Arte de los siglos XIX y XX

Vanguardias artísticas. Romanticisme. Cubismo. Expresionisme. Postimpresionisme. Van Gogh. Monet. Manet. Goya. Picasso. Warhol. Pollock. Munch

  • Enviado por: Alex Bové
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 50 páginas
publicidad

Romanticisme Alemany

Viatger d'avant d'un mar de boira

Home en un frac, amb el seu bastre, a sobre de las pedras, tot observant l'inmensitat del mar. El mar és l'element més important. El Romanticisme neix a Alemanya. El personatge de Friederich sempre es troba d'esquena contemplan l'inmensitat de la natura. Pot ser el mar, l'horitrzó, l'infinit, la platja, etc. Persontges emergits en la meditació contemplan, reflexionan. Naturalesa magico-misteriosa. Com si volgues preguntar-se que hi ha més enllà, fin hi tot és filosofic. Reflexionan sobre el que tenim davant. Qui soc. D'on vinc, on vaig??. La natura prou important, amb Frederich i Turner. Frederich té el mateix sentiment com si es lligues. Paisatges silenciosos, reals però misteriosos, on es tradueix la inmensitat de la natura del seus fenomens, de la creació divina. Pintura de paisatge, que es la representació del paisatge interior de Fredercich. A travès del paisatge intenta proyectar el seu interior, la seva ànima. El senyor del frac, podria ser ell mateix, o nosaltres. No ha pintat el paisatge, sino l'esperit del paisatge. Reflexionar, qui és?, on va?, d'on vé, questions del jo, amb clares connotacions religiosas. En les mateixes paraules de Frederich: pintor amb impulsos subjectius, i diu: la pintura es la plasmació d'un mòn interior. El sentiment interior de la natura. El pintor no ha de pintar el que veu exteriorment, sino el bon pintor el que ha de plasmar el seu jo interior, el que descubreix en si mateix. Diu tambè. Si un mateix no veu res, que o deixi correr, pobre home, nomes té diners. El cel ennubulat, cims entre la boira

El sueño de la razón produce monstruos

Caprichos de Goya.

Un home dormint que esta recolzat sobre una taula. Al capçal de la taula diu: “el sueño de la razón produce monstruos”. A sobre de l'escritori hi ha uns llibres, i darrere unes formes negres pesades, i s'hi distingeixen uns animals. Un linx, un mussol, i un rat panat, son les armes de l'obscuritat. Son els reis de la foscor. Que en està dient aquest capricho?, que ens diu Goya?. L'home adormit configura la clase governant. El govern s'adorm a sobre dels llibres. Els llibres son el coneixement, la raó, l'ilustrament. Goya ens diu que mentres tots els paissos són ilustrats, Espanya, s'adorm, però s'adorm, perque te son, o perque no vol asumir la responsabilitat. Llum i raó son paraules sinonimes. Si no vols veure la llum hi ha obscuritat, el que governa en la foscor, els animals de la foscor, aquells que la naturalessa els ha dotat. La moraleja: “si et dorms davant de la raó donaràs po als monstres. Pais, obscuritat, pais regnat per monstres. Fa un ataca àcida la monarquia en un moment en el que ells s'havia tornat sord. A la portada del llibre hi havia de figurar aquest pintura, i en realitat està en el 43, però perque? perque era confús. Perque si coneixes la vida de Goya pots pensar que el quadre diu que qunan et dorms estas en un mòn irreal, etc, Goya esta potenciant el somni, i això no es el que vol dir Goya . El mòn oniric, el mon dels somnis. El va posar al número 43 del llibre, perque aixi mirant el llibre pots adonarte'n del que diu: “si els ideals il.lustrats s'adormen els monstres s'apoderan del país. Aquesta es la moraleja.

3 de maig, “los fusilamientos de la moncloa”

Quan Goya realitza aquest quadre ho fa per una raó molt concreta. Vol que quan el rei Feran VII, “ el deseado”,vegi el que va fer el poble pel seu favor, vol que el rei miri i digui: oh!, que valents, tot això ho van fer per mi i per al païs. Al igual que “la carga contra los mamelucos” Goya regala els quadres al rei- El dia anterior, al 3 de Maig de 1808, els “Mamelucos” varen pasar els ànims de la revolta espanuyola i el 3 de maig, aquest revolucionaris varen anar directes al quadre, “los fusilamientos de la Moncloa”. Es temps de guerra.

Goya vol expresar tot el que esta pasant, vol ser cronista de l'època, vol reflexar en les seves pintures el que va pasar la nit del 3 de maig a la Moncloa. És com un periodista de l'època, que en canvi de escriure ho dibuixa i mitjançant el dibuix ens vol fer arribar l'idea que la guerra no pot acabar res més que en la mort, això ho esta dient al quadre. La mort, ja que odia la guerra, no vol guerra, i per això diu mitjançant un quadre. Per a mi aquest quadre ens diu, les màquines de guerra, que son els francesos, mataran a aquest pobre inocent que esta aixecant les mans, tot dient: no em mateu!!, si us plau!!.

Goya es innovador, en aquesta epoca el que la gent feia en quadres amb motiu mitologics, pero Goya, no, Goya va més enllà, Goya ens explica el present, el que esta pasant en aquell moment. Goya es realista, ens expresa el que està passant, és pur expressionisme. No ens expresa el que ell sent, sino la desgracia i el dolor d'aquests homes que ha son morts al terra, es veu com la sang que arriba fins l'espectador i la cara del terror, d'angoixa de uns homes a punt de morir.

El 3 de maig, a la puerta del sol, els mamelucos frenen la revolta espanyola, els tanquen i per la nit els afusellan, tots els empreseonats, tots morts. Pretenen excarmentar, tot és foc, tothom està neguitos, vam morint, estan a punt de morir, es tapen el rostre, desoncertats. Fin on pot arribar a portar la guerra. El dels pantalons grocs aixeca les mans, no es un acte de xuleria, els ulls tristos, és valent, és el simbol de la llibertat. La llum és puresa, el blanc es la puresa de la llibertat, no ésun important, el senyor, sino el simbol, és el més gran de tots. Cinc persones l'apunten amb un fusell, la mort es troba en primer terme. Goya elabora el quadre dia a dia, te una carpeta, grabats, planxes, Goya fa una colecció de desastres de la guerra. El bon periodista, cronista, li posa ell la seva opinió. Cronista i a més critic, també una mica subjectiu, no nomes el que pasa, sino més enllà, el seu granet de sorra.

Viatger davant d'un mar de boira

Home en frac, amb el seu bastó, a sobre pedres mirant l'inmensitat del mar. El Romanticisme neix a Alemanya, la literatura, etc, des de el punt de vista pictòric a França neix primer. Obra representativa de Friedrich, sempre en primer terme un personatge d'esquena contemplan la natura. Potser el mar, l'horitzó, l'infinit, la platja. Personatges emergits en meditació contemplan, reflexionan. Naturalesa màgico-misteriosa, com si volgues preguntar-se que hi ha més enllà?, en tema filosofic?. Reflexionan del que tenen davant. Qui soc, d'on vinc, on vaig?.

La natura prou important amb Friedrich que Turner. Turner es va lligar. Friedrich amb el mateix sentiment ho va fer. Paisatges silenciosos, reals, però misteriosos, on es tradueix la inmensitat de la natura, dels seus fenomens, la pluja, la neu, la creació divina. Pintura d'un paisatge, que es la representació del paisatge interior de Friedrich. A traves del paisatge interior projectar el seu interior, la seva ànima. El senyor del Frac és ell matiex o nosaltres. No ha pintat el paisatge, sino el seu esperit del paisatge. Reflexionar, qui és?, on va?, d'on ve?, questions del jo. Clares connotacions religioses. Paraules de Friedrich: “pintor impulsos subjectius” i diu: “la pintura és pla plasmació d'un mon interior”. El sentiment interior del natura. El pintor no ha de pintar el que veu exteriorment, sino el bon pintor es el que plasma el seu jo interior, en si mateix. I si en un mateix no es veu res que ho deixi correr. Pobre només te diners.

