El terme universitat prové de la veu llatina universitas que, filant prim pel que respecta a llur significat, designa -a partir del segle XIII- una particular corporació, la universitas magistrorum et scholarum, qualificant així una institució docent, de caràcter públic, que reuneix mestres i escolars, en què s'hi cursen determinades facultats i s'atorguen els graus corresponents.

La universitat és producte de la maduració cultural experimentada en els segles centrals de l'època medieval a Europa Occidental. A més, és un els fets de major significat cultural que és produeix durant l'Edat Mitjana. Hi apareixen associades a l'emergència d'una cultura urbana i laica, a la minva de la identificació entre coneixement i condició clerical, a la consolidació d'un poder polític com més va més centralitzador i a la difusió del saber científic i jurídic clàssic.

Es converteix en la institució europea per excel·lència, en el despertar econòmic, polític i social europeu arran dels segles XI i XII va seguir un renaixement cultural que tingué les seues manifestacions en les escoles urbanes. Les agrupacions de mestres i estudiants (universitas magistrorum et scholarum) van aconseguir un grau respectable d'autonomia envers els cancellers representants de les diverses seus episcopals, la qual cosa esdevingué inicialment sota el pontificat d'Innocenci III. Aquest va atorgar les butlles de fundació de les universitats de París, Bolonya, Oxford, Cambridge, Montpeller, Nàpols, Salern, Palència,...

Els estudis s'organitzaven en quatre facultats: Dret, Medicina, Teologia i Arts; tot i que certes universitats s'especialitzaven o guanyaven prestigi sobretot en alguna d'aquestes facultats: Teologia a París, Dret a Bolonya, Medicina a Montpeller, etcètera.

Europa fruïa en els avanços intel·lectuals, consolidats en una llengua de gran comunicació (el llatí), un mètode d'estudi encara dialèctic (l'escolàstica) i un instrument de treball bàsic: els primers manuscrits convertits en llibres i gairebé en "manuals".

Però la crisi de la Baixa Edat Mitjana va trencar molts d'aquests motlles. Certament, les universitats van proliferar al llarg dels segles XIV i XV i passaren de cinquanta les de nova creació. Es fundaren nous centres als territoris de l'Europa occidental on ja s'havien erigit abans els anomenats Estudis Generals (un cas n'és la Corona d'Aragó), i, sobretot, s'estengueren als territoris imperials i a l'Europa del nord.

Nogensmenys, la quantitat no va assegurar la qualitat. Massa sovint les universitats reflectien la tensa dinàmica d'aquest període. Perderen doncs la universalitat internacional i foren mediatitzades pels poders públics. Tot seguit farem un anàlisi dels trets característics de les universitats.

Entre els temps medievals i la primera universitat moderna (Berlín, any 1810) les universitats s'hi van mostrar reticents al canvi de model original, per bé que no escaparen, si més no totalment, a la influència deixada pels moviments de renovació cultural i científica entre el Renaixement i la Il·lustració.

Ja des de llurs orígens, la universitat s'ha caracteritzat per la seua independència intel·lectual i la seua actitud crítica front a qualsevol forma de poder establert . És aquesta llibertat d'esperit i de pensament, juntament amb la seua voluntat d'experimentació, de confrontació d'idees i de distància crítica davant de qualsevol autoritat, el que constitueix la seua singularitat, fins i tot més que la seua condició de temple del saber - dels diferents sabers científics i especialitzats- i la seua funció essencial en la transmissió de coneixements. La qual cosa la converteix en una de les més belles creacions de la humanitat, en la mesura en què contribueix a fer-la més conscient en ella mateixa, la qual cosa fa que hui, més de 800 anys després de la seua aparició en l'horitzó intel·lectual europeu, seguesca sent necessària i àdhuc un dels referents més emblemàtics de la nostra societat.

