Capítol 1: Educació i diàleg

Les nostres institucions sempre han intentat millorar els resultats acadèmics dels joves però han deixat una mica de banda altres aspectes de la seva formació.

Referent a aquest tema destaquen dos autors, Postman amb l'obra “ El fin de la Educación” i Morín amb “La mente bien ordenada”. Ambdós es preocupen de com ensenyar a viure als joves i coincideixen en el fet que els problemes educatius giren al voltant de l'ensenyament.

A la nostra societat es considera als professors com a qualificats per ensenyar tot i que en realitat dits professionals es troben amb molts problemes i molt complexes generats a les aules. Els pares no ajuden ja que tenen tants problemes que es dediquen a ressaltar únicament els errors del sistema educatiu sense tenir en comte els canvis socials existents.

Així, els docents han tendit cap a una ensenyança tecnològica que fins aleshores no ha obtingut bons resultats. La solució al problema doncs, seria que a les aules indisciplinades es tracti no només d'instruir sinó d'humanitzar als alumnes. Sense una formació humana que permeti un desenvolupament normal d'ensenyança a les escoles i l'interès pel coneixement, no pot haver instrucció possible.

Probablement mai ha costat tant com ara generar condicions òptimes que facilitin l'aprenentatge. Per motius vinculats amb la família i la societat, el silenci a les aules és més aviat escàs i l'atenció no es produeix d'una manera espontània. A més, la motivació és també molt escassa. Per a millorar la qualitat de l'educació s'hauria de començar per considerar que tots els factors socials influeixen i l'escola no hauria de centrar-se només en la funció instructiva.

La rapidesa amb la que es modifiquen les creences, valors i formes de vida a la nostra societat ha intensificat molt l'empitjorament de l'educació. Encara que diversos estaments facin referència a la preocupació que els provoca fets com el fracàs escolar, a molts ciutadans els preocupa les deficiències que diuen observar a l'escola i que provoquen certes actituds.

No sembla que coneixements com física, literatura o biologia vagin a millorar la imatge de les escoles doncs. L'època de escolarització s'hauria de considerar com un espai on es promocioni el desenvolupament personal.

Tan Postman com Morín proposen algunes finalitats per a la educació, entre elles destaca la necessitat de les escoles per promoure una nova relació del ésser humà amb sí mateix, la Naturalesa i els que l'envolten. D'aquests pensaments se'n pot extreure el que es denominaria una formació per al diàleg, per que en realitat, la major part dels conflictes i decepcions que experimentem els éssers humans procedeixen de la nostra incapacitat de dialogar.

L'educació no pretén només que els joves obtinguin uns coneixements per a futures activitats professionals, sinó que constitueix una gran quantitat de valors que s'han de transmetre, idees, concepcions, cosmovisions...

Durant milenis les diferents formes de situar-nos al món van ser assimilades sense que quasi se'n prengués consciència, educar i viure venien a ser el mateix. Només es necessitava el model humà de convivència que passés de generació en generació. Als nostres fills, contràriament, se'ls ofereix una visió peculiar del món, d'una humanitat desvinculada de la Naturalesa. I els models humans de convivència quasi ja han desaparegut, així, allò que s'ensenya tan a l'escola com a la família s'allunya molt de la realitat.

Aquesta desvinculació és la part més negativa de l'ensenyament dintre d'una societat anomenada de canvi accelerat. L'educació hauria de concedir als joves la capacitat de coneixes a sí mateixos i desenvolupar-se així plenament com a humans. A l'escola, la majoria dels coneixements que s'imparteixen no s'assenten a l'experiència personal i així els alumnes acaben per no saber quina aplicació tenen els sabers a la vida.

En un sentit pedagògic resulten essencials tan el domini d'uns continguts acadèmics com les capacitats d'observació, l'habilitat per a negociar... unes qualitats que s'aprenen però son molt difícils d'ensenyar. Així, l'autor Van manen diu que la competència pedagògica es manifesta en la teorització on el pare o educador converteixen en discurs reflexiu el significat de les situacions pedagògiques. Aquest tacte l'aconseguirem donant sentit a allò que s'ensenya.

Aquesta formació que necessàriament haurien de tenir les escoles ens portarà al descobriment de que per ajudar a un altre ésser no hi ha d'haver cap diferència entre el que s'ensenya i el que s'és.

Molts representants de la Pedagogia mostren el seu desig de que les ciències humanes arribin a ser com les ciències clàssiques, aspiren a poder establir relacions causals entre fenòmens observables o predir comportaments. Suposen d'aquesta manera que les actuacions dels alumnes siguin previsibles, però això s'oposa a la naturalesa de qualsevol ésser viu.