El viatger davant d'un mar de boira es un quadre amb un cel ennubolat, cims entre la boira, paisatge misteriòs i silenciòs, solitud en front de la natura. Actitud de contemplació. Pintura molt municiosa, ben dibuixada, i bon colorista i minuciòs, a part de detallista. La pinzellada no es percep com Delacroix. El genere és el paisatge. Paisatge trans-figurat. No és la plasmació d'un quadre, d'un paisatge tal com és, es el sentiment del quadre. El quadre és una realitat exterior, una realitat lluminica, pinta el que li ve de fora, l'exterior es el punt de partida, es la plasmació d'alló que esta dintre del artista. La idea del home d'esquena, es perque la cara seria com parlar, al estar d'esquena ens obliga a mirar. El senyor del frac esta experimentant la solitud, la vida, allò del qui soc?, d'on vinc?, on vaig?, el propi personatge es planteja l'existencia, que faig a qui?. Es diu que Friedrich el va pintar en homenatge a un amic recent mort. La vida, però sempre d'esquena. Friedrich t'obliga a entrar dintre dels seus quadres. Comunica el sentiment ràpidament. Tecnicament Friedrich no es gaire romàntic., le seves formes i colors son musicals.

La llibertat guiant en el poble.

Museu Louvre. 1830. 2m x 3m. Tema: històric.

Representa les tres jornades glòrioses. Revolució burgesa de 1830. L'artista no hi participa però hi és. El senyor del barret és ell, ens transmet allò,i ell hi vol ser. Que volia Delacroix?, donar-nos la idea, el seu negit. Ell representa la burgesia. Era fill legitim, d'infantesa dificil, amargat, això marcarà el seu jo personal. La nostalgia, de la manca del seu pare, era burgès també, Delacroix viu també amargat i amargat tot i que no li falta de res. Es al.legòric i real: explica la revolta i al.legòric perque es viu el camperol, estudiants, tots units per una sola cosa, la llibertat. Anaven en contra del absolutisme. Tres dies, tres jornades glorioses, un fet històric, la revolució burgesa del 1830, tres jornades (26, 27, 28) del Juliol del 1830. El quadre representa l'última jornada, l'últim dia, el 28 de Juliol. El dia 26 de Juliol s'uneixen tots i surten al carrer de Carles VII, en contra seva. El dia 27 de Juliol fan barricades pel carrer. El dia 28 de Juliol és el triomf. Esborrar la monarquia absolutista, i posar-hi monarquia lliberal. Lluis Felip d'Orleans. Delacroix és converteix en cronista, realisme en té,, però l'al.legòria de la llibertat. Aquesta figura amb els pits gairabé fora, no és real això, la seva gràndaria es superior. Té relació amb el 3 de maig de Goya i el senyor de la camisa. Reporter del fet que ha passat, el color de la figura blanca, aquí ocre, amb força avança amb el fusell i la baineta, sembla omnipotent, trepitja fort, i porta la bandera tri-color, simbol per excelencia de la llibertat. Delacroix no hi era allà, no ho viu tot allò, però hi és a la obra. Sino ha lluitat per ella (per la patria), però la pintarà. Ell no lluita, no ho va viure. No retrata el fet que va viure, però ho va viure. Ja que no he lluitat pel meu pais, ara pintaré pel meu pais. Composició poètica. Mira del present i no del passat, no mira els Deus, ni els mites, sino el present, les revoltes i els desastres. És romàntic per la llibertat, la repressió, no està sotmesa a ningú. Atmosefera molt carregada, l'ha a après dels anglesos, atmosfera, el fons boiròs, es veu la tensió de la batalla, la pols i la sorra de la batalla. Notre-Dame de Paris, lloc emblematic de Paris. Exercit mort en primera plana, critica la barbarie de la guerra. el camperol amb mocador, el noi de la pistola forma par de la joventut. Llibertat en el sentit més ampli de la paraula. La dona que ensenya el pit es la força de tots. No es pornografic, és un altre cosa, la força de la gent. Ens podem explicar de la composició equilibrada, desordenament del moviment, del focus de llum.

El taller de l'artista

“Al.legoria real a set anys de la meva vida artistica”

Museu Orsay. 1855.

E.Courbet pintor realista testimonial. Persona arrogant, xula, dificil d'entendre. Courbet s'auto proclama el millor, ell mateix creu que és el millor. I és que en part ho és. No va anar a cap escola, va tenir un ensenyament auto-didacta, ell sol va aprendre a pintar i no ho fa tan malament. Persona molt dificil d'entendre, amb molts canvis. Però el que destaca de ell no es tecnicament, tot i que es molt bo, sino tematicament. No avança ni aporta res tecnicament, pero es tematicament revolucionari. Courbet pinta aquest quadre que és com una tanca publicitaria, és molt gran i diu que vol que l'exposin al saló oficial, però no li deixan i llavors fa tot allò de la “barraca”, i s'ho fa ell sol, l'exposició. Va ser el primer en anomenar-se pintor realista i que aquest quadre ho és tot per a ell., quean li diuen que aquest quadre no agradan, li estan dient, a ell mateix que no els hi agrada, el quadre és ell mateix, la seva vida. El segon titol ho diu tot, “al.legoria real a set anys de la meva vida artistica”, l'artista com podem veure és un geni i el quadre no menys. Té tres nuclis, l'ilustració és el nucli central, és ell mateix pintan el poble. Al costat un nen que simbolitza la nova generació, al costa d'una dona nua, tot ensenyant el cul. Els de darrera son el nucli de la dreta. Son amics seus, pintors, politics, poetas, etc., està dient, sóc jo i la meva vida, tal i tal. El queadre que està pintant es el seu poble, tot dient, jo vaig neixer aquí i aquesta es la meva vida, i el nucli de l'esquerra son gent del carrer, pallasos, bogaderas, més realista imposible. Mira!, quan jo sorto al carrer veig tot això, la gent normal i pobre. Fins i tot hi ha un gos jugant, però es que la vida és aixi. Aquest quadre juntament amb “l'enterrament d'Orleans” van ser els dos que no van ser aceptats pel saló oficial i aquest dos són amb els que havia treballat millor i més temps, per això va fer ell mateix l'exposició, Courbet era aixim empresonat diversos cops, declarat socialista publicament, lluitava pel poble, pinta el que veu i el que li sembla, el protagonista pot ser una camperol, perque no??.

El dinar campestre

1863 al saló va ser rebutjat. Manet era un artista politic.

Aquest quadre es el que dona les idees als impresionistas. Manet havia sigut controvertit gràcies als seus quadres escandalosos, tant per tecnicas com per temàtica. La temàtica es una prostituta. Tecnicament, “el noi de la flauta”, pintar?, els pantalons són….. Aquest quadre té una història important i es que al 1863 aquest quadre va ser rebutjat del Saló Oficial, pero com que Napoleó III era un gran amant de les arts es va crear el Saló dels Rebutjats i en aquest saló el quadre que va triumfar va ser aquest. Tots aquest que els hi va agradar aquest quadre, més tard seràn impresionistas. Dona pinntada nua, sense ser cap deesa, això era molt fort. El jove del quadre es el germà del estudiant. Manet pinta la seva model preferida. La senyora que surt al fons, no te cap perspectiva. Son personatges coneguts, la model preferida del cunyat, etc. La senyora que surt al fons no té cap profunditat. La senyora que està nua t'esta mirant, es possa amb contacte amb tú. Això està inspirat en el romanticisme, inspirat en la mitologia. Tecnicament deforma la perspectiva, carent d'atmosfera, grandària, l'elaboració del paisatge és amb pinzellada ample, simple, àgil, ràpida, com si fos una factura. Era un esboç de quadre acabat, i els personatges ben fets i la natura no. El quadre que enocartge als impresionistas, aquells joves del Café que més tard seràn impresionistes. Inspirat en un quadre de Rafael, del romanticisme. Els personatges femenins eres deeses, peò en aquest cas era una dona normal, però l'inspiració es basa amb un dona mitologica, i això es realista, la referencia que es fa a l'actualitat. El seu germà al quadre sembla com si no volgues parar de parlar, i dins de la normalitat del quadre, destacar que es un dinar campestre. Però la senyora nua ens està mirant, dialoga amb l'espectador. Neixen motles critiques a partir d'aquest quadre. Està pintat en un taller, per tant no es realista, però la manera de captar la llum, motivarà als impresionistes. La pintura canviarà, a partir d'ara neix la pintura moderna.

Impressions, sol naixent.

A primeres hores del sol. Paris 1872, pintat en el port de Le Havre.Museu a Paris. Estil impresionista.

Quan li van demanar a Monet un nom pel quadre, va dir, tot improvitzant, posali, impresions.

Fou representació publica del 15 d'abril de 1874, en la galeria saló del fotograf Madar. La critica fou feroç i el quadre va provocar un escandol considerable.

Pintor que pintava i els seus quadres no eren exposats. Estaven cansats que la gent no pogués veure els seus quadres. Jo sóc pintor i vull que vegin els meus quadres.


El terme impressonista fou una paraula inventada en un tó de menyspreu per part de Lois Leroy, un critic d'art, que el 16 d'abril de 1874 va fer un article a una revista. En aquest article criticava l'exposició del fotograf, ja que deia que l'exposició li feia riure i que no li agradava. Aquest pinstors no s'anomenven impresionistas, sino que s'auto anomenaven societat ànonima corporativa d'artistes. Pintors, escultors tots junts. Era un grup de persones que volia pintar, i volien revoltar-se contra el seu afany de pintar.

Leroy va dir: “impresionat per aquest quadre?”. Vosaltres pintors impresionistas, aneu a pintar a una academia, aneu a apendre, això seràn esboços pero no quadres. Impresionat de lo dolent que són, diu Leroy. No és un quadre, és una impresió, esboç, pintura inacabada, no poden estar al saló oficial, pensa Leroy.

El quadre ens mostra l'aixecament del matí al port de Le Havre. Ens ensenya les instalacions portuaries, entrevistes per la màquina de vapor. Un sol en forma de bola atoranjada és reflecteix en les aigues tranquiles. Barquers de pesca que tornen a la feina. Pel que fa als aspectes tècnics i estilistics dels impresionistas, cal destacar l'oli sobre tela, pintat sobre “plein air”, a l'aire lliure. La manera de pintar dels impresionistas, sobretot de Monet. Els quadres tenen un format petit, perque el pintor ha de pintar d'una manera ràpida i àgil. La nova tècnica artistica dels impresionistas abandona la tecnica detallista e imitadora de la realitat, no a la còpia, perque la mimesi es pot aconseguir amb la fotografia. Ara volen captar la llum, no la realitat. Nomes volen la realitat lluminica. El color es l'element més important del quadre. Monet utilitza quadres colors plens, primàries i complementàris, paleta, groc, blau, vermell, verd. El negre no té llum. També cal destacar els prismes de Newton, la llum i els colors, barreja a la tela i no a la paleta. El color es col.locat amb soltura espontanea, pinzellada solta, punt, coma i esborrany. També cal destacar l'esquematització de les figures, perque cal pensa que les figures han estat fetes amb ràpidesa, perque el que importa es la plasmació del color.

Postimpresionisme

Terme que encercla els diferents estils pictórics que varen succeir a França al impresionimsme, durant el 1880 i 1905 aproximadament. Va ser batejat pel crític britànic Roger Fry al 1910, i amb el motiu de l'exposició celebrada a Londres de pintures de Paul Cezánne, Paul Gauguin i Vincent van Gogh. A més a més d'aquests tres artistes, tambè s'inclouen en aquest corrent a Henri de Toulouse-Lautrec i Georges Seurat.

Encara que els postimpresionistes varen evocar la seva obra en l'ús del color experimentant per els impresionistes, reaccionaren en contra del desig de reflexar fielment la natura i varen presentar una visió més subjectiva del mòn. Seurat, anomenat neoimpresionista per els seus criteris més pròxims al impresionisme, va inventar una tècnica anomenada puntillisme, que té com exemple més destacat el quadre Un diumenge d'estiu a la Grande Jatte (1884-1886, Institut d'Art de Xicago).

L'obra de Cézanne, encara que no del tot, la de Gauguin i Van Gogh es va caracteritzar per un ús expresiu del color i una major llibertat formal. Cézanne es va interesar per resaltar les qualitats materials de la pintura, representant essers vius i paisatges, volúmens i relacions entre superficies, com a Pins i roques (1895-1898, Museu d'Art Modern, Nova York). El seu interès per les formes geométriques i la llum prismática inherente en la percepció de la natura va anticipar-se als experiments del cubisme.

Gauguin, en un intent per conseguir la capacitat comunicadora del art popular, es va centrà en la representació a costa de superficies planes i decoratives, com es semblava en l'obra Calvari bretó (1889, Palau de Belles Arts, Brusel.les). Van Gogh, per la seva banda , es va aproximar a la natura amb vigorosas pincellades coloristes, evocadoras de les emocions internes del artista. La seva experimentació subjetiva, exemplificada en la Nit estrellada (1889, Museu d'Art Modern de Nova York), preludió al expresionisme. Toulouse-Lautrec va estar fortament influït per les composicions lineals dels grabats japonesos, i la seva obra es va caracteritzar per els intensos grabats de contorn i els colors plans.

5

Altres moviments artístics posteriors, com el cubisme, el expresionisme, el fauvisme, el surrealisme i el futurisme, varen presentar algunes de les característiques de la pintura impresioniste: la llibertat expresiva del artista i l'ènfasis en el concepte abstracte de l'art. En concret, les vanguardies artístiques del segle XX reflexaren la nova interpretació del mòn preconizada per Cézanne, Gauguin i Van Gogh.

Vincent Van Gogh

Gogh, Vincent van (1853-1890), pintor postimpresionista holandès. Va viure la major part de la seva vida a França i en la seva obra va influir de forma decisiva en el movimiment expresionista. Van Gogh va nèixer el 30 de març de 1853 a Groot-Zunder, fill d'un pastor protestant holandès. Desde la seva joventud demostrà tenir un temperament fort i un caràcter difícil que hauría de frustrar tot intent que començava. Als 27 anys havia treballat en una galería d'art, havia donat clases de francès, havía sigut estudiant de teología i evangelitzador entre els miners de Wasmes, a Bèlgica. Les seves experiències com a predicador apareixen reflexades en les seves primeres composicions sobre campesins, de les quals la més coneguda es la tosca i directa Els menjadors de patates (1885, Museu Vincent van Gogh, Amsterdam, Holanda), un dels deu únics grabats que el pintor va fer al llarg de la seva carrera. Fosques i amb sombres, a vegades descarnades, les seves primeres composicions posen en evidència el intens desitj d'expresar la misèria i els sufriments de l'humanitat tal i como ell les va viure entre els miners de Bèlgica.

