Aquí descansa Nevares. Altres narracions mexicanes

Literatura hispanoamericana contemporánea # Realisme màgic. Pere Calders

  • Enviado por: Monica
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 16 páginas
publicidad

AQUÍ DESCANSA NEVARES

I ALTRES NARRACIONS MEXICANES

  • ÍNDEX

  • RESUM ARGUMENTAL PÀG. 2- 4

  • LÈXIC PÀG. 5- 7

  • COMENTARI PÀG. 8-12

  • REALISME MÀGIC

  • REALISME MÀGIC PÀG. 13

  • PERE CALDERS PÀG. 13-14

  • INFLUÈNCIA EN PERE CALDERS PÀG. 15

  • RESUM ARGUMENTAL

  • AQUÍ DESCANSA NEVARES

  • Aquesta narració es centre a les afores d'una gran ciutat, en la qual, en barraques i viu una gran comunitat. Aquí hi viu en Lalo Nevares amb la seva dona Lupe. Les barraques Es troben situades al costat del cementiri, així que, a través de les caravanes dels fèretres, és com els nens de la comunitat se n'adonen dels canvis i progressos de la gran metrópolis.

    Quan arriba la temporada de plujes, les barraques, fetes de fang, paper, i alguna fusta, comencen a desmontar-se i desfer-se. Les plujes es van començar a allargar més del normal, i les goteres de les barraques eren cada cop més grans, així que en Lalo tingué una idea que fou acollida primer amb una mica de recel.

    En Lalo va proposar ocupar els panteons del cementiri, poc a poc, les diverses famílies anaven a visitar els panteons, i somiaven amb quedar-se allí per sempre.

    Va arribar el moment d'ocupar els panteons, doncs les plujes eren tant intenses que la ciutat estava presa per l'aigua, i la carretera que duia al cementiri estava envaida per l'aigua. I així ho van fer. Degut a la seva idea, en Lalo s'havia convertit en una mena de cap per a la comunitat, que el seguia. En Lalo decidir que era el moment de pendre possessió del cementiri, i els altres el seguiren, es repartiren els panteons sense gaires baralles. El conserje del cementiri, però, no hi estava gaire d'acord amb allò que estava succeint, i intentà fer-los fora, però fou inútil. La ciutat, la policia, estava massa enfeinada amb tots els problemes que sorgien sense parar a la metrópolis, com per preocupar-se d'una comunitat que havia ocupat el cementiri, així que deixaren el tema per quan s'acabessin les plujes.

    Els dies passaven sense gaires problemes, i quan aquets sorgien, acudien a en Lalo per a que els solucionés. Però les plujes havien començat a parar, i degut a aquestes, hi havia hagut morts, que dintre de poc s'haurien d'enterrar. El primer enterrament tardà poc en arribà, era una família enriquida, que era propiet`ria d'un dels panteons més grans del cementiri, on ara hi vivia una familia numerosa. En arribar al mausoleu, el seguici fúnmebre s'horroritzar de l'aspecte de la necròpolis. Després d'alguns problemes, aconseguiren enterrar al difunt, i se'n van anar esverats. La comunitat, també estava una mica revolucionada, un jove, anomenat Manuel Zetina, estava revolucionant als habitants de la necròpolis, segons el seu punt de vista, els panteons havien siguts adjudicats sense cap mirament, i això no era just, així que havien de sotejar als panteons, i ocupar-los de nou. Aquesta idea no fou ben revuda per en Lalo Nevares, que tenia en possessió un del smillors panteons, però, en aquell moment, en Lalo ja no tenia cap poder, així que es va fer el sorteig. A en Lalo i la Lupe els va tocar un panteó de la classe mitjà, molt pitjor al que tenien fins aleshores, així que van decidir deixar el cementiri.

    El conserje del cementiri, Don Cosme, els avisava constantment, els deia que tant haviat com acabéssin les plujes, la policia arribaria per fer-los fora. Així que, mentre en Lalo i la Lupe abandonaven el cementiri, van veure com els automòbils de la policia arribaven a la necròpolis.

  • FORTUNA LLEU

  • Trinidad Romero és un home un tant estrany que viu en una barraca, on truca el seu amic Lalo. En Lalo, diu que matarà a tot aquell que hagi tingut tractes amb els gringos, i després d'un adiscussió, en Trinidad matà a en Lalo, i l'enterra en un fossat.

    Aleshores, en Trinidad va a avisar a la Lupe de la mort d'en Lalo, el seu amant. Però en Trinidad vol quelcom més de la Lupe, i l'obliga a passar la nit amb ell. Al matí, en Trinidad va a treballar, avui és dia de paga, i en Trinidad té sort, doncs s'equivoquen al donar-li, i li'n donen més. Així que decideix comprar-li un regal a la Lupe, i al tornar-li el canvi, el botiguer s'equivoca i també li'n dóno més del que li pertoca.

