RESUM

En Jordi vivia amb el seu pare anomenat Mateu i la seva mare anomenada Marianna i el seu germà Joan. El pare d'en Jordi volia que el seu fill fos capellà, de moment en Jordi ignorava que li agrades o no, però el que va acabar fent va ser treballar en un bosc. En mossèn Llorenç va ser durant un temps el mestre d'en Jordi per a ser capellà, però tant en Jordi com en Llorenç es varen adonar que en ell no servia pas per a ésser capellà. En pare d'en Jordi va renegar del seu fill per no continuar la tradició. En Jordi va conèixer una noia anomenada Alberta la qual era filla del cosí de la Marianna. Tots dos es varen enamorar i al complir els 25 anys es van casar i van tenir dos fills.

La Marianna estava deprimida, perquè no podia veure al seu fill i no podia conèixer el seu net. Més tard en mossèn Llorenç va morir i la Marianna va conèixer el seu primer net, però es va quedar més depressiva perquè el seu marit havia renegat finalment del seu fill, llavors la Marianna va morir de tristesa.

Uns dies després l'oncle Martí va morir deixant la seva herència (la seva casa) a en Jordi.

Més tard en Mateu pare d'en Jordi mor. En Jordi va AL funeral i es troba el seu germà el qual no se'n vol casar ja que pensa que la dona que es casi amb ell serà molt desgraciada, perquè s'assembla molt al seu pare. En Jordi li diu que vagi a veure'l quan vulgui que serà ven rebut a casa seva.

Uns dies desprès el bosc on treballa en Jordi es crema, però ell no diu res per no preocupar a ningú i el reconstrueix tot sol.

A en Jordi li surt una petita ferida a la boca i no li dona importància, però l'Alberta insisteix en què el vegi un metge. En Jordi va a molts metges i tots li diuen que s'haurà d'operar, però com que no li fa cap mal decideix no fer-los cas. Un dia en Jordi sent un dolor molt fort al llavi, però com estant orgullós no diu res i més tard va a un curandero molt bo que li diu que ja no hi ha remei i que morirà.

Un any després fan una festa i conviden a tota la família i en Jordi li diu tota la veritat a l'Alberta, que es morirà, però ella ja ho sap. Ella es deprimeix molt i cau desmallada i quan es desperta en Jordi no hi és i s'escolta una veu llunyana que li diu que no s'enfonsi i que miri pels seus fills.

EL MODERNISME

EL SIGNIFICAT DEL TERME

“Modernisme” és, en la cultura catalana, un terme voltat d'ambigüitats que neixen de la contradicció. Més endavant el mot va començar a ser usat per a denominar l'estil arquitectònic i decoratiu que rep el nom d'art nouveau o de modern style. Els antimodernistes estenen aquesta accepció a d'altres manifestacions artístiques (pintura, música, literatura) i posicions polítiques, ideologies i coses encara més imprecises (costums, indumentària), però aquesta aplicació àmplia del mot és vaga i confusionària, i que, com a designació d'un estil, “modernisme” només pot aplicar-se la mínima precisió a les arts decoratives i a l'arquitectura. Les ambigüitats del terme “modernisme” comencen a prendre forma abans de la guerra civil, però sobretot a finals dels quaranta i principis dels cinquanta, el nom queda incorporat a la història de la cultura catalana com a títol d'una de les seves principals divisions: serveix per a anomenar tot això que designem com a “moviment”. Quan parlem de modernisme: ens referim al període de la història de la cultura catalana que va, grosso modo, de 1890 a 1910. Es tracta d'un ús massa general i imprecís. El primer a donar una definició adequada va ser Joan Fuster en la seva història de la literatura catalana contemporània: el modernisme és el procés de transformació de la cultura catalana, de cultura regional i tradicionalista en cultura nacional i modern. Aquest procés fa referència a la literatura en termes agrupats per gèneres i autors. Les conseqüències d'aquesta reïficació són dues: convertir implícitament aquest procés en una mena d'agent de la història, atribuint-li abusivament consciència i voluntat; designar com a “modernista” tot allò que formi part del procés, tant si va en el seu sentit mateix com si s'hi oposa o no és ni una cosa ni l'altra. La campanya crítica manada per Jaume Brossa a “L'Avenç” el 1893 i de la reacció de Maragall a les conferències sobre el nacionalisme artístic pronunciades pel primer a l'Ateneu en 1906. Constitueixen episodis importants en el desenvolupament del modernisme ha de ser qualificada de modernista el contrari: una manifestació antimodernista. El terme “modernisme” haurà d'evitar tota confusió de significats.

LA NOVEL·LA MODERNISTA

LA NOVEL·LA SIMBÒLICA

La novel·la quedava identificada com un gènere realista més adequat per reflectir amb tota la seva amplitud i profunditat la vida social. La novel·la realista reflectia la veritat i adquiria utilitat pública. La novel·la era valorada positivament i situada per damunt dels altres gèneres literaris. La crisi del positivisme i de les concepcions realistes de la literatura varen arrossegar el gènere que va ser posat en quarantena. La revista “L'Avenç” havia pugnat per defensar la imatge de Zola perquè tot allò que aquest representava era una novetat i un autèntic revulsiu. El caràcter ideològic del Naturalisme: era una literatura que presentava la “veritat” i es convertia en denúncia. Brossa defensava que la novel·la havia d'aportar “un eco de la vida humana amb totes les seves complexitats” i mostrava la seva esperança en la novel·la sociològica. Reconeixia que la medul·la de les literatures modernes eren “les crisis d'idees i sentiments” en funció dels ideals regeneracionistes que “com a protesta el determinisme naturalista, es va de dret a la resurrecció de la voluntat”.

El Modernisme recull l'emotivitat. Casellas i formulava de “l'essencialitat de l'emoció” i formulava el “principi d'intensitat”. S'introdueixen tècniques que pretenen establir una comunicació subjectiva, emotiva, suggerent, entre l'autor i el lector. El Naturalisme és acusat d'insuficient.

La crisi del positivisme havia obert camí a noves concepcions entorn de l'home i el món present en la construcció artística i en la novel·la. Brossa proposava com a objectiu per a la literatura moderna: “cantar en diverses tonades les lluites entre la Humanitat i la Divinitat, entre el jo i la Natura”.

Casellas formula una teoria en la qual l'obra d'art ha de ser el xoc entre la subjectivitat de l'artista i el món exterior. La revista “Catalònia”, en protagonitzar la reacció antidecadenista des de les posicions de defensa del vitalisme, torna a posar en circulació uns models preciosos per a la novel·la. L'un és Zola amb la intervenció en l'afer Dreyfus. El model naturalista ja no era vàlid dins el nou context ideològic. Per això, Joan Pérez-Jorba va optar per la via de la integració estètica i per l'assumpció del vitalisme nietzscheà, que veu plasmat com a model novel·lístic en la introspecció psicològica i moral de les novel·les de D'Annunzio. El fracàs de Zola com a defensor de la raó i de la justícia l'abona: “nosaltres preferim l'amoralisme d'en D'Annunzio o la cruel immortalitat neopagana del pensador Frederic Nietzsche: són més franques i són més joves”. D'aquí un tipus de novel·la “el dannunzià” que tindrà poca incidència en la novel·la catalana, però l'especulació entorn del superhome condensa en ell el sentit superior, d'espiritualització, de la humanitat, hi té una presència ben clara i prou diversa, començant per Els sots feréstecs i Solitud i acabant amb Aigua avall o La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, com perquè sigui la història de la novel·la modernista.

JOSEP POUS I PAGÈS

L'obra novel·lística de Josep Pous i Pagès és un projecte polític d'esquerres en els primers anys de segle. Planteja la seva activitat literària des d'una perspectiva ideològica i didàctica. Pous i Pagès parteix d'unes idees prefixades que exemplifica a les seves obres. És un autor d'una sola novel·la, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, l'única en la qual va presentar globalitzats els interessos i precaucions que havien informat les seves obres anteriors. Utilitza símils en funció d'uns objectius clarificadors més que no pas suggerents.

La novel·la l'interessa per tractar els punts conflictius i comunicar el missatge teòric convenient. Fa declaracions de realisme l'interessa reforma la realitat mostrant allò que és socialment positiu per al progrés humà i allò que n'és el fre.

LA VIDA I LA MORT D'EN JORDI FRAGINALS

Resol el lligam entre teories de la voluntat i didactisme. L'obra és la més completa plasmació de les teories individualistes del Modernisme: presenta una “vida”, des que comença fins que s'acaba, entesa per un destí propi enfront de les coaccions socials i el determinisme de la natura. La darrera part de l'obra enfronta el personatge a la seva pròpia agonia. La novel·la sofreix una subjectació quasi bergsoniana.

Considerada la darrera novel·la del Modernisme, representa un cert retrocés formal, producte d'aquesta derivació moralitzadora i didàctica que Pous dóna al gènere en estreta relació amb les actituds ideològiques i socials en què participa.

BIBLIOGRAFIA

- Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. Historia de la literatura catalana. Editorial Ariel. Volum VIII