produïts per la creació de l'estat d'Israel i la no acceptació d'aquest per part dels països àrabs. La decisió de l'ONU el novembre del 1947 de dividir Palestina en dos estats, l'un jueu i l'altre àrab, provocà la invasió immediata de l'estat d'Israel (15 de maig de 1948) per part de la Lliga Àrab (primera guerra). Derrotats els exèrcits àrabs, part de la població palestina emigrà (780 000 refugiats). Egipte (1949), i després els altres estats àrabs signaren un armistici pel qual abandonaven a Israel Natzaret, la Galilea occidental, el desert del Nègueb i part de Jerusalem. L'aïllament internacional d'Egipte arran de la nacionalització del canal de Suez (1956) donà ocasió a Israel per a respondre amb una guerra ``preventiva'' a les amenaces de Nanser (segona guerra); aquesta segona guerra acabà sense que hi hagués cap canvi territorial. Pel maig de 1967, Nanser blocà el golf d'Aqaba (única sortida d'Israel a la mar Roja). Aquest fet desfermà la tercera guerra, dita també guerra dels sis dies (del 5 al 10 de juny de 1967), en la qual l'exèrcit israelita anorreà les forces àrabs. Proclamat l'alt el foc (10 de juny), Gaza, Sinaí, Golan i Cisjordània, inclòs Jerusalem Est, restaren ocupats per Israel. La quarta guerra o Guerra del Yom Kippur, tingué lloc del 6 al 24 d'octubre de 1973, quan Egipte i Síria --amb el suport de la Lliga Àrab-- atacaren la banda E del canal de Suez i els alts del Golan. Israel recuperà poc després la iniciativa a Síria i prengué importants posicions a l'esquerra del canal de Suez. Acceptat l'alto el foc decretat per l'ONU, el 18 de gener i el 30 de maig de 1974 Israel signà amb Egipte i Síria sengles acords, pels quals Egipte ocupava el marge dret del canal i Síria avançava lleugerament les seves posicions. L'abril del 1982 Israel retornà el Sinaí a Egipte, però s'annexionava els alts del Golan. La resistència armada musulmana obligà l'exèrcit israelita a retirar-se del territori libanès (1984-85), i l'any 1993 l'OLP i Israel signaven un acord per tal de concedir l'autonomia als territoris de Jericó i de Gaza.

Intifada (en àrab, `aixecament'), campanya palestina de manifestacions, vagues, disturbis i accions violentes contra el Govern Israelita a Gaza i Cisjordània (territoris ocupats per Israel rere la guerra dels Sis Dies, a 1967), iniciada a finals de 1987. La intifada es va distingir d'anteriors moviments contra l'ocupació Israelita per la important participació de la població (en especial, la més jove), la seva llarga duració i el seu component islàmic.

La `segona intifada' No obstant, el procés de pau palestina va resultar profundament alterat amb la victòria electoral del dirigent del partit dretà Likud, Benjamín Netanyahu, al maig de 1996. El 18 de març de 1997, van donar començament una nova sèrie d'enfrontaments entre joves palestins i tropes israelites, amb motiu de la construcció d'un barri jueu a la zona àrab de la ciutat de Jerusalem. Una setmana més tard, els aixecaments a Belén i Hebron es van estendre a Ramala, en el que es va donar a dir la `segona intifada', que es va cobrar el seu primer mort el 29 de març, al morir un palestí per un tret efectuat per soldats israelites en un poblet pròxim a Ramala.

Equilibri de les forces

Pràcticament, en cada guerra, Israel sempre va contar amb un menor nombre de forces. Es va arribar a acceptar com índex favorable el de tres a un a favor dels Exèrcits àrabs. No obstant, va haver-hi moments en els que aquest tant per cent va ser moltíssim pitjor.

Duració

La lluita més llarga va ser la “Guerra d'Independència”: va durar 20 mesos, Des de desembre de 1947 fins al juliol de 1949. En aquest temps s'ha de contar al menys 70 dies complerts de combats contra els Exèrcits àrabs. Per suposat, va haver-hi intervals entre una i una altra ocasió, i sobretot al final, després de la segona treva, a penes va haver-hi moment en el que la lluita tingués lloc en més d'un front. A pesar de tot, i considerant el nombre de forces d'aquells dies, la “Guerra d'Independència” pot considerar-se com a gran escala. Els 70 dies de lluita contra els Exèrcits àrabs van ser més importants que tots els dies junts de les altres guerres, excloent, la “Guerra del Desgast”

El conflicte bèl·lic més car va ser el de 1956: 100 hores; el de 1967 va durar 6 dies; la “Guerra de Desgast” de 1968-1970, aproximadament mil dies. Va ser una guerra de francs tiradors i duels artillers, però no de moviments de tropes, encara que no per això va deixar de ser dura. La “Guerra del Yom Kippur” va durar 18 dies, des del 6 al 24 d'octubre de 1973.

Baixes

La “Guerra d'Independència” va costar sis mil vies israelites -aprox. Un 1% de tota la població-; inclosos una mica més de quatre mil cinc-cents soldats. La línia divisòria entre soldats i civils, en un moment en què l'Exèrcit es trobava en procés de formació, era realment molt dèbil. La guerra de 1956 va costar unes dues-centes vides; la de 1967, a prop de vuit-centes; la de 1968-1970, unes quatre-centes, i la “Guerra del Yom Kippur”, més de dos mil cinc-centes. Els seus resultats de desgast van costar treinta vides en el Sud i seixante en el Nort.

Terminació

Es pot assegurar que cada guerra es va parar quan el costat àrab va arribar a la conclusió que tal Actitud redundava en benefici dels seus interessos. Això no implica que l'alt foc fos sempre contra els desitjos d'Israel. Per el contrari, en vista de l'extremada sensibilitat d'Israel davant el vessament de sang i les baixes, i sobre tot Des del moment en què els seus objectius bàsics defensius havien estat aconseguits en molts casos amb el seu territori intacte -mentre que els objectius estratègicament ofensius, com la destrucció de les forces enemigues o l'ocupació de territoris o quartets generals amb vista a dictar condicions es consideraven políticament inassequibles-, el cantó Israelita hagués estat preparat per suspendre la lluita fins i tot abans.

No obstant, els desitjos d'Israel en cap cas van ser decisius per acabar cap de les guerres. Cada conflicte bèl·lic acabava sempre amb alguna intervenció internacional.