Bandolerisme català

Catalunya. Evolució històrica. Context social. Pobresa. Edat Mitjana. Feudalisme. Repressió. Revolta del Segadors. Penes. Turments. Serrallonga

  • Enviado por: Joan Mateu
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 18 páginas
publicidad

1 -CAUSES DE BANDOLERISME CATALÀ

Els motius del bandolerisme català són diversos, alguns d'aquests motius afecten específicament als segles XVI i XVII, en canvi d'altres ja són de tradició dels conflictes medievals.

Durant tot el segle XVI, Catalunya, era en gran part un país buit a causa de la gran mortalitat de la Baixa Edat Mitjana. A causa d'aquest buit, es va veure obligada a oferir treball a un bon nombre de joves gascons i d'altres regions del sud de França. Va ser així com Catalunya va patir una important immigració francesa la qual cosa va ser notada en els orígens del bandolerisme, hi ha certesa de que el nombre de gascons i francesos que formaven part de les quadrilles de bandolers no superaven en absolut la xifra de bandolers autòctons de Catalunya.

Un altre motiu seria el fet de que Catalunya era un país empobrit, tot hi que en el segle XVI visqués una fase d'expansió, però això no evitar les crisis agràries (males collites) que suposaren l'encariment del blat i la falta d'aliments, en resum parlem d'un període de fam i d'extensió de conflictes socials (destaquem la pressió franco-turca que va sofrir Catalunya). A més les dues primeres dècades del segle XVII van ser un període nefast per l'economia catalana; crisi monetària, fallida de bancs privats, problemes meteorològics ( sequeres, gelades, rierades, etc.).

Aquests anys de crisi afectaren especialment a artesans i camperols, el qual no és d'estranyar que dins de colles bandoleres hi hagués ex-paraires, ex- teixidors arruïnats, o bé gent apuntada per fer assalts de tant en tant, com deien ells: “ per a fer tres o quatre robos i alguns ducats”. Aquestes crisis també afectaren a la petita noblesa (cavallers), ja que les males collites significaven una reducció de les rendes feudals.Per aquesta via podem dir que el bandolerisme també és considerat com una conseqüència de la ruïna dels cavallers de muntanya , una clar exemple seria el de Tomas de Banyuls, senyor de Nyer de 1576 a 1627, que es dedicà sovint a bandolejar.

Un altre motiu va ser la crisi del règim feudal, la qual va tenir unes característiques determinades al nostre país:

-D'una banda esmentem la presència d'una pagesia consolidada, capaç de resistir amb eficàcia les pressions senyorials.

-D' altra banda esmentem la pressió fiscal per part de la monarquia, que perjudicava la pagesia i indirectament la petita noblesa.

Aquesta crisi de la feudalitat va implicar una forta diferenciació social, de la qual se'n nodrí directament el bandolerisme.

Aquesta crisi també afectà a la noblesa eclesiàstica, la conflictivitat en els monestirs era evident i molts d'aquests conflictes van ser resolts amb la utilització de bandolers. Un exemple seria les lluites armades entre monjos catalans i castellans a Montserrat.

També es creu que un factor que també va influir al desenvolupament del bandolerisme va ser l'existència de límits poc definits i, per tant, disputats, així com la presència de terres amb dos senyors - que sovint discutien els drets respectius- o la inexistència de regles successòries clares.

Per últim destaquem el conflicte institucional permanent que patia Catalunya; d'una banda trobem una administració reial ineficaç i amb escassos ingressos ordinaris i d'altra banda hi havia les institucions de la terra, i especialment de la generalitat de Catalunya, que a causa de les seves limitacions constitucionals no podia esdevenir una autèntica institució de govern, exercí una forta resistència contra el intents autoritaris centralitzadors de la monarquia. I com no, un cop més, el bandolerisme es beneficià d'un país que es negava a acceptar un règim absolutista i castellanitzat, però que tampoc disposava de força per imposar -ne un altre de parlamentari.

2-BANDOLERS I FAUTORS

La indumentària dels bandolers

era molt llampant i cridanera;

calces o mitges fins a mitja cama,

camisola folrada , sabates o

espardenyes amb antipares, capa

i barret. En canvi els caps de

colla anaven molt més guarnits;

robes i mitges virolades, capells

de plomalls, cadenes d'or i

arracades a les orelles.

Però l'armament era pel que destacaven, tot hi que molt del que duien era prohibit. D'armament destaquem: el pedrenyal, l'arcabús de metxa, l'arcabús de cacera amb pany de roda, l'espasa i la daga.