En 1886 va anar a París a viure amb el seu germà Théo van Gogh, que era marxant d'art, i allà es familiaritzà amb els nous moviments artístics que es trobaven en ple desenvolupament. Influït per l'obra dels impresionistes i per la dels grabadors japonesos com Hiroshige i Hokusai, va començar a experimentar amb les tècniques de l'època. Més endevant adoptà els brillants tons pictórics d'artistas francesos com Camille Pissarro i Georges Seurat.

En 1888 va deixar París i es va traslladar al sud de França amb l'esperança d'atraure allà a alguns dels seus amics i fundar amb ells un Taller del Migdia. Sota el sol ardent de la Provença, va pintar escenes rurals, xipresos, campesins i altres característiques de la vida de la religió. Durant aquest periode en el que va viure en Arles, començà a utilitzar les pincellades ondulants i els grocs, verds i blaus intensos relacionats amb les obres tan conegudes com Dormitori d'Arles (1888, Museu Vincent van Gogh) i La nit estrellada (1889, Museu d'Art Modern, Nova York, Estats Units). Són també d'aquesta època Descargadors a Arles (1888) i “Les Vessenots en Auvers” (1890), les dues a el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid (Espanya). Per a ell tots els fenómens visibles, els pintara o els dibuixarà, semblavan estar dotats d'una vitalitat física i espiritual.

1

Va conseguir contagiar el seu entusiasme al pintor Paul Gauguin, al qual havía conegut a París, per a que el fos a veure a Arles. Menys de dos mesos després començaren a tenir violents enfrontaments que varen culminar en una disputa en la qual Van Gogh, fora de sí, va amençar a Gauguin amb una navalla; aquella mateixa nit, colpat en un profunt remordiment, Van Gogh es va tallar part de l'orella. Va estar internat durant un temps en un hospital d'Arles i un any en el manicomi de Saint-Rémy, situat en aquesta mateixa regió. Durant aquest periode va seguir treballant entre els diferents atacs de bogeria que va patir. Més tard va pasar tres mesos en Auverssota l'atenció d'un metge cordial i comprensiu, del qual retratà (El doctor Paul Gachet, 1890, Museu d'Orsay, París). Inmediatament després d'acabar el seu inquietant “Cuervos sobre el trigal” (1890, Museu Vincent van Gogh), es va disparar un tret el 27 de juliol de 1890 i va morir dos dies més tard.

Les més de 700 cartes que va escriure al seu germà Théo (publicadas en 1911) les fan un document extraordinari sobre la vida d'un artista i la seva producció, d'una abundancia increible: prop de 750 quadres i 1600 dibuixos. El pintor francès Chaïm Soutine i els pintors alemanys Oskar Kokoschka, Ernst Ludwig Kirchner i Emil Nolde li deuen més a l'obra de Van Gogh que a cap altre influencia. Al 1973 va ser inaugurat a Amsterdam el Museu Vincent van Gogh, que conté més de mil pintures, dibuixos i cartes del artista.

La nit esrtellada

Vincent Van Gogh; 1889.

Oli sobre tela; 0,73 x 0,92 m. Nova York, Museu d'Art Modern.

El pintor mira per sobre del poble des d'un punt imàginari. A l'esquerra, podem observar un xiprès que s'eleva com una flama cap al cel i a la dreta, les fulles dels olivers, tot això s'agrupa i es mescla, formant núvols de follatge i, per davant del horitzó s'extèn el decorat sinuòs de les Alpilles. Les montanyes son fruit de l'imaginació constant de Van Gogh. Ell ha concebut els motius de forma que sugereixen asociacions amb el foc, amb la boira i al mar; i la violència elemnetal de les figures naturals, es transmiteix a la figura còsmica dels astres. El poble que podria ser holandès o tan sols un retorn als seus origens, apareix envoltat per les forçes de la naturalesa, idiliques i amenaçants a un temps. L'agulla de la torre de l'esglèsia s'eleva energicament fins ben alt i entra en contacte amb les forçes de la natura, es converteix en una antena. La gran imaginació pictòrica de Van Gogh troba el seu camp d'acció per excèlencia en l'imatge nocturna, en la nit; però la visió restringida per la falta de llum exigeix una compensació a travès del propi record. Per això Van Gogh pinta una nit totalment anormal i extranya, una nit que no hem vist mai, però que Van Gogh la pinta així, perque es la seva nit i és talment com la veu ell. El joc amb la força lluminosa de l'ombra es el seu especial decobriment artistic.

És un quadre ple de simbols, els xipresos mes les estrelles ens representen la mort. Tot el quadre ha sigut concebut com una transmigració de la realitat. El diferents colors, amb les seves tonalitats li donden una aparença totalment imaginària. El vent s'interpreta com la fí del mòn, l'apocalipsi, i al igual que Friederich tots dos eren homes enfrontats a les forces de la natura.

En Arles també havia agafat un fort contacte amb les montanyes, però comparades amb aquestes, s'incorporen en un panorama que inclou les escenes de la collita, el pas del tren, la solitaria casa de labor i la ciutat a la llunyania. Ara no queda res de tot això: les montanyes s'elevan escarpades davant de la figura solitària, opriment-la per tot arreu e impunsant-la a descendre del abisme.

Pel que fa a la pinzellada podem dir que es evolucionada, en forma de punt, coma i esborrany

Uns xipresos en forma de flames escalant el més alt del cel que son el clar reflex del cementiri, els estels il.luminant les seves esferes ondulants que vibren amb l'esplandor d'aquesta fosca nit, la brillantor dorada de la lluna apoderant-se de tot, i e tranquil i adormit poble tan sols superat per la seva esglesia, formen, en definitiva, un del més poderosos, i celebres quadres de Van Gogh. Va ser una expresió que sortia des de el més fons del seu jo, en busca d'un estil personal per materialitzar-ho tot.

El crit

Edwuard Munch. 1893. Museu Nacional d'Oslo. 0,91x0,73cm.

El crit es un tema molt treballat en litografia. El guash (l'aquarel.la) oli sobre cartó. El millor de tots, el primogenti, es l'oli sobre cartó. Munch expresa la seva angoixa, soledat, negit, fins i tot els seus traumes sexuals. Obsesionat per l'enfermetat i la mort. Quadre dels nostres dies. Pintat fa un segle, però es actualment, tal i com les guerres Argelines. Capdavanter del moviment Expresionista, el més directe.

