TEMA 4. LES XARXES URBANES I L'ESPAI METROPOLITÀ

UN MÓN DE CIUTATS

Les ciutats existeixen des de l'antiguitat: Mesopotàmia i Egipte, i també les civilitzacions grega i romana.

El concepte d'urbanització

La major part de la publació va viure al camp. Durant el s. XVIII va aparèixer un seguit d'avenços tècnics que van permetre augmentar la producció agrícola treballant menys, i van servir per posar en marxa la Revolució Industrial. En conseqüència, el s.XIX la proliferació i el creixement de les ciutats començaran a prendre força.

El creixement de la població urbana i el desenvolupament, es va produir a Europa i Amèrica del Nord. Ja que l'augment de la població urbana ha estat previ a la industrialització. Una injusta distribució de la terra i el creixement demogràfic han provocat grans fluxos migratris del camp a la ciutat a la recerca de les hipotètiques millors condicions de vida que ofereix el mercat del treball urbà.

La urbanització és el fenomen pel qual les ciutats creixen d'una manera accelerada en nombre, població i superficie.

Una interpretació tradicional de la urbanització pren en consideració dels canvis demogràfics, econòmics i geogràfics, però una visió més avançada ens obliga a considerar com a bàsics els aspectes culturals, ja que les ciutats són font d'innovacions que en difondre's van creant i van teixint el sistema urbà actual.

Diferents ritmes d'urbanització

La població rural sempre havia estat més nombrosa que la urbana fins a l'any 2000.

L'any 2030 el 60% de la població mundial viurà en ciutats.

Els ritmes d'urbanització són diferents arreu del món. A Europa entre el 1995 i el 2000, el creixement de la població urbana va ser pràcticament del 0%. A l'Àfrica, la població urbana creixia un 4'3 % anual.

Durant una bona part del s. XX, el creixement més ràpid es va produir a les ciutats de l'Amèrica llatina. Però és en el continent africà on actualment s'enregistra el creixement més important de la població urbana.

Aquesta rapidesa comporta que el creixement sigui desordenat, sense planificació.

Conseqüència: greu deteriorament social i ambiental que pateixen auqestes ciutats. Ciutat de Mèxic.

Algunes grans zones urbanes del món situades als països en procés de desenvolupament són clars exemples de ciutats amb un creixement descontrolat.

El problems és conèixer amb exactitud el nombre d'habitants. Tenen natalitat elevada, i es formen al seu voltant barris de construccions que no són més que barraques. Brasil..

Aquests barris els aixequen les persones que de menaera contínua arriben a les zones rurals.

Aquest model de creixement provoca la mancança d'infraestructures i de serveis de tota mena en moltes àrees de la ciutat per la falta de planificació, el deteriorament ambiental.

LES XARXES URBANES

Conjunt jerarquitzat de relacions econòmiques, socials, culturals, polítiques formen l'anomenat xarxa urbana.

Per conèixer l'organització i el desenvolupament de les xarxes urbanes, s'han elaborat diversos models teòrics que intenten descriure el creixement i la disposició espacial de les ciutats.

Aquests models són la teoria del lloc central, la teoria de gravitació i la teoria de la base econòmica.

Teories descriptives

Teoria del lloc central Es basa en la idea que la funció principal de la ciutat és proveir de béns i serveis el territori que l'envolta, considerat la regió complementària de la ciutat.

La grandària i la distribució de les ciutats en un territori tenen una explicació lògica basada en la relació que hi ha entre l'oferta de béns i serveis d'una ciutat i la població, l'extensió...

Aquesta teoria explica els diversos nivell jeràrquics de les ciutats d'una regió en funció del diferent nivell d'especialització.

L'especialització està determinada per l'existència d'un nivell mínim de demanda perquè a l'empresa que presa el servei li resulti rendible.

Conseqüència: ciutat ofereix béns i serveis amb el grau d'especialització propi.

Teoria de la gravitació Dos centres es relacionen amb una intensitat directament proporcional a la seva població o activitat econòmica i inversament proporcional al quadrat de la distància.

Com més gran sigui un nucli, més nuclis tindrà sota la seva influència. Com més petita sigui la distància que els separi, més gran serà la força amb què exercirà aquesta influència.

Teoria de la base econòmica Introdueix una novavariable a l'hora d'explicar l'economia d'una ciutat : a més del comerç i altres serveis, la ciutat és important per l'activitat industrial.

La indústria destina una part molt important de la producció que es genera a les ciutats a l'exportació cap a les seves àrees d'influència, de manera que els principals motis de creixement urbà serà aquesta activitat exterior.

