Camps de maduixes; Jordi Sierra i Fabra

Literatura española contemporánea del siglo XX. Narrativa y novela catalana juvenil # Argument. Personatges. Figures literàries

  • Enviado por: M angels Vinent
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 11 páginas
publicidad

Índex

Pàgina 1 Índex

Pàgina 2 0.Dades bibliogràfiques

1.Forma narrativa i gènere

2.Punt de vista i veu narrativa

Pàgina 3 3.Tema de l'obra

4.Argument i trama

Pàgina 4 4.Argument i trama

5.Temps i espai

Pàgina 5 5.Temps i espai

Pàgina 6 5.Temps i espai

6.Ambientació

7.Personatges

Pàgina 7 7.Personatges

Pàgina 8 7.Personatges

Pàgina 9 7.Personatges

Pàgina 10 7.Personatges

8.Registre lingüístic

9.Figures literàries

Pàgina 11 10.Interés de l'obra. Opinió personal

  • DADES BIBLIOGRÀFIQUES

  • TÍTOL: Camps de maduixes

    AUTOR: Jordi Sierra i Fabra

    EDITORIAL: Cruïlla

    COL·LECCIÓ: Gran Angular, Alerta Roja

    ANY: 1999

    LLOC: Barcelona

    EDICIÓ: Quarta

    PÀGINES: 153

  • FORMA NARRATIVA I GÈNERE DE L'OBRA

  • En la novel·la Camps de maduixes predomina la prosa narrativa, ja que es relaten una sèrie d'accions, des d'una nit fins la pròxima, juntament amb una petita part de prosa expositiva, d'autobiografía, quan la Lluciana explica el que li està passant en l'estat que es troba, és a dir, quan està en coma. També apareix una gran part de prosa dialogada, quan els diferents protagonistes xerren entre ells.

    El gènere de l'obra és social, ja que és el que passa a una colla de joves, en concret a una al·lota, adolescents, que surten de marxa com qualsevol altres joves, i el problema que s'hi planteja és molt recent, que de cada dia passa més als adolescents i que, de cada dia es produeixen més morts, comes, depressions... a causa de les anomenades “drogues de disseny”. A part de tenir com a gènere el social, també es pot dir que és consumista, ja que l'arrel de tota la novel·la és l'injecció d'una pastilla d'èxtasi per part d'una adolescent.

  • PUNT DE VISTA I VEU NARRATIVA

  • El punt de vista de la novel·la Camps de maduixes és extern, és a dir, està escrit en tercera persona. Però no durant tota la novel·la: els trossos on la protagonista, que es troba en coma, va explicant com es troba están escrits de manera interna, és a dir, en primera persona. El narrador extern, el de les parts que estan escrites en tercera persona, és omniscient, ja que ho sap tot: el que passa als personatges... i el narrador intern, el de les parts escrites en primera persona, és la protagonista que, com he dit, explica com es sent estant en l'estat de coma.

  • TEMA DE L'OBRA

  • El tema de l'obra és molt clar: LES DROGUES, i la seva consumició sobretot en els adolescents. És aquesta perquè tota la novel·la està relacionada directament amb aquest tema que, actualment és molt important perquè existeixen molts casos ben iguals que el que Jordi Sierra ens planteja. També hi ha un tema, que no resalta tant, que sería l'amor, l'amor que sobresurt més en moments com aquests, moments molt durs que són quan saps realment que estimes a una persona, i la valores: els momens en quan estàs a punt de perdre-la. A la protagonista li correspon aquest amor de moltes persones: els seus pares, la seva germana, els seus amics, el seu xicot...

  • ARGUMENT I TRAMA

  • DESENLLAÇ:

    La Lluciana pateix una forta sufocació, a causa d'una pastilla d'èxtasi, i cau en el coma

    PRESENTACIÓ:

    A casa de la Lluciana sona el telèfon. El pare l'agafa i resulta ser una enfermera del clínic, explicant-li que la Lluciana és a l'hospital, perquè s'ha pres cosa. Allà, ja hi ha la Cinta, en Santi i en Màxim, que telefonen a l'Eloi, el xicot de la Lluciana, i a la Loreto per contar-los el que ha passat.

    NUS:

    La Lluciana es troba en coma, mentres que els seus amics la van a veure i conten el que ha passat. Van comprar pastilles d'èxtasi, al Pandora's, un bar, fins que a la Lluciana li va agafar un cop de calor i va perdre el coneixement.

    L'Eloi, va a cercar el camell que les hi va vendre, per si en té alguna més, ja que els doctors han dit que si tinguessin la seva composició tot seria més fàcil. El Vicent Espinós, el detectiu, també cerca el causant de tot aixó: en Poli García, el camell.

    Al mateix temps la Loreto, la millor amiga de la Lluciana, intenta lluitar contra la seva bulímia, i ho aconsegueix, tot gràcies a que no vol morir i vol tenir vida, pensant en el que li està passant a la Lluciana.

    I a més en Marià Zapata, un periodista, vol treure a portada el cas de la Lluciana: primer demana informació a Vicent, però no aconsegueix res. Després es posa a la Norma, la germana de la Lluciana, dins la butxaca i li treu la seva vida: campiona d'escacs, divuit anys, bona al·lota... al mateix temps que la despista per fer-li unes fotos en l'estat de coma.

    La Lluciana s'entera de tot el que passa al seu voltant: veu a tothom que la visita, hi intenta xerrar... ella lluita contra les peces d'escacs negres, que equivalen a la mort, per tornar a la vida.

    DESENLLAÇ:

    L'Eloi, amb l'ajuda de la Cinta, en Màxim i en Santi, troben al camell, i quan el persegueixen, ell, que portava les pastilles dins la seva mà, tropissa i cau, donant-se un toc al cap. Tira les pastilles al clavegaram i es mor, però la Cinta, que anava més enrera, ha aconseguit agafar una pastilla que es veu que li ha caigut. Però no ha calgut, la Lluciana, al final, jugant amb les peces blanques, ha fet escac i mat a les negres guanyant la partida. Per això, a poc a poc es desperta. És viva.

    La trama de l'obra Camps de maduixes presenta l'estructura de desenllaç, presentació, nus i desenllaç, ja que a causa del coma d'una al·lota, es conta el que li ha passat el dia abans i el que passa després, mentres està en coma, i que surt d'aquest coma. És una novel·la poc ordenada, ja que va explicant el que passa als diferents personatges, que es troben en diferents situacions i en diferents llocs, anant saltant de personatge en personatge o personatges.

  • TEMPS I ESPAI

  • L'obra es desenvolupa durant el segle XX, en els últims anys, a partir de quan es va començar a existir el consum de les anomenades “drogues de disseny”. L'escritor la va escriure durant l'any 1996. Ho dic perquè a la pàgina d'“Agraïments”, la darrera, ho indica.

    Des del principi fins al final de l'obra transcorre un dia, desde que la protagonista pateix el sufocament, fins que es desperta del coma.

    L'obra Camps de maduixes es desenvolupa a diferents llocs, però el lloc més important de la novel·la és l'hospital, ja que durant tota ella, la protagonista es troba aquí.

    HOSPITAL:

    D'aquest no ens fa una descipció molt detallada, però ens diu com es troba la Lluciana a aquest.

    A l'habitació s'hi troba la Lluciana estirada al llit. Té unes quantes agulles clavades en un braç, a través de les quals deu rebre el sèrum, i un petit artefacte enganxat a l'espatlla i connectat a sondes i aparells. Un tub enorme, d'uns tres centímetres de diàmetre, de color blanc i groc, fa aparentment de nou cordó umbilical de la seva vida. D'aquest en deriva un que li entra a la boca oberta, un respirador per a la ventilació assistida, el qual la uneix a la bomba que li proporciona aire. Un altre, enganxat al nas amb cinta adhesiva, s'encasta al nariu dret: és una sonda nasogàstrica. De la part de sota el llit surt una bossa de plàstic, a la qual van a parar els orins quan es produeixen.

    DESPATX DEL DR. PONS:

    Només hi ha dues cadires i un tamboret. Darrera la seva taula, una butaca. Dins el despatx hi ha un petit lavabo.

    PANDORA'S:

    És el bar on la Lluciana pateix el sufocament. D'aquest bar no se'n diu res, més que és la zona d'en Poli García, per passar pastilles.

    CASA DE LA CINTA:

    Tampoc ens diu molta cosa, però és on, després de que la Lluciana anés a l'hospital, la Cinta i el Santi van anar a dormir una estona, abans de que arribessin els pares d'ella. És un pis no gaire gran. A l'habitació hi havia una finestra, amb les persianes posades, a través de la qual es pot veure el carrer. Les parets d'aquesta están plenes de pòsters i fotografies, la roba tirada i apilada al terra. Al menjador hi ha dues butaques. Al costat d'una, el telèfon.

    CASA DE L'ANNA:

    L'Eloi visita aquesta casa per si hi havia l'Anna i el Quico. El petit apartament és un museu barroc mal arreglat, amb espelmetes, símbols diversos, des del ying i el yang fins a pòsters hindús, passant per objectes de dissseny, llums a terra o un moble al més pur estil de l'art decó. Hi ha, també, roba escampada per terra.

    LOCAL DE LA FESTA PRIVADA:

    També l'Eloi acudeix a aquesta festa per trobar al Raül, ja que l'Anna i el Quico li havien dit que el trobarien aquí. Just entres al local veus una munió de gent, que no para de moure's, i sents la música, disposada a aniquilar tota energia. Aquí hi ha de tot: cossos que semblen models de la fotografia, cossos embotits en jerseis de licra i pantalons de niló curts o llargs, ajustats i andrògins, amb moltes cremalleres, colors vistosos aplicacions hologràfiques, fluorescents, metal·litzades, irisades o plàstiques; caçadores bombers, bosses en bandolera, motxilles de xarol a les espatlles, ulleres de plexiglàs; caps divertits, amb els cabells de punxa o bé deixant lloc a la imaginació, en desordre i esbojarrats, i també caps pelats o amb una lleugera capa de cabells; algun tatuatge ja visible, vambes a l'última moda, amb cambres d'aire que permeten variar-ne la pressió i situar-la en el to ideal per poder ballar techno, rave, house. L'expressió suprema del que és sintètic.

    Hi ha dues escales de ferro que pugen a un primer pis, del qual sobresurt una plataforma metàl·lica, reixada, que corre paral·lela a una de les parets longitudinals.

  • AMBIENTACIÓ

  • La novel·la Camps de maduixes està ambientada a una ciutat, no es diu quina, en un dia determinat del segle XX, de no fa gaire anys. Predomina un estat emocional de por i tensió, ja que s'està esperant el retorn a la vida de la Lluciana, amb una por difícil d'explicar al damunt. La por de que aquest retorn no es produeixi mai.

  • PERSONATGES

  • Els personatges principals són:

    LLUCIANA SALAS:

    És una al·lota de divuit anys. Ara està deixant enrere l'adolescència i comença a ser una dona. És la protagonista de la novel·la, perquè es pren una pastilla d'èxtasi per sortir amb els seus amics i li agafa una forta sufocació, quedant en coma. Quan ella està en coma, sent i veu als que la van a visitar i juga en contra de la mort, ja que ella és una campiona d'escacs i tot el temps pensa que es troba en una partida d'escacs, i que les peces negres equivalen a la mort, i les blanques a la vida. Ella explica, encara que ningú la pot sentir, que en l'estat que es troba és un estat omplert de foscor, una situació estranya, com si surès enlloc, com si el seu cos fos aliè a qualsevol sensació perquè no sent res, ni fred ni calor, tampoc dolor. Un lloc agradable, encara que massa fosc. Té por, encara que es troba en pau. Ella estima a l'Eloi, i li agradaria molt que estàs al seu costat.

    La Lluciana és la que té les mans més boniques de tot el grup. Quan juga a escacs, més que moure les peces sembla que les acaricia. Sempre se les ha cuidat: les ungles perfectament tallades en son la millor prova.

    Al cap d'un dia de lluitar contra la mort, les peces blanques guanyen la partida i les negres la perden. Ella surt del túnel. Mentre retrobava el dolor també la llum, i obre els ulls. És viva.

    A la novel·la és un personatge rodó, ja que passa de ser a l'estat de coma a viure. També canvien els seus pensaments sobre les drogues, suposo que ella ni cap dels seus amics en prendrà mai més.

    PARE I MARE DE LA LLUCIANA:

    El pare nom Lluís Salas i la mare Ester Salas. Només sabem que estimen molt a la Lluciana, ja que quan la veuen en l'estat en què es troba es preocupen molt, com qualsevols altres pares i mares farien.

    NORMA:

    És la germana de la Lluciana. Té tres anys menys que ella, és a dir, té quinze anys. Ella diu que ha anat sempre a remolc de la Lluciana... ella enara ha de tornar a casa a unes hores determinades, no pot sortir a la nit, ni passar-la fora de casa. Ella encara està lligada a la maleïda adolescència. La Lluciana i la Norma es semblen. La Norma duu posat una brusa groga i uns texans nous.

    Ella també estima molt a la seva germana i vol que es recuperi el més prest possible.

    He considerat,també, als seus amics com a personatges principals, perquè quan la Lluciana pateix la sufocació, ells hi són i després l'ajuden, sobretot el seu xicot, per tornar-la a la vida. Els seus amics són:

    L'ELOI:

    A més de ser un amic de la Lluciana, és el seu xicot. Encara que surti poc a la novel·la, l'he considerat un personatge principal, ja que fa molt per aconseguir que la Lluciana retorni a la vida, cercant una pastilla com la que la Lluciana s'havia pres, ja que els doctors no saben la seva composició.

    Pel que es diu, es pot veure que és un dels més centrats, ja que no es pren pastilles ni vol que la Lluciana ni els altres en prenguin i, fins i tot, quan la Lluciana pateix el sufocament ell no hi és, perquè és a casa a estudiar. Per això, quan li expliquen el que ha passat i va a l'hospital i s'abraça amb la Norma, la germana de la Lluciana, recorda el dia com es van conèixer tots dos: “Ell era a cada de l'Alfred, un noi una mica grillat. L'Eloi va sentir que estava a punt d'arribar la Karpov, li deien així perquè havia guanyat un campionat d'escacs escolar. Ell s'imaginà una al·lota amb ulleres, lletja, camacurta, plena de grans, homenenca, sense cap mena d'atractiu...

    Però no va ser així, abans de que ell la coneixès ja se n'havia enamorat, després es van conèixer, van parlar, es van enamorar, i...”

    LA LORETO:

    És la millor amiga de la Lluciana. El que més la caracteritza, encara que d'una dolent manera, és que és una al·lota prima, molt prima. Els seus braços i les seves cames són simples ossos, amb tot just uns grams de carn. No té ni pits. Però pitjor és la seva cara, neulida, plena d'angles perquè no hi ha res més que pell. El problema que té, és que pateix una enfermetat, on l'important no és que mengi alguna cosa sense demostrar gola o interés, l'important és que no ho vomiti després. El que ella pateix és una enfermetat anomenada bulímia.

    Veure-la despullada és horrible. Quan recorres les línies del seu cos, una per una, gairebé es poden comptar els ossos, les diagonals de les costelles, el ventre xuclat, la pelvis sortint, i estranyament frondosa, les nodositats dels genolls, la pell eixuta, els cabells dèbils i sense força, que de cada dia li cauen més. Els seus dits els té desunglats, doblegats, convertits en dos garfis, atacats pels àcids de l'estómac, de tantes vegades que se'ls ha ficat a la boca per vomitar. Les dents, amb les genives descarnades, que pengen com carrassos de raïm sec d'una vinya exhaurida, també destrossats pels àcids estomacals que pugen amb el menjar que vomita. Els peus, plens de durícies, ja que en perdre pes i desaparèixer la carn del cos, han hagut de formar la seva pròpia base per tal de sostenir-la. La regla ni tan sols la té, fa dos mesos que li ha marxat.

    Ella mateixa es considera un monstre, encara que és pitjor ser grassa que estar així com està.

    La Loreto començà a posar-se a règim quan tenia tretze anys, amb tan sols un parell de quilos de més, i aixó va ser el principi. Després, les frustracions, la culpabilitat, el fet de descobrir els vòmits com un remei per a la gana, que han acabat en les seves dues úniques accions: menjar i vomitar. I com a conseqüència, la declinació inexorable a l'abisme.

    LA CINTA:

    És una altra amiga de la Lluciana. També té divuit anys, i és la xicota de'n Santi. Ella hi és quan a la protagonista li agafa la sufocació. Fisicament, és d'estatura mitjana, tirant a baixa, adolescentment atractiva, però també juvenilment provocativa. Amb els cabells llargs, ulls grossos, llavis petits i cos en plena explosió.

    Es va conèixer amb la Lluciana un dia que feia cua per comprar dues entrades per el concert del seu grup preferit, quan de sobte, tancaren la taquilla i anunciaren que s'havien exhaurit. La Lluciana es va posar a plorar, i ella començà a cridar, disposada a llençar-se contra la taquilla i obrir-la a cops. Sense saber com, es van trobar l'una al costat de l'altra, plorant a llàgrima viva i abraçant-se. No es coneixien, però compartien una cosa molt important: l'amor infinit per aquell grup de música. No van poder anar a aquell concert, però a partir d'aleshores foren com germanes.

    Defineix el prendre una pastilla d'èxtasi com si tingués un milió de formigues a dintre seu, el seu cos com una màquina capaç de tot. Un estat d'exaltació absoluta.

    EN SANTI:

    En Santi duu els cabells curts i té la cara plena de barbs, com si en comptes de pell hi tengui un sembrat. És el xicot de la Cinta.

    Aquest defineix prendre una pastilla com estar molt amunt. Amunt i molt fort.

    EN MÀXIM:

    Fa gala d'una densa massa capil·lar, arrissada, com si li sortissin del cap dos o tres mil tirabuixons de color negre que li cauen desordenadament per totes bandes. Té, gairebé, dinou anys. Com es pot llegir, no li agrada el futbol. Diu que el seu pare va cada diumenge a veure futbol i crida com un boig a un tio vestit de negre i a vint-i-dos paios en pantalons curts que es maten per una pilota mentre guanyen una bona pasta per fer-ho.

    Diu que quan havia pres la pastilla estimava a tothom, un rotllo meravellós. Li van agafar ganes de riure sense parar.

    EL CAMELL:

    És el que passa les pastilles al grup de la Lluciana. Es diu Poli García, àlies “el Mosca”, i la policia ja l'ha cercat altres cops.

    Altres personatges secundaris, que són importants però no tant, són:

    INSPECTOR ESPINÓS:

    Es diu Vicent Espinós. És el que duu entremans el cas de la Lluciana, i vol trobar a Poli García, el camell, perquè sap que ha estat ell. És un home al que no li agraden els hospitals, deu ser hipocondríac. Es sap que té fills, però no quants ni el sexe.