Descripició, en primer terme, enmig, hi trobem un personatge, una figura femenina, que no se sap segur, però ho sembla, però es molt subjectiva. Configurada a través de linees corbes, un cos deformat, una figura que alça les mans, i s'apreta el cap, un cap que per la seva esquematització, com una macara africana, crida plè d'angoixa. El cos es doplega, un crit que es doplega, el seu drama interior és el crit. És una figura que es troba tota sola davant del perill. Al fons s'hi pot veure una silueta negra, lines fosques, linees que travesen diagonalment el quadre, podrien ser barres. Els pasejants es troben enrrera, es torben allunyats, figures que donen profunditat i dona desesperació i solitud a la figura solitària. Una llengua d'aigua que abraça és una cerena. L'aigua sembla oliosa, fosca, veiem vaixells en aquest mar, el cel és a base de ratlles taronjes, que asfixia, amb molta densitat, com “la nit estrellada”de Van Gogh, el preludi d'un crepuscle Moment artificial, es desesperan més en la seva solitud. Gama de colors, bàsicament els colors primàris, blau, groc, vermell. Busquen els extrems, per donar més enfasi. a la ràbia. Busquen el contrast, per ser més cromàtic. Pinzellada ample, decidida, que surt com un vòmit, com grans vendades, potent, en linea corba. És una pinzellada que sent d'ell, del més profund de les entranyes. Simbolisme, que representa la guerra, solitud d'angoixa del mon contemporàni. En el pont hi ha gent, però ell està sol, aquest crit deforma el cos, el rostre, aquest paisatge de països amb guerres, paisatge curvilini. Gran desequilibri per a l'espectador, mirada neguit, neguit per Munch. Diagonal, recta, curvilinia, no descanses al mirar el quadre. Tot es mou al quadre. Que és el crid? l'exteriorització de la pasió agobiada de la solitud, de la societat, en la que esta sotmes. Vomit del negit, no ho pots càrregar tot, ho has de vomitar, com les pintures de Goya. No és una obra, sino el reflexe d'una vida, d'un moment, del patiment, de l'impotencia. Reflex d'una vida malaltiasa, homosexual, trauma sexual.

Pomes i Taronges

Paul Cezanne.

Oli sobre tela. 74 x 93cm. Museu d'Orsay.

El primer que veiem és un conjunt de pomes i taronges disposades sobre un aparador, un “buffet”. D'aquest “buffet” veiem la part superior i frontal, tot i l'estranya posició, fins hi tot manca la porta. Sobre un mantell blanc s'hi dipositen tres objectes, una jerra, un fruiter i un plat prou plà, de color blanc que armonitza amb les estoballes. La jerra té una decoració pintada a base de fruites. A la zona superior de l'esquerra, d'arrera la fruita veiem un drap florejat i estampat. A la part baixa un sofa, podem afirmar que hi ha un trencament de la perspectiva.

Natura morta, o bodegó. Amb Paul Cézanne es recupera la natura morta. És pintaven paisatges, però Cézanne ho fa per estudiar volums, manipular-los, jugar amb ells, amb les figures, i és el que realitza en aquest quadre. Cézanne agafa un estoig, i se'l mira per totes les cares. Prioritat per la natura morta, popularment bodegó. Cézanne és un capdavanter del cubisme, en tematica (la natura morta), i en l'analisi exhaustiu de les diferents cares d'un objecte. La natura morta és la tematica per excelència dels cubistas. L'objectiu de Cézanne en els seus quadres es descomposar les cares de l'objecte. Experimenta amb el volum i ho redueix a una forma simple, l'esencia del volum, i fins hi tot hi ha qui diu que tota l'estona es la mateixa poma, però pintada desde diferents punts d'angle. La pinzellada de Paul Cézanne és metodica, cientifica, tot busca'n una recerca del espais volumètrics. La barreja és fa a la paleta. Quadre on es trenca amb la perspectiva, en molts quadres, es proposa diferents punts de vista, n'hi ha molts punts de vista, ell pensa en diferents punts de vista, per fer més evident l'estructura volumètrica dels objectes, que serà la base del cubisme. També podem veure una perspectiva inversa o al reves. L'espectador observa profundament, i aquí no, no s'apropen, surten, no te profunditat, per tant no podem aprofundir. Per proposar el s objectes al espectador. Blanc perfecte del mantell, roig, groc, taronga de les pomes, el primer que veiem és la primera poma.

Hi ha un equilibri i tensió provocat amb el blanc del mantell i els colors de les fruites, fort contrast. És un exemple de dualitat, triangle i esfera, gran equilibri i tensió.

Aquest quadres, és a dir, amb el mateixos objectes, han estat pintats en sis ocasions per Cézanne. Cézanne menciona de tant en tant els bodegons, com alusió al conflicte emocional ambb el seus pares. És diu que Cézanne expresà una vegada davant de Geffroy, pels voltants del 1895, el desig de causar admiració a Paris amb una poma. Potser Cézanne va pensar, també, en la novel.la de Zola, “L'obra”, en la qual Claude Lantier diu: “amb una pastanaga ben pintada podria provocar una revolució.”

Però si anem més enllà podem interpretar que la poma té una llarga tradició com simbol del amor, al igual que amb els pits d'una dona. Això ho podem adivinar d'un quadre de Cézanne en el qual ens presenta a París amb una cistell ple de pomas, el qual no entrega a tres dones més hermoses, sino a una dona més petita e insignificant. ¿Potser que Cézanne hagi agafat les pomes per estudiar les volumptuoses formes i els sensuals colors que no havia pogut estudiar en el despullament femení a causa de la seva timidessa?. Amb una conversació amb Renoir, Cézanne va declarar: “jo pinto bodegons. Els models femenins em fan por, tot el temps estan alerta per atacar per sorpresa”. Fins hi tot per als seus grans banyistes, Cézanne va tenir que recurrir a dibuixos de despullaments anteriors, perque les seves temençes davant de la bellesa femenina li feian imposible treballar amb models despullades. A traves de l'agrupació cuidadosa d'objectes disponibles, carregats de sensualitat. Cézanne podria expresar tota la gama de relacions humanes: solitud, companyia, armonia, oposició, melancolia, etc. Ja en l'obra juvenil de Cézanne crida l'atenció el tractament expresiu de les natures mortes, abans de que les pomes i altres fruites es convertisin en el tema principal. El seu comentari sobre Paris, i la poma dona a conèixer la profunda serietat envoltada en aquesta fruita. Per imaginar-nos com pensava Cézanne podem pensar el la frase que li va comentar en certa ocasió a Gasquet: “L'ull ho ha de concetrar, englobar; el cervell ha de formular”. En la disposició sempre distinta de pocs objectes en la que resideix el seu secret creador que culmina en la seva obra, la fusió dels plans, l'intensificació del color, l'unió armoniosa, però plena d'expectació, de totes les coses entre si, sobre la base d'una esencia comuna en la que està continguda la plenitud de la vida. Tot això queda sobradament denostrat, en una serie de pintures i aquarel.las de bodegons dels anys 90.

Aquest objectes que s'inclinan d'una manera els uns cap els altres, i es toquen, simbolitzen els conflictes de Cézanne amb les persones, conflictes que ell intentava exterioritzar i vèncer en la plàcida concepció dels seus bodegons. Cada fruita, cada ampolla, cada doblament de la tela, adquireix, com protagonista del conflicte entre l'espai i la superficie, una força vital més intensa. Cézanne reflexa també la seva por per l'espai, el que constitueix una de les experiencies bàsiques del segle XX i que com molts artistes integraren en les seves composicions. Amb aquestes coses simples destapa un Cezánne, un simbolisme de la realitat que assenyala, molt més enllà de l'humiltat i modesta agrupació d'objectes, els problemes fundamentals de la vida humana. Si bé la natura morta s'ha converit en l'expresió mateixa de la sobrietat del objectes donant a coneixer sempre la situació emocional del objecte: els objectes escollits dintre del génere de la natura morta, pertenyen a camps semàntics especifics, el privat, el familiar, el camp del plaer, la sociabilitat, el àmbit artistic, el ofici i el oci, el camp decoratiu, aixi com, amb menor freqüencia, el espectre dels objectes amb una càrrega negativa, objectes que s'ofereixen amb la contemplació meditativa, en tant, amb simbols de la vanitat.