El bandolerisme era , realment, un fenomen quotidià. Un gran nombre de colles bandoleres actuaven arreu de Catalunya, sovint amb el suport o fins hi tot sota la direcció de nobles.

Les dades de participants en les quadrilles bandoleres era impressionant:

-De vint homes: com la quadrilla de Perot Rocaguinarda (1608) o la dels germans Magrit (1627).

-De quaranta homes: com la quadrilla de Gabriel Torrent de Goula, àlias Trucafort (1612).

-De cent homes: com la quadrilla de Joan Pons (1571).

-De cent cinquanta homes: com la quadrilla d'en Palmerola(1575).

-De dos-cents homes:com la quadrilla de Felip de Queralt (1592) o la del mateix Rocaguinalda(1610).

-De xifres molt superiors: casos eccepcionals, com els set-cents homes utilitzats per Tomàs de Banyuls, senyor de Nyer (1581).

En resum és una gran mobilitat de gent sense feina o amb feines precàries o bé temporeres que bandolejaven durant algun temps per després retornar a les seves feines habituals.

De vegades les diferents bandes s'aplegaven ocasionalment per participar en una mateixa acció.

Totes les quadrilles tenies un cap, el qui li era reconeguda la màxima autoritat . En alguns moments les quadrilles podien subdividir-se en grups més petits que actuaven en actes diversos, el cap de la quadrilla anomenava uns lloctinents, que eren els encarregats de dirigir les colles més petites. Moltes quadrilles actuaven sota les ordres directes de senyors bandolers, és a dir, de nobles que els contractaven i els oferien refugi als seus castells. També hi havien altres grups que anaven per lliure i tenien caps d'extracció popular o pagesa, però també en aquests grups la figura del cap de la quadrilla era reverenciada des d'uns plantejaments quasi feudals.

Les característiques fonamentals de les quadrilles bandoleres que els permet seguir durat anys malgrat la repressió de les autoritats, eren les següents: mobilitat, disciplina, extracció popular en la base, però alhora forta presència nobiliària en la direcció directa o indirecta.

Totes les quadrilles tenien un fautor, aquest era una persona que col·laborava amb les partides bandoleres, que les encobria o les allotjava, sense participar directament en els fets delictius. Aquestes persones solien ser pagesos de les comarques d'on provenien aquells, però també podien ser senyors i autoritats reials.

Accions de les quadrilles bandoleres:

-Robar als passants: Traginers, comerciants, monjos o simples pagesos. S'aprofitaven dels passos difícils dels camins, eren punts emboscats i despoblats , els quals eren molt abundants (el coll de Montcada, la Mata de l'Avern, la creu d'en Franciach, el pas de Trentapasses, etc)

-Assalts a masies: robaven tots els objectes de valor, si els propietaris es negaven a col·laborar en la buscada dels objectes de valor o dels diners, aquests eren amaneçats amb pràctiques cruels com tallar-los les orelles, asseure'l damunt un trespeus per socarrimar-los, etc .

-Segrestos: els familiars de la persona segrestada es veien obligats a pagar el segrest si volien veure en vida el seu familiar segrestat.

-Falsificació de monedes:desde que es va admetre la moneda de bilió (1587), feta de plata i coure, era molt senzilla de falsificar. Els falsificadors la tornaven a fondre i hi barrejaven una quantitat de coure o aram, el resultat era una moneda daurada (Boscatera), la qual circulava com a bona.

-Accions d'àmbit delicitiu: intervencions en conflictes privats o assassinats provocats per terceres persones (actes pagats segurament per nobles).Aquest seria el cas del bandoler Sastre Domingo que va confessar haver matat a 105 persones 100 de les quals eren encàrrecs de cavallers.

Un cop tenien el botí se'l reparteixen equitativament tenint en compte els bandolers malalts que no han pogut participar en saltejament, també tenen en compte els treballs extres . Un cop repartits els diners es subhasten els objectes robats entre els mateixos de la quadrilla. La seva filosofia es resumiria en ”tants caps tants barrets”, seria una mena de república d'iguals per tal d'evitar rivalitats, traïments,delatacions... entre la quadrilla.

Els bandolers no eren cap mena de Robin Hood a la Catalana, no donaven el botí als pobres, com a molt donaven una part com a agraïment als seus còmplices, els valedors o fautors.

