Biografía

Neix a Barcelona el 10 d' octubre de 1860, és el quart fill i l'únic home d'una família de bona posició econòmica. Quan acaba el batxillerat i contra el desig del seu pare, es nega a incorporar-se a la indústria tèxtil familiar. L'obra bàsica de Maragall està escrita en català, però també va escriure en castellà.

El 1881 guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb una poesia titulada "Dins sa cambra". L'any 1884 es va llicenciar en Dret, iniciant-se a partir d'aquí una crisi entre la seva vocació literària i la pressió de l'entorn familiar que l'orientava cap a una vida més convencional segons els criteris de la burgesia. A l'any 1891 es casa amb Clara Noble, amb qui va tenir 13 fills.

A partir de 1892, Maragall desenvolupa una gran activitat com a impulsor de les noves corrents de modernitat. Això es manifesta en les col·laboracions en les revistes protagonistes del Modernisme - l'Avenç, Catalonia i Luz -, així com al "Diario de Barcelona" i "La veu de Catalunya". També participa als Jocs Florals, a les Festes Modernistes que Rusiñol organitza a Sitges i a diverses prestigioses tertúlies, com la de l'Ateneu Barcelonès del que va arribar a ser president.

El 1894 es va presentar als Jocs Florales de Barcelona amb el poema "La sardana" guanyant l'Englantina. A "Poesies", que va publicar l'any següent es nota la seva variant decadentista, que també es veu relaxat als poemes que presenta a les Festes Modernistes de Sitges y que me tard va superar, en gran part influenciat per la vitalitat de l'obra de Nietzche.

El 1904, es va presentar novament als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia "Glosa", essent proclamat Mestre en Gai Saber, a més de guanyar la Flor Natural. La pressió del noucentisme naixent, liderat per Eugeni d'Ors, li obliga a fer una profunda reflexió, que acabarà després de la Setmana Tràgica amb un retorn a la posició que manifestava a la seva joventut. Encara i tot, es mostra autocrític procedint a una profunda revisió de la seva obra "Tria" criticada per Ors, de la que sortirà molt millorada.

Maragall s'identificava amb un nacionalisme català tradicionalista i catòlic, proper a l'ideal de la "Lliga Regionalista de Catalunya", però mai va voler entrar en política i va refusar les ofertes fetes per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambò per que es presentés a les eleccions de diputats a les corts Aquesta tendència conservadora, ben reflexada al seu estil literari, fa que se li classifiqui dines d'un grup d'escriptors modernistes com ara Víctor Català, Prudenci Bertrana o Puig i Ferrater que situen la seva obra als ambients tradicionals i rurals.

L'any 1906 va intervenir al Congrés de la Llengua Catalana i posteriorment fou membre fundador de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. L'any 1910 va guanyar el premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona amb "Enllà". A conseqüència de la Setmana Tràgica, va adoptar una posició crítica amb la burgesia catalana, a causa de la responsabilitat que, segons ell, tenia en aquells fets. Aquesta postura es manifesta la seva darrera obra "Seqüències", publicat el 1911, l'últim de la seva vida, on manifesta una exaltació vitalista amb la que retorna a posicions heterodoxes, suavitzades en anteriors escrits. En aquesta obra inclou el "Cant espiritual".

El seu treball com a traductor, fou molt important. Va traduir autors grecs com Homero i Píndaro, autors alemanys com Goethe, Novalis, Nietzche, Schiller, Reinick i Wagner i autors francesos com Daudet i Lamartine.

Joan Maragall va morir a Barcelona el 20 de desembre del 1911.

Context històric: Espanya

La pèrdua de les Filipines i de Cuba no va enfonsar el sistema polític de la restauració, però si que el va afectar profundament. La derrota colonial va marcar molt als intel·lectuals del país que van criticar el paper d'Espanya dins l'Europa industrial. Després de 1898 el govern va dur a terme unes reformes per regenerar el sistema però mai amb la idea de canviar l'estructura política.

Per superar la crisi sorgeix el moviment conegut com a regeneracionisme, un moviment intel·lectual que entre els segles XIX i XX medita de forma objectiva i científica sobre les causes de la decadència d'Espanya com a nació. Els intel·lectuals de l'època van utilitzar el regeneracionisme com a procés a través del qual poder superar les formes i polítiques del passat per trobar un camí nou en tots els sentits.