La senzilla manipulació del objectes, les posibilitats de la seva concetrada ordenació i configuraciçó, no explica encara la peculiar predilecció de Cézanne per motius determinats. En contradicció amb les tipiques manifestacions socials de la gana, el gran nombre de fruites i de objectes no presenta un menjar opulent, com pot apreciar-se, per exemple, en Manet. Les pomes i peres no son fruites apetitoses, en el sentit de que el banquet hgi sugut disposat per a se consumit. Les fruites son enterament part de l'esfera pictòrica, i nomes en aquesta, adquireixen un sentit més fons. El paper central que jugan els bodegons en l'obra de Cézanne dona prova d'una actitud molt subectiva, d'una motivació molt personal en la selecció d'aquest tema i dels seus objectes. Aquesta extrema concentració de unes poques coses que, no obstant, semblen estar carregades de màgia, crida l'atenció sobre tot en la repetició permanent dels bodegons amb pomes, dintre dels qual, “Pomes i taronges”, es un dels quadres que més destaca com uns dels més hermosos e intensius. Els tons vius i profundits en el tapiç oriental, groc, roig i verd, i les numeroses pomes contrasten de manera notable amb el blanc mantell que, com hem dit abans, brilla en múltiples tonalitats. Per l'intensitat del color, el quadre es comparable a retrats de la seva obra i adquireix per aixó una especial importància.

L'Expresionisme

Se'n diu a la corrent artistica que busca l'expresió dels sentiments i les emocions del autor, més que la representació de la realitat objectiva. Que és exactament l'objectiu primordial de Van Gogh. No pintar l'exterior tal i com és veu, sino pintar el que un té a dintre, com ho va fer a “La nit estrellada”.

El moviment expresionista va apàreixer en els últims anys del segle XIX i a principis del segle XX com reacció davant els models que s'havien mantingut a Europa desde el renaixament, particularment en les anquilosades acadèmies de Belles Arts. L'artista expresionista va tractar de representar l'expèriencia emocional en la seva forma més complerta, sense preocuparse de la realitat externa i si en la natura interna i de les emocions que desperta en l'observador. Per a conseguir-ho, els temes s'exageran i es distorsionen amb la finalitat d'intensificar la comunicació artística. Tenim un clar exemple en el quadre que hem tractat, ja que la nit ha estat distorsionada i desperta emocions a l'espectadors, gràcies a les seves formes lluminiques.

El veritable precursor de la Pintura Expresionista

Encara que el terme expresionisme no es va aplicar a la pintura fins al 1911, les seves característiques es troben en l'art de gairabè tots els païssos i períodes. Part del art xinès i japonès fa exaltar les qualitats esencials del subjecte per sobre de la seva aparença fisica. Els artifègs de l'Europa medieval varen exagerar les figures en les catedrals romàniques i gòtiques per intensificar l'expresivitat espiritual. L'intensitat expresiva feta a travès de la distorsió sorgeix també al segle XVI en les obres dels artistes manieristas, com el pintor espanyol El Greco i l'alemany Matthias Grünewald. De totes maneres, els auténtics precursors del expresionisme vanguardista sorgiren a finals del segle XIX i a principis del XX, i en especial del pintor holandès Vincent van Gogh, el francès Paul Gauguin i el norueg Edward Munch, que varen utilitzar colors violents i varen exagerar les líneas per aconseguir una expresió més intensa.

7

Pel que fa als expresionistas del segle XX més importants sorigiren a Alemanya i més tard a la resta d'Europa. Temps desprès varen apareixer diferents fases del Expresionisme, fins arribar al Expresionisme abstracte sorgit als Estats Units.

Però l'expresionisme no es centre tan sols en la pintura, sino que tambè i prenen part l'escultura, la literatura, el cinema, el teatre i la música.

El taller vermell

Henry Matisse, 1911.

Museu Moma (Nova York). 1,81x2,19.

El taller de l'artista, però no es ben bé això. Punt de vista elevat, en picat. Visió desde a dalt per captar més bé els elements. El tema, el paviment ocupa més o menys la meitat del quadre. L'altre meitat les parets. Intuïm els angles, i les parets, pero no les veiem. El color dominant és el vermell, uniforme. El vermell com a color dominant, i com que es fauvista és l'element primordial i volen explicar les ganes de viure. Aquest taller vermell, és un color calent, un color encès, plè de vida com la sang. Vermell fa simbologia amb la plena vida. La seva vida és el taller. Justifica el color amb la vida intensa. A l'esquerra del quadre hi ha un rectangle quye podria ser el cortinatge blanquinós, una finestra, la llum de la finestra, aquest blanc que trenca amb la monotomia del vermell. Un grapat de pintures del propi artista. Pintures que estaria acabant, rores, ocres, roig, blavosos, verds o blancs que ajuden a trencar amb l'uniformitat del vermell. En una paret lateral, podem veure la linea corba que caracteritza el personatge femení, propi del fauvista, ajuda a donar dolçor, curves, curvilinies. Viem un rellotge de paret on tan sols destaca les hores, tot i estar camuflat en una calaixera. El mobiliari està unificat en el roig. Caballets de fusta. Esboç de figures, simplificació, recorda l'art negre-africà, estatua blanca i negra. Esquematisme de la jerra de fang, del mon petit. Un balancí, una cadira, una taula i a sobre una ampolla curvilinia, unes escultures de color carbasa. Una copa transparent, un plat plà, que no te fons, una caixa de llapissos. Esquematisme negre-africà o infantil. Simplicitat, tal i com si Matisse fos un nen petit i ho pintès tot. Trenca amb totes les escoles pictoriques. Amb el vermell consegueix creuar. Objectes mol esquematitizats. Traç finet de color creuar que pasa percebut, el color el desvirtua. “Una obra d'art ha d'imposar-se a l'espectador abans que aquest conegui el tema”, deia Matisse. Que el quadre et domini a tú, i no tu a ell. Que el quadre provoqui un disgust. Quin és aquest tema? primera pregunta que es fa, aquí no, dius vermell. Això no és una senyora, es una quadre i pinto el que vull. Cap representació de la llum, els objectes no tenen llum, ni sombres. No hi ha llum, ni ombres, però te llum, però no natural, ni de bombeta. Les formes son planes, quadre plà, molt dificil captar on acaba el fons, perque no hi ha tres demensions, ni perspectiva. El Faubisme trenca amb la perspectiva, la tema obra es decorativa, la persepectiva es un vici.

La font

Art provocatiu. Marcel Duchamp 1917. “R.Mutt” és el seu pseudònim.

Obra dadaïsta, l'autor ens presenta un orinal de porcellana, objecte de la vida qüotidiana, objecte de consum, producte que triomfa. Als lavabos comença a estar de modo. El presenta a un concurs on ell formava part del jurat. Això és una obra d'art?, perque l'artista eleva un objecte normal a una obra d'art. Tria un objecte i no qualsevol altre. Tria aquesta peça d'entre qualsevol. I pren l'estatut d'obra d'art. Estetica provocativa, desencant de l'home, mitjà de queixa. Ready-Made de Marcel Duchamp al 1913, “la roda de bicicleta”, nom que dona i que el descontextualitzat, donar valor a les deixalles, això es el Ready-Made. És un taburret on te enganxada una roda de bicicleta, estetica d'escàndol, totalment provocador.

Cubisme

Se'n diu al moviment artístic que es va manifestar sobre tot en la pintura, de la manera que el seu objectiu primordial era allunya-se de la representació naturalista i conseguir plasmar de manera simultanea les formes a sobre de la superficie del quadre des de molts angles. Desarrollat principalment per Georges Braque i Pablo Picasso cap al 1907, alcançar el seu màxim alrededor del 1914 i continua evolucionant durant la década del 1920. Al refusar la representació realista que durava des del renaixament, el cubisme va significar un canvi crucial en l'història de l'art, convertin-se en el precursor de l'abstracció i de la subjetivitat artística. Va ser una revolució en contra del sentimentalisme i el realisme de la pintura tradicional, en contra de l'importancia que es donava al efecte de la llum i el color i en contra de la manca de formes, caracteristiques del impresionisme. Els cubistes rebutjaren la perspectiva i el moviment y li donaren més valor a la línea i la forma. S'inspiraren fundamentalment en l'art de les tribus de l'Africa i Oceanía.