Entre tots els bandolers podem destacar l'existència de dos grans bàndols que sorgiren a causa de les múltiples rivalitats localitzades del segle XVI, rivalitats entre nobles , entre el poble, etc. Ens referim a les denominacions de Nyerros i Cadells, aquestes s'extengueren a partir de l'any 1580 i foren totalment generalitzades l'any 1620. Aquestes denominacions tenen l'origen en dues quadrilles bandoleres senyorials dels comtats de Rosselló i Cerdanya.

Els nyerros eren bandolers i seguidors dels Banyuls, senyors de Nyer per terres del Confident, en canvi els cadells tingueren el malnom dels Cadell, senyors d'Arsèguel i altres termes del Baridà i la Cerdanya. No parlem de cap organització política ni tampoc de cap organització sòlidament estructurada, simplement parlem de xarxes de solidaritat o de parentiu. Així doncs aquests mots foren noms convencionals utilitzats per referir-se a una sèrie de conflictes localitats i no interrelacionats.

3-LA REPRESSIÓ

Els mètodes fets servir per acabar amb el bandolerisme van anar canviant amb les diferents conjuntures polítiques, tot hi així algunes lleis van romandre intactes, com la prohibició de pedrenyals. El fet de les continuades publicacions d'aquests lleis ens mostren la seva poca efectivitat.

En conclusió, les autoritats no veien amb bon ull l'armament d'un poble que, al llarg del segle XV i principis del XVI, s'havia mobilitzat reiteradament contra la noblesa.

Per altra banda, el recurs de mobilització popular contra el bandolerisme fou d'entrada poc utilitzat. Més tard a causa de la mancança de l'aparell policíac de l'època, el manteniment de l'ordre públic com a persecució de bandolers era, a la pràctica, cosa de pagesos i mestrals.

A mitjans de segle XVI es formen les anomenades Unions i Germandats contra lladres i bandolers però l'eficàcia d'aquests escamots era força limitada. Per aquesta raó, alguns representants reials estan a favor d'una solució militar, protagonitzada per soldats forasters, però no es podia prescindir d'uns quants militars dels camps de batalla Europeus.Així hi tot les poques intervencions que hi van haver van ser un desastre total. Tots aquests problemes acabaren amb la claudicació reial i oferir una condolació a tots aquells bandolers que acceptessin anar a batallar uns quants anys a Europa amb l'exèrcit Espanyol, aquest és el cas del famós bandoler Perot Rocaguinarda.

Mica en mica s'anà extenent la idea que el bandolerisme no s'acabaria si els perseguidors d'aquests eren catalans, per tant el marquès d'Almazán va escriure una carta al rei (1614)on hi deia :”la gente de la tierra son de poco provecho, que siendo todos naturales no se muerden, unos por conocimiento y amistades , otros temiendo no les maten (...), de manera que sin gente forastera es imposible tener limpia la provincia”. Aquesta “gente forastera” eren els terços del rei, majoritàriament d'origen castellà , però de l'únic que serviren aquestes tropes castellanes va ser per empitjorar els conflictes i augmentar els llaços de solidaritat entre els catalans, ja que sovint sotmetien a la població civil a una repressió indiscriminada. Aquestes tropes ja actuaven a mitjans de segle XVI i de forma generalitzada al principi del segle XVII. En alguns períodes l'actuació repressiva d'aquestes tropes va ser exagerades :

-Enderrocament de cases i castells:destrucció de 98 cases de les 100 que hi havia al poble d'Auleta i les 18 cases que formaven el poble d'Oix durant el virregnat del marquès d'Almazán (1611-1615).

-Crema sistemàtica de boscos per impedir-hi el refugi dels bandolers: com les ordenades pel duc d'Alcalà el 1561.

-Empresonament de tots els veïns d'un poble: com passà a Rode de Ter el 1626.

Així hi tot el període més dramàtic de la repressió va ser durant el regnatdel duc d'Alburquerque ( 1616-1619), durant aquest període se seguí una política sistemàtica d'enderrocament de cases i castells, detenció de pagesos acusats de ser fautors, crema de boscos...

També tenim un soldat testimoni de la crueltat de la repressió que ens explica els fets viscuts amb la seva tropa, la qual anava cap al Vallès: “despallando y hundiendo muchas casas de payeses de los que habían sido fautores o bandoleros y sus ayudadores con municiones y bastimentos. Llevaba el contador Rueda (de Velasco) las órdenes con tanto rigor que los soldados que le acompañaban, aunque no fueran cristianos, era justo tenerles lástima, porque había payés que dejaba en casa a ocho y nueve hijos, sin las mujeres, que todos a una rompían al cielo con gemidos”.

