Civilitzacions de l'alta edat mitjana

Historia medieval # Periode de regressió. Grans imperis. Imperi bizantí, islàmic, carolingi. Justiniá. Mahoma. Carlemany

  • Enviado por: Alba La Bala
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 5 páginas
publicidad
publicidad

Les tres grans civilitzacions de l'Alta Edat Mitjana

· Alguns humanistes (com per exemple, Voltaire) ens informen de que a l'Edat Mitjana es produeix una decadència cultural i artística, que és un període de regressió, no de progressió, una època de foscor, on feudal representa tot el negatiu, residu barbar i obscuranista, acumulació de falses idees i de tòpics. Però no val objectar que medievals i feudals van ser les grans conquistes agràries i progresos camperols, el desenvolupament urbà i la difusió dels mercats, a més l'aparició de les ideologies i de la cultura contemporània. La revolució feudal, com totes les revolucions, a més del seu caràcter opressiu, va tindre una dimensió “alliberadora”. I, almenys sobre aquest punt, una rehabilitació del feudalisme hauria de ser una proposta urgent i necessària.

El simple sentit comú basta per a fer comprendre que el Renaixement no hauria pogut produir-se si els textos antics no hagueren estat conservats en manuscrits copiats una vegada i una altra durant els segles medievals.

·Progressivament tres grans imperis es van organitzar a partir de les runes deixades per l'antic imperi Romà: l'imperi Carolingi, organitzat a partir d'un poble germànic, el franc; l'Islam, en forta expansió des que Mahoma fundara aquesta religió al segle VI; i l'Imperi Bizantí, herència de l'antic imperi Romà d'Orient.

·L'imperi Bizantí es va configurar a partir de l'antiga estructura estatal romana, l'assimilació de la culura grega i la religió cristiana. Aquest Imperi va iniciar el seu curs l'any 395, quan l'antic imperi Romà es va desmembrar en dues parts, i va finalitzar l'any 1453, quan l'imperi dels turcs otomans va conquerir Constantinoble.

La forma de govern de l'imperi Bizantí va ser el cesaropapisme, és a dir, la concentració del poder temporal i espiritual (polític i religiós) a les mans d'un autòcrata. La supermàcia de l'emperador sobre l'Església es fonamentava en la doctrina desenvolupada pels parels de l'Església i proclamada com a llei per Justinià (més avant podeu trobar la seva biografia), que els emperadors ho eren per gàcia de Déu. La base política de l'Imperi s'assentava en la solidesa de les institucions (l'emperador i el dret). La reorganització de la defensa territorial es basava en noves demarcacions o themas sobretot a Àsia Menor. Cada thema tenia al fron una estratega. El besant bizantí (moneda d'or) va ser molt sòlid en els mercats internacionals.

La seua base econòmica i social residia en l'existència d'una àmplia capa de xicotets propietaris camperols instal·lats en nombroses aldees aprovisionadores dels mercats de les grans ciutats que son, en canvi, les que donen el to a l'imperi Bizantí, en constituir importants centres de comerç, d'aministració i d'ensenyança.

·L'imperi Islàmic des dels segles VIII a l' XI.

Mahoma (més avant podeu trobar la seva biografia), un mercader de La Meca, ciutat situada en la península Aràgiga, es el fundador de la regió islàmica. L'Alcorà, llibre sagrat dels seguidors de l'Islam (com es la Bíblia per als cristians), estableix els deures als quanls estan obligats els musulmans. Les principal obligacions que imposa la doctrina islàmica són l'oració, el dejuni (més de Ramadà) des de l'eixida del sol fins a la posta, l'almoina, el pelegrinatge (una vegada en la vida a La Meca) i la guerra santa, que té com a finalitat lluitar contra els infidels per a defendre i propagar l'Islam.

L'imperi Islàmic va ser un immens espai mercantil, relativament homogeni, i obert en l'interior a les activitats del gran comerç. Les ciutats exercien una influència sobre l'evolució de la vida.

La creació d'un sistema de regadiu a base de sènies i canals va permetre una rica agricultura intensiva; es cultivaven principalment cítrics, fruiters, canya de sucre, arròs, cotó, papir i morera.

El sistema econòmic en el seu conjunt era de base agrària. El sistema monetari va abonar durant segles el desenvolupament i, fins i tot, la supremacia mercantil de l'Islam, a causa del bon abastiment d'or i plata, i l'abundància i fluïdesa de les encunyacions.

