Terme que s' aplica a una beguda alcohòlica elaborada per fermentació del suc, fresc o concentrat, de fruites. La major part del vi, s' obté per fermentació. La graduació dels vins varia entre un 7 i un 16% d' alcohol per volum; la majoria dels vins embotellats tenen entre 10 i 14 graus. Els vins dolços tenen entre un 15 i 22% de alcohol per volum.

Complexitats del vi

Falta dir que el vi és el més complexa dels productes agrícoles. Cap altre és capaç d' expressar tants matisos sensualment palpables. Aquests són conseqüència de molts factors, fundamentalment del tipus de terra ( sòl ), les condicions climatològiques, la varietat de raïm o vinya posades i les pràctiques vinícoles aplicades.

Producció

El principi que guia l' elaboració del vi es senzill. Els raïms recent recollits són premsats per què lliberten el seu suc ( most ), que és ric en sucres fermentables. Els llevats transportats per l' aire, o l' addicció de llevat seleccionats al most, provoquen la fermentació d' aquest. Els principals productes de la fermentació són l'alcohol etílic i el dióxid de carboni. La fermentació es interrompuda normalment quan tots els sucres fermentables han sigut transformats en alcohol i dióxid de carboni, o quan la concentració del primer supera la tolerància dels llevats. El most és ara vi.

Existeixen, moltes variants d'aquest procés. Les principals entren en joc per produir vins blancs, tint i rosat, vins espumosos i vins dolços. Altres variants s' usen per millorar la qualitat dels vins anteriorment mencionats.

El suc de la majoria dels raïms, inclòs el de la majoria dels raïms vermells, és incolor. Els raïms blancs es premsen immediatament després de la seva recollida o vendimia i el suc es separa de la pell abans de la fermentació per obtenir vi blanc.

Per fer vi tint, els raïms vermells es xafen i el most passa part o la totalitat del període de fermentació i, en molts casos, un període de maceració previ o posterior a la fermentació, en contacte amb les pells. Tota la matèria colorant, a més de múltiples compostos saborizants y tanins, es troben en les pells dels raïms i la fermentació i maceració es troben deslliurats.

El vi rosat sol fer-se posant-hi raïms vermells que només permaneixen en contacte amb les pells durant un breu període de temps. Amb menor freqüència s' obté barrejant vins tints i blancs.

El vins espumosos s' elaboren seguint una sèrie de mètodes diferents. El més barat i simple és la carbonització, una tècnica molt utilitzada en la fabricació de begudes refrescants: es bombeja dióxid de carboni en el vi, que s' embotella a pressió. El més primitiu és l' embotellat del vi abans de finalitzar la fermentació, i produeix un vi lleugerament espumós, a vegades lleugerament dolç, amb sediment.

Tots els demés mètodes empleats per produir vi espumós impliquen una fermentació secundària. S'hi afegeix sucre i llevat a un vi base per produir una nova fermentació en algun tipus de recipient hermètic.

Els millors vins espumosos del món, influint-hi tots els champanys, s' elaboren seguint el mètode champanyés. A España es coneix amb el nom de cava al vi espumós elaborat per aquest mètode, depèn la reglamentació de vins espumosos. Va ser la família Raventós qui va introduir, a Sant Sadurní d' Anoia (Barcelona), la fabricació d' aquests vins a l' estil champanyés. En el 1900 va començar la producció industrial de la masia Codorniu, regentada per aquesta família i, a partir d' aleshores, altres comerciants del Penedès van començar a fabricar cava.

Els vins dolços, pel general, s' elaboren abocant-li licor d' alta graduació (normalment brandi) al most o al vi parcialment fermentat. El licor impedeix la fermentació, estabilitzant-se el vi. Quan s'hi afegeix licor al most el vi resultant és molt dolç; si s' endulceixen vins parcialment fermentats, s' obtenen també uns vins dolços. Quan s afegeix a vins totalment fermentats (com és el cas del Jerez espanyol), s' obté un vi sec, encara que aquest pugui ser també endulcit per altres mètodes. Les principals variants dels mètodes de millora de la qualitat dels vins comprenen estratagemes de control de la temperatura, la manipulació física, l' addicció de productes, el tipus de depósit i el sistema d' emmagatzemant.

La temperatura, en especial la temperatura de fermentació, és una variable important. La majoria dels vins blancs es fermenten avui en fred posant-hi algun tipus de refrigeració per preservar la seva frescor i el seu aroma. Els vins tints, per el contrario, es fan fermentar a temperatures més elevades, a menut a la temperatura ambient de l' època de la vendimia. Es creu que les temperatures òptimes de fermentació es troben entre els 9 i els 18 °C en el cas dels vins blancs, i entre els 20 i els 30 °C en el dels tints. La refrigeració s' usa també per estabilitzar els vins abans de l'envasament.

