Robert Koch (1843-1910)

Científic alemany guardonat amb el premi Nobel de bacteriòlogia mèdica moderna, va aïllar bactèries patogenes, inclosa la de la tuberculosis i va descobrir els vectors animals de transmissió d'una sèrie de malalties importants.

Nascut a Klausthal-Zellerfld l'11 de desembre de 1843, Koch es va incorporar a la universitat de Gotinga el 1862 on va estudiar botànica, física i matemàtiques i va iniciar carrera mèdica, que ocuparia tota la seva vida. Després de breus estances a l'hospital general d'Hamburg i en una institució per nens discapacitats psíquics, va començar a exercir la medicina privada. Les seves activitats professionals no li van impedir desenvolupar altres interessos com la arqueologia, la antropologia, les malalties ocupacionals, com l'enverinament per plom, i el emergent camp de la bacteriologia.

Al 1870 va demostrar que el carbunc infecciós (àntrax) només es desenvolupava en els ratolins quan el material injectat a la seva sang contenia bastons o espores viables del Bacilllus anthracis.

Al 1880, després de finalitzar un treball bacteriològic sobre infeccions en les ferides, va ser nomenat conseller del Govern en el Departament Imperial de la Salut a Berlín, on, a partir de llavors, va portar a càrrec les seves investigacions.

El 1881 va donar a conèixer els seus estudis sobre la tuberculosis, i l'any següent va enunciar que havia aïllat el bacil responsable de la malaltia.

El 1883, va dedicar-se a estudiar el còlera.

El 1891 va ser nomenat el director de l'Institut de Malalties Infeccioses de Berlín, creat per la investigació mèdica especialitzada.

El 1904 es va jubilar.

El 1905 va rebre el premi Nobel de Fisiologia i Medicina.

El 27 de Maig de 1910 en el balneari alemany de Baden-Baden.

Història de la tuberculosis

Des d'Hipòcrates fins a Laennec, és a dir, durant vint-i-tres segles les investigacions que es van fer sobre la tuberculosis van ser molt contradictòries.

Els metges clàssics i els de l'edat mitjana només repetien el que ja havien fet els seus mestres i van descriure i tuberculosis i altres malalties pulmonars i la van anomenar “tisis”, perquè el que feien era matar a poc a poc, consumint els malalts.

“Tisis” prové del grec Phthisis que vol dit “consumició”: també examinaven cadàvers de malalts i les lesions variaven molt, sobretot les dels pulmons i per això es parlava de tisis com una ulceració pulmonar.

Més tard, als segle XVI, Jacques Dubois, que va viure entre el 1478 i el 1555, va anomenar les lesions dels tísics tubercles (aquest terme va servir més tard per donar nom a la malaltia ).

Durant els segles XVII i XVIII els metges es veien impotents davant la malaltia i van observar les diferents formes de tisi i moltes vegades les van considerar com a malalties diferents. L'escocès Baillie (1761-1823), el Francés Portal (1742-1832), Plater, Morton, i Vetter van descriure els tubercles més a fons i van veure que es trobaven a totes les vísceres i que la seva textura tova recordava a la del formatge.

Al segle XVIII un conjunt d'afeccions que atacaven de manera idèntica a diferents òrgans i que provocaven diferents símptomes segons l'òrgan afectats van ser anomenats diatesi. Aquest no va ser el nom amb el que van batejar la tuberculosis, concretament diatesis caseosa ( per la seva semblança amb el formatge).

A principis del segle XIX (des de Laennec fins a Koch) la revolució industrial, el creixement de les ciutats i les males condicions de vida de la gent van afavorir al desenvolupament d'aquesta suposada diatesis caseosa i que va ser letal ja que matava i tan ho feia de manera lenta com de manera ràpida (tisis galopant) i atacava moltes vegades a tots els membres de la mateixa família.

Va ser Laennec, juntament amb Bayle, que van donar el primer pas per aclarir la veritat. I fent diferents investigacions van separar la tisis pulmonar d'altres malalties pulmonars que sovint es confonien amb la tisis (gangrena pulmonar, l'enfisema pulmonar, el càncer de pulmó i la dilatació dels bronquis) i va descriure dos tipus de lesions pulmonars: les lesions aïllades que agafaven l'aspecte de granulacions o tubercles i les infiltracions que feien que en els pulmons es formessin cavernes i a partir d'aquí va ser quan el nom diàtesi caseosa ja no va resultar apropiat ja que qualsevol que fos l'òrgan atacat es tractava d'una mateixa malaltia i que Laennec va anomenar TISI TUBERCULOSA.

