LES VITAMINES

Què són. Característiques

Les vitamines són catalitzadors biològics indispensables per a la vida, aquests nutrients els hem d'obtenir dels aliments, però la dieta actual pot afavorir-ne algunes mancances

Les vitamines són substàncies orgàniques imprescindibles en els processos metabòlics que succeeixen en la nutrició dels éssers vius. Les vitamines es consideren essencials, i han de ser administrades a través de l'alimentació, ja que el cos humà no pot sintetitzar-les. Una excepció és la vitamina D, que es pot formar en la pell amb l'exposició al Sol, i les vitamines K, B1, B12 i àcid fòlic, que es formen en petites quantitats en la flora intestinal.

Tenen les següents característiques:

- Solament les sintetitzen els vegetals, llavors, els animals han d'ingerir-les en la seva dieta alimentària.

- La seva carència en l'organisme, o el seu nivell massa baix, provoca trastorns fisiològics.

- L'excés de vitamines també pot provocar trastorns, excepte en aquelles que s'eliminen per mig de l'orina.

- La seva funció és tan variada que pot anar des de formar part en la respiració cel·lular fins a ajudar a l'organisme en l'assimilació del calci.

Quan hem de prendre vitamines? :

En el països tecnològicament avançats es dóna el que s'anomena estats carencials subclínics o subcarencials vitamino-minerals.

Alguns símptomes subcarencials són:

• Esgotament físic, falta de rendiment en el treball, desgana, pesadesa de cames . . .

• Augment o disminució aparent del pes.

• Inapetència o bulímia, trastorns de l'humor, irritabilitat excessiva, falta de to muscular i de capacitat de concentració mental.

• Caiguda del cabell, pell i cabell grassos i taques fosques a la pell.

• Estrenyiment o diarrea lleugers, mal funcionament de l'aparell digestiu.

• Discreta pèrdua de capacitat auditiva o visual, dificultat en la visió

Grups de Vitamines, funcions, malalties provocades per la seva carència, i on es troben

Les vitamines les podem dividir en liposolubles i hidrosolubles, segons si es dissolen en greix o en aigua.

LIPOSOLUBLES

Es caracteritzen perquè es dissolen en greix. Aquestes vitamines s'emmagatzemen en el fetge i el teixit gras,  i per tant el cos en guarda reserves. Però un consum abusiu pot provocar desajustaments, al ser més difícils d'eliminar.

HIDROSOLUBLES

Es caracteritzen perquè es dissolen en aigua i no s'emmagatzemen en l'organisme. Això significa que és necessària una aportació regular, i només és possible prescindir d'elles uns dies

ELS ADDITIUS ALIMENTARIS

QUÈ SÓN ELS ADDITIUS ALIMENTARIS?

En general, el consumidor entén per additiu tot aquell "producte químic" que hom afegeix voluntàriament als aliments per causes que poden ser més o menys justificades.

L'evolució dels costums alimentaris fan incrementar l'ús de productes elaborats com a mínim agents conservadors, sense esmentar aromes, colorants, estabilitzants...,

Allargar el període durant el qual els aliments es conserven en estat òptim per al seu consum ha estat una de les preocupacions de l'home des de temps remots. La dessecació, la fermentació, l'ús de sucre o de sal i el procés de fumat, per citar-ne algunes, són tècniques tradicionals de conservació que avui dia encara s'utilitzen. Així, la melmelada o les fruites seques es mantenen en bon estat durant més temps que la fruita fresca, igual com passa amb la llet condensada respecte a la llet fresca, amb el bacallà o altres peixos en salaó i amb els adobats (olives, cogombres en vinagre i sal, etc.) en comparació amb els mateixos aliments en estat fresc.

Però s'ha avançat notablement en matèria de conservació i avui emprem el fred (refrigeració, congelació), la calor (pasteurització, ultrapasteurització…) i altres sistemes més moderns i segurs que les tècniques esmentades abans.

