4-.LES INSTITUCIONS DE LA UNIÓ EUROPEA

Com les responsabilitats de la UE han anat augmentant, les institucions han crescut i són més nombroses.

Les tres més importants són el Parlament Europeu, el Consell de la UE i la Comisió Europea.

• EL PARLAMENT EUROPEU

Escollit per Sufragi Universal Directe; format per 626 diputats per un periode de 5 anys ( Alemanya es la que aporta més diputats, 99) i per un president. Representa a 370 milions de ciutadans de la Unió i els seus objectius bàsics són aprovar lleis, controlar el poder executiu i tenir el poder del pressupost.

Les seves responsabilitats han augmentat i els seu poders s'han fet més forts per l'Acta Única ( 1987) i per Tractat de la UE ( 1992).

-Poder Legislatiu:

En el Tractat de Roma ( 1957) es concedia només una funció de consulta, permetent a la Comissió proposar i al Consell decidir la legislació. Posteriors tractats han ampliat la influència del Parlament, avui dia, aquest i el Consell es reparteixen el poder de decisió en moltes àrees.

“El procediment de consulta” precisa d´un dictamen del Parlament abans que el Consell pugui adoptar una proposta legislativa realitzada per la Comissió.

“El procediment de cooperació” permet al Parlament millorar la legislació proposada per mitjà d'esmenes. Concedeix als diputats una àmplia oportunitat de revisar i esmenar la proposta de la Comissió. Això s'aplica en el Fons Europeu de Desenvolupament Regional, la investigació, el medi ambient, les relacions exteriors i la cooperació i el desenvolupament exterior.

“El procediment de codecisió” reparteix equitativament el poder per a les decisions entre el Parlament i el Consell. Un comité de conciliació constituit pels mateixos membres del Parlament i del Consell intenta arribar a un compromís sobre un text que més tard podran aprobar. Si no hi ha acord el Parlament pot rebutjar la proposta. Això s'aplica en aspectes com la llibertat de moviments, la protecció del consumidor, l'educació, la cultura, la salut i les reds transeuropeas.

“El dictamen conforme del Parlament” es requereix per acords internacionals de gran importància com l'adhesió de nous Estats membres.

-Poders presupostaris:

El Parlament Europeu aprova cada any el presupost de la Unió. El

procediment presupostari permet al Parlament proposar modificacions i

esmenes a les propostes inicials de la Comissió. El president del Parla-

ment es el que signa l'adopció del presupost.

El control de les despeses és treball permanent de la Comissió Parlamentària de Control Presupostari. El Parlament realitza una avaluació anual de la gestió del presupost.

-Parlament-Comissió:

El Parlament nomena cada cinc anys al President i als membres de la Comissió. Realitza un examen del nombrosos informes que la Comissió està obligada a presentar. Els seus diputats poden fer preguntes a la Comissió i interrogar als comissaris en els “Precs” i Preguntes durant les sesions plenàries i les reunions de les comisions parlamentàries. En casos extrems, el Parlament pot presentar una moció de censura contra la Comissió i obligar-la a dimitir.

-Parlament-Consell:

El president del Consell l'informa dels resultats de cada Consell Europeu i de l'evolució de la política exterior i de seguretat. Al començament de cada reunió del Consell Europeu, el president del Parlament presenta les principals posicions de la seva institució sobre els temes a debatre.

-Organització:

Totes les corrents polítiques principals dels continents estan representades en el Parlament.Organitzat en l'actualitat en nou grups polítics.

La direcció general de les activitats del Parlament es responsabilitat de la “Taula”, formada pel President i 14 vice-presidents. Els seus diputats s'escullen per períodes de dos anys i mig.

Els presidents dels grups polítics participen amb el President del Parlament en la “conferència de presidents”, que s'encarrega de l'organització del treball del Parlament.

La major part del treball del Parlament es realitza a les 20 comissions parlamentàries, que recullen totes les àrees de les activitats de la Unió.

Les reunions tenen lloc si són sessions plenàries a Estrasburg i si són reunions de les comissions parlamentàries i sesions extraordinàries a Brusel·les.

• EL CONSELL DE LA UE (Consell de Ministres)

Està format per ministres dels 15 Estats membres.

