HISTÒRIA SOCIAL LITERÀRIA I LINGÜÍSTICA

RESENYA

Valls Tuson, Jesús. (2001): “Una imatge no val més que mil paraules”.Barcelona: Empúries

Jesús Tuson Valls (València, 1939) és Catedràtic de la Facultat de Filologia i professor de Lingüística a la Universitat de Barcelona. Entre altres llibres, ha publicat Lingüística: una introducción al estudio del lenguaje (1984), El luxe del llenguatge (1986), Mal de llengües (1988), L'escriptura (1996), ¿Com és que ens entenem? (1999), Una imatge no val més que mil paraules (2001) i Patrimoni Natural (2004).

A l´era de la modernitat i dels avantatges tecnològics, malgrat que pot parèixer paradògic, la comunicació és reduïda i de mala qualitat.

Si pogueren triar entre una imatge i un paràgraf o una frase, segurament la gent preferiria l´impacte visual, allò més curt. Però Tuson ens parla de la necessitat de les paraules, la descripció detallada dels sentiments, una riquesa lingüística inimaginable si la comparen amb tan sols una imatge. La brevetat del temps i la vida tan agitada pareixen tindre la culpa...

Malgrat la lluita de les imatges per damunt de les paraules, assegura que l´ escriptura no està en perill d´ extinció, d´altra banda, també assegura que podrien viure sense ella, ja ho em fet fa un grapat d´anys, senzillament serien més simples i sobretot més avorrits.

Molta gent empra com excusa: “Allò d´escriure és per als poetes”, però l'autor pensa que escriure és un dret i una satisfacció que pot tindre qualsevol, nosaltres ens proposen les nostres pròpies metes, per això tothom pot escriure.

Respecte a la parla que podem trobar al carrer a la nostra vida quotidiana, Tusón explica que el llenguatge és molt flexible i s´adatpa a les necessitats de cada època o de cada circumstància. Per aquest motiu, els jóvens no parlen malament, tan sols utilitzen el lèxic pertinent al seu ambient. Tanmateix els periodistes, busquen arribar a un públic majoritari, per conseqüent poden transgredir ( en certa mesura) les regles gramaticals, lèxiques o semàntiques del llenguatge, cal evolucionar, el llenguatge ho fa constantment.

Si el parlar pot diferenciar a jóvens i adults, es pot imaginar com una llengua pot diferenciar un poble d´un altre, per això, l´autor defensa la cultura i llengua pròpia dels pobles, front a la globalització d´un llenguatge comú.

Al llibre trobem “mites” lingüístics, l´autor vol desemmascarar les afirmacions no tan reals sobre la llengua i el seu aprenentatge.

Ens parla de la igualtat de les llengües, totes tenen una estructura gramatical i serveixen per comunicar-se i fer de l´home un ser social.

És normal que una persona pense que la seua llengua és més fàcil d´aprendre que altra, però aquesta afirmació no és correcta, totes les persones quan volem aprendre una llengua comencen des del principi, amb els mateixos avantatges i inconvenients.

Altre “mite” esmentat al llibre, és la necessitat imperant que té la gent d´aprende anglès.Tuson parla de l´obligació de cuidar la nostra llengua, d´aprendre-la correctament, de mantenir-la i perpetuar- la al llarg del temps, perquè ens identifica com a cultura i poble.

Darrera d´aquesta afirmació també podem valorar, segons l´autor, “la igualtat de totes les llengües davant unes d´altres”. Totes les llegües són capaces d´expressar els sentiments, les necessitats de l´ ànima com també les del cervell.

Però, a banda d´aquesta igualtat mantinguda per Tuson, cal insistir en l´ajuda que aquestes llengües minoritàries han de tindre, per part de les administracions públiques, govern, conscienciació de la ciutadania, etc,.

De manera que l´afirmació; “la llengua materna sempre ens hi ha d´acompanyar”, no és del tot veritat, Tuson explica que primerament existeix la necessitat de comunicar-se, damunt de la importància de la llengua de la teua infantesa, has d´adaptar-te a totes les circumstàncies (per treball, immigració, ..).

Així doncs, al llarg tot el llibre, Tuson, mitjançant, un llenguatge senzill i uns exemples molt gràfics, ens parla de la necessitat de la diversitat lingüística dels pobles, com defensa de la seua pròpia identitat històrica i cultural. També de l´arma de doble tall que suposa la globalització, com viatjar i aprendre idiomes pot ser fabulós, però, quina part de la nostra vida podem fer servir en viatjar?. Per altra banda, està la dedicació a la teua llengua que utilitzes diàriament per treballar, estudiar, divertir-te, etc.

Les llengües minoritàries estan en desavantatge, normalment suposen un conflicte lingüístic, on la normalització lingüista i l´esforç conscient d´intervenció social, pareixen les solucions més efectives.

Finalment, el poder de les imatges, en la meua opinió, no pot substituir mai al plaer d´escriure, de comunicar-se amb l´escriptura, que és molt més rica i dinàmica, a més, alimenta molt més l´esperit i ens fa reflexionar.

La llegua dels pobles, de les persones, malgrat els avantatges informàtics i tecnològics que fan que “la vida siga més fàcil” (jo diria més simple), cal preservar-la, és un fet ineludible de la nostra espècie, no podem prescindir d´ella.

Per fer una valoració personal, he de dir que el llibre ha obert moltes interrogacions personals respecte a la importància que la llengua del nostre territori té a la nostra societat i més concretament a la meua vida, com mestra i com ciutadana de valència. Es llig molt fàcilment i és molt recomanable.