  • LA VETLLA DE DONYA XABELA

  • Donya Xabela era una dona ja gran, mare d'en Apol·linar. Un dia, tornant del mercat carregada, va caure de l'òmnibus i va morir. La seva nora, la Marga, no sentí gaire la seva mort, doncs mai s'ahvia dut bé amb la sogre, però l'Apol·linar, el fill de donya Xabela va quedar trasbalssat.

    L'Apol·linar era mestre fuster, i va construir a la seva mare un cadafal molt ornamentat. Durant la vetlla, hi assistiren molts veïns. Aquesta es va allargar fins al matí següent, quan van arribar els de la funerària. L'Apol·linar, demanà que deixessin la seva mare una estona més amb ells, però no ho volgueren, així que es van barallar fins que els van fer fora de la casa. Aleshores, va arribar la policia, i els amenaçà, la Marga, que semblava que estimés la sogre com l'Apol·linar, digué en un arrebat que abans de deixar que se l'emportessinb la cremarien. L'Apol·linar, que no era gaire conscient dels seus actes, va amuntegar fustes al voltant del cadafal, i li prengué foc. Aquest, es va estendre per tota la casa, i surtí fora, destruïnt allò que trobava.

  • PRIMERA PART D'ANDRADE MACIEL

  • Andrade maciel era un jove de només divuit anys quan es va convertir en el company inseparable del general Saldívar. Però, va arribar un moment en que la diferència de grau que els separava es feia cada cop més oficial. L'Andrade no era ningú, només l'assistent del general, i el general, cada cop obtenia més importància.

    Un dia, quan les relacions començaven a distanciar-se, l'Andrade es va revelar bebent-se un de les botelles de vi del general, i en Saldívar el va condemnar a mort. El condemnat féu ús de la seva darrera voluntat, i va demanar beure's les ampolles de vi que restaven. El general, tot i haver-se oposat, va haver d'accedir a la petició. Quan només restava una ampolla el general va commutar la pena de mort, i va disparar contra el genoll de l'Andrade, deixant-lo així sense una cama, i guanyat d'aquesta manera la batalla contra ell.

  • LA VERGE DE LES VIES

  • En Xebo Canabal, és el guardaagulles d'un pas a nivell del Ferrocarril. A en Xebo li agrada parlar amb la gent, i a tot aquell que passa per allí li dóna conversa. Un dia, després de veure un nen petit dibuixar amb guix a la capça del canvi d'agulles, decideix entretendre's dibuxant-hi mentre no ve cap tren.

    A poc a poc, en Xebo comança a fer-se famós pels seus dibuixos, fins que un dia, en realitza un, d'una dona “neta”, pura. Aleshores, la gent del poble comença a portar-hi flors i llanties, i li prohibeix a en Xebo que l'esborri, com feia normalment amb els seus dibuixos. Va arribar un moment, que en Xebo ja no era ningú, sino aquell que volia esborrar el preciat dibuix, així que muntaven guardies al costat d'aquest per evitar que el borres.

    Un dia, estava el terra tant omplert de flors i llànties, que en venir un tren no va poguer canviar la via i es va estabellar contra un autobús que venia. Les culpes van recaure a la fi sobre el conductor de l'autobus que conduia en estat d'embriagadesa, però a en Xebo el van deixar sense feina, així que va decidir anar-se'n a Sinaloa amb la seva germana i continuar dibuixant allà.

    6. LA BATALLA DEL 5 DE MAIG

    En el poble de Santa Rita, cada any, es representa la batalla del 5 de Maig que van tenir contra els francesos. La batalla es representava, durant dies abans el poble estava dividit en dos grups. Aquells que es podien comprar l'uniforme de francesos, que pertanyien a la classe benestant, i els que no podien permetre-se'l, que formaven l'escamot de tropes mexicanes. Aquest dos grups havien de reviure allò que havia passat el 5 de maig de 1862. Aquell dia, al Puig de Guadalupe, de Puebla, les tropes del general Laurencez foren derrotades pels mexicans que comandava el general Zaragoza.

    Aquell any, els xicots que feien de francesos s'estaven rebelant, estaven encapçalats per Amador, que feia el paper de Laurencez. Aquest discutia amb Zaragoza, el cap del mexicans, representat per Nicomar, perquè aquest havia ballat amb la seva xicota. A la batalla històricament els francesos s'havien de dispersar i abandonar, perseguits pels mexicans. Però aquell any la cosa va canviar, els francesos no es van donar per vençuts, i fóren els mexicans els qui hagueren de sortit per cames.

