Comissions Obreres de Catalunya

Historia contemporánea española. Asociacionismo catalán. Orígenes y evolución # Moviment sociopolític. Confederació sindical

  • Enviado por: Keta
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

Comissions Obreres de Catalunya

De moviment sociopolític a confederació sindical

Els orígens de les CCOO van ser les noves formes d'organització a Barcelona i ciutats industrials de l'entorn. Grups de militants comunistes del PSUC i grups cristians foren el nou motordel moviment obrer. Les característiques que reunien eren: la participació en les eleccions dels sindicats verticals d'enllaços sindicals; reivindicacions molt elementals; utilització al límit de les possibilitats legals, a vegades inclús sobrepassant-les; i formació de comissions per plantejar reclamacions o reivindicacions als empresaris.

Els militants d'aquests grups eren en general joves que no havien participat en la guerra civil, desconeixedors de les tradicions sindicals i polítiques anteriors al conflicte civil.

Les parròquies els proporcionàven una certa protecció i la possibilitat de reunir-se. Desde 1956 fins 1958 l'acció d'aquests grups activistes va contribuïr desicivament a l'aparició d'un mivoment reivindicatiu que, donades les característiques del règim franquista, va adquirir ràpidament una clara dimensió política.

La vaga de març de 1958 va culminar aquesta etapa sindical, amb un èxit rotund que no obstant va provocar una duríssima repressió que va tenir com a conseqüència un retrocès en el nivell d'roganització aconseguit i que va atemoritzar novament a amplis sectors obrers. Però les experiències acumulades als anys 50 serien fonamentals per al moviment de principis dels 60.

Al 1962 apareix un nou moviment generalitzat de vaga. La nova política econòmica va provocar canvis substancials en la política laboral franquista: la Llei de Negociació Col·lectiva significava que les condicions de treball es fixarien mitjançant negociació entre representants obrers i patronals en el marc de la Organització Sindical, i, tot i les desigualtats entre patrons i obrers, l'intervencionisme del govern, i la legislació antiobrera encara existent, el nou marc laboral juntament amb el creixement econòmic, afavorirà el sorgiment d'un moviment obrer de creixent protagonisme en la vida quotidiana sociopolítica.

Per fer front a la crisi econòmica del país s'inicià un procès de liberalització que tenia com a objectiu la reintegració espanyola en la economia capitalista occidental. L'intens creixement del sector industrial comporta una transformació de l'estructura productiva i va fer possible el creixement de la renda nacional entre 1960 i 1975.

Un element essencial per aquesta transformació i que també fou important per la configuració del nou moviment obrer fou el desplaçament de treballadors desde l'agricultura cap a l'indústria i els serveis, que alhora provocà un ràpid creixement d'agunes regions peninsulars, fonamentalment Catalunya, Madrid, País Vasc i País Valencià.

La immigració va ser la base del creixement demogràfic català, a partir dels 50 més d'un milió i mig de persones arribaren desde diferents punts de la península, majoritàriament d'àrees rurals, sobretot d'Andalusia.

Els immigrants eren majoritàriament joves, solters o famílies constituïdes, els fills de les quals s'incorporaven ràpidament a l'activitat productiva i reproductiva, així que els adults joves superaven el 50% del total d'immigrants.

La localització demogràfica corresponia a la localització productiva. La economia catalana era bàsicament industrial i, encara que la terciarització era ascendent, els serveis ocupaven un número bastant menor de treballadors.

En la segona meitat dels anys 70 les dones s'incorporen massivament al treball assalariat regularitzat, lo que tindria importants repercussions tant en els ingressos famiiars com en el progressiu canvi del paper social de la dona.

Els ingressos dels assalariats augmenten de forma important entre 1960 i 1975. No només a causa del creixement econòmic, els salaris s'incrementaràn degut a la pressió d'una conflictivitat en augment en un contexte de creixement de la demanada i augment de la congelació salarial franquista. La gran demanda de treball permitia que varies persones del nucli familiar tinguessin un salari fixe, es va donar una extensió i intensificació de la jornada laboral, i un component essencial del sou provenia de les hores extres i plusos per rendiment i també en moltes ocasions a causa de tenir més d'un treball.

En conjunt social va cambiar les seves pautes de consum i estil de vida, especialment els immigrants, tot i les condicions dels barris de la perifèria que es construïen baix el moviment especulador, cosa que provocava que la majoria no disposés dels serveis mínims imprescindibles.

Aquest creixement acabà el 1973, amb la crisi de les economies europees i a Espanya a més, aquest impacte es va veure condicionat pel final de la dictadura. Es tancava una etapa en que les CCOO habien tingut un protagonisme creixent. La creació de la Comissió Obrera Central de Barcelona fou considerablement diferent al procès que portà al naixement de les CCOO en altres àrees.

A Barcelona les primeres tentatives per a la seva creació sorgirien d'un malestar existent entre els treballadors de les petites empreses pels convenis colectius provincials, molt desfavorables per aquests en comparació amb els de les grans empreses. Cal afegir l'experiència acumulada en els anys precedents.

La creació de la primera Comissió Obrera tingué lloc a Barcelona el 20 de novembre de 1964 a l'església de Sant Medir, després de diverses reunions preparatòries, i tingué la participació d'uns 300 treballadors de diferents sectors.

D'entre les conclusions d'aquestes reunions es destaca la denúncia del sindicat vertical i de la legislació general per falta de reconeixement de drets bàsics, així com l'aparició d'un programa reivindicatiu i una crida per formar “comissions obreres” a totes les empreses.

Els 4 punts reivindicatius aprovats a la reunió de Sant Medir (foren: 1.Salari mínim, 2.Escala mòvil dels salaris per garantir el poder adquisitiu, 3.Llibertat sindical, 4.Reconeixement del dret de vaga), mostren una altra característica de CCOO: l'articulació de reivindicacions laborals i econòmiques amb reivindicacions socials i polítiques.

Amb les conclusions de la reunió de Sant Medir es va fer un document dirigit al Delegat Nacionals de Sindicats, que propugnava que s'acceptéssin les Comissions Obreres que espontàniament s'haguessin creat a nivell d'empresa o superior, com expressió autèntica dels treballadors sense injerències polítiques i que s'acceptés el dret de vaga, protegit per la majoria de les legislacions dels països estrangers. També es demanava la prohibició de la força pública a les fàbriques, la repressió violenta contra les manifestacions pacífiques, detencions sense ordres judicials i registres. D'aquestes actuacions policials de seguida foren víctimes els membres de les CCOO.

Però en aquest moment inicial, amb una indefinició oficial respecte a les CCOO, els detinguts foren alliberats amb certa rapidesa. No obstant, les detencions i les primeres divergències en el si del moviment va paralitzar el desenvolupament de les Comissions.

Les eleccions sindicals de 1966 van donar un gran impuls a les CCOO. Es van fer un gran nombre de reunions i assamblees, es van elaborar programes i candidatures. Van tenir una gran particiapció dels treballadors i les candidatures de CCOO obtingueren importants èxits, cosa que provocà inquietut en el Sindicat Vertical barceloní.

Paral.lelament a les eleccions es realitzà un gran esforç organitzatiu. Es va decidirque les Comissions s'estructurarien per rames productives, coordinant-se en cada nivell territorial. El ram més fort de les CCOO de Barcelona fou el metal·lúrgic.

Ràpidament es creà la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), responent així a la culminació del procés natural d'organització de les CCOO.

El referèndum de la Ley Orgànica del Estado va significar el posicionament públic de les CCOO amb la oposició antifranquista i la seva participació amb la campanya abstencionista.

A finals del 1966 es va començar a fer mes agreujat el problema de la repressió, amb numeroses detencions i a causa de la sentència del TS que declarava ilegals les CCOO, confirmant questa repressió.

A finals de 1967 les CCOO catalanes estaven molt debilitades a causa de la repressió (tant patronal com policial). A causa de la creença de que s'estava arribant al final de la dictadura sorgiren unes línies d'actuació que feien que la lluite de les CCOO fossin més de caire socioòlític que no pas sindical, cosa que fa enfortir aquesta repressió. També va debilitar el replegament cap a la passivitat de molts treballadors que habien participat activament en el passat, a causa de la por.

La declaració de l'estat d'excepció el gener de 1969 va aguditzar la repressió contra l'antifranquisme.

Aquesta repressió governamental i patronal no aconseguñi evitar l'augment de conflictivitat laboral a partir de 1967. El 1969 se superà el nivell més elevat de conflictivitat desde 1963 i a moltes empreses es trencà el “tope” salarial del 5'9%.

En els anys següents la conflictivitat laboral seguiria una clara tendència al creixement, amb fluctuacions, la conflictivitat faria creixer la militància de les CCOO i aquesta, a la vegada, impulsaria les movilitzacions obreres. Els seus efectes sobre el sistema polític serien determinants.

Es va donar un extraordinari increment dels moviments vaguistes al llarg dels anys 70.

La creixent crisi del règim afavorí el desenvolupament de la oposició, consolidant-se desde 1971 a Catalunya una plataforma unitària molt àmplia, l'Assamblea de Catalunya, en la qual les CCOO tenien una presència destacada.

El règim franquista en els últims anys va haber de coexistir amb una continuada conflictivitat laboral. La vaga continuava sent considerada ilegal encara que en aquests anys era una realitat amb un extraordinari protagonisme en el món laboral.

Entre les motivacions dels conflictes colectius que es produïen les de caràcter “político-social”, encara que la realitat era que els conflictes laborals adquirien una especial dimensió política quan xocava amb la legalitat i les institucions franquistes. També cal assenyalar el creixent paper de la solidaritat com a estímul inicial de molts conflictes.

L'acció del moviment reivindicatiu i les movilitzacions que va impulsar aconseguiren una millora substancial de nivell de vida dels treballadors, que es traduiria en millores laborals i especialment en un creixement de salaris reals.

La conflictivitat es mantingué elevada el 1971 i augmentà significativament a partir de 1972, a més les vagues van adquirir major duresa i repressió. En aquest context se situa la elaboració de la nova Llei Sindical de 1971.

Aquesta conflictivitat no es traduí de forma favorable en les convocatòries llençades desde les organitzacions polítiques antifranquistes, i inclués desdel moviment de les CCOO, obtenint en algunes ocasions un suport limitat, excepte si es produïen en un context de movilització reivindicativa o, sobretot, davant una acció repressiva especialment violenta.

L'autèntic cercle viciós al que s'ha fet referència (retroalimentació de la conflictivitat laboral i de les CCOO) evidenciava les debilitats del moviment de Comissions, les pròpies característiques de les quals, en la seva voluntat de ser un moviment sociopolític i no un sindicat, i la repressió continuada contra els seus militants més destacats expliquen, en gran part, el desequilibri entre la capacitat movilitzadora de CCOO i de la seva reduïda estructura orgànica. Això explicaria en part, les molt notables diferències de participació obrera segons el caràcter de les lluites: les més massives es donarien entorn les reivindicacions laborals en el marc de la negociació colectiva i les manifestacions de solidaritat provocades per la repressió del poder polític i la patronal. Al contrari, les “jornades de lluita” per objectius més generals i polítics, deslligats de siutacions conflictives a nivell d'empresa o ram, tindrien una resposta desigual, però sempre més limitada.

En quant als grups polítics amb presència a les CCOO, el PSUC confirmà una clara hegemonia que evità la reproducció de dures confrontacions com les protagonitzades pel PSUC i el FOC a finals dels anys 70, encara que al preu d'una creixent associació de la imatge de CCOO i PSUC.

Per a totes les organitzacions polítiques les CCOO continuaven tenint un paper decisiu en la lluita contra el franquisme. Per a les opcions de l'extrema esquerra les CCOO eren la organització de masses contra la lluita anticapitalista, que habia de derrocar el franquisme i amb ell tot el règim de dominació burgesa.

Desde finals 1974 s'aguditzà la crisi interna de la Dictadura, mentre creixien les tensions en el si del bloc dominant augmentava visiblement la oposició social i política, la crisi econòmica mundial començaba a impactar i les lluites obreres es feien més massives, amb vagues generals de ram, i locals i comarcals.

Durant els primers mesos de 1976 es produí un allau de vagues a Catalunya i a tota Espanya, amb reivindicacions laborals i polítiques que contribuïren decisivament al fracàs del tímid reformisme del primer govern de la monarquia.

Pocs mesos abans s'havien celebrat les eleccions sindicals en les que els treballadors de la majoria de les empreses de Catalunya imposaren els seus autèntics representants. No es tractava només de conquistar el màxim de llocs que permetin una major defensa dels treballadors, sinó també de preparar i portar a cap un veritable assalt polític i físic a través de les eleccions del Sindicat Vertical, definitiu, detruïnt-lo com a instrument que era dels interessos de la patronal. Es tractava d'iniciar la construcció del sindicat de classe, d'incrementar la participació i el paper que la classe obrera estava jugant i que havia de jugar més en el canvi polític, en l'enderrocament de la dictadura, per les llibertats sindicals i polítiques.

La participació dels treballadors fou molt alta i a tot arreu s'imposaren les candidatures unitàries i democràtiques propiciades per CCOO.

Els resultats d'aquestes eleccions van tenir un gran impacte, tant en el si del règim com en l'oposició. Aquesta victòria de CCOO obrí una intensa polèmica en el si del moviemnt sobre el futur immediat. Per a uns, la victòria electoral permetria obrir ràpidament un procès de construcció del sindicat unitari sobre la base de les UTT i dels càrrecs sindicals, amb la conseqüent desaparició de les CCOO i el desplaçament dels dirigents “històrics”. Per a altres, aquesta victòria era un avenç molt important però no permetria abandonar les estructures ilegals que era necessari enfortir de cara a una accentuació de la movilització obrera.

Aquest debat es tancaria a principis de 1976 amb la marginació dels militants del PSUC, acusats de defensar una tesi “liquidacionista”. Paral·lelament, CCOO expressà al conjunt de treballadors i a la resta de forçes sindicals la proposta de convocatòria d'un Congrès Sindical constituent, com a alternativa de la reforma sindical propiciada pel primer govern de la monarquia.

La resposata de UGT, USO i CNT fou clarament negativa, per la qual cosa no fou possible la unitat sindical. A CCOO no els quedava més remei que convertir-se en un sidicat, encara que continués conservant la bandera de la lluita sindical de classe, unitari, democràtic i independent.

A partir de la segona meitat de 1976 les CCOO s'havien d'adaptar a una situació ràpidament cambiant: de moviment sociopolític haurien de passar a convertir-se en organització sindical, rebent a més, un tractament repressiu fins a la seva legalització el 1977.

Ara havien de realitzar ina acció defensiva front una profunda crisi econòmica que, en un context on el canvi polític no havia suposat canvis socioeconòmics, es pretenia fer recaure exclusivament sobre els treballadors.

Tot i això, el paper jugat en les lluites socials a Catalunya durant més de 12 anys permetria que la nova Confederació Sindical passés a ser majoritària a Barcelona i a les comarques de major concentració obrera.