Caza de brujas

Historia universal # Bruixería. Mite de les bruixes. Persecucions

  • Enviado por: Anna
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 23 páginas
publicidad

1. INTRODUCCIÓ:

El fenòmen de la caça de les bruixes a Europa durant l'Edat Moderna no va ser només un seguit de fets puntuals en determinats espais geogràfics, sinó que va suposar el processament de milers de persones, processaments que es van estendre per tota la geografia europea, i que es van allargar durant tres segles. Les persecucions, tot i compartir alguns factors en comú, van prendre diferents característiques segons l'espai i el temps en que es van produir.

Durant l'Edat Moderna una gran quantitat de persones, la majoria dones, van ser jutjades pel delicte de bruixeria. Gairebé la meitat d'aquestes persones van ser executades, generalment a la foguera. Alguns d'aquests judicis per bruixeria es van fer als diferents tribunals eclesiàstics d'Europa, institucions que van desenvolupar un important paper en la regulació de la vida moral i religiosa dels europeus durant l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna. Però va ser més habitual que els judicis se celebressin en els fòrums seculars, o en els tribunals dels regnes, Estats, principats, ducats, comtats i municipi, sobre tot a partir de 1550. Durant el segle XV va haver-hi un augment gradual del nombre de processos, que va ser seguit per una lleugera disminució a finals del mateix segle, i finalment a començaments del segle XVII va haver-hi una reducció gradual en els últims anys del segle XVII i primers dels XVIII.

Tots aquests processos poden considerar-se part d'una amplíssima actuació judicial que va tenir lloc únicament a Europa i només durant l'Edat Moderna. Aquest fet històric rep el nom de “caça de bruixes”. La caça de bruixes no va suposar, en general, la persecució física d'un individu determinat, sinó que suposava la identificació d'individus que, segons una creença extesa, practicaven alguna activitat secreta. Es tracta d'una tasca assumida per diferents individus, en general autoritats judicials, Però també, en alguns casos, caçadors professionals de bruixes.

La caça de bruixes va ser produïda per una sèrie de factors concrets, factors relacionats amb l'evolució històrica, econòmica, religiosa i social que va viure Europa a l'Edat Moderna. Alguns d'aquests factors són: la Reforma, la Contrarreforma, la Inquisició, la utilització de la tortura judicial, les guerres de religió, el naixement de l'Estat modern, el conflicte social i cultural i l'intent d'acabar amb el paganisme.

És realment difícil determinar si alguna de les bruixes europees de l'Edat Moderna va practicar la fetilleria. Les proves legals de la seva activitat consistien en les seves pròpies confessions i en les declaracions de veïns que les acusaven de causar prejudicis. Ambdós tipus de proves són sospitoses: les confessions, perquè solien obtenir-se sota la tortura i les declaracions de testimonis, perquè procedien d'una part hostil. No obstant, els testimoniatges registren sovint encanteris pronunciats, malediccions i fins i tot l'us d'instruments de màgia com per exemple imatges; tot això suggereix que com a mínim alguns dels acusats de bruixeria van intentar fer mal als seus enemics mitjançant la màgia. De fet, l'ús de la fetilleria, i la por que aquesta infringia sobre la gent, va ser un del pocs mitjans amb que les dones, sobretot si eren ancianes i no estaven casades, podien protegir-se en les societats de l'Europa moderna.

Entre els milers de bruixes executades mai podrem conèixer el percentatge de les que van realitzar de fet algun “maleficium”, però, indubtablement, va ser molt baix. Un nombre una mica més alt (que segueix sent una clara minoria) va ser declarada culpable de practicar algun tipus de màgia blanca que els seus veïns i superiors van mal interpretar, o potser van trasgiversar deliberadament, considerant-la maligna. La majoria de les persones acusades de bruixeria no va practicar cap mena de màgia, però van ser acusades de provocar danys per medis màgics quan alguna desgràcia inexplicable colpejava a un dels seus veïns o quan eren mencionades com a còmplices d'altres bruixes durant alguna gran caça.

Els únics vestigis que tenim al respecte són les confessions de les mateixes bruixes i les acusacions presentades pels seus suposats còmplices. Aquestes proves són sospitoses per moltes raons. Acostumen a contenir referències a la realització d'actes manifestament impossibles, com per exemple volar per l'aire. Però mai hi ha cap acusació de celebrar una cerimònia com per exemple un pacte amb el diable. Els veïns que acusaven a les bruixes de “maleficia” no van testificar mai dient que havien presenciat el culte col·lectiu al dimoni ni la conclusió de ni tan sol un pacte formal entre una bruixa i el diable. Cap observador imparcial o independent va testificar o afirmar mai per escrit haver estat testimoni de tals actes.

Tots aquests indicis no ens permeten mantenir, amb cap grau de certesa, que les persones acusades de bruixeria s'organitzessin amb algun altre objectiu no diabòlic que les autoritats judicials podrien haver interpretat com a culte col·lectiu al dimoni.

No són poques les teories històriques que contemplen la bruixeria com una gran conspiració d'una mena de “religió al marge”, que tenia per obkectiu destruïr el cristianisme. El problema de totes aquestes interpretacions és la inexistència de proves de qualsevol reunió de bruixes en gran nombre amb algun propòsit, diabòlic o de qualsevol altre tipus.