Actuacions com aquesta van esdevindre sistemàtiques.La resistència del país a la denominació castellana ( l'actuació indiscriminada de les companyies de soldats amb l'excusa de reprimir el bandolerisme) acabaria manifestant-se en una revolta popular dels Segadors de 1640.

4-PENES I TURMENTS

Alguns bandolers eren abatuts per caçadors de recompenses, que degollaven el cadàver i el lliuraven a les autoritats de Barcelona per tal de cobrar la recompensa. D'altres foren traïts per companys de la colla o per alguns dels seus antics fautors, així aquests s'asseguraven l'oportuna remissió dels seus delictes. Uns altres foren capturats pels homes de sometents locals, per alguna de les diferents partides de soldats...

Un cop capturats els bandolers eren duts a Barcelona, on la justícia de l'Antic Règim els torturava per tal de forçar tant el reconeixement dels seus delictes com la delectació dels possibles còmplices o fautors( aquest fet s'entenia com un procediment judicial, i no pas com una pena). Un cop acabada la tortura començava el veritable suplici per places i carrers camí del cadafal.

El destí final de molts bandolers era la forca, però abans de ser penjat, el bandoler era successivament assotat, tenellat, desornellat, espunyat...un cop penjat el bandoler podia ser esquarterat o fet a quatre quartos, els quals es cremaven tot seguit. El cap s'exposava durant dies en unes gàbies que penjaven d'un o altre portal de la ciutat.

Els cossos que després de penjats no eren esquarterats ni cremats, es deixaven a la forca durant dies, si no era al mig d'alguna plaça, era a l'entrada de la ciutat en algun arbre.

Com exemple de la crueltat d'aquests actes destaquem la mort de Bartomeu Camps, conegut com l'empordanès, aquest morí l'u de juny de 1565, i ho va fer de la següent manera:”fou assotat i tenellat, llevat dos punys estant viu i cremats davant d'ell i després esquarterat i cremats els quarters.”

5-FI DEL BANDOLERISME

La fi del bandolerisme va junt amb la fi del piraterisme. Aquests dos moviments van continuar existint durant els segles XVI i XVII però la seva força va anar disminuint progressivament.

Però al segle XVIII a causa de l'augment de població, el bandolerisme va sorgir amb més força als països Catalans i estigué molt lligat al problema dels vagabunds, aquests anomenats murris circulaven en colles amb dones i fills. A la fi d'aquest segle, en la muntanya, el bandolerisme i les rivalitats tradicionals encara eren latents. Fins hi tot durant el segle XIX trobem aquest moviment; entrant en aquest segle, les guerrilles sorgides a causa de la Guerra del Francès (1808-1814) s'aproximen sovint al bandolerisme, i cap a l'any 1840 el bandolerisme fou confós amb algunes manifestacions carlistes, i els governs moderats per tal de posar-hi fi a les partides de facinerosos i bandolers van crear un nou cos de la guàrdia civil(1884). Com a conseqüència de les lluites civils del segle XIX, novament el bandolerisme aparegué en el món rural del Principat en fenòmens tant importants com els trabucaires. Encara durant la Restauració, hi hagué una reminiscència del bandolerisme al País Valencià, on alguns dels roders( bandolers) arribaren a aconseguir el control directe de diversos pobles.

En conclusió el bandolerisme en part encara segueix viu en els nostres dies, potser no físicament en el nostre entorn però sens dubte la ideologia, el pensament bandoler pot tornar en qualsevol període de crisi estandarditzat per la majoria de la població. Per exemple a països on la diferència de classes és abismal, i el poder econòmic i polític és de ben pocs, els robatoris, assalts, segrestaments i d'altres accions bandoleristes poden manifestar-se com a mostra de protesta i supervivència dels grups marginats, per exemple, una mostra d'això la trobem a Sud Amèrica amb tot el seu ampli ventall de grups guerrillers i forces paramilitars.

6-BIOGRAFIA D'UN BANDOLER

Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, va néixer al mas Sala de Sant Martí de Viladrau l'any 1594, aquesta família eren al començament XVI una de les primeres famílies de la localitat, els membres d'aquesta ostenten regularment els càrrecs de la batllia local i l'obreria parroquial. Però això canvia a començaments del segleXVII, doncs l'honor i la prosperitat de la família mas s'havia esvaït totalment, segurament per la sobrecàrrega demogràfica que gravitava sobre el patrimoni familiar.Serrallonga va ser el cinquè dels nou germans i germanes que tingué, dels quals tres foren bandolers: Antoni, l'hereu, que a l'any 1606 anava amb la colla d'en Rocaguinarda; Sergimon, mort el 1624; Pere, traspassat quatre anys després ; Joan, àlies el tendre, mort el 1632; i finalment Serrallonga.

El nom de Serrallonga el prengué quan es casà amb Margarida Tallades, l'any 1618, aquesta era la pubilla del mas Serrallonga de Querós, aquest mas estava ben dotat i gens endeutat, però tenia una demografia massa alta, en total n'eren tretze, la meitat del quals eren gent gran o incapacitats. Així doncs Serrallonga es posà a fer de pagès, però també trobà temps per fer petits robatoris per les rodalies, juntament amb els seus germans i d'altres bandolers de les rodalies.

L'any 1622, un veí seu, Miquel Bafull el va denuncià com còmplice de bandolers, Serrallonga el matà i fugí tot seguit. Va seguir amb la feina del camp i amb el bandolerisme.

L'any 1623, amb la colla dels seus germanastres, roba una rica masia de Jafre de Ter (can Saguer). Un any més tard salteja pel Vallès en companyia dels germans Margarit i la seva quadrilla; i el seu compte, pels voltants de Girona i la Vall d'en Bas i Olot. L'any 1625 al coll de Montcada (el Vallès Occidental) atura el carruatge de la comtessa d'Erill, li presenta els seus respectes a la senyora i l'escorta un tros del camí. En aquest mateix any Serrallonga i la colla dels Margarit són perseguits pel veguer de Girona, troben refugi a Arbúciesi a Sant Hilari Sacalm.Arran de la fi dels Margarit Serrallonga reagrupà els efectius d'aquesta colla i n'esdevingué el cap, aquest mateix any (1627) mata un comissari reial que l'assetjà a la Serrallonga de Querós.

Ell i els seus trobaren amagatall regular en les terres del vescomte de Jóc, senyor de Viladrau i Taradell i del baró Savassona, senyor de Sau i de Querós, un dels fautors de la colla. Serallonga va aconseguir recaptar un gran nombre de valedors; batlles, rectors, oficials senyorials i familiars del Sant Ofici tant de les contrades vigatanes com de la Selva.

També es refugià sovint en terres franceses i allà fou a acollit repetides vegades pels senyors de Duran i de Viver, a la Fenolleda. Tant per fugir com per tornar el principat era ajudat per personatges com el senyor de Nyer o els Monjos de Sant Pere de Roda.

A l'any 1628 torna per primer cop al principat, i torna a saltejar pels voltants de Vic, Girona i el Vallès. Aquest mateix any es empresonada la seva dona a Barcelona i ell decideix fugir altra cop cap a França. L'any 1632 alguns membres de la seva quadrilla foren capturats pel senyor de Duran, com ara el cèlebre Fadrí de Sau, i foren lliurats al virrei del Principat a canvi d'una suma de diners i de l'aixecament del segrastament del lloc de Perellós. En aquests moments la quadrilla ja restava desfeta. Serrallonga en aquesta mateix any segrestà a la jove vídua d'un moliner de Castelló d'Empúries, Joana Massissa, i va fugir a la força amb ell cap al Pirineu, aquests malvivien de l'ajut de pastors, llenyataires i menerons d'aquelles contrades.

La fi d'en Serrallonga començà l'estiu del 1633, el virrei duc de Cardona mobilitzà una munió de sometents i batlles locals tant per terres de les Guilleries i la plana deVic com pel Ripollès i el Conflent (indrets de refugi i fugida de bandolers). Acorralat per totes bandes, abandonat i traït per molts dels seus antics companys de colla i fautors, Serrallonga i Joana Massissa, cercaren amagatall a Santa Coloma de Farners, en un dels masos, l'Agustí, que temps abans l'havia aixoplugat.Però va ser delatat per l'hereu de la casa i tres ex-companys, Serrallonga fou assetjat, nafrat i finalment capturat la vigília de Tots Sants.

El traslladaren a Barcelona on el guariren de les ferides. Més tard fou processat, torturat i executat el dia 8 de gener de 1634.

