LA VIDA QUOTIDIANA DELS ROMANS

Abans de sortir de casa

Els romans solien aixecar-se molt d'hora, per poder aprofitar la llum natural. Encara que no s'aixequessin d'hora, hi havia tan moviment al carrer que els despertaven. Però hi havian alguns que es podien quedar al llit, des d'on realitzaven les seves tasques professionals de poca importància. Aquesta activitat rebia el nom de lucubratio. Rebia aquest nom perquè feien les activitats amb l'ajuda d'una petita llanita, a la qual anomenaven lucubrum.

Quan ja estaven aixecats, es posaven un vestit damunt la roba interior, es calçaven les sabates i es rentacen una mica la cara, perquè quan de veritat es netejaven era per la tarda, en el seu balneum o en les termes públiques. Tot seguit esmorzaven lleugerament (ientaculum). I, un cop fet això sortien a ocupar-se dels seus assumptes.

Els vestits dels romans

Els romans dividien els seus vestits (vestes, vestitus) en dos tipus: la roba interior que utilitzaven tant de dia com de nit (indumenta) i els vestits exteriors que es portaven de dia (amictus).

La roba interior dels homes constava d'una mena de calçons (subligaculum) i una samarreta (subucula o tunica interior). La de les dones, també una samarreta, l'equivalent als sostenidors actuals (fascia pectoralis) i a unes calces (fascia cruralis). Al damunt es posaven una túnica, que per als esclaus era l'únic vestit exterior. La túnica femenina era més llarga i més ampla que la dels homes.

Els ciutadans portaven a sobre de la túnica una toga (toga), que era una peça de roba de semicircular, de llana, amb que s'embolcallaven. N'hi havien de diversos tipus: la més basta es deia toga atra, la portaven la gent humil i els artesans. També estava la normal, anomenada toga pura o viriles; i la ceremonial, toga praetexta, que era molt elegant i estava guarnida amb una franja porpra. Aquesta la utilitzaven els magistrats, els sacerdots i els nens nobles. Como que era un vestit complicat de posar i bastant pesat, els soldats la van canviar pel capot (sagum).

Pel contrari, les dones, especialment les casades, portaven al damunt de la túnica l'estola (stola). Era un vestit que podia o no tenir mànigues, era llarg fins als peus i se solia subjectar sota el pit o per la cintura amb un cenyidor (cingulum). Per surtir de casa es posaven un mantell rectangular llarg, d'origen grec anomenat palla.

Respecte al calçat, els homes i les dones portaven sandàlies (sandaliae, soleae) o sabates (calcei). Els pagesos i la gent del camp solien portar esclops (socci).

El cap el solien portar descobert els romans, però quan anaven de viatge, els homes es posaven un barret d'ala ampla conegut amb el nom de petasus i les dones una ombrel·la, umbella.

Les ocupacions

Les dones, un cop aixecades s'encarregaven de les tasques domèstiques, i si gaudien de servei domèstic, solien trobar un moment per anar a fer un volt. En canvi, els homes, no estaven mai a casa durant el dia, o bé es feien càrrec de les seves ocupacions o es dedicaven a complir els deures de clientela per la seu patró.

El patró (patronus) rebia als clients (clientes) a casa seva d'acord amb un protocol molt estricte: s'havia d''anar amb la toga posada, esperar el torn, presentar els respectes al patró (salutatio matutina), obviamente tractant-lo de senyor (dominus), i rebre algun encàrrec o fer alguna petició. A canvi, el patró donava als seus clients una assignació diària que consistia en un cavaste amb menjar (sportula). Més endavant això va ser substituït per diners.

En els fòrums o en els edificis públics de les ciutats, sobretot a paritr de les onze del matí (hora quinta), es concentrava una gran activitat mercantil, financera i administrativa. Ës a dir, es realitzaven actes electorals, reunions dels comicis, sessions del senat, judicis, negocis, operacions de canvi de moneda,…

La indústria no estava molt desenvolupada, però a les ciutats hi haiva una considerable quantitat de petirs tallers. A Roma, per exemple, s'agrupaven en més de cent cinquanta gremis. La majoria d'empreses solia combinar la producció amb la venda, encara que també n'hi havien de les que només produien i de les que només venien.

Els treballadors no tenien unes condicions dolentes: la jornada laboral tenia una durada d'entre sis i set hores, arreplegaven quan el sol es ponia, per lo que tenien moltes tardes lliures per gaudir-les amb la familia o per anar a fer vida social als banys públics, per exemple.

La visita a les termes

Als banys públics, els quals els romans anomenaven centres termals, hi anaven no tan sols per netejar-se i cuidar-se el cos, sinó també a descansar i relacionar-se.

