Historia


Unificación del Oriente Próximo


HISTÒRIA ANTIGA UNIVERSAL DEL BLOC D'ORIENT

UNITAT 7: LA UNIFICACIÓ DEL ORIENT PRÒXIM PER PART DELS PERSES AQUEMÉNIDES

1. INTRODUCCIÓ

Egipte a pesar de refusar als pobles del mar, per l'esforç va patir una etapa de decadència i recessió. Quan va remetre l'onada migratòria poc podien fer els últims ramnesides per enfortir el seu poder i seu país i junt a la resta de les civilitzacions de l'edat del bronze iniciaren un lent declinar.

En el III període intermig la fragmentació del poder va ser extrema havent 3 invasions extrangeres. Després va tenir lloc el reanixement saita que va ser l'últim moment de independència i de unitat abans de que pasara per les mans de els diferents potències hegemòniques de la zona sent el primer el imperi persa, després el macedònic i finalment el imperi romà.

Les lluites pel poder a Mesopotamia acabaren bruscament per l'entrada dels medos i dels perses que aconseguiren imposar-se militarment i unificar el mon mesopotamic aconseguint anar més enllà i amb major fermesa que l'imperi assíri que va ser el seu predecessor perquè el imperi neobabilònic no va arribar al nivell que va tenir el domini assiri ni del imperi aquèmida que el va destruir.

2. EGIPTE DURANT EL III PERÍODE INTERMEDI

És considera elperíode següent a la destrucció de la III dinastia dlers ramesides, sent una etapa de dominació extrabgera perquè a partir de l'arribada dels pobles del mar i que els reis admetren que els guanyaren el desprestigi del poder faraonic va ser total fins l'extrem els que nomarques arribaren a acords en grups militars veïns anomenats prínceps.

LES DINASTIES LÍBIES I ETÍOPS A L'EGIPTE

LA DINASTIA LÍBIA

Els prínceps libis per la seva actuació i l'inici de les seves relacions pareixen mercenaris instalats a l'Egipte que és van fer en el `poder sense unificar-lo i distribuint-lo segons les zones in els havien anat cridant.

Dominaren entre el 950 i el 929 i foren expulsats pels reis etíops que eren els sudanesos dle regne de Meroe que s'havien aculturitzat que prengueren el relleu dels antiga reis tebans. Fou un poble atrasat política i culturalment i carents de força política, someteren a la vall per una anarquia militar de la que va eixir reunificada pels prínceps etíops.

LA DINASTIA ETÍOP

Els reis etíops reunificaren i el feren funcionar com a l'època del reia però al ser extrangers foren inclosos al període III intermedi perquè no acceptaren la reunificació al condiderar.la com una imposició extrangera. L'únic aspecte curiós dels reis etíops fou la creació de un consell de 12 nomarques i un d'aquestos nomarques egipci és va fer coronar al 663 acabant amb la dinastia etíope i començant amb el renaixement saíta.

Vingueren de Méroe on s'havia desenvolupat una cultura peculiar encara més aculturitzada que la libia com mostra l'abandonament de les divinitats solars i selvàtiques en favor del panteó egipci, fent-se els seus governants per legítims i reunificar el país.

Però a pesar dels intents de limitar el passat, no va ser capaç d'oposar-se a una invasió extrangera ben organitzada i per tercera vegada el poder va canviar de mans, però va ser el canvi més dolorós perquè va ser una dinastia extrangera perquè va canviar els assiris eren totalment aliens i no respectaren les costums locals ni tractaren de reviure les velles glòries.

A partir de la derrota de l'exercit a Senaquerib, Egipte va passar a estar supeditada al poder egipci de forma mé so menys directa començant l'època de les pèrdues de independència i els revoltes on Egipte va passar a ser una província gran dels estats hegemònics més que un estat independent, arribant la situació fins la incorporació del Islam en un lapsus que va ser la dinastia saíta perquè al Egipte ptolomeic el poder estava a mans extrangeres que deixaven a un segon lloc als indígenes seguint sols la versió hel.lenitzada del protocol egipci.

LA DINASTIA SAÍTA I EL FINAL DEL EGIPTE DEL REI

Aquesta és coneix per Herodoto que conta que aconseguiren expulsar als assiris i reunificar el país mantenint-se al poder des del 663 fins al 525. Al parèixer, és basaven al suport de mercenaris líbis i caris que aprofitaren la decadència del país per fer-se forts.

