Avantguardisme

Arte contemporáneo del siglo XX. Vanguardias artísticas. Literatura # Cubisme. Futurisme. Dadaisme. Surrealisme. Salvat Papasseit

  • Enviado por: Womencilla
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 18 páginas

publicidad
cursos destacados
Iníciate con Ableton Live
Iníciate con Ableton Live
El curso da un repaso general por las órdenes y menús más básicos, para poder generar...
Ver más información

Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
Curso de reparación de teléfonos móviles / celulares
El curso de Reparación de Telefonía Celular o Móvil está orientado a todas aquellas...
Ver más información


Avantguardisme

Entre les darreries del segle XIX i el primer terç del segle XX es produïren tot un seguit de fets que modificaren l'economia, les relacions socials i, en definitiva, les formes de vida de la humanitat. Totes aquestes transformacions acabarien esclatant amb les guerres mundials i les revolucions socialistes i antiimperialistes, però la societat no tornaria a ser la d'abans. La humanitat del segle XX era molt més dinàmica que la del segle XIX, els canvis es produïen d'una forma molt més ràpida, però l'art i la literatura continuaven ancorades en el passat fins que a l'any 1905 aproximadament, en els ambients urbans europeus culturalment més actius, va aparèixer l'avantguardisme.

Van sorgir diferents grups d'avantguarda que des dels punts de vista més diversos i plantejant alternatives i objectius igualment diferents, qüestionaren la cultura tradicional. Tenien un esperit innovador i experimentador que va trencar completament les normes poètiques tradicionals dels moviments anteriors. Va trencar els motles estètics del passat i va introduir la llibertat absoluta en el procés de crear el que a l'autor li paregués millor, encara que no tingués res a veure amb els altres. Va ser una llibertat en la qual es podia jugar amb la imaginació lliurement sense cap limitació. La gran paradoxa de l'avantguardisme fou que'ls escriptors i artistes tingueren que trencar per a crear.

Els moviments d'avantguarda van ser nombrosos, però els que més transcendència han tingut són el Cubisme, el Futurisme, tots dos anteriors a la Primera Gran Guerra, i el Dadaisme i el Surrealisme, posteriors i en part nascuts a conseqüència de la Primera Guerra Mundial.

Totes aquestes corrents es caracteritzen per una cosa molt especial, la qual és, que estaven en contra del modernisme i volien canviar a la literatura i l'art actuals, fer-les lliures, i això fou el que aconseguiren.

I. El cubisme

En l'any 1907 va sorgir una nova corrent avantguardista que es contraposava a l'impressionisme: el cubisme. El cubisme és davant de tot un art mental perquè busca sempre mostrar la veritat absoluta.

El cubisme proposava que en la natura existien tres formes fonamentals a partir de les quals es formava la resta de coses, aquestes eren l'esfera, el con i el cilindre. El cubisme no pinta les aparences sinó que les recrea descomposant l'objecte en diversos plànols geomètrics superposats i baix angles de vista acumulats. El mateix objecte serà representat de front, d'esquena vist des d'amunt, des de baix, per darrere, per obtenir l'essència del objecte que desprès serà reconstruïda en la ment com un tot no l'aspecte fragmentari que causa la mirada.

Avantguardisme

El cubisme també té altra finalitat, la de crear art. Així es pot notar en una de les frases del cèlebre Picasso al criticar una pintura impressionista:

“EN AQUEST CUADRE ES VEU EL CAMP VERD,QUE PLOU,PERO EN CAP

LLOC ES VEU LA PINTURA”

Amb això es passa a un nivell superior en l'art, es deixa ja de ser una imitació un tant pobre de la magnificència de la natura.

Femine nue de but et home a la pipe (1968)

El cubisme es divideix en tres etapes principalment: el cubisme primitiu, que va estar caracteritzat per els plans volumètrics però sense perspectiva, el analític que el dota de perspectiva i monocromia i el cubisme sintètic que introdueix la línia corba.

-Cubistes importants: Braque, Leger, Cezanne, Juan Gris, Apollinaire, Metzinger, Lhote, Seurat i Pablo Picasso.

II. Futurisme

Moviment artístic d'avantguarda, fundat per l'italià Tomasso Marinetti en Itàlia a principis del segle XX i que se proposa exalçar la vida contemporània, basant-se en els seus dos temes dominants: la màquina i el moviment.

