VIDA PERSONAL

Wolfgang Amadeus Mozart, compositor austríac, nascut el dia 27 de Gener de 1756 en Salzburg. Al matí següent va ser batejat amb els noms de Joannes Chrysostumus Wolfgangus Theophilus, fill de Leopold Mozart, aquest el va educar musicalment, i Ana Maria Pertl, que gairebé mor en el part i va necessitar molt temps per recuperar-se. El nen prim i molt mogut, va créixer sense especials problemes i va ser, en tots els aspectes, normal. Des de molt petit va demostrar un gran talent com a pianista i violinista, i les seves primeres composicions daten de 1762. Amb sis anys d'edat, junt amb la seva germana Ana Maria i sempre sota vigilància del seu pare, ja donava nombrosos concerts en les corts de tota Europa.

Va estar dos cops a Itàlia (1769-1771 i 1772-1773).

En 1773 s'instalà a Viena, on contà amb el favor de l'emperador i gran reputació com autor d'òperes. W. A. Mozart va ser el primer compositor que defensà profundament la figura del músic no com a servidor sinó com a artista, avançant-se així a la ideologia romàntica. Aquesta decisió li va permetre compondre amb més llibertat, encara que amb menys seguretat econòmica.

En 1782 es va casar amb Constance Weber, amb la qual van tenir sis fills, tres d'aquests no van arribar als dos mesos. El període que va des de 1784 fins el 1787 podria anomenar-se el de <<els anys feliços>>. La seva producció, en aquesta època, va ser molt abundant en tots els gèneres. Però la situació econòmica de Mozart anava empitjorant, malgrat de la conquesta del públic vienés.

En desembre de 1787 va trobar treball a Viena. Encara que buscava desesperadament lliçons particulars per assegurar la seva subsistència i la de la seva família, la majoria dels seus esforços no van donar resultat, i Mozart es va enfonsar en una soledat humana i musical.

En juliol de 1791, un desconegut d'aspecte misteriós el va visitar per encarregar-li un Rèquiem; es tractava d'un emissari de l'aristòcrata melòman i maçó compte Walsegg, que volia estrenar l'obra com si fos seva, i per això havia rodejat aquest encàrrec d'un incògnit molt difícil de descobrir. Sembla ser que aquest incident va accelerar la mort del compositor, que des d'un principi va creure que escrivia el seu propi Rèquiem.

La veritable causa d'aquesta mort no ha estat mai totalment aclarida: el 20 de novembre de 1791 se li declararen unes febres, que en tres setmanes acabaren amb la seva vida, precisament quan la seva “Flauta màgica” triomfava esplendorosa i definitivament, quan la noblesa hongaresa li havia ofert una pensió vitalícia i ell se sentia en plena possessió del seu art; Mozart va morir el 5 de desembre de 1791 pobre i endeutat, el reial e imperial compositor de cambra va ser enterrat en una fosa comú. El fet de que aquelles foses no estigueren marcades i el que cap parent ni amic de Mozart fos testimoni ocular de l'enterrament ha fet impossible trobar amb posterioritat el lloc on descansen les seves restes mortals.

VIDA PROFESSIONAL

• Estil de la seva música

La seva obra representa el cim del classicisme musical i es distingeix per la seva perfecta melodia, el seu interès rítmic, el seu natural colorit harmònic, la seva originalitat i la seva forma.

Mozart es caracteritza per una música sintetitzadora i universal del llenguatge internacional. Més que qualsevol altre músic de qualsevol temps, va saber assimilar les influencies més diferents i encara contradictòries. En el geni es troben i es fonen harmoniosament la polifonia antiga, la música <<barroca>> de l'Alemanya central i del nord, les noves tendències de l'òpera italiana i de la música instrumental de les escoles de Viena i Mannheim, i els trets característics de la música francesa del seu temps. Mozart va permaneixer fidel al concepte melòdic que deriva de l'òpera italiana, a pesar dels primers símptomes romàntics que es troben en les seves obres.

- Les seves obres

La seva producció musical pot dividir-se en orquestral, instrumental i de cambra, vocal i coral, i operística.

Entre les peçes orquestrals es conten les simfonies, destaquen especialment les tres últimes: «nº 39» K. 543, «nº 40» K. 550 i «nº 41 Júpiter» K. 551 (les tres de 1788). També són importants els concerts per piano, entre els que sobresurten el «nº 9» K. 271 (1777), el «nº 20» K. 466 (1785), el «nº 21» K. 467 (1785), el «nº 25» K. 503 (1786) i el «nº 27» K. 595 (1791); els concerts per violí «nº 4» K. 218 i «nº 5» K. 219 (tots dos de 1775); el «Concert per flauta i arpa» K. 299 (1778), la «Simfonia concertant per violí i viola» K. 364 (1779) i el «Concert per clarinet» K. 622 (1791). En aquest capítol mereixen citar-se igualment les sonates per òrgan i cordes, les serenates, les marxes i els divertiments, d'entre aquests els K. 136 i K. 137 (tots dos de 1772).

D'entre l'obra instrumental i de cambra es troben nombroses peçes per piano, destaquen les sonates K. 310 (1778), K. 331 «Marxa turca» (1778), K. 457 (1784) i K. 576 «La caça» (1789), varies sonates per violí i piano, trios amb i sense piano, quartets amb el «Adàgio i fuga en do menor» K. 446, 1788 i quintets com el «Quintet en la major per clarinet i cordes» K. 581 (1789).