Al si del Consell, els Estats membres legislen per la Unió, estableixen els seus objectius polítics i coordinen les seves polítiques nacionals.

És una organització tant supranacional com intergubernamental. Es celebren periòdicament reunions del Consell sobre més de 25 temes com els Consell d'Asumptes Generals, Economia i Hisenda, Agricultura …

-Presidència:

Des de juliol de 1995 cambia cada sis mesos( de gener a juny i de juliol a desembre ) entre els Estats membres seguint aquest ordre: Espanya, Itàlia , Irlanda, Països Baixos, Luxemburg, Regne Unit, Àustria, Alemanya, Finlàndia, Portugal, França, Suècia, Bèlgica, Dinamarca, Grècia.

El paper de la Presidència té una importància creixent.La Presidència deu:

-organitzar i presidir totes les reunions;

-elaborar compromisos acceptables i trobar solucions pràctiques als problemes exposos davant el Consell.

-buscar la coherència i la continuitat en les desicions a pendre.

-Presa de desicions:

El tractat de la UE basà les activitats de la Unió en tres “pilars” i establí que les desicions fonamentals es deuen prendre per majoria qualificada o per unanimitat.

-“El primer pilar” comprèn una gran gamma de polítiques comunitàries (agricultura, transport, medi ambient, energia, investigació i desenvolupament) portades a terme amb un procediment de presa de desicions que comença amb una proposta de la Comissió.

-“segon pilar”(política exterior i seguretat comuna)

-“tercer pilar” (cooperació en àmbits de justícia i d'asumptes d'interior), el Consell pren les desicions i promou les iniciatives. En la majoria de casos la unanimitat és la norma per als dos pilars.

-El Consell Europeu:

Des de 1974, els caps d'Estat o de govern i el President de la Comissió es reuneixen (mínim dos cops a l'any) en un Consell Europeu. S'invita al President del Parlament per presentar les posicions de la seva institució.

En aquestes reunions s'estableixen les prioritats, s'exerceix la direcció política i es resolen temes que no ha resolt el Consell de Ministres.

-Organització:

Cada Estat membre té una delegació nacional a Brusel·les. Aquestes delegacions són dirigides per representanst permanents (normalment diplomàtics). El seu comité, el Coreper, prepara les sesions ministerials. El Coreper es reuneix dos cops per setmana i la seva feina consisteix en garantitzar que només els assumptes més difícils siguin tractats a escala ministerial.

El Coreper rep informes de molts grups de treball d'experts nacionals que realitzen exàmens detallats de les propostes de la Comissió.

La secretaria general facilita la infrastructura administrativa del Consell Europeu. Constitueix un element de continuitat en els seus procediments i té la custòdia dels actes i arxius del Consell. El secretari general es nomenat pel Consell per unanimitat.

Les reunions del Consell de la UE tenen lloc a Brusel·les i Luxemburg.

• LA COMISSIÓ EUROPEA

El paper i les responsabilitats de la Comissió la situen en el cor del procés polític de la UE.

La UE funciona fonamentalment gràcies als 20 membres (dos de França, Alemanya, Itàlia, Espanya i el Regne Unit i un per cada Estat membre restant; el període de mandat és de 5 anys) i 15000 funcionaris que constitueixen la plantilla que treballa al servei de la Comissió. El Consell i el Parlament necesiten la proposta de la Comissió abans d'adoptar la legislació, la Comissió aplica les “lleis” de la UE, controla l'aplicació de la legislació del mercat únic, gestiona i desenvolupa les polítiques agrícoles, i coordina programes d'investigació i desenvolupament tecnològic, vitals per al futur d'Europa.

Els 20 membres de la Comissió són responsables del liderat polític i direcció, aporten experiència, al haver estat membres dels parlaments dels seus països o del Parlament Europeu i haver dirigit departaments ministerials.

Estan obligats a actuar només en interés de la UE. Aquesta imparcialitat fa a la Comissió un negociador honest i eficaç.

Els caps d'Estat, reunits en el Consell Europeu i amb la prèvia consulta del Parlament, escullen el President. Els altres membres de la Comissió són nomenats pels Governs membres d'acord amb el nou president.

La Comissió es reuneix un cop per setmana per organitzar els seus assumptes que poden ser: adoptar propostes, acabar informes polítics i debatir l'evolució de les seves polítiques prioritàries.