Es un intent d'adequació a la literatura i el llenguatge a la meravella de la ciència, de la tècnica, de la màquina. Es un canto als invents portentosos del segle: l'automòbil, la electricitat, la locomotora... Entre les seves idees estan la negació del passat, amor a la temeritat i al perill, exaltació de lo esportiu, de la velocitat.

Característiques:

Avantguardisme
El seu tema es la adoració de la ciència, la tècnica i de la màquina com instrument multiplicador dels poders de l'home.

Avantguardisme
Entre les seves idees estan la negació del passat, amor a la temeritat i al perill, exaltació de lo esportiu, de la velocitat.

Avantguardisme
En la plàstica els artistes han de mostrar una realitat, no en les seves formes essencials, sinó en el seu moviment.

Avantguardisme
Exaltació de la intuïció i els sentits en front a la intel·ligència, així com el nacionalisme, militarisme i la guerra.

Avantguardisme

Avantguardisme
Noves tècniques expressives que siguin més suggeridores; per exemple: supressió del jo en el poema; el verb deu expressar-se en infinitiu: superstició d'adverbis i adjectius com innecessaris; desaparició dels signes de puntuació que son creadors de inactivitat; concepció espacial tipogràfica del poema tales com l'utilització de tintes de diversos colors, distints tipus de lletres para la expressió de distints sensacions, canvi complet del sentit de les línies que han de dirigir-se en totes direccions: verticals, obliqües, circulars, espaiades...

Avantguardisme
Recerca de la connexió de lo literari amb la vida, traspassant les fronteres del primer.

Ginete rojo (1913)

Alguns dels artistes que se van unir a Marinetti foren Umberto Boccioni, Carlo Carrà, Severinni, Luigi Russolo, etc. A la poesia destaquen Paolo Buzzi, Pedro Salinas, Enrico Cavacchioli, Luciano Folgore, Corrado Covoni, entre altres.

III. El Dadaisme

Va nàixer amb la primera guerra mundial, tingué mes auge a França i en Alemanya, trenca amb totes les regles i amb la decència, manifesta un odi a la violència.

El terme Dada va ser elegit per l'editor, assagista i poeta rumà Tristan Tzara, que és el principal expositor d'aquesta corrent, la qual es li va donar el nom de Dadaisme o Dada, perquè en una de les seves reunions en el cabaret Voltaire on es van reunir poetes i pintors, ell va obrir un diccionari qualsevol i li va cridar l'atenció tal paraula i així va ser nomenat aquest moviment. Aquest moviment va ser fundat a 1916 por Tzara, el escriptor alemany Hugo Ball, el artista alsacià Jean Arp i altres intel·lectuals que vivien a Zuric, al mateix temps que es produïa a Nova York una revolució en contra de l'art convencional. Aquesta corrent es la antecessora del Surrealisme.

Amb la fi d'expressar l'oposició de tots els valors socials i estètics del moment els dadaistes recorrien amb freqüència a la utilització de mètodes artístics i literaris que no s'entenien, que es recolzen en l'absurd, incoherent e irracional. Les seves presentacions teatrals i els seus manifestos buscaven impressionar o deixar perplex al públic amb l'objectiu que aquest reconsideràs els valors d'aquesta forma.

El dada va decaure a la dècada dels 20 i alguns dels seus membres es varen convertir en figures destacades del Surrealisme. A meitat de la dècada de 1950 va tornar a sorgir en N.Y. cert interès per el dada entre compositors, escriptors i artistes que van produir obres amb característiques similars.

Avantguardisme

Avantguardisme
Deliraven per l'absurd.

Avantguardisme
El motor essencial d'aquesta corrent es el terrorisme.

Avantguardisme
Posa en dubte el llenguatge de la coherència i el sentit de la identitat.

Avantguardisme
El tema d'algunes obres és maquinisme.

Avantguardisme
Les pintures es manifesten principalment a tinta xinesa.

Avantguardisme
Les seves obres son collages.

El critico del arte (1919-1920)

Avantguardisme
S'usen pintures i talls.

Avantguardisme
Utilitzaven fem en fragments de figures geomètriques, talls de revistes, fotografies, etc.

IV. Surrealisme

Es un moviment artístic i literari fundant per el poeta i crític francès Andrè Bretón. Bretón publicà el Manifest surrealista en París a l'any 1924 i es va convertir, acte seguit, en el líder del grup. El surrealisme sorgeix del moviment anomenat Dada, que reflectia tant el contra tots els aspectes de la cultura occidental.Com el dadaisme, el surrealisme emfatitzat en paper del inconscient en l'activitat creadora, però lo utilitzava d'una forma molt més ordenada i seriosa.