En l'apartat de la música vocal i coral sobresurten nombroses cançons per veu i piano i veu i orquestra com la «Impressió de capvespre dedicada a Laura» K. 523 (1787), varis canons i corals i nombroses misses i peçes sacres entre les quals: «Missa de la Coronació» K. 317 (1779), «Missa solemnis» K. 337 (1780), «Vigílies solemnes d'un confessor» K, 339 (1780) i «Gran Missa en do menor» K. 427 (1783), a demés del bellísim motet «Ave Verum» K. 618 (1791), i l'impressionant «Rèquiem» K. 626 (1791), que deixar inconclús i va ser acabat pel seu alumne F.X. Süssmayr.

Finalment hi ha que citar les òperes, molt importants no només per la qualitat de la música sinó pel seu excel·lent sentit teatral. Destaquen «Idomeneo, rei de Creta» K. 366 (1781), «El rapte del serrall» K. 384 (1782), «La clemència de Tito» K. 621 (1791) i sobre tot, «Les bodes de Fígaro» K. 492 (1786), «Don Giovanni» K. 527 (1787), «Così fan tutte» K. 588 (1790) i «La flauta màgica» K. 620 (1791).

(L'inicial K que es troba abans de la numeració de les obres de Mozart fa referència al Catàleg cronològic i temàtic de les obres completes de Mozart, composat per Köchel.)

- Treballs i viatges que va realitzar Mozart

Amb sis anys ja donava nombrosos concerts en les corts de tota Europa que li proporcionaren una gran admiració.

Va passar després dos anys en Salzburg, de 1766 fins el 1768, dedicat a perfeccionar els seus coneixements musicals sota la direcció de J. J. Fux, M. Haydn i Adlgasser.

Va estar dos cops a Itàlia (1769-1771 i 1772-1773), on estudià profundament l'òpera i l'estil vocal italià.

En 1773 entrà com primer violí de l'orquestra de l'arquebisbe de Salzburg. Despatxat, s'instalà a Viena, on contà amb el favor de l'emperador i gran reputació com autor d'òperes.

En 1777 va emprendre el gran viatge que havia de transformar-lo profundament. Les etapes d'aquest viatge van ser les següents: Munich, Ausburgo, Mannheim, París, Nancy, Estrasburgo, Mannheim i Munich.

A principis de 1779 va conseguir un nomenament per dos anys com a organista de la cort i la catedral de Salzburg.

En 1782 va ingressar en la lògia masónica de Viena de la mà de E. Schikaneder.

En desembre de 1787 va ser nombrat músic de la cambra imperial de Viena, amb una petita assignació. En maig de 1791 va obtenir el càrrec de suplent de mestre de capella de Sant Esteve de Viena. Aquest va ser el seu últim treball.

- Relació amb altres compositors i personatges importants de la història.

La seva personalitat s'enriquí amb nombroses influencies: a París va conèixer l'opera francesa; a Londres, gracies a l'amistat de J.Ch. Bach, la simfonia i l'òpera italiana, també va ser durant molt temps el seu exemple en la música per el piano; en Bolonia estudià la polifonia tradicional amb el pare Martini; en Salzburg va aprendre de M. Haydn(germà de J.Haydn, que posteriorment també va influir en Mozart) el tractament del quartet i de la música religiosa; i en casa del baró Van Swieten de Viena va conèixer la música de J.S. Bach i de Händel, el que el va animar a cultivar la gran polifonia. Les simfonies de Mozart adoptaren en el seu origen el model de l'obertura italiana, però en el quart temps de Haydn agafaren la forma que perfeccionà Beethoven.

La favorable opinió que van tenir d'ell Beethoven i el jove Schubert es limita a corroborar la fermetat del bon nom del que va gaudir entre els seus partidaris.

Encara que la seva relació amb Salieri no va ser molt favorable. Salieri no va ser mai el mortal enemic de Mozart, a qui infonamentats rumors l'acusaven, inclòs, d'assassí de Mozart. Durant l'època de Mozart a Viena, Salieri es convertí en un adversari, fins un punt en el qual, fins a la fi dels seus dies, va creure percebre darrere seu l'ombra de l'italià com un mal dimoni. Això li va amargar la vida i la mort. Però tampoc Salieri va poder treure's l'opressió moral de la rivalitat de Mozart inclòs després de la mort d'aquest.

La relació amistosa entre Mozart i Joseph Haydn compensava l'anterior. No se sap amb certesa quan el mestre Haydn entrà en un contacte més personal amb Mozart. Quan Leopold Mozart va estar en la primavera de 1785, ja va trobar a Haydn convertit en íntim amic, mantenint un tracte familiar amb el seu fill. Haydn afirmava sempre amb emoció, inclòs després de la mort de l'artista, que no es podia escoltar un obra de Mozart sense aprendre alguna cosa d'ella. Mozart també corresponia a Haydn amb la mateixa admiració entranyable.

Índex:

• Vida personal …………………………………………………… pag. 1

• Vida professional:

• Estil de la seva música i les seves obres …………………. pag. 2

• Treballs i viatges, i les relacions amb altres compositors…. pag. 3

• Bibliografia………………………………………………………….. pag. 4

Bibliografia:

• Mozart - Bernhard Paumgartner - Alianza Música.

• Mozart - Arturo Reviertez - Guias S.Cherzo

• Nueva Enciclopedia Larousse

• Enciclopedia Multimedia Planeta Agostini