    Deguta a aquest fet, la xicota de l'Amador, general dels francesos, el va abandonar i se'n va anar amb Nicomar, que encapçalava els mexicans.

  • LÈXIC

  • AQUÍ DESCANSA NEVARES

  • Ancestral (pàg. 43): Que és dels avantpassats, molt antic.

    Càustics (pàg. 37): Mordaç.

    Cimboris (pàg. 84): Construcció de forma poligonal vuitavada o cilíndrica que serveix de base a una cúpula i descansa damunt els arcs construïts en la intersecció de dues naus.

    Esgarips (pàg. 38): Xiscle

    Estadants (pàg. 83): Habitant, resident.

    Estupor (pàg. 35): Immobilitat causada per una gran admiració

    Inhibitòria (pàg. 40): Inhibir: Impedir a algú (o a alguna cosa) d'intervenir en alguna cosa. Defugir d'intervenir en alguna cosa.

    Mostela (pàg. 39): Mamífer de l'ordre dels carnívors de la família dels mustèlids, amb el cap allargat, potes curtes, vermellós i blanquinós, molt actiu durant la nit i que es nodreix de mamífers molt més grossos que ell.

    Periple (pàg. 36): Viatge circular.

    Retop (pàg. 39):

    Vaiverejar (pàg. 43): Vaivé: Moviment alternatiu en dos sentits oposats.

  • FORTUNA LLEU

  • Aclofa (pàg. 90): Aclofar-se: Deizar-se anar en el seient amb tota comoditat.

    Compare (pàg. 87): Padrí de batehar o de confirmar, amb relació als pares i la padrina.

    Desmanyotada (pàg. 89): Mancat de destresa, d'aptesa manual.

    Embarbolla (pàg. 87): Embarbollar: Parlar confusament, per defecte físic, com els infants quan comencen a parlar, o per voluntat de no deixar entendre a tothom allò que hom diu.

    Esbatana (pàg. 90): Esbatanar: Obrir de bat a bat, completament.

    Gringos (pàg. 87):

    Toixarruda (pàg. 87): Toix: d'escassa o obtusa intel·ligència, estúpid.

  • LA VETLLA DE DONYA XABELA

  • Cadafal (pàg. 95): Plataforma de taulons elevada que hom dreça en un lloc públic per a un espectacle, un acte solemne, etc. Plataforma dreçada per a l'execució d'un condemnat.

    Cinyell (pàg. 99): Cinturó.

    Enfilall (pàg. 101): Conjunt de les coses enfilades en un fil, una corda, etc.

    Exasperat (pàg. 97): Exasperar: Irritar un mal.

    Exèquies (pàg. 98): Ceremònies funerals fetes a un difunt.

    Gairell (pàg. 99): De gairell: Obliquament, de costat.

    Habitud (pàg. 94): Disposició relativament estable tendent a reproduir els mateixos actes i assolida per l'experiència.

    Macip (pàg. 96):

    Pignorar (pàg. 96): Empenyorar.

    Plany (pàg. 97): Acció de planyer-se, lament.

    Pruïja (pàg. 95): Picor intensa, viva.

    Sorrut (pàg. 96): De natural tancat, poc tractable.

    Túmul (pàg. 97): Monument sepulcxral en forma d'un turó de terra o de pedres bastit damunt una tomba.

  • PRIMERA PART D'ANDRADE MACIEL

  • Antagonista (pàg. 108): Antagonisme: Estat de lluita, de rivalitat, d'oposició.

    Àrdua (pàg. 114): Molt difícil d'efectuar, que exigeix un gran treball.

    Bonhomia (pàg. 105): Simplicitat amable.

    Brandar (pàg. 108): Portar a la mà una espasa o una altra arma movent-la amenaçadorament. Estar animat d'un moviment oscil·latori, vibratori.

    Coltell (pàg. 108): Instrument que consisteix en una fulla d'hacer relativament curta, amb un sol tall i amb un mànec de fusta, de metall, etc, a vegades formant una sola peça amb la fulla; ganivet.

    Deferent (pàg. 105): Que mostra deferència.

    Diorama (pàg. 115): Pintura feta damunt una superfície transparent, generalment de seda, en la qual, per combinació entre pintura opaca i pintura transparent, hom produeix efectes òptics mitjançant combinacions de llum.

    Escarbotar (pàg. 108): Llevar una prominència, desgastar o llevar part d'alguna cosa fregant, gratant, raspant, etc.