2. EL MITE DE LES BRUIXES:

A finals del segle XVI, la majoria dels europeus cultes creia que les bruixes, a més a més de practicar la màgia nociva, participaven en diferents activitats diabòliques; creien què les bruixes pactaven explícita i directament amb el diable. La conclusió del pacte finalitzava amb una cerimònia formal que tenia lloc després que el diable s'aparegués a la bruixa, normalment en forma d'un home formós i ben vestit, i seduir-la amb la promesa de recompensa material o plaer sexual. La bruixa accedia al refús de la seva fe cristiana, que solia simbolitzar-se amb l'acció de trepitjar la creu, i a ser rebatejada pel dimoni. A continuació rendia homenatge al diable, inclinant-se davant seu (sovint cap enrera) o fent-li un petó a les natges. El dimoni donava a la bruixa instruccions meticuloses per a la realització d'actes malèfics, subministrant-li, quan era necessari, les pocions, ungüents i imatges que necessités per practicar el seu art. Una segona creença era que les bruixes, després d'haver finalitzat el pacte amb el diable, es reunien periòdicament amb d'altres bruixes per realitzar una sèrie de ritus blasfems, obscens i cruels. Es creia que les bruixes acostumaven molt sovint a sacrificar nens i fer banquets amb els cossos de les criatures i altres plats repugnants, ballaven despullades i mantenien tractes sexuals amb el diable i amb d'altres bruixes. En algun moment de l'assemblea es podia realitzar una paròdia de la celebració de l'eucaristia cristiana on en el seu desenvolupament les bruixes acostumaven a fer preparatius per continuar amb les seves operacions malèfiques. També existia la creença que les bruixes podien fer ús del poder del dimoni per volar per l'aire i accedir així ràpidament a les reunions que se celebraven amb bastanta freqüència a una distància considerable de les seves cases.

La gran caça de bruixes europea no va poder produir-se fins que els membres de les elits dirigents dels països d'Europa, especialment els homes que controlaven l'actuació de la maquinària judicial, van acceptar les diferents creences. El delicte del “maleficium”, comès suposadament per les bruixes de l'Europa moderna, no era suficientment seriós ni es practicava amb prou amplitud com per provocar el tipus de campanya judicial empresa contra de les bruixes. Perquè es donés la caça intensiva de bruixes va ser necessari que la classe dirigent creiés que el delicte era de la màxima magnitud i que es practicava a gran escala i de manera conspiratòria. Havien de creure que un gran nombre de bruixes rebutjava

per complet la fe i minvava la civilització cristiana. Havien de pensar que els mags i les magues pertanyien a una secta organitzada i conxorxada d'adoradors del diable.

Al centre de les creences més cultes sobre les bruixes es trobava el diable, font de la seva màgia, soci amb qui es concloïa el pacte i objecte d'adoració. Com succeeix amb tantes creences relatives a la bruixeria que impliquen al dimoni, la concepció que es va tenir d'ell va canviar visiblement durant l'Edat Moderna. En el Nou Testament, Satanàs va adquirir una preeminència molt superior. Com a cap d'un exèrcit de dimonis subordinats, es va convertir en el poderós enemic de la cristiandat, incitant als homes a allunyar-se de Crist i refusar les seves doctrines.

A mesura que el cristianisme es propagava per Orient i Occident, era molt natural que els Pares de l'Església assignessin al regne de Satanàs les religions amb que competien. Una de les tàctiques més eficaces de l'Església cristiana en relació als conversos reals o potencials que seguien adorant als seus déus pagans va ser demonitzar-los. Molts dels trets comunament atribuïts al dimoni van ser en el seu origen els dels déus pagans. La semblança entre el dimoni medieval cristià i les antigues divinitats paganes, suplantades i dimonitzades pel cristianisme, és un dels principals elements usats pels estudiosos com a recurs per reforçar les seves tesis: que les bruixes de l'Edat Moderna practicaven de fet una antiga religió de fertilitat.

El fet de declarar que el diable era d'alguna manera igual que Déu, que creava la matèria o controlava la seva actuació, era una heretgia dualista. Durant el segle XV, quan el poder del diable al món semblava anar amb augment (segons l'Església) i van començar a tenir lloc els primers judicis de bruixeria, la figura del dimoni va començar a experimentar una significativa transformació. Al llarg de l'Edat Mitjana, el diable era descrit com l'enemic de Crist. En el segle XV es representava cada vegada més com la contrafigura de Déu Pare, principi i objecte d'idolatria i falsa religió. Una de les fonts d'aquesta transformació va ser la insistència dels teòlegs de l'escolàstica tardana a proposar com a fonament de l'ètica cristiana els Deu Manaments en comptes dels Set Pecats Capitals. El primer dels Deu Manaments prohibeix adorar falsos déus, transgressió no compresa fàcilment sota els Set Pecats Capitals.

La idea central del concepte acumulatiu i conspiratiu de bruixeria és la creença que les bruixes establien pactes amb el diable. La bruixa era, en el sentit ple del terme, una maga nociva i una adoradora del diable i el pacte era el mitjà més clar per relacionar ambdues formes d'activitat. En aquests pactes amb el diable la part humana establia un acord similar a un contracte legal on el diable proporcionava salut o alguna altra forma de poder terrenal a canvi de serveis i, evidentment, de la potestat sobre l'ànima del contactant humà desprès de la seva mort. En alguns d'aquests relats, el pacte implicava pràctiques màgiques.

