LA TOLERÀNCIA

L'objecte formal de la tolerància podrà començar a perfilar-se ara no a través del mal, quan tal, sinó a través dels actes, opinions o intencions d'una persona en tant que, per ser efecte de la seva llibertat, poden considerar-se en sí, mateixos com valuosos i bons (tot i que moralment poguessin ser qualificats com dolents, conservarien sempre una bondat o excel·lència que els ve no simplement del seu ésser, sinó del seu ésser lliure). És aquesta llibertat allò que podria ser estimat. La tolerància és ara una virtut que reprimirà la meva tendència a oposar-se intolerantment al que se m'enfronta. És pot oposar a això, però no s'hi oposa, tolerant-lo, reconeixent-lo, en virtut del respecte a la llibertat. Aquest respecte es funda, tant més que en l'evidència que l'acte lliure, per ser-lo, s'ha de ser íntegrament bé, en el dubte sobre si un acte lliure, per ser-lo, pugui ser dolent: en l'escepticisme entorn dels nostres codis morals, compatible moltes vegades amb un optimisme metafísic segons el qual el que els homes fan espontània i lliurement ha de ser bé (la bondat natural de l'home) i per això, la tolerància.

El concepte modern de tolerància podria caracteritzar-se com un concepte que inclou formalment la negació polèmica del concepte anterior. La tolerància davant el mal —quan el mal ja no apareix com alguna cosa molt segur, quan es creu que res és bé, o bé, que tot pot ser bé d'alguna manera— es canvia en tolerància davant el bé. Si a aquesta actitud de respecte se li crida tolerància, serà només en virtut que aquesta actitud es concep com negació de l'actitud intolerant que, davant el que no s'ajusta a la norma, prescrivia l'actitud anterior. El concepte modern de tolerància podria ser considerat formalment com un concepte anticristià, perquè la tolerància és tal quan negació de la intolerància efectiva. La tolerància, segons això, no serà tolerància davant les persones (que són objecte d'amor) sinó tolerància davant els actes i opinions de les persones quan són considerades com seves (per efecte de la seva llibertat), i per tant, com propietats que se'ls deu en justícia. Si en la primera etapa sistemàtica la tolerància se'ns apareixia en el context de la caritat, ara, la tolerància se'ns dibuixa en el context de la justícia. És un dret atribuït a la nova figura de la persona individual, el dret a actuar i opinar sense que cap poder públic pugui immiscuir-se quan no hi ha mals per a tercers. En el seu extrem, vam percebre molt bé aquesta nova sensibilitat en l'escena en la qual El Quixot posa en llibertat als galeots, perquè van encadenats en contra de la seva lliure voluntat. És també Cervantes qui, com s'ha dit, ha encunyat la fórmula lingüística que estarà cridada a convertir-se en la bandera mateixa de nou liberalisme: la fórmula de la «llibertat de consciència». La fórmula «llibertat de consciència», si va aparèixer a Espanya, no va ser segurament com efecte de la casualitat: per ventura ocorria que era aquest el lloc d'Europa on el nou absolutisme contrastava més amb la inveterada coexistència de les tres religions monoteistes, de la qual resultava aquella situació de «tolerància», tantes vegades encarida, referida ja a l'època de Fernando III. I és aquesta «llibertat de consciència» allò que podríem prendre com objecte formal del nou concepte de tolerància. El que es tolera no és la persona (a la qual haurà, sense més, que estimar) sinó a la seva consciència, és a dir, a les seves opinions, als seus judicis, als seus actes, en tant són lliures (seus, deguts). Precisament perquè aquest concepte de tolerància davant els continguts d'una consciència lliure burgesa (encara oposats als meus) es retalla, sobretot, enfront del deure intolerància ensenyat pel cristianisme tradicional, resultarà que el seu primer contingut no podria ser altre sinó aquest mateix cristianisme (i, amb ell, les altres religions) que deurà ser tolerat als cristians que lliurement vulguin practicar-lo: la tolerància equivaldrà, abans de res, a la llibertat de cultes; després, es generalitzarà a altres regions de la consciència (la «llibertat d'impremta» consecutiva a la «propietat intel·lectual») que es consideren deslligades de l'Estat. Sobre aquest nucli de tolerància, fundat en el reconeixement d'una llibertat de consciència individual s'aniran configurant conceptes positius que, es designin o no amb paraules derivades del tollere llatí, emboliquen el concepte de tolerància, com concepte orientat a promoure la llibertat aliena individual, sense consideració dels seus continguts interns, en virtut de la seva pròpia forma de llibertat. Per exemple, podríem citar el concepte de generositat d'Espinosa, quan vinculat a la llibertat (Ètica III, 59, Escolio). No és el contingut de la llibertat, sinó la seva forma (que se suposarà en si mateixa bona —el laissez faire, l'optimismo monadológic—) allò al que apunta el nou concepte de tolerància, l'única limitació de la qual (l'intolerable) serà també externa, aquella que s'expressa en l'article vaig veure de la Declaració dels drets de l'home: «La llibertat consisteix a fer tot allò que no perjudiqui als altres.» És el mateix formalisme que inspira la doctrina de Kant sobre la dignitat humana, fundada en l'autonomia de la persona i en el respecte a la llei moral, en virtut de la seva forma.

Aquest valor, de la manera que es pot educar és gràcies amb l'influència de l'espai on visquis o et moguis i, sobretot, de l'ensenyament i de la família que et pot influenciar molt la menera que has de ser, però això si, sempre de ben petit perquè com més gran ets menys creus als familiars.

Aquesta actitud sols es podria solucionar o millorar si la societat pogués ser més concient del que fa i el que deixa de fer... però anem cap a un camí que les persones ja no es respectaran a si mateixos, i molt menys repectaran als demés.