    Faldellí (pàg. 107): Faldilla que se sobreposa a una altra de més llarga.

    Frisança (pàg. 116): Neguit del qui frisa.

    Púdicament (pàg. 111): Púdica: cast, honest.

    Regnes (pàg. 107): Cadascuna de les dues corretges de la brida amb què hom governa el cavall o l'haveria.

    Renillar (pàg. 106): Cridar el cavall.

    Somort (pàg. 117): Defallit, mancat de vitalitat, de força, que gairebé no es percep.

    Tedi (pàg. 113): Molèstia causada per la continuïtat, o repetició d'una cosa que no interessa.

  • LA VERGE DE LES VIES

  • Ancestres (pàg.118): Ancestral: Aviat.

    Bestreta (pàg. 127): Diners bestrets o anticipats.

    Bursada (pàg. 122): D'un cop, sense perseverança.

    Desplaïen (pàg. 119): Desplaure: No plaure.

    Esquitllentes (pàg. 119): De biaix, de gairell.

    Estireganyaven (pàg. 133): Deformar alguna cosa estirant-la.

    Fabril (pàg. 118): Relatiu o pertenyent a les fàbriques o a la fabricació.

    Flocs (pàg. 121): Manyoc petit de cabells o de plomes. Petita porció de neu.

    Hieràtica (pàg. 122): Sever i solemne, que no deixa entreveure cap sentiment.

    Inusitat (pàg. 120): No usat, no freqüent, sorprenent.

    Loquaç (pàg. 119): Que parla molt

    Mundà (pàg. 130): Que és propi de la vida terrena, contraposada a la vida celestial o espiritual.

    Prolixes (pàg. 127): Prolixa: Indegudament llarg, difús, escrivint o parlant.

    Rudiments (pàg. 118): Òrgan imperfectament desenvolupat, que té una funció escassa o nul·la, però que l'havia tinguda en un període filogenètic anterior.

    Soliloquis (pàg. 130): Fet de parlar sol, amb si mateix.

    Sorneguer (pàg. 134): Que disimula la seva mala intenció, hostilitat, que obra i parla amb sorna.

    Subterfugis (pàg. 126): Excusa a què hom recorre per defugir una cosa.

    Taciturns (pàg. 126): Habitualment silenciós.

    Traünseunts (pàg. 129): Persona que transita o va per una via pública.

    Vel·leitat (pàg. 127): Volició incompleta i passatgera qune no arriba a una decisió ferma, desig que no arriba a definir-se en voluntat.

  • LA BATALLA DEL 5 DE MAIG

  • Al·legories (pàg. 145): Allò que representa una cosa, una idea, per semblança suggestiva, emblema.

    Comparses (pàg. 143): En un espectacle, persona que té un paper no qualificat, generalment mut, que depèn d'un personatge, de l'acció o de l'ambientació. En festes públiques, en processons, etc, conjunt de persones que van vestides o disfressades igual.

    Garlandes (pàg. 145): Cadena de flors, de fullatge trenat, que hom penja com a adorn.

    Llindar (pàg. 145): Part inferior de l'obertura d'una porta, especialment la d'entrada d'una casa.

    Sol·lícita (pàg. 149): Delerós de servir, de complaure, etc, una persona o una cosa per la qual hom sent un interès.

  • COMENTARI

  • AQUÍ DESCANSA NEVARES

  • El narrador d'Aquí descansa Nevares, és un narrador en tercera persona que ho sap tot sobre els personatjes i la història, és a dir, és un narrador omniscient.

    El protagonista de la obra és en Lalo Nevares. Com a secundaris cal destacar en Manuel Zetina i Don Cosme.

    En Lalo Nevares està casat amb la Lupe. És un personatge rodó, perquè evoluciona psicològicament, i està presentat de manera progressiva o indirecta. D'en Lalo, sabem que és home somiador, que anela viure sota un sostre, en el qual, quan plogui l'aigua no el pugui traspassar, així que dedica tot el seu temps a arreglar la seva barraca: “Lalo Nevars dedicava el temps que li deixava lliure la seva feina de lluitar contra l'aigua i el fang, per millorar d'una manera o altra la seva barraca. L'instint l'inclinava cap a la casa sòlida i, pel seu gust hauria viscut voltat de pedra,...” . És un home somiador, i amb possibilitat de ser un bon cabdill, doncs la gent el seguia com si fos el seu cap.

    Manuel Zetina és un dels personatges secundaris que adquireix protagonisme cap al final de la història. El personatge, és rodó, doncs evoluciona d'una manera exagerada al llarg de la història, la seva caracterització és indirecta, ja que en cap moment se'ns diu com és físicament o psicològica. Zetina és un xicot jove que tocava la guitarra, i que tenia un gran facilitat de paraula. Quan la temporada de pluges ja acabava, es va convertir en el nou cap, doncs va formar un comité el qual presidia.