El dietari del Consell de Cent de Barcelona fa esment d'aquest aconteixament: ”En aquest dia fonch sentenciat Joan Sala àlies Serrallonga, natural de la parròquia de Viladrau, bisbat de Vich, Bandoler molt fascinerós, cap de quadrilla, que havia molts anys que regrave; fonch la sentència de cent assots, axorellat, aportat ad carretó, atenallat y fets quatre quartos, y lo cap posat en una de les torres del portalde Sant Antoni de la present ciutat. Anima eius requiescat in pace. Amen.

Serrallonga més tard fou el bandoler més idealitzat pels romàntics del segle XIX, i actualment forma part de moltes de les nostres llegendes, cançons, valls tradicionals,obres de teatre...

7-CANÇONS, ROMANÇOS, DITES...

Preso está ya Serrallonga

¡Qué prisión tan deseada

por once grandes virreyes!

(...) Irònicament fan esment del procés

En palacio preso queda, contra Serrallonga:

donde, cautivo, aguarda

el premio de sus servicios “ Un proceso de hojas tantas

que tienen cierta la paga.” que por tomos le dividen

(...)

Miren que tomos tan doctos

de Bártulo o Baldo, que hallan

en ellos solos incendios,

muertes, robos, fuerzas, mañas...”

En aquest romanç ja notem la presència del mite que envolta Serrallonga:

“En la insigne Barcelona,

hace su famos a entrada,

donde a ver aquel portento

la gente va desalada

y con desprecio del riesgo

advierte, mira y repara

cuanto ve, y a cuantos mira

tan fuerte se les mostrara,

que pareció que las vidas

de limosna perdonaba.

També destaquem la famosa estrofa anònima

referent a Serrallonga:

Les ninetes ploren,

ploren de tristor,

perquè en Serrallonga

és a la presó.”

Aquesta ens parla de Joana Massissa

“que vestida de hombre daba

con las armas muchas señas

de gran valor, cosa rara

este Venus y Marte

y no de muy mala estrampa,

Aquí destaquem la lamentació entre asaltos y finezas,

de Francesc Vicent Garcia, entre blanduras y balas,

rector de Vallfogona (1582-1623): pistoletazos y amores,

requiebros y puñaladas.”

“ Quan l'Evangel cantaven

en l'esglèsia antigament

la noblesa encontinent

l'espasa desembeinaven

i amb això signififcaven Aquest és l'inici d'un poema que narra

que tenien a parell la vida i la detenció d'en Serrallonga :

de morir peleant per Ell.

Mes ja aquella gallardia “Montuosa Catalunya(...)

tot se'n va avui en dia cada monte es un castillo,

en ser nyerro o cadell.” cada sierra una muralla,

cada risco una torre

y toda una plaza de armas.”

Aquest poema ens explica que a Barcelona els que es negaven

a participar en la unió local eren multats i castigats:

“que donarien - i pagarien

bons cent reials - i de cinc anys

no entrarien - ni menys serien

insaculats - ni habilitats

en els oficis - i exercicis

de la ciutat.”

Aquest sonet és obra del rector de Vallfogona, ja esmentat, Francesc

Vicent Garcia, i va dedicat al famós bandoler Perot Rocaguinarda:

“Quan baixes de muntanya, valent Roca,

com si una roca de Montseny baixara,

mostres al món ta fortalesa rara,

que per a tu sa fúria tota és poca.

Ninguna de tes bales lo cap toca

de qui no et veja, si no fuig la cara,

que ton valor insigne no s'empara

tras falsa mata ni traïdora soca

Tot aquest Principat fas que badalle,

que et persegueixi de sou i persegueixes

amb mortal i fúnebre parasisme.

Qui tinga el tal judici mire i calle

o diga't senyoria que ho mereixes

per lo millor pillard del cristianisme.

ÌNDEX

1-CAUSES DEL BANDOLERISME CATALÀ------------------------pàg. 1

2-BANDOLERS I FAUTORS----------------------------------------------pàg. 3

3-LA REPRESSIÓ------------------------------------------------------------pàg. 7

4-PENES I TURMENTS----------------------------------------------------pàg. 9

5-FI DEL BANDOLERISME----------------------------------------------pàg. 11

6-BIOGRAFIA D'UN BANDOLER--------------------------------------pàg. 12

7-CANÇONS, DITES...------------------------------------------------------pàg. 15

BIBLIOGRAFIA:

-“ Pirates i bandolers”. Agustí Alcoberro. Barcanova.

-“Torna, torna, Serrallonga”. Fundació “la Caixa”.

-“Gran Enciclopèdia Catalana”