Les primeres termes, inspirades en el gimnàs dels grecs, eren molt sencilles: un apti voltat de columnes amb unes estances adosadse per prendre banys individuals. No van tardar en tranformar-se en edificis luxosos amb una arquitectura bella i elegant. Als homes i a les dones els hi corresponden banys diferents.

S'hi entraava per un vestibule (vestibulum), el qual portava als vestuaris (apodyterium) d'on es podia accedir a tres piscines: la sala de banys freds (frigidarium), la sala de banys tebis (tepidarium) i la dala dels banys calents (caldarium). Les termes més luxosos, a part de tenir aquestes instal·lacions, també disposaven d'una sala de banys de vapor (laconicum), un gimnàs (palaestra) i una biblioteca (biblioteca).

Per construir aquestes instal·lacions es van necesitar tècniques molt enginyoses. Per exemple, el paviment no quedava arran de terra sinó que estava separat per unes columnes quadrades de maons de mig metre de distància (suspensurae). Aixa quedava un espai vuit anomenat hypocaustum prto on circulava l'aire calent del forn (fornax). Els sostres estaven molt treballats, acostumaven a tenir una volta de mig punt (fornix) i, fins i tot, una cúpula (camera), per evitar la condensació de vapor d'aigua al sostre.

A cada ciutat solia haver-hi una bona quantitat de centres termals, i no era pas estrany que les cases més luxoses disposessin de cambres termals petites (balneum).

Els diners

Els romans no van començar a utilitzar les monedes fins al segle IV a.C.. Fins llavors, les transaccions comercials s'havien realitzat amb intercanvis de mercaderies. Pecunia es el nom genèric llatí que s'utilitza per designar el terme diners. Pecunia està etimològicament emparentat amb pecus, cap de bèstia.

Les primeres monedes que es van utilitzar eren o peces de bronze (nummi), i que no estaven gaire treballades (aes rude), o bé plaquetes amb algun tipus de gravat(aes signatum). El primer sistema monetari dels romans estava basat en l'as (as), una peça de bronze o de coure que pesava una lliura (as libralis). No van tardar gaire en aparèixer les monedes de plata: el sesterci(sestertius), que valia dos asos i mig; el quinari (quinarius), que en valia cinc; i el denari (denarius), el qual valia deu.

Aquest sistema monetari va patir bastantes variacions quasi fins a la fi de l'Imperi.

Les monedes s'encunyaven al temple de Iuno Moneta (Juno la Consellera). Als encarregats se'ls anomenava tresviri monestales.

El càlcul del temps

Els dies. Fins al segle II a.C. els romans no van dividir el dia en hores. El que havien fet fins llavors era dividir el dia en dues grans parts: abans del migdia (ante meridiem) i después del migdia (post meridiem).

Les hores eren aproximades ja que a part de que la precisió dels instruments de càlcul horari, rellotges (horologia) i clepsidres (clepsydrae), no era d'alta qualitat, la durada de les hores canviava contínuament: els romans dividien el dia en dotze hores, des de la sortida fins la posta del sol. Llavors, per lògica, les hores eren més llargues a l'estiu.

Durant l'Imperi, els romans van adoptar la semana de set dies influits per l'astrologia. Cada dia corresponia a una divinitat. Aquesta divisió ha arribat casi intacta als postres dies: Lunae dies, Martis dies, Mercurio dies, Iovis dies, Veneris dies, Saturni dies i Solis dies.

Pel que fa als mesos, es va implantar el calendari solar, que dividia l'any en dotze mesos.

Cada mes (mensis) tenia tres dates fixes:

-Les calendes (kalendae). Corresponia al primer dia de cada mes.

-Les nones (nonae). Cada setè dia dels mesos març, maig, juliol i octubre; i el cinquè dia dels altres mesos.

-Els idus (Idus). Cinquè o tretzè dia, d'acord amb la distribució anterior.

S'acostumava a escriure la data de manera abreujada:

-5 de març: ante diem tertium Nonas Martias = a.d. III Non. Mar.

-17 de març : ante diem sedecium Kalendas Apriles = a.d. XVI Kal. Apr.

Els romans, per indicar els anys, citaven els noms dels dos magistrats que hi havien exercit la magistratura: M. Tulli L. Antonio consulibus. Els historiadors també comptaven els anys a partir de la fundació de la ciutat (753 a.C.) o de la fundació de la República (509 a.C.) amb les expressions següents: ab urbe condita i post reges exactos.