Al 5 reis de la XXVI dinastia seguiren una política interior de unitat i tornaren a les costums antigues. Però els intents de participar com una gran potència a la política exterior del pròxim orient l'únic que dugueren foren problemes nous ja que a pesar de la seva intervenció a campanyes al extranger sent algunes d'elles afortunades sempre foren uan potència vinguda a menys i en decadència que volia conservar una imatge de les passades grandàries però que és diferenciava molt del poder de els gran potències del moment com demostra entre altres el fet de recórrer quasi sempre a mercenaris extrangers per les campanyes.

En política interior, és considera una de les èpoques m´s brilliants perquè va viure una prosperitat econòmica amb abundància d'obres públiques.

Artísticament, és parla del renaixement saíta perquè va ser una època arcaizant a tots els camps menys a les arts plàstiques perquè estava preocupada per la política exterior. Feren expedicions que pel radi d'acció i intervenció no tenen que envidiar a les ramesides per aconseguir els quotes de poder dels seus avantpassats però no va passar perquè s'enfrontaren a una primer a potència resultant Nakeo guanyat front a Babucodonosor a la batalla de Karquemish al 605.

Va ser magnificada per Herodoto i la tradició grega, no va ser prou forta per oposar-se als perses caent baix l'exercit de Cambises que va incorporar Egipte al seu imperi. A pesar dels intents de revolts, les etapes de independència foren breus i passaren a formar part dels imperi persa d'Alexandre Magne al 331.

La etapa va acabar amb la inclusió d'Egipte al primer imperi que va unificar tot l'orient com va ser el imperi persa aquemènida.

Els reis saites tenien un nom comú i no del rei i basaven el seu poder als mercenaris jonics i caris. Fou una tornada al imperi nou però no en política perquè el segle VII a l'Egipte va caure baix el poder assiri sent els saites una potència que és va aliar amb altres per guanyar als assiria, etíops i libis sense arribar a ser mai una primera potència.

Governaren entre el 730 i el 663.

3. EL IMPERI PERSA

foren citats a partir del segle X comm a bons jenets.

Els medos i els perses tenien en comú

  • Una jerarquia aristocràtica

  • La llengua

  • La religió de zoroastre que tenien en com el llibre de l'avesta , un sacerdoci comú dels macs i una obligació de rirus purificadors, normes morals i de proselitisme, sent la primera religió antiga que no és va cenyir a un estat u origen sinó que era una religió que tenia adeptes. Era un element aglutinant perquè a demés tenien un ritus d'enterrament únic. Era una lluita constant entre el be o Ahura-Mazda que era el principal del del be on s'aliaven tots els demés i el mal o Ariman que era el principal deu del mal al que s'aliaven la resta però era un religió dualista no excloent que permetia l'assimilació pel sincretisme. Per la política de conquistes, els perses incorporararen a la seva causa persones i deus a la causa de Ahura-Mazda per això respectaven els cultes i les costums dels veïns sempre que els condideraren assimilables, però acabaven amb ell si el consideraven perniciós. Alguns perses emigraren a l'índia fugint de l'islam enduent-se la religió.

PRECEDENTS DEL IMPERI PERSA

El fràgil equilibri de potències que seguiren a la desaparició del imperi persa és va veure totalment trencat per l'empenta de una pobles que havien ocupat un lloc secundari fins llavors com eren els medos i els perses.

Aquestos eren descendents de uns pobles nòmades d'origen indoeuropeu que s'assentaren paulatinament de forma pacífica a les muntanyes del Zagros i a la meseta del Iran a principis del segon mil.lenni però no hi ha fonts escrites per estudiar aquesta primera època no sent molt abundants les troballes arqueològiques.

A parit del del 900 començaren a aparèixer mencions als medos i als perses als anals assiris. En principi no formaven un front comú sinó que tenien una gran fragmentació del poder perquè als anals egipcis del 835 és citen 27 reis perses. Per aquestes dates Salmanasar III en una de els expedicions cap al Zagros va dir que va lluitar contra els medos que al parèixer foren un poble ramader i tant ells com els perses tendiren a avançar pacíficament cap al sud mentre fundaven assentament.

Durant el segle següent no aribaren a ser un enemic important. Pels assiris és sap que baix el regnat de Sargon II(722-705) els medos lliuraren cavalls pels exercits assiris. Cap al 715 els anals parlen del medo Daiaikku va ser deportat a Síria. Si és poguera mencionar el nom del primer rei medo citat per Herodot estarien davant de la primera menció al rei unificador dels medos, però és una tesi discutible. El que si que és cert és que a partir d'aquestes dates les referències a medos i perses anaren sent cada vegada més abundants als textos assiris, circumstancies que pressuposen un increment paral.lel de la importància política i militar d'aquestos.

IMPERI MEDO

Els medos foren els primers en transformar-se en una potència, fent-se forts els perses una vegada s'imposaren els medos.

En cas de creure a Herodot, a finals del segle VII les medos s'havien unificat baix el poder de Deioces i feien una política exterior d'expansió i conquesta. Aquestos patiren un període de dominació escita però d'ell eixiren convertits en una potència militar gràcies a la reorganització de les tropes segons les armes fetes pel rei Ciaxares. Participaren activament a la destrucció del imperi assiri prenent al 614 Assur i destruïren al 612 junt als caldeus Nínive. L'ascens dels caldeus unida a la política de no intervenció d ela dinastia saíta, afavoriren molt als medos perquè els va fer entrar en la política internacional com els aliats de la principal potència mesopotamica del moment.

Tras la victòria sobre els assiris, els seus esforços és dirigiren cap als veïns orientals i concretament cap al lidis acabant-se la guerra al 585 amb un tractat arbitrat pel rei caldeu Nabónido que va situar la frontera al riu Halis suposant que la victòria no va ser total per cap dels 2 bandols perquè va ser un tractat arbitrat per un rei extranger perquè foren incapaços de medir-se al imperi neobabilonic .

El enfrontament als els lidis va ser el punt culminant del poder dels medos perquè el successor de Ciaxares va ser Astiages que va ser molt dèbil i va caure front a la noblesa persa que va posar com a rei a Ciro el Gran que va fundar el imperi persa aquemènida que va idealitzat per Herodot i Jenofonte.

ORGANITZACIÓ DEL IMPERI

El text d'Herodot ha fer suposar als historiadors actuals que en el cas del imperi medo, va ser u intent d'establir un poder absolut sobre una societat que contava amb una forta aristocràcia militar, mentre que el imperi persa aquemènida fou una monarquai amb grans poders que va respectar a l'aristocràcia perquè d'allí venia el rei.

No és sap si els medos iniciaren el sistema de satrapies propi del imperi persa perquè no hi ha cap referència clara al respecte. En qualsevol si no és va crear baix el domini persa, el van perfeccionar totalment. Hi ha que tenir en compter que els perses feren deposar al rei Astiages i ni eliminar als medos com a arsitacràcia.

Aquestos 2 pobles s'agermanaren i el imperi persa va ser la continuació i l'engrandiment del imperi medo.

ECONOMIA

En principi donaven una gran importància a la ramaderia que era un aspecte econòmic d'acord amb

  • Els seus orígens nomades

  • L'aristocràcia militar

Al fer més amplke el seu domini, prestaren atenció a altres aspectes però hi ha poques referències sobre aquest aspecte. De fet és quasi impossible definir els límits entre l'economia persa posterior i d ela del imperi medo.

Pot dir-se que les activitats que feien els indígenes de les zones conquerides seguiren a les seves mans i sols és vegueren obligats a pagar una tributs a la nova aristocràcia dins de una nova estructura administrativa de to més dispers que centralista.

CULTURA

Al parèixer iniciaren el sincretisme cultural dels perses però sense arribar als èxits dels perses perquè és un fet del que no és coneix molt poc del perses.

A pesar de les referències al luxe que són més un tòpic per als grecs, ha quedat ben poc.

Els aixovars, per als arqueòlegs resulta difícil diferenciar els objectes medos dels fabricats pels casites, passant el mateix a l'arquitectura i l'urbanisme però és sap que prengueren dels seus predecessors la costum de fer edificis importants sobre terraplens artificials, feina que feren els artesans i constructors dels pobles conquerits.

Les ciutats estaven amurallades amb diverses muralles que segons la tradició estaven pintades de colors diferents. Les troballes han demostrat que eren d'adob sobre una base de pddra.

Els edificis i els fortificacions no mostren una tècnica i de una feina tan depurada com la persa.

RELIGIÓ

Ni hi ha mencions clares sobre la religió de Zoroastre per part dels medos abans del regnat de Astiages que segons Herodoto tenia a la seva cort macs que eren sacerdots zoroastrians però aquesta informació pot ser un anacronisme involuntari o que durant el seu regnat és fera forta l'aristocràcia persa sent probable que aquestos sacerdots foren perses perquè els perses foren seguidors d els religió de Zoroastre.

És sap que en principi tenien un panteó que incloïa les antigues divinitats mesopotàmiques, sent una religió politeista que pel sincretisme va adoptar les característiques religioses dels seus veïns.