En general, quan menys es mogui físicament el vi, major serà la seva qualitat. Amb tot, entre les manipulacions de millora de la qualitat, hi ha que incloure les diverses formes de maceració que s' apliquen als vins tints per donar-lis color, sabor i contingut en tanins . La clarificació de mostos o vins pot aconseguir-se per mecanismes físics com l' aplicació de la força centrífuga, així com per l'efecte de la gravetat. La filtració és un mètode important per clarificar i estabilitzar el vi, encara que posada en excés pot resultar dolenta per la seva qualitat.

Els principals additius posats en l' elaboració del vi són, en las regions vinícoles més fresques, el sucre o most rectificat, que deu añadir-se al most per incrementar el contingut final en alcohol en les regions vinícoles més càlides s'han d' afegir acidesa al most per millorar l' equilibri del producte final. Altres addicions inclouen el tenint, productes per clarificar el vi i esquiles de roure. El tipus de dipòsit en el que s'emmagatzema el vi afecta també el seu sabor. El sabor de tots els vins canvien amb el temps. La majoria d' ells es deterioren i deuen consumir-se tan aviat com sigui possible. Els vins de major preu, per altre part, tant els blancs com els tints, milloren amb l'emmagatzemat, generalment en ampolla. Els períodes òptims de l'emmagatzemat són molt variables, però només una petita minoria de vins millora amb un emmagatzemant de més de deu anys.

Característiques nacionals y regionals

La producció de vi és possible en tota la zona temprada del món. Dins d'aquestes regions, i especialment a Europa, l' origen geogràfic era el mètode tradicional de distingir els diferents tipus de vi.

En els últims anys, no obstinat, el fort desenvolupament dels Vinyols no europeus i de Vinyols en zones sense tradició vitivinícola alguna ha portat a que la varietat de raïm posada es converteix en un mètode tan important per distingir entre tipus de vi com el seu origen geogràfic.

La raó d' aquests es que las varietats de raïms són un mètode comparativament senzill de que els consumidors coneixien l' estil i sabor d' un vi. A més, les característiques de les varietats del raïm tendeixen a predominar sobre les basades en l' origen geogràfic, en el cas dels vins produïts en àrees vinícoles noves o joves.

Itàlia té una cultura vinícola enormement diversa i de gran antiguitat però, fins fa poc, escassament sofisticat. El seu llegat de varietats de raïm, que s' estima en més de 2.000, no té paral·lel en cap altre país.

Els millors vins blancs italians es produeixen en les fronteres amb Àustria i Eslovenia, on s' elabora una amplia gamma de vins sobre tot varietats, frescs i afrutats. La major regió vinícola d' Itàlia, per contrast, és la illa de Sicília.

La pretensió de França de ser la més gran nació productora de vi es basa en el fet de que la seva cultura vinícola ha sigut, fins fa pocs anys, incompartiblement sofisticada; més encara, la seva influència sobre les altres nacions productores, a través de la propagació de les seves varietats de raïm, les seves tècniques d' elaboració del vi i la inspiració aportada per les seves millors ampolles, han sigut, i segueixen sent, profundes.

Algunes ciutats productores: Burdeos, Borgonya,...

Espanya té la major superfície de Vinyols del món, però molts d' ells són escassament productius, el que explica el seu tercer lloc després d' Itàlia i França en la mesura de la producció vinícola mundial. Espanya posseeix una gran tradició vitivinícola. La diversitat de terrenys i climes, el cultiu minuciós del vinya i les tècniques posades en la seva elaboració, ha generat una amplia gamma de vins amb característiques personals.

Per salvaguardar i protegir la seva qualitat, s' ha creat un règim de protecció basat en les denominacions de l'origen. Una denominació d' origen és el nombre geogràfic de la regió, comarca o localitat on s' elaboren productes (ja siguin vins o altres aliments) que per les seves característiques meritòries i específiques es diferencien clarament dels demés.

En l' actualitat hi ha 47 zones vitivinícoles que tenen denominació d' origen

Entre els millors vins d' Espanya destaquen els de Jerez, produïts per endulçament, envelleçimiento oxidaria i combinació fraccionada en la zona de Jerez; el vi Xeressano necessita, per la seva criança, reposar i envellir en les barriques de roure: són les famoses soleres. Hi ha diferents tipus de vins Xeressans, com el Fi, Amontillat, Moscatell i Oloros, entre altres.

Altres tipus de vins:

Els vins del Penedès

Els ribeiros

Els tints de la Ribera del Duero

Els vins tints de la Rioja

Els de Montilla-Moriles

Els vins de Valdepeñas

Els de Cariñena,

Els de Ampurdán,

Els de Rueda,

Els de Navarra

Els de Jumilla ...

Entre altres nacions europees productores de vi, Alemanya destaca per els seus vins blancs molt afrutats i delicats i Portugal per els seus dos vins dolços, el voluptuós Oporto i el Madeira, altament oxidat i envellit per un medi de calor, que es produeix en l illa del mateix nom.

Els dos països productors de vi més importants de Sudamérica son Argentina (sisè país productor del món) i Xile. La major producció de les activitats vinícoles argentines es desarrollen en la zona cuiana, principalment en la província de Mendoza. Aquesta activitat es dona en la regió des de els primers anys de l' arribada de les espanyoles. Els departaments de Maipú, Luján de Cuyo, Tupungato i San Martín son reconeguts mundialment per la seva qualitat. S' obtenen vins blancs de les cepes Chardonnay, Sauvignon, Chenin i Riesling; i tints dels raïms Malbeck, Merlot, Cabernet Sarignon, Pinot, Sivah, Val Sensina i Borgoña. També s' exporten vins, entre ells de les varietats Moscatell Rosat, Sultanina, Alfonso Lavallée, Almeria, Cardinal, Cereza i Dattien Beyrouth. Els seus vins s' han impulsat en mercats exigents, sent els seus principals compradors Estados Unidos, Alemanya, Japó, Brasil i Veneçuela. Els champanyes Mendocino són de la varietat Chardonnay, Chenin i Pinot Noire, utilitzant el tradicional mètode champanyés i el chaussepied per els espumosos.

Nova Zelanda va començar a explotar seriament la seva indústria vinícola en la dècada de 1980, i ha tingut ja grans èxits internacionals amb els seus vins blancs de sabors intensament afrutats, constantment acompanyats d' atractius aromes vegetals o herbacis. La Sauvignon Blanc de Nova Zelanda, especialment la procedent de la regió de Marlborough, en el extrem nord de la Illa del Sur, es avui un patró a nivell mundial.

La indústria vinícola de Suráfrica, basada fundamentalment en les regions aledanyes a Ciudad de El Cabo, però que conta amb una regió de producció masiva al llarg de les riberes del río Orange, va ser dominada fins 1992 per la KWV, una cooperativa de cultivadors de raïm, y la majoria de la seva collita anual era destinada a la destil·lació o a la producció de productes no alcohòlics derivats del raïm. Els productors de vi, no obstant, han respongut al desafiament del creixent interès d' ultramar darrere l' abandonament del apartheid amb una amplia gamma de vins, dels que els més competitius internacionalment fins el moment han sigut els vins blancs de baix preu, sovint elaborats amb el raïm Chenin Blanc (localment anomenat Steen). Els Vinyols de El Cabo tenen un gran potencial, tant per els vins blancs com per els tints de qualsevol nivell de qualitat, encara que en el moment es podrà materialitzar aquest potencial dependrà de la futura estabilitat social i política de la Nova Sudàfrica.

Historia

La fruita fermenta de forma espontània. Pel que, el vi es produeix de forma natural sempre que els llevats transportats per l' aire entren en contacte amb el joc de les fruites. L' elaboració del vi no és més que la supervisió i refinat d'aquest procés, i cal assumir que s' ha produït allà on els sers humans han viscut en les proximitats de Vinyols o parres silvestres.

El vi va tenir gran importància per les civilitzacions gregues i romanes. Els grecs van introduir Vinyols i produïren vi en les seves colònies del sur d' Itàlia, i els romans van practicar més tard la viticultura (la ciència de cultivar Vinyols per produir vi) en todo el seu imperi. El començament de la viticultura a França és un tema controvertit; les evidencies que existeixen suggereixen que els colonitzadors grecs de Massalia (Marsella) van ser els que introduïren el vi en el país,encara que hi hagi el que creguin que la viticultura celta (sobre la que no existeix registre o cap evidencia , apart de pepites de parra silvestre) va ser anterior a la grega. Durant el període romà, Galia (Franca) es va convertir en una font tan abundant de vi que es dictaren lleis per protegir la producció italiana.

En el segle XVIII es va iniciar la moderna comercialització del vi espanyol: junt amb l'èxit del fi andalús es va produir l' expansió dels caldos catalans d' alta graduació.

La producció de vi havia començat també fora d' Europa.

Durant la primera meitat del segle XX la viticultura i la producció de vi es van veure afectats per els conflictes polítics i les guerres, i van sofrir la lacra de l' adulteració, el fraude i la sobreproducció.

PÀG.

EL VI, COMPLEXITATS DEL VI, PRODUCCIÓ ................................................................. 1

PRODUCCIÓ ...................................................................................................................... 2

PRODUCCIÓ, CARACTERÍSTIQUES NACIONALS I REGIONALS .................................. 3

CARACTERÍSTIQUES NACIONALS I REGIONALS .......................................................... 4

CARACTERÍSTIQUES NACIONALS I REGIONALS, HISTÒRIA ....................................... 5

HISTÒRIA ........................................................................................................................... 6

CONCLUSIÓ, BIBLIOGRAFIA ........................................................................................... 7

FENT AQUEST TREBALL HE APRÈS A COM ES FORMA EL VI I SABER MÉS COSES SOBRE UNA BEGUDA “DIFERENT”.

ENCICLOPÈDIA: ENCARTA'98