L'època àuria de la cultura càssica musulmana van ser els segles IX a l'XI, quan es va traduir i es va assimilar el contingut de nombroses obres filosòfiques i científiques gregues. Es fundaren biblioteques (amb suport polític) a Bagdad i a Barsa al segle IX, i al Caire i a Còrdova al segle X, i encara al segle XI les corts provincials, des de les taifes andaluses fins a l'extrem oriental, mostraren una vitalitat cultural extraordinària.

La figura del califa (“representant d'Allah”) en qui es concentrava tot el poder i l'autoritat provinent de la seua condició d'hereu del profeta, presidia tant el conjunt dels musulmans com l'aparell d'Estat. Del califa dimanava el poder i depenien directament els governadors de les províncies (divisions administratives amb jutges i caps d'exèrcit propis) o emirs i els alts funcionaris de les oficines o departaments de l'administració central (diwan).

La Hisenda califal es nodria, fonamentalment, d'impostos diversos. En el cas dels no musulmans (o dimnís) aquests havien de satisfer un impost personal denominat yizia, a més d'un altre per les propietats territorials.

·L'Imperi Carolingi. Cap al 771 inicia la formació de l'Imperi, i poc despres de la mort de Carlemany (més avant podeu trobar la seva biografia),cap a l'any 814 l'Imperi comença un procés de fragmentació.

Durant el regnat de Carlemany es va produir la unió institucional del vassallatge i del feu. Aquest sistema de relacions es basava en el compromís adquirit pel vassall de prestar al senyor una sèrie de serveis militars. A canvi d'aquest compromís, el senyor cedia al vassall una extenció de terra junt alb les rendes dels llauradors assentats en aquesta. L'esmentada cessió estava condicionada, en teoria, al compliment dels compromisos adquirits pel vassall (feu).

L'Imperi tenia una capital, Aquisgrà. Aquesta funcionava com a òrgan de l'administració central, el Palau (Palatium), del que formaven part els grans dignataris de la cort. El conjunt de l'Imperi estava dividit en comptats, al front dels quals es trobaven els comptes, encara que alguns territoris conservaven la denominació de regnes, com Llombardia o Aquitània. Carlemany comptava amb el missi dominici, emissaris que acudien a les diverses regions de l'Imperi per a controlar la marxa de la seua administració. En la zona frontera, s'organitzaven marques, territoris no completament sotmesos que tenien bàsicament funcions de caràcter militar, perquè havien de protegir l'Imperi dels seus enemics exteriors.

L'Europa de Carlemany va ser un continent molt pobrament poblat, amb a penes 18.000.000 d'habitants. La majoria vivien al camp, si exeptuem algunes ciutats centres de decisió (Aquisgrà, Worms, Oviedo i Lleó), seus episcopals i centres de pelegrinatge (Roma) i centres econòmics (Milà o Pàvia).

Biografies

Justinià (482-565) va ocupar el tron de Bizanci. Justinià venia d'una familia tracia molt humil, però el seu oncle Justinià (el cual habia ascendit en l'exèrcit fins a convertir-se en emperador), com que no tenia descendència, el proclamà succesor del tro després de la seva mort. Des d'aleshores, Justinià s'aplicà amb energia a revitalitzar l'Imperi d'Orient, comptant amb l'ajuda de la seva dona Teodora. Justinià centralitzà i reformà l'Administració, reforçà l'absolutisme monarca i el ceremonial cortesà, va sotmetre a la jerarquia eclesiática convertint-la en instrument del poder imperial. També va realitzar moltes construccions (com la basílica de Santa Sofía de Constantinopla). Després d'assegurar la frontera oriental contenent als perses, es proposà la reunificació de l'Imperi Romà reconquistant els amples territoris perduts en l'Occident, amb l'ajuda dels generals Belisario i Narsés. Encara que no ho va aconseguir del tot, si recuperà de la mà dels bàrbars els nord d'Àfrica, Itàlia i una franja del sudest de la península Ibèrica. Així va restaurar la unitat imperial de les riberes del Mediterrani, faltant-li tansols les costes de Marrocs, Tarraconense i la Galia.