IMPERI PERSA AQUEMÈNIDA

Un altra peculiaritat a banda de la religió derivada d'ells fou una constant lluita entre el poder polític i el religiós perquè els nasa volien imposar-se als nobles i tant nobles com macs volien guanyar-se la rei per imposar-se a la part contraria sense d'admetre cap altre tipus de sacerdoci que opinara en qüestions polítiques fet que equivalia dir que els sistemes d'adivinació quedaven relegats a l'ús privat i el seu ús públic quedava baix la supervisió pels macs perquè la forma més clara de exercir el poder polític per part dels grups de sacerdots eren els sistemes d'adivinació o càntics.

MONARQUES

CIRO

És va iniciar per la ambició i la expansió de Ciro el Gran que va governar entre el 559 i el 530.

Exercia poder sobre u gran territori, sent el major estat del mediterrani de la seva època perquè anava des de l'Afganistan fins l'Egeu i des de l'Helespont fins l'Egipte. Tenia una extraordinària organització administrativa i unes infrastructures d'obres públiques mols eficaces.

Era una continuació de la tendència històrica dels grans imperis de la zona del creixent fèrtil.

Ciro després de guanyar a Astiages i fer-se en el poder al 550 va fer seva la política expansionista dels primers reis medos i prengueren Sardes que era la capital lidia al 546, sent el principi de la política expansionista continua.

Després de la caiguda lidia, els grecs de l'Àsia Menor foren el següent objectiu i una vegada sufocat un intent de revolta per part dels jonis, caigueren a les mans dels perses.

Després d'unes campanyes a l'orient per consolidar la frontera, Ciro és va dirigir cap a Babilonia que és va lliurar sense quasi resistència al 539 acabant així el imperi caldeu o l'imperi neobabilonic. Una mostra de la importància de la pressa d'aquesta ciutat fou que en vés de convertir-se en una satrapia crearen el títol de rei de babilonia per al príncep hereter Cambises que a partir d'aquesta conquesta va quedar associat al poder de son pare. Va suposar el fi de la captivitat de Babilonia per al jueus que agraïts contribuïren a la bona fama de Ciro com a conqueridor magnànim.

Nous problemes ama els nòmades de la frontera oriental requeriren la presència de Ciro que va caure a la campanya, succeint-lo el seu fill Cambises entre el 530 i el 522.

CAMBISES

Va tractar de seguir la linea de conquestes de son pare incorporant Egipte on va seguir una política molt més dura que al del son pare sens e respectar les costums indígenes fet que li va crear la fama de rei roin, boig i injust. El tracte del textos deu de ser un reflex de la gran pèrdua de poder que va acompanyar fins l'extrem de que el triomf de un cop d'estat va entronitzar al mac Gaumata.

GAUMATA

L'accés de un sacerdot pareix que va dur un intent de debilitar el poder nobiliari i militar, fet no que va agradar al exercit, trobant-se immediatament amb una conjura dels nobles i un fraccionament del estat on va ser reconegut com a rei Dario I.

DARIO I

Va regnar entre el 520 i el 486, dient una estela que va tenir que guanyar al mac i a 8 falsos reixos, fet que dona una idea del debilitament i el fraccionament del poder que seguiren al regnat de Cambises.

Després de sufocar revoltes a diverses satrapies, va iniciar la política de conquestes en principi contra escites i tracis i després contra els grecs.

Les ciutats gregues del Àsia Menor que havien segut conquerides per Ciro per la pèrdua del poder persa buscaren ajuda als grecs europeus per recuperar la independència. Però la seva revolta coneguda com la revolta jonia (500-494) fou un fracàs suposant l'entrada de Atenes al conflicte. Atenes al ser la metròpoli dels jònics, es va veure obligada a ajudar-los al seu intent independentista, patint després una expedició de càstig persa al territori grec continental. Els perses assessorats per un tirà atenenc al exili, desembarcaren a Maraton al 490 esperant prendre fàcilment la ciutat, però la victòria fou atenenca i els ciutadans de Platea s'aliaren amb ells per fer una expedició de càstig als perses.

A Egipte, va haver un altra revolta i Dario va morir al 486 sense poder controlar aquesta satrapia.

JERJES

El seu fill va heretar els problemes a banda de una revolta a Babilonia i Egipte al 485, organitzant una expedició de càstig contra l'Hèlade, però va ser derrotat a Salamina al 480, Platea i Micale al 479, fet que va provocar l'abandonament persa dels estats hel·lènics de la península balcànica.

Va patir una derrotat a la desembocadura del Eurymedonte al 466 però na va poder reiniciar les expedicions de càstig perquè a Egipte va esclatar una nova revolta al 465.