Els surrealistes reclamaren entre els seus antecessors literaris més representatius la figura del conte de Lautrèamont, autor d'una obra titulada “Els cants de Maldoror”. Amés de Bretón, la majoria dels més distingits escriptors francesos de principis del segle XX es vincularen com el moviment, entre els que es troba Paul …lvard, Louis Aragón, Renè Crevepaul i Philippe Soupault. Escriptors joves en aquell temps com Raymond Queneau es van veure influïts per aquests divers punts de vista.

Avantguardisme

Els escriptors surrealistes més puristes utilitzaren el automatisme com forma literària, es a dir, escrivien per a no interferir en el pur acte de la creació. Els artistes deixaven fluir lliurement el seu pensament per a establir una via de comunicació amb el subconscient dels seus lectors.

Un típic exemple de escriptura surrealista el constitueix el proverbi de Paul Éluard que resa i els elefants son contagiosos. L'ús estricte del automatisme psíquic fou modificat més tard per l'ús del conscient, sobre tot en la pintura amb símbols derivats de la psicologia freudiana. Com els seus precursors los dadaistes, els surrealistes trencaren amb les regles del treball i la seva conducta personal per a alliberar la seva veritat interior.

Retrato de Paul Elvaro (1929)

En pintura i escultura, el Surrealisme és una de les principals tendències del segle XX. Reivindica, com els seus antecessores en les arts plàstiques, a pintors com l'italià Paolo Uccello, el poeta i artista britànic William Blake, i el francès Odilon Redon. En el present segle també són admirades i de vegades exposades com surrealistes certes obres de Giogio de Chirico, del rus Marc Chagall, del suïs Paul Klee, i dels francesos Marcel Duchamp i Francis Picabia, així com de l'espanyol Pablo Picasso, encara que ningú d'ells formà part del grup. A partir de l'any 1924 l'alemany Max Ernst, el francès Jean Arp així com el pintor i fotògraf nord-americà Man Ray se inclouen entre els seus membres. S'uniren per un curt període de temps el francès André Masson i l'espanyol Joan Miró. Ambdós pintors foren membres del grup surrealista però, massa individualistes per a sotmetre's als dictats d'André Bretón, es deslligaren en 1925. Més tard, s'incorporaren el pintor franc-nord-americà Yves Tanguy, així com el belga René Magritte i el suïs Alberto Giacometti. El pintor català Salvador Dalí s'associà en 1930, però més tard fou relegat per la majoria dels artistes surrealistes, ja que estava més interessat en la comercialització de seu art que en les idees del moviment. A pesar de que durant cert temps fou el artista més representatiu del Surrealisme.

La pintura surrealista és molt variada de continguts i tècniques. Dalí, per exemple, transcriu els seus somnis d'una manera més o menys fotogràfica, inspirant-se en la primera etapa de la pintura de De Chirico. Les escultures de Arp són grans, llises i de forma abstracta. D'altra part, Miró, membre formal del grup durant una curta etapa, representà formes fantàstiques que inclogueren adaptacions de dibuixos infantils. El pintor rus-nord-americà Pavel Tchelichew pintà quadres i també creà nombroses escenes per a ballets. En la dècada de 1940, coincident amb l'exili en Mèxic d'artistes espanyols influïts pel Surrealisme, així com la visita de Bretón, que va recórrer el país acompanyat per Diego Rivera i el polític soviètic León Trotski, el moviment es va estendre de forma relativa i limitada entre cercles d'intel·lectuals mexicans.

V. L'avantguardisme a Catalunya

Catalunya, receptiva de mena i oberta sempre als es­deveniments culturals, es fa ressò dels neguits i frustra­cions que esclaten a la resta d'Europa durant les prime­res dècades d'aquest segle.

Però, l'avantguardisme a Catalunya, no deixa de ser un fet paradoxal. I ho és per una raó òbvia: ¿quin sentit pot tenir la pretesa destrucció d'una cultura que, com la catalana, no ha pogut consolidar-se mai definitivament?

Només una cultura establerta de segles i protegida pel poder pot ser objecte d'escarni.