Els additius alimentaris són un altre dels grans descobriments que han possibilitat no només avançar en la conservació, sinó aconseguir millores en el procés d'elaboració dels aliments, modificar les seves característiques organolèptiques (les que s'aprecien mitjançant els sentits) i realitzar barreges (de greix en aigua, etc.) per crear nous productes que no es podrien obtenir de forma natural. Alguns additius són naturals i altres de síntesi, elaborats en laboratoris

S'admet que alguns additius poden provocar (i provoquen) al·lèrgies, però també ho fan nombrosos aliments sense additius, com els ous, el peix, la llet… També és cert que persones amb certes alteracions orgàniques o amb intoleràncies d'origen alimentari, com els qui sofreixen celiaquia, no han d'ingerir alguns additius.

Però després de més de 70 anys d'utilització i vigilància contínua, resulta arriscat afirmar que tots els additius autoritzats actualment són indesitjables i danyosos. A Espanya s'admeten els additius aprovats per la Comunitat Europea, designats amb números que comencen per la lletra E (Europa). En total, hi ha 345 additius autoritzats, dels quals tan sols se n'empra un petit percentatge (125); la resta s'usa només en casos molt concrets. Actualment hi ha una normativa formulada en el Codi alimentari espanyol (CAU) i reflectida en la legislació que disposa el Ministeri de Sanitat i Consum que regula tot el que fa referència als additius. La indústria alimentària només pot usar aquells que han estat aprovats, després d'haver passat per estudis llargs, detallats i exhaustius que verifiquin que les dosis autoritzades no poden causar cap efecte danyós a la salut de les persones i que són realment necessaris.

ADDITIUS AUTORITZATS

Per tal de facilitar l'informació es fa un agrupament dels additius seguint la mateixa classificació del Codi Alimentari Espanyol. Els additius autoritzats i que poden introduir-se i trobar-se en els diferents aliments són:

Colorants S'afegeixen als aliments per millorar-ne l'aspecte i fer-los més desitjables o per reemplaçar pèrdues de color que es produeixen durant el procés d'elaboració d'alguns aliments. Són els més controvertits, ja que no són realment necessaris. Alguns són naturals, com els colorants vegetals propis de certes fruites i verdures (E160, beta-carotè, natural, confereix a fruites i verdures tons entre grocs, ataronjats i vermellosos i s'usa en mantegues, margarines i altres aliments). També n'hi ha d'altres de síntesi o artificials. Els més utilitzats són els azocolorants, que s'han relacionat amb reaccions al·lèrgiques, sobretot en infants, per consum excessiu de llaminadures acolorides (com l'E102 o tartracina, utilitzat per obtenir el color groc d'alguns dolços).

Edulcorants Alguns additius tenen un gran poder edulcorant (s'empren en quantitats molt petites) i d'altres endolceixen de forma similar el sucre comú (sacarosa). Els d'alt poder edulcorant resulten menys danyosos per a les dents que la sacarosa. De poder edulcorant similar a la glucosa és l'E420 (sorbitol), que s'obté del blat de moro i és present de forma natural en algunes fruites. S'empra en l'elaboració d'aliments sense sucre, aptes per a diabètics. Són d'alt poder edulcorant els additius E951 o aspartam i E954 (sacarina). S'empren en begudes light, alguns iogurts baixos en calories i en forma de granulat, pastilles o líquid.

Potenciadors de sabor Potencien el sabor i normalment només s'usen en productes de sabors forts i concentrats. El més comú és el glutamat monosòdic (E621), molt emprat a la cuina oriental. Algunes persones presenten intolerància a aquest additiu i desenvolupen la "síndrome del restaurant xinès", que causa males digestions i fins i tot maldecap. També s'usa en espècies i en els dauets de brou.

Estabilitzants i emulsionants S'utilitzen per elaborar barreges d'aigua amb greix quan resulta impossible de forma natural, ja que els estabilitzants permeten de mantenir l'emulsió d'aquests dos elements. Moltes d'aquestes substàncies són naturals. Alguns exemples: E322 (lecitina), que generalment procedeix de la soja o l'ou i s'empra per elaborar aliments amb poca grassa i a la xocolata, i E471-472 (mono i diglicèrids d'àcids grassos), que s'obtenen a partir de greixos i s'usen en l'elaboració de pastissos senzills i margarines.

Espessidors/Gelificants D'origen natural, tenen una gran força d'atracció amb l'aigua, per la qual cosa augmenten la viscositat o espesseixen els aliments. Naturals: goma aràbiga, goma tragacant, goma de garrofí, goma de guar, agar-agar, pectines, midons… Tots són de procedència vegetal.

Acidulants Modifiquen l'acidesa dels aliments i retarden el desenvolupament de fongs i bacteris (àcid cítric, àcid succínic, etc.)

Conservadors antimicrobians (E200-299) i antioxidants (E300-399) Augmenten la vida útil dels aliments. Gràcies a estos no necessitem realitzar la compra tan sovint i el preu d'alguns aliments és més barat, ja que es poden produir a major escala.

Antimicrobians: protegeixen contra l'atac de microorganismes nocius, que poden alterar els aliments (floridures, llevats) o causar una intoxicació alimentària (bacteris).

• E200-203 (àcid sòrbic i les seves sals, natural), s'empra en begudes, derivats carnics i lactis, rebosteria…

• E220-228 (sulfits), són innocus, encara que s'han donat casos d'hipersensibilitat en persones asmàtiques i amb acidesa gàstrica. Utilitzats principalment en begudes alcohòliques, fruites seques (dàtils…) i en els sucs, preserven el contingut de vitamina C.

• E230-232 (bifenils), admesos només en el tractament de la superfície de cítrics i d'altres fruites, per això no presenten problemes (ja que no passen a l'interior del nostre organisme).

• E249-252 (nitrits i nitrats), el seu ús es restringeix a aliments que poden ser contaminats pel clostridium botulinum, causant del botulisme. Actuen com sal curadora en alguns formatges i donen el color roig típic als derivats carnics curats. De tota manera, el seu ús és molt restringit i limitat, ja que a altes dosis tenen efectes tòxics indirectes. Però els nitrats i nitrits també es troben en l'aigua i en els vegetals (especialment en carlotes, bledes, espinacs i remolatxa) de forma natural o per l'ús de fertilitzants, i també poden donar lloc a les perilloses nitrosamines. Per a reduir el risc, convé traure el brou a les verdures esmentades una vegada les hem cuites, i guardar-les en un recipient de tancament hermètic. A més, és millor consumir-les en el dia.

• E260-263 (àcid acètic i les seves sals, natural) en conserves de peix, forn de pa, conserves vegetals, adobats…

Antioxidants: usats per a evitar que els aliments grassos es facin rancis, i per a protegir de l'oxidació les vitamines liposolubles (A, D, E i K).

• E300-304 (àcid ascòrbic o vitamina C i les seves sals, natural), utilitzat en begudes de fruites i altres aliments.

• E306-309 (tocoferols; formes de vitamina E, natural) utilitzats en greixos vegetals, forn de pa, rebosteria…

• E330-333 (àcid cítric i les seves sals, natural) en gran varietat d'aliments sense efectes nocius… L'àcid cítric potencia l'acció antioxidant de la vitamina C.

• E338-341 (fosfats) s'empren en derivats carnics.

L'ALIMENTACIÓ BIOLÒGICA

L'alimentació biològica es tracta d'alimentar-se amb productes naturals procedents de l'agricultura i la ramaderia biològica o ecològica.

.

L'agricultura ecològica es defineix com a un sistema de producció agrària que intenta respectar l'entorn i produir aliments sans i en quantitats suficients, utilitzant tècniques agràries naturals per fertilitzar el sòl, combatre les plagues, criar els animals, etc.

Exclou l'ús de determinats productes químics de síntesi (fertilitzants, plaguicides, antibiòtics, additius, etc.) i organismes modificats genèticament.

Utilitza com a model la pròpia naturalesa i la cultura i el saber popular, mirant de trobar les respostes que ambdues aporten i aplicar aquesta informació mitjançant els coneixements tècnics i científics actuals.

Els animals juguen un paper fonamental dintre del sistema agrícola, tancant el cicle de producció al subministrar al sòl el fem indispensable per a l'abonament dels cultius

Les tècniques ramaderes ecològiques van encaminades a procurar el benestar general dels animals i al millor aprofitament dels recursos per la ramaderia, fent ús de races autòctones, sempre més resistents al mitjà. Per a això, es requereixen allotjaments proveïts de llum natural, ventilació idònia, llocs espaiosos per a l'adequada mobilitat dels animals i zones de descans proveïdes de jaços. La ramaderia ecològica es basa en la planificació de pastures i farratge que garanteixin una alimentació natural i equilibrada, així com l'aplicació de tractaments sanitaris provinents de medicines alternatives, tales com la homeopatia, fitoterapia, etc., evitant en tot moment l'ocupació de substàncies químiques de síntesis.

Tant la ramaderia com l'agricultura ecològica es troben emparades, en tot l'àmbit de la Comunitat Europea, per una legislació molt precisa i rigorosa, afavorint els procediments de control i, per tant, creant la necessària confiança en els consumidors.

Podríem dir que es sosté en tres pilars bàsics: les persones (agricultors, ramaders i societat), la naturalesa (ecosistema agrari i el medi que l'envolta) i l'economia (costos de cultiu i transformació, ambientals i energètics). En base a aquest conjunt d'interaccions, podem dir que el model ecològic és el que mes s'apropa actualment a la sostenibilitat dels recursos naturals en l'espai i el temps

Arran de l'ultimes crisi alimentaries (vaques boges, pesta porcina, pollastres amb hormones, etc.), els consumidors estan cada dia més preocupats per protegir la seva salut, i, encara que a Espanya la informació sobre l'alimentació ecològica és escassa, una part molt important de la població ja s'interessa per aquest tipus d'aliments.

L'avantatge principal d'alimentació biològica, és que els aliments no presenten restes de plaguicidas ni de cap microorganisme o element que perjudiqui la salut. Són productes que es cullen en el moment idoni de maduració i, per tant, es deterioren més lentament. Les llavors utilitzades són autòctones, el que es tradueix que són més resistents al medi i, com a conseqüència, el producte final manté una qualitat superior a la del producte convencional, així com un equilibri perfecte en tots els seus nutrients (minerals, vitamines, etc.).

En l'elaboració i transformació dels productes convencionals s'utilitza una àmplia gamma de conservants, colorants, edulcorants, potenciadors de sabor, etc. mentre que en els aliments ecològics està prohibit l'ús de cap additiu químic, el que és l'al·licient principal per a consumir aliments ecològics.

Però l'accés a aquests productes és difícil, pocs establiments els venen.

A Barcelona, hi ha cada vegada més, últimament han obert algunes cadenes de petits supermercats com VERITAS, i també podem trobar algunes parades de productes ecològics, en alguns mercats municipals. Alguns d'aquest establiments també funcionen com a Restaurants.

També aquests productes tenen un altra polèmica, el preu; Un tetra brick de llet de soja pot arribar a doblar el preu d'un del supermercat. Per tant, estem parlant de seguretat i control en el moment de menjar determinats productes perquè sabem del cert d'on procedeixen, però, la pregunta que ens hauríem de fer és: prefereixo saber el que menjo encara que sigui una mica més car, o pel contrari, no m'importa saber el cultiu que ha tingut aquell producte fins arribar al meu plat, però sí que sé que és més barat? Aquest dilema social, és el que planteja aquest punt dels Materials de Seguretat alimentària

També cal tenir en compte, que si aquests productes Bio tinguessin més sortida en el mercat, els preus es reduirien considerablement, ja que a més producció i distribució, menys cost econòmic pel comprador i el productor seguiria tenint beneficis.

BIBLIOGRAFIA

http://www.mossarabia.lavila.net/elpuig6/vitami~1.doc

http://www.casapia.com/Paginesmenu/Carpetaproductes/Vitamines.htm

http://revista.consumer.es/discapacitados/ca/20010301/alimentacion

http://www.xtec.es/ieslabisbal/salut/necenutritiv.htm

http://www.illesbalearsqualitat.com/dades_dr.jsp?id_pr=356

http://www.valmasera.com/informacion.asp

http://www.diba.es/parcs/life/jornades1004/rosselojosep.pdf

http://www.edualter.org/material/alimentaria/consum.htm

http://www.alimentacionecologica.net/