Origen

Durant el segle XIX es van enfrontar dues teories per saber l'origen de la tuberculosis: uns la consideraven hereditària i els altres (sobretot metges italians) la consideraven contagiosa i que es transmetia d'home a home.

Jean-Antoine Villernin (1827-1892) va demostrar la transmisibilitat de la tuberculosis i va ser ell el qui li va posar el nom de tisis caseosa.

L'any 1865 els seus experiments van ser presentats a l'Acadèmia de Medicina Francesa. Aquests experiments consistien en injectar productes tuberculosos sota la pell de l'orella de conills joves, la qual cosa feia que unes quantes setmanes després morissin de tuberculosi generalitzada. Els treballs de Villernin van continuar fins el 1868 data en la que va publicar una obra de síntesi sobre el conjunt de totes les observacions. Ell va haver de combatre amb la idea preconcebuda que tenien de que la tuberculosis s'heretava i especialment amb un metge Francés anomenat Pideux. Però les conclusions de Villernin són les que s'admeten avui dia:

Es tracta d'una malaltia que es desenvolupa preferentment entre individus aglomerats en petits grups i d'una manera relativament íntima (la família, un taller, un cuartel) i que no ataca als individus aïllat i dispersos i que és desconeguda en certs pobles que no tenien civilització urbana. Després d'això només faltava trobar l'agent patògen causant de la tuberculosis.

I va ser Robert Koch, l'any 1882. Després de molts intents va aconseguir veure el bacil de la tuberculosis ( mycobacterium tuberculosis) present en els esputs d'individus atacats per la malaltia. Va trobar moltes dificultats ja que el bacil tenia molt poca permeabilitat als productes colorants i es barrejava amb gèrmens que es coloraven més fàcilment. I ho va aconseguir posant, durant 24 hores, la matèria tuberculosa (estesa sobre una làmina de vidre) en contacte amb una solució potàsica la blau de metilè.

Després aquest mètode va se perfeccionat pel seu alumne Ehrlich que va fer actuar en fred, sobre la matèria tuberculosa, aigua d'anilina o aigua fenicada, i li va afegir un colorant (fucsina), això va fer que els bacils apareguessin colorats de vermell lilós. Actualment s'utilitza el licor colorant de Ziehl (aigua fenicada + fucsina bàsica calenta).

Però després del descobriment del bacil no va ser fins l'any 1943 que Waksman (metge nord-americà) va descobrir l'estreptomicina amb la qual va obtenir el Nobel el 1952.

Durant tot aquest temps la tuberculosi va causar estralls. I els metges ja no sabien com fer-ho. Primer aïllaven els malalts n hospitals especialitats i sense voler-ho, el que feien era constituir veritables “ghettos” patològics, apart de que aquesta solució no era sempre la millor de vegades si barrejaven sòrdides consideracions comercials.

Mentre, s'anaven aconseguint diferents avenços orientats en la detecció precoç de la malaltia, com la tuberculina (reconeguda l'any 1890 per Koch) i l'any 1912 els francesos Calmette i Guérin, que van començar a practicar la vacunació en bòvids, utilitzant un germen tuberculós que havia perdut poder patològic: el bacil de Calmette i Guérin (BCG).

les primeres vacunacions humanes van tenir lloc l'any 1921. i l'any 1946 es va començar el tractament amb antibiòtics.

Tuberculosis

Malaltia infecciosa aguda o crònica produïda per el bacil Mycobacterium tuberculosis, que pot afectar a qualsevol teixit del organisme però que se sol localitzar en els pulmons. El nom de tuberculosis deriva de la formació d'unes estructures cel·lulars característiques denominades tuberculomes, on els bacils queden tancat. La malaltia no sol aparèixer en animals en el seu habitat natural però si pot afectar al remat vacu, porcí o avícola.

Bacil de la tuberculosis

Nom científic: Mycobacterium tuberculosis

Forma: bastonet de 1,4 a 5  de longitud i de 0,2 a 0,3  d'amplada.

Característiques: granulacions brillants, càpsula lípidica molt resistent que fa molt dificil veure-li la resistència als antibiòtics habituals, acido-resistent i alcohol-resistent.

Tipus de tuberculosis

-Tuberculosis Òssia: afecta a les articulacions invertebrals, i s'anomena mal de Pott. També afecta a al cadera (coxalgia) i als genolls. Per aquest tipus de tuberculosis s'ha d'intervenir al pacient quirúrgicament per evita rl'evolució de la malaltia fins a produir una anquilosi.

-Tuberculosis Meninge: provoca una meningitis limfocitària, i és de pronòstic greu si no es tracta a temps.

-Tuberculosis renal: afecta a l'urèter i a l'aparell genital masculí.

-Tuberculosis genital: afecta a l'epidídim, en l'home i les trompes en la dona. Provoca l'esterilitat i l'embaràs extrauterí.

-Tuberculosis intestinal, cutànea (lupus tuberculós i ganglional): poc freqüents.

Història de la tuberculosis

Des d'Hipòcrites fins a Laennec, és a dir, durant vint-i-tres segles les investigacions que es van fer sobre la tuberculosis van ser molt contradictòries.

Els metges clàssics i els de l'edat mitjana només repetien el que ja havien fet els seus mestres i van descriure i tuberculosis i altres malalties pulmonars i la van anomenar “tisis”, perquè el que feien era matar a poc a poc, consumint els malalts.

“Tisis” prové del grec Phthisis que vol dit “consumició”: també examinaven cadàvers de malalts i les lesions variaven molt, sobretot les dels pulmons i per això es parlava de tisis com una ulceració pulmonar.

Més tard, als segle XVI, Jacques Dubois, que va viure entre el 1478 i el 1555, va anomenar les lesions dels tísics tubercles (aquest terme va servir més tard per donar nom a la malaltia ).

Durant els segles XVII i XVIII els metges es veien impotents davant la malaltia i van observar les diferents formes de tisi i moltes vegades les van considerar com a malalties diferents. L'escocès Baillie (1761-1823), el Francés Portal (1742-1832), Plater, Morton, i Vetter van descriure els tubercles més a fons i van veure que es trobaven a totes les vísceres i que la seva textura tova recordava a la del formatge.

Al segle XVIII un conjunt d'afeccions que atacaven de manera idèntica a diferents òrgans i que provocaven diferents símptomes segons l'òrgan afectats van ser anomenats diatesi. Aquest no va ser el nom amb el que van batejar la tuberculosis, concretament diatesis caseosa ( per la seva semblança amb el formatge).

A principis del segle XIX (des de Laennec fins a Koch) la revolució industrial, el creixement de les ciutats i les males condicions de vida de la gent van afavorir al desenvolupament d'aquesta suposada diatesis caseosa i que va ser letal ja que matava i tan ho feia de manera lenta com de manera ràpida (tisis galopant) i atacava moltes vegades a tots els membres de la mateixa família.

Va ser Laennec, juntament amb Bayle, que van donar el primer pas per aclarir la veritat. I fent diferents investigacions van separar la tisis pulmonar d'altres malalties pulmonars que sovint es confonien amb la tisis (gangrena pulmonar, l'enfisema pulmonar, el càncer de pulmó i la dilatació dels bronquis) i va descriure dos tipus de lesions pulmonars: les lesions aïllades que agafaven l'aspecte de granulacions o tubercles i les infiltracions que feien que en els pulmons es formessin cavernes i a partir d'aquí va ser quan el nom diàtesi caseosa ja no va resultar apropiat ja que qualsevol que fos l'òrgan atacat es tractava d'una mateixa malaltia i que Laennec va anomenar TISI TUBERCULOSA.

Origen

Durant el segle XIX es van enfrontar dues teories per saber l'origen de la tuberculosis: uns la consideraven hereditària i els altres (sobretot metges italians) la consideraven contagiosa i que es transmetia d'home a home.

Jean-Antoine Villernin (1827-1892) va demostrar la transmisibilitat de la tuberculosis i va ser ell el qui li va posar el nom de tisis caseosa.