A Catalunya, l'avantguardisme en el terreny literari, no va suposar, en cap moment, una alternativa a la literatura oficial, sinó que va ser en tots els casos, una peripècia in­dividualitzada, sense cohesió ni adscripció, realitzada per uns poetes, comptats, que actuaren de franc tiradors.

A més a més, les avantguardes literàries catalanes sor­giren a intermitències, mentre que, simultàniament i paral·lela, es desenvolupava una estètica rigorosa, amb consciència d'escola, que volia afermar i ho feia, una literatura normalitzada en llengua catalana: el noucentisme i els seus epígons.

Així, a casa nostra, l'avantguarda literària resulta mo­derada a causa de la mateixa situació anòmala del feno­men català. Davant d'aquesta idiosincràsia, els autors avantguardistes defugiren, sovint, la discussió perquè la cregueren inútil. Segons el Manifest Groc imprès en un full d'aquest color l'any 1928 (i, per tant, posterior al llibre que ens ocupa), els mateixos que el signaren: Dalí, Mon­tanyà i Gasch, consideren que no cal discutir <<amb els representants de l'actual cultura catalana, negativa artís­ticament, per bé que eficaç en d'altres ordres>>. Tenim, doncs, una agressivitat, diguem-ne, civilitzada precisament durant l'època més significativa de l'avantguardis­me a Catalunya.

L'avantguarda literària a Catalunya s'acostuma estruc­turar en tres períodes entre els quals hi ha, més o menys llargs, espais d'emmudiment.

ðLa primera etapa que, cronològicament, correspon a la segona europea, pot emmarcar-se entre 1916-1924, és a dir fins a la mort de Joan Salvat-Papasseit. Durant aquests anys es donen a conèixer les primeres obres dels nostres poetes avantguardistes. El mateix Salvat-Papas­seit divulga les seves reflexions Concepte de poeta (1919) i Contra els poetes en minúscula (1920).

ðLa segona època engloba dotze anys, des de 1926 al 1938. Es caracteritza per la influència del surrealisme francès. Es publica el Manifest Groc del qual ja hem par­lat més amunt, seguit d'uns fulls grocs. El pintor Dalí apareix com a gran revolucionari ocupa l'atenció del públic. El poeta

J. V. Foix edita Gertrudis (1927) i KRTU (1932), poemes en prosa de tipus superrealista.

ðEl tercer període es d6na ja després de la Guerra d'Es­panya i en una situació de difícil permanència. Es pro­dueix a partir del 1948 i ocupa bona part dels anys cin­quanta. Un grup d'artistes plàstics anomenat Dau al set assumeix el protagonisme. La revista Poesia, editada entre 1944-45 per J. Palau i Fabre, va emprar certs recur­sos d'avantguarda; significa el pont entre els dos períodes.

ðEs podria insinuar una quarta etapa que la represen­taria la poesia visual de Joan Brossa i Guillem Viladot, dins la dècada dels setanta. És, però, prematur parlar-ne.

Les plataformes des de les quals es propulsaven les proclames avantguardistes eren, fonamentalment, les re­vistes que van tenir, lògicament, una vida efímera. Edita­des i subvencionades pels seus mateixos autors, sovint de migrades possibilitats econòmiques, anaven destinades, inevitablement, a un públic minoritari per definició.

Vegem-ne la relació de les més significatives:

“391” , publicada per Picabia, el 1916 a Barcelona.

“Trossos”, el 1917. Dos números publicats per Junoy i dos per Foix.

“Un enemic del poble”, per Salvat-Papasseit, entre 1917-19.

“Arc-Voltaic”, per Salvat-Papasseit, el 1918 (en van sor. tir dos números: el zero i el bis).

“Proa” el 1921, per Salvat-Papasseit.

“L'amic de les arts”, publicada per J. Carbonell, a Sit. ges, el 1928.

“Hèlix”, publicada a Vilafranca del Penedès, el 1931.

“DAC” (Documents d'Activitat Contemporània), Barcelona, 1931. Òrgan del GATCPAC (Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània).

Les figures més representatives de l'avantguardisme literari a Catalunya són quatre poetes: Josep Mª Junoy, Joaquim Folguera, J. V. Foix i Joan Salvat-Papasseit.

La trajectòria de J. Mª Junoy la podem valorar a través de les revistes que fundà o col·laborà. Va passar d'una actitud netament avantguardista dels anys vint (Trossos) a una posició conservadora en els anys trenta (La Nova Revista) per anar a raure a una de molt més reaccionaria durant els anys quaranta (Destino).