Els cubistes seguien la sentencia del postimpresionisme del francès Paul Cézanne, que afirmava que "totes les formes de la naturalessa parteixen de l'esfera, el con i el cilindre"; y esta inflüit per l'afany constructiu i geometritzant de George Serrat. L'expresió més frequent dins del cubisme presenta un enfocament analític i abstracte del tema; l'artista determina i pinta les formes geométriques básiques que composen l'objecte, sobre tot el cub o el con, o els plans básics que revelan les formes geométriques subjacent. Un altre tipus de pintura cubista (el cubisme sintetic) presenta un objecte des de diferents angles, imposibles de veure simultaniament en realitat, unificar-los en una estructura compositiva. En cap dels dos cubismes, analític o sintétic, es preten reproduir al detall el aspecte real dels objectes. D' entre els retrats i naturas mortes cubistes destaquen els instruments i els arlequins ja que eren fàcils de diseccionar de forma geometrica. Per evitar tot efecte naturalista i emocional, el cubisme va utilitzar durant el seu primer periode, o periode analític, una paleta molt restringida de grissos, marrons, verds i grocs, o va recurrir a obras pintades en diferents tonalitats d'un mateix color. Despres del 1914, durant el periode sintétic, molts cubistes introduieren colors més brillants en las seves obres.

6

A més a més de Pablo Picasso i Georges Braque, altres pintors cubistes importants varen ser: Albert Gleizes, Robert Delaunay, Fernand Léger, Francis Picabia, Marcel Duchamp, Roger de La Fresnaye i Juan Gris. D'entre els escultors cubistes més importants, que varen aplicar a l'escultura els mateixos principis artístics que els pintors, es diuen Pablo Picasso, Raymond Duchamp-Villon, Jacques Lipchitz i Alexander Archipenko. Y d'entre els incontables artistes influits per ls idees i técniques cubistes es troben Maurice de Vlaminck, Stuart Davis i Lyonel Feininger.

Les senyoretes d'Avinyó

Pablo Picaso. Avinyó Paris o el carrer Avinyó de Barcelona?.

Picaso buscava un quadre nou, amb nous canons d'expresió, buscan un llenguatge més expresiu, que s'adaptes al segle XX, buscan al igual que Braque que revivis el mon africà, llenguatge expresiu, més lluny del mon grec, sense oblidar-ho, el mon egipci, llenguatge expresiu, que no tinges en contra de la perspectiva. El primer esboç era un grup de noies entorn a un mariner blau, com el cliente del prostibul, i el portava una calavera, això en els seus esboços, per fer el quadre. Els mals vicis es pagen bé, la sifilis, malaltia que transmetren als homes, al.legòria als vicis de la mort. El resultat final no hi ha la calavera, ni el mariner, sino un grup de cinc figures, nues, noies, com si fosin objecte de desitg, prostitutes, han der fert-ho passar bé, són objectes de plaer, deleitar-nos, deleitar l'espectador, en primer terme era una natura morta, meló, raïm, etc. El llenguatge s'adintra a les teories de Cezanne, descomposa les figures en formes geometriques, i li configura en lines anguloses. La “v” baixa es repteix, els cossos configurats en v baixa. No quadre definitiu, primer cos era tros blau, però més tard no, un assaig, pel nou llenguatge, hi ha una qualitat d'esboç, al principi en blau. Figura femenina d'esquena, per fer-la inspirar en l'art egipci (llei de la frontalitat), cos de front, aproximació a l'art egipcià. Les dos figures centrals amb braços alçatss volen recordar la bellesa clàsica, que Picaso coneixia perfectament. Picaso coneixia el mon artistic. A la dreta recorda la mascara africana, l'Iber és el primtiu de l'art espanyol., això li agradava, i és clar, coloca les figures sobre un fons estrany, no segueix les tres dimensions, sino que tot es plà. Un fons de colors ocres, blaus, blanc, el quadre es molt pla. Trenca la perspectiva com Cezanne figures planes, ni profunditat, negació de la perspectiva.

Composició en vermell, groc i blau

Neoplasticisme 1917 Mondrian.

0,72m x 0,69m

Piet Mondrian fa una descomposició en quadrats i rectangles menors, ajudant-se de linees, que conformen una quadricula. Aquesta obra de Piet Mondrian està enmarcada dins del moviment del abstracte, iniciat per Kandinski, però aquest concretament pertany al Neoplasticisme.

Formes úniques de continuitat en l'espai

Umberto Boccioni. Pintor i escultor. 1925.

Milà Original, al Museu Moma una còpia.

Volums tridemensionals, del 1913, escultura amb bronze, medeix un metre d'alçada. Victoria, era la primera dona amb moviment. Utilitza la descomposició cubista, però no es cubisme estatic, sino dinamic, per això al futurisme se'n diu cubisme dinàmic. Descomposició de les formes en plans, dinamica, i la linea corba, tall en lineas trencades, i corbes, no hi han rectes, ondulació constant, i diu que el dinamisem ve donat per la corba, i per això no hi han rectas i hem de trencar amb la linea recta, i sino l'hem de trempar. Boccioni vol que la figura es mogi, que tu vegis que es mou.

Boccioni deia “l'escultura ha de fer viure els objectes”, la figura no es estatica. La figura espelonga en l'espai, l'espai s'introduiex en la figura l'espai absorviy, o desplaça pel cos de la criatura, com quan et tires a l'aigua i desplaçes l'aigua, també perque desplaça un espai.

Forma dinamica en l'espai, però no com la victoria es estatica. Desplaça un espai i l'absoriveix, la figura s'introdueix en la figura. Feta amb bronze pulit, material molt històric, tecnica de la cera perduda, bronze brunyit, molt pulit, molt pulida. Per fer-la més electrica, l'electricitat es potencia, la llum electrica, l'escultura absorveix la llum i la projecta, perque esta molt brunyida, pern molta brillantor, i l'expulsa i li dona desplaçament llum. Té molta refulgencia, escultura refulgent, aquest llum expulsa i accelera, dona velocitat, dinamisme, que dona la figura.

OEDIPUS REX

Autor: Max Ernst (1891-1976)

Tipus d'obra: pintura.

Estil: Surrealista.

Cronologia: 1922

Localització: col.lecció particular.