L'any 1865 els seus experiments van ser presentats a l'Acadèmia de Medicina Francesa. Aquests experiments consistien en injectar productes tuberculosos sota la pell de l'orella de conills joves, la qual cosa feia que unes quantes setmanes després morissin de tuberculosi generalitzada. Els treballs de Villernin van continuar fins el 1868 data en la que va publicar una obra de síntesi sobre el conjunt de totes les observacions. Ell va haver de combatre amb la idea preconcebuda que tenien de que la tuberculosis s'heretava i especialment amb un metge Francés anomenat Pideux. Però les conclusions de Villernin són les que s'admeten avui dia:

Es tracta d'una malaltia que es desenvolupa preferentment entre individus aglomerats en petits grups i d'una manera relativament íntima (la família, un taller, un cuartel) i que no ataca als individus aïllat i dispersos i que és desconeguda en certs pobles que no tenien civilització urbana. Després d'això només faltava trobar l'agent patògen causant de la tuberculosis.

I va ser Robert Koch, l'any 1882. Després de molts intents va aconseguir veure el bacil de la tuberculosis ( mycobacterium tuberculosis) present en els esputs d'individus atacats per la malaltia. Va trobar moltes dificultats ja que el bacil tenia molt poca permeabilitat als productes colorants i es barrejava amb gèrmens que es coloraven més fàcilment. I ho va aconseguir posant, durant 24 hores, la matèria tuberculosa (estesa sobre una làmina de vidre) en contacte amb una solució potàsica la blau de metilè.

Després aquest mètode va se perfeccionat pel seu alumne Ehrlich que va fer actuar en fred, sobre la matèria tuberculosa, aigua d'anilina o aigua fenicada, i li va afegir un colorant (fucsina), això va fer que els bacils apareguessin colorats de vermell lilós. Actualment s'utilitza el licor colorant de Ziehl (aigua fenicada + fucsina bàsica calenta).

Però després del descobriment del bacil no va ser fins l'any 1943 que Waksman (metge nord-americà) va descobrir l'estreptomicina amb la qual va obtenir el Nobel el 1952.

Durant tot aquest temps la tuberculosi va causar estralls. I els metges ja no sabien com fer-ho. Primer aïllaven els malalts n hospitals especialitats i sense voler-ho, el que feien era constituir veritables “ghettos” patològics, apart de que aquesta solució no era sempre la millor de vegades si barrejaven sòrdides consideracions comercials.

Mentre, s'anaven aconseguint diferents avenços orientats en la detecció precoç de la malaltia, com la tuberculina (reconeguda l'any 1890 per Koch) i l'any 1912 els francesos Calmette i Guérin, que van començar a practicar la vacunació en bòvids, utilitzant un germen tuberculós que havia perdut poder patològic: el bacil de Calmette i Guérin (BCG).

les primeres vacunacions humanes van tenir lloc l'any 1921. i l'any 1946 es va començar el tractament amb antibiòtics.

Causes i previsió

Els bacils tuberculosos són transmesos per el “esput”( escopinades, flema, gargall, etc...) resulten més repugnants bé en gotetes suspeses a l'aire o per partícules de pols i rara vegada per excrements o aliments. A diferència d'altres malalties infeccioses, la tuberculosis no té un període d'incubació específic. El bacil pot romandre latent en l'organisme durant un llarg període, fins que una disminució de les defenses li doni l'oportunitat de multiplicar-se i produir els símptomes de la malaltia. Encara que més d'un quart de la població és portadora de bacils tuberculosos la malaltia es desenvolupa en un percentatge petit de persones. És més comú en zones superposades i pobres. En alguns països d'Àsia, Àfrica, Sud-Amèrica, i Europa, la freqüència de la tuberculosis es de varis cents de casos per cada 100.000 habitants, 10 vegades superior a la dels Estats Units.

Detecció, diagnòstic i tractament

La radiografia simple de tòrax és un mètode d'exploració selectiva de la població per evidenciar la tuberculosis pulmonar en fases inicials. Encara que la radiografia sol demostrar la presència d'una lesió pulmonar, la confirmació de la seva etiologia requereix altres proves. La prova de la tuberculina consisteix en injectar a la pell una proteïna obtenia de cultius de bacils tuberculosos. Una reacció cutània positiva indica la presència de tuberculosis, bé activa o inactiva. El diagnòstic de la malaltia activa es realitza mitjançant l'aïllament de bacils tuberculosos en l'esput.

En les fases inicials no solen existir símptomes. Els símptomes comuns a totes les formes de tuberculosis en fase avançada inclouen febre, fatiga, suor nocturna, pèrdua d'apetit i pèrdua de pes. En la tuberculosis pulmonar aquests símptomes s'acompanyen de trastorns respiratoris com tos, dolor toràcic y esputs sanguinolents. Amb freqüència és necessària la hospitalització durant la primera fase del tractament però una vegada que la malaltia està sota control, el pacient pot tornar a la seva activitat normal. El tractament complet dura entre sis mesos i dos anys.

Tuberculosis

En aquesta radiografia la calcificació del teixit del pulmó, conseqüència d'una tuberculosis pulmonar, apareix com taques grogues a la zona toràcica. Quan s'inhala el bacil Mycobacterium tuberculosis procedent d'un esternut (flema expectorada) contaminat, es formen en els pulmons unes lesions nodulars denominades tubèrculs que es propaguen cap als ganglis limfàtics més propers. Una quarta part de la població està infectada per el bacil que produeix la tuberculosis, però la majoria de la gent no demostra signes de la malaltia mentre el seu sistema immunològic consegueixi que es mantingui localitzada. En molt pocs casos es converteix en activa, i inclús en menys arriba a una fase pulmonar mortal caracteritzada per una dificultat respiratòria extrema.

L'Estreptomicina

La estreptomicina és un antibiòtic produït per la bactèria filiforme que es troba al terra denominada Streptomyces griseus. Fou descrita per primera vegada al 1944 per el microbiòleg nord-americà Selman Waksman i els seus col·laboradors. Els microorganismes responsables de malalties tan greus com la tuberculosis, la lepra o el còlera són susceptibles a la estreptomicina. Va ser el primer fàrmac eficaç contra la tuberculosis, en el que encara ara es prescriu encara que ha estat desplaçada per antibiòtics més recents de la mateixa família (aminoglucósids), entre els que es troben:

• Gentamicina

• Tobramicina

• Amikacina

• Kanamicina.

Un inconvenient de la utilització de la estreptomicina ha estat el desenvolupament de resistència a aquest fàrmac per part de certes bactèries tuberculoses. Es pot retardar la aparició de resistències combinant la estreptomicina amb àcid para-aminosalicílic o isoniacida. La estreptomicina lesiona a vegades la divisió vestibular o auditiva del vuitè parell cranial. Els aminoglucósids també poden lesionar el ronyó.

Glossari de termes relacionats amb la Tuberculosi

Bateria Resistent- Bactèria que hi ha no pot ser matada amb una medecina específica.

BCG- Una vacuna contra la Tuberculosis que va rebre el seu nom dels científics francesos Callmette i Guérin. La BCG no s'utilitza als EUA, però si se'ls hi dona a bebès i nens petits en altres països en les quals la tuberculosi és comuna.

Cavitat- Forat al pulmó on la bacteria ha destruit el teixit que es troba al voltant. Si la cavitat apareix a las radiografias d epit. És possible, que al tossir, s'estigui emetent bactèria i s'estigui infectant a d'altres.

Contacte- Una persona que ha passat algun temps amb algu que pateix la malaltia de la tuberculosis.

Cultiu- prova per veure si existeix bactèria de tuberculosis en un esput o altres fluids del cos.

Esput- flema que surt al tossir des del fons dels pulmons. L'esput és examinat sota microscòpi per determinar si existeix bactèria de tuberculosis.

INH o Isoniàcida- medecina usada per prevenir la malaltia de tuberculosis en persones que estan infectades amb ella. La INH es una de les 5 medicines més utilitzades, per curar aquesta malaltia.

Mycobacterium Tuberculosis- Bactèria causant de la infecció i malaltia de Tuberculosis.

Malaltia emergent- nom que correspon a dolences recentment identificades i fins fa molt poc desconegudes. També són emergents quan es tracta de microorganismes corrents que han reaparegut com a agents responsables de brusques erupcions mortals.

Prova de tuberculina a la pell- prova que s'usa generalment per detectar la infecció de tuberculosis. La tuberculina és un líquid que s'injecta a sota la pell en la part inferior de l'avantbraç. Si té una reacció positiva significa que s'està infectat.

Tuberculització- procés de injectar la tuberculina per diagnosticar la tuberculosis.

Tuberculosis extrapulmonar- tipus de tuberculosis que es produeix en qualsevol altre part que no sigui els pulmons.

Tuberculosis miliar- tipus de tuberculosis que s'ha escampat per tot el cos pel conducte de la sang.