Joaquim Folguera, mort prematurament, significa un dels divulgadors més intel·ligents de l'avantguarda a Ca­talunya. Va treballar el poema en forma de cal·ligrama però, molt aviat, la seva poesia es decanta cap al llenguat­ge simbolista, degut, probablement, a una desolació inte­rior personal causada per una malaltia.

J.V. Foix resol la paradoxa suara esmentada, establint un raccord perfecte entre novetat i tradició (M'exalta el nou i m'enamora el vell).La síntesi d'aquestes dues posi­cions s, justament, l'essència del seu estil.

Joan Salvat-Papasseit, més que experimentar, adequa. El seu avantguardisme és eclèctic, un reflex de les avant­guardes ja divulgades que coneixia, sobretot, per les revistes estrangeres que, com a llibreter a les Galeries Laie­tanes, ell mateix rebia i venia.

VI. Joan Salvat-Papasseit

Poeta

(Barcelona, 1894 - Barcelona, 1924)

Avantguardisme

És el màxim representant dels moviments avantguardistes que es desenvoluparen a Catalunya entre els anys 1917 i 1924.

Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, de manifestos, i d'altres proses de caire polític i social. Sota el pseudònim de Gorkiano va publicar diversos articles en castellà. La seva obra és marcada per l'inconformisme, l'idealisme i l'ombra d'una mort precoç. Els seus poemes amb influències avantguardistes però també tradicionals evolucionen des de Poemes en ondes hertzianes (1919) passant per La gesta dels Estels (1922) i culminant amb l'entusiasme vital del poeta a El poema de la rosa als llavis (1923). Va morir de tuberculosi. La ciutat de Barcelona el recorda amb un monument al Moll de la Fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema Nocturn per a acordió que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

Els trets avantguardistes de Joan Salvat-Papasseit:

Segons el testimoniatge dels qui van tractar personal­ment el poeta (Enroles, Garcés, Junoy, Foix, López-Picó, etc.) i, per tant, van poder constatar la forma intrínseca del seu procedir, sembla ser que la causa primera de l'ac­titud avantguardista de Salvat-Papasseit rau en la condició social de la seva ascendència, la qual va impossi­bilitar la formació universitària que l'home de lletres acostuma tenir.

Orfe als set anys d'un fogoner de vaixell mercant mort en accident en alta mar i amb una migradíssima formació escolar bàsica rebuda a l'Asilo Naval Espanyol plaçat a la coberta d'un vaixell al port de Barcelona, Joan Salvat-Papasseit va haver de bregar, des de molt jove, per la seva subsistència i la de la seva mare. Ja adult, una tu­berculosi crònica li va ensorrar projectes i li va segar, prematurament, la vida. Malgrat tot, el poeta, fou un home visceral i aferrat obsessivament a la felicitat epicúrica que les petites coses del seu entorn li oferiren.

Fou un self made man, de cultura autodidacta, i les lectures urgents i desordenades d'Ibsen, Nietzsche i Gor­ki (Gorkiano és el pseudònim que va utilitzar com arti­culista) el menaren a una posició d'individualisme ultran­cer amb una forta càrrega d'anarquisme. Les seves pro­duccions en prosa palesen aquesta realitat. El pes de les primeres i lògiques decepcions en el terreny polític, si més no teòric, van fer decantar el seu idealisme entusiàstic cap a un entusiasme poètic.

En un text biogràfic escrit per ell mateix, ens diu: Soc, com a home de lletres, d'imaginació escassa, més aviat elemental: tot ho he vist o viscut. Però em s una aristocràcia d'esperit que es pot alçar dels límits de la universitat que no m'aixoplugava. Ben mirat, en aquest. tes darreres paraules, el poeta es dol, implícitament, de la seva mancança acadèmica.

Li calia, doncs, suplir el buit de la seva formació intel·lectual, amb una voluntat d'innovació i, enfront dels poetes més prestigiosos del noucentisme, s'autoanomenà poeta avantguardista català en un full que va aparèixer l'any 1920 amb el títol Contra els poetes amb minúscula. Primer manifest català futurista.

El cas de suplència que en aquest poeta sense currículum acadèmic suposa l'opció avantguardista, féu posar en dubte, ja entre certs companys de roda, l'avantguardisme que practicava.