    Don Cosme és un personatge pla, se'ns presenta de forma acumulativa o directa: “un vestit negre amb botons de plata i una gorra amb visera de xarol...” Don Cosme és el conserje del cementiri. Ell prové del mateix lloc que en Lalo i tots els altres, però gràcies al seu esforç va aconseguir un feina digne. Don Cosme era molt tranquil, i no volia ofendre a ningú, sino que sempre intentava solucionar els prblemes parlant i deixant de banda la violència: “Procurava no ofendre a ningú amb la superioritat que li donava l'uniforme”, “Res de violències, si us plau, eh?”.

    Aquesta història es situa a les afores d'una gran ciutat: “Contemplà en la llunyania el perfil de la ciutat, agrisat per la boirina, que donova un to fantasmal a les torres, als monuments, a tota la barrejada edificació de la gran urbs.” Encara que majoritàriament, trobem que les accions es desarrotllen al cementiri.

    El temps narratiu en que es desenvolupa la història és tracta de poc més de mig any. El temps sens presenta lineal, coincideix amb l'ordre convencional de plantejament, nus i desenllaç.

  • FORTUNA LLEU

  • El narrador, en aquesta història, és en estil indirecte, doncs ell no és cap personatje de la història. D'altra banda, podem dir que és omniscient, perquè sap tot el que passarà, i en el moment en que passarà. Per exemple: “Trinidad no en fa cas. Amb un tros de fusta remou les brases de la foguera amb la qual s'escalfa i mira amb la mirada perduda, com si estigués sol. L'embriac l'agafa pel braç amb violència.”

    El protagonista és Trinidad Romero. Aquest és un home violent, doncs mata al seu amic per una petita disputa, a més, s'aprofita de la mort del seu amic, per quedar-se amb la Lupe, la amant del difunt. En Trinidad, ha estat presentat de forma progressiva o indirecta, doncs es presenta mitjançant les seves paraules, encara que externament, ho fa de forma directe: “Va embolicat amb una manta que li tapa mitja cara i l'´çúnica cosa que deixa visible són els ulls, bellugant-se al centre de l'escletxa que formen el barret i la manta.” D'altra banda, en Trinidad, és un personatge pla, doncs no evoluciona psicològicament.

    La història ocurreix primerament a una barraca. Podem centrar la història a la vall de Mèxic, a porp del barri de Portales. “ Fa una nit freda, amb les ratxes d'aire tan pròpies de la vall de Mèxic. A les deu de la nit, l'avinguda de San Juan de Letrán comença a declinar (...) La Lupe viu al barri de Portales i ell s'encamina cap a la parada de l'òmnibus que el conduirà fins allì.”

    El temps narratiu en que es desenvolupa la història son tan sols unes quantes hores. D'altra banda, el temps històric no te constància en la història. El tractament temporal és lineal, doncs coincideix l'ordre de la història amb l'ordre de la narració.

  • LA VETLLA DE DONYA XABELA

  • El narrador d'aquesta historia, com a les dues anteriors, es tracta d'un narrador en tercera persona, amb una omnisciència total: “Feia estona que repetia la paraula “santa” aplicant-la a la seva mare i ell mateix anava caient sota la suggestió d'aquest qualificatiu. I havia acabat per estendre-la alsa altres i al voltant del cadafal ja es parlava amb veneració de la santa de donya Xabela.”

    Els protagonistes de la narració son l'Apol·linar i la Marga.

    L'Apol·linar és el fill de donya Xabela. És un personatge pla, doncs durant el transcurs de l'acció no evoluciona, d'altra banda l'autor ens diu l'actitud de l'Apol·linar, és a dir, el presenta directament: “Va prémer el braç del seu marit, a qui la pena havia deixat sense esma...”, “L'Apol·linar va quedar desolat i no es resignava.” El personatge estima molt a la seva mare, doncs la mort el deixa trasbalssat, a més, és un persona molt costumbrista, que es preocupa per qualsevol canvi: “Tots els morts de la família havies estat vetllats a casa, i que no podia ésser que precisament la seva mare quedés al marge d'aquest costum.”