Al 1900 a Espanya s'aprova un article del Codi Penal amb el que es vol combatre legalment els nacionalismes català, basc i altres. Al 1902 arriba al tro Alfons XIII, amb Antonio com a Cap de Govern procurant impulsar una política d'obertura que evitaria la temuda revolució obrera. Així doncs es van dur a terme una sèrie de mesures com ara l'eliminació del caciquisme electoral i la descentralització administrativa. Però l'exèrcit, dolgut amb la derrota i les fortes crítiques de l'opinió pública després de la guerra, es va enfrontar amb el sistema i va mantenir constants amenaces contra el procés modernitzador.

Amb tot això Espanya es va llençar a la conquesta del Nord d'Àfrica, en un moment en que les grans potències imperialistes europees es repartien els terrenys. El Nord del Marroc, la part més pobra i reduïda va ser adjudicada a Espanya. Però el domini del territori va ser difícil i poc rentable econòmicament, ja que l'exèrcit espanyol estava poc preparat i necessitat de recursos.

Context històric: Catalunya

Durant tot el s. XIX es va anar afermant un sentiment de catalanisme polític que reivindicava un autogovern. Però va ser al 1890 quan, a causa de la política lliurecanvista dels governs liberals, s'estén un sentiment molt més fort, aplegant a tots els grups socials de Catalunya que defensaven la necessitat d'una autonomia.

La maduració del nacionalisme polític va donar lloc al 1891 a la creació de la Unió Catalanista, encara no era un partit polític en el sentit estricte. Al 1892 va reunir la seva primera assamblea general amb l'objectiu d'elaborar un projecte de sobirania per a Catalunya.

Al 1892 Torras i Bages va escriure La tradició catalana on defensava que Catalunya era una nació. Entre 1878 i 1900 es va fer una àmplia difusió dels ideals catalanistes mitjançant la revista La veu de Monsserrat. Van tenir molts enfrontaments contra l'església. El grup d'intel·lectuals es van aplegar al voltant de la revista La Renaixença caracteritzada per una radicalització dels plantejaments catalanistes.

A partir de 1898, a partir de la crisi colonial d'Espanya, el moviment catalanista va fer un espectacular creixement. Va esdevenir necessari en alguns sectors de la burgesia industrial, que van començar a veure els efectes positius que podia tenir un govern autònom. Entre aquest any i 1901 la unió Catalanista va rebre l'adhesió de 118 noves entitats locals.

La presència del catalanisme al món obrer es va consolidar amb la creació del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria, que va tenir una actuació a mig camí del sindicalisme de classe i de l'agitació obrera.

El modernisme

El Modernisme és un moviment cultural que neix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural afecta a totes les manifestacions de l'art i el pensament, és en l'arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit. El Modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Els artistes i intel·lectuals trenquen amb les convencions creatives i morals. Volen allunyar-se del naturalisme positivista i conservador que dominava l'escena artística i literària d'aquell moment.

Com a trets generals del modernisme podem definir: el predomini de la corba sobre la recta, l'asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració, l'ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.

Els modernistes volen recuperar l'home individual, natural, conscient del passat i crític amb el present. A la primera part del Modernisme, la vida només es justifica des del punt de vista artístic. L'home no viu de l'art, viu per l'art. L'art és una activitat superior a les altres , i per això , l'artista és un ésser superior. L'autèntic modernista té un esperit individualista, un gran desig de sinceritat, insatisfacció, una imaginació visionària i una emocionalitat morbosa.

El nucli ideològic del Modernisme a Catalunya és la revista “L'Avenç”, que atraurà tots els modernistes a partir de 1892, moment en el qual creadors de totes les disciplines decideixen seguir un mateix programa. El moment històric és idoni: l'agricultura s'orienta cap a l'exportació (vi, fruits secs), la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment d'expansionisme i també i les finances tenen molta importància a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d'eixample. La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l'any 1888, any de l'Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l'any 1926, data de la mort d'en Gaudí.