Potser s que l'avantguardisme de Salvat-Papasseit és més un fenomen de capil·laritat respecte de la literatura tradicional que no pas una veritable convulsió; la mane­ra directa de reclamar un lloc en el món de la literatura, per altra banda de difícil competència donades les seves credencials.

Fos com fos, l'aventura avantguardista del nostre es­criptor s la de l'heroi, la de l'heroi-poeta, com molt b deia ell mateix en el manifest de 1920. En aquest sentit el lligam vida-poesia era absolutament cert.

Dos, d'entre tots els moviments d'avantguarda, van influir, especialment, sobre Salvat-Papasseit: el cubisme i el futurisme.

Seguint les pautes del segon període del cubisme, ano­menat analític, el poeta practica la descripció fragmenta­da, a base de sintagmes que no són completats i obliguen el lector a acabar de construir la idea poètica. També els talls dels versos a mena de salt de falla.

Del tercer període del cubisme, anomenat sintètic, el poeta n'usufructua el collage i el juga a quatre bandes: lingüístic, icònic, tipogràfic i cal·ligramàtic.

El collage que anomenem lingüístic presenta, d'una manera puntual, uns mots en una altra llengua (el fran­cs) dins el text en català. Ens remetem als casos dels poemes Bodegom, linòleum del llibre Poemes en on­des hertzianes; de La femme aux oranges i Marxa nup­cial del llibre L'irradiador del port i les gavines i, espe­cialment, el cas del XIII. El cal·ligrama, i 2 d'El poema de La rosa als llavis. També s un collage d'ordre lingüístic el cas que podrem anomenar ready made o introducció, en un nivell donat, de locucions de factura popular: la lluna / la bruna / vestida / de dol del poema El re­cord d'una fuga de Bach n'és un exemple prou clar; també aquell aforisme si l'ocasió fa el lladre del poema Els tres Reis de l'Orient de L'irradiador del port i les gavines o la carn fa carn / el vi fa sang d'El poema de La rosa als llavis, tan significatius en aquest sentit.

Els castellanismes que sovintegen a l'obra de Salvat-Papasseit no fan el cas perquè, ben segur, són involun­taris.

El collage icònic o de dibuix emblemàtic, actua com a icona. En són exemples: l'estel del poema Els tres Reis de l'Orient. Dins del poema Marxa nupcial n'hi ha tres: la tanca publicitària del pseudo-eslògan, el protector cinematogràfic amb el nom d'un científic i el rellotge de butxaca que, a la vegada, té valor cal-ligramàtic. També els perfils botànics de l'haikai Les formigues. Tots aquests casos els trobem a L'irradiador del port i les ga­vines.

El collage tipogràfic ve donat per l'aparició de diferents tipus de lletra d'impremta, ja sigui en majúscula o minúscula, en un mateix poema. La seva funcionalitat s de remarca.

I, finalment, el collage que suposa el cal·ligrama per la peculiar disposició espacial del text. Recuperat i batejat per Apollinaire i de pràctica habitual entre els poetes d'a­vantguarda, Salvat-Papasseit ens en dona dues mostres perfectes en el llibre que més endavant passarem a co­mentar.

Del futurisme que postulava Marinetti, en manlleva la supressió parcial dels signes de puntuació (sovint mant els dos punts i el guionet equivalent al parèntesis. La presència, en els primers poemes, de signes aritmètics. La desmembració del discurs poètic. També l'ús dels espais en blanc a l'interior del vers (el silenci com a element lexical nou).

En el pla del contingut exposa els postulats ideològics de Marinetti talls com paraules en llibertat, l'enal­timent de les invencions tecnològiques, el culte a la màquina, la velocitat 1 l'agressivitat (que en el cas de Salvat s de mena innocent). El bel·licisme que tan plaïa a Ma­rinetti és sublimat en els poemes del nostre autor a través de formes sinonímiques: lluita, combat, gesta, brega; la figura del militar com a promotor de la guerra, s substituïda per personatges pintorescos d'indubta­ble adscripció romàntica: lladres, pirates, corsaris i mariners de guerra.

Altres trets avantguardistes a l'obra de Salvat-Papas­seit podrien ser els conceptes. de dinamisme (més esmen­tat que no pas practicat) i el de vibracionisme que, per contra, ocupa l'interès de certes composicions (pròximes a l'haikai) com les peces quintaessenciades del poema Vibracions a L'irradiador del port i les gavines i les di­vises de tres versos que encapçalen i sintetitzen el leitmo­tiv dels llibres segon ' tercer, quart i cinquè.