Max Ernst s'anomena el “ilustre forjador de somnis”. Si Dali inventa el “metodo Critico paranoico”, Max Ernst inventa el “frottage”. Edip Rex, el quadre, no narra cap realitat exterior, sino que es la plasmació del subconscient i del inconscient. En el quadre apareixen realitats oposades, que no tenen lògica. El Surrealisme figuratiu es basa en el mon oniric, en el mon dels somnis. Però, parlem del frottage; és tracta d'una tecnica, que consisteix en fregar, és a dir, frotar. Quan ell era petit, tenia un capçal de fusta i ell veia el seus peus i les vetes de fusta i davant del seu ulls veia formes que es movien. Veia vetes de fusta que es movien. Per tant, es com si agafes un paper, i a sota li poses una moneda, en fregar amb un llapis, la moneda queda calcada, la moneda pren vida. Això es el frottage, es el que fa ell. Era un mon màgic el que surt en el teu paper i cadasú li dona una interpretació. El “collage” importat del cubisme, el surrealisme l'aporta Max Ernst. El cubisme (el “collage”) aporta coses al surrealisme i a Max Ernst. Agafa fotos i les mou, les retalla, i les enganxa. Pel que fa al quadre podem dir que es un “collage”, perque retalla imatges i les enganxa, sense sentit. El quadre no es un “collage” però la realització si. Aquest quadre es troba en una colecció particular. És un quadre que te molts colors, ric en color, blau, verd, rosa. Quadre objectiu amb una llum surrealista. Jugar amb la llum per transportar-se en un mon oniric. Es veu una casa abstracte, a l'esquerra, una casa que té una obertura (finestra) i d'on es veu una terrible obscuritat a l'interior., i surt una má, extraordinariament gran, uns dits gegants. Tres dits agafen una nou molt gran. Una nou que està una mica oberta. (costa molt d'obrir amb els dits), ell ho fa amb els tres dits, la nou es troba atravessada per una segeta (cosa imposible). La mà, els dits són atravessats per un arc (realitat oposada). Una capsa enorme que deixa sortir dos caps d'animal, d'ocells en concret, un de color verd i un altre de color marró. El marró es el mascle, i el verd el femeni. El marró es més gran i el verd es més petit. El ocell verd te una valla, com si no pogués sortir. El quadre esta tallat, no s'acaba de veure, el atectonisme, i per tant has d'imaginar-te els limits del quadre. L'altre ocell, el marró, porta unes banyes metaliques, lligades per un cordill que va fins a dalt del quadre. Hi ha com una pared que limita el paisatge, i a dalt a la dreta un globus que s'enlaire. El cel es molt lluminòs, pero quena més a dalt més fosc es fa. Tot el quadre es apretat, una sensació de claustrofobia, tot es dens. Si fem un analisi més subjectiu i aprofundit, partint de Sofocles, es pot fer una altre visió del quadre desde un punt de vista del mite de Edip Rei i el complex d'Edip de Freud, ja que Breton era el capdavanter del Surrealisme. És pot pensar que la casa es el ceg que es el qui endevinarà el destí d'Edip. El dist son el mitja del ceg (adaptació del tacte en persones ceges). El ceg prediu un incest, que Edip es casarà amb la seva mare i matarà al pare. La mare es allò femení que ha sigut penetrat per la sageta, i la nou s'obre, i serà una relació dolorosa. A Max Ernst li agradava pensar, afirmava que havia nascut d'un ou, que la seva mare l'aliga havia posat, per això els ocells en el quadre. El ocells presoners son el simbol de la llibertat pero ells son empresonats i la figura femenina també. Podria ser el pare d'Edip o no, els ocells no miren la realitat, no miren el dits, ni la mà, son presoners del destí, un destí inebitable, el cordill es el destí inebitable.

Ampolles verdes de la Coca-Cola

Autor: Andy Warhol (1928-1987)

Tipus d'obra: pintura

Estil: “Pop-Art”

Cronologia: 1962

Localització: Museu Whitney d'Art Americà, Nova York.

Andy Warhol es una figura emblematica del Pop Art. Fa pintures de les sopes “campbell”. Ve del mon del diseny, feia sabates de gust kitch. Artista polifacetic, després serà cineasta. És deia Warhola però es va posar el nom de Warhol. Deia que tothom té cinc minuts de triomf a la vida, i diu que ell els va aprofitar. Va tenir una vida complicada plena de droga i d'alchol, en un mon dificil. Les persones eren com titelles per Warhol. La gent l'utilitzava a ell i ell els utilitzava. Va crear “La Factory”, una companyia on es pintava, es drogaven, es feia música, es com un taller, un lloc comunal. El que es feia a La Factory era música “underground”, cinema underground. Ell va fer famosa la llauna de sopa. Convertir una persona en un objecte. Com la Marilin Monroe, un objectre creat per la massa i creat en serie, com la Coca-Cola, perque quan vas al supermercat trobes fileres i fileres de coca-cola, al igual que en el quadre. Imatges produides per la massa, per això la repetició. Treballava com si fosin objectes. Si en altres temps es pintava la mort de Crist, ara s'explica el dolor a traves de la cadira electrica o els accidents de cotxe. A vegades ni manipula les imatges del diari, sino que va una tirada en serie.Warhol era peculiar, utilitzava els mitjans de comunicació. Ell com si fos un esportista va utilitzar els mitjans de comunicació perque sabia que el portaria a la fama. Per això feia publicitat de la Coca-Cola. Perque la Coca-Cola triumfa als anuncis i ell també ho volia. Warhol es crea a si mateix com un producte de consum. Ell volia ser maquina i poder pintar en serie. L'objectiu de Warhol era ser famòs. Tenia una obsesió: la mort. Va tenir algun intent d'assasinat i això el vas trastocar. Volia allargar la vida, despres de la mort. Marilyn segeix viva, i la coneixem gràcies a la televisió i a la publicitat. Ell volia el mateix, ser famòs despres de morir. Al 1963 va organitzar La Factory, i d'allà sortirà tota la seva producció. les llaunes per cridar l'atenció, el kitsch

Composició número 1

Autor: Jackson Pollock (1921-1956)

Tipus d'obra: pintura.

Estil: Expressionisme Abstracte.

Cronologia: 1950

Localització: Museu d'Art Modern, Nova York

Jackson Pollock és el capdavanter d'allò signic i gestual. Va morir al 1956 en un accident de cotxe: tenia problemes amb l'alchol. L'alchol va marcar la seva vida, pero pintava sense anar begut. Va morir suicidat, perque condiua begut.El action painting es l'acció de pintar, fer una pintura en el menor temps posible. Que el seu gest s'adheria a la superficie, l'acció de pintar amb el gest. Emocions extrovertides. Quan els personatges van veure no treballava amb un mitjà d'expressió, es va sucidar. El llenguatge es diferent, perque el segle es diferent. Abans es traduien els sentiments d'una manera i ara es fan d'una altre manera, tenen angoixes importants. Pollock no pinta amb un caballet, ni amb pinzell, sino amb un ganivet i estris qualsevols. Fins hi tot amb una cafetera, i una manega de pastis per intentar buscar el action painting, amb dripping. Acció de degoteig. Pollock anava esquitxant pintura. Pollock no sabia el que estava fent, sino que sabia que el resultat final era ell mateix, la projecció d'una angoixa. Els quadres tenien un format enorme, extraordinariament gran, per tant no es pot pintar amb caballet. Al pintar enpeus te control del quadre, perque sino se't menja. Si ets més gran que el quadre te'l pots menjar, i si és més gran que tu, costa més, no és pot dominar, ni menjar. En un quadre petit es fàcil saber on has de posar la taca, en una quade gran es més dificil.

Embolic de linees amb molt moviment i energia configurat amb el “dripping” i el “action painting”. Té automatisme (en el seu inici) però després segeix el seu esperit. L'espectador se sent acollit davant del quadre. Tu espectador no trobes els limits del quadre, i per tant tens la sensació que el quadre no te limits, i no fronteres i sents que les taques les tens a sobre. No utilitza el pinzell, sino ganivets i utilitza el degoteig, explica les emocions internes i no realitats externes. Hi ha automatisem i per tan el surrealistes tenen importància.

“No sóc conscient del que pinto, temps després prenc consciencia de que faig”, frase de Jackon Pollock. EL quadre te vida pròpia diu Pollock. Grans dimensions del quadre i gran format. Important factor per al pintor es la gràndaria de l'obra, i també es important per l'espectador. Sino t'apartes del quadre, tens la sensació de tenir davant una inmensitat o d'una obra sense limits.