Blai Bonet i Rigo

Literatura catalana. El mar. Cant Espiritual. L'obra narrativa

  • Enviado por: Kika
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad
publicidad

Blai Bonet i Rigo va néixer a Santanyí (Mallorca), el 10 de desembre de 1926, en el si d'una família humil. El seu pare treballava de garriguer a la finca del marquès de Barberà. Als deu anys va ingressar al seminari de Palma, però va haver d'interrompre els estudis eclesiàstics a causa d'una afecció pulmonar. Al seminari va estudiar cinc anys d'Humanitats, llatí i grec, i tres anys de Filosofia. Als quinze anys, Blai Bonet convivia amb les Geòrgiques, l'Eneida de Virgili, les Metamorfosis d'Ovidi, i va aprofundir en Heràclit, Plató i Aristòtil.

L'any 1947, les dures condicions de vida de la postguerra li provoquen una tuberculosi al pulmó esquerra que l'obliguen a abandonar el seminari. D'altra banda, el sentiment religiós angoixat i existencial i, de l'altra, les conseqüències d'aquesta malaltia condicionaran per sempre la seva trajectòria vital i literària. Durant l'estada al sanatori antituberculós de Caubet (Banyola), va començar a escriure la novel.la El mar, (premi Joanot Martorell, 1957). Diu Blai Bonet en una entrevista de Jordi Coca (Serra d'Or, núm. 256, gener 1981:17-23):

"El mar és una síntesi de la vida del sanatori. No és autobiogràfic. (...) Allí [Sanatori de Caubet] vaig començar a escriure El mar; potser vaig fer-ne cinc-centes pàgines. Perquè l'original d'aquesta novel.la té vuit-centes pàgines, però com que l'editor va trobar que era massa llarga, doncs vaig fer una cosa que ara no tornaria a fer, que es reduir-la. (...) Va ser el primer que vaig escriure, El mar. De versos, vaig trigar molt a fer-ne."

La cruesa de la història i la gosadia de l'estil, converteixen El mar (inèdita fins l'any 1958, i, encara, publicada sensiblement reduïda) en una obra insòlita, que va tenir un gran impacte en la crítica catalana de l'època i que ha estat portada al cinema quaranta anys més tard de publicar-se (2000). Al sanatori de Caubet, va començar a escriure també els dos primers poemaris, Quatre poemes de setmana santa, que es va editar el 1950, i Entre el coral i l'espiga, editat dos anys després. En aquests anys, Bonet fa amistat amb l'escriptor Bernat Vidal i Tomàs, que li va encomanar l'admiració pels poetes castellans de la Generació del 27, i li va facilitar la publicació dels seus primers poemes.

Blai Bonet va donar-se a conèixer a Catalunya amb Cant Espiritual, que va guanyar el Premi "Ossa Menor" de l'any 1952. Dos fets marquen el reconeixement literari de Bonet a l'àmbit del Principat: Cant Espiritual va ser prologat per Salvador Espriu, i Carles Riba el va visitar a la seva casa de Santanyí.

El 1956, la intel.lectualitat barcelonina va tractar de portar a Barcelona el poeta mallorquí. Carles Riba, Salvador Espriu i Josep M. Castellet, entre d'altres, li van finançar un tractament antituberculós en una clínica barcelonina, i el van instal.lar en una masia a Riells de Montseny, on pogués gaudir d'un clima apropiat per als pulmons. Els tres anys viscuts a la masia del Montseny van ser molt beneficiosos per a Bonet:

"Com que el meu deure era posar-me bo, al Montseny vaig passejar molt. Hi vaig aprendre el més bàsic. Els llibres no em podran ensenyar mai el que vaig aprendre al bosc, a les fonts, amb els pagesos. Des de Breda a Riells hi havia el que va del segle XIII al segle XX. Quant em va ensenyar trepitjar, la terra durant tres anys, tot sol...! Els llibres em sobraven. Alguna cosa vaig llegir, sí. Em vaig empassar la Bíblia de Montserrat, per exemple, que és una cosa molt maca. Per una frase curta així hi ha mitja pàgina de notes. Ara, sobretot vaig escoltar molta música. I també parlava amb gent, amb l'abat Escarré, que hi venia; amb els metges... A més, hi vaig trobar l'home de qui he après més: mossèn Antoni Batlle, l'home que duia tots els minyons de muntanya, l'home més gran que jo he conegut."