Les revoltes coincidiren en crisi de poder perquè la seva mort va ser assassinat al 465.

ARTAJERJES I

És va fer en el poder després de una sèrie de intrigues.

Va dirigir els seus esforços cap a la política interior i especialment cap a Egipte on hi havia un aspirant a faraó anomenat Inaro que havia sol·licitat l'ajuda d'Atenes, acabant al 454 amb la pressa de Inaro. Al no haver una expedició de càstig, és un signe de debilitat ni contra ells ni contra Atenes perquè en ells és va produir la Pau de Calias al 449 que va suposar tornar la frontera persa al riu Halis.

DARIO II

Després de problemes interns a la cort i de regnats fugaços , el poder va estar a mans de Dario II que el va consolidar orientant la política exterior cap a Grècia de forma diplomàtica fomentant la dissensió entre Atenes i Esparta, ajudant econòmicament i militarment a Esparta durant la guerra del Pelopones.

Interiorment, va tenir una revolta a Egipte al 405 a la que quasi no va prestar atenció per la revolta de Media, empitjorant la situació a la mort del rei perquè va haver una guerra entre els seus 2 fills.

ARTAJERJES II

El guanyador de la guerra entre els 2 germans va tenir que enfrontar-se a revoltes de tota mena, morint després de sufocar la última revolta de satrapes ja en 80 anys al 538.

ARTAJERJES III

Va tardar 15 anys en restablir la integritat territorial del imperi.

Va ser assassinat del l'eunuc Bagoas.

BAGOAS

L'eunuc va nomenar a 2 reis, acabant Dario III amb ell.

DARIO III

En un principi pareix que anava a ser un rei fort, però a partir del desembarcament de els tropes d'Alexandre Magne a l'Àsia Menor, la situació va canviar perquè va ser el últim rei aquemènida al ser derrotat per ell 2 vegades.

Va ser assassinat i traicionat per un satrapa amb el que va acabar el imperi persa aquemènida a la batalla de Gaugamela al 331.

A partir del 331 Alexandre és va proclamar rei de reis i continuador del imperi persa i de la seva política, iniciant l'hel·lenisme a la seva mort.

ORGANITZACIÓ DEL IMPERI

En conjunt és obra de Dario I per establir el sistema administratiu entre el 518 i el 514.

Tenien un sistema de govern centralitzat amb un rei autòcrata i una noblesa poderosa

EL REI

Els reis tenien un poder absolut basat a la lleialtat de l'aristocràcia i per això va començar el rei a ser com un cap militar sent el jutge sense apel.lació per rebre el poder de ahura-mazda, tenien dret de vida i mort sobre els súbdits totes les terres i bens del regne li pertanyien al menys en teoria com a propietat privada però les cedia generosament als súbdita a canvi de una tributs periòdics.

Ciro el Gran va crear el imperi persa entre el 559 i el 530 i va desaparèixer davant d'Alexandre Magne que va conquerir el imperi entre el 333 i el 323.

El rei no era la encarnació de cap deu a pesar del seu poder absolut, obligant-lo a reconèixer el poder dels sacerdots com a independent, havent lluites entre els 2 bàndols per controlar el poder polític.

El rei persa tenia dret propi que tenien els nòmades a les conquestes pròpies i per això quan Ciro va morir com tot el territori era seu, li va donar als seus fills el usufructe vitalici.

Tenien un estat des de l'Afganistan fins l'Egeu en un sistema d'administració que servia per controlar l'actual Iraq. El resultat fou que el poder del gran rei és basava al exercit, la pressió fiscal i la necessitat de expansió constant que el dur cada vegada a campanyes més llunyanes i per tant a la derrota per la incomunicació.

TINENÇA DE TERRES

totes les terres i bens del regne li pertanyien al menys en teoria com a propietat privada però les cedia generosament als súbdita a canvi de una tributs periòdics. Però en la pràctica junt a les terres senyorials sobre els que el rei tenia una control purament nominal, sent les senyories una mostra del poder de l'aristocràcia militar i de la importància del exercit perquè hi havia concessions reials de terres com a premi pel correcte compliment de els obligacions militars.

L'explotació de les senyories és feia per camperols lliures i per serva. Era freqüent l'absentisme i el control reial és limitava a reclamar els tributs sense intervenir als conflictes entre llauradors i administradors de finques que era freqüents.

A Parsua que era la zona més poblada la propietat lliure però al conjunt del imperi era minoritària. Segons Herodot aquesta regió era la única que no tenia que pagar impostos.

EL SISTEMA DE CONTROL DEL IMPERI

Dario I va reestructurar el sistema de control reial dels medos basat a les satrapies que eren unitats de control polític, administratiu, econòmic i militar a càrrec del satrapa que era un delegat del rei com una emancipació del poder reial davant dels súbdits que s'encarregava de

  • Cobrar els tributs

  • Defensa i control militar de la satrapia

  • Administració de la justícia

  • Totes les necessitats del govern local

Dario va reorganitzar al imperi en satrapies que eren 20 segons Herodot però els inscripcions en citen 23 o 25 perquè cada nou territori passava com una satrapia més que quedava teoricament en una situació de igualtat jurídica tenint que pagar una tributs de forma proporcional a la riquesa del territori.

Va fer una unificació de pesos i mesures a tot l'imperi, creant una moneda reial anomenat el dàrico d'or que tenia la funció de facilitar més que crear una economia monetaria.

No tenien una capitalitat única perquè la seva cort era itinerant justificant-se pels motius climàtics havent capitals de hivern i de estiu, però també ra per la necessitat de contro reial de tot el territori sent precisa periodicament la presència del rei i la seva cort a totes les regions. És va veure afavorit per la curiosa manca de tradició d ela capitalitat entre els iranians que és remunta a l'època nòmada, unida a la que la propaganda imperial incloia la tolerància i la universalitat com els bases del imperi. Açò permetia que és manifestara la propaganda de la magnanimitat reial mantenint-se el prestigi de els capitals dels antics imperis que quedaren englobades baix el domini persa com va passar amb

  • Susa

  • Babilonia

  • Ecbatana

  • Pasargada

  • Persepolis

Les diferents capitals s'alternaven creant una imagen unida entre els diverses territoris sotmesos i de la universalitat de cada una d'aquestes regions.

Va nàixer la burocràcia i una xarxa d'espionatge paral.leles a tot aquest sistema, havent una doble organització.

Existia una cancelleria reial amb un idoma administratiu que era l'arameu i un extraordinari sistema de comunicacions que és servia de un excel.lent xarxa de carreteres. Dario va crear un sistema de correus per un sistema de canvi de cavalls i missatgers que podien recòrrer grans distàncies en poc temps el que permetia en fàcil control administratiu centralitzat.

L'EXERCIT

La xarxa d'espionatge no era la màxima força cohercitiva perquè era l'exercit que era una amalgama de tropes regulars de totes les províncies a banda de mercencaris.

L'exercit reflexava una ideal divisió administrativa on els tropes s'adscrivien a uan satrapia i no és traslladaven amb freqüència fent-ho sols en cas de urgència.

El rei tenia tropes d'èlit entre els que destacaven els inmortals i altres cossos regulars i de mercenaris que l'acompanyaven als seus desplaçaments i a les expedicions de càstig o conquesta.

CONFIANÇA I DESCONFIANÇA

La batalla decisiva pels perses fou la pressa de Babilonia per Ciro al 539 perquè s'apropiaren de tot el imperi neobabilonic i de total sistema de tributs i amb aquesta base mantingueren un sistema de expansió sostinguda on crearen una curiosa dicotomia estatal perquè

  • És basava a una absoluta confiança del rei als satrapes que eren els governadors provincials de unes unitats autònomes anomenades satrapies que corresponen en extensió, població i llengua als antics estats lliures conquerits. Els satrapes eren els representats del gran rei a tots els efectes i tenien plena llibertat d'acció perquè era considerada com una emancipació del seu poder

  • Desconfiança manifestada poder la presència de una polícia secreta que informava pagada pel propi estat per la quantitat de delacions que feien però també els pagaven els ciutadans

Els perses presumien de la llibertat total dels súbdits però realment organitzaven revoltes o s'aliaven contra els enemics dels perses con quan els egipcis sapieren de que els grecs havien guanyat als perses demanaren ajuda a Atenes sense saber la seva llengua ni on estava la seva ciutat.

EL FINAL DEL IMPERI

Quan s'enfrontaren als grecs al Egeu s'enfrontaren a la concepció pendular del temps ja que epr a d'ells la història era d'armonia marcada per un cop i un contracop en una solució sense enfronatments entre l'orient i l'occident. A pesar de la victoria persa a la península balcànica, per a d'ells quedava pendent el contracop que consistiria en conquerir de nou les ciutats gregues de l'Àsia Menor i cremar Persepolia com els perses cremaren Atenes. Ho idealitzaren primer Agesilao i Isocrates però el primer en intentar-ho fou Filipo i el va fer Alexandre Magne que a pesar de guanyar als perses al 331 a Gaugamela na va parar fins que al 333 va organitzar un imperi que tenia com a capital Alexandria.

ESTRUCTURA SOCIAL

Esencialment era una societat molt jerarquitzada on és pot distingir entre una primera divisió entre lliures i esclaus i una segon molt més pormenoritzada entre les diverses jerarquíes dels homes lliures entre les que és trobaven les diverses gradacions de la noblesa, però sense diferències destacades als els sistemes socials que els precediren a la zona.

Els grups dirigents integrats per medos i perses mostraren una mestissatge des de molt prompte entre elles i amb les antigues nobleses locals fins el punt que s'incorporaren les antigues aristocràcies locals a les noves administracions perses fent feines de govern i establint enllaços matrimonials amb la nova noblesa queés ve veure refrendada per l'antigüitat de els aristocràcies indígenes. És pot parlar de nobled¡sa cortesana i terratinent segona on exerciren la seva influència.

Als primers temps del imperi existia un grup sacerdotal molt influent que després del cop de Gaumata va passar a ser considerat com un enemic perillos a batre i controlar per l'estat.

Existien petits grups de propietaris i un nutrit grup de funcionaris creats pel complexe aparell administratiu de l'estat. No era un grup homogeni sinó que tenia un agran varietat de condicions que depenien de l'activitat laboral que exercien.

Els que no tenien llibertat, les seves condicions jurídiques i econòmiques presentaven varietat vinculada a l'activitat la boral.

ECONOMIA

El imperi s'imposava com una superestructura sobre un terreny molt poc homogeni, sent molt diverses les activitat econòmiques dels súbdits sempre englobades dins de una societat agrícola i ramadera característica del mon antic.

Donaven una particulat import+ancia a la ramaderia orientada cap alús bèl.lic i als transports però sense ser un monopoli estatal perquè és limitaven a fomentar-la i a cobrar tributs an caps de ramat.

Els pagaments en espècies, evidencien el poc arraigament de l'economia monetària a amples zones del imperi, però on existia estava molt desenvolupada amb sistemes de crèdits, prèstecs i banca privada sobretot a Mesopotamia on els temples que eren antics centres administratius exerciren en aquestos moments com entitats de crèdit.

El comerç és va veure afavorit per la millora de els comunicacions i la unitat de pesos i mesures perquè Dario va cuidar i millorar la xarxa viària mesopotàmica i va restaurar el canal de Nekao que unia Egipte amb el mar roig.a pesar de que la funció de la millora de la xarxa viària fora millorar el control polític i militar, també va beneficiar als comerciants.

Hi havia una explotació organitzada dels recursos forestals i miners baix el contro, estatal sent aquestos bens del monopoli estatal explotats segurament epr esclaus.

RELIGIÓ

Professaven la religió de Zoroastre, conservada encara per els comunitats de parsis a l'India que emigraren allí fugint de l'Islam.

És un panteó en un deu del ba anomenat Ahura-Mazda en lluita amb el deu del mal anomanat ariman. Segons l'avesta que e´s el seu llibre sagrat està prohibit el culte públic als poders de la natura o a altres representacions de divinitats. Hi havia un grup sacerdotal anomenats macs que interpretaven el text sagrat i s'encarregaven del ritus que incloïa sacrificis, màntica amb una moral, un dogma i unes exigències que no s'havien vist a les religions politeístes.

Sobre el seu fundador, quasi no és sap res. Les referències més antigues que és tenen són les gatha del yasna , un dels llibres de l'Avesta que realment diu molt poc perquè no aclareix el seu origen ni l'època on va viure. Sobre l'origen hi ha tota mena d'opinions des que seria medo, per altres persa i altres situen el seu origen a Bactria.

Sobre la cronologia les possibles conjetures abarquen diversos segles

  • Per una va viure al segle X perquè la societat de l'Avesta és d'aquest segle i a qui esta dirigit és a una societat primitiva i guerrera basada a la ramaderia a que al parèixer estava circunscrita a grups disperses de l'oasi amb una agricultura incipient i encara sense vida urbana. Però aquset marc ñes molt diferent al mon del imperi aquemènida que estava molt urbanitzat amb la burocràcia, les satratpies i la complexa estructura administrativa

  • Per altres, l'època va ser molt més tardana i la situen al segle VI sent quasi contemporani de Dario I qui va consolidar el seu poder a finals d'eixe segle al 520 després de sotmetre al mac Gaumata

El problema de la disparitat de criteris al voltant de Zoroastre no esta sols a la imprecisió sobre la seva figura sinó que ademés transmetia aquesta mateixa incertidumbre sobre la seva reforma. De fet és plantaja que si va ser contemporani de Dario I els avantpassats del rei no podien ser seguidors d'aquesta religió.

