Biología


Botánica

          0

TEMA 1. INTRODUCCIÓ

  • CONCEPTE DE VEGETAL, PLANTA I FONG

  • PAPER DELS VEGETALS EN LA BIOSFERA

  • IMPORTANCIA DELS VEGETALS PER A LA HUMANITAT

  • EL DOMINI DE LA BOTÁNICA

    • -DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC

    -DISCIPLINES QUE INTEGRA

  • CONCEPTE DE VEGETAL, PLANTA I FONG

    • *Classificació dels éssers vius (Margulis & Schwantz); 5 regnes

    PROCARIÒTIC:

    Monera: Agrupa tots els organismes procariòtics. Sòn formes unicel·lulars o de poques cèl·lules, i aquestes són de mides molt reduïdes. Primers organismes en aparèixer sobre la Terra. Capacitat per a viure en condicions extremes (fonts termals, Mar Mort, Gel, Petròli)

    EUCARIÒTIC:

    Protoctistes: Regne definit per exclusió. Inclou microorganismes eucariòtics, fongs aquàtics, mixomicets, laberintulomicets, protozoos i algues eucariòtiques .

    En resum, són eucariòtics, aerobis, amb respiració mitocondrial. Tenen undulipodis (flagels amb estructura 9+2). Són de vida principalment aquàtica.

    Fongs: Caracteritzats per produïr espores, manquen d'undulipodis en qualsevol fase del seu cicle vital. El seu cos està format per un conjunt de filaments (miceli) formats per cèl·lules amb un o més d'un nucli. Són heteròtrofs i principalment aerobis.

    Animals: Inclou els antics metazoos. Són multicel·lulars, heteròtrofs, diploids i es desenvolupen per anisogàmia, a partir d'una plàstida.

    Plantes: Multicel·lulars, eucariòtiques i de reproducció sexual. Tenen plastidis amb clorofil·les A i B, i també xantofites i pigments carotenoides. Es conéixen més de 500.000 espècies. Són principalment terrestres. Inclouen organismes vasculars i no vasculars.

    • No vasculars: Briòfits (Molses i Hepàtics)

    • Vasculars

    -Pteridòfits (Falgueres, Cues de cavall)

    -Espermatòfits (Gimnospermes, Angiospermes (plantes amb flor))

    La característica fonamental de les plantes és que el zigot es desenvolupa i produeix un embrió que dona lloc a una planta. Poseeixen alternança de generacions. Una generació productora d'espores (esporofítica) i una altra generació productora de gamets (gametofítica)

    En resum, direm que els vegetals són tots els organismes que tenen fotosíntesi oxigènica, i inclouen alguns monera, les algues i les plantes.

  • PAPER DELS VEGETALS EN LA BIOSFERA

    • Els vegetals són importants per diverses raons:

    • Van produïr una atmósfera rica en oxígen i unes capes superiors riques en ozó que protegeixen la Terra de radiacions exteriors.

    • Són la font de producció primària.

    • Constitueixen la base de totes les cadenes tròfiques.

    • Són els responsables del manteniment del nivell d'oxígen en la atmósfera.

    • Produeixen els hàbitats per als animals.

    • Protegeixen el sól de l'erosió.

    • Contribueixen a la regulació hidrológica del planeta.

    A més, gràcies als fongs s'incorpora la materia morta al cicle dels nutrients.

  • IMPORTANCIA DELS VEGETALS PER A LA HUMANITAT

    • L'home utilitza els vegetals per a la seua alimentació, per a l'el·laboració d'objectes quotidians (paper, plàstics), per a la decoració, per motius culturals o religiosos, etc.

  • EL DOMINI DE LA BOTÁNICA

    • La botánica estudia els vegetals i els fongs. És una de les ciències més antigues. El primer text conegut és de l'època d'Assurbanipal. La botánica va tindre el seu auge en la Grècia Clásica i a partir del segle XIX.

    Les disciplines més importants de la botánica són:

    • Morfologia: Estudia la forma dels vegetals

          • Anatomia: Forma interna

          • Organografia: Forma externa

    • Fisiologia: Estudia la funció dels vegetals.

    • Sistemàtica: Estudia l'afinitat entre els vegetals. Estableix un sistema de classificació.

    • Ecologia botánica: S'ocupa de la distribució de les plantes, relacions amb el medi ambient, etc.

    TEMA 2. NIVELLS D'ORGANITZACIÓ

  • DE L'ORGANITZACIÓ UNICEL·LULAR A LA PLURICEL·LULAR

  • NIVELLS D'ORGANITZACIÓ

  • NIVELLS D'ORGANITZACIÓ I REGNES

  • DE L'ORGANITZACIÓ UNICEL·LULAR A LA PLURICEL·LULAR

    • Les primeres formes de vida eren unicel·lulars i procariotes, i poc a poc anaren apareguent organismes més complexos, fins arribar a les plantes, que són les formes més complexes entre els vegetals, amb molta diferenciació cel·lular i una rica morfología externa.

    Durant aquest procés hi ha fites importants; la més destacada és l'aparició de la paret cel·lular, una de les principals característiques dels vegetals.

  • NIVELLS D'ORGANITZACIÓ

    • PROTÒFITS

    -Unicel·lulars o agregats poc coherents de cèl·lules sense especialització funcional.

    TAL·LÒFITS

    -Pluricel·lulars amb divisió del treball entre cel·lules i jerarquia de funcions. Poiquilohidres

    CORMÒFITS

    -Pla estructural del cos vegetatiu (corm) en dos parts fonamentals: brot (tija i fulles) i arrels.

    • PROTÒFITS

    -Unicel·lulars: Poden ser inmóbils (corals) o mòbils (monadals), depenent si tenen flagels o no. La seua forma és en la seua majoria esférica, encara que també apareixen formes més diferenciades.

    -Cenobis: Formats per l'agrupació de cèl·lules en una matriu gelatinosa. Les cèl·lules no estableixen comunicació entre elles. Inclouen un grup especial amb forma filamentosa, que pot produïr, si es trenca, una falsa ramificació

    -Consorcis: Formats per l'agrupació de cèl·lules de forma postnatal, al contrari que en els cenobis, on l'agrupació és congénita.

    -Plasmodis: Formats per l'unió de cèl·lules independents que formen una massa citoplasmática amb diversos nuclis

    Inclouen els grups dels mixomicets.

    -Pseudoplasmodis: Variant dels plasmodis on les cèl·lules no perden la seua individualitat.

    • TAL·LÒFITS

    Són organismes pluricel·lulars amb divisió del treball entre cèl·lules i jerarquia de funcions. Són poiquilohidres (la seua temperatura interna depén de la temperatura del medi). La seua part fonamental és el tal·lus. És el cos vegetatiu pluricel·lular no diferenciat amb un eix vascularitzat (tija), fulles i arrels, que pot ser fil·lamentós o laminar, i no disposa de mecanismes de regulació del seu contingut hídric.

    -Colònies: Agrupacions de cèl·lules originades a partir d'una cèl·lula mare. Representen la transició entre protòfits i tal·lòfits. Contenen algunes cèl·lules que s'especialitzen en la reproducció.

    -Filaments: Es produeixen per un procés d'encadenament cel·lular. Les cèl·lules es dividiesen seguint el mateix pla de divisió i queden unides. Si es canvia aquest pla, es produeixen vertaderes ramificacions

    Es poden produïr diverses formes, com tal·lus laminars, estructures sifonals (un sol compartiment cel·lular amb milers de nuclis) i estructures plectènquimes (falsos teixits)

    -Hístics: Tal·lòfits més complexos en quant a morfología externa

    • BRIÒFITS

    Presenten una falsa tija, anomenada caulidi, i unes falses fulles, els fil·lidis. També són poiquilohidres.

    • CORMÒFITS

    Organismes constituits per un corm; és a dir, una estructura multicel·lular diferenciada en brot (tija i fulles) i arrels.

    *La conquesta de la terra ferma:

    Els protòfits i els tal·lòfits són organismes que necesiten viure en ambients aquàtics i humits.

    Els cormòfits s'adaptaren a la terra ferma gràcies a l'aparició d'una pel·lìcula impermeable formada per cutina i suberina, que envolta tot l'organisme i que cubreix l'epidermis.

    Tanmateix desenvoluparen mecanismes que permeten l'intercanvi de gassos entre l'exterior i l'interior (estomes), mecanismes per captar l'aigua del sól (arrels) i teixits conductors per transportar aigua per tota la planta.

    També desenvoluparen teixits de sosteniment, formats per lignina.

    Es produeix una reducció de la fase gametofítica i una desaparició de la fase móbil, al mateix temps es desenvolupen estructures protectores per als gametòfits i esporòfits.

  • NIVELLS D'ORGANITZACIÓ I REGNES

    • CONCLUSIONS TEMA 2

    • Les primeres formes de vida eren molt simples

    • La forma d'organització més simple és la unicel·lular esférica

    • Al llarg de la història de la vida s'observa un desenvolupament en la organització

    • Els protòfits estàn constituits per organismes unicel·lulars o agregats simples de cel·lules

    • Els tal·lòfits són estructures pluricel·lulars

    • Els briòfits són un grup especial

    • La màxima complexitat es dona en els cormòfits

    TEMA 3. EL SISTEMA RADICAL

  • L'ARREL. FUNCIONS

  • ESTRUCTURA DE L'ARREL

  • RAMIFICIACIÓ I TIPUS D'ARRELS

  • MODIFICACIONS DE L'ARREL

  • FUNCIONS DE L'ARREL

    • Generalment l'arrel és un òrgan subterrani i no visible. Té geotropisme positiu (penetra cap a l'interior de la terra). Es forma a partir de la llavor, la qual té una part anomenada radícula, que donarà lloc al sistema radical. Les arrels poden arribar a tamanys enormes, inclús de 50 metres, encara que també hi ha plantes que no tenen arrels.

    Les funcions de les arrels són molt variades:

    • Serveixen de fixació de la planta al sól

    • Absorbiesen l'aigua del subsól. Ha d'haver un equilibri entre la superficie d'absorció i transpiració, si no les plantes es sequen. De vegades l'absorció d'aigua es veu afavorida per l'associació de les arrels amb alguns fongs, amb els qual formen micorizes, que augmenten la superficie d'absorció.

    • Emmagatzemen substancies de reserva

    • Condueixen aigua i soluts

    • Sintetitzen hormones. Les arrels són les principals fonts de citoquinines i giberelines.

  • ESTRUCTURA DE L'ARREL

    • *ÀPEX RADICAL, compost per distintes zones:

    -Caliptra: Formada per cèl·lules parenquimàtiques adultes. La seua funció és la de protegir un grup de cèl·lules meristemàtiques que constitueixen el meristema apical. Aquestes cèl·lules produeixen una substància (mucigel) que es segrega a l'exterior i que lubrica i facilita la penetració de l'arrel en el sól. Les cèl·lules més internes de la caliptra són les responsables del geotropisme positiu

    -Zona de divisió:

    • Centre quiescent: Cèl·lules inactives, aturades en la fase G1 de la divisió cel·lular. Es dividiesen cada 15 o 20 dies. La funció principal d'aquest centre és la de proveir cèl·lules al meristema apical.

    • Meristema apical: Produeix fins 20.000 cèl·lules cada dia. És el responsable del creixement de l'arrel.

    -Zona de elongació: Es sol iniciar a partir de 4 o 5 mm de l'àpex, i sol ser una zona llisa de cèl·lules allargades i vacuolades. Les cèl·lules allargades donen com a conseqüència la penetració en el sól de fins 4 cm al dia. En aquesta zona s'inicia el procés de diferenciació cel·lular.