L'ENSENYAMENT A VALÈNCIA FINS A LA CREACIÓ DE LA UNIVERSITAT

La primera temptativa de crear una universitat a València va tenir lloc en els anys immediatament posteriors a la Conquesta, quan encara no s'hi estaven establint les bases de la nova societat cristiana. En el juliol de 1245, a penes set anys després de la presa de la ciutat, el Papa Innocenci IV es feia ressò del desig d'En Jaume I d'erigir un Estudi en la capital valenciana i, amb la finalitat d'engegar la seua posada en marxa, va autoritzar tots els mestres i estudiants perquè acudiren a ell i que fossen titulars de beneficis eclesiàstics a percebre íntegrament de les rendes dels dits beneficis, tot i les disposicions en contra. En l'esmentat projecte, que finalment no arribà a prosperar, pogueren intervenir diversos factors, des de la voluntat del monarca de potenciar el nou regne amb una centre d'ensenyament superior - igual que l'havia dotat d'una legislació, una moneda i unes institucions d'autogovern- o d'atraure mestres i estudiants a la frontera mateixa de l'Islam -de la mateixa manera que la recent creada universitat de Toulose havia sigut erigida com a baluard de l'ortodòxia cristiana front a l'heretgia càtara -, fins al propòsit de complaure el pontífex i obtenir el seu suport per a altres finalitats. El ben cert és que el propi monarca acabà desinteressat del projecte, per al què ni tan sols havia arribat a proveir els recursos necessaris

En els dos segles i mig següents, i fins a la creació de l'Estudi General l'any 1499, els valencians havien de desplaçar-se fins a altres ciutats - Lleida, però també vers altres com Bolonya, Avinyó o Toulose- per a poder cursar estudis superiors. A València hi havia diverses escoles de primer i segon ensenyament, municipals i eclesiàstiques, on es podia adquirir un coneixement necessari del llatí i alguns rudiments de gramàtica lògica i teologia. Tanmateix, no permetien obtenir els graus necessaris per a exercir l'activitat docent o per a escalar en els càrrecs de l'administració eclesiàstica o civil, puix que els esmentats graus només podien ser expedits per universitats o estudis generals expressament reconeguts pel papat i sancionats pel monarca.

Tal i com succeí en la resta de ciutats europees, l'ensenyament estigué molt vinculat, si més no en els seus orígens, a l'Església i, en particular, a les escoles catedralícies, destinades fonamentalment a la formació dels futurs clergues. A València l'escola de la catedral apareix ja documentada en 1240, dos anys després de la conquista, quan el bisbe dotà el sou del seu mestre, i de nou en 1259, en acordar el sínode de la diòcesi la creació d'una escola en la seu, sufragada conjuntament pel bisbe i el capítol. Durant molt de temps l'escola catedralícia degué ser la més important de les existents a la ciutat de València, a més de servir per a model per a les escoles parroquials i conventuals sorgides també al cap i casal o en altres ciutats i pobles del país.

Tot i el poder de l'Església, la seua influència i control que exercia sobre els centres educatius, mai no tingué el monopoli exclusiu de l'ensenyament. De fet els Furs permetien que qualsevol persona - tot clergue o altre hom- pogués lliurement “tenir estudi de gramàtica e de totes els altres arts, e de física e de pret civil e canònich, en tot loch per tota la ciutat”.

Gràcies a la llibertat d'ensenyament garantida per la legislació foral van sorgir escoles per totes les bandes, públiques i privades, eclesiàstiques i municipals, cadascuna amb els seues mestres i els seus cambrers, i a les quals s'hi afegia els instructors privats en les cases dels nobles i burgesos.

Els historiadors han pogut documentar més de mig centenar de mestres a la ciutat de València entre finals del segle XIV i el moment de la creació de la Universitat en 1499, en la seua gran majoria laics.

LES UNIVERSITATS VALENCIANES: ACTA DE NAIXEMENT

La Universitat de València té el seu origen el la butlla d'Alexandre VI, pontífex valencià, després confirmada per Ferran d'Aragó, i començà les seues classes en 1502, després d'uns precedents immediats que tenen com a origen el segle XV, ço és la creació d'un Estudi General que reuniria diferents escoles del cap i casal i els capítols redactats en 1499 per a les dites escoles que seran a més l'origen de les Constitucions de la Universitat. Tal i com succeeix tantes i tantes vegades amb la legislació antiga, se resolen i s'ordenen en ella molts problemes, però no s'hi descriu l'organització. Caldrà esperar a les butlles fundacionals i altres dels pontífexs superiors - al costum i funcionament de la universitat- per a entendre la seua estructura de poder. Emperò, en les primeres constitucions hi ha també normes que configuren el seu govern i el seu modus operandi. En el seu pròleg estableixen les raons de la seua fundació: volen que s'hi cursen totes les ciències i les arts en l'escola per tal que “los fills de la present Ciutat e Regne, com estranys de altres Regnes e Províncies, puixen estudiar, oir e aprofitar en la present Ciutat...”. Mitjançant les constitucions ens és possible d'aguaitar-nos a les universitats, on se'ls proporcionava vies d'estudi “ a los hòmens e jóvens naturals de la dita Ciutat e Regne, que tenen esperits molt clars...”.

