Coneixement i mètode cientìfic

Filosòfia i Ciència. Empirisme. Mètodes socials. Inductisme. Límits epistemològics. Apories. Antinomies. Sofismes

  • Enviado por: Triple
  • Idioma: castellano
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

Tema 2 Filosofia

El tema dos tracta del coneixement científic, dintre del coneixement científic hem tractat el coneixement ordinari i el científic, la classificació de les ciències , el mètode científic i els criteris de demarcació entre ciència i no ciència.

Podríem dir que el coneixement ordinari o comú és el coneixement de fets concrets. P.E; el dia del naixement, el nom dels amics; mentre que el coneixement científic és un coneixement general i més profund. Les característiques d´aquest dos tipus de coneixement son que, en l´ ordinari es un coneixement subjectiu, un coneixement que depèn dels nostres gustos i preferències, o tradicions algunes de les quals estan basades en coneixements científics com ara els la fermentació del vi; en canvi en coneixement científic es un coneixement mes objectiu que busca certeses, es un coneixement sistemàtic, ordenat, analític, sintètic, metòdic, demostrable o contrastable, obert i fal·lible.

Les ciències es poden classificar en dos grans grups, ciències formals o ciències empíriques.

Empirisme, en filosofia occidental, doctrina que afirma que tot coneixement es basa en l'experiència, mentre que nega la possibilitat d'idees espontànies o del pensament a priori.

Les ciències formals o a priori ens donen coneixements segurs fora de tota experiència.

Les ciències fàctiques o a posteriori o empíriques no ens donen coneixements segurs, i es basen en l'experiència.

Dintre de les ciències formals o a priori troben la lògica i la matemàtica, mentre que dintre de les empíriques encara podem fer dos grans grups mes, les ciències naturals, les quals també podem separa en físiques (Física, química, astronomia) i biològiques; i les ciències socials (historia, filosofia, tecnologia, llengua, dret, geografia...). Podem dir que les ciències naturals son les que estudien la natura mentre que les ciències socials estudien la realitat feta pels humans.

El mètode científic.

Mètode científic, mètode d'estudi sistemàtic de la naturalesa que inclou les tècniques d'observació, regles per al raonament i la predicció, idees sobre l'experimentació planificada i les maneres de comunicar els resultats experimentals i teòrics. En el mètode científic l'observació consisteix en l'estudi d'un fenomen que es produeix en les seves condicions naturals. L'observació deu ser curosa, exhaustiva i exacta.
A partir de l'observació sorgeix el plantejament del problema que es va a estudiar, el que duu a emetre alguna hipòtesi o suposició provisional de la qual s'intenta extreure una conseqüència. Existeixen certes pautes que han demostrat ésser d'utilitat en l'establiment de les hipòtesis i dels resultats que es basen en elles; aquestes pautes són: provar primer les hipòtesis més simples, no considerar una hipòtesi com totalment certa i realitzar proves experimentals independents abans d'acceptar un únic resultat experimental important.

El mètode de les ciències naturals

Es el mètode hipotetico-deductiu perquè fa servir la inducció i la deducció. La inducció es el pas d´enunciats particulars o singular d´experiencia a enunciats generals o universals. Una exemple de inducció seria; un gos, un gat, un insecte; tots el animals tenen vida.

La inducció pot ser de dos tipus, completa, quan es base en el coneixement de tots els casos determinats; incompleta, quan no es base en la totalitat d´individus.

La certesa de la inducció dependre del numero de mes o menys de casos comprovats.

El mètode hipotetico-deductiu segueix uns passos per poder portar-se a terme, es a dir el mètode hipotetico-deductiu es base en un principi d´observacio, seguidament una sistematització de les dades d´observacio, una mestrament matemàtic de les dades i com a últim la formulació d´uan hipòtesis general o universal que pot formularse també com a llei quan es confirma totalment, com la llei de gravitació universal. Gravitació, propietat d'atracció mútua que posseeixen tots els objectes composts de matèria. De vegades s'utilitza com sinònim el terme gravetat, encara que estrictament aquest últim només es refereix per força gravitacional entre la Terra i els objectes situats en la seva superfície o prop d'ella. La gravitació és una de les quatre forces bàsiques que controlen les interaccions de la matèria; les altres tres són les forces nuclears feble i forta, i la força electromagnètica (vegi's Forces fonamentals; Física). Fins a ara no han tingut èxit els intents d'englobar totes les forces en una teoria d'unificació (vegi's Teoria del camp unificat), ni els intents de detectar les ones *gravitacionals que, segons suggereix la teoria de la relativitat, podrien observar-se quan es pertorba el camp *gravitacional d'un objecte de gran massa.