El component col·loquial que aflora en la majoria dels poemes ens fa pensar, encara que no d'una manera exclu­siva, en la possible influencia de Maiakovski, poeta soviètic que figura entre les lectures apressades de Salvat­-Papasseit.

Obres:

(1919) Poemes en ondes hertzianes. Llibre subversiu formalment i socialment. Reivindica un anarquisme individualitzant. Advoca per una actitud de revolta però també d'independència personal.

(1921) L'irradiador del port i les gavines. El tema bàsic és el maquinisme i a més un realisme intimista. Usa un to agressiu un pèl més conformista que l'anterior i més realista. Fa servir per primera vegada l'estrofa japonesa "Haikai" posant-la, a vegades, dins d'un cal·ligrama: Vid. "Les formigues". Introdueix un tema nou: l'amor.

(1922) La gesta dels estels. És una síntesi de les propostes elaborades al llibre anterior. S'eliminen les referències maquinistes i s'amplien les simbòliques, per ex. "la gavina".

(1922) Les conspiracions. De l'internacionalisme que defensava fins llavors passa a un nacionalisme radical: són poesies que reivindiquen la independència de Catalunya. A banda del tema de la lluita patriòtica catalana hi ha, també una descripció subjectiva (lògicament) de Castella i d'Espanya.

(1923) El poema de la rosa als llavis.

- Va ser escrit entre 1921 i 1923.

- Segons Joaquim Molas aquest llibre: "És l'expressió més pura de la poètica salvatiana".

- Segons Joan Fuster :"Hi havia un Salvat que "poetitzava" una gloriosa i constant convocatòria al jubileu exaltador de la carn, per exemple. L'amor, en els seus versos, té sempre una pulsació jovial, innocent i abrupta, feta d'impaciències i de seguretats, que sembla resoldre's en el moment just en què la paraula troba la seva arrel en l'orgasme". [...] Se'l pot considerar el millor poema eròtic de la llengua catalana[...] i un dels millors poemes eròtics de la literatura europea".

- En conjunt és un poema unitari ----> 31 poemes: introducció + 20 seccions (autònomes i independents alhora).

Distribució:

a) història d'amor: seccions I, IV, VI, VII, IX, X, XII i XIV.

El poeta, que fa de mariner, deixa volar la seva grua i contempla com aquesta se li converteix en la imatge d'una enamorada, tanmateix vaga i anònima. Aviat la imatge és identificada amb una noia concreta: el poeta ho abandona tot. Ell és l'expert, ella la novícia.

Així:

- el poeta li ensenya el repertori dels seus coneixements.

- cull els primers fruits.

- hi ha la visita secreta a la cambra.

- finalment, cull tots els fruits.

b) contrapunts:

seccions II, XIII. Són els cal·ligrames. L'amor és sotmès a una sacralització. Apareix l'alegria del poeta.

seccions III, V, VIII, XI i XV. Són les imatges. S'estableix una relació entre l'enamorada i la naturalesa.

c) apèndixs: seccions XVI, XVII, XVIII, XIX i XX. Formen dos plans: narratiu i líric.

Tot això perfectament calculat i travat.
Pel que fa al tema cal dir que l'autor duu a les darreres conseqüències l'articulació teòrica de La gesta dels estels:

- trencament amb el món maquinístic.
- simbolització dels elements, convertint la "forma" en part del "contingut": cançó: optimisme i alegria de viure/ corranda: melangia de la separació.

Segons Fuster, hi ha una amor reduït a la carn. No en la tradició amor-passió (de Dante a Baudelaire) sinó seguint la teoria del Carpe Diem portat a l'extrem de l'instant essencial: s'hi troba el plaer per exorcitzar el temps ja que l'instant és salvador de l'amor: LA SENSUALITAT. Sí que hi ha amor-aventura, però la relació és viu com un do mutu, no "donjuanesca"; ara bé, tampoc com a lligam etern sinó en la felicitat de l'instant. No apareix mai l'angoixa.

Segons Molas, hi ha una teoria de l'amor que aspira a la totalitat. És una història realista en dos sentits:

a) elimina tot component moral o intel·lectual
b) redueix l'amor a un exercici lliure de la carn.