    LLORENÇ ROCA:

    És un policia que ajuda a dur el cas a Vicent. Fisicament és alt i prim, amb el nas prominent i els ulls sortints, de la nova escola, un bon policia.

    Està casat i té fills.

    Personatges fugaços, és a dir, que només surten un cop, són:

    BENET:

    És un home calb i baixet. Porta una samarreta suada. És el propietari de la pensió Àgata.

    RITA:

    És la “ex” de Poli García. És una dona que fa pudor a vi barat i de suor. Però això no és el pitjor. El pitjor és la seva imatge, amb els cabells esbullats, la bata que gairebé no tapa res, els ulls carregats de rímel escampat, el maquillatge tan sec com els embassaments espanyols després d'una sequera canicular, les ungles de les mans amb l'esmalt trencat...

    Tenia una filla, però va morir fa dos anys.

    RAÜL:

    És un d'aquells que no s'atura més de cinc minuts, el temps just per beure alguna cosa, orinar o prendre qualsevol porqueria que li permeti continuar i continuar. Sent bogeria pel ball, bogeria per la música màkina; és un model perfecte del llinatge genuí. Viu per i per al cap de setmana i per les pastilles. Els altres dies no existeixen.

    JÚLIA:

    És la germana del Raül. És una preciositat de catorze anys, de les que fará estralls quan es formi una mica més, si és que ja no en fa ara. És rossa, amb els pits petits i punxeguts. Els seus ulls són grisos, les cames llargues que fa resaltar amb minifaldilles ajustades en forma de tub.

  • REGISTRE LINGÜÍSTIC

  • La novel·la Camps de maduixes té un llenguatge neutre, encara que hi predomina un llenguatge estàndard. Alguns personatges xerren amb un llenguatge col·loquial i uns altres, que són pocs, xerren amb un llenguatge vulgar.

    Exemples de paraules del llenguatge col·loquial són:

    Paio, camell, papa, mama, emborratxar-me de música...

    I un exemple d'una expressió vulgar és: -collons!

  • FIGURES LITERÀRIES

  • En l'obra Camps de maduixes hi apareixen unes quantes figures literàries, del lenguatge col·loquial, com són:

    FRASE FETA:

    -De fit a fit.

    COMPARACIÓ:

    -Penjaven com carrassos de raïm sec.

    ENNUMERACIÓ:

    -Era alt, fort, robust...

    Com que és un llenguatge molt col·loquial, es troben poques figures literàries.

  • INTERÈS DE L'OBRA I OPINIÓ PERSONAL

  • L'obra Camps de maduixes m'ha agradat molt, ja que no n'havia llegida cap mai d'aquest tipus. A més, el tema que tracta Jordi Sierra i Fabra és molt actual, i a part, important, ja que cada dia moren més adolescents a causa d'aquest tipus de droga. Molts pateixen comes, pertorbacions de la personalitat, bogeries, esquizofrènies, depressions i moltes malalties, tant psíquiques com físiques. Tot això s'hauria d'acabar, però el que passa no és que els joves tenguin prou informació a la que s'exposen, sinó que volen provar el que és prohibit, i s'hi s'ho passen millor, continuar-hi. Els que haurien de començar són els que produeixen aquest tipus de drogues, però el que passa és que dóna una gran economia i s'estimen més els diners que la salut de la gent de tot el món.

    El que més m'ha agradat del llibre és que informa molt del que et pot passar si prens aquest i tot tipus de drogues, ja que explica concretament les conseqüències. També m'ha agradat el final, ja que acaba bé i no mor, que és això el que a jo m'agrada.

    També es tracta un altre tema molt important i actual, que és la bulímia, ja que una de les amigues de la protagonista pateix aquesta enfermetat. També és un problema que s'hauria de tractar més amb els joves i informar-los de les conseqüències, encara que, igualment, n'hi ha molts que no escolten la realitat i només es volen sentir bé amb ells mateixos.

    1

    7