Les respostes d'un organisme depenen de les interaccions que efectua amb el medi tot i que no son determinades per aquest. Així, els canvis de comportament que s'experimenten en l'entorn educatiu depenen en gran part de la història personal de cada subjecte.

Aquesta imposició de previsibilitat no pren en consideració l'autonomia cognoscitiva de les persones. Aquesta tendència a simplificar la complexitat dels assumptes educatius humans comporta conseqüències negatives, ja que en molts casos en comptes de solucionar el problema s'empitjora o se'n generen de nous.

Les administracions actuals no plantegen massa be les solucions a fets com el fracàs escolar, posant en aquest cas exàmens intimidatoris o reorganitzant els crèdits de les diferents assignatures. A més, molts problemes que es produeixen a les escoles tenen el seu origen en la idea de productivitat.

La educació per tant, necessita ser considerada més enllà de les ciències clàssiques. Un mateix comportament pot ser adequat en alguns aspectes i desafortunat en altres i d'aquesta manera no podem crear un criteri de veritat o objectivitat perquè sempre estem implicats en allò que valorem.

Educar és l'intent de transformació d'una realitat autònoma que no pot canviar-se per la voluntat de terceres persones. Els docents tenen més por als individus que consideren caòtics que als que son desendreçats per que esperen que aquests últims es puguin reordenar. Els caòtics en canvi es consideren quasi de conducta incorregible.

Tant la experiència cínica com la investigació confirmen la idea de que un petit canvi pot provocar altres, i per tant, portar a posteriors millores. A l'educació és manifesta per exemple, que el que no aconsegueixen reflexions o determinades accions, s'aconsegueix amb unes simples paraules. Tot i això, tampoc es pot negar que existeix una certa regularitat en el comportament.

El que la teoria del caos vol dir doncs, és que el món construït per cada subjecte a partir d'unes o altres influències està obert en tot moment a canvis no determinables.

Existeix una certa inestabilitat en les relacions educatives. L'educació actual hauria de centrar-se en capacitar a cada persona per a que creï la seva pròpia xarxa.

La complexitat de les relacions humanes requereix condicions com l'autoconeixement, la comprensió, etc., que no estan contemplades a les disciplines curriculars i no sempre son tingudes en compte per l'educació.

La capacitat de les persones per tenir èxit a la vida laboral inclou l'aprenentatge de coneixements i habilitats que també son necessaris a la vida diària. Enfrontar-se a coses noves o desconegudes sempre s'intenta evitar ja que suposa nous reptes, es necessita el desig de fer-ho.

D'aquesta manera, l'educació te un doble paper; per una banda mostrar-nos les possibilitats que tenim per modificar en part els nostres comportaments i emocions i per una altra, impulsar aquest desig per orientar les nostres vides sense problemes

El diàleg no deixa de ser un intent de promoure la profunditat i el sentit de les relacions humanes, i serà mot important la posició que adoptin tant les famílies com les escoles respecte a les idees de veritat, objectivitat i necessitat. Aquests conceptes varien segons les persones, els temps, els llocs i les cultures.

Al intentar contribuir pedagògicament a que els nens i joves puguin solucionar els seus problemes, l'educador adopta en molts casos el paper de psicoterapeuta. A les escoles són típics comportaments associats a l'expressió de dos tipus de dificultats: les relacionades amb el procés d'ensenyament i aprenentatge de les diferents assignatures i les interaccions entre alumnes i professors. I la solució d'aquests conflictes dependrà de la capacitat de dialogar.

Els obstacles de l'aprenentatge són considerables però el docent compte amb la predisposició de l'alumne a acceptar els seus criteris. La superació del segon tipus de dificultats requereix que el docent utilitzi el seu tacte pedagògic. Del que es tracta és de veure com l'alumne experimenta amb les seves dificultats i quina és la millor solució per tranquil·litzar-lo.

Ajuden molt en aquest cas les bones relacions entre pares y tutors ja que només així es pot veure quina relació manté l'alumne amb la família i com afecta això a les aules on els professors tenen el paper d'obstaculitzar l'autonomia dels seus alumnes.. Això provoca doncs que l'alumne no consideri a l'educador neutral.

El mestre és un representant de la societat al que se li confia el treball de contribuir a desenvolupar coneixements, actituds i valors democràtics.