    La Marga, és l'altra protagonista. És la dona de l'Apol·linar, i com a conseqüència la nora de donya Xabela. Les dues dones no s'havien portat mai bé, així que la mort de la dona, va omplir d'alegria la Marga. A aquesta li encantaven les relacions amb els veïns com queda reflexat en el text, i disfrutava exercint de mestressa de casa: “La Marga anava de l'un a l'altre, omplint vasos, servint menjucs i dirigint tot el tragí de la vetlla. Se sentia feliç, important, no envejava ningú. Sempre havia desitjat tenir gent a casa, en el curs d'una festa o del que fos que li permetés un certa il·lusió de societat...” El personatge de la Marga, és rodó, perquè el seu punt de vista sobre la difunta evoluciona a mesura que avança el text. D'altra banda, es presenta de manera indirecta.

    El lloc de l'acció de la novel·la es pot situar en espais diferents, bàsicament es tracta d'una casa cualsevol.

    El temps de la narració es limita en dos dies, i el temps es lineal o unidireccional.

  • PRIMERA PART D'ANDRADE MACIEL

  • El narrador de la història és un narrador omniscient en tercera persona.

    El protagonista de la narració és Andrade Maciel, i el secundari és el general Saldívar.

    Andrade Maciel era un jove de divuit anys quan es converteix en el company inseparable del general. Passa el temps, i ell creu que això li ha donat uns drets que en realitat no té: “Sempre que Andrade Maciel -fent ús d'un dret que li semblava indiscutible - demanava vi...” L'Andrade era una persona rencorosa, i que estava en contínua lluita: “(...) en aquells moments somiava, mig cloent els ulls, amb venjances que podrien endolcri-li la vida...” Com a personatge, és un personatge rodó perquè canvia a mesura que transcorre l'obra.

    El General Saldívar, era un general que feia un ús exagerat del seu poder per al benefici propi. Mentre l'Andrade li és d'utilitat, és company seu, en el moment que aquest es converteix en un estorb, mana primer matar-lo, però després, al adonar-se que matant-lo, fa que l'Andrade es surti amb la seva, el deixa paralític. Com a personatge, al igual que l'Andrade, és un personatge rodó perquè evoluciona, i està caracteritzat de manera indirecta.

    El lloc de l'acció es desenvolupa en diversos espais. Podem anomenar Morelos, “A cavall, per tota la zona de Morelos frontera amb el districte Federal, seguint la carretera per “La Cima” i “Tres Marías”...” La continuació de la narració succeeix a Coamantla: “Entrarem a Coamantla a mitja tarda, quan el sol encara feia reverberar les pedres.”

    El temps de la narració no queda gaire explicat, però es pot considerar com un espai de temps suficientment llarg. En quant al temps històric, podem centrar la història: “Aquell any que el general Saldívar va reunir partidaris seus en un dinar, a Teotihuacan...” com a inici de l'acció, i a partir d'aquí uns quant anys, mentre “incendiaren la safra de Zacatepec, quan la derrota del coronel Ortega a Cautla i en la jornada en la qual uniren les seves forces a les del cabdill Zapata.” Podem destacar que l'acció transcorre de manera lineal, sense Flash-back, desajusts o simultaneïtat.

  • LA VERGE DE LES VIES

  • Com a la resta, el narrador és omniscient, i coneix a la perfecció els pensaments i les accions que ocurriran.

    El protagonista d'aquesta narració és en Xebo Canabal. En Xebo és un personatge rodó, perquè el seu pensament evoluciona al llarg de la obra. En un principi, Xebo no es relaciona gaire amb aquells que passen pel pas a nivell, més tard els dóna conversa, i més endinsada la història, aquets es paren per contemplar l'obra d'en Xebo i comentar-la. A l'obra el trobem presentat de forma indirecta, perquè no trobem cap descripció que tracti d'ell. En Xebo, és el guardaagulles d'una estació de Ferrocarril. És una persona solitària, perquè al llarg de l'obra no surt cap personatge proper al protagonista. Podem dir, que en un principi es mostra recelós amb alló que ha ocorregut amb la seva obra, i es sent gelòs: “Xebo comprovà amb tristesa que ningú no feia gaire cas d'ell i que, en el fons, se'l miarven amb hostilitat, per la por que volgués esborrar la figura.”

    El lloc on transcorre l'acció és: “Prop de Nonoalco, en el pas a nivell que dóna entrada a una gran zona fabril...” Concretament, l'acció ocupa la caseta del guardaagulles, i les vies del tren.

    El temps de la narració no queda molt definit, però el podem englovar en el transcurs d'un o dos mesos. En quant al temps històric, no queda reflexat en cap lloc el temps, però tenint en compte que ja existia el Ferrocarril, i que d'altra banda encara es feien servir els guardaagulles, podem englobar l'acció en un determinat temps.

  • LA BATALLA DEL 5 DE MAIG

  • El narrador, com a la resta de narracions d'aquest llibre és omniscient i coneix a la perfecció l'acció i el pensament dels personatges.