Aquesta història, a més de realista, pot ser real? Segurament. L'amor és entès com una autèntica religió (mitologia clàssica, cortesia medieval, tradició cristiana popular), i com a culte (els déus hi participen). També, hi ha el fet de l'amor com a iniciació: el poeta instrueix l'amant, la qual arribarà ser la font d'inspiració.

Formalment hom veu una manipulació cauta d'ingredients tradicionals: mesura del vers, recursos fònics, etc., així com dels de l'avantguarda: trencament del vers. Pel que fa als poemes tractats entre parèntesi:

- objectiven el poder de l'amor.

- tenen la forma "d'haikai".

- resten a dins i fora de la història.

- estableixen una oposició entre la seva forma oriental i un contingut estrictament popular.

En la majoria de poemes, la tinta té la funció de recordar l'avantguardisme, excepte en els cal·ligrames on sí que té una finalitat simbòlica.

(1925) Óssa menor. Poemari pòstum (tenia el manuscrit sota el coixí al moment de morir), que presenta un cert desordre. Hi ha poemes de diverses èpoques. El temes són, doncs, variats: món dels records, elogi dels oficis manuals, erotisme, cert medievalisme, etc.

Conclusions: (Segons J. Molas)

En la poesia de Salvat-Papasseit s'hi poden observar els tres objectius següents:

Avantguardisme
Descripció intimista de la realitat quotidiana.

Avantguardisme
Reivindicació de l'amor i el sexe com a font de plaer.

Avantguardisme
Afirmació radical d'un país: CATALUNYA.

COMENTARI DE TEXT

-->Avantguardisme
[Author:m]

Una opinió força estesa nega que el poema <<Jaculatòria>> sigui un cal·ligrama tal i com va denominar-lo el seu autor.

El present comentari vol donar la raó al poeta en demostrar que sí es tracta d'un cal·ligrama.

La imatge plàstica que resulta de la disposició espacial del text és, vegem-lo, una balança de les anomenades de braços iguals.

El títol, <<Jaculatòria>>, i el subratllat doble representen el fulcre fixat al sostre.

La quarteta de versos octosíl·labs monorims ( amb una rima interna en el tercer vers que en reforça la musicalitat insistida) seria el canastró del qual pengen el braços de la balança. És l'expansió de la súplica fervent que suposa una jaculatòria posada en boca del poeta. L'expressió inicial <<Rosa la rosa>> podria contenir, en forma de <<senyal>>, el nom de l'estimada ( Rosa) seguida de <<la rosa>>, forma homònima del títol del poemari.

El braç vertical de l'esquerra continua sent la veu del poeta. La forma vocativa de << oh tota pulcra>> és una extrapolació del devocionari cristià i fa referència a la virginitat de na noia. Mètricament té quatre síl·labes que, com veurem, es corresponen amb les quatre del altre braç.

El plat de l'esquerra o balançó que omple amb la promesa de fidelitat que el poeta fa a la noia, formulada amb dos hexasíl·labs monorims ( cal fer sinèresis al segon ).

El braç vertical de la dreta introdueix la veu femenina. És, com el seu equivalent de l'esquerra, un vers tetrasíl·lab. El seu contingut ( <<gotes de sang>> ) és la clau de lectura del cal·ligrama (= pèrdua de la virginitat ). Per això el poema és imprès en tinta vermella.

El balançó o plat de la dreta conté dos versos monorims de mètrica diferent ( set i quatre síl·labes ) i és una extrapolació del primer grau de la mística cristiana ( via purgativa ).

La balança resta descompensada a favor de la veu femenina. El pentasíl·lab final del poema, col·locat sota el plat de la veu masculina i escrit en minúscula, contràriament a tota a tota la resta del text, vol equilibrar la dinàmica conceptual del cal·ligrama. El pes fetitxista que tota estampa comporta, actua, en aquest cas, de torna, d'element compensador. És la metàfora del record, el qual no podrà ser més agradable ( d'or ).

El símbol de la balança com a artilugi per emetre judici ( psicòstasi ) és una constant cultural. Dos exemples: el dels antics papirs egipcis conservats al Museu del Louvre de París i el de les pintures romàntiques allotjades al Museu Episcopal de Vic.

Tant el títol com els dos nivells de presència d'aquest judici fet en privat presenten una terminologia religiosa, la qual avala l'opinió que el tema central del cal·ligrama és la valoració sacralitzada d'un desflorament.

16

Vídeos relacionados