Conversar amb la intenció de donar voltes a algun assumpte ha estat i és una de les activitats preferides dels éssers humans. Les arrels d'aquest comportament es troben als nostres orígens on aquestes reunions al voltant del foc servien per regular els comportaments de les tribus. Aprendre a dialogar en aquelles societats no sol·licitava més valors educatius que els de participar de la vida en grup. Es podia parlar doncs d'un cos comunitari no separat de la Naturalesa i la cultura.

Les societats postmodernes han experimentat un canvi molt ràpid. S'ha dit en moltes ocasions que les actuals societats de la informació no han facilitat la comunicació entre les persones, i és a través de la comunicació que les persones creen els vincles emocionals.

La comunicació queda afectada en el moment que apareix l'absència de l'altre, és així fins el punt que moltes vegades ens sorprenem a nosaltres mateixos parlant amb el nostre alter ego. L'ésser humà no pot concebre's aïllat.

La nostra comunicació no depèn només de factors relacionats amb la informació verbal o escrita intercanviada. Com deia Bohm, per a que les persones arribin a cooperar han de ser capaces d'anar més enllà de la transmissió de dades d'una persona a altres i crear quelcom en comú. Només prenen una certa distància respecte als nostres propis pensaments i emocions podrem accedir a interpretar els dels demés.

Una condició prèvia per a que es pugui donar un diàleg és que les persones puguin creixes i desenvolupar-se. Allò que ens va separar dels animals va ser la sociabilitat i així, l'amor és el fonament del que és social, i el diàleg sorgeix d'una manera natural. Hem arribat al que som gràcies al que Maturana denomina “Biologia de l'amor”.

Els sentiments són educables. El comprendre la relació entre pensaments i emocions i no acceptar l'opinió dels demés és el que facilita el diàleg. Així tindria molta importància una educació que ens facilités desenvolupar les actituds i coneixements que faciliten el diàleg.

Capítol 2 : Llenguatge i comunicació

L'ésser humà utilitza senyals lingüístiques com a mitjà de comunicació, és la única espècie que empra paraules coordinades amb accions i comparteix tot tipus de vivències, coneixements i desigs.

Molts antropòlegs consideren que la parla va ser un dels factors més decisius que va influenciar en el desplegament lingüístic de l'Homo Sapiens. El desenvolupament del llenguatge verbal va permetre una major llibertat per actuar i una deriva del significat de les paraules.

Cada llengua sorgida representa una manera diferent d'interpretar la vida i les relacions. Seria comú en totes les llengües que guarden una certa relació amb la forma de conceptualitzar l'experiència. Només podem dialogar amb qui compartim els mateixos paradigmes, mites i representacions.

Cada persona te la seva forma personal de concebre les coses, per tant, no s'ha de donar per descomptat que les paraules tenen per a dos individus el mateix sentit.

La adquisició del llenguatge verbal ha estat associada a unes capacitats d'aprenentatge vinculades amb la filogènia, l'herència comú a tots els éssers humans. S'ha de tenir en comte a més, que la comunicació no espera a la parla. Els nadons arriben al món amb unes capacitats de significació que els permet comunicar-se amb els seus congèneres.

Les primeres formes d'intervenció educativa tenen influència sobre tot a través de les expressions corporals, lligades de manera clara a intencions d'acció. Aquesta conducta dels adults resulta decisiva pel propi desenvolupament de la parla.

El llenguatge del cos no deixa d'acompanyar mai a la paraula i amés la reforça. Es podria considerar d'aquesta manera que el poder de la paraula resideix en la forma de pronunciar-la. Disposem doncs de dos tipus de llenguatge, un de verbal o digital i un altre de no verbal o analògic.

La virtut de la paraula pot convertir-se en un gran problema tenint en compte el que es vulgui transmetre, poden aparèixer nombrosos conflictes i malentesos. La Pedagogia comença quan el professor intenta entendre si se l'ha entès.

La vertadera realitat no és aquella que percebem amb els sentits i descrivim a través del llenguatge. L'escenari on es desenvolupa la nostra vida no pot ser representat amb independència de les determinacions que imposen les nostres estructures corporals. La successió d'imatges és el resultat d'un procés creatiu en el que participen tan l'individu com els objectes que capten els seus sentits.

El món que constitueix cada individu és el que fa possible la successió de canvis que aquest posa en contacte amb un determinat medi físic i socio-cultural.

El constructivisme no pretén posar en manifest la impossibilitat de conèixer de manera objectiva el coneixement. La distinció entre l'és i l'és per a mi ofereix una permanent possibilitat de diàleg i si no fos així no seria possible arribar a últims coneixements sobre cap realitat. El diàleg no te fi.

Estem situats doncs en una objectivitat relativa. Quan s'arriba a descobrir la possibilitat de conèixer o actuar el que l'ésser humà fa és descriure l'efecte de novetat que allò ha causat a la seva consciència. L'educació per a l'autonomia i la obertura del diàleg hauria de ser motiu suficient per negar la possibilitat d'una comunicació comprensiva. Com destaca la teoria evolutiva del coneixement resulta innegable que ningú es pugui

establir com a observador extern capaç d'establir la objectivitat de dit coneixement.

L'ésser humà posseeix la condició de habitar, ser, en un cos que el llança del món del significats dependents de la seva sensorialitat, al dels proporcionats per el llenguatge i la cultura. L'historia de tot ésser humà es basa en la comunicació d'aquells que la fan participa d'uns a altres relats.

Cada cos humà dóna a llum, així a la seva corresponent ment sense que això signifiqui engendrar una altra entitat. Per tot això, es necessita que aquests cossos puguin conviure amb altres ments humanes igualment corporeitzades.

El propi llenguatge es considera el resultat de l'entramat d'accions que es redueixen en la vida quotidiana. Amb això, també les expressions corporals adquireixen un protagonisme en el desenvolupament i comprensió de la parla.

La vida va sorgir a partir de l'espontània aparició d'uns espais delimitats per membranes que van fer fronteres entre lo adquirit per elles i el medi exterior. Els organismes constitueixen uns universos delimitats autogenerats, capaços de transmetre les seves característiques essencials, i de evolucionar cap a formes més complexes, més ordenades.

Els éssers vius són entitats estructuralment obertes, encara que estiguin tancades des de un punt de vista organitzatiu, és a dir, al parlar de canvi, d'evolució, d'aprenentatge, sempre ens referim a variacions estructurals autoregularitzades que es produeixen en resposta a certes influencies internes o del entorn, en les quals els organismes es mostren sensibles. Per tant, són sistemes complexos autònoms, en les quals les seves modificacions, només poden ser induïdes, activades, però no ordenades per influencies exteriors a si mateixos.

Des de una perspectiva pedagògica, el desenvolupament de les persones és considerat com el resultant d'un sistema de relacions que reflecteixen l'equilibri que ha de seguir entre oferiments i demandes, obertures i restriccions, ajudes i exigències.

Sense retroalimentació, sense la possibilitat dels afectes induïts en el receptor ponguin arribar al emissor, no existeix comunicació ni tampoc l'opció a desenvolupar un comportament intencional.

Aquesta idea de retroalimentació va resultar essencial per interpretar la dinàmica dels sistemes complexos, els mecanismes reguladors dels éssers vius, i el comportament dels éssers humans. Instrument conceptual per saber com es produeixen molts dels conflictes que sorgeixen en les relacions interpersonals i socials, així com els criteris d'actuació que s'haurien de seguir per intentar lliurar-se d'ells.

L'existència de bucles de realimentació compensatòria que s'oposen al canvi unidireccional indefinit permet dir que els sistemes organitzats, amés, de comportar-se com si tendissin a respectar certs valors que els són constitutius i que admeten ser sobrepassats.

En la primera cibernètica va permetre interpretar les activitats reguladores que es produeixen en els sistemes oberts, va ser necessari esperar a la segona, i a les aportacions realitzades per altres disciplines, per entendre els processos de canvi i evolució, així com per saber el paper que correspon assignar als subjectes en la descripció d'una realitat, que inevitablement els inclou.

L'activitat educativa, és a dir, l'intent de que les noves generacions adquireixin coneixements i maneres de viure a la comunitat en la que pertanyen, es fonamenta l'adquisició d'aprenentatges de diferent naturalesa, que involucren diferents capacitats de les persones.

En la primera cibernètica es concebia el cervell humà com una màquina dotada de principis lògics anàloga a les computadores, es considerava la cognició el resultat d'un procés seqüencial de manipulació de símbols.

En la segona cibernètica, el concepte autoorganització té força en el escenari teòric sobre els sistemes complexos i consagra el nou paradigma constructiviste de la cognició. El cervell deixa de ser considerat com un simple manipulador d'informacions i passa ha ser contemplat com un òrgan capaç d'autogenerar una dinàmica de canvis en les seves rets neurals.

Tant en la primera com en la segona cibernètica consideren que les variacions que es produeixen en el comportament de les persones es dóna en l'aprenentatge que pot ser dependent de les accions portades a terme.