Els àpats

Els romans n'havien tingut suficient menjant el següent: una barreta de farina d'espelta (far) amb aigua (puls), farinetes d'ordi (polenta) o llegums (legumina) acompanyats de berdures (olera) o fruites (fruges). Però, tan aviat com van poder, els romans més rics van començar a comprar els menjars més exquisits, encara que la sobrietat del menjar va continuar vigent a les cases més humils i pobres.

Aquestes eren algunes de les llegums que menjaven els romans: faves (fabae), llenties (lentes), fesols (phaseoli)... Pel que fa a verdura: cols (brassicae), pastanagues (pastinacae), cebes (cepae)… La fruites més comunes eren: figues (fici), pomes (mala), raïm (uvae)… Als romans també els agradaven els bolets, tant els boscans (fungi) com els cultivats (boleti). També tenien molta varietat de pà (panis), pero el més normal era el rodó fet de farina (frumentum).

Els festius menjaven carn. Als romans els agradava bastant la carn de llebre (lepus) i de conill (cuniculus). Savien com fer embotits (farcimen) i com conservar la carn, assecant-la i salant-la. Coneixien més de cent cinquanta peixos (pisces).

Els romans realitzaven entre tres i quatre aptas al dia:

Un esmorzar molt senzill a primera hora del matí (ientaculum). Després, venia un dinar lleuger (prandium), que es feia abans del migdia. En aquest es menjava carn freda, ous, fruita i vi, com que era un àpat sencill no calia ni parar la taula (sine mensa), ni rentar-se les mans en haver acabat. En el medi rural era molt comú fer un breu descans en les tasques de la tarda, i aprofitar per berenar (merenda). En la societat romana, l'àpat principal era el sopar (cena), totalment al contrari que a l'actualitat. El sopar es feia un cop s'havien banyat, reunits en familia, al voltant d'una taula i enmig d'un cert cerimonial.

Abans les famílies menjaven a l'atri, i les famílies més humils van continuar fent- ho. Però les famílies més acomodades, es can traslladar a una nova habitació que primer van anomenar cenaculum i després triclinium, pels tres grups de llits col·locats entorn de la taula on els romans es reclinaven per a menjar. Aquests llits s'anomenaven de dreta a esquerra: lectus summus, lectus medius i lectus imus. En un llit hi cavien tres comensals (tres loci). Les dones, se seien en cadires (subsellia).

Els triclinarii eren els esclaus encarregats de servir el menjar a la taula, la qual estava Roberta amb tovalles (mantellum), en plats plans (patinae) o fondos (catini). A la taula també estaven disponibles un saler (salinum) i setrilleres (acetabulum). A més a més, els esclaus repartien a cada comensal un tovalló anomenat mappae.

De manera sovint es convidaven a sopar, ajq ue es considerava un acte social important. Un bon sopar consistia de tres serveis:

-Gustus/gustatio: Aquesta part del sopar corresponia a una mena d'aperitiu en el qual es servien entremsos, nous i olives amb vi amb mel (mulsum).

-Prima mensa: era el sopar pròpiament dit, en el qual es servien diversos plats, incloent-hi el plat fort (caput cenae). Els plats se'ls podia guarnir amb diverses salses, entre les quals destacava el gàrum (garum), que era un paté de peix en salmorra fortíssim.

-Secunda mensa: Era l'última part del sopar, on es servien les postres, que podien ser fruites o pastisso variats, amb els quals es bevia vi dolç.

Quan el sopar havia acabat, s'iniciava una sobretaula (comissatio) en la que els comensals conversaven o gaudien d'alguna actuació cultural o musical.

Festes religioses i jocs

Des de l'antiguitat, els romans van otorgar a les divinitats certs dies concrets de cada any, en els que no es treballava i es celebraven unes festes religioses. Aquestes celebracions es van anar convertint de rituals amb sentit litúrgic en festivitats destinades a entretenir als romans en el seu temps lliure. Havien concedit tants dies festius a les divinitats, que les celebracions s'havien fet molt habituals, creant així en els ciutadans una mena d'addicció. La clase dirigent va aprofitar aquesta addicció per poder anar substituint l'activitat política per la participació pública; i, a més a més, aprofitaven per tenir a la massa de gent entretinguda per evitar que es poguessin revelar.

D'altra banda estaven els anomenats jocs públics (ludi publici), que es consideraven un dret dels ciutadans, i per aquest motiu, tots els actes eren gratuïts. Aquestes celebracions eren organitzades pels edils.

Les festivitats ordinàries religioses s'anomenaven ludi sollemnes, i les més importants eren les següents:

Ludi Magni Romani, Ludi Plebeii, Cerealia, Ludi Apollinares, Ludi Florales, Ludi Megalenses, Saturnalia.

També hi havien unes festivitats de menor importancia que tenien lloc al larg de l'any com per exemple: Lupercalia, el 15 de febrer; Neptunalia, el 23 de juliol…

L'emperador, els magistrats o simples particulars tenien dret a organitzar jocs extraordinaris amb motiu d'una promesa divina (ludi votivi), per honorar un mort (ludi fúnebres), per la inauguració d'una obra pública (ludi dedicatorii) o per celebrar una victòria (ludi triumphales).

A Roma hi havien tres classes d'espectacles públics (ludi):

-Ludi circenses: que es celebraven al circ.

-Ludi scaenici: que tenien lloc al teatre.

-Munus gladiatorum: que eren les lluites de gladiadors que es feien als amfiteatres.

Ludi circenses

Aquestes celebracións són les més antigues. Prové d'una desfilada ritual davant del Consus. Segons diu la tradició, es va haver de traslladar a la petita vall que hi ha entre el Palatí i l'Aventí, on més endavant e va construir el Circus Maximus. El trasllat va ser degut a l'espai necessitat per poder realitzar els jocs. Per això abans de començar els jocs es feia una desfilada com a ritual (pompa circensis). En aquests jocs es realitzava el següent: combats simulats (ludus Troianus), curses d'atletes, curses a cavall amb acrobàtes (desultores) i curses de carros.

El circ era un edifici de dimensions grandioses, ja que era allà on s'havien de fer les activitats esmentades anteriorment. La pista (arena) estava dividida per una barrera central anomenada spina, que estava molt ben decorada, amb dues metes (metae). Justament davant d'una de les metes s'hi trobaven les cotxeres (carceres) on es dipositaven els carros. Els carros podien ser de dos cavalls (bigae), de tres (trigal) o de quatre (quadrigae). En les carreres competien quatre carros que representaven quatre equips (fatciones). Aquests equips representaven associacions privades que disposaven de molt poder dirigides per membres de l'orde eqüestre o cavallers, que pagaven les despeses generades pels cavalls, pels carros i pels conductors (aurigae).

La gent esperava ansiosa el dia de la competició, que durava tot el dia. Els romans feien apostes (sponsiones), i això creava un ambient encara més apassionat.

La cursa començava quan el magistral deizava caure un mocador blanc anomenat mappa.

Els participants, és a dir, els conductors i els seus cavalls, eren molt respectats i gaudien d'una admiració pública notable.

Ludi scaenici

Els espectacles escènics eren els més nobles dels jocs romans. Encara que no teniene el mateix interès i atracció com l'anterior.

A la societat romana li agradava més veure el teatre més popular, com el mim i la pantomima, que el teatre convencional, tragedia o comèdia.

Fins a finals de la República no es van construir els primers teatres de pedra (theatra). Com que abans no existien, les obres es representaven en locals provisionals de fusta. Els nous teatres de pedra eren de planta semicircular, constaven d'un escenari (scaena), de l'orquestra (orchestra) i de la graderia (cavea).

Les obres teatres eren organitzades per l'Administració pública de manera gratuita. Hi havia un magistral (dator ludi) que designava un responsable de l'organització (curator ludi), que s'encarregava de contractar les companyies teatrals (greges).

Hi havia diversos tipus de representacions, que podem dividir en dos grups: obres de teatre i representacions menors. En el primer grup només actuaven home i portaven màscares. I, dins d'aquest primer grup trobem:

Fabulae palliatae, Fabulae togatae, Tragoediae, Fabulae praetextae

En el segon grup, és a dir, en el de representacions menors trobem:

Atellanae, Mimi, Pantomimi.

Munus gladiatorum

Aquesta activitat consistia en la lluita a mort entre persones, i era d'origen etrusc. Era tan popular ente la gent que, l'any 105 a.C. la va institucionalitzar.

Tenia lloc als amfiteatres, un dels més destacats va ser el Flavi de Roma, també conegut com Colosseu.

Els gladiadors s'organitzaven en contingents (familia gladiatorum), vivien en escoles de gladiadors (ludi gladiatorii), i podien ser estatals, a càrrec d'un procurador o privats a càrrec d'un lanista. Havia els següents tipus de gladiadors:

Retiarii, murmillones, Thraces, Samnitas.

La nit abans del combat, que durava tot el dia, s'oferia als gladiadors un sopar de caire públic (cena libera).

Quan un gladiador es rendia, o bé demanava clemencia ho feia aixecant la mà Ezquerra (manus tollere). Si no li acceptaven el perdó(pollicem vertere) moria, tot seguit.

A l'amfiteatre també s'oferien més espectacles com l'exhibició d'animals exòtics (venationes), combats entre gladiadors i feres (bestiario) i, per últim, es simulaven combats navals (naumachiae).