-Responsabilitat democràtica:

La legitimitat democràtica de la Comissió s'ha anat enfortint degut a que el Parlament examina amb gran minuciositat i determinació la candidatura del President i els comissaris. La Comissió ha de ser aprabada pel Parlament abans de la presa de possessió dels seus membres. Ha de dimitir colectivament per un vot de censura parlamentari (fet que ha passat per primera vegada fa poc).

-Organització:

És la més gran institució de la UE. La plantilla total és modesta tenint en compte les seves responsabilitats i els fet que una cinquena part del personal treballa en els serveis de traducció i interpretació.

La Comissió es divideix en 24 direccions generals (DG). Cadascuna està encapçalada per un director general que depèn d'un comissari en el que recau la responsabilitat política i d'actuació de la DG.

-El treball de la Comissió

La Comissió no és una institució amb poder absolut. Les seves propostes, accions i desicions són comprobades, examinades i jutjades per totes les altres institucions. No pren les principals desicions sobre les polítiques i prioritats de la Unió, això ho fa el Consell i el Parlament.

La Comissió té tres funcions :

-presentar les propostes de legislació;

-Vetllar per les aplicacions dels Tractats;

-gestionar i executar les polítiques de la UE i les relacions comercials internacionals.

El procés legislatiu comença amb una proposta de la Comissió. Al fer les seves propostes té tres objectius:

-Defensar els interessos europeus : una proposta legislativa reflecteix el judici de la Comissió sobre el que és el millor pels ciutadan de la UE.

-Consulta: és essencial per a la preparació d'una proposta. La Comissió escolta els governs, la indústria , els sindicats, els grups d'interés especial i tècnics experts abans de finalitzar el seu projecte.

-La subsidiarietat: és aplicada per la Comissió de manera que garanteix que la UE actua només quan el resultat serà més efectiu que si delegués a l'acció individual dels Estats membres.

-Guardià dels Tractats:

La Comissió ha d'asegurar-se que els Estats membres apliquen correctament la legislació de la Unió. Si no ho fan s'enfrontaran a l'acció de la Comissió i al Tribunal de Justícia.

Les seves responsabilitats executives són molt amples.

• ALTRES INSTITUCIONS

-El Tribunal de Justícia:

El Dret Comunitari ha estat concebut, interpretat i aplicat com a norma uniforme per les administracions i els òrgans juridiccionals de tots els Estats membres. Les seves sentències han fet del Dret Comunitari una realitat per a tots els ciutadans europeus i han tingut repercucions importants en l'àmbit constitucional i econòmic.

-El tribunal de Comptes:

És el representant dels contribuients, encarregat de comprobar que la UE inverteix els seus diners seguint les normes pressupostàries i pels objectius els quals està destinat. Els informes del Tribunal són una font d'informació per la gestió de les finances de la UE i un element de pressió sobre les institucions i els responsables administratius per a gestionar-les correctament.

-El Banc Europeu d'Inversions:

És la institució financera que concedeix préstecs a llarg termini per facilitar la realització d'inversions de capital pel desenvolupament econòmic equilibrat i l'integració de la Unió.

El BEI és una font de financiació flexible i eficient amb un gran volum de préstec anual que la situa capdavantera de les institucions financeres internacionals.

-El Comité Econòmic i Social:

Té una funció consultiva davant la Comissió, el Consell i el Parlament. Els membres del Comité ( Empresaris, Treballadors i Activitats Diverses ) fan dictàmens sobre projectes legislatius i temes importants per la societat. Representen els diferents sectors de la societat.

-El Comité de les Regions:

És l'òrgan més jove de la UE i el seu naixement reflecteix el desig dels Estats no només de respectar les identitats regionals i locals sinó també de fer-les participar en el desenvolupament i execució de les polítiques de la UE. Per primera vegada en la història de la UE, hi ha l'obligació legal de consultar els representants de les i autoritats locals i regionals en asssumptes que l'afecten directament.

-El Defensor del Poble Europeu:

Tot ciutadà d'un Estat membre és ciutadà nacional i europeu. Com a ciutadà europeu té uns drets i un d'ells és el de recórrer al Defensor del Poble Europeu en el cas que fos víctima d'un acte de dolenta administració de la part de les institucions o bé dels òrgans comunitaris.

El Defensor del Poble té amples facultats d'investigació, les institucions i òrgans comunitaris tenen l'obligació de donarl-li els documents i proves que exigeixi. Podrà també accedir a informació de les administracions nacionals. Actua com a mitjancer entre els ciutadans i l'administració comunitària. Pot dirigir recomanacions a les institucions de la UE i portar el cas al Parlament Europeu per a que aquest tregui conclusions polítiques de l'actitud de l'administració.

-Banc Central Europeu:

Té la funció de fixar els tipus d'interés i de calcular la paritat de les monedes nacionals respecte a l'euro.

1-.PRECEDENTS

Al llarg de la història molts homes han sigut europeistes ( europeisme: corrent ideològic que propugna la unificació del continent europeu ).

Entre aquests destaquen :

Jean Monnet

Estadista i financer francés (Cognac, 1888-1979). Després de la IGM participà en la recuperació econòmica de França que volia reconstruir el país gràcies al augment de la producció.

Durant el 1952-55 fou president de la CECA ( Comunitat Europea del Carbó i Acer ), proposant una única autoritat que supervisessi el seu desenvolupament.

Robert Schuman

Polític francés. Nascut a Luxemburg al 1885 i mort al 1963. Proposà un pla , “pla Schuman”, que tenia com objectiu la producció de carbó i d'acer de França i la RFA (i dels països interesats) sota el control d'una organització supranacional. Fou aquest pla l'origen de la CECA.

Aristide Briand

Polític francés. Nacut a Nantes (1862-1932). En 1921 representà a França com a primer ministre recomanant una postura de postguerra conciliadora amb Alemanya. Durant el 1926-32, amb el càrrec de ministre d'Asumptes Exteriors ideà un Tractat destinat a renunciar a la guerra per solucionar els conflictes. Obtingué el Premi Nobel de la Pau.

José Ortega i Gasset

Filòsof i assagiste espanyol, nascut a Madrid (1883-1955). Els seus articles, conferències i assajos tractaren de temes filosòfics i polítics on destaca la seva obra pòstuma “Meditaciones sobre Europa”.

Jaques Delors

Polític francés i president de la Comissió Europea (1985-94). Nascut a París el 1925.

Al 1981 el president francés el nomenà ministre d'economia i finances. El 1986 fou escollit membre del Parlament Europeu de la Comunitat Europea.

Al 1987 impulsà la idea de que només existís un comerç únic a Europa, renovant els controls fronterers i altres obstacles dins del comerç.

El 1989 proporcionà un pla detallat per la Unió Monetària Europea que fou aprobat al Tractat de Mastricht(1992).

John Major

Polític britànic. Nascut a Londres al 1943. Fou primer ministre d'Asumptes Exteriors i líder del Partit Conservador.

Va substituir a Margaret Tacher.

Jean-Jaques Rousseau

Filòsof, teòric polític i social, músic i botànic francés (1712-78), fou un important escriptor de la il·lustració.

Es mostrà contrari a l'absolutisme europeu.

2-.TRACTATS

TRACTAT DE ROMA

Firmat el 25 de març de 1957, però entrà en vigència l'1 de gener de 1958. Afavorí a la Unió Econòmica dels Països Europeus Occidentals que signaren ( França, Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Itàlia, RFA, Regne Unit, Dinamarca, Irlanda, Grècia, Espanya i Portugal ).

Els objectius originals del Tractat de Roma foren :

• la supresió de barreres entre els països membres ;

• l'establiment d'unes tarifes duaneres i d'una política comercial comunes;

• l'abolició entre els Estats dels obstacles per la lliure circulació de persones, serveis i capitals;

• la coordinació de les polítiques agrícoles , econòmiques i de transport; la superació dels desequilibris a les seves balances de pagaments;

• La creació d'un fons social a fi d'augmentar les possibilitats d'ocupació dels treballadors i afavorí el seu nivell de vida;

• la creació d'un banc europeu per facilitar l'expansió econòmica de la comunitat.

Com a resulat de les disposicions del Tractat de Roma per aconseguir la unió econòmica es decidí implantar (1967) un impost comú (IVA).

ACTA ÚNICA

Introduïda al 1985 i aprobada pels 12 membres en el 87. Va fer importants canvis en l'estructura de la CEE entre les que destaca la introducció del sistema de majoria qualificada que ajudà a la creació del mercat únic europeu. Aquest Acta introduí també altres canvis importants : aconseguir personalitat jurídica, unificar normatives fiscals, sanitàries i del medi ambient; s'establí el Tribunal de Primera Instància; cada Estat membre decidí alinear la seva política econòmica i monetària amb la dels altres Estats membres utilitzant l'SME.

TRACTAT DE MAASTRICHT

Aprobat el 1991 per el Consell Europeu però es signà definitivament el 7 de febrer de 1992 als Països Baixos.

Aquest Tractat establí una política exterior i una altre monetària comunes i donà accés a la creació d'un banc central al 1999. En conclusió, reflexà la intenció d'ampliar la Unió Econòmica i Monetària i de iniciar unes polítiques comunes de defensa, de ciudadania i de protecció del medi ambient.

El Tractat de Maastricht és una modificació del Tractat de Roma.

6-.SISTEMA MONETARI

El Consell Europeu de Brusel·les del 5 de desembre de 1978 tenia aquests objectius : estabilitzar els tipus de canvi, reduir la inflació i preparar la unificació monetària europea.

A arrel d'aquest Consell es creà el Sistema Monetari Europeu (SME) que començà a funcionar el 13 de març de 1979. El SME pretenia estabilitzar el tipus de canvi i aturar la inflació, limitant el marge de fluctuació. S'introduí una unitat de compte europea comuna (ECU).L'ECU afectà a totes les monedes de la CE amb un pes segons l'importància econòmica de cada país. Quan una moneda arribava al límit del marge de la fluctuació ( 2,25 %), els bancs centrals afectats devien d'intervenir venent la moneda més forta i comprant la més dèbil. El SME també exigeix als governs la prevenció d'arribar al límit de la fluctuació adoptant polítiques econòmiques apropiades.

-Evolució del SME:

Tots els Estat membres de la Counitat, a excepció del Regne Unit, entraren en el mecanisme de canvi amb la creació del SME el 1979. Grècia, que entrà a la Comunitat el 1981, no s'adherí al mecanisme de canvi. Espanya i Portugal, que entraren al 1986, no participaren inmediatament però ho feren, Espanya el 1989, i Portugal el 1992.

El 1987, els ministres de Finances adoptaren mesures per reforçar el SME:

-una millor coordinació de les intervencions preventives per no arribar al límit de marge de la fluctuació;

-mantenir l'estabilitat dels tipus de canvi;

-un procediment més flexible per al reajust de les paritats.

El 1992, els mercats de canvi europeus es van veure afectats per una forta crisi per les dificultats de ratificació del Tractat de Maastricht a Dinamarca i França que perturvaren considerablement el SME. La libra esterlina i la lira abandonaren el mecanisme de canvi i algunes monedes devaluaren com la peseta i l'escut. Finalment, el 1993els ministres de Finances treieren les conclusions de la crisi i augmentaren els marfges de fluctuació a 15%.

Els últims anys s'han carateritzat pel retorn a la normalitat. El 1996, totes les monedes participants (integrades les que havien abandonat el mecanisme de canvi) havien tornat al marge de fluctuació inicial ( 2,25%).

-Naixement de l'euro:

En el Consell celebrat a Brusel·les els tres primers dies de maig de 1998 , la UEM rebé l'impuls definitiu per posar en marxa l'euro, per això es considera com a data del naixement de l'euro. Quedaren identificats els once països dels quals l'euro es convertí en la moneda única l'1 de gener de 1999. Regne Unit, Dinamarca i Suècia decidiren autoescloirse, mentres que Grècia no va poder cumplir els criteris (tasses de dèficit, deute públic, inflació i tipus d'interés)per poder accedir a l'euro.

Quedà també fixat el tipus de conversió respecte de les monedes nacionals.

L'euro ja es utilitzat per minoristes, consumidors, empreses de tot tipus i Administracions públiques mitjançant xecs, transferències bancàries, i tarjetes de crèdit i de pagament, però les monedes i els bitllets no veuran la llum fins l'1 de gener del 2002.