El 14 d'agost de 1498 el consell general de la ciutat acordà de millorar les escoles i encarregà els jurats que redactassen unes normes o constitucions i demanassen aprovació al Papa i al monarca, Ferran el Catòlic. Tots plegats eren els dos únics poders que podien realitzar la fundació, el pontífex de la cristiandat -perquè els seus graus tinguessen valor universal- i el sobirà, senyor d'aquelles terres.

En les dites constitucions del 30 d'abril de 1499 es justificava la nova universitat car “no tenint mestres doctors ni preceptors, molts de la present ciutat són costrets de anar fora aquella en Studis Generals per hoyr de totes facultats de Arts e de Sciències”, i s'hi lloava l'esperit clar, hàbil i resolt dels valencians.

En la constitució 55 s'acordava que “sia escrit al Nostre Sanct Pare, e suplicar Sa Santedat, que done e atorgue al dit Studi general gràcia o bul·la de fer doctors, bachillers e donar qualsevol graus, així pròpiament com és huy en la ciutat de Roma e lo Studi de Bolonya e de Leyda. E per lo semblant scriure e supplicar a la magestat del rey, nostre senyor, que done e atorgue lo semblant privilegi e gracia”. Aleshores hom va nomenar ja el primer rector i els primers professors, tot i que no van assolir les butlles papats fins al 23 de gener de 1501.

En la primera butlla, després de exposar el desig d'estendre els estudis per la Santa Seu, s'al·ludia a la petició feta pel cardenal arquebisbe de València i pels jurats per a la creació d'un estudi general, on s'hi expliqués la sagrada teologia, dret canònic i civil, medicina i arts liberals, lletres llatines i gregues, conservant els clergues els seus beneficis eclesiàstics, com a Roma, Bolonya, Salamanca i altres estudis generals, i s'hi concediren graus.

L'arquebisbe seria el canceller, el qual conferiria les insígnies i graus amb validesa universal. Ell mateix, juntament amb el rector i alguns canonges, deurien establir els estatuts i ordenacions per a la direcció de l'estudi.

En l'altra butlla, de la mateixa data que l'anterior, s'encarregava la defensa de l'estudi, de la universitat i llurs doctors, mestres, escolars i oficials, a tres jutges conservadors amb apel·lació a Roma, front als atacs de l'arquebisbat, ducs, comtes, etcètera.

Un any després, el 16 de febrer de 1502, Ferran el Catòlic confirmava les disposicions pontifícies, amb els privilegis de Salamanca i d'altres semblants, i en altre privilegi de la mateixa data hom concedia especial protecció, salvaguarda i defensa en l'àmbit espacial de l'estudi, considerant més greus les morts, les ferides i les injúries que s'hi cometessen.

La Universitat havia nascut per iniciativa de l'Ajuntament, el qual conservà notable poder sobre l'organització i la vida acadèmica.

Se n'havia aprofitat del fet que Roderic de Borja ocupava la seua romana, així com les precedents escoles menors municipals. Ara i suara, hom ha exaltat en excés la prosperitat del segle XV, com a incentiu per a la fundació, però ni en fou tanta, ni tan sols es requereix una gran població o un comerç pròsper perquè sorgesca una universitat destinada a clergues i a determinats substrats de la població.

No fou, però, aquesta l'única universitat creada al Regne de València. Anys més tard se'n crearien dos, si bé d'una importància molt menor. Tot seguit en fem un breu resum de les sengles fundacions de les universitats de Gandia i Oriola.