    -Zona de maduració: Trobem els péls radicals, de vida breu (desaparèixen conforme s'allunyen de l'àpex). Els péls s'originen a partir de la capa més externa de la cèl·lula (rizoderma=epidermis), no tenen cutícula ni estomes (absorció més eficient). A partir de la rizoderma per divisió asimétrica es formen dos cèl·lules. La més xicoteta passa a ser part del rizoderma, i la més allargada és la cèl·lula inicial del pél radical o tricoblast. Hi ha plantes que careixen de péls radicals (acuàtiques o que formen microrizes). La vida de la rizoderma és curta, i és substituida per altre teixit protector, format per cèl·lules suberificades, anomenat exoderma.

    -Anatomia de l'arrel: Dins l'endoderme hi ha una capa de cèl·lules anomenada pericicle, i que te una funció fonamental, que és la formació de les arrels secundàries a més de la formació de la periderma. Més cap a l'interior hi ha dos teixits: el xilema (forma estrelada) i el floema (entre les aristes de l'estrela). Segons el xilema hi ha diversos tipus d'arrels: diarca, triarca, tetrarca, poliarca, etc.

    *ZONA MADURA

    Estructura secundària, també anomenada regió suberosa. No està present en totes les plantes.

    A partir del parènquima, entre el xilema i el floema, s'origina un nou teixit: el càmbium vascular, que creix fins que forma un anell circular més o menys perfecte. L'activitat del càmbium produeix xilema cap a l'interior i floema cap a l'exterior, produint un creixement en diàmetre, que fa que el còrtex es trenque.

    Aleshores es forma la periderma, que és un teixit protector de cèl·lules suberificades. La estructura final és molt semblant a la de la tija, excepte per la forma estrelada del xilema primari.

  • RAMIFICACIÓ I TIPUS D'ARRELS

    • A partir de la radícula en un embrió es desenvolupa l'arrel principal, que creix i dóna lloc a arrels laterals (arrel axonomorfa).

    Les arrels laterals es formen a partir del pericicle, dins l'endoderma. Les arrels laterals primàries creixen oblicuament a la principal, però ja les secundàries creixen en totes direccions, donant un sistema inclús més ramificat que les fulles.

    Les arrels es poden desenvolupar en llocs i moments atípics. Tipus d'arrels són les adventícies, les arrels fasciculades o els brots radicals (tijes que es formen a partir d'arrels)

  • MODIFICACIONS DE L'ARREL

    • Les arrels es modifiquen per adaptar-se a les condicions ambientals.

    • Arrels respiratòries (Pneumatòfors): En plantes acuàtiques. Permeten que la planta puga absorbir gassos.

    • Arrels reservants: Especialitzades en emmagatzemar nutrients.

    • Arrels contràctils: Es contrauen, i així poden ajudar a soterrar el bulb.

    CONCLUSIONS TEMA 3

    • Les arrels són òrgans especialitzats per a la fixació, absorció, emmagatzematge i conducció.

    • Les gimnospermes i dicotiledònies produeixen sistemes radicals axonomòrfics.

    • El meristema apical està protegit per una caliptra.

    • Moltes cèl·lules epidèrmiques de l'arrel desenvolupen péls que augmenten la superficie d'absorció.

    • L'endoderma constitueix una barrera que controla l'entrada de soluts en el sistema conductor de la planta.

    • Generalment el xilema primari ocupa el centre del cilindre vascular i poseeix crestes radicals que alternen amb feixos del floema primari.

    • Generalment les arrels laterals s'originen en el pericicle i s'obrin camí a través del còrtex i rizodermis.

    • Les arrels es modifiquen per a asumir funcions especials.

    TEMA 4. LA FULLA

  • FUNCIONALITAT I IMPORTANCIA

  • TIPUS FOLIARS

  • LA FULLA TÍPICA

  • DURACIÓ DE LES FULLES

  • FUNCIONALITAT I IMPORTANCIA

      • Captar la llum solar per realitzar la fotosíntesi.

      • Intercanvi de gassos a través d'unes obertures especialitzades per on s'estableix un corrent continu de vapor d'aigua que prové del sól

      • Protecció. Hi ha fulles especialitzades en la protecció d'altres òrgans, com els meristemes apicals de les tijes.

      • Reproducció. Les fulles són portadores de les estructures reproductores en les plantes.

  • TIPUS FOLIARS

    • -Cotilèdons: Primeres fulles en aparèixer. Fulles embrionals, de nombre variable i vida curta. La seua funció inicial és la d'emmagatzemar nutrients, encara que al eixir a la superficie es fan fotosintètics.

    -Catafil·les: De reduïdes dimensions, generalment incolores. Consistència membranosa o ceriàcea. També s'anomenen esquames. Són les úniques fulles que tenen rizomes. Es consideren també catafil·les les fulles que protegeixen les gemmes (esquames gemmàries)

    -Nomofil·les: Fulles vegetatives normals, encarregades de la fotosíntesi. De color verd.

    -Hipsofil·les (Bráctees): Semblants a les catafil·les però de coloració distinta i majors dimensions. Són totes les fulletes que es formen per influorescències.

    -Antofil·les: Intervenen en la formació de la flor. Inclouen els sèpals, petals, estams i carpels.

    -Esporofil·les: Fulles portadores d'esporangis (en falgueres, per eixemple)

  • LA FULLA TÍPICA

    • En l'àpex foliar aparèixen unes protuberàncies, a partir de les quals creix la fulla en longitud (creixement acroplàstic). En la base de les protuberàncies creix un cordó de procàmbium que es desenvolupa cap a l'interior de la fulla i estableix connexió amb el sistema conductor de la planta, i formarà les vies conductores de la fulla, diferenciant-se en xilema i floema.

    La fulla està formada per una expansió laminar (limbe), amb un maneguet anomenat pecíol, eixamplat en la base (base foliar)

    El limbe presenta estructura dorsiventral, amb anvers (part anterior) i revers (part posterior), on es localitzen els estomes i s'aprecien els nervis de la fulla. El limbe pot ser sencer o dividit.

    Els nervis són les vies conductores de la planta. Amb xilema i floema. El conjunt de nervis és la nervadura foliar, que pot ser de diversos tipus:

    A més poden formar-se beines o estipules, que són estructures de protecció.

    *FILOTAXI

    És la disposició de les fulles sobre les tijes

    • Aillades en la tija

    • Oposades

    • Situades en un entrenús. Fulles verticil·lades

    *ANATOMIA DE LA FULLA

    -Epidermis: Capa superficial formada per cèl·lules en disposició compacta i coberta per una capa de cutina (cutícula), una substància impermeable i que limita el pas de gassos i aigua. La cutícula està formada per més substancies, com ara la cera o la cel·lulosa. Evita la dessecació i protegéis dels agents externs. La cutícula te unes obertures (estomes) a través de les quals es produeix l'intercanvi de gassos. Es poden trovar en l'epidermis superior i inferior.

    -Mesofil·le: Constituit per cèl·lules parenquimàtiques, amb una diferenciació basada en les funcions que ha d'assumir el parènquima. La banda inferior del mesofil·le té un parènquima que deixa grans buits entre les cèl·lules (llacunar). Aquestos buits formen un gran espai d'aire en comunicació amb els estomes i facilita l'intercanvi de gassos. La banda superior està formada per un parènquima en pallissada, que afavoreix la fotosíntesi.

  • DURACIÓ DE LES FULLES

    • Hi ha plantes on les fulles duren molt pocs dies i altres on les fulles poden durar tota la vida de la planta.

    • Plantes de fulles perennes: No perden la fulla cada any (Perennifòlies)

    • Plantes de fulles caduques: Les fulles duren menys d'un any (Caducifòlies)

    • Plantes Marcescents: Les fulles es sequen en la tardor però no arriben a caure.

    Les fulles perennes són més costoses de fabricar, mentre que les caduques es formen més ràpidament i no suposen una despesa important desfer-se d'elles.

    La caiguda de les fulles caducifòlies està determinada per la temperatura i per la relació de la duració del dia respecte a la nit.

    CONCLUSIONS TEMA 4

    • La funció més important de la fulla és absorbir la llum per a la fotosíntesi.

    • Les fulles s'originen com protuberàncies en les gemmes, i presenten un creixement limitat.

    • La majoria de les fulles de les dicotiledònies estan composades per un pecíol i un limbe.

    • El mesofil·le de la fulla està especialitzat per a efectuar la fotosíntesi.

    • La fulla està recorreguda per vies conductores, amb xilema cap a l'anvers i floema cap al revers.

    • En la majoria de les monocotiledònies, la fulla està formada per un limbe i una beina que envolta la tija.

    • Les característiques ambientals de l'hàbitat poden condicionar la morfologia i anatomia de la fulla.

    • Les fulles poden modificar-se per adaptar-se a diverses funcions especifiques.

    • La vida de les fulles varia de menys d'un any a molts segles.

    • En moltes plantes l'abscissió foliar està precedida per la formació d'una zona d'abscissió en la base del pecíol.

    TEMA 4B: LA TIJA

  • ORGANITZACIÓ VEGETATIVA DELS CORMÒFITS

  • ORGANITZACIÓ VEGETATIVA DELS CORMÒFITS

    • *INTRODUCCIÓ

    -Tija: Prolongació aèria de l'arrel. El seu origen està en la plúmula de l'embrió. Te geotropisme negatiu en general (creix fugint de la terra)

    Es pot distinguir una tija d'un arrel perqué te fulles, nussos i entrenussos, i l'àpex de la tija no te caliptra.

    *FUNCIONS

    • Soportar les fulles

    • Estructura tridimensional i suport dels òrgans fotosintètics

    • Conducció dels nutrients

    • Emmagatzematge de substàncies de reserva

    Hi ha tijes que es modifiquen morfològicament per l'emmagatzematge (tijes reservants), com per eixemple la creïlla.

    En les plantes retamoides la fotosíntesi te lloc a la tija.

    *ESTRUCTURA DE LA TIJA TÍPICA

    -Àpex caulinar: És l'extrem de la tija, on es verifica el creixement inicial i on es formen els primordis foliars i els primordis de les gemmes.

    No hi ha caliptra, però sí una estructura protectora formada per catafil·les. A l'extrem es trova el meristema, a partir del qual s'originarà la resta de teixits de la tija.

    El meristema apical presenta una estructura TÚNICA-CORPUS, amb dos grups de cèl·lules. El més intern, format per una massa de cèl·lules que es divideix en totes direccions (corpus). Está envoltat per una capa de cèl·lules que solament es divideixen anticlinalment (perpendicular a la superficie), que donarà lloc a la protoderma.

    Al allunyar-se de l'àpex caulinar, podem observar la diferenciació.

    -Protoderma: Teixit protector originat de la capa més externa de la túnica. És un teixit de transició. Si aquesta capa es trenca, és irremplaçable, no hi ha cèl·lules que la puguen substituir.

    -Procàmbium: Teixit de transició que produirà els teixits vasculars.

    La resta de teixits són parenquimàtics (meristema fonamental)

    El creixement de la tija és en longitud, allargant els entrenussos. De vegades en la zona basal de l'entrenús es conserva meristema, que segueix produint creixement.

    A partir del procàmbium es desenvolupen teixits vasculars primaris (xilema i floema primaris)

    *CREIXEMENT SECUNDARI

    Es forma una capa contínua circular que recorre tota la tija (càmbium vascular), són cèl·lules que es divideixen produint cèl·lules cap a l'exterior (floema secundari) i cap a l'interior (xilema secundari)

    El xilema secundari presenta funcions de transport (traquees i traquidies), de sosteniment (fibres) i d'emmagatzematge.

    En el procés de formació del xilema secundari es produeix la mort de la cèl·lula. Les cèl·lules encarregades del sosteniment i el transport són les traqueides. La paret cel·lular d'aquestes s'engruixa amb lignina per augmentar la seua resistencia.

    Les cèl·lules del xilema moren en el seu procés de diferenciació i es produeix una entrada d'aire. Les cèl·lules del voltant de les traquees produeixen unes invaginacions que penetren a les traquees per uns porus; són les tíl·lides, que estàn plenes de substàncies colorants. També hi ha flobafens, un conjunt de substàncies que donen coloració fosca, resistància antibiótica i de vegades tenen substàncies inorgàniques. La formació de les til·lides és més important en les plantes amb molt parènquima envoltant les traquees.

    El xilema del duramen no és funcional, però sí ho és el xilema que el cobreix, de coloració més clara, anomenat albeca.

    Hi ha també arbres d'albura, que no formen duramen, com els xops.

    Una de les conseqüències del creixement secundari és la formació d'anells de creixement. L'estudi d'aquests anells ens dóna informació valuosa sobre el moment en que es va formar el propi anell (Dendrocronologia), i ens permet estudiar el clima de èpoques en les que no tenim registre climàtic.

    *EL CÒRTEX. FORMACIÓ DE LA PERIDERMA

    Cap a l'exterior el càmbium produeix floema, que s'encarrega de transportar substàncies i emmagatzemar-les. El floema està format per tubs cribosos, parènquima i plaques d'esclerènquima. Per baix de l'epidermis es produeix un càmbium especial, el càmbium suberògen o fel·lògen, i així cap a l'exterior es produeixen cèl·lules suberificades que constitueixen la capa anomenada súber o fel·loma, que és una capa protectora. Cap a l'interior es produeix una capa de cèl·lules parenquimàtiques verdes, el fel·loderma. El conjunt de fel·loderma, càmbium suberògen i súber s'anomena periderma. Així la epidermis queda aillada per fora i privada d'aigua per dins, i per això mor.

    *TIPUS DE RAMIFICACIÓ

    Les tijes no creixen indefinidament, sinò que es ramifiquen. En funció del grau de ramificació, el nombre d'eixos, la disposició de les rames, la intensitat de creixement i la orientació es parla de l'hàbitat de la planta.

    En funció de l'orientació del creixement diferenciem dos tipus de tijes:

    Quan un simpòdic sembla un monopòdic s'anomena caulòmer.

    -Macroblasts: Entrenussos llargs. Creixement indefinit. Creen una gran estructura tridimensional per tindre la major superficie posible

    -Braquiblasts: De reduida dimensió. Entrenussos curts. Produeixen fulles però molt a sovint s'especialitzen en produir flors. Es desenvolupen a partir de les gemmes axilars dels macroblasts

    *MODIFICACIONS DE LA TIJA

    -Circells: Tijes que s'han adaptat a ancorar la planta a algun suport. Estructures enroscades primes, sensibles al contacte, prènsils. De vegades sofreixen un procés d'engruixament i es convirteixen en autèntics garfis o ventoses.

    -Estolons: Tijes que creixen horitzontals sobre terra, en els nussos produeixen fulles i arrels.

    -Cladodis: Tijes aplanades fotosintètiques que porten petits catafil·les. El cladodi autèntic és de creixement indefinit, mentre que el fil·lodadi te un creixement limitat i forma de fulla.

    -Espines i agullons: Poden ser d'origen foliar, caulinar o radical. Tijes lignificades completament, agudes i punxegudes.

    -Rizomes: Tijes subterrànies de creixement horitzontal. Són grosses, carnoses, llenyoses i porten esquames. També poden desenvolupar arrels.

    -Tijes suculentes: Tijes molt engruixides per hipertrofia d'un parènquima acuífer. Són els cactus.

    -Tubercles caulinars: Tijes engruixides per a l'emmagatzematge, multiplicació vegetativa, etc. Es distingueixen dels tubercles radicals en que tenen gemes que poden formar fulles.

    CONCLUSIONS TEMA 4B

    • El àpex vegetatiu de la major part de les plantes amb flor presenta un tipus d'organització túnica-corpus.

    • L'estructura primària de la tija comprén: medul·la, xilema primari, procàmbium, floema primari, còrtex i epidermis.

    • Totes les gimnospermes i la major part de les dicotiledónies presenten creixement secundari.

    • El creixement secundari és el resultat de l'activitat dels càmbiums vascular i suberògen.

    • El càmbium vascular està format per cèl·lules inicials fusiformes i radials.

    • El càmbium suberògen dóna lloc a un teixit protector anomenat periderma.

    • Les capes de creixement que corresponen als increments anuals per creixement s'anomenen anells anuals.

    • En moltes plantes el duramen no conductor és visiblement distint de l'albeca conductora.

    TEMA 5: ADAPTACIONS

  • FACTORS ECOLÒGICS

  • ADAPTACIONS A LA TEMPERATURA

  • ADAPTACIONS A LA LLUM

  • ADAPTACIONS A L'AIGUA

  • ADAPTACIONS EN LA NUTRICIÓ

  • ADAPTACIONS AL FOC

  • FACTORS ECOLÒGICS

    • *FACTORS CLIMÀTICS

    -Quantitat de precipitacions: El tipus de planta canvia depenent del tipus de clima i de la quantitat de precipitacions.

    -Temperatures: La temperatura és un element clau en les reaccions químiques de la planta. Fins i tot la fotosíntesi s'interrumpeix a temperatures molt altes o molt baixes.

    *FACTORS EDÀFICS

    Relacionats amb el sól. El sól és la interacció entre la roca mare i els éssers vius. Es divideix en estrats amb diferents característiques físiques i químiques.

    El sól regula la quantitat d'aigua, la penetració de la planta en ell, etc. Altre aspecte important és el pH. La major part dels sols tenen un pH entre 6-7, però també hi ha sóls àcids (fins a pH 3) en els quals és limita molt la disponibilitat d'alguns nutrients fins de vegades a nivells tòxics, encara que hi ha plantes adaptades a aquest tipus de sól, les ericàcies (brucs), també hi ha sóls alcalins (pH >8), en els quals els ions Ca solen reaccionar amb el fosfat i es produeixen deficiències en la quantitat de fosfat del sól.

    També te importància la naturaleza del la roca mare, que pot ser silícia o calcaría.

    *FACTORS BIÒTICS

    Relacions amb altres organismes

    -Mutualisme: Relacions de cooperació entre organismes. Fongs i algues, orquidees i insectes, lleguminoses i bacteris fixadors de nitrogen, etc.

    -Competència: Les plantes competeixen entre elles, ja que dos espècies distintes no poden coexistir compartint els mateixos nutrients.

  • ADAPTACIONS A LA TEMPERATURA

    • Les temperatures altes afavoreixen transpiracions altes (pèrdua d'aigua) i viceversa. Moltes plantes s'han adaptat als cicles anuals de temperatura dels distints territoris. Raunkiaer establí una classificació de formes vitls que es fonamenta en la duració de la vida dels brots i la morfología de les gemmes en temps adversos.

    • Fanerófits: Plantes amb les gemmes situades per damunt dels 25-50 cm (arbres)

    • Camèfits: Plantes amb les gemmes per baix de 25-50 cm

    • Hemicriptòfits: Plantes amb les gemmes a nivell de terra

    • Geòfits: Plantes amb les gemmes soterrades

    • Teròfits: Plantes que passen l'època desfavorable en forma de llavor

    • Hidròfits: Les gemmes estàn dins l'aigua

    *PLANTES C4

    Són un tipus especial de planta. Presenten anatomia Vivanz o anatomia foliar en corona. Els feixos conductors són més grans de l'habitual. Presenten molts plastidis, grans i conspicus. Envoltant la veina estàn les cèl·lules del mesofil·le distribuides molt compactament.

    -Fotosíntesi C4: En la fixació del CO2 es produeix una molécula de 4 àtoms de C. Aquesta fixació es fa en les cèl·lules del mesofil·le i es produeix malat, que és exportat a les cèl·lules de la veina, on es transforma i s'incorpora al Cicle de Calvin. Aquest mecanisme és més costó energèticament, però s'obté un rendiment final superior, perqué no es produeix fotorespiració.

    Les plantes C4 són pròpies d'ambients secs, càlids i molt il·luminats.

  • ADAPTACIONS A LA LLUM

    • El dens creixement vegetal motiva que les plantes es tapen la llum del Sol unes a altres.

    -Lianes: S'enfilen sobre altres plantes per arribar als horitzons de Sol més il·luminats. Estructures poc massives i lignificades. Usen diversos sistemes per subjectar-se a alters plantes: rames divergents en forma de garfi, péls rígids, espines, agulles, arrels caulògenes, moviments de la tija, discs adhesius, etc

    -Epífits: Germinen les seues llavors en les branques altes dels arbres. El seu cicle vital es fa en altura, lluny del sól. Per captar nutrients del sól desenvolupen un velamen radicum, recipients on s'emmagatzema l'aigua, etc.

  • ADAPTACIONS A L'AIGUA

    • -Hidròfits: Plantes que viuen total o parcialment submergides en l'aigua. Les plantes submergides viuen dins de l'aigua, però la majoria floreix fora de l'aigua. També hi ha plantes flotants, amb arrel móvil o fixa. Les plantes amfíbies presenten una part aèria i una part acuática amb morfologies distintes. Els helòfits són plantes amb la part inferior submergida, però la major part viu fora de l'aigua. Les plantes submergides tenen problemes per captar gassos, perqué la concentració d'aquestos en l'aigua és més baixa. Per aixó necessiten d'adaptacions. Les cutícules són poc desenvolupades, no solen tindre estomes, tenen grans superficials foliars (dividint les fulles en filaments molt fins; fulles laciniades). Tenen uns conductes interns plens d'aire que posen en contacte les parts que absorbeixen gassos amb la resta de la planta.

    De vegades les arrels només tenen funció de sujecció, i l'absorció d'aigua i sals minerals es fa a través de l'epidermis.

    Els vassos conductors es disposen de forma molt compacta en el centre de la tija, perqué les plantes acuàtiques han de suportar grans forçes de tracció.

    Desenvolupen unes arrels anomenades pneumatófors, que poden pujar fins la superficie per captar aire.

    -Higròfits: Plantes que viuen en atmosferes molt humides (pluvisilves i ambients ombrejats). Els lindes de les fulles són grans, prims, tendres i sucosos. Tenen cutícules molt fines. Els estomes no estan afonats respecte a l'epidermis. Els sistemes vascular i radical estàn poc desenvolupats.

    -Xeròfits: Plantes que viuen en ambients secs. De fulles menudes i verdes tot l'any. El mesofil·le està format per cèl·lules menudes i de paret grossa, molt reforçades amb esclerènquima. Cutícules grosses, epidermis pluriestratificades, revestiments cérics, resinosos i fins i tot calcàris, enfonsament dels estomes, existencia de cambres amb atmosfera més humida que en la superficie. S'adapten a la direcció de la llum per evitar l'incidència perpendicular d'aquesta. Són freqüents també les espines, que procediesen la majoria de modificacions de les fulles, i constitueixen una defensa contra els herbívors. Una altra adaptació és la suculencia (emmagatzematge d'aigua en teixits especialitzats, arrels o fulles)

    -Plantes CAM: Metabolisme àcid de les cacaulàcies. Per la nit, per mig de la PEP Carboxilasa s'absorbeix el CO2 i es transforma en malat. El malat s'acumula en els vacuols. Durant el dia els estomes estàn tancats i la planta realitza la fase lluminosa de la fotosíntesi utilitzant el malat que te emmagatzemat.

  • ADAPTACIONS EN LA NUTRICIÓ

    • La major part de les plantes absorbiesen els seus nutrients a través de les arrels. Però alguns viuen en medis deficitaris i han buscat sistemes alternatius per augmentar la seua dieta nitrogenada. Fotosintetitzen de la mateixa forma, però aconsegueixen el nitrògen de formes diferents. Són plantes carnívores, com la Diomea.

    Altres plantes segreguen substàncies apegalosses per mig de péls i segreguen també els sucs digestius i absorbeixen el producte de la digestió.

    *ADAPTACIONS A LA SALINITAT

    Hi ha ecosistemes en els quals les altres concentracions de sal exerceixen una gran toxicitat sobre les plantes.

    Hi ha plantes que adapten la seua presió osmótica, i consegueixen pressions osmòtiques suficientment altes.

    Algunes plantes absorbeixen l'aigua i la sal conjuntament i desenvolupen glàndules secretores per a eliminar la sal.

    Altres plantes abandonen la nutrició autotrófica i es fan parcial o totalment paràsites.

    -Hemiparàsits: Parcialment paràsits. Presenten estructures anomenades haustaris (en lloc d'arrels. Conecten amb l'hospedant i permeten el pas de substàncies.

    -Holoparàsits: Totalment paràsits. Cuscuta, Raflesiàcies.

  • ADAPTACIONS AL FOC

    • Algunes plantes es veuen afavorides pel foc, inclús algunes necessiten el foc per completar el seu cicle vital.

    • Antracòfits: Plantes que colonitzen els llocs cremats (Galactites)

    • Piroresistents: Presenten adaptacions, estructures que suposen avantatges en la mesura en que poden resistir el foc

    • Piròfits: Clar avantatge en la competència després dels incendis

    • Piròfils: Necessiten el foc per complir el seu cicle vital. Afavoreixen la propagació del foc mitjançant la seua propia inflamabilitat

    *MECANISMES DE REGENERACIÓ

    -Espècies rebrotadores: Es regeneren per rebrot. Es destrueix la major part de l'aparell aèri de la planta. Per regenerar-lo disposen de reserves de nutrients i d'aigua. Ex: Erica seuparia i Erica arborea. Adopten distints tipus de protecció: per l'escorça (escorça térmicament aillant e incombustible (surera)) o subterrània (estructura rebrotadora soterrada)

    -Espècies germinadores: Regeneració més lenta que les rebrotadores, perqué necessiten condicions ambientals favorables.

    CONCLUSIONS TEMA 5

    • Els cormòfits s'adapten a les distintes condicions ambientals modificant les característiques del corm

    • Els principals factors ambientals per als cormòfits són la temperatura, l'aigua, la llum i la disponibilitat de nutrients

    • L'adaptació a les condicions d'abastiment d'aigua permet diferenciar hidròfits, higròfits i xeròfits

    • Les plantes enfiladisses i les lianes constitueixen formes adaptades a la competència per la llum

    • Les plantes carnívores completen la dieta nitrogenada amb la cacera de petits animals

    • Moltes plantes presenten caràcters avantatjosos evolutivament en resposta al foc

    • Algunes plantes presenten una anatomia foliar particular relacionada amb la fotosíntesi C4

    TEMA 6. SIMBIÒSI

  • CONCEPTE SIMBIÒSI-MUTUALISME

  • CARACTERÍSTIQUES DE LA SIMBIOSI

  • SIMBIOSI I EVOLUCIÓ

  • CONCEPTE SIMBIOSI-MUTUALISME

    • Concepte introduit per Bary (1879)

    Simbiosi significa vida conjunta d'organismes. La simbiosi, en el sentit donat per Bary, inclou la simbiosi mutualista i les relacions parasítiques.

    La simbiosi mutualista implica vida conjunta, mentre que el mutualisme en sentit estricte, només implica cooperació, sense vida conjunta.

  • CARACTERÍSTIQUES DE LA SIMBIOSI

    • *SEGONS LA MIDA RELATIVA DELS SIMBIONTS

    -Hospedant: El simbiont més gran (Hostatger)

    -Hospe: El simbiont més menut (Hostatge)

    *SEGONS LA POSICIÓ

    -Ectosimbiosi: L'hospe està fora de l'hospedant

    -Endosimbiosi: L'hospe està dins l'hospedant

    *SEGONS LA NECESSITAT RELATIVA

    -Obligada: Necessitat fisiològica o ecológica

    -Facultativa

    *SEGONS LA DURACIÓ I ESTABILITAT

    -Estables: Perduren molt de temps (com el cas dels líquens)

    -Temporals o ocassionals

    *SEGONS LA PERPETUACIÓ

    Reproducció per separat o de forma conjunta

    *SEGONS LA ESPECIFICITAT I RECONEIXEMENT

    Els organismes simbionts tenen mecanismes químics de reconeixement per seleccionar els organismes adequats per fer simbiosi

    *SEGONS ELS MODES D'INTERACCIÓ

    De tipus genètic, metabòlic i sobre tot biotròfic

    *SEGONS LA INTEGRACIÓ

    La morfología dels simbionts canvia depenent de la simbiosi, o es manté igual

  • SIMBIOSI I EVOLUCIÓ

    • En el curs de l'evolució i gràcies al registre paleontològic sabem que la simbiosi ha tingut un paper important.

    El problema de la absorció de substàncies del sól es va solucionar per l'associació de les plantes amb una sèrie de fongs

    -Teoria endosimbiòtica (Margulis): Una gran part de les cèl·lules eucariòtiques procedeixen de simbiosi amb procariòtiques.

    -Origen dels plastidis: Els plastidis són orgànuls de color verd, i en la seua membrana es situa la clorofil·la. Les abundants semblançes entre els plastidis i els procariotes fa pensar que els plastidis deriven evolutivament de cèl·lules procariotes.

    CONCLUSIONS TEMA 6

    • El concepte de simbiosi inclou tant les relacions mutualístiques com les parasítiques

    • A l'hora de considerar qualsevol relació simbiòtica cal considerar la posició i necessitat dels simbionts, la duració i estabilitat, la perpetuació, l'especificitat i reconeixement, i els modes d'interacció entre els simbionts

    • Les teories més modernes apunten al fet que la simbiosi constituiria un important factor evolutiu

    • Segons la teoria de l'endosimbiosi seriada (SET) la cèl·lula eucariótica s'hauria originat mitjançant diversos processos de simbiosi

    • L'origen endosimbiòtic dels plastidis mostra una estreta correlació amb les característiques dels plastidis dels distints grups de vegetals

    TEMA 7. REPRODUCCIÓ ASEXUAL

  • MULTIPLICACIÓ ASEXUAL

  • AVANTATGES I INCONVENIENTS DE LA REPRODUCCIÓ ASEXUAL

  • MULTIPLICACIÓ ASEXUAL

    • Per a aquest tipus de reproducció només és necassària la presencia d'un organisme.

    Un clon es un conjunt d'individus originats per multiplicació vegetativa a partir d'un individu inicial. El temps de generació generalment és més curt quant més menut és el vegetal.

    *DIVISIÓ CEL·LULAR

    El cas més simple és l'escissió binaria, on una cèl·lula es divideix en dos cèl·lules idèntiques.

    *FRAGMENTACIÓ

    Es dona en organismes simples. Consisteix en la fragmentació del organisme original que es capaç de regenerar de nou un organisme complet. El punt de trencament coincideix on estàn els heterocists.

    *MULTIPLICACIÓ PER PROPÀGULS

    Estructures especials que permeten la reproducció per propagació. Les estructures es creen especificament per a separar-se i regenerar l'organisme.

    *ESPORULACIÓ

    Consisteix en la formació d'espores per a la multiplicació asexual. Les espores es formen en estructures especifiques (esporangis o esporocists)

    -Esporangis: Xicotetes estructures amb una coberta cel·lular de cèl·lules estèrils

    -Esporocists: Estructures sense aquesta coberta

    Les espores poden ser haploides o diploides, però sempre regeneren un individu idèntic al que les ha format. Generalment tenen un únic nucli, pero alguns casos (com en algunes algues) poden tenir 2 o més nuclis.

    Els esporangis s'obrin i alliberen les espores, però en ocassions no s'obrin i tot el conjunt de l'esporangi més les espores funciona com una unitat de dispersió.

    *APOMIXI

    És una degeneració de la reproducció sexual. Consisteix en la formació de llavors per via asexual. El zigot contingut a la llavor es desenvolupa com un zigot normal, amb la diferencia que aquest zigot no prové de la unió dels gàmetes masculins i femenins, com ocorre en la reproducció sexual.

    *MULTIPLICACIÓ ASEXUAL ARTIFICIAL

    És un sistema molt utilitzat per a la propagació de plantes d'interés agrícola o ornamental. La producció és molt més homogènia i és més fácil el cultiu.

    A nivell biològic també és important per a fer experiments amb una població homogènia. Hi ha plantes en les quals la reproducció asexual és la única via de reproducció possible per a elles. Existeixen molts tipus de multiplicació artificial:

    • Divisió de mata

    • Empelt

    • Esqueix

    • Amurgonament

    • Cultiu “in vitro”

  • AVANTATGES I INCONVENIENTS DE LA REPRODUCCIÓ ASEXUAL

    • *AVANTATGES

    En alguns cassos la multiplicació vegetativa pot asegurar la perpetuació de l'espècie en situacions en que en una zona determinada només hi ha plantes del mateix sexe.

    *INCONVENIENTS

    Tota la descendencia produïda per reproduciió asexual te escassa variabilitat genética. En determinades situacions és un gran avantatge, però quan les condicions ambientals cambien tota la descendència es veu afectada de la mateixa manera, disminuint així molt la probabilitat de supervivència.

    CONCLUSIONS TEMA 7

    • La productivitat dels éssers vius es manifesta pel creixement i la producció de nous individus

    • La multiplicació vegetativa (reproducció asexual) és el procés de formació de nous individus idèntics (clonació)

    • Les formes de multiplicació vegetativa són: biaprtició, mitòsi, fragmentació, esporulació i formació d'estructures especialitzades: propàguls, estolons, bulbils i tubercles

    TEMA 8. REPRODUCCIÓ SEXUAL

  • REPRODUCCIÓ SEXUAL

  • ALTERNANÇA DE GENERACIONS

  • REPRODUCCIÓ SEXUAL

    • És el procés pel qual a partir de subjectes parentals es forma un nou individu. El genoma d'aquest últim recombina el genoma dels progenitors. Les dos cèl·lules que s'uneixen per formar un nou individu s'anomenen gàmetes; són cèl·lules haploides, mòbils. El resultat de l'inió dels gàmetes és el zigot, una cèl·lula diploide immòbil.

    En cada fecundació es produeix variabilitat genética, que permet als organismes adaptar-se a distintes condicions ambientals.

    La reproducció sexual necesita un procés complementari. Per arribar al gàmete haploide es recurreix a la meiòsi, on una cèl·lula 2n dóna dos cèl·lules n, i a més es produeix recombinació genética.

    *TIPUS DE SINGÀMIA

    -Hologàmia: Tot l'organisme actua com a gàmete. No es formen cèl·lules especialitzades per a la reproducció. Propi d'algues unicel·lulars.

    -Cistogàmia: Es dona en organismes pluricel·lulars. No hi ha dferenciació de gàmetes. Dues cèl·lules vegetatives actúen com a gàmetes.

    -Merogàmia: Es diferencien cèl·lules especialitzades (gàmetes) haploides, que s'uneixen per parelles per formar el zigot. Hi ha de diversos tipus:

    • Isogàmia: Els dos gàmetes són idèntics

    • Anisogàmia: Hi ha certes diferències entre els gàmetes. Diferencies morofològiques o funcionals

    • Oogàmia: Es diferencia un gàmete femení gran immòbil, i uns gàmetes masculins menuts i mòbils. El gàmete femení atrau el masculí per l'acció de substàncies químiques

    • Tricogàmia: En algues i fongs. Hi ha un gàmete femení en l'interior d'una estructura que te una llarga prolongació (tricògina), la qual atrau els gàmetes masculins al seu extrem per produïr la fecundació

    • Sifonogàmia: Els gàmetes no s'alliberen. El gàmete masculí es transportat fins el gàmete femení mitjançant un tub (sifó) que es desenvolupa per a tal efecte. Representa una clara adaptació a la vida terrestre. Es dona en plantes superiors

    • Somatogàmia: Es dona en fongs. Consisteix en la fusió de dos cèl·lules vegetatives. En un primer pas només es produeix plasmogàmia (una sola cèl·lula amb dos nuclis). A partir d'aquesta cèl·lula binucleada es genera un nou organisme dicariota (amb dos nuclis en cada cèl·lula). Només quan l'organisme s'ha de reproduïr es produeix la cariogàmia (separació dels citoplasmes)

    En la monoèsia el mateix individu produeix gàmetes masculins i femenins. En la dièsia hi ha un organisme masculí i un altre femení.

    En el fongs hi ha homotal·lisme i heterotal·lisme. El homotal·lisme es dóna en espècies monoiques, i són autofecundables. El heterotal·lisme es dona quan la fecundació és entre tal·lus diferents.

  • ALTERNANÇA DE GENERACIONS

    • En els vegetals es produeix l'alternança entre una generació productora d'espores (esporòfit) diploide, i una generació productora de gàmetes (gametòfit) haploide. Una generació és un organisme, òrgan o conjunt de cèl·lules nascudes per mitòsi de la germinació d'una cèl·lula reproductora, la finalitat de la qual és la formació i dispersió de noves cèl·lules reproductores.

    *TIPUS DE CICLES (VEURE ESQUEMES)

    -Monogenètics: Només hi ha una generació. 2 tipus

    • Haplofàsics: Predomina la fase haploide

    • Diplofàsics: Predomina la fase diploide

    -Digenètics: Alternen dos generacions, una gametofítica (originada a partir d'una meiòspora) i una esporofítica (originada a partir d'un zigot)

    -Trigenètics: A partir de l'esporòfit (molt desenvolupat) es formen les meiòspores

    *EVOLUCIÓ DE LA DIPLOIDIA

    Els primers eucariòtics que van aparèixer eren organismes asexuals i haploides. Aquestos organismes s'uniren entre ells i formaren una cèl·lula diploide. Com a conseqüència apareéis la meiòsi per a restaurar la dotació haploide original.

    En algun moment es va donar un retard en la meiòsi. El zigot es va dividir zigòticament i pasem a tindre una estructura diploide.

    CONCLUSIONS TEMA 8

    • La reproducció sexual és un procés en el qual es formen nous individus, el genoma del qual procedéis de la recombinació del genoma dels progenitors.

    • Els tipus de reproducció sexual que es donen en els vegetals i en els fongs són: hologàmia, merogàmia, cistogàmia, isogàmia, anisogàmia, oogàmia, tricogàmia, sifonogàmia i somatogàmia.

    • Existeixen espècies monoiques i dioiques; les monoiques al mateix temps poden ser autoincompatibles.

    • La singàmia i la meiòsi són dos fenòmens que es complementen i permeten el manteniment del nombre cromosòmic. La singàmia i la meiòsi es poden donar en distints moments de la vida d'un organisme, la qual cosa dóna origen a distints tipus de cicles vitals.

    • Els vegetals i els fongs poden presentar alternança de generacions.

    • El gametòfit és la generació haploide productira de gàmetes i l'esporòfit és la generació diploide productora de espores.

    • Segons el moment en el qual es produisca la meiosi podrà haver tres tipus de cicles vitals: monogenètic (meiosi gamètica, meiosi espòrica), digenètic i trigenètic.

    • En els cicles vitals dels organismes s'observa una tendencia a la dominància de la fase diploide.

    TEMA 9. ESTRUCTURES REPRODUCTORES

  • ESTRUCTURES REPRODUCTORES I NIVELLS D'ORGANITZACIÓ

  • ESTRUCTURES REPRODUCTORES I NIVELLS D'ORGANITZACIÓ

    • -Esporòcits: apareixen en algues florigudes i fongs (organismes més primitius i simples).

    -Esporangis: En els vegetals terrestres, es desenvolupa en aquestes estructures una paret de cèl·lules que te la funció de protegir les espores del medi extern.

    -Gametòcits: No tenen cap coberta per a protegir els gàmetes de l'exterior. Hi ha masculins (espermatòcits) i femenins (oogonis). En algues i fongs.

    -Gametangis: Amb coberta protectora de cèl·lules protectores. Masculins (anteridi) i femenins (arquegonis)

    -Esporofil·les: Són fulles especialitzades en la formació d'esporangis i producció d'espores. Poden ser molt variats, verds i fotosintètics o d'altres coloracions. Hi ha de dos tipus; megasporofil·les (produeixen megàspores) i microsporofil·les (produeixen micròspores)

    -Isospòria: Totes les meiòspores són iguals.

    -Heterospòria: No totes les meiòspores són iguals

    -Endoprotal·lia: El gametòfit dels pteridòfits s'anomena protal·lus. El protal·lus es desenvolupa dins de la megàspora (endoprotal·lus)

    TEMA 10. LA FLOR

  • LA FLOR

  • INFLORESCÈNCIES

  • LA FLOR

    • La flor és un braquiblast de creixement limitat proveit de micro i megasporofil·les, especialitzat en funcions reproductores, i que apareéis en les plantes amb llavors (espermatòfits). Les flors de les gimnospermes són diferents de les de les angiospermes. La flor de les gimnospermes és una esquama sobre la qual es coloquen les micro i megasporofil·les. Aquestes esquames s'agrupen en estròbils.

    La flor de les angiospermes és més complexa. A més de les micro i megasporofil·les apareixen també les antofil·les. El conjunt d'antofil·les d'una flor s'anomena periant, i està format per pètals i sèpals.

    La flor típica pot variar la seua morfologia: flors sentades (sense peduncle) o flors peduncul·lades (amb peduncle)

    Segons la disposició de les peces florars es divideixen en:

    • Flors cícliques: Les parts florals es disposen en verticils

    • Flors acícliques: Les peces florals es disposen en forma helicoide. És una disposició més primitiva.

    Segons els plànols de simetria:

    • Asimètriques: No hi cap plànol de simetria

    • Monosimètriques: Un plànol de simetria

    • Disimètriques: Dos plànols de simetria

    • Polisimètriques: Múltiples plànols de simetria

    Segons la sexualitat:

    • Perfectes: Tenen androceu i gineceu

    • Imperfectes: Els falta algun dels dos elements

    Segons el nombre, color i consistència de les peces:

    • Homoclamídies: Els pètals i sèpals són iguals

    • Heteroclamídies: Amb pètals i sèpals diferents

    • Monoclamídies: Només tenen pètals o sèpals

    • Aclamídies: No tenen pètals ni sèpals

    *PERIANT

    Per fora del calze apareéis una estructura similar al calze, l'epicalze o calicle. Els pètals són unes peces acolorides. La coloració és en realitat una adaptació a la pol·linització per insectes, i es donen relacions molt estretes entre els diferents tipus de pol·linitzadors i els diferents colors. Els colors foscos predominen en flors de pol·linització diurna, i les colors clars són típics de flors de pol·linització nocturna. Les coloracions estàn motivades per diferents tipus de pigments, com els flavomoides, dins dels quals hi ha un tipus de pigment (antocians) que tenen la capacitat de variar la seua intensitat en funció del pH de la cèl·lula. Els flavonols absorbeixen llum ultraviolada, i moltes flors tenen pigments no detectables per l'ull humà, però sí pels insectes.

    A sovint les flors presenten unes línies o marques que orienten els insectes per conduir-los al lloc on es troven els nectaris, que són secrecions dolçes que produeixen les flors per atraure els pol·linitzadors.

    A més, la corol·la també protegeix els gametòfits de la planta.

    *FORMA

    La forma és molt variada. Hi ha flors que actuen com a trampes per a insectes, altres tenen estructures per a l'aterratge dels insectes, etc.

  • INFLORESCÈNCIES

    • Molt a sovint es desenvolupen sistemes de rames especialitzades en la formació de flors. Aquestos sistemes (inflorescències) són de dos tipus bàsics: (Veure esquema)

    -Simples: Les rames laterals de l'eix principal produeixen una única flor

    • Racemoses: L'eix de la inflorescència te un creixement monopòdic

    • Cimoses: L'eix de la inflorescència te un creixement simpòdic

    -Compostes: Les rames laterals produeixen noves inflorescències

    CONCLUSIONS TEMA 10

    • Una flor és un braquiblast de creixement limitat proveit de microsporofil·les i/o megasporofil·les, que apareéis en les plantes amb llavors.

    • Les flors de les gimnospermes són sencillez i consten d'una esquama on es situen els microsporangis o megasporangis

    • En les gimnospermes les flors s'agrupen a sovint en estròbils (pinyes femenines)

    • La flor angiospèrmica és una estructura més complexa, ja que a més de micro i/o megasporofil·les, presenten antofil·les, fulles estèrils amb funció de protecció i reclam que formen el periant.

    • La flor angiospèrmica completa consta de sèpals que formen el calze; pètals que formen la corol·la; estams, que formen l'androceu i carpels que formen el gineceu.

    • Les flores es poden agrupar en inflorescències. Segons el tipus de ramificació de l'eix aquestes poden ser racemoses o cimoses.

    • Les inflorescències racemoses són aquelles en les quals l'eix de la inflorescència te un creixement monopòdic, són: raïm, espiga, espàdix, corimb, umbel·la i capítol.

    • Les inflorescències cimoses són aquelles en les quals l'eix de la inflorescència te un creixement simpòcis, són: cimes bípares, unípares i multípares.

    TEMA 11. ANDROCEU I GINECEU

  • L'ANDROCEU

  • EL GINECEU

  • L'ANDROCEU

    • Els estams són estructures composades per anteres (parts grosses de color groc), i filament. És important la disposició dels estams en la flor. Els estams es poden disposar de forma helicoidal o en verticils.

    La regla d'alternança diu que els estams alternen amb la resta de peces d'altres verticils.

    Els estams de vegades es transformen en estructures anomenades estaminodis, que funcionen com a nectaris.

    En moltes flors hi ha estams de diferent longitud, o de distint tipus de pol·len produït.

    L'antera es divideix en dos teques, unides per teixit connectiu. Aquesta disposició dóna lloc a quatre sacs pol·línics.

    L'estam en realitat és un esporofil·le, i els sacs pol·línics són esporangis, i el gra de pol·len és la microspora.

    La funció del gra de pol·len és desplaçar-se fins el gineceu per fer la fecundació. La seua paret s'anomena esporodermis (veure esquema)

    La exina és la paret externa molt resistent formada per esporopol·lenina, que fossilitza amb facilitat.

    En alguns punts la paret del gra és molt fina, són els colps o solcs germinatius, per on ix el tub pol·línic quan es produeix la germinació.

    Els grans de pol·len es poden alliberar individualment, però és més habitual que siguen alliberats en tètrades (de 4 en 4) o inclús en políades.

  • EL GINECEU

    • És l'aparell reproductor femení de la flor. Està format per carpels (equivalents als megasporofil·les). Cada carpel te una paret basal ampla, amb els primordis seminals, una part allargada (estil), i una part superior aplanada (estigma).

    La funció de l'ovari és la protecció del primordi seminal, i seleccionar els grans de pol·len que poden germinar i arribar fins els primordis per la fecundació.

    El nombre de carpels en una flor és variable. Quan hi ha més d'un carpel, aquestos poden estar lliures o estar soldats. La soldadura pot afectar a tot el carpel o solament a l'ovari, o a l'ovari i l'estil.

    Una part important de l'ovari és la placenta, on es situen els primordis seminals, que són nodrits per feixos vasculars que travessen la placenta. Hi ha tres tipus de placentació (veure esquema)

    *PRIMORDI SEMINAL

    És una estructura a l'interior de l'ovari, de forma ovoide, que consta d'una part central (nucela) envoltada per dos teguments que la protegeixen. A més consta d'un peu (funicle) per on s'ancora a la placenta. La zona on acaben els feixos vasculars es diu càlaza. Els teguments cobreixen la nucela, però deixen un xicotet porus, el micròpil.

    La nucela equival al megasporangi. A partir d'una cèl·lula de la nucela (cèl·lula mare del sac embrional) es forma una estructura, el sac embrional. El procés de formació del sac és la megagametogènesi. El sac equival al gametòfit femení.

    Hi ha tres tipus de primordis (veure esquema)

    CONCLUSIONS TEMA 11

    • L'androceu és el conjunt dels estams d'una flor.