    Els personatges son: Amador, Nicomar, Don Xema i mister Arakelian.

    Amador, és un dels protagonistes junt amb Nicomar. Amador representa el paper de general de l'escamot francès, és a dir, del general Laurencez. Amador pertany a la classe benestant, doncs, només aquets es poden permetre l'uniforme de francès: “ Per tal de formar els dos grups hem de dividir els xicots del poble en dues categories: els que es podem comprar l'uniforme de francesos, i els que no.” Degut al seu canvi a la història, podem observar que és una persona molt orgullosa perquè no es deixa guanyar encara que sigui per un qüestió històrica. Com a personatge, és un personatge pla, ja que no evoluciona en la història, se'ns presenta de manera indirecta, ja que no ens diu com és ni física ni psicològicament.

    Nicomar és l'altre protagonista de la història. Ell representa el paper del general Zaragoza, cap dels exèrcits mexicans. Podem saber, per la seva condició de mexicà, que pertany a la classe pobre: “Els altres, pobrets, amb la seva roba de cada dia i el barret i la cara pintada amb purpurina que els dóna l'ajuntament, passen.” A més, podem dir que no és una persona orgullosa, perquè encara que històricament ell havia de guanyar la batalla, la pèrdua d'aquesta no li suposa cap problema. Com a personatge, és un personatge pla, perquè no canvia, i se'ns presenta de manera indirecta, ja que no ens el descriu en cap moment.

    Els altres dos personatges son secundaris, també son plans, i presentats de manera indirecta.

    El lloc, es tracta d'un poble molt concret, Santa Rita, situat a Mèxic. Aquest poble té una puig que la domina que “té la mateixa silueta, gairebé la mateixa alçària i el mateix nom que el Puig de Guadalupe, de Puebla, on el 5 de maig de 1862, foren derrotades les tropes del general Laurencez pels mexicans que comandava el general Zaragoza.”

    El temps de la narració es limita a un únic dia, un 5 de maig més concretament. Respecte al temps històric, l'únic que és pot assegurar és que es tracta del 5 de maig de un any qualsevol, a partir de 1862.

  • REALISME MÀGIC

  • REALISME MÀGIC

    L'origen històric d'aquest terme el podem trobar pels volts de 1925 en boca d'un crític d'art alemany, Franz Roh, en designar la obra d'una série de pintors que reaccionaven contra el postexpressionisme. Aquest terme, però, va passar ràpidament a la literatura.

    Es desenvolupa cap als anys seixanta, i comença amb escritors com François Rabelais i Laurence Sterne, altres com les novelas de Vladimir Nabokov Pálido fuego (1962) i El tambor de hojalata (1959) de Günter Grass.

    El realisme màgic va arribar al punt més alt en la literatura llatino-americana entre 1960 i 1970. La causa d'aquest fet foren les discrepancies sorgides entre la cultura de la tecnologia i la cultura de la superstició, si a això hi afegim que es vivia en un moment de dictadures polítiques, en resulta que aquest tipus de novela va ser l'eina perfecta per criticar la societat.

    Així doncs el podríem definir com un tipus de novela, que a nivell de contingut, fa una crítica social i a nivell formal, és completament vanguardista.

    Les seves característiques principals, són les següents:

    • Denúncia de la corropció política i social hispanoamericana, bàsicament de les dictadures militars y de les multinacionals americanes.

    • Descriuen la realitat barrejant-la amb elements fantàstics i irreals, presentats d'una manera completament quotidiana.

    • A nivell formal, experimentan barrejant diferents tipus de narradors, trencant la coherència moral...Presentant simultàniament diferents situacions, barrejant diferents tipus de llenguatge ( l'indignista, el francès, el castellà estàndard...).

    Aquest és un gènere de ficció cultivat principalment pels novelistes iberoamericans durant la segona meitat del segle XX. El realisme és un gènere que resulta de diverses combinacions de sistemes d'escritura. Mescla la realitat narrativa amb elements fantàstics i fabulosos, per exagerar així les seves diferències.

    PERE CALDERS

    Pere Calders va nèixer a barcelona al 1912. Calders va viure en una època de canvis, de transformacions. Des de molt petit, se li va inculcar una cultura. Era un nen molt tímid i inquiet, però tenia una imaginació exel·lent. Des de petit omplia els seus relats de fantasia i ironia, sempre es fixaba en allò que els altres passaven de llarg, i que ni tan sols anomenaven.