Va realitzar un gran desplegament de força militar, econòmica i legislativa per a intentar reconstruir l'Imperi Romà; així i tot, Justinià va ser un emperador impopular. A la seva mort (rebuda amb alegria pel seu poble) gran part de la seva obra es vingué avall, ja que Bizanci pergué la major part dels territoris guañats a Occident, convertint-se finalment en un Imperi Oriental.

Mahoma (579-632). Principal profeta de l'Islam. La biografia de Mahoma (de la que es coneixen moltes poques dades segures) està envoltada d'una llegenda. El seu nom primitiu (probablement) va ser Ahmad. Va nàixer a La Meca, a una familia pobra, de la noble tribu dels Quraish. Als sis anys es quedà orfe i fou acollit pel seu oncle Abú Talib. Als vint-i-cinc anys, Mahoma es va casar amb una rica viuda anomenada Jadicha, de la que era un criat fins aleshores. Amb aquesta, va tindre una filla (Fàtima), i també tingué una posició social més desfogada, com a comerciant respectat a la ciutat. Va conèixer les dos grans religions monoteistes de la seva època. Ja adult va rebre revelacions del més enllà, que el van convèncer que havia de predicar la religió verdadera, l'Islam. Animat per Jadicha començà a predicar a la seva ciutat natal (La Meca) presentant-se com a gran profeta d'una religió monoteita després dels seus anteriors Abraham, Moisés i Jesucrist. Al principi, Mahoma, conseguí les seues primeres aceptacions a les masses urbanes mes pobres, mentre que s'anava enemistant amb els mes rics. Quan els seus seguidors es feren numerosos, les autoritats el començaren a vore com una amenaça per a l'ordre establert; aleshores l'acusaren d'impostor, i començaren les persecucions. Una part dels seus seguidors fugiren cap a Abisinia. Però les amenaçes ca a Mahoma arribaren fins a tal punt, que després de la mort de Jadicha i de Abú Talib, se'n va anar a Medina el 16 de Juliol del 622. Es considera aquesta moment de la fugida (la Hegira) com data fundacional de l'era islàmica. Una vegada en Mediana no fou aceptat per la seva errònea interpretació de les escriptures, i va ser aleshores quan es va donar conter de que la seva predicació no conduía a Abraham, sinò a una nova fe. Una vegada començada la seva predicació, es va veure rodetjat de seguidors seus. Mes tard, Mahoma es va convertir en capitost, no solament religiós, sinò també polític i militar. Els enfrentaments entre Medina i La Meca acabaren amb la conquista d'aquesta última pels mahometants a l'any 630. El santuari de la Kaaba, pedra negra venerada a La Meca, fou immediatament consagrada a Alà. Poc després avanç de morir, Mahoma realitzà una peregrinació de Medina a La Meca (que a servit de model aquest ritual que qualsevol musulma deu realitzar una vegada en la seva vida.

Carlemany (742-814), amb els atributs imperials. Fill de Pipí el Breu, fundador de la dinastía carolíngia. Personatge destacat per la seua aguda intel·ligència, home religiós i moderat va causar gran impressió a Europa per les seues gestes militars. Encara que demanava consell a una assamblea de nobles, va governar de forma absolutista. Va promoure un gran renaixement cultural (escoles i biblioteques), ajudat per Alcuí de York. Quan Carlemany va putjar de poder, va intentar dur a terme les idees següents: en primer lloc, va voler organitzar un imperi, que per a ell era la restauració de l'antic Imperi Romà, i va voler ser coronat pel Papa, considerant que era la voluntat de Déu la que designava el rei. La cerimònia de Nadal de l'any 800 (en la que Carlemany es coronat pel Papa), a més, consagrava la RENOVATIO IMPERI ROMANORUM, al front de la qual se situava “Carles, governant de l'imperi Romà, per la misericòrdia de Déu, rei dels francs i dels llombards”. Va intentar també controlar tot l'imperi imposant una centralització per mitjà d'una serie d'institucions. Carlemany va morir l'any 814, sent substituït pel seu únic fill viu, Lluís el Pietós (814-840) la tasca del qual per tal de conservar l'Imperi va resultar més difícil que la paterna de crear-lo i, finalment, no va aconseguir evitar el seu desmembrament. El títol imperial, que va passar de mà en mà, a penes significava més que un títol de rei, desvalorat del seu tron per la proliferació de regnes.

Vídeos relacionados