La Universitat de Gandia fou creada, durant el període que comprén els anys 1547-1550, per iniciativa del duc de Gandia, Francesc de Borja i autoritzat per mitjançant butlla pontifícia de Paulo III. El propòsit inicial ­- un col·legi per a l'ensenyament religiós de la població morisca- canviarà per influx d'Ignasi de Oliola i Gandia es convertirà en la primera universitat hispànica governada sotmesa al control dels jesuïtes . Tot i que inicialment només impartirà filosofia i teologia, anirà eixamplant les matèries i ja en el segle XVIII podran cursar-se les facultats majors. Fou sobreïxent el paper que desenvoluparen alguns jesuïtes il·lustrats com Juan Andrés, Tomás Serrano o Andrés Eiximeno. La universitat gandiana no assolirà remuntar l'expulsió dels jesuïtes (1767) i desapareixerà un lustre més tard.

La Universitat d'Oriola es fundà per iniciativa de Ferran de Loazes, arquebisbe de València, qui lliurà el seu govern a l'Orde dels Predicadors, durant la segona meitat del segle XVI.. La seu posada en marxa es va demorar fins a l'any 1610 per la ineficaç gestió dels dominics, les vacil·lacions del municipi i l'oposició manifestada per la Universitat de València. Nogensmenys, no coneix fins al segle XVIII una discreta normalitat acadèmica que, tanmateix, no evitarà llur tancament en 1807.

Les universitats tenen una sèrie de trets que les definiran durant els primers segles de la seua existència.

La universitat medieval es caracteritza per posseir una organització institucional interna específica, que es desenvolupa sobre la base de dos grans models: el de la universitat de Paris (el més seguit) i el de la universitat de Bolonya (que és, de fet, el que seguiran els Estudis Generals de la Corona d'Aragó).

En l'inici dels temps moderns - amb l'Humanisme i la Reforma- representa el segon gran moment d'expansió universitària europea. En ell veuen la llum les universitats del País Valencià d'acord amb la prelació de poders habitual, butlla fundacional - record de la preeminència de l'Església em matèria educativa- després confirmada pel poder polític: València (1501-1502), Gandia (1547-1550) i Oriola (1569-1646).

Les universitats presenten trets comuns i peculiaritats tant pel que fa als aspectes d'administració i govern com quant al nombre i la importància de facultats i càtedres. Així, València es caracteritzarà por la seua forta vinculació al municipi - que escull el rector, nomena els catedràtics i la finança juntament amb l'Església -, en canvi Gandia i Oriola seran de tipus conventual, vinculades a ordes religioses, als jesuïtes i als dominics, respectivament.

EL PROFESSORAT

Els professors universitaris tenien quatre trets comuns: practicaven un respecte reverencial cap a les auctoritates, tenien un domini perfecte del mètode dialèctic, proclamaven la universalitat del saber i del coneixement. I, finalment, ensenyaven des d'una òptica cristiana.

Els professors eren tots ells eclesiàstics. No eren tan sols docents, sinó que també tenien responsabilitats morals i religioses que complir.

En el professorat universitari, s'incloïen tant membres del clergat secular, com membres del clergat regular. Aquests darrers van adquirir cada vegada més protagonisme des del segle XIII.

Dins del professorat, l'escaló superior estava compost pels catedràtics, dividits, al seu torn, en diverses categories. Les més destacades són les anomenades càtedres de prima i càtedres de vespres, determinades per l'horari en què el corresponent catedràtic ensenyava. A l'escaló inferior s'hi trobava els batxillers.

En alguns casos, eren les autoritats els qui finançaven la universitat o contractaven els professors, així passava a Bolonya (i serà el cas de les universitats de la Corona d'Aragó). En altres casos, era la comunitat universitària la que s'encarregava d'aquest afer, com passava a París.

L'ALUMNAT

L'alumnat, tal i com succeí en el professorat, també va anar augmentant gradualment. Predominaven majoritàriament els alumnes que pertanyien a l'estament eclesiàstic. Els alumnes laics no eren excessivament nombrosos, malgrat tot aquesta tendència es va anar invertint a partir del segle XV, i sobretot en relació amb estudis de major orientació utilitarista, com ho són els de Medicina i Dret.