Enfront a la tuberculosi, el poeta es rebel.la amb una rebel.lió vitalista i una recerca angoixada de Déu. En cada nou llibre, va fer un pas més enllà en la recerca d'un llenguatge propi, evoluciona cap a formes cada vegada més lliures, que es concreta en el poemari que, segons la crítica, és la seva obra cabdal: L'Evangeli segons un de tants, que guanya el premi Carles Riba el 1962 i que tardarà cinc anys a publicar-se per problemes de censura. Un llibre que en paraules d'Àlex Susanna, és "rodó, d'una modernitat esveradora, sorprenent, perdurable".

L'obra narrativa de Bonet és escrita principalment entre finals de la dècada dels 50 i la dècada dels 60. En les seves novel.les, Blai Bonet tracta incorporar a la literatura catalana els corrents narratius que triomfen a l'estranger. Existencialisme, experimentalisme, nouveau roman... són digerits i adaptats al món personal de l'escriptor. Judes i la primavera (1963) experimenta amb les noves tècniques narratives, aportant l'influx de l'existencialisme d'inspiració cristiana. La novel.la més reeixida, desprès de El mar, va ser Míster Evasió (1969), on va utilitzar tècniques com l'ús de flash-backs i el monòleg interior, i l'innovador tractament del llenguatge --onomatopeies, llenguatge col.loquial...

Va conrear la crítica d'art, estudis literaris i el teatre, Parasceve (1958). Ha escrit també dos volums de memòries: Els ulls (1973) i La mirada (1975).

El 1965, en la fase final del Concili Vaticà II va passar sis mesos a Roma i va enviar cròniques periodístiques a "Destino", a "O Globo", de Brasil, a "El Sol", de Buenos Aires.

Entre 1966 i 1969 va seguir uns cursos de teologia a Tubinga.

Blai Bonet i Rigo

Per indicació mèdica, el 1972 va tornar definitivament a Santanyí i va començar una vida retirada dels cercles literaris. El seu exili interior va provocar un lent i inexorable oblit de la seva figura, cada vegada més borrosa i allunyada de la seva fulgurant aparició a principis de la dècada dels 50. Bonet es va convertir en una figura enigmàtica, desconeguda per a les noves generacions.

L'any 1987 és el del seu redescobriment. Amb el llibre de poemes El jove, Bonet va guanyar la Lletra d'Or, el Premi Nacional de la Crítica, i el Premi de la Generalitat de Catalunya. És l'inici de la recuperació de la seva figura, dels homenatges i dels honors, tant a les Illes com a Catalunya, que va culminar l'any 1990, amb la concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Va morir a Santanyí, el desembre de l'any 1997. A títol pòstum, el 1998 el Govern Balear li va atorgar el premi Ramon Llull. L'any 2000, l'Editorial Empúries, del Grup Edicions 62, publica el poemari Sonets. Aquest mateix any s'estrena la pel.lícula El mar, basada en la novel.la homònima, dirigida per Agustí Villaronga.

El mar és una obra bastida sobre un material bàsicament autobiogràfic --tot i les diferències, que el mateix Blai Bonet ha declarat, entre l'experiència pròpia i la que aquí s'observa--, que respon a unes intencions essencialment comunicatives. El món de dolor que es reflecteix als primers volums de poemes es correspon amb les experiències dels diferents personatges d'aquesta obra, els malalts tuberculosos d'un sanatori, que serveixen d'excusa per dur a terme el propòsit de denúncia. Alhora, aquests protagonistes també serveixen per a introduir la problemàtica del jovent, que aquí ha de lluitar en un món dominat per l'omnipresència de la mort. En el panorama en què sorgeix El mar és una obra totalment insòlita, sense cap precedent en la narrativa illenca, només comparable a obres forasteres semblants (Faulkner, Cela, Juan Goytisolo...). De fet, l'assimilació de les tècniques narratives més avançades d'aquest segle serà el que caracteritzarà tota la seva novel.lística. Emperò, tot i la importància de l'aspecte formal, la seva temàtica --carregada de problemàtica existencial-- també és una fita importantíssima, car porta un missatge revulsiu i inèdit en la nostra literatura. No és estrany que Joan Triadú, en un balanç sobre la literatura catalana en 1958 on la considerava la millor novel.la de l'any, escrivís: "La repugnància que se'n desprèn és capaç de fer arrugar el nas d'una rata de claveguera". Efectivament, la seva lectura és un autèntic xoc per al lector. Per tot això, El mar ha estat considerada la primera pedra del redreçament de la novel.la catalana de postguerra, el punt de partida del moviment que culminarà amb la generació de narradors dels anys 70."