    Es va matricular a l'escola D'arts de Barcelona, i al 1932 va començar a treballar al Diari Mercantil, era l'encarregat d'escriure la critica d'art. Calders sempre va ser un jove catalanista, i era simpatitzant de Juventut Catalana. El seu primer llibre fou El primer arlequí, al 1936, al mateix any publicà la novel·la La Glòria del doctor Larén. Un any després, al 1937 va ser destinat al front de Terol, i era l'encarregat d'interpretar les curves de nivell, ja que era un dibuixant professional. Durant la seva estada al front va escriure Unitats de Xoc , un document de guerra. Segons Calders, la guerra només és justificable per defensar la llibertat.

    Poc després, al 1939, va ser desterrat a Amèrica, va marxar amb una carta de recomanació, per l'escriptor Josep Carner. A Mèxic, Carner va rebre a Pere Calders. Allà, Calders, junt amb altres escriptors catalans, escribien en català esperant la caiguda del règim franquista. Aleshores es va casar i va tenir tres fills, però Calders, va mantenir l'esperança de tornar a Catalunya, no volia arrelar-se a Mèxic.

    Després de la caiguda del règim franquista, al 1963 va tornar a Catalunya. Mentrestant va publicar Cròniques de la veritat oculta, Gent de l'alta vall i Demà a les tres de la matinada. De tornada, va escriure L'ombra de l'Atzavara, que va constituir una part molt important de la seva obra. Amb aquesta novel·la va guanyar el premi Sant Jordi. Poc desprès, va participar i va guanyar el concurs Víctor Català, aquest premi va ser el que el va donar a conèixer.

    Cròniques de la veritat oculta, és potser, la seva obra més important, perquè conté molta varietat, des de humor, acció, inventiva, o realitat. Moltes d'aquestes obres van ser portades al teatre pocs anys més tard.

    Més tard publicà més obres: Ronda naval sota la boira, i Aquí descansa Nevares. Al 1979, guanya la Lletra d'Or amb Invasió Súbtil i altres contes. També van ser premiats: Tot s'aprofita i gaeli i l'home déu. Al 1986, li fou otorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Calders va morir a Barcelona al 1994, als 82 anys d'edat.

    Pere Calders és conegut com un narrador català important pels seus contes, en els quals combina realitat amb ficció, fins a fregar la línia de l'absurt. Els seus contes estan basats sempre en l'observació del món coutidià, però a la vegada separat de la realitat.

    Personalment, crec els seus escrits, desvelen una gran dosis d'intel·ligència i pespicàcia. Els seus contes, estan plens de fantasia, pero són tan simples, que fan que el lector, si senti identificat. Al llegir el llibre, es troben moltes escenes cuotidianes, que Calders resol amb un ingeni propi d'una persona divertida.

    Calders tracta amb una gran ironia, els fets més usuals, i dóna a veure la poca imaginació de l'individuu, per sobreposar-se a una sèrie de fets.

    Respecte el vocabulari que fa servir Calders en els seus contes canvia bastant depenent del conte que es llegeix. Però majoritàriament és un vocabulari senzill, sense complicacions execives, encara que fa servir paraules que ara ja han caigut en desús. DE totes maneres, Calders et deixa veure que ell gaudeix d'un amplíssim vocabulari, ja que no repeteix paraules, sino que fa servir una gran varietat de sinòmins, que fan que el lector tingui més dades per imaginar-se alló del que es parla

    En gairebé tots els contes, Calders intenta explicar amb ironia i gràcia un fet, per això podem dir que es basa gairebé sempre en situacions cuotidianes.

    INFLUÈNCIA DEL REALISME MÀGIC SOBRE CALDERS

    Amb la vinguda de la guerra civil, els escriptors que escrivien en català, molts d'ells republicans, i eren perseguits per l'exèrcit i per la censura de la dictadura. Per aquest motiu, molts d'ells es van veuere obligats a exiliar-se a França o a Mèxic.

    Durant la seva estada a Mèxic, Calders es va veure obligat a treballar en altres oficis, degut a que l'escriptura en català no li donava per viure. Ja que donat a la poca informació rebuda dels aconteixements en territori Espanyol, no podia escriure sobre temes d'actualitat. D'altra banda, els lectors volien llegir sobre temes més proper a ells. Donades aquestes circumstàncies, sumades a la necessitat de crítica que ell tenia i d'explicar quelcom que s'allunyés de la realitat, va sorgir en ell, el Realisme Màgic.

    S'hi ens fixem la seva literatura, sobretot la dels contes i la que va escriure mentre era a Mèxic, podem d'observar que compleix les característiques ja esmentades anteriorment del Realisme Màgic: Crítica a la corropicó política, mescla de la realitat i la ficció presentant-les de manera quotidiana i d'altres ja anomenades

    0

    15