    • Un estam és un microsporofil·le i consta d'un filament i antera

    • L'antera està formada generalment per dues teques i cada teca per dos sacs pol·línics

    • El gra de pol·len és la microspora de les plantes amb llavor, té dimensions variables que poden oscil·lar entre 2.5 i 200 micres, la seua forma és variada i la paret complexa, consta de varies capes (exina i intina). En la exina es troba una substància anomenada esporopol·lenina.

    • La paret del gra de pol·len pot presentar obertures: colps (solcs), porus o obertures complexes, que poden estar en nombre i situació variables.

    • El gineceu és el conjunt dels carpels d'una flor; un carpel és un megasporofil·le i consta d'ovari, estil i estigma.

    • La placentació és la situació dels primordis seminals en la paret de l'ovari, pot ser parietal, axial i central.

    • El primordi seminal pot estar format per la nucela i els teguments, i de vegades un petit peduncle: el funicle. Segons la seua posició poden ser ortòtrops, anàtrops o campilòtrops.

    TEMA 12. POL·LINITZACIÓ

  • POL·LINITZACIÓ

  • TIPUS DE POL·LINITZACIÓ

  • POL·LINITZACIÓ

    • La pol·linització és el viatge del pol·len des de l'antera masculina fins l'estigma femení. El més habitual és la pol·linització creuada, des de l'antera d'una flor fins l'estigma d'una altra flor d'una planta diferent. Encara que també el pol·len d'una flor pot pol·linitzar la propia flor (autopol·linització)

    Hi ha sistemes que afavoreixen l'autopol·linització:

    -Cleistogàmia: La flor no s'arriba a obrir, per tant ha de ser el propi pol·len qui te que fecundar el propi estigma.

    -Casmogàmia: Pol·linització dins la mateixa flor, però amb la flor oberta.

    També hi ha mecanismes que impedeixen l'autopol·linització i afavoreixen la pol·linització creuada:

    • Dioècia: Existencia d'individus amb sexe distint.

    • Dicogàmia: La floració de les flors masculines i femenines d'una mateixa planta es produeix en moments diferents.

    • Hercogàmia: Existència de barreres físiques a la pol·linització.

    • Autoesterilitat: Dins d'una mateixa flor no es pot produïr la fecundació debut a la diferencia de longitud entre estils i estams.

  • TIPUS DE POL·LINITZACIÓ

    • -Zoòfila: Mitjançant animals que transporten el gra de pol·len des de l'antera fins l'estigma. Tipus de pol·linització zoòfila són:

    • Entomòfila: Flors pol·linitzades per insectes. Aquestes flors tenen colors cridaners, néctar i olor.

    • Ornitòfila: Flors pol·linitzades per aus. Les flors són inodores, però amb colors vius I nectaris.

    • Quiropteròfila: Flors fecundades per animals nocturns, com rats penats. Les flor fecundades per mamífers són grans, sòl·lides, amb olor a fruita.

    -Anemòfila: Fecundació pel vent. Flors sense periant acolorit. Situades en llocs exposats al vent. Les flors femenines tenen pocs primordis seminals. Solen viure en grans poblacions. Produeixen gran quantitat de pol·len. Inclouen les gramínies, fagàcies, etc.

    -Aquàtica: Es produeix la fecundació a través de l'aigua. Flors discretes, petites, sense nèctar ni olor. El pol·len utilitza dos sistemes; flotadors per poder surar en l'aigua, o bé dispersen el pol·len en l'aigua.

    CONCLUSIONS TEMA 12

    • La pol·linització és el procés mitjançant el qual el gra de pol·len es desplaça des de l'estam fins al primordi seminal o fins l'estigma del carpel. Es considera autopol·linització quan açó esdevé en una mateixa flor o entre flors d'un mateix individu i al·lopol·linització, quan el procés te lloc entre flors d'individus diferents.

    • Existeixen mecanismes que afavoreixen l'autopol·linització com la dioècia i la casmogàmia. Existeixen també mecanismes que impedeixen o dificulten l'autopol·linització: hercogàmia, dicogàmia i autoesterilitat.

    • El pol·len pot ser transportat mitjançant diversos vectors, quan el vector és el vent, la pol·linització és anemòfila, hidrófila quan és l'aigua i zoòfila quan són els animals.

    • Les plantes s'han adaptat a un tipus de pol·linització, i açò es manifesta en la morfologia de les flors i del pol·len.

    • Existeixen alguns casos on hi ha una estreta relació entre la planta i el seu pol·linitzador, com en el cas de les orquídies i alguns insectes, parlant-se aleshores de co-evolució.

    TEMA 13. GAMETOGÈNESI I FECUNDACIÓ

  • MICROGAMETOGÈNESI

  • MEGAGAMETOGÈNESI

  • FECUNDACIÓ

  • MICROGAMETOGÈNESI

    • En el cas del desenvolupament del pol·len es produeixen dos cèl·lules, una cèl·lula vegetativa i una cèl·lula generativa.

    La cèl·lula generativa es divideix en dos cèl·lules espermàtiques que equivalen als gàmetes. Quan el pol·len està completament desenvolupat està format per la cèl·lula vegetativa i per dos cèl·lules espermàtiques.

  • MEGAGAMETOGÈNESI

    • A partir d'una cèl·lula de la nucela (cèl·lula mare del sac embrional) s'originen per meiosi 4 cèl·lules (megàspores).

    Després, de eixes 4 cèl·lules, 3 de elles degeneren i només queda una. Aquesta megàspora que queda sofreix tres mitosis i dona lloc a 8 cèl·lules.

    En un dels extrems es disposen 3 cèl·lules (sinèrgides), en l'altre extrem es disposen altres 3 cèl·lules (antípodes), i en el centre es disposen les 2 cèl·lules restants (nuclis polars)

  • FECUNDACIÓ

    • El gra de pol·len es diposita sobre l'estigma, després travessa tot l'estil fins arribar a l'ovari. El tub pol·línic creix fins el micròpil. Mentre creix degenera per la part posterior.

    El tub pol·línic arriva fins el micròpil i està en condicions de descarregar el seu contingut a una cèl·lula sinèrgida.

    Les dos cèl·lules que actuen com a gàmetes penetren en l'interior del sac embrional i una d'elles s'uneix en l'ovocèl·lula. L'altra cèl·lula s'uneix en els dos nuclis polars que hi ha al centre del sac embrional. En aquest centre s'uneixen tres cèl·lules per a formar una cèl·lula triploide.

    El procés de fecundació implica la fusió de dos gàmetes masculins (un en l'ovocèl·lula i l'altre en els nuclis polars). Aquest procés s'anomena doble fecundació. Posteriorment el zigot es desenvolupa i dóna lloc a l'embrió.

    La cèl·lula triploide que d'ha format comença a dividir-se i forma un teixit triploide compost per cèl·lules que emmagatzemen gran quantitat de nutrients gràcies al seu teixit de reserva (endosperma)

    Els teguments del primordi seminal es transformen donant lloc a una estructura protectora anomenada testa. El conjunt embrió-endosperma-testa és alló que es coneix com a llavor, que no és sinò el primordi seminal madur

    *TRANSFORMACIONS DEL PRIMORDI

    L'apomixi és la formació de la llavor per mecanismes distints al de gametogènesi i fecundació.

    Es formen llavors a partir de cèl·lules no reduides mitòticament. Per tant, les llavors de l'apomixi formaran el que es coneix com a clons. Hi ha dos tipus d'apomixi:

    -Embriònia adventicia: Formació d'embrions a partir de cèl·lules no reduides de la nucela.

    -Apomixi gametofítica: Suposa el desenvolupament d'embrions a partir de cèl·lules del sac embrional quan els sacs embrionals s'han desenvolupat sense una meiosi previa (sac embrional amb cèl·lules diploides)

    CONCLUSIONS TEMA 13

    • Els gametòfits de les plantes amb llavors estan molt reduits i són endospòrics.

    • En les gimnospermes, el gametòfit masculí consta d'un nombre variable de cèl·lules. A més, dels gàmetes i de la cèl·lula del tub pol·línic existeixen cèl·lules protàl·liques.

    • El gametòfit femení de les gimnospermes (endosperma primari) és una estructura pluricel·lular que desenvolupa diversos arquegonis, cadascun dels quals produeix una ovocèl·lula.

    • En les gimnospermes la pol·linització és majoritàriament anemòfila i el procés reproductiu és lent.

    • En les gimnospermes la reproducció sexual és en alguns casos una oogàmia, no obstant en la majoria és una sifonogàmia.

    • En les angiospermes el gametòfit masculí consta de solament tres cèl·lules: els dos gàmetes masculins i la cèl·lula del tub pol·línic.

    • El gametòfit femení de les angiospermes (sac embrional) està composat per set cèl·lules: l'ovocèl·lula, les dues sinèrgides, la cèl·lula dels nuclis polars i les tres antípodes.

    • En les angiospermes la pol·linització és majoritàriament zoòfila i la reproducció és sempre una sifonogàmia.

    • En les angiospermes es produeix una doble fecundació, formant-se un embrió 2n i un teixit de reserva triploide: l'albumen o endosperma secundari.

    • El procés reproductiu és ràpid, algunes plantes poden florir i deixar llavors en poques setmanes.

    • L'apomixi constitueix una alteració de la reproducció sexual que condueix a la formació d'embrions i llavors sense fecundació.

    TEMA 14. LA LLAVOR I EL FRUIT

  • LA LLAVOR

  • EL FRUIT

  • LA LLAVOR

    • És el primordi seminal fecundat i madur. La llavor madura consta de les següents parts:

    • Embrió: Produit a partir del desenvolupament del zigot.

    • Teixits de reserva: Nodreixen l'embrió.

    • Testa: Coberta de protecció. Es forma per transformació dels teguments del primordi per un procés d'esclerificació.

    En les angiospermes més primitives es distingueixen dos parts en la testa; una part interior lignificada (esclerotesta), i una part externa carnosa de coloracions vives (sarcotesta)

    La zona que ocupaba el funicle es per on es separa la llavor, i queda una marca anomenada hilum. De vegades el funicle queda unit a la llavor i forma un resalt anomenat rafe.

    *EXCRECÈNCIES DE LA LLAVOR

    • Estròfil: Es situa sobre el funicle o al costat. Es forma a partir de la sarcotesta.

    • Àril: Excrecència que cobreix quasi tota la llavor.

    • Carúncula: De origen micropilar.

    • Eleosemes: Bosses d'oli que es formen en algunes llavors (dispersades per formigues).

    *DESENVOLUPAMENT DE L'EMBRIÓ

    En el desenvolupament de l'embrió es diferencien dos parts.

    La més allargada seguirà dividint-se transversalment, i la cèl·lula germinal formarà una massa (suspensor). La seua funció és l'absorció de nutrients de l'endosperma i nodrir l'embrió amb substàncies de reserva.

    *TEIXITS RESERVANTS

    Els teixits reservants es desenvolupen al mateix temps que l'embrió.

    Emmagatzemen glúcids (midó, sucres solubles, heteròcits), proteïnes (gluten) i lípids (en proporcions altísimes), a més d'enzims que participen en la mobil·lització de totes aquestes reserves. Les reserves de la llavor estan majoritàriament en forma d'endosperma, en aquest cas, les llavors són albuminades.

    En altres llavors, l'endosperma secundari no es desenvolupa, o es desenvolupa molt poc, i les reserves s'acumulen en altres parts (llavors exoalbuminades), per tant no es desenvolupen pràcticament albúmines, com per eixemple en el cas del fèsol o cacauet..

    En les monocotiledònies, gran part de la llavor està ocupada per endosperma. L'embrió te plúmula, radícula i una part anomenada escútil. L'escútil és l'estructura responsable de transformar substàncies de l'endosperma per a fer-les asimilables a la resta de l'embrió.

    En llavors que desenvolupen albuímen, l'albuímen es forma a partir de la cèl·lula triploide de la doble fecundació.

    En moltes plantes aquesta cèl·lula es divideix mitòticament de manera sucesiva i va creixent. L'endosperma que es forma està formada per cèl·lules (endosperma cel·lular)

    Hi ha casos en els quals la divisió del nucli triploide no va acompanyada de la formació de cloendes de separació. Els nuclis que es formen queden lliures en el citoplasma.

    En altres cassos, una part es divideix per mitosi formant cloendes i l'altra part no (endosperma helobial)

    *DORMICIÓ

    És el procés entre la formació de la llavor i la maduració. És un estat latent per pèrdua d'aigua, en el qual es ralentitzen tots els processos vitals. La seua duració i intensitat depén de molts factors, però intervé de manera important la impermeabilitat de la testa, el tipus de reserves i el grau d'hidratació de la llavor. El procés pot variar de dies a anys o inclús pot durar centenars d'anys.

    La dormició te gran importància en supervivència de les espècies. És una estrategia per a germinar quan les condicions són les idònies i per a asegurar-se la persistència a llarg termini. Les plantes germinen de forma escalonada. Sempre hi ha una reserva de llavors per afrontar problemes ambientals.

    Les llavors que duren poc no poden entrar en vida latent perqué si s'asseca, la llavor mor i perd viabilitat. Aquestes llavors s'han intentat conservar en bancs de llavors, però no s'ha aconseguit. Es coneixen com llavors recalcitrants. Les llavors que si soporten la dessecació i es conserven als bancs són llavors ortodoxes.

    -Regla de Harrington: La longevitat de la llavor es duplica cada 5ºC de descens en la temperatura i cada reducció de l'1% en la humitat.

    *GERMINACIÓ

    El procés de dormició es trenca en el moment en que es donen condicions idònies per la germinació.

    L'aigua, l'oxígen i la temperatura desenvolupen un paper important, estimulant la germinació. En altres moments també és important la llum.

    El primer pas de la germinació és la rehidratació de la llavor. A continuació es produeix la mobil·lització d'enzims per a posar en moviment substàncies nutritives.

    En alguns cassos, en els primers moments de la germinació, quan la coberta de la llavor encara està intacta, es produeix respiració anaeròbia. Quan la coberta es trenca, es produeix respiració aeròbia.

    La interrupció de la latència de vegades necesita la colaboració d'altres organismes animals. En altres cassos les llavors necessiten l'efecte del foc per que es puga produir la germinació

    En el moment de la germinació la llavor sol estar en el sól. Es trenquen les cobertes de la llavor i l'embrió comença a desenvolupar-se en una xicoteta planta. En la germinació epigea l'hipocòtil creix més intensament. Pel contrari, en la germinació hipogea és l'epicòtil qui creix més intensament.

    En monocotiledònies (dacsa, blat) la radícula de l'embrió mor. A partir d'un entrenús de la tija es desenvolupen arrels adventícies.

    En les angiospermes, la llavor està dins d'un recipient, el carpel.

  • EL FRUIT

    • És un ovari fecundat i madur, que conté les llavors fins la maduressa i contribueix a dispersar-les.

    El pericarp és la paret del fruit que prové de la transformació del carpel. Està dividit en varies capes:

    • Exocarp: És la capa més externa. Generalment uniestrata

    • Mesocarp: Pluriestrat molt desenvolupat

    • Endocarp: Capa més interna uniestratificada

    De vegades el mesocarp es fa molt gruixut i rep el nom de sarcocarp.

    Els fruits joves solen ser verds i tenen clorofil·la. La clorofil·la es va perdent i el fruit pot assecar-se (si les cèl·lules de la superficie moren) o ser un fruit carnós (si les cèl·lules superficials estan nues)

    En els fruits carnosos joves són abundants els àcids orgànics (cítric, màlic), el midó, etc. En el procés de maduració els àcids desapareixen i els sucres complexos donen lloc a sucres més simples fins la maduració definitiva.

    TEMA 15. COROLOGIA

  • DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DELS VEGETALS

  • FACTORS QUE CONFIGUREN LES ÀREES

  • TIPUS D'ÀREES

  • DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DELS VEGETALS

    • La corologia és l'estudi de la distribució geogràfica de les espècies vegetals, tomades de forma aillada sense tindre en compte la relació amb el medi.

    L'àrea de distribució és un determinat territori ocupat per un taxó, amb totes les seues poblacions i tots els seus individus.

    Les àrees no són immutables, sinò que cambien amb el temps, i poden augmentar o reduir-se.

  • FACTORS QUE CONFIGUREN LES ÀREES

    • -Biològics: Capacitat de dispersió de les diàspores (sistemes de propagació) a grans distancies per acció de les corrents, huracans, aus migratòries, etc. No totes les plantes tenen la mateixa capacitat de dispersió.

    -Ecològics: Limitació en el sentit de que una planta pot viure només on hi haja condicions ecològiques adequades, com el clima, la temperatura, etc.

    -Històrics: La disposició de les masses terrestres ha variat al llarg del temps, i ha suposat la generació de barreres per a la dispersió de les plantes (oceans, grans muntanyes, etc)

  • TIPUS DE ÀREES

    • Segons la continuitat de les àrees hi ha dos tipus bàsics:

    • Continúes: No hi ha discontinuitats, i si hi ha, no superen la distància màxima que pot assolir la planta pels seus propis medis de dispersió

    • Discontinúes: Hi ha discontinuitats superiors a la distància màxima que pot superar la planta pels seus medis de dispersió

    En funció de l'extensió de l'àrea:

    • Cosmopolites: Plantes amb distribució a nivell mundial

    • Endèmiques: Plantes amb distribució molt reduïda

    En funció de la naturalessa de l'àrea:

    • Autòctones: L'àrea de distribució depén només de factors naturals, on l'home no ha intervingut

    • Al·lòctones: L'àrea de distribució està condicionada per l'acció de l'home

    Hi ha grups d'espècies amb àrees de distribució més o menys coincidents. Aquestos patrons han permés establir línies divisòries i reconèixer una sèrie d'àrees florístiques (reialmes florístics). La corionòmia dóna nom a aquestes àrees, que s'anomenen còries (equivalents a taxons)

    REGNE (reialme)----Regions----Províncies----Sectors----Districtes----Tesseles

    CONCLUSIONS TEMA 15

    • Cada espècie vegetal poseeix un àrea de distribució característica

    • L'àrea de distribució de cada taxó està condicionada per factors històrics, ecològics, i per la propia capacitat de dispersió de les diàspores, i pot variar en el temps

    • L'extensió de les àrees de distribució varia des de cosmopolites fins als endemismes més restringits

    • En funció de l'origen del taxons d'una flora es poden reconèixer plantes autòctones i plantes al·lòctones

    • En base a les coincidències en les àrees de distribució es pot establir una tipologia d'àrees florístiques. D'aquestes qüestions se'n ocupa la corionomia

    • La unitat superior de la corionomia és el reialme florístic. Segons Taktajan es poden reconèixer Holàrtic, Paleotropical, Neotropical, Capenc, Australia i Antàrtic

    TEMA 16. COMUNITATS VEGETALS

  • COMUNITATS VEGETALS

  • DINAMISME DE LA VEGETACIÓ

  • TIPUS DE VEGETACIÓ

  • COMUNITATS VEGETALS

    • Atenent a l'aspecte fisionòmic hi ha diversos tipus de vegetació:

    -Boscos: Dominats per arbres. L'estrat arbori impedeix l'entrada de la llum i crea un ambient ombriu en l'interior, i influeix en les condicions ambientals: oscil·lacions tèrmiques menudes, gran humitat, vents fluixos, etc. Exemple: carrascar, arbredes, rouredes.

    -Bosquines: Formacions arbustives dominades per plantes llenyoses. Subtipus com la màquia, brolla, timoneda, garriga, etc.

    -Prats: Dominades per plantes herbàcies

    • Herbassars: Herbes grans, sucosses

    • Pradells: Petites herbes anuals

    • Pasturatges: Utilitzats pel ramat

    • Gramenet: Dominats per gramínies

    • Canyassars: Plantes amb tija en forma de canya

    • Joncedes: Plantes del tipus del jonc

    • Bardisses: Comunitat espinosa, impenetrable. Formada per rosers entre altres

  • DINAMISME DE LA VEGETACIÓ

    • Les comunitats vegetals cambien de forma periódica, depenent de les estacions. Tots aquests canvis es conèixen amb el nom de ritmes. Altres canvis afecten a la composició florística i a l'estructura de la vegetació, constituint un mecanisme a través del qual unes comunitats són substituides per altres. Açó s'anomena successió.

    La successió és progresiva quan l'evolució és cap a tipus més desenvolupats, i és regresiva si va en direcció contrària.

  • TIPUS DE VEGETACIÓ

    • *VEGETACIÓ POTENCIAL

    És la vegetació que es podria desenvolupar en un lloc concret d'acord amb les condicions ecològiques, climàtiques, edàfiques i biogenètiques. No intervé la má de l'home en l'evolució de les plantes. En la Comunitat Valenciana la major part de la vegetació potencial seria arbòria.

    *VEGETACIÓ PRIMITIVA

    Vegetació que hi havia abans de la degradació per part de l'home.

    *VEGETACIÓ ACTUAL

    Vegetació present en aquest moment en una regió determinada.

    *VEGETACIÓ PERMANENT

    Es correspon al tipus de vegetació que no correspon a la potencial, sinò a factors ecològics locals distints als del conjunt del territori.

    *ZONACIÓ ALTITUDINAL

    La vegetació presenta canvis segons l'altitud del terreny. Així els estatges bioclimàtics de la CV són:

    -Termomediterrani: Cultius de regadiu. Tarongers, llimeres. Chamaerops humilis, Aspargus horridus, Fumana laevipes, etc. Es troben des d'espinars (semiàrid) fins a carrascars. Les gelades són molt ocassionals.

    -Mesomediterrani: Les gelades són més freqüents. El regadiu es limita a les zones baixes i per a consum domèstic. El cultiu habitual és de secà, amb arbres com l'atmel·ler, la vinya o l'olivera, a més del garrofer en les zones més baixes. Absència de les plantes termomediterrànies típiques. Importància de la ramaderia, principalment ovelles.

    -Supramediterrani: Reduït i limitat a les muntanyes més altes del nord de la comunitat. Es passa directament de l'etapa de bosc a l'etapa de brolla. Espècies característiques: Pinus migra salzmanii, Juniperus thurifera, Erinacea anthyllis, Juniperus communis.

    Desapareció del regadiu i dels fruiters de secà. L'agricultura es limita a cultius de cereals. Ramaderia abundant i molt productiva.

    -Oromediterrani: Territori molt fred. Sense habitacions humanes. Cim de Penyagolossa, Cerro de las Cruces (Alt Millars), Calderón (Ademús). Agricultura limitadísima. Pinus sylvestris, Juniperus sabina, Erodium celtibericum.

    CONCLUSIONS TEMA 16

    • Les plantes s'organitzen en comunitats vegetals pròpies d'ambients ecològics definits

    • Atenent a la fisonomia de les comunitats vegetals es poden reconèixer els tres tipus bàsics següents: bosc, bosquina i prtat

    • Les comunitats vegetals són dinàmiques i varien en funció dels canvis estacionals (canvis fisiològics i fenològics), donant lloc als ritmes, i amb el transcurs dels anys (canvis en les poblacions de les espècies) donant lloc a la successió

    • La successió que s'inicia en un lloc on no ha existit mai vegetació s'anomena primària. La que es produeix a partir d'una vegetació preexistent s'anomena secundària o reconstitutiva

    • A la regió mediterrània occidental hom reconeix com a vàlid, de manera general, el següent esquema successional: prat---brolla---màquia---bosc

    • La vegetació experimenta canvis amb la variació altitudinal com a conseqüència dels canvis en les temperatures i les precipitacions, donant lloc a una zonació característica per a cada territori florístic

    • La zonació altitudinal de la vegetació permet reconèixer estatges bioclimàtiques amb paràmetres climàtics i tipus de vegetació propis de cada regió florística

    • A la regió mediterrània es poden reconèixer els estatges infra, termo, meso, supra, oro i crioromediterrani, tots els quals, excepte el primer i l'últim estan representats a la Comunitat Valenciana

    TEMA 17. BIOMES DE LA TERRA

  • VEGETACIÓ ZONAL I AZONAL

  • TUNDRA

  • TAIGÀ

  • ESTEPES I PRADERIES

  • BOSC TEMPERAT

  • MEDITERRANI

  • DESERTS

  • SABANES

  • PLUVIÏSILVES

  • VEGETACIÓ ZONAL I AZONAL

    • -Vegetació zonal: Aquella que està en equilibri amb el macroclima de la zona

    -Vegetació azonal: Aquella que es produeix quan hi ha condicions locals que modifiquen les condicions ambientals

    -Biomes: Ambients ecològics en que es divideix la flora mundial

  • TUNDRA

    • S'estén per les zones més fredes de la Terra, amb molt baixa radiació solar. Temperatures molt baixes (<0ºC). Precipitacions també molt baixes (entre 200 I 350 mm) i estivals. El sól està cobert per la neu per la major part de l'any (Permafrost).

    La població vegetal està constituida per líquens (amb taxes de creixement baixes) de moltes espècies. També són importants les molses (formacions de molleres). Hi ha plantes amb flors, principalment arbusts baixos llenyosos i herbes.

  • TAIGÀ

    • Ocupa una gran àrea en l'hemisferi nord. Formada per arbres perennifolis (no perden la fulla), excepte les espècies del gènere Larix (conífera caducifòlia). Les temperatures són baixes, i la pluja estival ronda els 3000 l/m2 al any (zona molt plujosa). El sól típic de la taigà és el podzol. És un sól àcid i molt pobre. Generes d'arbres abundants són: Pinus, Larix, Picea, Betula, Salix, etc. Destaca l'absència de plantes anuals.

  • ESTEPES I PRADERIES

    • Domini de formacions herbàcies (gran riqueza). Es pot observar una estratificació de la ramificació de les herbes (grans, de 1 m, o de pocs cm).

    Les herbes aprofiten el periode de desgel en primavera i es produeix la primera floració. A l'estiu es produeix la florida de les gramínies. Després torna la gelada.

    Abundancia d'animals remugants, com el bisont, a les praderies nord-americanes.

  • BOSC TEMPERAT

    • En latituds mitjanes dels continents: part nord-oriental de nord-amèrica, extrem oriental d'Àsia, i pràcticament tota Europa.

    Precipitacions molt variables, però ben distribuides al llarg de l'any, i no es produeix cap periode de sequera.

    A l'hivern es produeix una parada en l'activitat vegetativa, ja que els arbres perden la fulla. Durant l'estiu els grans arbres capten la llum, creixen molt i floreixen. A la tardor es produeixen els canvis de tonalitats a les fulles, per reabsorció de pigments.

    Els sóls són molt desenvolupats, fèrtils, molt rics en matèria orgánica.

  • MEDITERRANI

    • Es caracteritza perqué es produeix una sequera durant l'estiu. Aixó provoca una situació d'estrés per a les plantes, que han de desenvolupar adaptacions, com l'esclerofil·lia. Les plantes esclerofil·les tenen fulles amb una part seca molt important, grans estructures de resistencia (esclerènquima), estomes en el revers, etc. Són fulles molt costoses de desenvolupar, i per aixó no les perden cada any.

    Es dona en la conca del Mediterrani, en California, Xile, Sudáfrica i dos zones aïllades d'Austràlia.

  • DESERTS

    • Molt extesos per tot el món. La cobertura vegetal és inferior al 20%, debut a precipitacions molt baixes (<250 mm anuals). En el Sahara <20 mm, i en Atacama no plou pràcticament. No hi pràcticament humitat, el que provoca un gran oscil·lació térmica, fins a 25ºC. Hi ha deserts càlids i freds.

    • Desertització: Procés natural d'extensió dels deserts per causes climàtiques naturals

    • Desertificació: Extensió dels deserts per acció de la mà de l'home

  • SABANES

    • Es solen presentar entre els deserts i les zones plujoses tropicals. És una vegetació herbàcia però molt productiva. És un territori tropical on dominen els vegetals graminoides sobre els llenyosos. Les plujes són abundants durant una època de l'any, però hi ha una sequera molt pronunciada que provoca molts incendis. Les precipitacions varien entre 800 i 1.600 mm. Es dona en Àfrica, Sudamérica (Sabana amb palmeres i arbres que perden la fulla en l'estació seca), Àsia i Australia.

  • PLUVIÏSILVES

    • Es dóna en zones equatorials plujoses. Precipitacions molt elevades durant tot l'any. Temeperatures homogènies (25-28ºC). Els sóls són profunds i molt llavats debut als arrosegaments dels nutrients. Sóls molt pobres i amb coloracions rogenques. Abunden els epífits i les lianes debut a l'escassesa de llum. Important estratificació arbòria.

    TEMA 18. ELS SISTEMES MARINS

  • AMBIENTS MARINS I FACTORS ECOLÒGICS

  • AMBIENTS MARINS I FACTORS ECOLÒGICS

    • Gran part dels ambients marins estan desprovists de llum, i careixen de comunitats vegetals.

    -Sistemes Pelàgics: Organismes que viuen lliurement en l'aigua (plàncton). El plàncton pot ser oceànic o nerític (prop de la costa). També es diferencia el neuston, format per algues macroscòpiques que suren en l'aigua.

    -Sistemes Bentònics: Organismes que viuen fixos al substrat. Prop de les costes.

    El fitoplàncton està format per organismes vegetals unicel·lulars colonials microscòpics que es presenten en grans quantitats. Els més abundants són diatomees, dinòfits, cocolitofòrids, etc. Són organismes autòtrofs, el principal productor tròfic de la mar. Les espècies del fitoplàncton solen ser cosmopolites.

    *FACTORS ECOLÒGICS DELS SISTEMES PELÀGICS

    -Sedimentació: El fitoplàncton es diposita en el fons del mar a una velocitat entre 1-5 m al dia. Per baix de 100 m ja no es pot fer la fotosíntesi, i provoca la mort de l'organisme. Per aixó presenten adaptacions per reduïr la velocitat de sedimentació (reduïnt el seu pes específic, acumulant olis, desenvolupant estructures u organitzacions colonials que redueixen la sedimentació). Les turbulències marines són de gran ajuda. El fitoplàncton es sol descomposar abans d'arribar al fons.

    -Elements nutritius: L'activitat del fitoplàncton esgota els fosfats i nitrats. A partir del fons marí es produeix un reciclatge d'aquestos nutrients per acció del zooplancton o els corrents ascendents.

    -Distància a la costa: El fitoplàncton és més abundant en zones costaneres debut a la major eutrofització de les zones de costa i a la major temperatura i agitació de les aigües.

    *FACTORS ECOLÒGICS DELS SISTEMES BENTÒNICS

    El fitobentos està format per organismes que viuen fixos sobre el substrat principalment rocós. Es desenvolupa en les zones litorals formant una franja estreta que rodeja els continents. És una vegetació rica i exhuberant dominada per les algues.

    -Substrat: Intervé més per les propietats físiques que per les químiques.

    -Hidrodinamisme: Onatge i corrents. Activen la circulació i renovació de nutrients i CO2. No són favorables en el sentit que pot produir trencaments o lesions sobre els materials bentònics. Un altre efecte de l'agitació de l'aigua és la humectació de zones costaneres per damunt del nivell de l'aigua, produïnt una fauna i flora adaptada a una humectació intermitent.

    -Il·luminació: Disminueix en augmentar la profunditat. També disminueix el rendiment fotosintètic fins el punt de la profunditat de compensació, on la taxa de fotosíntesi no és suficient per a la vida. El punt de compensació és variable segons les regions del planeta.

    -Espai disponible: Hi ha una gran competència per l'espai. És freqüent trobar organismes fixats uns als altres.

    Altres factors són la temperatura, la pressió, la salinitat i els factors biòtics.

    *SINOPSI BIONÒMICA DE LA MEDITERRÀNIA

    Es reconèixen distintes zones, des de les més superficials fins les més profundes

    -Supralitoral: Zona seca que es mulla ocassionalment durant els temporals. Està formada per comunitats terrestres. La seua extensió varia entre pocs cm fins 4-5 m. Grans oscil·lacions tèrmiques, que provoquen una diversitat molt pobra. Poblat generalment per lìquens del gènere Verrucaria I cianòfits. No hi ha algues superiors. Alguns organismes animals com gasteròpodes i la mosca Phycelia marítima. De vegades es formen cobertes d'aigua on es donen condicions d'estrés ecològic molt gran.

    -Mediolitoral: La humectació és més important. Part de la zona pot quedar coberta per la marea. Es detecta per la presencia d'un cirrípede del gènere Chtamalus. També són abundants els cianòfits i distintes espècies d'algues superiors (Porphyra, Polysiphonia). El nivell inferior d'aquesta zona està marcat per la presencia d'algues del gènere Cystoseira.

    -Infralitoral: És la zona més favorable per a la vida de les algues. Submergida la major part del temps. Nivells d'il·luminació excelents. Gran agitació de l'aigua que provova una renovació constant de nutrients i una gran incorporació de gassos en l'aigua. Hi ha diferencies entre el mode encalmat i el mode batut. Destaquen les comunitats de Cystoseira, que constitueixen autèntics boscos submarins. Tenen una talla entre 25-30 cm. Formen l'estrat arbori, sobre el qual es desenvolupen abundants epífits. Per baix hi ha un estrat arbustiu, amb algues rojes com la Corallina o la Jania, i més baix encara hi ha un estrat harbaci dominat per algues del gènere Valonia. L'estrat més inferior està format per algues incrustants, com Lithophyllum.

    En el nivell inferior apareix una planta fanerògama (Posidonia oceánica) que forma boscos sobre la sorra en el mediterrani occidental. Aquesta zona arriba a una profunditat entre 15-30 m.

    -Circalitoral: Fins a 70-150 m de profunditat. Gran disminució de la llum. Espècies esciòfiles (amants de la foscor). Predominen les coralinàcies incrustants. Són comunitats de fons on dominen les algues litificades. En conjunt formen un tipus de sól marí anomentat Maerl o coral·lígen, on predominen les coloracions rogenques.

    *ESCULLS

    Són importants perqué constitueixen un dels ecosistemes més rics del món. Es desenvolupen en zones tropicals, en aigües oligotròfiques. L'escull està format per precipitació del CaCO3 dels pòlips que viuen sobre ell. També per activitat d'algues fotosintètiques. Els pòlips estàn associats en simbiosi amb algunes algues, com Dinofagellats, que cedeixen al pòlip part de la seua producció.

    CONCLUSIONS TEMA 18

    • Els sistemes marins es poden dividir en pelàgics (plàncton i nèuston), constituits per organismes lliures, no fixats al substrat, i els bentònics (bentos) constituits per organismes que viuen fixos sobre un substrat

    • Els principals factors que condicionen al fitoplàncton són la sedimentació, la riqueza en nutrients i la distància a la costa

    • Els principals factors que condicionen els organismes bentònics són l'hidrodinamisme, la il·luminació, la temperatura i la competència per l'espai

    • Com en el cas de les comunitats terrestres, en les marines bentòniques també es reconeix una zonació en estatges de vegetació

    • A la mediterrània occidental es reconèixen el estatges supra, medio, infra i circalitoral

    • En el medi terrestre les algues es fan sobre superficies humides, rius, llacs, tolls ocassionals, pantans, fonts i degotalls, salines, arrossars, cocons, etc



    Tal vez te pueda interesar:


    Descargar
    Enviado por:Atlantic
    Idioma: catalán
    País: España

    Palabras clave:
    BiologíaBioesferaFactores ecológicosFlorPolinización # VegetalPlantaFontUnicel·lularsProcariotesFullaAdaptacionsSimbiòsiReproducció asexualEstructures reproductoresBiomes de la terraSistemes marins
    Te va a interesar