(Pere Rosselló. Estudi introductori a Míster Evasió. València: Tres i Quatre, 1987)

Rellegida avui, la primera cosa que podem dir d'El mar és que la novel.la no ha envellit gens. Encara que la filosofia que hi ha al rerefons de l'obra --el cristianisme existencialista-- ha passat una mica, o molt, de moda, l'estructura del llibre, la tensió dramàtica de l'acció, el gruix vivencial dels personatges fan d'El mar una obra moderna, que resisteix el pas del temps. La història explica uns mesos de la vida de dos joves de 19 i 20 anys, Manuel Tur i Andreu Ramallo, en un sanatori antituberculós de l'illa de Mallorca. Són dos joves malalts, d'una religiositat abrandada, captius del pecat de la concupiscència i carregats de sentiments de culpa. Les seves relacions són complexes, d'amistat i odi, sobretot el que sent Tur per Ramallo a qui acusa d'haver-lo introduït al pecat, al món del sexe. Cadascun d'ells té la seva pròpia història, tal com evoca el capellà de la institució, que, referint-se a Tur, diu: "Nasqué a la vida voltat de morts i de foc", i de Ramallo, "Salvatge i tendre també era un dement angelical". No en va tots dos havien viscut la ferotge repressió que va patir Mallorca durant la Guerra Civil i que Georges Bernanos denunciaria a Les grans cimetières sous la lune, especialment després del fracàs del desembarcament republicà a Porto Cristo, protagonitzat pel capità Alberto Bayo, entre agost i setembre del 1936. (...) L'estructura d'El mar recorda Mentre agonitzo, de Faulkner. Dividida en una trentena de capítols, Manuel Tur, Andreu Ramallo, sor Francisca Luna i mossèn Gabriel Caldentey parlen d'ells mateixos i dels altres protagonistes i evoquen el seu passat, la família, els horrors de la repressió, la pèrdua de la innocència, l'amor, i, sobretot, es deixen anar en les seves reflexions filosòfiques i teològiques, d'un cristianisme viscut tràgicament, amb la presència permanent de Crist o Satanàs, les nafres del Senyor i el silenci de Déu. Blai Bonet basteix aquesta novel.la tràgica d'un lirisme corprenedor i d'un realisme brutal, amb un llenguatge d'una gran bellesa. Amb imatges com ara: "La nit neta, olorosa, estirada com les ales d'un ocell que vola", "Vagabunds que viuen les seves passes" i "Quan dos homes parlen és perquè estan definitivament separats, com pollancres d'una carretera". Un llenguatge eficaç, directe i evocador que revela la condició de poeta de l'autor.

a
AMICS.- "La nostra tasca és única: aqueixa tasca: gosar esser l'home, gosar esser la veritat que camina, gosar esser la veritat que comença foc, la veritat que enceta un meló... la veritat que fa amics i els mira tota la vida."

AMAT.- "No puc parlar, que tinc la meva boca / -urna de sol ponent, flors de safrà-, / inflada de tant glopejar la deixa / de l'Amat: blanca lluna del seu cel..." 

b
BESADA.- 
"-No tinc disset anys jo? Doncs mai ningú no m'ha besat ni jo he besat ningú. Qui diu besar diu... Si algú em volgués besar o deixar-se besar per mi, et creus tu que tindria l'acudit de pensar en la seva família o en la meva? Què faries tu? 
-Per una besada abandonaria els pares. Tanmateix no ens estimen. 
-Home... 
-Si ens veiessin sense roba, deixarien d'estimar-nos."

c
CACICS.- "Mai contra els enamorats, / que dins la vinosa nit encristal.lada / de gener transparent / estan atacats a la paret, / ella silenciosament gravada damunt el mur, / ell empenyent-la amb els genolls, amb els dits temporals." 
"Contra els grocs cacics sempre, que, si donen un pa, / és per tenir un nou animal dins l'estable." 

d
DIGNITAT.- "El bisbe Ricardo Blázquez i el bisbe Setién, però, compleixen l'obligació de combregar, com l'Església lliure de totes les parts del món, en la voluntat i en la decisió d'aconseguir l'autodeterminació o alliberació de la nació on els toca viure, on cada un dels individus humans tenen el deure de no ser súbdits. Ser súbdit és incompatible amb la dignitat." "La veritat està en la dignitat [...] Si un home no és ni se sent rus, i l'obliguen a viure com a rus, aquest home viurà, tota la vida, en la indignitat, i el fruit natural i final de la indignitat permanent és l'esclat de la guerra física." 

e
EXPERIÈNCIA.- "Aquí tothom diu experiència a dominar i saber les situacions ja superades i calcar el dia de demà sobre el dia anterior, diuen experiència a tenir desgasts, a ja estar xiular.... a tenir por de tu ja m'entens.  /  ....   Por de què? De no-res. Por. Si la vida té por, és de no-res, de ser convertida en no-res. Tot quant pot passar-li a la vida és la vida."

ÈTICA.- "De tots els greus i grans problemes que tenim, n'hi ha alguns que només poden ser resolts per l'ètica... l'atur, la bancarització de la vida, ETA, el sexe en l'amor, el caràcter delictiu d'algunes lleis, la sanitat, la independència i alguns grossos etcèteres més" 

f
FONOLL MARÍ.- "Quan vaig arribar a la terra del món, el món ja hi era amb totes les coses que varen arribar a la terra abans que l'home: la mar, les coves, les tenasses, els corns de tenassa, el fonoll marí, les mates llentrisqueres, les estepes blaneres, la pedra, la pedra que fa pedres com un taronger fa taronges..., les eugues, que fan cavalls, la terra que fa pols, el vent que, de la pols, en fa un polseguer..."

g
GENT.- "A mi la gent no em sembla mai poc." 
"Estimaré sempre el calb / que calla quan parlen de cabells, / el qui té cara de mul, / el qui té cara de rata, / el qui té cara de terròs, / el qui té cara d'animal antediluvià, / el qui du la cara com una perdigonada, / el qui té la cara de xai mort, / el qui té la cara de xai viu, / el qui té cara de vaca. / el qui arrossega  una cara de pedra negra, / el qui té la cara de pedra blanca, / totes les cares que fa la pobra gent pobra, / tot el torrent de cares / que fa la gent que viu entre l'espiga i la mort, / entre el sol i les llunes." 

h
HOME .- "Si vols ser un home, / no tens permís per a pensar que hi vas néixer. / No vas néixer home, però hi has de tornar. / La teva única tasca és aconseguir / que les coses evidents es facin públiques. / Ai de tu, però, si comportes que els altres et facin home! / Agafaràs la bruta malaltia de la decència / i la grollera ronya del silenci"

i
INFERN.- "L'infern és ser un porc, saber-ho / i veure's tractat com un home digne. / L'infern són les relacions públiques, / l'amar just legal. / L'infern és la dignitat negociada / entre el ministeri i la taverna blava del port." 
"L'infern també és fer el teatre quan no es pot fer l'amor, és fer un teatre quan no es pot fer un poble, és muntar un poble teatral quan no es vol construir un poble autèntic."

j
JESUCRIST. "-De morir entre dos lladres, Blai, ¿què vols que te'n digui? / Érem tres, tots tres moríem i ens moríem. / Mirat des de la creu, que era el meu punt de vista, / m'ofegava entre dos que s'ofegaven / i, devers tres quarts de tres, / em feien companyia més que no pas el Pare."

l
LLIBRES.- "Des d'un bon començament, vaig ser conscient del fet que jo no havia d'escriure llibres, sinó fer una obra. De fet, el que havia de fer era la pel·lícula de l'home nou, del sentit total que pot arribar a tenir la vida." 
"L'home nou consisteix què tot el que el constitueix sigui visible, sigui municipal; a no deixar res d'amagat. L'home nou és aquell que ho diu tot. [...] La meva voluntat és dir-ho tot, i tot substantiu, i tot moltes vegades repetides a fi que el lector no pugui oblidar que allò existeix."

m
MAR.-  "Quan vaig escriure El mar es va armar un escàndol impressionant. Vaig rebre una carta d'en Jordi Pinell, que era monjo de Montserrat, dient-me que havia de fer penitència pública: que havia creat una bellesa inaudita per dir unes blasfèmies inaudites."

MÀFIA.- "La "màfia mallorquina" "els vergues", "les genetes", "els morro", etc., són institucions tan antigues com els "Corleone" de Sicília o els "Capone" de Xicago. Vull dir, amb tot això, que, si, aquests dies, no surten al carrer grans multituds de gent mostrant i movent enlaire les mans netes, demanant que s'acabi "ja" la màfia absolta, seguirem essent bruts i amb les mans brutes." (27-7-97)

MAL.- "El Mal no és un ésser; és un fet, i no és el Mal fins que ja està fet, materialitzat, perquè invariablement és sempre una estricta materialització, és sempre una dessacralització de la matèria, i el seu caràcter substantiu és tractar l'home com a una cosa, convertir l'home en una cosa." 

n
NACIÓ.- "Esper el dia que desapareguin tots els Estats, perquè aquest dia desapareixeran tots els nostres mals. Una cosa és la gent , la nació i les ciutats, i una altra l'Estat. Si desapareix l'Estat, desapareix el noranta per cent del que va malament."

o
OLOR.- "Sempre tenc present les paraules de Beethoven, que deia "el primer que faig, quan m'aixec, és voler saber quina olor fa el món"."

p
PARAULA.- "Jo vull ser un home de la paraula. Home de paraula." 
"La paraula és la casa de l'home" 

q
QUI.- "Qui s'ajusta a la llei, tant, que s'hi colga, / parla tal i com els cecs parlen del Color." 

r
RULLS.- "I et diré, mar lila, lila, que si passes / tan sovint per ma gorja tos rulls blaus, / que de cap em tiraré dins els teus braços, / i la penya no hi serà / que la penya serà lila, / lila, lila, com la mar..." 

s
SUBLIM.- "si el sublim té per tu gust de meló." 

t
TEATRE.- "Comprèn ara, comprèn ara per què tothom en demana que em faci enfora? perquè estan posseïts!! Tots menys jo! En lloc d'adorar la vida adoren el teatre..."

TERRORISME.- "Ja no hi ha terrorisme més dur que el terrorisme de la hipocresia legal." 

u
UVI.- "Fets que hi havia abans i darrera les paraules del debat per investir el jovenet Jaume Matas eren fets que havien dut i duen molta gent a la pica de la sang, amenaces, repentines quebres econòmiques, infarts... Quantes persones deuen haver ingressat a la UVI a causa de l'execució d'una amenaça de don Gabriel Cañellas?" (16-6-96)

v
VERITAT.- "L'home just és així: parlar, parlar poc i bé, parlar en bé, parlar sobretot divinament, divina-ment...; esser home és difícil; esser la veritat és difícil, però és la nostra tasca única: aqueixa tasca: gosar esser l'home, gosar esser la veritat que camina, gosar esser la veritat que comença foc, la veritat que enceta un meló... la veritat que fa amics i els mira tota la vida." 

x
XISCLE.- "La fosca, la humiliació, et convertiren en un porc carnisser. Li vares fer baixar el pantalon. 
-Don Macià, i ara em ve amb aquests coverbos? 
Amb el punyal de fantasia el vares capar. 
Eguinà com una euga. 
L'olor de sang t'embascà. Te'n vares fer lluny. 
El pastor ginjolava. 
-Ai. Ai, dic. 
Et fregaves les mans amb les fulles d'una porrassa. 
Xisclava com una gavina. 
-¿Don Jaume, i tan bonica és na Maria que ha d'estar en pecat mortal?"
 

z
ZUBROWKA.- "Una empordanesa prenent vodka Zubrowka al carrer Tuset! Comparat amb tu, el Dalí és un Nen Jesús de Praga [...] Tu, però, només ets una vaca que fa tot quant pot per semblar que va moguda, tot quant pot, que és poc i fastigós, fa ganes de vomitar, si no he perbocat el sopar de mil peles el cobert, ho dec a la tècnica de l'interruptor, a la tècnica de la fosca, dels wiskys d'abans del priorat i del xampany de després, ah!, i a les cinc mil peles de després, que és com cobrar els punts."