Alejandro Magno

Historia universal. Filipo # Conquèsta de Persia

  • Enviado por: Sergi Sancho
  • Idioma: catalán
  • País: España España
  • 8 páginas
publicidad

Índex

Introducció................................................................................................pàg.3

La infància i l'educació..... .......................................................................pàg.3

Primeres amistats.......................................................................................pàg.4

Problemes familiars...................................................................................pàg.4

Primeres intervencions bèl·liques... ...........................................................pàg.4

La victòria a Grècisa..................................................................................pàg.5

La conquesta de Pèrsia. ............................................................................pàg.5

Les victòries a l'Orient Mitjà... .................................................................pàg.6

Consolidació de Pèrsia .............................................................................pàg.7

Tropes dedcontentes... ..............................................................................pàg.7

La boda d'Alexandre... .............................................................................pàg.8

Últimes conquestes... ................................................................................pàg.8

La segona boda......8... ..............................................................................pàg.8

Complots contra Alexandre... ...................................................................pàg.9

Política controvertida... .............................................................................pàg.9

La mort d'Alexandre i divisió de l'Imperi... ..............................................pàg.9

Annex... ..................................................................................................pàg.10

Alguns llibres publicats sobre Alexandre Magne.....................................pàg.15

Bibliografia. ... .......................................................................................pàg.16

Alexandre Magne

Alejandro Magno
Alexandre Magne

Pella 356 a.C. - Babilònia 323 a.C.

Rei 336 a.C. - 323 a.C.

Macedonia

Introducció:

La figura d'Alexandre Magne potser que sigui de les més importants de la Historia. Als trenta anys va conseguir conquerir la major part de l'Imperi Bizantí, arribant a les terres banyades pel riu Indo i dominant així, la major part del continent asiàtic. Les seves proeses l'han convertit en un mite, i en alguns moments, en quasi una figura divina, possiblement per la profunda religiositat que va manifestar al llarg de la seva vida.

La infància i l'educació:

Va ser fill del rei Filipo II (pàg.14) de Macedònia de la princesa Olimpia, perteneixent a la familia real de Epir. Alexandre va néixer el mes d'agost del 356 a.C. La succeció del tro macedoni corresponía a un germanastre que es deia Arrideu, fill de Filipo i una ballarina, però va ser negat per la seva deficiència mental. Aquesta situació posava a Alexandre a primera línia succesòria del tro. Per això va ser educat com a príncep hereder. El primer educador, va ser Leónides (pàg.10 ), parent de la seva mare, encargant-se així de la educació física de l'infant. Lànice, va ser la seva institutriu, aficionant-lo als poemes de Homer (pàg.14) i Eurípides (pàg.14). El jove prompte va manifestar una gran afició a la lectura, especialment els poemes épics, on lloaben als herois dels que descendía. Imitar a aquests herois es convertiría en una de les obsessions d'Alexandre. Tant Leónides com Lánice estaven vinculats a Olimpia lo que no era motiu de confiança per a Filipo. El rei va decidir que el seu hereder s'eduqués en una autèntica acadèmia pel que el príncep va ser enviat a la ciutat de Mieza. Una vegada format, Alexandre va ser posat baix tutela de Aristòtil (pàg.12), el qual va continuar la educació grega que estava recibint. Era l'any 342 i el jove príncep tenia 14 anys. Aristóteles va impulsar l'interés del discípul per la geografia, la medicina, la poesía, la zoología i la botánica. Entre preceptor y alumne sorgeix una interessant relació que perdurarà en el temps, influint la doctrina del filòsof en la manera d'actuar de Alexandre.

Paral·lelament a la formació acadèmica, el príncep va continuar amb la seva formació atlètica i militar, crucial per als diversos fets de armes viscuts per Alexandre. Durant aquests anys entaularà un estret contacte amb alguns militars que es convertiríen en autèntics companyers de batalla.

Primeres amistats:

Un d'els militars que conèixer va ser Clito (pàg.12), germà de Lànice, assassinat per Alexandre després de beure més vi de lo convenient a una festa. Clito va manifestar repulsa a la comparació del príncep amb els Déus, així va exigir una petita parcel·la de protagonisme per a les tropes a les batalles. Aquests comentaris, realitzats possiblement baix l'efecte de l'alcohol, van provocar la ira de Alexandre i l'assassinat del seu gran amic Clito. Diuen els cronistes que va estar tres dies i tres nits sense menjar ni beure, arrrepentit pel repulsiu acte. Será una de les nombroses mostres de la crueltat que sorgía ocasionalment en el mític Alexandre. El millor amic d'Alexandre sería Hefestió, la seva mà dreta i un fidel aliat, descobridor de diversos complots contraris a Alexandre lo qual motivaría el fortaleixement de la amistat. Hefestió va morir víctima dels abusos a la beguda no fent cas dels consells del metge que l'aconsellava moderació.