Les Festes Modernistes de 1892, 1893 i 1894, on l'espai ideològic del Modernisme català i s'hi desenvolupaven totes les manifestacions artístiques, eren organitzades per Rusiñol i sempre començaven amb un discurs inaugural que feia ell mateix i que servia com a declaració dels principis modernistes.

Les idees de “Catalònia” configuraran la segona etapa del Modernisme. Una etapa més teòrica, on el moviment adquireix una actitud d'escola. Els modernistes es divideixen. Per una banda, hi ha els que se senten desenganyats perquè els artistes no han pogut canviar la societat. Per l'altra, un sector que modera el seu discurs veient que no poden construir una cultura i un art modern sense ajut de les classes dirigents.

Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l'Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l'anquilosament de les estructures de l'estat i la manca de modernitat en l'economia i la societat espanyoles.

A Europa la posició dels artistes modernistes anava totalment en contra de les actituds burgeses. Estaven en contra dels avantatges científics i tècnics de la societat industrial. Canvis que, segons ells, allunyaven l'home de la naturalitat, l'espiritualitat i la sensibilitat. L'artista se sent marginat. Està a la defensiva

Estructura

Maragall organitza els vint-i set poemes de Visions & Cants per ser editats, a fi de influir a la fixació d'una ideologia nacional.

“Visions” s'inicia en el passat, narrant els mites de diversos personatges històrics, que han estat recollits llegendàriament. La història dels personatges apareix respectant doblement un criteri cronològic: el dels mites i el dels personatges històrics que la llegenda ha creat. Tindríem a “Visions” els següents poemes :

“El mal caçador”, “Joan Garí” i “El comte Arnau”, tots tres poemes de caràcter llegendari. I d'altra banda “L'estimada de Don Jaume” i “La fi d'en Serrallonga” tots dos de caràcter històric.

“Intermezzo”, correspon al monograma & intercalat entre els dos substantius. Aquesta secció s'atura en el present, seguint els mateixos paràmetres de catalanisme que cohesionen el llibre. A “Intermezzo” esdevé una secció clarament diferenciada de la resta, ja sigui per la particularitat del nom, que cal associar amb l'interludi del món musical, ja que intermezzo es el nom d'una peça breu interpretada entre dues parts més extenses d'una composició orquestral o escènica, o pel fet de distingir-la tipogràficament amb l'ús de la lletra cursiva i de cos més petit que les altres seccions. Els catorze poemes, de diversa temàtica, prenen com a base diversos motius: el paisatge com “A la mare de Déu de Monserrat” o “Després de la tempestat”, els records familiars com “La cançó de Sant Ramon”, “En la mort d'un jove” o “Els reis”, les festes religioses com “Dimecres de Cendra” i “Lo Diví en el Dijous Sant” o les festes paganes com “L'aufabrega”, també te poemes dedicats a la dona com ara “La Dona hermosa” o “L'esposa parla”. Aixa fins a un total de catorze poemes.

Finalment els “Cants” fa una prospecció del futur i es plantegen unes propostes d'acció. Aquesta secció acaba amb el recull de sis poemes que continuen sent presentats respectant l'ordre cronològic alhora que l'exaltació del sentiment patriòtic present a l'inici va convertint-se en una desaprovació que s'explicita en els poemes. Tindríem dins de “Cants” diversos poemes com ara: “La Sardana”, que tot i no ser pròpiament un cant encaixa perfectament en aquesta secció, es un poema que parla de la dansa, o “El cant de la senyera” dedicat a la bandera, o “Cant de maig, cant d'alegria” i “Cant de novembre” dos poemes que parlen de la vida. Aquests només son una part dels sis poemes que composen la secció de “Cants”.

Activitats

1. Documenteu-vos sobre els personatges historicollegendaris pels quals Maragall s'interessa. Digues el seu origen i feu-ne una síntesi.

El mal caçador: Aquest personatge fou condemnat a caçar per sempre, per haver-se aixecat de la missa en el moment de la consagració per tal d'encalçar una llebre blanca que va veure passar. Correrà eternament darrera la llebre sense atrapar-la mai.

Fra Garí: Diu la llegenda que l'ermità Fra Joan Garí va rebre l'encàrrec de deslliurar del diable el cos de la filla del comte Guifré. Però el diable el temptà i Fra Garí va violar i assassinar la filla del Comte. Un cop es va adonar del que havia fet va anar a Roma a cercar el perdó del Papa. Aquest va escoltar el relat de Fra Garí i li va perdonar els seus terribles pecats imposant-li per això una penitència: Havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués "Garí, posa't dret, els teus pecats et són perdonats". Fra Garí va tornar a Montserrat complint la penitència imposada pel Papa. Hi va arribar corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home. El Comte Guifré va trobar a Fra Garí. Però no el va reconèixer i es va meravellar tant del seu aspecte que se'l va endur a Barcelona per exhibir-lo a la Cort. Dies després, la dona del comte Guifré va parir un fill que vuit dies més tard es va acostar a la gàbia de Fra Garí i li va dir "Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats".

Guifré i Garí es van dirigir a Montserrat, al lloc on Garí havia enterrat la filla del Comte. Allí van exhumar les restes per endur-se-les a Barcelona i miraculosament van trobar el cos intacte de la noia. Havia estat salvada per la Verge en el darrer moment.

El Comte Arnau: El comte Arnau és el mite català per excel·lència. Les llegendes que el poble li atribueix parlen tant d'un heroi noble i just com d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort.

El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès.
La condemna del comte està lligada per amors blasfems. Com el que va tenir amb una donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses, però que Arnau no va parar fins que, sense respectar el sagrat va entrar el convent per, blasfemar-la. O per no casar-se amb una donzella que demanava el seu matrimoni desprès que Arnau l'hagués seduït. També es diu que la condemna és "per soldades mal pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..."

El cert és que, segons diuen, a la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn, i surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop desesperat del comte.

Jaume I: A la tendra edat de tres anys ja era un presoner, però un home amb una voluntat de ferro és capaç de canviar el futur i esdevenir el rei més gran del seu temps. Pocs regnats han estat tan llargs com el seu. Més de seixanta anys assegut al tron. Jaume I no només va lluitar al camp de batalla. Va haver d`escalar els graons que menen fins al tron, i per fer-ho, abans va haver de rebre l`ensenyament que s`adquireix a l`Escola dels Sons i que només li podia concedir un cavaller proscrit.

Jaume, un cop fet rei, aconsegueix escalar els graons que pugen fins al tron. Aconsegueix la pau entre Aragó i Catalunya i s'asseu a la part més alta del poder. Un cop fet Això es va llençar a les grans conquestes : Mallorca i València. Va conèixer llavors a la Reina Hongaresa, i va viure la seva història d'amor més tendra i turbulenta.

Entre places, castells i lluites internes amb els nobles, van caure les muralles i els cors. Sense cap dubte és l`etapa més apassionant i més apassionada de Jaume I.

Després de la conquesta de Mallorca i València, els seus enemics són cada cop més poderosos. Enfrontant-se així a l'Església, als nobles i a les lluites dels seus fills per conquerir el poder.

Serrallonga: Neix a Osona al 1594. Fou un bandoler nyerro i cap de quadrilla esdevingut famós per la seva actuació i pel mite creat sobre seu. Abans del 1622 participà en alguns petits robaments amb els seus germans i altres bandolers, fins que fou denunciat per Miquel Barfull. Quan l'anaven a detenir es defensà i matà a trets el seu delator. Un cop fora de la llei, es dedicà més intensament a robaments i segrest amb la banda dels seus germans, de la qual aviat fou considerat el cap.

Serrallonga militava amb els nyerros, però no es pot dir que fos un bandoler polític. D'altra banda, la seva resistència a les forces centralistes li guanyà la simpatia de tots els contraris al govern, entre els quals es trobaven familiars del Sant Ofici, les abadies de Banyoles i Sant Pere de Rodes i rectors; també molts masos, per simpatia o per por, l'acollien i l'afavorien.

Els primers anys alternava els actes de bandidatge amb llargues estades al seu mas. Durant uns anys després, ell i la seva banda, es van veure obligats a refugiar-se a l'altra banda dels Pirineus. Des del 1632, desfeta una bona part de la seva banda, vagava pel país amb Joana Massissa, una pobra vídua transformada per la llegenda en la noble Joana de Torrelles, que vivia de petits robaments i s'allotjava en masies d'antics amics.

Fou detingut a l'octubre de 1633 prop de Santa Coloma de Farners, i dut a Barcelona, on després d'un llarg procés i tortures, fou ajusticiat amb crueltat al 1634. El seu indiscutible valor i la fama popular el feren tot seguit objecte de cançons, auques i danses i és actualment considerat un mite català.

Sant Ramon de Penyafort: El nom de Penyafort correspon al nom del Castell on va néixer el sant, prop de Vilafranca del Penedès. Home de lleis, de gran rectitud i seny, es dedicà primer a l'ensenyament, però més tard, ingressà a l'Orde dels Predicadors. Va ser penitencier papal i confessor del rei Jaume I a qui acompanyà en la seva conquesta de Mallorca. Morí a Barcelona el dia dels Reis del 1275. 

2. Analitzeu els finals dels poemes “Visions” per tal d'explicar quins personatges aconsegueixen redimir-se i com.

Serrallonga va redimir-se amb la confessió del seu pecat, mentre que el Mal caçador ho fa complint la condemna que l'imposen: corre tota la vida darrere la llebre <<Corres, correràs i mai més t'aturaràs>>. Finalment el Fra Garí per la seva banda va plorar per alliberar-se dels seus pecats.

3. “El comte Arnau”

a) Adalaisa i Arnau tenen concepcions diferents del cel. Quines són?

El comte Arnau no creu en déu i veu el cel com un goig. Adalaisa si que creu en déu i veu el cel com un repòs.

b) Com son caracteritzats Arnau i Adalaisa en les dues primeres seccions del poema?

El comte Arnau s'el caracteritza com un home temut i respectat per la gent, és un cavaller valent, una ànima forta. Adalaisa és una monja del convent de Sant Joan, però també és l'enamorada del Comte Arnau

c) Quins elements remeten a la balada popular?

Les veus de la terra

d) El materialisme i l'espiritualisme són contraposats mitjançant dos substantius. Quins ?

L'espiritualisme està relacionat amb el cel i el materialisme amb la terra

e) Quin vers expressa més clarament l'individualisme d'Arnau?

<< Jo sóc sols els meus braços i els meus passos >>

“II Intermezzo”

a) “A la mare de Déu de Montserrat”: Quins elements del paisatge són destacats?

Les penyes

b) “La cançó de Sant Ramon” : Cerca un exemple de metàfora.

<<En els llavis eslaus la mel catalana>>

c) “En la mort d'un jove” : Quin és el tema del poema?

Parla d'un jove lluitador que es ferit i mor, mostra que la gent està orgullosa d'ell però alhora molt trista per la seva mort

d) “Sol, solet”: Cerca una antítesi.

<<Llavors jo sentia una esgarrifança de goig i alegria>>

e) “L'esposa parla”: Quin tipus d'amor hi apareix?

Una dona expressa l'amor que sent cap al seu marit i explica el que seria l'estança al seu cantó.

“III Cants”

a) Identifica els elements vitalistes dels poemes “El cant de la senyera” i “Cant dels joves”

La senyera i la patria

b) “Cant de novembre”: Què simbolitzen el verd i el vermell?

El color vermell representa la tardor, perquè els arbres estan vermellosos i per la posta de sol. El verd representa la primavera perquè totes les plantes floreixen.

c) “Els adéus”. Quins elements del poema són premonitoris del desenllaç de la guerra?

La part on podem distingir clarament els elements es quan diu que els vaixells s'en van mar endins:

<<Que senyals d'adéu han fet

mans exteses cap al mar,

vers els barcos que fugien

am les cobertes massa carregades>>

d) “Oda a Espanya”: L'Oda és un tipus de composició de to solemne i elevat però alhora personal. Cerca en el poema els fragments que il·lustrin mollir aquest to.

Insinua una certa esperança en el revulsiu de la derrota. Quan diu “La llengua d'un fill que et parla” demostra clarament un to molt personal.

e) “Cant del retorn”: Cerca un exemple d'al·literació i un d'apòstrofe.

Apòstrofe: <<Adéu, oh tu, Amèrica, terra furienta>>

Al·literació: <<Que branda amb el brand de la nau que duu>>