Quan les creences en el pacte dels mags amb el diable es van estendre a qui perpetrava actes simples de fetilleria o, més ben dit, una vegada el mag es va convertir en bruixot, la idea mateixa del pacte va experimentar un canvi significatiu. Els pactes que els mags rituals establien amb el diable suposaven sempre algun tipus d'adoració a ell i, al menys segons els comentadors escolàstics, la pèrdua de la integritat espiritual i la fe del mag, però donaven també a aquest cert poder sobre el diable. Els pactes posaven al dimoni al servei del mag i el forçaven a proporcionar-li l'ajuda que necessités. La negociació del pacte era en general una operació empresa entre dues parts iguals, cada una de les quals intentava enganyar a l'altra i induir-la a donar-li més del que rebia. No obstant, quan els càrrecs de practicar la màgia i establir pactes amb el diable es van dirigir contra camperols ignorants, va canviar la caracterització oficial i erudita del pacte. El mag, que s'havia transformat gradualment en un bruixot, va passar a ser molt més servent del senyor del diable. Hem de recordar que el diable és el gran enganyador, com ens diu la Bíblia, i una vegada que la bruixa no es troba en igualtat amb ell, aquesta pot convertir-se en la seva víctima. La idea que les bruixes establien pactes amb el diable va ocupar una posició central entre les creences del clergat i l'elit laica de l'Europa moderna referents a la bruixeria.

3. LA REFORMA RELIGIOSA I LES BRUIXES: LES GRANS PERSECUCIONS:

3.1. El canvi de mentalitat:

Els profunds canvis religiosos que va experimentar l'Europa moderna van estimular l'increment de la caça de bruixes de moltes maneres diverses. El més important d'aquests canvis va ser la Reforma religiosa, moviment que va derruir l'aparent unitat de la cristiandat medieval. El principal objectiu dels primers reformadors protestants, com per exemple Martí Luter, Joan Calví, Huldreich Zwinglio i Martí Bucer va ser retornar a l'Església la seva puresa cristiana original. El fet d'actuar d'aquesta manera, va fer que es negués l'eficàcia de les indulgències, va redefinir la funció dels sagraments, va eliminar o alterar dràsticament la missa catòlica romana i va modificar la funció del clergat. Es va proclamar l'autonomia de la consciència individual i es va postular una relació directa entre l'home i Déu, descartant molts dels intermediaris clericals i angelicals que el catolicisme medieval havia establert entre els dos. Es va desenvolupar la idea que tot creient era un sacerdot que mitjançant la lectura de la Bíblia podia adquirir la fe, l'única capaç d'aportar la salvació. La incompabilitat entre aquestes idees i les doctrines de l'Església catòlica romana, el fracas d'aquesta Església en la seva pròpia reforma i la impossibilitat amb que es van trobar els reformadors per cercar recolzament formalitzat de l'autoritat papal, els va portar a trencar amb Roma i instituir Esglésies protestants independents. Milers d'europeus, estimulats en molts casos per la implantació d'Esglésies estatals protestants, van abandonar el si de l'Església romana. El protestantisme es va convertir en la religió dominant en moltes parts d'Alemanya, Suïssa i els Països Baixos; d'Anglaterra, Escòcia i els regnes escandinaus, i de certes zones de França, Hongria i Polònia.

L'èxit de la Reforma protestant va estimular el desenvolupament d'un moviment reformista dins del catolicisme. Aquest moviment, el qual denominem amb el nom de Contrarreforma o reforma catòlica, va respondre a una demanda antiga del clergat i del laicat catòlic que sol·licitava envestir una reforma sense destruir l'estructura de l'Església. Així doncs, no es pot considerar simplement com una resposta negativa al naixement del protestantisme; de fet, els seus orígens es remunten al període anterior a la Reforma. Els principals objectius dels reformadors van ser eliminar la corrupció dins de l'Església, educar al clergat, inspirar i enfortir la fe del laicat i reclamar la lleialtat d'aquells individus i comunitats perdudes pel seu pas al protestantisme. La Contrarreforma va aconseguir un èxit considerable. Sota la direcció del papat, l'Església va introduir una sèrie de canvis administratius i litúrgics, molts dels quals van ser sancionats pel Concili de Trento. Missioners de la recent fundada Companyia de Jesús i d'altres ordres religioses van ajudar a reconvertir als protestants a molts llocs d'Europa, mentre els tribunals eclesiàstics mantenien l'ortodòxia teològica i la decència moral en zones nominalment catòliques.

L'època de la Reforma comprèn els anyss 1520 - 1650. Aquests anys inclouen l'etapa de major intensitat en la caça de bruixes. La Reforma va servir com a catalitzador per la caça de bruixes. Les forces desbocades de la Reforma i la Contrarreforma van ser el motiu principal. Durant els primers anys de la Reforma, de 1520 a 1550, van haver-hi relativament pocs processos per bruixeria a Europa. La Reforma i al Contarreforma van servir per intensificar el procés de la caça de bruixes i van ajudar a que s'escampés d'un lloc a un altre. La gran caça de bruixes es va donar tant en els països protestants com en els catòlics. Durant l'època de la Reforma es van produir en tots aquests països grans caces de bruixes. Els reformadors protestants i catòlics compartien moltes de les creences sobre les bruixes i mostraven un desig similar d'extirpar la bruixeria. Es van produir canvis en les actituds i pràctiques religioses durant l'època de la Reforma que van estimular el creixement i pervivència de la caça de bruixes. Alguns d'aquests canvis van ser més fàcilment visibles en els cercles protestants que en els catòlics pel simple fet que la Reforma protestant va ser més radical que la catòlica.

La Reforma i la Contrarreforma no només van canviar molts aspectes de les idees religioses de protestant i catòlics, sinó que també van provocar conflictes entre ells. També van sorgir conflictes entre les diferents denominacions protestants, com els luterans i els calvinistes. Aquestes denominacions confessionals van tenir un paper important en la caça de bruixes a Europa.

La caça de bruixes va ser especialment intensa a Alemanya, Suïssa, França, Polònia i Escòcia, tots països heterogenis des del punt de vista de la religió. A totes aquestes zones, les divisions i conflictes religiosos van alimentar la inestabilitat i la violència política. En general els Estats religiosament homogenis o monolítics van viure només la caça de bruixes ocasionalment i amb un nombre d'execucions relativament baix. El conflicte i la divisió religiosa va donar peu a que les comunitats temessin més a la subversió religiosa i moral, fossin més conscients de la presència de Satanàs en el món i mostressin, per tant, un major desig d'alliberar a les seves comunitats d'influències corruptores i subversives, la més evident i vulnerable eren les bruixes. És evident que el temor a la subversió moral i religiosa fos més forta en aquelles zones on els seguidors de confessions rivals vivien amb una proximitat relativament estreta que on regnava l'homogeneïtat religiosa. El coneixement que una comunitat o un territori veí s'havia convertit o reconvertit a una fe rival, precipitava, naturalment, la por que alguna cosa semblant pogués succeir al propi territori.

3.2. Els processos judicials contra les bruixes:

La gran caça de bruixes va ser essencialment una operació judicial, la totalitat del procés de descobriment i eliminació de les bruixes, des de la denúncia fins al càstig, sovint es produïa sota la mirada dels jutges. Inclús en els casos on les bruixes es treien a si mateixes la vida, ho feien habitualment amb la fi d'evitar els processos legals, sovint cruels i òbviament inevitables. En certes ocasions, els habitants d'una població es prenien la justícia per la seva pròpia mà i executaven bruixes actuant a l'estil d'un grup parapolicial. Els governs centrals es van oposar amb gran decisió a aquesta espècie de justícia camperola, ja que suposava un desafiament a la seva autoritat, i per tant van prendre mesures per impedir la seva reiteració. Podem estar, per tant segurs, que la gran majoria de les persones executades per bruixeria durant la gran caça de bruixes va ser jutjades i sentenciades formal i legalment.

Ja que la caça de bruixes acostumava a adoptar una forma legal, és perfectament raonable suposar que els procediments legals usats en els processos criminals i el mode d'actuació dels sistemes judicials europeus van tenir molt a veure amb els orígens de la gran caça de bruixes. De fet, el processament intensiu de bruixes a l'Europa moderna es va veure facilitat per certes innovacions legals ocasionades entre els segles XIII i XIV. Els tribunals eclesiàstics i civils de l'Europa continental van adoptar un nou sistema inquisitiu de procediment criminal que va fer molt més senzilla la incoació i procediment de casos per bruixeria. Aquests tribunals van obtenir el dret a torturar a persones acusades de bruixeria, fent així relativament senzill extreure confessions i noms de suposats còmplices de les bruixes. Els tribunals civils d'Europa van aconseguir la jurisdicció sobre la bruixeria, completant així i substituint en molts casos als tribunals eclesiàstics en el paper d'instruments judicials de la caça de bruixes. L'adopció de nous procediments criminals va facilitar la síntesi de diferents idees relatives a les activitats on suposadament participaven les bruixes. La persecució intensiva de les bruixes només es va iniciar quan molts tribunals europeus van haver adoptat el procediment inquisitiu i van haver començat a usar la tortura. La caça de bruixes intensiva no va concluir fins que els magistrats i jutges van adonar-se que estaven executant i jutjant a persones innocents i van introduir, en conseqüència diferents reformes legals significatives.

Abans del segle XIII els tribunals europeus utilitzaven un sistema de processament criminal que feia difícil l'encausament d'un delicte, en especial si es tractava d'un delicte ocult. Aquest sistema processal, que sovint es denomina acusatori, existia en la seva forma més pura en els tribunals civils del nord-est d'Europa, Però també el van utilitzar, amb algunes modificacions significatives, els tribunals civils dels països mediterranis i els diversos tribunals eclesiàstics. L'acusació era una declaració formal, pública i jurada que tenia per resultat el processament de l'acusat davant d'un jutge. En cas de dubte, el tribunal apel·lava a Déu, perquè proporcionés algun senyal de la culpabilitat o innocència de la persona acusada. La manera més habitual d'aquesta apel·lació era l'ordalia o judici de Déu, la proba que s'havia de sotmetre la part acusada per tal d'aconseguir l'absolució. L'alternativa a l'ordalia consistia en demanar a l'acusat o al seu representant participar en un duel amb el representant de la part ofesa; la seva victòria en aquesta “ordalia bilateral” o judici per combat és interpretada com senyal d'innocència.

Un nou sistema de norma processal configurat progressivament durant els segles XIII, XIV i XV i usat per tota Europa continental en el segle XVI és designat amb el terme d'inquisitori. La seva adopció va canviar tant els processaments de tramitació de causes criminals com els dels mateixos judicis. L'única diferència entre el nou sistema i l'antic, en els quals els litigis s'iniciaven amb l'acusació, residia en què el demandant no era ja responsable del processament del cas. El nou processament permetia als habitants d'una comunitat denunciar a un sospitós davant les autoritats judicials. El nou sistema permetia a un funcionari del tribunal, tant si es tractava d'acusador públic, conegut a vegades com fiscal, com del jutge mateix, citar al delinqüent basant-se en la informació obtinguda pell mateix o pels rumors. Aquesta manera d'incoar els casos va provocar un significatiu increment en la xifra de processaments criminals, Però va posar als individus a mercè de processaments frívols, maliciosos, de motivacions polítiques o arbitràries per qualsevol altra raó. Es van oficialitzar totes les fases de processament judicial, una vegada presentats els càrrecs. Els funcionaris del tribunal, el jutge i els seus subordinats, s'encarregaven d'investigar el delicte i determinar si l'acusat era o no culpable. Aquesta feina l'executaven gairebé sempre interrogant en secret tant l'acusat com a tots els testimonis disponibles i registrant el seu testimoni en declaracions escrites.

L'adopció del procediment inquisitori va facilitar el processament de tot tipus de delictes. Donat que la majoria dels heretges eren coneguts només per la seva fama pública i donat que no existien víctimes dels seus crims que sol·licitessin un càstig merescut, L'única manera eficaç de portar-los davant de la justícia era la denúncia o la proposta oficial.

L'efecte principal del nou sistema va ser el fet de delimitar la responsabilitat del demandant. Una vegada els heretges i bruixes eren acusats segons els nous processaments, el jutge podia utilitzar els seus poders d'investigació per preparar un informe relatiu al suposat crim.

Una altra novetat legal que va fer possible la gran caça de bruixes a Europa va ser el desplegament de tot el poder judicial de l'Estat en el processament d'un crim que era primerament de naturalesa espiritual. La bruixeria es tractava d'un delicte espiritual i per tant mereixia ser castigat per les autoritats eclesiàstiques. Moltes bruixes van ser de fet processades als tribunals eclesiàstics i en els dels inquisidors papals, on la seva principal missió havia consistit, ja des de començaments del segle XIII, a convatir la difusió de l'heretgia. Des de l'inici de la gran caça de bruixes, els tribunals civils dels Estats d'Europa occidental també en van formar part cooperant amb els tribunals eclesiàstics en el seu treball o jutjant a les bruixes per pròpia autoritat. A mesura que es va desenvolupar la caça de bruixes, els tribunals civils van assumir un paper cada vegada més important en els fets, mentre tant es debilitava el dels tribunals eclesiàstics. Els governs van definir la bruixeria com un delicte civil i, en alguns països, els tribunals laics van obtenir el monopoli del seu encausament.

Quan es va iniciar la caça de bruixes al segle XV, els judicis es tramitaven no només en els tribunals episcopals i dels inquisidors papals, sinó també en els diferents tribunals municipals. A mesura que la caça de bruixes es consolidava al segle XVI i començaments del XVII, una sèrie de circumstàncies va donar peu a la reducció de la jurisdicció clerical sobre la bruixeria i al corresponent augment de la implicació dels jutges civils. La primera d'aquestes circumstàncies va ser la definició de la bruixeria com a un delicte civil. El pas del control del delicte de bruixeria a mans de les autoritats civils va tenir un profund impacte en el desenvolupament de la caça de bruixes en molts països europeus. Al mateix temps que l'apropiació del control sobre la bruixeria per part de les autoritats civils provocava un augment dels processos en alguns països, el manteniment de la jurisdicció eclesiàstica sobre el delicte va ajudar a altres països a mantenir els judicis a un nivell mínim. Els dos països europeus on els tribunals eclesiàstics i, en particular la inquisició, van retenir la principal jurisdicció sobre la bruixeria a finals dels segles XVI i XVII, van ser Espanya i Itàlia. En aquestes dues zones els nombres de processos i execucions per bruixeria durant aquest període es va mantenir relativament baix en comparació a la resta d'Europa.

La decadència de la jurisdicció eclesiàstica sobre la bruixeria no va suposar pel clergat l'abandó de l'interès per la caça de bruixes. Els clergues van seguir tan preocupats pel culte al diable i la pràctica de la màgia nociva com ho havien estat en el passat. No obstant, van canviar les seves tàctiques, convertint-se en auxiliars de les autoritats judicials, de la mateixa manera que ho van fer els funcionaris civils quan havien proporcionat ajuda anteriorment als jutges eclesiàstics. Durant els segles XVI i XVII el clergat va pressionar sovint a les autoritats laiques a actuar en contra de les bruixes amb més duresa, van col·laborar en la detenció de sospitoses i van utilitzar el poder púlpit per mantenir les caces.

Encara que la bruixeria es va convertir en un delicte civil, encausables en els tribunals seculars, i encara que la majoria de les autoritats laiques reivindicaven la seva jurisdicció sobre ella basant-se en el fet que implicava “maleficium” més que heretgia, el mode de càstig adoptat pels tribunals civils per aquest delicte reflexava la seva naturalesa més aviat herètica que criminal. Amb l'excepció d'Anglaterra i Nova Anglaterra, on les bruixes sentenciades a mort eren penjades com els altres criminals, el més normal era que fossin cremades a la pira. La majoria de les bruixes no eren cremades vives. Encara que aquesta pràctica era habitual en els territoris espanyols i italians, a França, Alemanya, Suïssa i Escòcia es donava un cop de garrot a les bruixes abans que les flames consumissin els seus cossos.

Una de les condicions finals per la caça de bruixes a Europa va ser la facultat dels tribunals locals i d'instàncies subordinades per actuar amb un cert marge d'independència del control central polític i judicial. La majoria dels processos per bruixeria van ser tramitats en tribunals amb una jurisdicció geogràficament limitada. Es tractava dels tribunals de senyorius, ciutats, comtats, diòcesis, províncies o territoris eclesiàstics. Això no vol dir que les autoritats centrals no tinguessin res a veure en els processaments de les bruixes. El papa, els monarques d'Estats territorials, els consells reals i les assemblees nacionals representatives van ser molt sovint responsables directes de l'aprovació de lleis o promulgació d'edictes que sancionaven la persecució de bruixes, entretant no era gens infreqüent que els tribunals suprems dels Estats europeus celebressin judicis per bruixeria. No era un fenomen desconegut que les autoritats centrals iniciessin caces de bruixes, i sovint concedissin als funcionaris locals o regionals l'autoritat per tramitar casos per bruixeria. Però la majoria de caces de bruixes van ser dirigides en realitat per funcionaris judicials de seccions administratives menors de l'Estat o l'Església. Aquests jutges de jurisdiccions locals o “inferiors” van mostrar freqüentment molt més zel quan processaven bruixes que les autoritats centrals i, quan se'ls deixava actuar pel seu conte, executaven en general a moltes més bruixes que quan eren vigilats estretament pels seus superiors judicials.

La missió essencial desenvolupada per aquests funcionaris locals i provincials no sotmesos a la vigilància ni a obstacles en la realització de la caça de bruixes fa difícil determinar un nexe fortuït clar entre el desenvolupament de l'Estat modern i la gran caça de bruixes a Europa. El surgiment de l'Estat modern a Europa occidental va actuar, de diverses maneres, com a condició necessària per aquesta caça. Si l'Estat no hagués adquirit el seu inmens poder judicial, reflexat en l'adopció del procediment inquisitori i dirigit tant contra els traidors com en contra de les bruixes amb uns efectes igualment devastadors, la caça de bruixes no s'hauria produït mai. No és casual que la gran caça de bruixes es produís durant el període de desenvolupament de la construcció de l'Estat al llarg d'Europa. Aquest procés de construcció de l'Estat, que suposava un atac a l'ordenament tradicional, va crear diferents tensions que es van expressar en la caça de bruixes. La caça de bruixes a Europa va dependre de la incapacitat de l'Estat tardomedieval i de l'Edat Moderna per fer realitat totes les seves possibilitats.

Una de les característiques de l'Estat modern és l'alt grau de centralització. Els Estats moderns són estructures consolidades territorialment on el govern central exerceix el poder suprem sobre totes les seves zones. La majoria dels Estats moderns europeus no van aconseguir aquest grau de centralització i van continuar cedint certa proporció d'autonomia a les organitzacions locals. De fet, tota la història política de l'Edat Moderna pot descriure's en funció del conflicte entre el centre i la perifèria. Des del punt de vista judicial, aquest conflicte solia desembocar en una situació on es delegava una considerable part del poder a les autoritats locals i regionals.

4. UN EXEMPLE DE PERSECUCIÓ: L'IMPERI ALEMANY:

La debilitat política de l'Imperi Alemany va poder ser el motiu particular més important de l'alta concentració de judicis per bruixeria en aquesta part d'Europa. L'Imperi era una confederació molt dèbil de nombrosos petits regnes, principats, ducats i territoris que actuaven com a Estats sobirans o gairebé sobirans. Alguns d'aquests territoris, com els Països Baixos espanyols, estaven en possessió de governants estrangers. D'altres depenien d'unitats majors dins de l'Imperi, com Montbéliard, que es trobava tècnicament sota la sobirania del duc de Württemberg. Alguns altres eren territoris eclesiàstics sotmesos al control d'un príncep bisbe o un abat. A més a més hi havia diverses ciutats imperials que, encara que mantenien una relació directa amb l'estructura imperial, actuaven amb relativa autonomia. L'efecte judicial de tota aquesta diversitat i descentralització política era donar a la pràctica autonomia judicial a unitats polítiques relativament petites. L'Imperi mateix proporcionava poca unitat legal i exercia molt poc control judicial sobre les activitats dels diferents tribunals que coneixien casos per bruixeria. Les mateixes unitats polítiques majors en l'interior de l'Imperi, com que eren Estats patrimonials dèbils o confederacions d'entitats menors, no aconseguien moltes vegades exercir un control judicial efectiu sobre els diversos tribunals que actuaven a l'interior del seu territori. En la majoria dels casos, els judicis contra les bruixes a Alemanya es confiaven a tribunals que exercien la seva jurisdicció sobre una àrea geogràfica relativament petita. El predomini de la pauta del particularisme jurisdiccional a Alemanya va significar que la caça de bruixes podia desenvolupar-se fàcilment sense control.

Un dels exemples més cridaners d'aquest tipus d'independència jurisdiccional va ser el de la “Fürstpropstei” de Ellwangen, un petit territori catòlic del sud-oest d'Alemanya gairebé completament independent de qualsevol control extern polític i eclesiàstic que mai va permetre apel·lacions a tribunals superiors. No és estrany que Ellwangen fossi el lloc d'una de les caces de bruixes més greus de la història d'Alemanya, cas que es va cobrar les vides d'unes 400 persones entre els anyss 1611 i 1618.

Podem dividir Alemanya en dues regions, una de les quals va conèixer caces de bruixes molt més fortes que l'altra. Els territoris que van exercir un control relatiu es trobaven en la seva gran majoria al nord i a l'est, amb la notable excepció del ducat nord-oriental de Mecklemburg, un punt especialment negre en la història de la bruixeria alemanya. Els principals centres de caça de bruixes es trobaven, no obstant, cap al sud i a l'oest, a una amplia zona que incloïa Würzburg, Bamberga, Eichstätt, Würtemberg i Ellwangen. Existeixen diverses diferències entre aquestes dues regions, Però una de les més significatives és que les zones del nord i est estaven composades per unitats polítiques molt menys fragmentades que les del sud i oest. Si incluim en aquest esquema els països igualment grans d'Àustria i Bohèmia (ambdós dins de l'Imperi Alemany), la relació entre el tamany de les unitats polítiques autònomes i la intensitat de la caça de bruixes es fa encara més clara. La xifra total d'execucions a Àustria rondava probablement les 900 i a Bohèmia les 1000. La gran majoria d'aquests processos van tenir lloc a finals del segle XVII i durant el segle XVIII, una mica més tard del gruix dels processaments a Alemanya.

Encara que els tribunals alemanys no s'havien d'enfrontar en general a apel·lacions davant dels tribunals imperials o a supervisions per part de les autoritats judicials imperials, se'ls hi sol·licitava que consultessin amb les universitats en els casos de bruixeria. Aquesta demanda pretenia ajudar als jutges locals a resoldre la complexitat dels procediments criminals en un terreny legal amb el que no solien estar familiaritzats. Abans de procedir a la tortura i dictar sentència, sovint enviaven informes a la facultat de lleis de les universitats més pròximes per tal de demanar consell. En contes de conduir a una major moderació i precaució en els processos per bruixeria, com sovint succeïa quan intervenien les autoritats centrals, aquesta pràctica va tenir habitualment l'efecte contrari. La determinació local d'eliminar la bruixeria es va veure enfortida més que debilitada per la intervenció d'autoritats judicials superiors.

5. FI FE L'ETAPA DE LES GRANS PERSECUCIONS:

Durant els últims anys del segle XVII i primers del XVIII, els processos per bruixeria a Europa van anar reduint-se fins a la seva desaparició. Aquesta descendència no es va produir de manera simultània en tots els països europeus.

Les crítiques dirigides contra la caça de bruixes s'oposaven a tota classe de judicis, petits i grans, i la reacció desfavorable a alguns grans pànics va contribuir a la finalització definitiva del conjunt de processaments per bruixeria. Les grans caces van concloure quan les societats europees, que van experimentar les disfuncions socials causades pels pànics de masses i que van arribar a la conclusió que persones innocents havien estat víctimes dels successos, van prendre la resolució d'impedir que es repetissin tals actes i van establir procediments legals capaços d'evitar que es produïssin caces de bruixes en forma de reacció en cadena. Quan van deixar de predominar les condicions socials, econòmiques i religioses que contribuïen a crear un estat d'ànim propici a la caça de bruixes. Els processaments individuals per bruixeria no es van extingir fins a l'aprovació de lleis que les prohibien o fins que les autoritats judicials d'una localitat particular adoptaven la mesura de negar-se a jutjar tals casos.

La seva conclusió completa es va fundar en un escepticisme respecte a la realitat de la bruixeria molt més profunda que el que va fer cessar les grans caces. El nou escepticisme va començar a arrelar-se entre les capes més altes de la societat i els seus membres van ser sense dubte les persones que van donar els passos polítics i legals necessaris per aturar per complert els processaments. Ans el contrari, les creençes populars relatives a les bruixes van mostrar pocs signes de canvi en aquelles dates i van ser més nombroses les ocasions on les classes baixes van pressionar, perquè es processessin a suposades bruixes, veient-se frustrades per la negativa d'algun magistrat escèptic a consentir els processaments.

Al mateix temps que jutges i sobirans establien noves normes de proba, restringien l'ús de la tortura i suprimien els judicis per bruixeria, es produïa en l'univers intel·lectual de les elits europees canvis que els van fer considerar amb escepticisme la seva existència real. Els jutges tenien grans dubtes sobre la realitat de tals fenòmens i se sentien, per tant, més inclinats a aportar probes completes o a la confessió voluntària abans de dictar una condemna.

Encara que els canvis en la mentalitat només van produir una reducció dels processaments per bruixeria quan van afectar als magistrats i jutges encarregats dels processos criminals, van ser patents en un sector molt més ampli de tota l'elit europea. Molts dels primers atacs a les creençes sobre les bruixes van ser realitzats per teòlegs, filòsofs i altres homes de ciència que no tenien res a veure amb els processaments. Les seves idees, no obstant, es van difondre gradualment entre els europeus cults i van acabar penetrant a les classes governants i de la judicatura.

Els canvis esdevinguts en l'actitud intel·lectual dels europeus cults eren equiparables en conjunt a una revolució intel·lectual que va destruir l'escolasticisme com a sistema filosòfic predominant a Europa i va acabar, entre d'altres coses, amb moltes de les creençes que constituïen el fonament de la persecució judicial de la bruixeria. Els canvis intel·lectuals (l'augment del dubte cartesià, la difusió de la filosofia mecanicista i la convicció que existien causes naturals pels fenòmens sobrenaturals) es donaren en primer lloc a nivells alts de la societat europea. Les creences de les classes baixes sobre les bruixes van canviar molt poc a finals del segle XVII i durant el segle XVIII. Les elits van classificar aquestes creences durant aquesta època com a “supersticions” i les van tractar amb despreci. El clergat va ser capaç de convèncer als seus feligresos que Déu actuava mitjançant processos naturals i que els dimonis no amenaçaven constantment a les persones amb mals físics. Els metges van poder aconseguir algun èxit ajudant als seus pacients a constatar que les seves malalties no eren causades per fets sobrenaturals, com sempre havien defensat els mags. Però aquests dos grups de professionals cultes no van aconseguir canviar les actituds populars. És molt més difícil infundar a la gent l'escepticisme cap a les coses que són sobrenaturals que cap a la incredulitat, i la majoria dels clergues i metges provincians no tenien, probablement, la suficient confiança en les seves opinions escèptiques basades en la ciència com per poder llençar cap tipus d'estratègia eficaç contra la credulitat i la superstició de les classes baixes. La pervivència de les creences supersticioses entre el camperolat pot, en realitat, haver contribuït de manera paradògica al triomf de l'escepticisme entre les elits. Una de les estratègies empleades per escèptics com per exemple Nicolas de Malebranche, Lauren Bordelon i Cyrano de Bergerac per aconseguir recolzaments pels seus punts de vista va ser la de ridiculitzar les creences dels pastors i altres camperols que seguien afirmant que les bruixes continuaven actuant en les seves comunitats. L'efecte d'aquesta ridiculització va ser el fet d'estimular als membres de les classes altes, inclús dels qui no havien rebut una bona educació, a declarar-se, al menys per boca, partidaris del nou escepticisme per confirmar així la seva superioritat sobre les classes baixes. Durant els últims anys de segle XVII i primers del XVIII, les barreres que separaven a les diferents classes socials es van elevar encara més i les divisions i conflictes de classe es van aguditzar al llarg de tota Europa. Els membres de les classes terratinents i mitges, en especial els qui pertanyien a grups en ascens, van fer tot el possible per tal de demostrar que no tenien res en comú amb els seus inferiors, amb la finalitat de posar entre ells la major distància entre el poble i ells mateixos. El coneixement dels últims descobriments científics va ser un dels mitjans per determinar les credencials socials i intel·lectuals de la persona, Però l'escepticisme envers la bruixeria va ser molt més efectiu en aquest sentit, ja que suposava l'expressió de menyspreu clar cap a les classes baixes. La decadència de les creences sobre les bruixes entre les classes altes i mitges va tenir probablement molt més a veure amb l'esnobisme social que no pas amb el desenvolupament de noves idees científiques i filosòfiques.

El factor religiós més important en la davallada de la persecució de la bruixeria va ser el canvi produït en el clima religiós a finals del segle XVII. El zel i l'entusiasme religiós va disminuir a Europa a partir de 1650. A partir d'aquest moment, els conflictes internacionals van estar molt més lligats a l'interès nacional i a l'engrandiment dinàstic que a la ideologia religiosa. L'època de la Reforma, marcada per una expressió intensa de zel religiós, per les guerres confessionals, per una preferència pel que és emocional sobre el que és racional i per la presència de sants o fanàtics d'inspiració ideològica va anar acostant-se gradualment a la seva fi. La decadència de l'entusiasme religiós va tenir diferents efectes importants sobre el fenomen de la caça de bruixes. Entre els teòlegs, el desig d'adaptar la religió a la filosofia i a la ciència va portar a homes d'Església com per exemple als latitudinaris anglesos a acceptar la filosofia mecanisista i altres cosmologies on Satanàs tenia un escàs poder. La desconfiança creixent en individus que afirmaven tenir contacte directe amb el món dels esperits van portar a l'escepticisme cap a la possessió demoníaca, que al mateix temps va portar a la gent a posar en dubte la realitat de la bruixeria, considerada sovint com la seva causa. Però l'efecte més important de les noves actituds religioses va ser el debilitament, entre els cristians no temorosos de Déu, de la decisió de purificar el món portant les bruixes a la foguera.

La davallada dels processos per bruixeria va ser un fet gradual. En la majoria dels països, una fase d'intensa persecució va donar pas a un període de judicis ocasionals i petites caces esporàdiques i més tard la cessació d'execucions i judicis. A finals del segle XVIII, la gran caça de bruixes europea, que havia assolit el seu punt de major intensitat durant els anys finals del segle XVI i els primers del XVII, era un fet del passat. No obstant, certs components d'aquest fenomen han sobreviscut o han aparegut de forma reiterada des del segle XVIII. Un dels ingredients més perdurable i estès ha estat la persistència de les creences populars sobre bruixeria. Aquestes creences no van ser mai tan extremes com les de les elits instruïdes, Però, com que es basaven en la por del “maleficium”, van perdurar més temps. Basant-se en les creences populars sobre les bruixes, les comunitats locals van emprendre a vegades accions il·legals contra persones que els hi semblaven sospitoses de bruixeria. Les principals diferències entre aquests episodis i els processaments per bruixeria del passat és que les autoritats judicials no va participar en l'agressió contra les persones sospitoses de bruixeria i van processar, en canvi, als seus atacants.

La caça de bruixes a l'Europa contemporània ha passat a ser una forma de justícia popular i parapolicial que els magistrats han intentat controlar i prohibir.

6. CONCLUSIÓ FINAL:

Una vegada conclòs aquest treball, he arribat a la conclusió que la caça de bruixes a Europa durant l'Edat Moderna va ser causada per una sèrie de canvis polítics, socials, ideològics i sobretot religiosos que van comportar un canvi de mentalitat important en la població europea.

La bruixeria, element tradicionalment present al llarg de tota l'Edat Mitjana, a causa d'aquests canvis va ser perseguida amb més durament tan per les institucions eclesiàstiques com per les civils.

L'Església estarà molt interessada en eradicar totes les practiques no cristianes, per tal de controlar completament l 'espiritualitat del poble. El poder civil Però, no li interessarà que l'Església monopolitzi el processament de bruixes, i finalment acabarà arrebassant aquest poder que en un principi només tenia l'estament eclesiàstic. El poder civil considerava que l'Església no tenia dret a jutjar a civils, encara que sigui un terme referent a la religió de les persones.

7. BIBLIOGRAFIA:

- Caro Baroja. Inquisición, brujería y criptojudaísmo. Ed. Ariel

- Caro Baroja. Vidas Mágicas e Inquisición. Ed. Taurus. Madrid

- Gari Lacruz, Angel. Brujería e Inquisición en el Alto Aragón en la primera mitad del s. XVII.

- Levack, Brian P. La caza de Brujas en la Europa Moderna. Ed. Altaya

- Caro Baroja. Las brujas y su mundo. Ed. Alianza

- Riera i Montserrat, Francesc. Bruixes i Bruixes en el segle XVII. Ed. Pequeria Biblioteca de Calamus Scriptorius.

ÍNDEX:

Pàg.

  • Introducció ................................................................... 1

  • El mite de les bruixes ................................................... 4

  • La Reforma religiosa i les bruixes: les grans persecucions

  • 3.1. El canvi de mentalitat ........................... 7

    3.2. Els processos judicials .....................…. 9

  • Un exemple de persecució: l'Imperi Alemany .............. 15

  • Fi de l'etapa de les grans persecucions........................... 17

  • Conclusió final ............................................................... 21

  • Bibliografia .................................................................... 22

  • 23