Nogensmenys, el futur estudiant i la persona que assistia a la universitat es convertien en membres del grup a través de l'ingrés en una associació centrada al voltant de un magister, només al matricular-se baix l'autoritat d'un rector es convertien també en membres d'una comunitat legalment definida i així d'una comunitat privilegiada.

L'estudiant havia de fer un jurament de matriculació, pagava una taxa de matrícula exigida pels estatuts i registrava el seu nom en un registre especial (matricula album registrum).

El fet de pertànyer a una comunitat legalment definida i privilegiada es manifesta en els privilegis que van donar els reis aragonesos als Estudis Generals del seu territori, en el cas de Lleida.

A més, els estudiants prestaven jurament a la seua universitat igualment que els nous ciutadans ho feien a la seua ciutat, o els comerciants i artesans ho feien amb els seus respectius gremis.

El món de l'estudiant medieval era absolutament masculí. No tenia lloc per a la dona estudiant. Era un fet del qual no eren totalment responsables els llaços eclesiàstics: àdhuc amb la creixent secularització de les universitas res va canviar al respecte.

ESTRUCTURA INSTITUCIONAL

Les universitats medievals van donar forma institucional a la noció jeràrquica de coneixement que havien heretat de l'antiguitat. Tant Plató com Aristòtil van descriure una educació bàsica que comprenia uns fonaments de gramàtica elemental, literatura, música i aritmètica i que preparaven el camí per a l'estudi avançat de les matemàtiques i finalment de la filosofia, el qual el seu objectiu era la saviesa, el fi suprem del coneixement.

Això va ser heretat durant l'Edat Mitjana i adaptada, sobretot per Sant Agustí, als objectius cristians de dominar el significat de les Escriptures com a dipòsit de la saviesa cristiana basada en la fe i l'amor a Déu. A l'època de la emergència de les universitats en el segle XII, a la teologia, com el fi del coneixement profà, es van unir, amb objectius més pràctics, el Dret i la Medicina.

Les universitats que presentaven un quadre complet de facultats en contaven, concretament, amb quatre: Arts, Dret, Teologia i Medicina.

Només València, dins de les universitats valencianes, oferia el programa complet de disciplines, que comprenia després dels estudis de gramàtica la facultat d'arts - on s'hi cursava filosofia- etapa prèvia a l'accés de les anomenades facultats majors: teologia, lleis, cànons i medicina. Per aquest motiu, la importància històrica de les tres universitats valencianes és molt desigual.

València des de la seua etapa inicial destacarà per la seua filiació humanista i pel estudis que, tot i els alts i baixos que coneix la Universitat, sobreïxen en el panorama acadèmic hispànic al llarg de l'època moderna.

Pel contrari, Gandia i Oriola seran unes universitats menors, de caràcter merament local, on moltes matèries no podien ser cursades, i que van desaparéixer a finals de l'Antic Règim.

El rector era la màxima autoritat universitària. En el cas de la Universitat de València, era escollit pels Jurats cada tres anys. Tenia l'obligació de sostenir i defendre els membres de la universitat, també la funció de vigilar el compliment de l'estatut i dels diversos privilegis universitaris, tanmateix disposava d'amplis poders jurisdiccionals. Se li conferia àdhuc poder de castigar i corregir els estudiants. Un cep de fusta o de presó servia per a executar les penes que establís el propi rector. Dos clavaris o tresorers s'encarregaven d'arreplegar les matrícules i pagar els sous - unes i altres s'especificaven- i si sobrava quelcom s'hi determinarien possibles rendes aplicables a l'estudi; rendes municipals que s'especificaven amb detall en les constitucions.

En matèria d'ensenyament determinen les càtedres - fins i tot els qui serien catedràtics -, una per cada facultat major, de dret canònic, dret civil o romà, medicina o cirurgia, dos en teologia i altres menors, fins a un nombre total de dotze. El rector - que era un dels catedràtics usualment -, els dos clavaris i el verguer completaven el personal d'aquella primera Universitat de València. El verguer o bidell tenia com a missió cuidar la porta de l'Estudi o escola, precedir amb la seua vara als catedràtics quan aquests anaven a llegir -a través del claustre- les seues respectives classes i, per fi, ficar en la presó totes els persones que li ordenàs el rector

L'elecció dels professors corresponia als magnífics jurats, racional, advocats síndic i escrivà. En suma, complet domini de l'ajuntament sobre la universitat prevista.

.

LA DOCÈNCIA

El mètode d'ensenyament que es va utilitzar habitualment en les universitats medievals deriva de la metodologia docent desenvolupada i perfeccionada en les escoles d'ensenyament superior que van inspirar la vida intel·lectual durant el segle XII. Aquest mètode es el dialèctic, amb un component preferentment oral, caracteritzat per una forta inclinació retòrica. La llengua utilitzada és, per descomptat, el llatí.

El llatí era l'idioma culte en l'àmbit universitari, malgrat que també es donassen casos de la utilització del vulgar o romanç en les universitats.

El títol d'aquest punt no és allò que hom podria dir “un joc de paraules”. No és pas la nostra intenció de fer-ne un. Ni tampoc és casual. El que pretenem fer esme és al fet que les Universitats, per la independència intel·lectual i l'actitud crítica vers el poder establert, han jugat un paper molt important en el desenvolupament dels diferents períodes de la història. Sovint hi han tingut una mena de “trajectòria paral·lela”. Tot seguit veurem quin ha sigut l'esdevenir de la Universitat de València al llarg de la història. Com que es tracta d'un tema molt llarg, hem cregut convenient nomenar tan sols allò més important.

LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA: PRIMERS ANYS DE FUNCIONAMENT.

La Universitat de València al llarg de l'època moderna és reflex dels avatars de la cultura hispànica. D'una situació inicial que dóna cabuda a totes les posicions doctrinals - destacant el neonominalisme , l'humanisme i els corrents renovadors de la medicina renaixentista- es passarà a mitjan segle XVI al predomini d'un escolaticisme d'estirp contrareformista - emparat per l'arquebisbe Juan de Ribera -. Esta situació no començarà a corregir-se fins a finals del segle XVII, sent els novadors o preil·lustrats els protagonistes de l'intent renovador. Tal interés impregna la cultura il·lustrada encara que els seus efectes seran patents a finals del XVIII i més visibles en la facultat de medicina. D'aqueix primer moment més coincident amb la realitat cultural europea cal destacar figures erasmistes com Francisco Juan Mas, hel·lenistes com Miguel Gerónimo Ledesma, Pedro Jaime Esteve o Pedro Juan Núñez i a l'hebraista i matemàtic Jerónimo Muñoz. Així mateix, ha de mencionar-se la particular atenció que seran objecte els estudis mèdics que faran de la Universitat focus d'atracció d'estudiants d'origen molt divers.

València incorporarà des de ben enjorn una càtedra de cirurgia -matèria, d'altra banda, ja estudiada des de 1462- atesa per Lluís Alcanyís, autor del primer llibre imprés a València (1490). També inèdita en el panorama universitari europeu serà la càtedra de medicament químics creada l'any 1590.

Per últim, serà la decisiva la tasca de Lluís Collado i Pere Ximeno, deixebles de Vesalio, que convertiran València en centre difusor de l'anatomia moderna. L'obligat declivi de l'humanisme quede, tot i els alts i baixos, com a únic focus sensible a la renovació. És per aquest motiu que el moviment preil·lustrat formigueja de metges com ara Juan de Cabriada o Crisótomo Martínez i que en la primera meitat del segle XVII sobreïxen metges com ara Antoni Garcia, Marià Seguer i Andreu Piquer.

LA UNIVERSITAT EN L'ÈPOCA BORBÓNICA: ELS DECRETS DE NOVA PLANTA

Dies després de la desfeta d'Almansa (25 d'abril de 1707) les tropes borbòniques entraven a la ciutat de València. En un primer moment el duc d'Orleans va concedir un indult als seus habitants, a les seues persones i béns. Felip V va consultar al Consell d'Aragó sobre com havia de ser el nou govern; la seua resposta, acceptada pel rei, col·locava persones lleials en els càrrecs i suspenia el funcionament de les velles institucions. També es va veure suspés el patronat municipal sobre la Universitat i el nomenament de càtedres, en tant no s'informàs. Després va venir el decret de 29 de juny que va acabar amb els Furs i la vella organització. El Regne de València era ja un país conquistat.

La universitat, tancada des de 1705, va obrir algunes aules a partir de 1708, amb el seu vicerrector al front i els professors que van romandre en la ciutat. El nou ajuntament borbònic va pagar salaris i va nomenar substituts i interns, en espera que el monarca prengués una decisió. Mentrestant, a Catalunya les set universitats existents es fonien a Cervera, com a castic i prevenció de desordres estudiantils.

Van ser anys difícils, els nous regidors no s'atrevien a designar rector, ni proveir les vacants que havien deixat els catedràtics fugits amb l'arxiduc. En 1719 l'intendent Luis Antonio Mergelina va redactar un extens escrit, on feia veure que els regidors borbònics representaven els vells jurats forals, i que si no es designava pabordes, es perdrien les rendes que havia concedit Sixt V. El capità general duc de Sant Pere va dirigir una carta a la universitat, insinuant que si cedien els estudis de gramàtica a la companyia de Jesús, el monarca miraria amb bons ulls la restitució del patronat, davant de la qual cosa l'ajuntament i la universitat van cedir.

Però la concessió d'aules de gramàtica es va complicar per les exigències de locals i remuneració dels pares jesuïtes. A la fi, en 1741 es va dictar en el seu favor, i les van aconseguir retenir uns vint-i-cinc anys, fins a la seua expulsió.

També l'ajuntament, el rector i els claustres van decidir posar al dia les constitucions de l'Estudi, reunir les que estaven disperses i traduir-les al castellà. En realitat poc van innovar, encara que en alguns punts apareixen avanços. Ja Corachán havia proposat millores sobre matemàtiques, i la facultat mèdica s'havia pronunciat en 1721 sobre els llibres i mètode d'ensenyança. També en dret es pretenia una major simplicitat de la didàctica, centrant-la en la Instituta de Justinià, perquè els escolars aprengueren bé aquell llibret, resum del Corpus iuris. Les noves constitucions de l'Estudi General van ser aprovades en 1733, i en algun punt es percep el canvi. Per exemple, la medicina moderna aconseguia un badall, ja que es devia "instruir a los estudiantes en la noticia que modernamente se ha descubierto en la medicina, bien que procurando en primer lugar establecer los principios y fundamentos sobre los que estriba la legítima inteligencia de esta facultad".

En les dècades següents la universitat va conservar la tradició anterior. Les idees dels novators, que pretenien la introducció de la ciència moderna.

- la física o el dret racionalista- a penes s'obrien camines camí en les aules.

EL PLA BLASCO I LA IL·LUSTRACIÓ

Amb la Il·lustració hi aplegarà la reforma, no tant per desig de la pròpia Universitat, ans al contrari, més aviat per imposició del despotisme, tot i que es veurà endarrerida fins a 1786 per l'acritud dels enfrontaments escolàstics i a falta d'un reformador que garantís l'èxit. Aqueixa persona serà el rector Vicent Blasco el Pla d'Estudis del qual resumeix les aspiracions del programa docent dels il·lustrats: reforma del professorat i del mètode docent, major secularització de continguts i millora de la infrastructura. Així, el pla prescrivia major rigor a l'hora d'accedir a les càtedres, prohibició del dictat, ús de manuals, realització d'exàmens anuals i creació de la biblioteca universitària, jardí botànic, observatori astronòmic, teatre anatòmic i laboratori químic. Aquest pla, que es té considerat com al millor de la Il·lustració espanyola, va conéixer una posada en marxa dificultada pels problemes financers, per l'hostilitat de sectors claustrals i per les crítiques circumstàncies que afecten a l'Espanya de 1808.

LA UNIVERSITAT EN ELS SEGLES XIX I XX

En els anys de 1808 a 1833, la Universitat es va veure immersa en la crisi institucional característica del període. La Guerra del Francés i els canvis polítics subsegüents, amb les repetides situacions revolucionàries liberals i restauracions absolutistes, col·lapsaren la vida acadèmica

En primer lloc, les rendes universitàries (basades en delmes i arbitris municipals) van entrar en crisi i van reduir fins a mínims la hisenda universitària. Tot es va ressentir: els sous dels professors, les instal·lacions, l'adquisició de material docent o investigador.

Les tensions polítiques del moment també es van manifestar en la ideologia dels universitaris i en l'organització acadèmica. Els liberals de 1820 elaboren un sistema educatiu diferent del tradicional, sobre l'ensenyança a les necessitats de la burgesia emergent, i proposen un pla d'instrucció global, laic, centralitzat i únic per a tot l'estat.

Els absolutistes el substitueixen pels plantejaments tradicionals que ja no són il·lustrats, car depuren les novetats "perilloses".

Paral·lelament, se li lleven competències al patronat municipal i, finalment, se suprimeix (1827). Aquesta pugna també es reflecteix en l'adscripció ideològica del professorat, que és patriota liberal, afrancesat i absolutista. Cada opció política fomenta la promoció dels seus partidaris i "purifica", als altres. El paroxisme el trobem durant la dècada Ominosa, període en què l'absolutisme va depurar a la mitat de la plantilla. Els absolutistes, sense badalls, introdueixen en les càtedres professors fanàtics del tron i l'altar, però mancats de mèrits científics.

La producció científica decau en qualitat i en quantitat. Entre 1834 i 1874, els canvis liberals es consoliden, però manifesten un caràcter doctrinari, a to amb els moderats, que "retalla les ales" a la Universitat. La centralització és la divisa. El provincianisme universitari, l'expressió.

Al seu torn, la Universitat esdevé un reducte d'elitistes i burgesos: l'ensenyament és dotat per les taxes de matrícules i graus, bàsicament. El nombre d'alumnes (paradoxalment a l'etapa anterior) decreix. La Universitat queda reduïda a medicina i dret. Ideològicament hi ha dos grans corrents: els moderats i els krausistes. Aquests, essencialment durant el Sexenni democràtic (rectorat de Pérez Pujol), pugnen per la llibertat de càtedra i el foment de la ciència, així com la diversificació de l'oferta universitària (ciències).

Científicament a la Universitat s'inicia un període de lenta incorporació de novetats i s'hi reprén el contacte amb els avanços de la ciència, perdut durant el regnat de Ferran VII. S'hi tradueixen manuals i el to polèmic dirimeix el quefer dels professors. Els anys que van fins al final de la guerra civil, coneixen la pugna d'aquestes tendències ideològiques, amb debats cèlebres com els darwinisme, l'autonomia universitària la Universitat democràtica (Federació Universitària d'Estudiants).

Darrere les “qüestions universitàries”, el clima ideològic s'obri a noves generacions, avança vers el positivisme i el tradicionalisme deixa de ser ferotge per a convertir-se en “concordista”.

La Diputació subvenciona -des de finals del segle- las facultats de ciències i lletres, i des de principis del segle XX les assumeix l'Estat.

Científicament, s'hi consolida el positivisme, especialment en medicina, on progressa la medicina de laboratori o experimental, i València aporta un notori nucli de professors a cavall entre els dos segles, que no té continuïtat. Moliner, Candela, Vilanova, Casanova, Gómez Ferrer, Ferrer Viñerta, Gimeno, s'hi afegeixen a Ramón i Cajal, de pas per València. La facultat de ciències mereix ser ressenyada: vincula la seua activitat a les necessitats agràries e industrials del País; el triomf de la secció de químiques és revelador.

Paral·lelament, el clima regeneracionista i l'avanç de la democràcia polaritza els projectes universitaris: d'una banda s'hi debat sobre l'autonomia, amb lleis (principis de segle) que no hi prosperen. Malgrat tot, s'hi crea les manifestacions dels estudiants catòlics i demòcrates, que juntament amb les del professorat reflecteixen el clima de polarització social dels anys trenta. Durant la Guerra Civil, la Universitat novament, es col·lapsa, però açò no entrebanca l'inici d'un ambiciós pla de reformes, no superat ni en els nostre dies. Les depuracions en 1937 i 1939 tornen a caracteritzar l'escena. Amb la victòria franquista la Universitat “blava” ensorra els projectes lentament desenvolupats des de moltes dècades abans. L'execució de Peset fou tot un símptoma de la intolerància (la República separà els professors reaccionaris, però no en va afusellar cap).