Mètode de les ciències socials.

Ciències socials, conjunt de disciplines acadèmiques que estudien l'origen i el desenvolupament de la societat, de les institucions i de les relacions i idees que configuren la vida social. Les ciències socials estan formades per l'antropologia, l'arqueologia, la sociologia, les ciències polítiques, l'economia, la geografia, la història i historiografia, el dret, la psicologia, la criminologia i la psicologia social.

L´objectiu de l´estudi de les ciències socials es la realitat social. Las seves característiques pròpies, la capacitada de predicció de compliment es menor que en les ciències naturals perquè intervé la llibertat humana, la capacitat de generalització es menor que en les ciències naturals ja que el que es vàlid per un grup o individu no pot ser vàlid per un altre. La neutralitat es impossible perquè la investigació social esta condicionada per l´investigador.

Dintre de les ciències socials poden troba tres mètodes, empíric analític, que es el que aplica el mètode de les ciències naturals a les socials; hermenneutica, en el context en es desenvolupa; i critica racional, que intenta explicar i comprendre els fenòmens, però també els de critica racionalment.

Tècniques quantitatives i qualitatives dels mètodes socials.

Les tècniques quantitatives consisteixen en escales, qüestionaris i sobre tot estadística. Aquestes tècniques no assoleixen el grau de precisió de les ciències naturals perquè ha de contemplar la llibertat, el valors, els interessos, etc.

Les tècniques qualitatives consisteixen en entrevistes, grups de discussió, debats, etc.

Criteris de demarcació entre ciència y no ciència

Trobem tres grans criteris de demarcació entre ciència y no ciència, que son el inductisme, el falsocionisme de Popper i el paradigma de Kuhm.

L´inductisme

El criteri és la inducció, que és el raonament que passa d'enunciats singulars d'observació a enunciats generals com són les hipòtesis o lleis científiques.

Refutació: és impossible deduir lleis universals o generals a partir de casos singulars, perquè tindrien de comprovar-se tots.

La falsabilitat de Popper (1902 - 1994)

Popper diu que un enunciat serà científic quan pot ser refutat o falsat per experiència. P.E; seria refutable l'enunciat “L'aigua bull a 100ºC”, i no seria científic perquè no es pot falsejar l'enunciat “Plourà”.

El paradigma de Kuhm

Te aspectes històrics i sociològics que envolten la societat científica i no únicament empíriques.

Un paradigma es un conjunt de coneixements científics, universalment reconeguts; que durant un cert temps, proporcionen la solució de problemes científics; per exemple el paradigma de Ptolomeo que parla del geocentrismo, va esta vigent desde el segle II dC. fins el segle XVII que va ser substituït pel paradigma de Copernic.

Quan un paradigma científic es acceptable durant un període de temps pels científics, Kuhm l´anomena ciència normal i el període de canvi revolució científica, quan un paradigma es substituït per un altre.

Límits del coneixement de la ciència.

Podríem dir que el coneixement de la ciència te cinc límits important que els podem anomenar; epistemològics, tecnològics, econòmics o polítics, ètics i límits imposats per la mateixa ciència

Límits epistemològics

Els límits epistemològics son; la ciència es un coneixement fal·lible que intenta aproparse a la veritat però mas esta segur d´haverla assolit.

La nostra racionalitat esta condicionada per l´evolucio del ésser humà .

Els mètodes no sempre son encertats i fiables.

Epistemologia

Límits tecnològics

Les dades científiques només es poden genera per mitja tecnològic, que algunes vegades son impossibles de realitzar.

Límits econòmics i polítics

Els avanços tecnològics cada cop son mes costosos i molts governs son reacis a l´investigacio científica per aquest motiu.

Límits imposats per la mateixa ciència

Hi ha qüestions o preguntes que la ciència no es capaç de respondre com ara, ¿quin sentit te la vida? qüestions sobre la mort, el mes enllà.

Límits ètics

Un exemple de límit ètic seria qüestionar la ciència que pot provocar un mal a la humanitat o el medi ambient. Els límits ètics ens porten a parla de la mateixa ciència desde un punt de vista filosòfic o ètic, per exemple ¿es ètic experimenta sobre gens humans?

Ètica (del grec ethika, de ethos, `comportament', `costum'), principis o pautes de la conducta humana, sovint i de forma impròpia cridada moral (del llatí habitis, `costum') i per extensió, l'estudi d'aquests principis de vegades cridat filosofia moral. Aquest article s'ocupa de l'ètica sobretot en aquest últim sentit i es concreta a l'àmbit de la civilització occidental, encara que cada cultura ha desenvolupat un model ètic propi. L'ètica, com una branca de la filosofia, està considerada com una ciència normativa, perquè s'ocupa de les normes de la conducta humana, i per a distingir-se de les ciències formals, com les matemàtiques i la lògica, i de les ciències empíriques, com la química i la física. Les ciències empíriques socials, no obstant això, incloent la psicologia, xoquen en alguns punts amb els interessos de l'ètica ja que ambdues estudien la conducta social. Per exemple, les ciències socials sovint procuren determinar la relació entre principis ètics particulars i la conducta social, i investigar les condicions culturals que contribueixen a la formació d'aquests principis.

Paradoxes

Alguns enunciats plantejant problemes a l´hora de saber si son veritables o falsos. Aquest es el cas de le paradoxes que son enunciats sorprenents, xocants o desconcertants. El mes famós es la paradoxa del mentider que s´atribueix al Creta Epimèrides i que diu, tots els cretens son mentiders; si s´ademet que es veritat aleshores com ho a dit un cretenc hi ens vol enganyar serà falsa, en canvi si diem que es falsa aleshores com ho diu un mentider es vertadera, per tant arribem a la conclusió de que les paradoxes no tenen solució.

Apories (camí sense sortida)

Una aporie es una dificultat lògica insuperable. En aquest sentit les paradoxes també seria apories. Enunciat que expressa o que conté una inviabilitat d'ordre racional.

Una aporia famosa es la de Aquil·les i la tortuga. Si diem que l´espai i el temps son il·limitats aleshores Aquil·les mai aconseguirà atrapa a la tortuga.

Antinòmies

Una antinòmia son dos enunciats contradictoris. Antinòmia, terme filosòfic que té una especial aplicació en lògica. Una antinòmia és una contradicció entre dues lleis o principis determinats, que sorgeix quan es pretén analitzar mitjançant ells un determinat cas particular. És important diferenciar antinòmia de contrarietat: de fet, dues lleis o enunciats poden ser contraris entre si, sense que arribin a crear una antinòmia.

Per exemple Kant va demostrar la veritat d´aquest dos enunciats contradictoris que diuen, “ l´univers es infinit en temps i en espai, l´univers es finit en temps i espai.

Sofismes, paralogismes i fal·làcies

El sofisma son demostracions falses per voler enganya.

Els paralogismes son demostracions falses sense intenció d´enganyar, al marge de la lògica.

Fal·làcies son demostracions que no son totalment lògiques i que algunes vegades s´acceptan i altres no.

Trobem sis tipus de fal·làcies o motius pels quals es compleixen. Una que Adhominem que significa contra l´home, que en contes d´atacar els arguments exposats per la persona, s, ataca a la persona qui els proposa, com per exemple en una campanya electoral s´ataca al contrari i no als arguments.

Un altre seria per ignorància en la qual, s´afirma la veritat d´una cosa perquè no s´ha pogut demostra la falsedat, com per exemple ningú ha demostrat que existeixen els extraterrestres per tant existeixen.

Per autoritat en la qual, s´intenta convencer no per raons sinó apel·len a la autoritat, a la majoria, costum...com per exemple això ho a dit Aristotil per tant es cert.

Un altre seria Adbaculum que significa basto, força, la qual diu que es bo convèncer per la força, l´amenaça, la por, com per exemple fan els terroristes contra les empreses perquè els subvencioni.

Per misericòrdia la qual vol convèncer provocant llàstima, compassió.

Y com a últim per el poble la qual vol convèncer alegant que tothom estar d´acord com per exemple fa un jove perquè els seus pares el deixin surti.

Filosofia

El coneixement científic