Problemes familiars:

La mort d'Hefestió va deixar tocat a Alexandre, qui va dispensar al seu bon amic honors divins. Les relacions amb el seu pare no pareixen molt fluides, inclòs alguns especialistes es referien a un possible complexe de Edipo per a explicar aquesta tumultosa relació filial. El matrimoni de Filipo amb una jove aristòcrata macedònia motivaría l'exili de Olimpia, acompanyada poc després per Alexandre S'especula amb la possibilitat de la participació del propi Alexandre en una conspiració contra Filipo. Un any va durar el desterrament i, després del període, es va produïr la reconciliació entre pare i fill, lo que va motivar la tornada d'Alexandre a la cort i a les seves feines governamentals i militars.

Primeres intervencions bèl·liques:

Als 16 anys va participar a en la seva primera campanya militar, lluitant contra els tribals i els iliris, pobles assentats a la frontera nort del país, adquirint els mètodes militars més durs. Dos anys més tard va comandar la cavallería macedònia que va destruir als grecs a la batalla de Queronena (338 a. C.). Alexandre es va considerar hereder legítim de la monarquía macedònia, fent més estrets els llaços amb la seva mare, una dona temperamental i ambiciosa que només volia veure al seu fill al tro. Aquest caràcter ambiciós també serà característic d'Alexandre, manifestant una complexa personalitat en la que destaca la seva generositat, l'autocontrol i la impetuositat. A mesura que van transcurrir els anys, ens trobem un Alexandre desconfiat i inclús cruel en alguns moments, mostrant l'aspecte més "macedoni" de la seva personalitat. Per solucionar els problemes provocats pel desterrament de Olimpia, Filipo decideix casar a la seva filla Cleopatra amb el seu cunyat, Alexandre l'Epirota. Durant la ceremònia Filipo va ser asesinat a mans de Pausanias, el que va motivar l'ascens d'Alexandre al tro a l'any 336 a. C. Desconeixem si Olimpia o Alexandre van alentir als autors del magnicit. El succesor era massa jove i van haver de fer front a un grup de cortessans que no eran partidaris del nou rei. Va actuar sense consciència, eliminant als especialment perillosos como Átal, oncle de la esposa macedònia de Filipo, o el seu cosí Amintas (pàg.10). El paper desempenyorat en aquests moments per la seva mare serà crucial ja que otorgarà la necessària fortalesa al jove rei. L' ascens d'Alexandre al tro va comptar amb la inestimable ajuda dels militars que van col·laborar amb Filipo en les seves victorioses campanyes. Una vegada sofocats els problemes succesoris, Alexandre es dispondrà a fortalèixer la frontera nort, on uns bárbars procedents de Centreuropa amenaçaven la integritat territorial del regne macedoni. A pesar del major nombre de tropes enemiges, Alexandre va acabar amb ells de manera fàcil, posant de manifest la seva valentia i la seva capacitat estratègica.

La victòria a Grècia:

Els grecs havien apreciat en la mort de Filipo la seva oportunitat per a desfer-se dels macedonis. Tebes es va erigir com el cap de la rebelió, aprofitant que l'hereder al tro macedòni era un jove i inexpert princep. Alexandre es va disposar a fer-li front als opositors, posant en marxa una campanya contra Tebes, arrassant la ciutat, i Atenes. Als 20 anys Alexandre ostentava els càrrecs que van ser anteriorment del seu pare: comandant suprem de la Lliga Helènica, comandant en jefe de la Lliga de Corint i president de la Lliga Tesalia. D'aquesta manera es va posar de manifest que el jove rei era l'amo absolut de Grècia, continuant la política expansionista del seu pare, de qui va heredar la inteligència política i la energía. Les tropes estaven disposades per a la lluita. Les temudes falanges macedònies, constituides per aguerrits y ferotges combatents en formació compacta, armats amb llances de quasi cinc metres, la poderosa caballería i els contingents de tropes auxiliars estabven preparats per a posar-se a disposició del seu rei, que aniría al front d'aquestes, participant en la batalla com un combatent més.

La conquesta de Pèrsia

El següent objectiu del rei macedoni és la conquesta d'Àsia, tenint en els perses a un enemic històric. El projecte ja estava en la ment de Filipo, qui havia establit posicions en els territoris de la Tracia i el nort del mar Egeu, excelents punts de partida per a futures expedicions. Alexandre va agafar el testimoni i va convencer a les altres ciutats hel·lèniques dels beneficis de la empresa asiàtica, dotant la campanya de un significatiu panhelenisme. La conquesta dels territoris de l'Imperi Pèrsa solventaría bona part dels problemes de la població hel·lena, a la vegada que es venjaría les afrentes sufrides a mans dels perses en el segle V a. C. A la primavera de 334 a. C. Alexandre va sortir de la ciutat de Pella, capital de Macedonia, i durant onze anys es dedicarà a conquerir totess les regions de Àsia, una de las empreses més complicades de la Història Antiga. Antípater (pàg.11) queda com regent de Macedonia, provocant una manifesta tensió amb Olimpia. L'exèrcit d'Alexandre estava constituit per uns 19.000 infants i 4.000 genets, als que hem de sumar 7.000 arquers i 900 unitats de tropes auxiliars. L'imperi pèrsa contava amb un exèrcit infinitament superior; uns 50.000 mercenaris grecs i més de 30.000 soldats procedents de les leves, junt a la famosa guàrdia personal del rei, anomenats els deu mil inmortals, i les tribus de les montanyes. Les províncies imperials més allunyades estaven controlades per llocs fortificats i els recursos imperials eren quasi ilimitats, producte de l'ajustat engranatge de la maquinària política i administrativa pèrsa. A pesar de las contundents diferències, Alexandre obtendrà la victòria. Les tropes hel·lèniques van arribar a Àsia Menor amb la confiança de comptar amb la ajuda de les ciutats gregues ocupads pels perses desde feia bastant temps. Malgrat tot, en aquestes ciutats s'havia produit una significativa prosperitat econòmica que era amenaçada amb l'arribada de les tropes d'Alexandre. Aquesta és la raó per la que en ciutats com Milet o Halicarnas el monarca hel·lènic es va trobar amb una aferrissada resistència fins al seu definitiu sometiment. La primera victòria sobre els perses va tenir lloc a la batalla de Grànic, al mes de juny de 334. Alexandre obtenía també una important victòria moral i l'ajuda de algunes ciutats gregues d'Àsia. La campanya no havia fet res més que començar. A l'abril de l'any 333 Alexandre arriba a la ciutat de Gordion on existía una curiosa llegenda. Qui deslligués el nuc del jou del carro de Mides es convertiría en l'amo d'Àsia. Traent la seva espasa, Alexandre va tallar el nuc. Aquesta anècdota, potser falsa, serà aprofitada com a propaganda de les futures conquestes a realitzar. Desde allí s'encaminarà fins al sud arribant a la ciutat cilícia de Tarso on Alexandre cau malalt, després de prendre un bany fred quan estava agobiat pel calor. La següent campanya es va iniciar després del pas de les Portes Cilicies que franquejaven l'accés a la costa fenícia i Mesopotàmia. Al novembre de l'any 333 va tenir lloc la famosa batalla de Issos (pàg.11). Les tropes perses eren dirigides personalment pel rei Darios III Codomano (pàg.13) però un error tàctic i la valentía dels hel·lens van donar la victòria definitiva a Alexandre. Darios va fugir mentre la seva família era capturada. La seva mare, Sisigambis, la seva esposa, Estatira, les seves filles Estatira i Dripetis i un varó que es deia Oco van caure en mans del rei macedoni, sent tractats amb especial dedicació, concedint-los les atencions pròpies de la seva reialesa i els seus atributs. A Damasc es va fer amb el tresor real persa, aportant una necesària injecció econòmica a l'escàs fons que tenia Alexandre. Darios va intentar arribar a un pacte amb Alexandre que col·locava als dos mandataris en una certa situació de paritat.

Les victòries a l'Orient Mitjà

Seguint una política de apropament amb els pobles vençuts, Alexandre manté una estreta relació, encara que no se parla de matrimoni, amb la noble persa Barsine, viuda de Memnón i filla de Artabazo. Plutarco ens la presenta como una bellísima dona, distinguida i educada en la cultura grega. De aquesta relació va néixer un fill que es deia Heracles del que no tenim noticies. El monarca macedoni començava a ser considerat com una seria amenaça per als perses. Malgrat tot, Alexandre va decidir dirigir els seus passos fins a Fenícia i Palestina. A Tiro y Gaza va trobar una contundent resistència. La primera ciutat va sofrir un setge de sis mesos mentre que la segona va resistir durant dos mesos. Alexandre va resultar ferit a un muscle i les seves tropes van tenir numeroses baixes el qual es va reflexar en l'inmisericorde tracte que van rebre els derrotats. Els habitants de les ciutats que van sobrevivir a la massacre van ser venuts como a esclaus. Desde Palestina va posar rumb a Egipte, campanya en la que apenes va haver resistència per parte de las guarnicions perses. Alexandre va ser rebut a Egipte com un autèntic heroi ja que els alliberava de la sumisión persa, especialment en el pla religiós. El macedoni va treure partit d'aquestes diferències ja que va adorar als déus egipcis i va reconstruir alguns temples que es trobaven en una delicada situació. Amb aquests gestos es va acabar per guanyar-se la voluntat del poble egipci, especialment del clero. Es va fer càrrec del gobern del país, nomenant-se faraó i dividint el territorio en tres zones dirigides per funcionaris egipcis, encara que la força militar que supervisava la seguritat era macedonia. Al delta, Alexandre va fundar la famosa ciutat de Alexandría (pàg.10), la primera que portaría el seu nom.

Consolidació de Pèrsia:

Una vegada amo d'Egipte, el rei macedoni va decidir emprenrde la acció més impactant de la seva aventura asiàtica: prendre el cor de l'Imperi Pèrsa. Es va dirigir fins al curs alt del Eufrates (pàg.10), on va fundar Nicefori, i va arribar fins al Tigris (pàg.13) sense apenes trobar resistència. Darios va oferir 10.000 talents d'or per el rescat de la seva famila així com el control de tots els territorios l'oest del Eufrates. Alexandre no va acceptar aquesta oferta el que va provocar tensions amb alguns generals. El rei persa va passar a la ofensiva i va organitzar un potent exèrcit amb l'objectiu de repulsar a tant perillós i altaner enemic. Va reclutar un ampli número de tropes a la zona oriental del seu Imperi i se'n va anar a la trobada dels macedonis. Al mes de octubre de l'any 331 va tenir lloc la definitiva batalla de Gaugamela. Alexandre va atacar el centre de les tropes pèrses lo que va trencar les seves línies, provocant la fugida de Darios i una desbandada generalitzada. La noblesa persa va veure com el seu rei era vençut per segona vegada consecutiva i va decidir prescindre de ell. Darío va ser assassinat i Alexandre es va prestar a un paseig triunfal pel malparat imperi. A Babilònia va ser rebut com un lliberador i colmat de honors. Desde allí es va dirigir a Susa (pàg.13) i Persépolis (pàg.13), les capitals imperials. Persépolis va ser incendiada en un gest difícil de entendre i que va ser duramente criticat per Parmenió, un dels seus més importants generals. La captura del tresor real va permetre la contractació de nous mercenaris, dirigint-se fins a un nou objectiu: la ciutat de Ecbatana (pàg.10). Allí va llicenciar les tropes gregues de la Lliga de Corint encara que la expedició conquistadora continuava. Les satrapíes superiors de Bactriana y Sogdiana seran els següents objectius ja que fins allí s'havien dirigit els assassins de Darios.

Tropes descontentes

Aquesta part de la campanya militar de Alexandre será la més complicada degut al rigor del clima, els atacs de les tribus montanyeses en forma de guerrilla i el desconegut del terreny. La duresa de l'avanç va provocar una sensació de descontent entre les tropes macedonies, augmentant l'ambient contrari al rei, reflexat en les creixents conjures contra Alexandre que es comencen a desarrollar. Un altre dels motius de la distància oberta entre el rei i les seves tropes serà la política de aliances amb la noblesa irania establida per Alexandre.

La boda d'Alexandre

Dintre de aquesta política trobem la boda amb una princesa irania anomenada Roxana (pàg.10), filla de Oxiartes, amb qui tindrà un fill pòstum tambié anomenat Alexandre. Plutarco ens compta que Alexandre es va casar profundament enamorat encara que no hem de deixar de banda la cuestió diplomàtica de l'enllaç. En aquest matrimoni reforçaba la orientalització de la seva política, que va fer augmentar la desconfiança d'un ampli sector de militars macedonis.

Últimes conquestes

Els territoris més septentrionals de l'Imperi Pèrsa eren ocupats al 328, arribant a la frontera del riu Jaxartes. Desde allí Alexandre va decidir descendre fins a la India. Per això va reforçar amb tropes perses el seu contingent militar, cada vegada més cansat i mermat dels seus originals efectius. Es va aliar amb alguns reis indis per a facilitar la conquesta del territori encara que no va consiguir reduir la duresa de la campanya degut a la dura resistència dels indígens. Un dels encontres més durs va tenir lloc amb el rei Poro, una espècie de gegant amb el que Alexandre es va enfrentar al 326, a les ribes del riu Hidaspes. La victòria va caure del costat del macedoni i Alexandre va pensar en continuar amb la seva expedició conquistadora dirigint-se fins al Ganges, una vegada superat l'Indo i arribat al riu Hífasis. Però les tropes estaven cansades després de més de vuit anys d'aventura pel que las tornada es convertía en la millor medicina per a tots, excepte per a Alexandre. Seguint el curs del Hífasis van arribar fins a la ciuta de Patala, lluitant durament amb els indígens i sofrient la revelió dels reietons anteriorment sotmèsos. Desde Patala es va organitzar la tornada, dividint-se l'exèrcit en tres cossos dirigits per Cráter (pàg.13), Nearc (pàg.11) -qui costejaría amb una flota el territori fins al Golf Pèrsic - i Alexandre. En els diferents territoris conquistats es realitzaran contínues fundacions de ciutats, anomenades Alexandría, que serviríen per a un estricte control de la zona des d'on s'assentaven.

La segona boda

Arrià fa referència a contínus aventures amoroses de Alexandre en aquests anys, possiblement motivats per la ausència de hereder. Potser sigui aquesta la causa de la boda amb una altra Barsine a l'any 324, dintre de les multitudinàries bodes de Susa on 80 dels militars més destacats es van casar amb princeses perses. Barsine era la filla major de Darios III i va ser assassinada per Roxana abans del naiximent de Alexandre IV. Segons Aristòbul, en aquesta multitudinària ceremònia també es va casar amb Parisàtide, la filla de Oco.

Complots contra Alexandre

Els últims anys de Alexandre estan caracteritzats per les contínues purgues realitzades entre els seus estrets col·laboradors com es posa de manifiest al procés i execució de Filotas. Filotas era fill de Parmenió, dos dels més insignes militars de l'exèrcit macedoni. Es va convertir en un estret col·laborador del rei, despatxant a la seva tenda dos vegades al día. Però la relació entre aquests es va anar distanciant i Filotas no va informar al seu senyor de una conjura que va tenir lloc a la ciutat egípcia de Frada. Aquesta actitut va provocar la seva detenció i posterior procés acusat de traició. Condenat a mort, va ser executat junt a altres personatges acusats de participar i ocultar el complot. El propi Parmenió també serà assassinat. Alguns especialistes intenten explicar aquestes cruels respostes d'Alexandre basant-se en la peculiar situació de la seva Macedonia natal, on el poder nobiliari provocava continus enfrentamients amb la monarquía que debien ser sofocats de manera exemplar. Les revoltes de tropes, víctimes de l'agotament i de la continuada ausència de les allunyades llars, també seran característiques de aquests moments finals.

Política controvertida

Durant la celebració dels Jocs Olímpics del 324 Alexandre va anunciar una de les seves mesures més controvertides: el obligatori retorn a les ciutats gregues dels exiliats. D'aquesta manera va conseguir un ampli nombre de incondicionals dispostos a defensar la política del rei davant dels possibles conats de rebeldía que es podrien produir en les polis. Malgrat tot, el decret era una autèntica bomba ja que amenaçava la estabilitat política i econòmica de tota la Hél·lade. Alexandre era vist per totes les ciutats gregues com un autèntic tirà, el pitjor càncer per a Grècia, conseguint un àmpli nombre de enemics que no van arribar a actuar per la ràpida mort del rei.

La mort d'Alexandre i divisió de l'Imperi

Aquí hem trobatr les bases per al desenvolupament d'una autèntica llegenda negra entorn a la figura d'Alexandre, presentat desde aquell moment com una persona excesivament aficionada a la beguda, de promiscua ambigüitat sexual, cruel i megalòmana. A punt de cumplir els 33 anys, el 30 de juny del 323 a. C., va morir Alexandre a Babilònia. Arrià apunta a un possible envenenament promogut pel seu anterior mestre, Aristòteles. Engels va considerar que va morir de malària mentre que Schachermeyr planteja la leucèmia com la causa de la mort. Alexandre va deixar una sèrie de projectes de expansió, sent el més important el control de la península Aràbiga, fundamental per al comerç de espècies.

L' inmens territori conquerit serà dividit a la seva mort entre els seus generals, obrint-se el període conegut com Món Hel·lenístic.