Les economies externes a les ciutats influeixen de manera molt important en el creixement d'aquestes, per la demanda que generen de productes industrials fets a les seves fàbriques.

Els sistemes urbans

Tots els models descriptius ens defineixen unes xarxes urbanes formades per n conjunt de nuclis de dimensions diferents que s'interrelacionen I que tenen unes àrees d'influènia que s'organitzen de manera jeràrquica.

Les xarxes urbanes són sistemes dinpamics on els intercanvis entre els diversos nuclis esdevenen elements principals del seu desenvolupament. Per això cada vegada s'utilitza més l'expressió sistema urbà.

Aquests sistemes estan configurats(el sòl i els immobles, les infraestructures productives i de serveis, els elements mòbils, les xarxes de contaminació i transpor, i l'ordenament legal).

Per interpretar el nivell de desenvolupament d'un sistema urbà, cal conèixer-ne el grau d'integració. Auqesta propietat la proporciona la suma dels fluxos del sistema.

S'enten per fluxos del sistema els intercanvis que s'estableixen entre les diferents nuclis que el formen.

Aquests intercanvis poden ser: persones, vehicles, productes manufacturats, correus electrònics...

Quan entre els diferetns nuclis urbans hi hagi un nivell baix d'intercanvis i de relacions que els articulin, es podrà dir que el sistema està poc integrat.

Els darrers anys s'estén per gairabé arreu del món un sistema de relacions socials I polítiques basat en l'economia capitalista de lliure mercat, que es caracteritza per la concentració de la propietat dels mitjans de producció en mans d'una maniobra.

Globalització: tendència de les estructures socioeconòmiques a assolir un abast mundial.

Malgrat les desigualtats de tota mena, el model de vida urbà està adquirint una dimensió planetària fins al punt que es comença a parlar d'un sistema mundial de ciutats.

LES DIFERENTS FUNCIONS DELS ESPAIS URBANS

Les regions urbanes

Regions urbanes, on les ciutats i les zones urbanitzades gairabé formen un continu i estan separades per escasses zones agràries o forestals.

Característiques bàsiques:

• L'especialització dels nuclis urbans que les formen en usos residencials, industrials, comercials o de serveis.

• Dependència entre uns nuclis i altres que augmenta amb el grau de desenvolupament.

Segon l'organització de la xarxa de ciutats i les regions que s'estableixen entre elles, podem distingir tres tipus de regions urbanes:

• Uàrea metropolitana és el conjunt que formen una gran ciutat i les ciutats petites i mitjanes que l'envolten.

És un sistema ben integrat, on la densitat de fluxos entre el nucli central i els nuclis que graviten al voltant, n'es la característica principal.

La causa fonamental del desenvolupament de les àrees metropolitanes i dels fluxos que circulen són les contínues millores tecnològiques pels mitjans de comunicació i transport.

El nucli central tendeix a especialitzar-se en activitats del sector terciari. Mentre que els nuclis urbans s'especialitzen en usos residencials i industrials, i en tenir equipaments comercials i d'oci en instal·lacions que requereixen grans superfícies.

Ex: àrea metropolitana de BCN o València.

• Quan en una regió urbana no hi ha un nucli amb predomi clar, sino que existeixen nuclis d'importància = o similar, es pasrla de conurbació.

Té una structura polinuclear caracteritzada per l'abundància de les activitats secundàries i terciàries, i per gran intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part. Ex: Rotterdam, Amsterdam, Utrecht i l'Haia.

• Determinades zones del món presenten un seguit de conurbacions i àrees metropolitanes que se succeixen durant centenars de quilòmetres i on viuen molts milions de persones. Són les megalòpolis..

Una megalòpoli és una regió urbana amb múltiples nuclis centrals de diversa importància, amb més de 20 milions d'habitants, on es desenvolupen complexes xarxes d'activitats econòmiques, les quals generen enormes intercanvis de fluxos.

La delimitació de les regions urbanes es dificulta perquè és una realitat que canvia ràpidament. Diferents criteris per delimitar-la: quantitat de població de la ciutat central, densitat de població, nombre de desplaçaments per motius laborals, demanda de determinants serveis, intensitat de trucades telefòniques...

Les administracions metropolitanes

Les administracions locals sovint s'organitzin en entitats d'àmbit metropolità amb competències més àmplies que les d'un ajuntament, com són les mancomunitats o corporacions municipals. Els municipis es coordinen per organitzar serveis com ara els transports o el sanejament.

El fet metropolità té una importància innegable independentment de l'existència o no d'una administració específica.

La diferenciació funcional

Les funcions d'una regió uirbana es poden resumir en quatre de bàsiques:

• La funció administrativa i de serveis, acostuma a desenvolupar-se a les parts més cèntriques del nucli principal.

Poden ser àrees modernes de nova creació, amb edificis singulars com els gratacels. També poden trobar-se als barris més antics.

Ha sofert una important degradació durant l'època d'industrialització, però s'han recuperat coincidint amb el creixement del sector dels sereveis propi de l'era postindustrial.

• Funció comercial, són un important centre d'intercanvis nacionals i internacionals. Concentrem tot un seguit d'activitats comercials on destquen els comerços molt especialitzats i els grans magatzems o hipermercats, proveeix la població de la regió urbana.

Els centres de serveis poden ser poc homogènis i presentar el que s'anomena especialització interna.

Es parla especialització interna en el centre de les ciutats quna dins d'auqests centres hom troba carrers o barris on predomina una activitat concreta. Ex: l'illa de Manhattan, a NY.

• Funció residencial d'una àrea metropolitana es desenvolupa en zones que tenen característiques molt diverses. Els barris antics ocupats per persones amb rendes força baixes. Aquesta tendència només canvia quan les autoritats prenen mesures.

La segregació espacial* dins una ciutat la determina el nivell econòmic de les persones que hi viuen, ja que les carac. D'un barri ( ubicació, comunicacions, qualitat mediambiental...) fan que els preus dels habitatges siguin més alts o més baixos,. Això provoca que la gent vagi a viure a llocs d'acord amb el seu nivell de renda.

A aquestes variables es pot afegir el páis de procedència, especialmetn a les ciutats on aflueix la població inmigrant.

Les zones que van aparèixer al voltant dels nuclis històrics al final del s. XIX i començament del XX són conegudes amb el nom d'eixample = espais residencials de classes mitjanes.

La tendència ha estat convertir aquestes eixamples en zones de serveis, fet que ha provocat l'augment dep reus i la consegüent pèrdua de població, que s'estableix en zones menys cares.

A la perifèria de les regions urbanes hi ha dos tipus ben diferents de zones amb una funció resudencial.

Zones urbanes = acostument a ser al costat d'àrees industrials, i viuen persones de rendes baixes. És freqüent que hagin estat edificades sense gaire planificació urbanística, el que implica la manca de serveis bàsics per a la població. S'anomenen també ciutats dormitòri, ja que la funció que fan es allotjar la gent més que no poas donar un servei.

Àrees suburbanes = Les zones perifèriques de les àrees metropolitanes hia ha barris amb una funció residencial. Solen viure -hi persones amb un nivell econòmic mitjà o alt i no presenten ni la manca de planificació ni la degradació ambiental. Estan ben comunicats: carreteres i autopistes i els comerços es troben en grans superfícies de nova creació.

A les principals àrees metropolitanes europees, des del 1970 i 80, una tendència clara al desplaçament de població del centre cap a la perifèria.

Aquest fenòmen, no significa que hi hagi una disminució de la població, sinó que esp rodueix una dispersió: el mateix nombre d'habitants viu en una superfície més àmplia.

Conseqüència: Apareixent noves formes d'urbanització que es troben a mig camí entre allò que tradicionalment es considera zona urbana i allò que es considera zona rural.

A la perdifèria de les àrees metropolitanes apareixen com a ciutat difusa.

Continu rurubà = àrees on els limits entre el que és rural i el que és urbà no estan gaire definits.

Zona rururbana = zona on coincideixen característiques de zones rurals i característiques de zones urbanes. Quan aquest tipus d'àrea envolta una àrea metropolitana s'utilitza l'expressió aurèola rururbana.

Poden presentar-se espectes possitius i negatius. Les àrees d'urbanització difusa poden arribar a ser insostenibles des del punt de vista ecològic : consumeixen molt de sòl, exigeixen una gran despesa energètica.

Teories sobre l'estructura urbana

Diversos models teòrics per explicar com s'estructuraven les diferents zones de les ciutats.

Les 3 teories més conegudes sobre l'estructura urbana són:

Teoria de les zones concèntriques: formulada pel nor-americà Enest Burgess l'any 1920.

La ciutat creix des d'un punt central -CBD- cap a l'exterior formant zones concèntriques amb una utilització del sòl diferenciada.(Chicago)

Teoria dels sectors: Hoyt va elaborar la teoria dels sectors partint de la idea que els contrastos inicials en l'çus del sòl es perpetuaven en créixer la ciutat, que prenia la forma de les falques o sectors al llarg de les principals vies de comunicació.

Teoria plurinuclear: formulada per Harris i Ullman l'any 1945. consider que els diferents usos del sòl es disposen al voltant de nuclis de creixement separates segons les necessitates concretes de cada ús.

L'altra funció bàsica d'una regió urbana és la funció industrial. Hi ha hagut una tendència a situar les indústries a les ciutats o a la rodalia a causa de la proximitat al centre de consum, la concentració de sistemes de transport i l'abundància de mà d'obra.

El pas del temps ha convertit en obsoletes àrees industrials urbanes, moltes d'aquestes zones s'han degradat molt i s'han hagut de rehabilitar.

Les zones industrials es troben a la perifèria. Les grans factories estan situades en els anomenats polígons industrials i parcs tecnològics. Els parcs tecnològics acullen indústries de tecnologia puntera en el camp de l'electrònica, la informàtica etc.

LA CIUTAT, CENTRE DE PODER

La teoria del lloc central estableix que el nucli principal d'activitats econòmiques d'una regió és sempre una ciutat. Aquesta idea és aplicable en l'àmbit regional, estatal i mundial. Els centres de poder econòmic del món situats sempre en zones urbanes. Els centres de poder polític se situen a la ciutat.

Aquesta posició central, com a centre de poder polític i econòmic, ha comportat que una de les funcions sigui la capitalitat del territori.

La ciutat com a capital d'un territori

La capitalitat pot ser exercida a escales territorials diferents.

Segons la concepció tradicional, la capital és el lloc on està centralitzat el poder d'un Estat i on es troba la seu del govern que el representa.

Les obligacions polítiques, diplomàtiques i burocràtiques dels estats moderns poden explicar la necessitat de tenir una capital, però la seva existència s'explica perquè el poder necessita algun símbol que el representi.

Les capitals són ciutats on els edificis tenen una clara funció simbòlica, funció política, administrativa o diplomàtica que acompleixen les parlaments, els ministeris i les ambaixades. En aquests edificis es manifesta una actitud d'ostentació per deixar clar qui té el poder.

La funció simbólica és dirigida tant cap a l'interior de l'Estat com cap a l'exterior, afirmant davant els altres la pròpia existència.

La ubicació de les capitals

Hi ha diverses capitals:

• capital situada en la ciutat que ha estat més important, tant des del punt de vista econòmic com demogràfic. (Londres)

• Capital situada en una ciutat que no és ni el nucli històric ni un centre econòmic dfe gran importància.(Washington, EE.UU) i respon a la idea que l'administració de l'Estat, per ser eficient, ha d'estar separada dels nuclis de poder econòmic.

• Capital que van ser creades durant el s.XX en indrets gairabé deshabitats fins llavors. Va passar a països que havien format part d'antics imperis colonials. Es van aixecar ciutats de nova planta a llocs allunyats per trencar amb les velles estructures del model colonial. (Brasília). Aquestes capitals han de fer front a diferents problemes a causa del seu aïllament i de l'artificiositat dels projectes.

LA PLANIFICACIÓ URBANA

Ex. De urbs amb un creixement descontrolat, Ciutat de Mèxic.

La ciència encarregada d'estudiar totes aquestes qüestions que afecten la planificació i l'ordenació de la ciutat s'anomena urbanisme.

Els agents urbans

Agens urbans = Totes aquelles persones o entitats que intervenen en la producció d'espai urbà.

Aquests poden ser ciutadans o ciutadanes considerats individualment, les persones físiques, societats, companyies o institucions, les persones jurídiques, que mitjançant les seves actuacions van construint i donant forma a la ciutat.

Cadascun d'aquests agents té els seus interessos i els defensa fent servir diferents estratègies.

Agents urbans són:

Propietaris del sòl = la seva funció és aconseguir que els nous espais urbans es creïn en finques de la seva propietat per aconseguir-ne més guanys.

Promotors immobiliaris = centren la seva activitat en la construcció, la venda i el lloguer d'habitatges, locals comercials i naus industrials.

Propietaris d'indústries = considerats agents de transdormació urbana, ja que porten les fàbriques des dels vells espais industrials de l'interior de la ciutat cap als nous poígons de la perifèria. Alliberen terrenys.

Ciutadans i les ciutadanes = exerceixen una pressió perquè els usos del sòl satisfacin necessitats col·lectives (educació, salut o lleure).

Organismes públics = agents del desenvolupament urbà. Decidir quina es dóna al sòl i quina orientació ha de prendre el creixement.