Actualment s'admet una evolució cronològica de la religió irniana que reflexa la seva història política. Aquesta divisió és fa en 3 fases

  • Politeista pròpia dels nòmades iranians datada des de dades molt matineres del II mil.lenni

  • Entre el segle X al VI quan els iranians s'assentaren a la meseta i desembocaren a la reforma de Zoraoastre que va adaptar la religió preexistent transformant-la en un dualisme protagonitzat per la lluita entre el be i el mal

  • Intet de sincretisme que va suposar en certa mesura la tornada al politeisme antic que és va produia a final del segle VI. Aquest sincretisme és due sobre a raons polítiques

L'aplicació de la reforma religiosa de Zoroastre la va fer Dario I i és una de els bases del sistema imperial més destacades de la seva propaganda.

Després del gracés de Cambises que va ser el més piadós dels reis perses, el seu succesor per un cop d'estat la ser el mac Gaumata que va accentuar la política de tolerància religiosa iniciada per Ciro i Dario I al adaptar interesos imperials , va fomentar la reforma perquè és tornara a la religió naturalista.

Aquesta amalgama religiosa coneguda per Herodoto però no parla del reformador i presenta va forma patent al parlar del fi de Cambisee les dimensions a les que havien arribat els macs així com la desconfiança sistemàtica respecte d'ells que van mostrar el poder reial posterior.

Dins de la linea de tolerància reliogiosa ha hauria que incloure la tradició que atribueix a Ciro la iniciativa econòmica als jueus per reconstruir el temple de Jerusalem, que després va ser negada per Cambises i completada per Dario I. Entre els successors de Dario II és veuen inclòs casos de incorporació de deus extrangers perquè per a d'ell Ahura-Mazda no era un deu únic sinó el més gran dels deus.

CULTURA

La cultura persa ja a època aquemenida va ser el resultat per l'adopció de aspectes culturals dels seus veïns guanyats per part d'aquest poble de aristòcrates militars que realitzaren una amlagama cultural i artística al servei de postulats polítics i religiosos, reflexant aquesta situació la llebgua i el tipus d'escriptura que és troben perquè

  • La llengua oficial era l'arameu

  • Usaven l'ecriptura cuneIforme per alguns documents oficials per ser la grafia més coneguda i de major prestigi a la zona

  • Entre la població s'extenia el pehlevi que era d'escriptura semítica

No crearen una escriptura pròpia sinó que adoptaren els anteriors ja que de fet escrivien en una llengua indoeuropea, el parsi amb caràcters aràbigs.

Així, aquest pobles de ramaders i soldats va adoptar i adaptar els aspectes culturals que admirava sent el model preferit el de Babilònia.

Del contacte amb els grecs és troben referències a artesans i artistes grecs que treballaven pels perses però adoptant els seus propis critèris i formes al gust oriental. De fet quan els perses entraren en contacte amb l'art grec no havien arribat al esplendor de l'època clàssica i sense dubte resultaven molt més fascinants cultural i artísticament als ulls dels perses que els babilònics i els egipcis.

Arquitectònicament, prengueren

  • Les plataformes artificials dels seus predecessors mesopotàmics així com el rajol decoratiu.

  • Dels assiris els, bous amb ales que apareixen als capitells a pesar de el canvi d'aspecte del animal desapareixent les característiques peculiars dels assiris

  • És diferencíen els palaus del seus antecessors perquè adaptaren un protocol propi incloent grans sales amb sostre sustentades per columnes on és trobava el tro reial

  • Les obres arquitectòniques estaven decorades amb rajols decoratius i baixrelleus amb una temàtica molt diferent a la assíria perquè abunden les escenes amb súbdits que lliuren tributs i tresors al gran rei i no és troba abundància d'escenes ce casera com passava amb els assiris

On més brilla la capacitat artística és a l'artesania. L'orfebreria i el tractament dels objectes mobles fascinaren als ghrecs i de fet no hi ha cap descrpció del luxe persa que no faja referència a la forma, l'aspecte i el colorit d'aquestos objectes, així com als materials preciosos usats, extrems que han confirmat les troballes arqueològiques.

A la literatura, per l'atzar de la selecció les referències giren fonamentalment al voltant de la literatura religiosa que és l'Avesta que és el seu llibre sagrat conservat pels parsis de l'Índia.




Descargar
Enviado por:Irimi
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar