Historia


Urbanisme Romà


L'URBANISME

ROMÀ

'Urbanisme Romà'

Foto: Aqüeducte de Segovia (Espanya)

INTRODUCCIÓ AL TREBALL

El treball de recerca que he realitzat al llarg d'aquestes vint i escaig pàgines es titula: “l'Urbanisme Romà”. En ell, faig un recorregut històric i real de com els romans creaven les seves ciutats. Exposo com les assentaven i com anaven dibuixant en el plànol el que seria la futura urbs. Detallo com eren els elements que formaven aquestes unitats de població: les diferents cases, els edificis públics com el fòrum o els teatres i les obres d'enginyeria com els ponts, els camins, els aqüeductes, etcétera…

He escollit fer l'urbanisme romà perquè m'interessa molt la història romana ja que fou una de les cultures que més ha influït al que és avui la ciutadania catalana. Avui en dia, conservem moltes restes arquelògiques d'aquestes dates i vivim en certa forma com vivien els romans, això sí, tecnologicament i socialment més avançats. Els romans foren un poble que ha marcat la història de Catalunya i s'ha de tenir una especial admiració cap a ells. Foren un dels elements claus, junt els grecs, de la modernització de l'época, introduïren noves maneres de fer i de pensar, una nova llengua més culte i refinada que les autòctones i amb això, van introduir una nova forma de construir ciutats.

Les fonts d'informació d'aquest treball han estat varies, destaquen la forma tradicional de buscar informació com són els llibres, però més de la meitat de la informació d'aquest treball no es troba en ells sinó en diferentes planes web, exposades en la bibliografia. Per primer cop, he fet un treball amb la major part de la informació trobada a internet i és que aquesta nova via de comunicació, m'ha ajudat molt a definir el que seria aquest treball i sobretot a trobar el cos del treball en si. Les fotografies són totes extretes de la xarxa, de dites planes webs, i en elles (totes actuals) es pot observar en imatges tot allò que explico.

En resum, l'Urbanisme romà, que a continuació comença amb una introducció a l'imperi romà, ha estat un treball de recerca que m'ha agradat confeccionar-lo ja que he après com eren els romans en aquella época, també la manera que ens han influit i com vivien, no tant diferents a nosaltres, en les diferents ciutats romanes. També m'ha servit per adaptar-me a les noves tecnologies i a profundir més el que he estat estudiant durant dos anys en les assignatures d'història, llatí i història de l'art.

INTRODUCCIÓ: L'ORÍGEN DE ROMA

La majoria de les noves ciutats romanes surgiren com un desenvolupament d'antics poblats. L'imperi romà neix com un agregat de ciutats gregues, llatines, itáliques i provincials, habitats per naturals més o menys helenitzats. La capital d'aquest imperi fou Roma, i la resta de ciutats seguiren l'exemple de la seva urbanització.

En un principi, Roma estava formada per cabanes situades sense ordre algun. Els seus orígens són geogràfics i històrics al mateix temps; una zona baixa i pantanosa entre muntanyes empinades, en el centre hi havien aigües estancades entre salzes i canyers que s'inundaven completament durant les pluges; en els turons hi havien boscos, i prats.

Durant el segle VIII A.C. els llatins descendiren dels turons per depositar aquí els seus morts. Així, la vall del Forum i la necrópolis, descoberta per Boni ent, entre 1902 i 1905 al peu del temple d'Antoni i de Faustina, constitueix el testimoni més antic que l'home ha deixat en ell. Primer la vall fou una necròpolis, més tard seu de batalles o més probablement de ritus religiosos i poc a poc es va anar convertint en la seu d'una nova forma de vida, el principi de la ciutat que es va anar formant amb les tribus escampades pels turons, trobant-se aquestes, organitzant-se i fusionant-se culturalment, creant el poble romà.

La conformació geogràfica dictà el recorregut dels camins, després el dels carrers, remuntant valls en el sentit de la seva mínima pendent (via Sacra, Argiletus, vicus Patricius) o les que seguien itineraris de les pistes extra-urbanes. En resum, sense cap diseny urbanístic, només seguint l'estructura obligada pel terreny.

Cap a l'any 200 A.C. els soldats de la República romana habien conquerit ja tota Italia a exepció dels Alps; durant els 300 anys següents foren capaços de crear un Imperi que s'extengué des d'Espanya fins el Golf Pèrsic. Per assegurar-se la possessió d'aquest enorme territori, els soldats romans construiren campaments militars (castro romà) permanents, on s'asseguraven l'avituallament i la invernada, que al mateix temps, a mesura que anava disminuint la necessitat de mantindre aquests destacaments militars, acabaren transformant-se en importants ciutats de l'imperi.

L'aportació més original al traçat urbà de tot l'imperi fou precisament aquella que deu els seus orígens als campaments militars. Els romans sempre foren pràctics i organitzats, buscaven solucions clares i simples, i estaven mancats del refinament artístic dels helenis, siguent més enginyers que arquitectes.

L'ASSENTAMENT ROMÀ

  • Primera fase/etapa:

El desenvolupament de l'urbanisme en Roma fou un procés ininterrumput. Tots els emperadors de Roma, en especial els del segle I, es preocuparen molt per urbanitzar la ciutat, sobretot Claudi i August. L'anomenada Pax Augusta portada pel triomf d'August en el plà econòmic va fer que hi hagués la possibilitat d'una major reconstrucció de l'Imperi.

El blat i el raïm que cultivaven les petites aglomeracions humanes que s'extenien al llarg del vall del Po s'enviaven a Roma pel seu consum. Però en l'any 26 A.C. una gegantesca riuada destruí no tans sols els poblats que estaven a la vora del riu sinó també un pont que era imprescindible per les comunicacions entre el Nort i la resta d'Itàlia.

Quan l'emperador August rebé la notícia, va manar que es traslladessin inmediatament 45 enginyers militars a les zones desbastades, entre urbanistes, aquitectes i enginyers de camins per tal de poder reconstruir de forma inmediata el pont, els camins i una nova ciutat que substituís les diferentes viles destruides. A partir d'aquí es construí una nova ciutat, i la resta de construccións seguiren el seu model de construcció i d'urbanisme. El primer que feren els projectistes fou elegir el punt en el qual s'habia d'edificar la ciutat, buscant una zona planera amb una lleugera inclinació per tal de quedar assegurat un correcte dranatge de les aigues. A més, la zona estava situada en una alçada suficientment elevada per tal d'evitar inundacions.

Els urbanistes decidiren l'espai necessari per les cases, les botigues, les places i els temples, alhora estudiaven el volum d'aigua que s'anava a necessitar, el nombre i l'amplada dels carrers, de les voreres i del clavagueram, mitjançant aquests sistema planificaren la ciutat per tal d'acontentar a tothom: rics i pobres.

Els enginyers treballaren durant tot l'hivern fent relleus, dibuixant i calculant, fins que a la primavera de l'any 25 A.C. el pla general estaba finalitzat. Tota la superfícies habia estat calculada per acollir 50.000 persones. Inmediatament els soldats arribaren i amb l'ajuda dels esclaus, construiren un camp militar, el castrun, que reproduia a escala reduida la planta de la ciutat. Aquest traçat urbà tenia tres fonts: o era el desenvolupa-ment dels poblats indígenes, o eren ciutats helenístiques romanitzades o podrien ser ciutats de nova implantació. Fos com fos, aquestes tres fonts estaven relacionades i la forma orotgonal es remonta a un passat molt més antic: en el Mitjà Imperi Egipci.

Amb la seva organització perpendicular, aquest traçat és a la vegada hereu de l'urbanisme “hipodamià” (que era un grec anomenat Hippodamos de Mileto que al segle V a.c. reconstruí la seva ciutat creant la ciutat lineal) i també de la ciutat Etrusca. Aquestes dos influencies es conjugen possiblement en la disposició adoptada pels campaments.

Per la creació d'un nou traçat urbà de la ciutat de Roma, el fundador traçaba un “surco primordial” o templum, que li permetia conèixer la voluntat dels Déus. El surco era traçat amb una arada tirada per una vaca i un toro blanc, on tallaven el cel i la terra amb línies perpendiculars, però és evident que només es tratava d'un ideal. Tenia compte d'aixecar la reixa en el emplazament que estava previst per les portes. La franja de terreny que es trobava al costat del surco era el promoerium, recinte sagrat i fictici. El segon acte era el orientatio: el fundador determinava el decamanus maximus i el lloc on seria tallat perperdicularment pel cardo maximus: aquesta cruïlla era el centre de la ciutat on es situaria el fòrum.

Els agrimensors quadriculaven la ciutat traçant el decumani i els cardines secundaris paral·lels al decamanus maximus (que anava d'Est a Oest) i al cardo maximus (de Nort a Sud), dividint així la ciutat en illots i preveient els carrers principals. Després es feia la limitatio (línia de fortificacions que bordejaven la frontera exterior d'una provincia). Llavors, el que feien era escavar una trinxera de protecció de forma rectangular i aixecar al voltant d'ella per la part interior una estacada. Es projectà una elevada muralla que debia rodejar tota la ciutat, amb quatre portes fortificades amb torres que s'obrien en cadascun dels extrems dels dos carrers principals de la ciutat. Al llrg de l'interior de les muralles es deixaven una franja de terreny de 9 metres d'amplada, que constituia el cofí sagrat, trobant-se sota protecció dels Déus.

Finalment el últim moment era el del consecratio, acte religiós que consistia en sacrificis i oracions. Tota la superficie quedava dividida per carrers dipositats paral·lelament i equidistantment els uns amb els altres, formant mansanes de 70 metres de costat cada una. Un cop realitat tot l'anterior, es fixaven els emplaçaments on s'elevarien els diferents monuments necessaris per la vida a la ciutat: s'escollia una altura sobre la qual s'elevaria el temple de Júpiter, Juno i Minerva, si no s'existia l'altura es construia. Els emplaçaments dels monuments venien determinats pel fòrum. S'ordenà que cap edificació privada tingués una alçada superior a dos vegades l'amplada del carrer . Alhora, els propietaris estaven obligats a construir una marquesina que protegís del sol i de la pluja als vianants. Tot i així, es donava molta llibertat a l'hora de construir edificis privats. Així, les noves ciutats passaven d'un urbanisme anàrquic i irracional a un urbanisme humanista i racional.




Descargar
Enviado por:El remitente no desea revelar su nombre
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar