L'EMERGÈNCIA EXTRAHOSPITALÀRIA

Treball de recerca 2005-06

“Amb un simple gest, es pot salvar una vida”

ÍNDEX

Introducció pàgina 4

Història del transport sanitari pàgina 5

A l'Estat Espanyol pàgina 10

Assistència primària pàgina 13

Què és? pàgina 13

Com es presta? pàgina 13

Assistència secundària pàgina 18

3.1. Què és? pàgina 18

3.2. Com es presten? pàgina 19

El transport sanitari pàgina 22

Planificació d'una urgència pàgina 25

El Tècnic de Transport Sanitari pàgina 27

Formació pàgina 29

Vehicles pàgina 32

Vehicles Terrestres pàgina 32

Ambulàncies no assistencials pàgina 32

Ambulàncies assistencials pàgina 33

Altres vehicles d'assistència pàgina 34

Vehicles Aeris pàgina 37

El Check-List pàgina 39

Un dia d'un TTS pàgina 41

Sistemes d'emergències pàgina 46

Introducció pàgina 46

Sistema Espanyol pàgina 47

Sistema Francès pàgina 48

Sistema Belga pàgina 49

Sistema Alemany pàgina 50

Sistema Britànic pàgina 52

Sistema Italià pàgina 53

Sistema USA pàgina 54

Sistema Israelita pàgina 57

Sistema finlandès pàgina 58

Sistema personalitzat pàgina 60

Enquestes pàgina 63

Model pàgina 63

Coneixes el telèfon d'emergències 112? pàgina 65

Algun cop has avisat a una ambulància? pàgina 66

Coneixes el sistema d'emergències català? pàgina 67

Et veus capaç de donar primers auxilis en una

situació d'urgència? pàgina 68

Creus que seria necessària l'assignatura de

primers auxilis a les escoles? pàgina 69

Conclusió final pàgina 70

INTRODUCCIÓ

He triat fer el tema de l'emergència extrahospitalària, primerament perquè és el meu hobby i ofici actual. És un sector que m'encurioseix i m'apassiona, per tant hi tinc un interès personal.

Seguidament m'he plantejat varies preguntes. Primer si jo mateix tinc clar com està gestionat i organitzat aquest sector aquí a Catalunya, per tant aquesta serà una de les meves prioritats; poder definir profundament el sistema català, i analitzar-lo.

En segon terme m'he preguntat, és aquest el sistema que més ens convé, i sobretot quins altres sistemes hi ha? I n'hi ha algun de clau? vull intentar trobar quin sistema de tots ells té menys errors i més avantatges, analitzant-los i definint-ne varis d'europeus i de mundials que puguin ser més representatius.

En tercer lloc, m'agradaria poder esbrinar si la gent, en general, coneix les característiques més bàsiques del sistema d'emergències que el resguarda, com per exemple el telèfon d'activació i altres.

I per últim intentar que mitjançant aquest treball, pugui provocar la curiositat d'algú sobre el tema o si menys no, conscienciar al lector de la importància que té la formació, el fet de conèixer el sector que algun dia és probable que tots acabem utilitzant i sobretot la importància de prevenir per evitar problemes.

Espero aconseguir assolir sinó tots els meus objectius, si poder fer un treball interessant i que al menys a mi personalment em serveixi per ampliar als meus coneixements.

HISTORIA DEL TRANSPORT SANITARI

Hi ha molts dubtes al fet de què algú sàpiga realment quan es va utilitzar per primera vegada un vehicle per transportar una persona malalta o lesionada. Hi ha moltes possibilitats de què això passés ja poc després de l'invenció de la roda, quan l'home antic, cansat de carregar al seu company ferit, el va col·locar sobre un pla mòbil per mitjà de rudimentàries rodes.

Deixant de banda èpoques molt antigues i de les quals no disposem de cap tipus de dades. El primer vehicle dedicat al transport de malalts va ser probablement construït prop de l'any 900 aC. L'anomenada maca anglosaxona podia ser frenada, ja que els conductors havien lligat unes cadenes a les rodes per tal d'impedir que es desconsolés durant les baixades.

No es tenen gaires dades del trasllat en les guerres de l'antiguitat, però es sap que els ferits eren transportats amb quàdriques. Els grecs i els romans tenien ja cirurgians al camp de batalla per tal de realitzar un tractament d'urgència als ferits.

Probablement el primer sistema organitzat de transport fou l'expulsió de les ciutats medievals de tots aquells leprosos que eren altament perillosos per la societat. Eren les autoritats de l'època les responsables de treure de les cases aquests malalts i aïllar-los de la resta d'individus, com a mesura preventiva per impedir el contagi.

Pel que fa el transport, pocs canvis s'havien registrat desde aquell vehicle rudimentari amb frens de cadenes, fins que els Normands van arribar a Anglaterra amb la seva llitera a cavall. Els Normands van col·locar un llit amb dues travesseres que s'agafaven pels extrems a dos arnesos especials, col·locant el de davant enganxat al cavall posterior i la part de darrera al cavall anterior.

Fou Ferran i Isabel d'Espanya, els què van mostrar un gran interès pel benestar de les seves tropes. Ells van ser capaços de reunir elements mèdics i quirúrgics, establint els primers hospitals militars pel tractament dels ferits.

Però si hi ha algú que va revolucionar el transport sanitari, aquest fou Dominique-Jean Larrey, nascut a Baudean (França) el 8 de juliol del 1776.

De gran Larrey, un gran metge i militar de l'època, va escriure: “Creiem impossible atendre als nostres ferits en front del poder de l'enemic, per lo que autoritzo la construcció d'un carruatge que anomenarem ambulància voladora”. Fou així com al 1797, Larrey construïa les seves ambulàncies voladores, de l'arrel francesa ambulant que significa que deambula o camina,

Larrey decidí estacionar aquests vehicles prop de dues milles i mitja per darrera la reraguarda. Els ferits esperaven al camp de batalla fins que el foc cedia i després arribaven les ambulàncies per emportar-se'ls.

Però Larrey es va preocupar molt, ja que amb aquest sistema els ferits eren oblidats durant un gran període de temps provocant un gran nombre de baixes.

Fou llavors, quan Larrey va pensar en intentar rescatar els ferits amb camilles adossades a les muntures dels cavalls, però va acabar preferint la utilització de carruatges.

Més tard, Larrey va dissenyar l'ambulància liviana, constava de dues rodes que s'estacionava entre les tropes, dins del camp de batalla i va permetre als cirurgians poder treballar directament amb els ferits tan bon punt queien.

Seguidament, l'any 1830, el fill de Dominique Larrey, Hippolyte Larrey, cirurgià en cap del exèrcit napoleònic, va aplicar per primer cop aquesta logística militar per el tractament de ferits civils en via pública.

Una altra persona importantíssima dins del sector fou Henry Dunant, qui l'any 1859, durant la guerra de Solferino i commogut per la brutal i sagnant batalla, decideix socorre a tots els ferits d'ambdós bàndols, i que després escriuria els principis d'assistència, creant la Creu Roja. Principis sobre els quals l'any 1864 es basaria la convenció de Ginebra, per socórrer a malalts i ferits.

Un altre important avenç, es realitzà durant la guerra de Secessió, on el Dr. J. Lettermann creà un sistema d'evacuació modern, basat en els hospitals de campanya i les ambulàncies, donant a metges i infermers una formació especifica per atendre i desenvolupar-se amb aquests tipus de malalts.

Pocs anys després, l'any 1865 es creà el primer servei d'ambulàncies del món, a l'hospital de Cincinatti (EE.UU.), però la seva tasca es limitava al simple transport del malalt a l'hospital. Quatre anys més tard, se'n formà un d'igual a la ciutat de Nova York.

L'any 1882, aquesta revolució sanitària, passà a Europa, gràcies a la creació a París d'un servei d'ambulàncies amb base al hotel Dieu, innovant i creant ja no només un vehicle de transport, sinó creant un vehicle ja medicalitzat. I el 1904 un grup de metges britànics intentar crear el London Ambulante Service però el govern local, denegà la proposta al·legant un pressupost massa alt.

A l'any 1915, l'exèrcit serbi fa un nou pas endavant, realitzant el primer trasllat urgent aeri. Aquell mateix any, aquella idea 11 anys abans descartada, és per fi aprovada i es fundà el Ambulance Service Unit a Londres, cos que més tard passaria a anomenar-se London Ambulance Service que encara dura en els nostres dies.

Després d'aquell trasllat per l'exèrcit Serbi, un metge francès, el doctor Casaign, adaptarà un antic avió i crearà la primera ambulància aèria que anomenà the French Dorand AR II. Però no és fins l'any 1940, que l'exèrcit soviètic utilitza aquest mètode, de forma regular.

Onze anys més tard, l'exèrcit americà va organitzar un transport aeri exclusiu per ferits, mitjançant helicòpters, gràcies això més de 17000 ferits varen poder ser evacuats desde el gener de 1951 fins l'any 1953. Arrel d'aquest fet, l'helicòpter començà a guanyar terreny a l'avió, sent pioners a Europa el servei de rescat aeri Suís (REGA) que el començà a utilitzar de forma predominant a partir de l'any 1960.

Fou a l'any 1956, quan a França es dugué lloc el primer trasllat secundari, es tractava d'un malalt que necessitava una assistència respiratòria de la qual no disposava l'hospital d'on procedia. I un any més tard, s'utilitza, la llavors anomenada Clinimóvil, el primer vehicle que permetia operar en el seu interior.

L'any 1965 el London Ambulance Service es converteix amb el servei d'ambulàncies més gran del món, donant cobertura a set milions d'habitants, disposant de 900 vehicles i donant lloc de treball a més de 3000 persones repartides en 72 bases.

Un any més tard, el congrés Nord-americà creà la National Highway Safety Adminastration, que va permetre el funcionament de sistemes de gestió d'emergències. A la vegada va assenyalar unes recomanacions inicials per a l'entrenament dels anomenats EMT (Emergency Medical Technician). Inicialment el perfil va ser reclutat en base de les accions fetes a la guerra de Corea, on els cirurgians eren llençats en paracaigudes (o parachutats d'aquí el nom de paramedics) per estabilitzar els ferits en zones de difícil accés.

I l'any 1974, la OMS aconsellà la difusió de les unitats coronàries mòbils, d'acord amb un estudi realitzat a 19 ciutats, afegint durant la conferència de Toulouse de 1979, moltes recomanacions per la planificació i organització dels serveis d'emergències, emfatitzant sobretot en la utilització d'un únic numero de marcació, en la coordinació regional i marcant criteris per l'entrenament dels sanitaris.

PERÒ A L'ESTAT ESPANYOL QUÈ?

A casa nostra, la pionera en tot aquest tema fou la ciutat de Madrid quan l'any 1885 creà el primer servei d'ambulàncies de l'estat. I de mica en mica aquest servei de vehicles de transport es va instaurant per tota la geografia espanyola. Fins aleshores les urgències eren ateses per un metge de medicina general, el qual anava per les cases amb una maleta i amb el material que pogués necessitar.

Però no fou fins a meitat dels anys 50, quan el cos de bombers de Barcelona, decideix professionalitzar el sector i començà a treballar amb personal titulat, molts dels mateixos bombers cursaren estudis de A.T.S., sent els primers a donar un servei extrahospitalari amb personal titulat.

A l'any 1962 es creà a Madrid el Servei Especial d'Urgències (SEU), amb diverses dotacions i diferents sistemes d'actuació, però sense tenir un transport sanitari amb una capacitat assistencial. Dos anys més tard, es decideix instaurar aquest sistema a les ciutats majors de 90.000 habitants, mentre que per la resta es creà el Servei normal d'Urgències (sense recursos mòbils).

L'any 1966, es fundà a Biscaia, la organització de caràcter altruista DYA (Detente Y Auxilia), potenciada per voluntaris i amb un caràcter tan sanitari com social, es transformà llavors amb la segona organització altruista sanitària, conjuntament amb la ja instaurada Creu Roja Espanyola.

Cap als anys '70, es produeix el desenvolupament de l'estratègia actual, basada en proporcionar una ràpida resposta, dirigida a l'estabilització in situ i al trasllat sota assistència qualificada

L'any 1980, neix a Catalunya, la secció sanitària dels bombers de la Generalitat. Dos anys més tard, amb motiu del mundial de futbol, es distribuïren les primeres UVI - Mòbils per a les ciutats amb més afluència de públic, i un cop finalitzat al campionat, els vehicles es donaren a la Creu roja, als Bombers i a la DGT. Seguidament, es firmà un conveni amb la DGT, on aquesta instaurà 13 UVI - Mòbils per a l'auxili sanitari en carretera.

L'any 1984, al País Basc utilitzen el primer sistema de transport neonatal, basat en vehicles dotats de material pediàtric per donar assistència a nens neonàts.

Al gener de l'any 1985 el govern decidí crear el sistema de Protecció Civil Espanyola, qui elaborà les normes bàsiques en matèria de catàstrofes. Aquell mateix any a Catalunya, es practicà un pla pilot de transport secundari de malalts crítics, realitzat per Creu Roja Sabadell, i l'hospital clínic i provincial de Barcelona.

L'any 1987, a Catalunya, s'iniciaren els plans d'assistència i transport primaris, sent anomenats Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM). Aquell mateix any es realitzà a les ciutats de Vitoria, Girona i Lloret de Mar plans d'experiències d'atenció inicial i transport primari per part de la policia local.

Un any més tard l'any 1988, gràcies a un informa del defensor del poble, Sanitat decideix posar en marxa l'atenció al domicili i durant el trasllat, i creà així el telèfon 061.

L'any 1989, s'utilitza per primer cop el avui conegut com a VAM (Vehicle d'assistència Mèdica) gràcies a la Creu Roja de Madrid qui utilitzà personal facultatiu voluntari, per mitjà d'un vehicle ràpid transportà el material necessari per medicalitzar una ambulància. Aquell mateix any la Creu Roja de Madrid firmà un conveni amb el Hospital 12 d'Octubre, en el qual es posà operatiu el primer helicòpter d'assistència però tan sols per a caps de setmana.

L'any 1991, l'ajuntament de Madrid, basant-se amb el servei d'ambulàncies municipals, creà el servei d'assistència municipal d'urgència i rescat, avui conegut com a SAMUR. Aquell mateix any el consorci municipal i l'institut català de la salut (IES) creà el servei d'urgències 061 Barcelona, basant-se amb l'estructura del SAMUR.

L'any 1992 a Catalunya, SEM inicià la pràctica de la seva assistència amb VAM, aquesta pràctica s'estengué en tot Catalunya a excepció de la ciutat de Barcelona, on ja operava SCUSA-061, utilitzant vehicles medicalitzats.

L'any 1993, el departament d'interior i protecció civil, crear per primer cop el centre coordinador d'urgències SOS - 112.

De mica en mica en els anys posteriors, totes les comunitats van creant el seu propi sistema d'emergències 061, fins que l'any 2002 es produeixen la resta de transferències sanitàries a les comunitats on encara no s'havien transferit, de forma que cada servei 061 o 112 passa a gestionar-se ja integrament desde la comunitat autònoma.

Assistència primària.

Què és?

Els equips sanitaris d'assistència primària d'emergència acudeixen amb un vehicle d'assistència medicalitzada (VAM) o amb un helicòpter medicalitzat al mateix lloc on es produeix l'emergència, tant si es tracta d'un accident a les carreteres, en una via urbana, en un domicili particular o en unes instal·lacions públiques o privades.

Els Vehicles d'Assistència Medicalitzada (VAM) estan preparats per conduir ràpidament l'equip mèdic i el material sanitari adequat al lloc dels fets, quan una unitat de Suport Vital Bàsic (SVB) sigui insuficient, i calgui transformar aquest vehicle en una unitat de Suport Vital Avançat (SVA).

La primera assistència mèdica al pacient, que aquests equips presten al llarg de la primera hora, contribueix a la disminució de morts evitables i seqüeles innecessàries.

Com es presta?

L'equip sanitari, VAM o helicòpter porta a terme l'assistència i el tractament d'emergències prioritzant:

Alliberació i manteniment de les vies respiratòries

Estabilitat hemodinàmica

Tractament del dolor i sedació si és necessari

Tractament de les lesions específiques

Immobilització i trasllat dels pacients

Seguidament, si la gravetat del pacient ho requereix, se'l trasllada fins a l'hospital amb una ambulància de suport vital bàsic (SVB) que és medicalitzada, amb l'equip mèdic i els aparells del VAM, la qual cosa garanteix un trasllat en condicions de cures intensives fins a l'hospital més adient.

Les bases del Sistema d'emergències Mèdiques (SEM) d'assistència en estan, en la seva majoria, integrades en els hospitals de referència.

En l'actualitat, per tal de poder activar una ambulància la població té dos números de telèfon on adreçar-se. El primer és el del sistema d'emergències integrat 112, el més recomanat per la seva fàcil memorització, on desde el qual podrem sol·licitar qualsevol recurs que necessitem, ja sigui bombers, policia, ambulància, etc... I en segon lloc hi ha el número específic 061, aquest és el telèfon desde el qual se'ns activarà l'ambulància, però seguint un estricte protocol, on després de parlar amb una primera operadora, aquesta ens derivarà amb un metge, el qual mitjançant una sèrie de preguntes ja preestablertes, decidirà el tipus de recurs que més s'adequa al nostre tipus d'urgència, sigui un SVB, un SVA, etc...

Basant-se amb dades que facilita el sistema d'emergències 061. S'han elaborat aquests gràfics, on s'expressa molt gràficament el tipus d'emergència que s'atenen a Catalunya.

Quantes assistències hem efectuat per mes?

Per quin motiu ens truquen?

Quines patologies assistim més?

Qui ens truca més?

Les trucades rebudes al CCURES/061 Catalunya corresponen en un 48,7% a dones i en un 51,3% a homes

Des d'on ens truquen?

La informació es presenta en un gràfic de barres que mostra el total de trucades rebudes per a cadascuna de les regions sanitàries que formen part del territori cobert per el CCURES/061 Catalunya, 23743 trucades corresponen a la regió sanitària Lleida, 44214 a la regió sanitària Girona, 155102 a la regió sanitària Costa de Ponent, 136206 a la regió sanitària Centre, i 89472 a la regió sanitària Barcelonès Nord i Maresme.

Quan ens truquen?

El 66,5% de les trucades al CCURES/061 Catalunya són diürnes, mentre que un 33,5% corresponen a la nit.

Per quin motiu ens truquen?

La informació es presenta en un gràfic de barres que mostra el total de trucades rebudes al CCURES/061 Catalunya en funció del motiu de la trucada, 44613 trucades ho són sol·licitant atenció domiciliària, 245075 transport urgent, 34542 a sol·licituds d'atenció primària, i 14278 a recursos no sanitaris, com ara bombers o policia local.

ASSISTÈNCIA SECUNDÀRIA

QUÈ ÉS?

L'assistència secundària, son principalment, els trasllats interhospital·laris, és a dir, el trasllat d'un pacient en estat crític, efectuat per motius mèdics, des d'un hospital emissor (HE) fins a un hospital receptor (HR) que disposi dels mitjans tècnics i humans pel tractament més adequat a la patologia del pacient.

L'equip assistencial del sistema d'emergències mèdiques (SEM) el constitueixen un metge (pediatre en el cas de trasllat de nens), un infermer i un Tècnic en Transport Sanitari (TTS), entrenats en el tractament del pacient crític i en tècniques de Suport Vital Avançat (SVA), per tal de garantir la qualitat assistencial del pacient durant el trasllat.

La demanda d'aquest servei és realitzada exclusivament pels professionals de la medicina i atesa per personal sanitari en el Centre Coordinador d'Urgències i Emergències Sanitàries (CCURES).

El servei es presta mitjançant unitats de SVA terrestres (UCI mòbil) o unitats aèries (helicòpter medicalitzat).

Com es presten?

Quan l'hospital es troba amb un pacient adult o pediàtric que no pot assumir i necessita traslladar-lo a un altre hospital amb els mitjans tècnics necessaris per poder atendre'l, formula la petició de trasllat al CCURES, que gestiona la demanda seguint:

Recerca del llit més adequat segons la patologia del pacient.

Elecció dels mitjans mòbils adients, ambulància de SVA (UCI mòbil) o helicòpter segons la distància existent entre el centre hospitalari emissor i el receptor i la patologia del pacient. D'aquesta manera, es facilita que tots els ciutadans de Catalunya puguin rebre les mateixes atencions en cas d'urgència vital, encara que resideixin en una zona allunyada dels grans hospitals.

El mitjà mòbil de transport arriba a l'hospital emissor i es fa càrrec del pacient.

El mitjà mòbil de transport trasllada el pacient fins a la Unitat de Cures Intensives de l'hospital receptor.

Les bases SEM de trasllat interhospitalari de malalts crítics assisteixen l'àmbit geogràfic de la seva ubicació i la zona d'influència del centre hospitalari on es troba la base.

Quants trasllats hem efectuat per mes?

Quin és el motiu del trasllat?

Quines patologies traslladem més?

Qui traslladem?

EL TRANSPORT SANITARI

Fins a dia d'avui tan sols el personal mèdic i d'infermeria està autoritzat per poder accedir a qualsevol tipus de pacient crític i dur a terme una estabilització instrumental i farmacològica del mateix, per tal de poder traslladar al pacient a l'hospital garantitzant-ne bàsicament aquests tres aspectes:

• Una assistència del pacient durant el transport.

• No generar lesions secundàries, n'hi modificar o alterar el estat primari del pacient.

• Donar els tractaments necessaris per no provocar estats d'estrès o augmentar l'estat d'ansietat del pacient.

Podríem dir que aquests tres objectius, són els principis bàsics del transport sanitari.

Però en l'actualitat, el nostre país no té una normativa específica en quan a l'atenció urgent extrahospitalaria i de qui ha de proporcionar aquesta atenció.

Podríem definir una urgència com aquella situació en la qual hi ha un perill potencial que necessita valoració i una resposta en un petit període de temps, però sense un perill imminent a la vida. Per exemple, una urgència podria ser un motorista qualsevol que amb una caiguda pateix una simple fractura.

Una emergència seria tota aquella situació en la que hi ha un compromís de perill imminent per la vida i n'és necessària una planificació de l'actuació. Per exemple, un accident de tràfic on els implicats, han rebut un impacte d'alta energia i les seves vides corrent un risc imminent.

La catàstrofe seria aquell succés extraordinari on hi ha un perill massiu per les persones i el medi en la qual els serveis públics són insuficients. I en la qual n'és necessària una planificació de l'actuació i una intervenció ciutadana. Per exemple, els successos de Madrid de l'11 de març foren una catàstrofe.

Mentre que per últim cal definir la situació de crisis, que seria una catàstrofe en la qual hi ha un perill potencial per les estructures bàsiques del sistema social, com ara hospitals, el govern, el sistema d'emergències, etc.. per exemple una situació de crisis seria un gran terratrèmol on tot un país queda desolat.

PLANIFICACIÓ D'UNA URGÈNCIA CONVENCIONAL

A Espanya, cada comunitat en té les competències, per tant cada una crea els seus propis sistemes, unes comunitats opten per realitzar una cobertura regional, com en el cas de Catalunya, i d'altres realitzen una cobertura provincial, com en el cas de Madrid, però tots requereixen un centre coordinador on es canalitzin les urgències. Però de totes maneres, quasi bé no existeix cap tipus de connexió entre sistemes sanitaris de diferents comunitats autònomes.

Però com es planifica la urgència aquí Catalunya?

• Primerament el centre coordinador SEM/061 rep la trucada d'auxili procedent del lloc on transcorren els fets, i n'anota les dades bàsiques; localització exacta, motiu de la trucada, etc...

• Seguidament aquest centre coordinador deriva aquesta truca a un metge, que mai intentant fer un diagnòstic, per mitjà d'un seguit de preguntes decideix quin tipus de dispositius cal mobilitzar per realitzar l'assistència adequada a la situació.

• Després aquest centre coordinador mobilitza els vehicles necessaris, ja sigui mobilitzant les seves pròpies bases SEM, trucant a les bases policials locals, o bé trucant a l'empresa de Transport Sanitari que cobreixi la zona.

• Un cop fet això el centre coordinador de l'empresa adjudicatària de la zona mobilitza els seus propis recursos per donar assistència a la situació.

• És llavors quan el recurs rep la trucada, amb la situació exacte de cap a on ha d'anar i una orientació diagnostica donada pel centre coordinador de SEM/061.

• Un cop s'ha arribat al lloc, és allà on es troben tots els recursos mobilitzats, ja sigui una simple ambulància, o bé bombers més ambulància, VAM, mossos d'esquadra, etc..

• Un cop l'entorn és segur tan pel pacient com pels professionals que es mouran per la zona, s'inicia l'assistència a aquest.

• Ja amb el pacient estabilitzat, i en cas de haver-hi metge que aquest així ho autoritzi, s'inicia el trasllat del pacient cap al centre sanitari més pròxim.

• I l'últim pas es troba un cop s'arriba al centre sanitari, on es deixarà al pacient a càrrec dels serveis sanitaris del centre, i se'n recullen les dades personals tot comunicant-les al centre coordinador de la teva empresa corresponent.

EL TÈCNIC EN TRANSPORT SANITARI

(TTS)

La figura del TTS és molt ambigua, ja que avui en dia aquesta figura no esta reglada ni determinada legalment. Degut això actualment el tècnic sanitari professional del sector, té que exercir amb un contracte com a ajudant de camiller o bé com a conductor, ja que no es pot fer un contracte com a Tècnic en Transport sanitari, perquè legalment no existeix dita titulació.

Però això desemboca a problemes més greus, com que no hi ha cap titulació reglada, tampoc sanitat no pot obligar a les empreses a contractar gent amb una titulació específica, i algunes empreses se n'aprofiten. Però per norma general les empreses solen contractar gent amb com a mínim un títol de Socorrista Bàsic o superior.

El delictes als quals és més comú de sigui acusat un Tècnic en transport sanitari serien:

• Infracció del secret professional:

Es coment quan es desvelen fets, malalties o informacions del pacient atès.

• Omissió del deure de socórrer:

En l'article 195 s'especifica que El qui no socorri una persona que es trobi desemparada i en perill manifest i greu, quan ho pugui fer sense risc propi o de tercers, serà castigat amb la pena d'arrest major i multa. Aquest deure, comú per tothom, és molt més fort quan un mateix assumeix voluntàriament la funció de socórrer, com ho ha decidit un professionals de l'ambulància.

• Imprudència punible i negligència:

Es considera imprudència quan l'acció, que manca d'intenció, però no es realitza prenent les precaucions degudes i per això es causa un dany. Per tant si un malalt presenta un dany que no tenia abans de teva intervenció es podria considerar imprudència.

• Abús sexual:

Es comet, en la prestació de socors, quan s'utilitza la força i no hi ha consentiment de la víctima.

• Apropiació indeguda:

Té lloc quan al sanitari li és confiada la custòdia d'alguna pertinença de la víctima i després no la hi és retornada. Per aquest motiu sempre es recomana que tot objecte sigui confiat als cossos de seguretat.

• Omissió del deure d'evitar el delicte o no comunicar-lo:

Segons el codi penal, comet aquest delicte aquella persona que no evita, podent-ho fer amb la seva intervenció immediata, sense risc propi ni de tercers, un delicte contra la vida o que afecti greument la integritat, la llibertat sexual, la llibertat o la seguretat de les persones. Així com l'abstenció de posar-ho en coneixement a l'autoritat competent és també causa de culpa.

LA FORMACIÓ

Actualment hi ha força formació referida al transport sanitari i als primers auxilis en general.

En l'estat espanyol aquesta formació no és obligatòria, però són moltes les escoles que obtén per donar petites pinzellades del tema als seus alumnes. Un exemple és la nostra escola G.E.M., aquesta ha optat per apuntar-se a un pla que realitza la unitat d'Educació Viària, Prevenció i civisme de la comissaria de policia local de Mataró amb la col·laboració de la Creu Roja Mataró, que consta d'un petit monogràfic de dues hores que imparteix la mateixa Creu Roja i que està adreçat a alumnes de tercer d'E.S.O.

L'objectiu general d'aquest monogràfic, és que els alumnes prenguin consciència de la importància de la prevenció com a mètode per a disminuir l'accidentalitat i que aprenguin a actuar en cas d'accident. Naturalment amb dues hores, quasi no es pot ensenyar a un alumne com té que actuar en cas d'accident, però s'intenta sobretot insistir molt amb la prevenció i donar unes nocions molt bàsiques sobre com hauria d'actuar.

Les dues classes estan distribuïdes en onze continguts:

La Creu Roja: s'intenta fer conèixer la entitat, les seves tasques i la seva finalitat.

Prevenció: Fer veure a l'alumne la prevenció com al primer pas per evitar accidents.

Sistema P.A.S. : oferir a l'alumne informació sobre el sistema d'actuació davant qualsevol accident (PAS = Protegir/Avisar/Socórrer).

Protecció: conscienciar a l'alumne de la importància de protegir.

Avís: Aprendre a donar una avís correctament.

Signes Vitals: Identificar situacions que suposin una amenaça immediata per a la vida i saber-hi actuar aplicant-t'hi els protocols de respiració cardiopulmonar.

Localització de lesions: Reconèixer a una víctima i localitzar les possibles lesions per poder aplicar les pautes d'actuació.

Posició d'espera: Conèixer les posicions més adients en les que ha de romandre la víctima.

Obstrucció de via aèria: Reconèixer què és una obstrucció de via aèria i saber actuar-hi amb eficàcia.

Hemorràgies: Reconèixer-les i actuar-hi amb eficàcia.

Ferides i cremades: reconèixer-les i saber tractar-les correctament.

Altres escoles, com per exemple d'aquí Mataró, l'institut Damià Campeny, ha optat per una altra opció, que és donar el curs de Assistència sanitària bàsica nivell II, com assignatura obligatòria en les seves classes de educació física a 1r. de Batxillerat. Aquest és un curs que s'imparteix a totes les assemblees de Creu Roja, i està obert a tota la població major de 16 anys.

Aquest és un curs que té una durada de 50 hores lectives. El curs que fa Creu Roja en les seves instal·lacions s'estructura en quatre classes setmanals de dues hores de duració cada una, per tant s'estén durant un mes i mig aproximadament. El curs que s'imparteix a 1r. de Batxillerat per això, té una durada més extensa ja que tan sols s'imparteixen dues hores a la setmana, però el total d'hores lectives i el temari és exactament el mateix.

El temari es compon dels següents punts:

El cos humà I

El cos humà II

La creu roja

Socorrisme i salut

Assistència sanitària immediata.

Els signes vitals.

Obstrucció de via aèria.

Trastorns per fred

Cremades

Lesions elèctriques

Trastorns per calor

Accidents en medi aquàtic

Alteracions de la consciència

Atac de cor

Intoxicacions

Trastorns per drogues.

Trastorns neurològics

Lesions ull, nas i orella

Anafilaxia.

Hemorràgies.

Xocs

Suport vital bàsic (teòric)

Suport vital bàsic (pràctic).

Traumatismes en teixits tous

Traumatismes crani, cara i columna.

Traumatismes en tòrax i abdomen.

Traumatismes en extremitats.

Immobilitzacions

Embenats

Tècniques de mobilització

Tècniques de recollida i trasllat

Farmaciola i prevenció

Urgències pediàtriques

Urgències ginecològiques i obstètriques

Asèpsia i desinfecció.

Picades i mossegades

legislació

Repàs pràctic

Un cop finalitzat tot aquest temari, es realitzen dos exàmens de dues hores de duració cada un. El primer és un examen teòric tipus test, i el segon un examen pràctic amb tres estacions (Suport Vital, Immobilitzacions i Posicions d'espera).

Si es passen ambdós exàmens satisfactòriament i s'ha assistit a un mínim del 80% de les classes, l'alumne obté el títol que el certifica com a Socorrista Bàsic nivell II.

Aquesta és tota la formació referent als primers auxilis, moltes empreses sanitàries, es conformen en que el seu personal tingui aquest nivell bàsic de socorrisme, ja que no hi ha cap curs de tècnic en Transport sanitari reconegut oficialment, tot i que en principi això ha de canviar a curt - mitjà termini.

ELS VEHICLES

TIPUS DE VEHICLES TERRESTRES

AMBULÀNCIES NO ASSISTENCIALS

Aquests són vehicles destinats al transport de pacients, que no necessiten una assistència sanitària durant el trasllat i que no hauran d'estar dotades per l'assistència mèdica en ruta.

• Ambulàncies d'ús individual (tipus I - Furgó Polivalent): Són aquelles ambulàncies destinades al transport convencional de malalts en llitera, condicionades amb els elements que permetin adoptar mesures bàsiques de suport vital i fer un trasllat reduint-ne al màxim el risc de lesions derivades a la lesió principal. Ha d'estar dotada d'un conductor i un ajudant.

• Ambulàncies col·lectives (Tipus I): Són aquelles vehicles específicament condicionats pel transport conjunt d'un màxim de sis persones, i que el trasllat dels quals no sigui de caràcter d'urgència; per exemple s'utilitza per transportar pacients que han de realitzar tractaments prologats, com hemodiàlisis, rehabilitacions, radioteràpies, etc... Tan sols ha d'estar dotada d'un conductor.

• Ambulàncies (Tipus II): Són vehicles destinats al transport convencional exactament igual que les tipus I, però aquests són vehicles turisme. És un vehicle desfasat i molt poc utilitzat en l'actualitat.

• AMBULÀNCIES ASSISTENCIALS

Són ambulàncies preparades per permetre determinades mesures assistencials en ruta, destinades a pacients tant sense risc com als d'alt risc, que dependran del personal i del material.

• Ambulàncies medicalitzables (Tipus III - Suport Vital Bàsic): Són ambulàncies assistencials equipades per l'assistència vital urgent per part d'un personal compost per dos tècnics de transport sanitari.

• Ambulàncies medicalitzades (Tipus IV - Suport Vital Avançat): Són ambulàncies assistencials que reuneixen les condicions tècniques i l'equipament necessari per atendre a tot tipus de pacients, el qual requereixi la presència d'un tècnic conductor, un diplomat en infermeria i un llicenciat en medicina. Per norma general el tipus de vehicle sol ser el mateix que un SVB, però la diferencia per tant es troba en el material i el personal del que consta.

• ALTRES VEHICLES D'ASSISTÈNCIA

• Vehicle d'assistència medicalitzada (VAM): Aquest és un turisme ràpid, sense llitera, encarregat de transportar personal facultatiu, un infermer i un metge, amb els recursos necessaris, al lloc de l'incident i desde allà, si n'és necessari, traslladar els recursos i personal a dins una ambulància Tipus III medicalitzar-la, tot fent-la una de tipus IV.

• Vehicle de Rescat (Romeo): És un vehicle tot terreny preparat per circular per tot tipus de terrenys, com pistes no asfaltades, o en condicions meteorològiques severes, equipat com una ambulància assistencial, i destinat a emergències on s'hagi de realitzar un rescat on una ambulància tipus furgó no podria accedir-hi.

• Unitat de suport psiquiàtric (USP): Són vehicles no assistencials destinats al transport de pacients psiquiàtrics. El personal està compost per tres tècnics de transport sanitari, un dels quals és també conductor. Aquest vehicle en l'actualitat està poc utilitzat i són poques les empreses que disposen de tal recurs, per exemple el SAMUR madrileny és de les poques bases que en disposa.

• Motocicleta de primera intervenció: Aquest és un vehicle tipus motocicleta. Està destinat a la valoració i atenció inicial d'un pacient que es troba en indrets de difícils accés per una ambulància dins una gran ciutat. Aquesta motocicleta està equipada amb desfibril·lador semiautomàtic, fèrules, oxigen, motxilla d'intervenció, guants de làtex i el conductor és tècnic en transport sanitari. Aquest és un vehicle destinat a una gran ciutat, on molts carrers són de molt difícil accés amb un furgó.

• Vehicle logístic: Vehicle tipus furgó, destinat al trasllat de material logístic en una emergència o catàstrofe, desde carpes inflables, a material sanitari, de transmissions, etc...

• Vehicle de coordinació: Aquest vehicle tan pot ser un tipus turisme, destinat exclusivament al trasllat dels coordinadors competents cap al lloc de la emergència o catàstrofe; com un tipus furgó equipat amb recursos informàtics i de transmissió per tal d'instal·lar un centre coordinador al lloc requerit; o fins i tot un autobús amb tots els tipus de avesos tècnics, desde un centre mòbil de comunicacions, una sala de premsa, o fins i tot una sala de crisis.

• Clínica mòbil: Vehicle tipus furgó, destinat a ser utilitzat en activitats amb grans aglomeracions, per tal de realitzar una primera assistència bàsica dins el vehicle, mai podrà traslladar al pacient, en cas de ser necessari ha de ser traslladat per una ambulància assistencial.

VEHICLES AERIS:

Aquest és un recurs que tan sols s'utilitza en cassos excepcionals, quan l'estat físic del pacient pugui empitjorar pel fet de ser traslladat per un vehicle terrestre. Els principals avantatges d'aquests vehicles són sobretot el ràpid trasllat del pacient desde el lloc dels fets fins el centre hospitalari amb una assistència qualificada.

• Avions: Distingim entre: Pressuritzats, són aquelles aeronaus on la pressió atmosfèrica del seu interior es manté aproximadament a una atmosfera, independentment de l'alçada del vol; pot realitzar llargs recorreguts però depèn de la presència d'un aeroport fixa. I els no pressuritzats, que són aquelles on la pressió de l'interior de l'avió és la mateixa que l'exterior, són aeronaus que permeten preses en curts espais, molt vàlides en catàstrofes, però amb impossibilitat viatjar a grans alçades.

• Helicòpters: És el mitjà aeri més utilitzat i el més adequat entre 50 i 200 quilòmetres, com a grans avantatges té que pot prendre terra en terrenys molt variats però degut a no se pressuritzat hi ha algun tipus de patologies que no poden ser traslladades amb aquest mitjà, com per exemple els accidents hiperbàrics. Aquest recurs, esta equipat amb tot el tipus de material que duu una ambulància de tipus IV, així com amb un pilot, un infermer i un metge.

EL CHECK-LIST

Actualment el servei català de la Salut, obliga a totes les empreses sanitàries, que les seves ambulàncies duguin un mínim de material sanitari i de documentació legal en el seu interior.

Pel que fa al material sanitari, actualment és ben bé el mínim i indispensable per poder donar una assistència sanitaria bàsica i amb un mínim de qualitat.

Aquest material és:

• Llitera amb doble cinturó de seguretat

• Cadira de trasllat

• Llençols i mantes

• Palangana i cunya d'un sol ús

• Farmaciola

(Gases estèrils, antisèptic líquid, venes, tisores i pinces)

• Bombona d'oxigen (Mínim ½ ampolla)

• Aspirador de secrecions

• Mascareta d'oxigen precintades (Adulta i pediàtrica)

• Aparell de ventilació manual Ambu (Adult i pediàtric)

• Guants d'un sol ús

• Extintors

• Nevera portàtil per a òrgans

• Triangles i bombetes

I pel què fa a la documentació del vehicle s'ha de duu:

• Permís de circulació original

• Fitxa tècnica original

• Rebut en vigor de l'assegurança original

• Certificació de la ITV.

• Targeta de transport original

• Llibre de reclamacions de l'Administració, original.

• Certificació tecnicosanitària, fotocòpia.

• Garantia del vehicle i llibre de manteniment

• Full de parte amistós

• Guies i mapes

• Document de denegació voluntària d'assistència.

Tot aquest material és el què actualment està en vigor per qualsevol ambulància de suport vital bàsic que tingui que realitzar urgències. Cal dir però, que a partir del mes de Juny del 2006 tota aquesta legislació variarà, a partir d'aquesta data tota ambulància que tingui que realitzar servei d'urgències haurà de duu una immensitat de material més. A data d'avui encara no es disposen de dades oficials de quin serà exactament el material a duu, però el què esta clar és que les ambulàncies ja no seran un vehicle d'assistència bàsica, sinó que tan si és un suport vital bàsic com un avançat haurà de duu material facultatiu per en cas que hi hagués algun metge en els llocs dels fets o bé se'n desplaces un del CAP més pròxim.

UN DIA D'UN TTS

El dia d'un tècnic comença anant cap a la seva base corresponent, en aquest cas la que té l'empresa TSC a Malgrat de Mar, cada torn dura dotze hores i el realitzen un conductor i un sanitari, en aquest cas avui el torn comença a les set del matí i el meu conductor serà en Gabi. Primerament, com cada dia, avanç de començar a treballar s'ha de revisar tota l'ambulància i fer el denominat check-list, aquest consisteix en què els sanitaris hem de revisar tot el material assistencial que hem de duu, observant que estigui tot, en perfectes condicions i en les quantitats necessàries, i així fer-ho constar en el full. Mentrestant el conductor de la unitat revisa que el vehicle estigui perfecte per la seva utilització, nivells d'olis, que funcionin rotatius i sirenes, nivells d'aigua, etc... un cop finalitzat i repostat tot el material que faltés, ja s'està preparat per començar el torn.

Un cop es considera que l'ambulància esta apte pel seu ús, donem l'operatiu a la central coordinadora, en aquest cas les comunicacions es realitzen a través d'un telèfon mòbil. Donat l'operatiu el coordinador de torn, ens designa una zona, avui tocarà realitzar la cobertura de la zona de Calella. Ara ja, sortim de la base a Malgrat de Mar, rumb hospital de Calella, que és la zona de stand by, es a dir la zona on hem d'estar en espera, d'aquesta localitat.

Al cap d'uns tres quarts d'hora aproximadament d'haver arribat a l'hospital, rebem la primera trucada d'activació, en aquest cas tenim una urgència al mateix poble de Calella, és un domicili i ens parlen d'una possible crisis epilèptica; un cop localitzat exactament el carrer on hem d'anar, sortim d'urgència, és a dir amb els rotatius i les sirenes activades, cap al domicili.

Un cop arribat al lloc, apunto l'hora exacte en què hem arribat al domicili; agafem el maletí i la cadira de rodes i pugem cap a dalt.

Un cop a dalt, ens trobem amb un pacient d'uns 16 anys, força atordit i amb suor freda. Comencem a interrogar-lo; es troba descol·locat i només repeteix que vol dormir, segons els familiars el pacient té antecedents d'epil·lèpsia i aquella nit havia arribat prop de les sis a casa, sense haver dormit, i quan estava al menjador a començat a convulsionar. Amb aquestes dades, deduïm clarament que s'ha tractat d'una crisis epilèptica, ja que aquestes es donen sobretot quan el pacient no ha tingut hores de son, i després d'haver succeït la crisis l'individu entre en un estat de atordiment o fins i tot de coma epil·lèptic en alguns casos.

Deduïda la patologia patida pel pacient, li comuniquem que el millor que pot fer és ser traslladat cap a l'hospital de Calella, a què li facin una petita valoració i si és necessària una reestructuració de la seva medicació. Al principi el pacient es nega a ser traslladat, però finalment després de parlar amb els seus familiars, és convençut. Primerament es fa seure el pacient a la cadira de rodes, per tal d'evitar que baixi les escales degut a què per conseqüència del seu estat d'atordiment hi ha un perill potencial que es desequilibrés i caigués. Un cop baixat al vehicle, el conductor fa baixar la camilla, i entre els dos fem passar la víctima desde la cadira fins a la camilla, l'anomena't transfer. Un cop el pacient es troba amb les trinxes de seguretat posades, carregem la camilla i marxem cap a l'hospital. Durant el trasllat, el familiar, un de sòl, té que anar sempre a la cabina davantera y el conductor té que activar totes les senyals acústiques i lluminoses de prioritat.

Un cop arribem al centre sanitari, el familiar entra a la sala d'espera per donar les dades del pacient a administració, mentre l'equip de l'ambulància i el pacient, entrem cap a dins el despatx de triatge del passadís d'urgències. Un cop dins la infermera agafa les constants del pacient i ens diu a quin box l'hem de deixar. Un cop el pacient és al box, el conductor s'enduu el camilla cap a l'ambulància i ho deixa tot preparat altre cop per tornar a ser utilitzat, mentrestant el sanitari va a recollir les dades del traslladat. Un com es tenen totes les dades, truquem al centre coordinador a qui li facilitem el temps que s'ha tardat a arribar al domicili i el nom del pacient, i ell ens indica què vol que fem, en aquest cas ens va dir que ens quedéssim en stand by altre cop a la zona de Calella, entre tot havien passat 40 minuts desde l'activació.

Després d'una bona estona d'estar parats a l'hospital de Calella, conversant amb els companys d'empresa que entren i surten d'urgències, rebem una altra trucada d'avís. Ara ens passen una urgència a Tordera, la coordinadora ens comunica que es tracta d'un tràfic a via pública i el VAM va cap al lloc dels fets.

Tan bon punt pengem i busquem a la guia el carrer exacte del incident, sortim d'urgència cap al lloc dels fets, juntament amb el VAM que surt alhora que nosaltres.

Al cap de 8 minuts del avís arribem a lloc del tràfic. Tan bon punt arribem trobem que policia local ja s'hi troba. Veiem que es tracta d'un xoc lateral entre moto i cotxe. A terra es troba estirada una motorista encara amb el casc posat. El metge, l'infermer del Vam i jo ens acostem en primer lloc. Primerament el metge li valora l'estat de consciència i un cop explorat, procedim a retirar-li al casc. Un cop el casc és fora i el coll immobilitzat amb un collarí, es confirma que la pacient no pateix aparentment cap lesió greu, apart d'una possible fractura de fèmur. Un cop immobilitzada la fractura, procedim a mobilitzar la víctima cap a la camilla. Entre l'infermer, el tècnic del Vam, jo i el meu company, procedim amb la camilla de cullera a moure la víctima mentre el metge controla que l'eix coll - columna no pateixi cap moviment brusc. Un cop la víctima es troba ja a la camilla i carregada a l'interior de l'ambulància el metge ens informa que el trasllat serà no assistit, per tant el VAM quedarà ja disponible mentre nosaltres realitzem el trasllat d'urgència cap a l'hospital.

Al cap de 15 minuts arribem a l'hospital i la nostra unitat queda lliure al cap de 50 minuts de l'activació.

Entre tot, ja aviem passat tot al matí, i al cap d'una altra bona estona d'estar parats a l'hospital de Calella, ens truquen per donar-nos permís per anar a dinar. A la nostra empresa disposem tan sols de 25 minuts per dinar desde la trucada dita trucada de clau 02.

Al cap d'aquests 25 minuts dinant al menjador de l'hospital, puntualment donem el lliure i tornem a estar disponibles, per tal que el coordinador pugui enviar a una altra unitat a dinar.

Al cap d'una hora aproximadament d'acabar de dinar, rebem una altra trucada d'avís, ara se'ns informa d'un possible accident cerebrovascular a una residència de Canet de Mar i procedim a sortir ràpidament cap al lloc indicat.

Un cop arribem al lloc dels fets, entrem a la residència on una infermera ens estava esperant. Ens pugen a l'habitació del pacient, allà ens trobem una senyora d'uns 83 anys, amb una paràlisis parcial del costat esquerra del cos. La senyora que al matí estava com sempre, parlava i era autònoma, ara no pot posar-se de peu. Agafem l'informe fet pel metge de torn de la residència i asseiem a la pacient a la cadira de rodes que hem pujat. Un cop a baix a l'ambulància, passem la senyora desde la cadira cap a la camilla i procedim a marxar d'urgència cap a l'hospital. Amb uns 10 minuts arribem a l'hospital de Calella i deixem a la pacient a urgències, i finalment donem al lliure 40 minuts després de l'activació.

Després de una altra estona de tranquil·litat, ens passen un altre servei. Ara ens avisen per un pacient psiquiàtric a via pública del mateix Calella i ens informen que policia local està ja al lloc dels fets. Després de buscar el carrer exacte, sortim d'urgència cap allà. Tan bon punt arribem, ens trobem amb un pacient esquizofrènic, un tant agressiu, exaltat i amb l'aspecte d'haver begut alguna cosa més que aigua, tot i que ell ho nega. Primerament li proposem que vingui a l'hospital, ja que ha caigut un parell de cops i sagna per una petita ferida al cap, però ell es nega rotundament. Després d'una llarguíssima conversa amb ell, entre nosaltres i la policia aconseguim convèncer a l'individu que ens acompanyi, doncs en l'estat que estava no hagués estat convenient que s'hagués quedat al carrer. Durant al trajecte cap a l'hospital, per sort curt, l'individu s'exalta cada cop més dintre de l'ambulància.

Un cop arribem a l'hospital, aconsegueixo tranquil·litzar-lo i que col·labori a baixar de l'ambulància i entrar cap a dins. Després de recollir-ne les dades, i de rebre les seves disculpes per la seva actitud, podem donar el lliure a la central, 1 hora i 20 minuts després de l'activació.

Entre tot, són ja les 6, per tant estem apunt d'acabar al torn, però al cap de escassos cinc minuts, el coordinador que ja sap que en breu hauríem de marxar cap a Malgrat, ens dóna una alta de planta de l'hospital que va a Pineda per aprofitar el viatge de tornada cap a Malgrat. El meu company i jo pugem a planta, un cop allà anem a l'habitació indicada i ens trobem un senyor de uns 68 anys, que ens rep efusivament degut a les ganes que té ja d'arribar a casa. Un cop el home és dintre l'ambulància sortim rumb cap al domicili en servei normal (per tant no d'urgència, sense sirenes), al cap d'uns 15 minuts arribem al seu domicili, on amb la nostra ajut el senyor entra a casa seva seu al seu sofà i ell i la seva muller ens donen les gràcies i molt amablement ens regala una propina a cadascú.

Un cop finalitzat aquest servei truquem al coordinador per donar el lliure i aquest ens dóna ja permís per poder marxar cap a la base, són ja les 6:30h.

Al cap d'escassos deu minuts arribem a la central, on ja els companys del següent torn estan esperant. Després de fregar a fons l'ambulància i posar gasoil, truquem al coordinador, a qui li passem els quilometres recorreguts durant el torn, el litres de gasoil gastats, i els nombre de serveis efectuats. Avui tan sols han estat quatre serveis, ha estat un dia bastant tranquil, esperem que demà estigui igual de tranquil ja que en aquest ofici, avorrir-se és molt bona senyal!




SISTEMES D'EMERGÈNCIES

INTRODUCCIÓ

Els sistemes d'emergències de tot el món es poden classificar basant-se en gran quantitat de paràmetres, a continuació es nombren les formes de classificació més importants dintre d'un grup important.

Primerament, i potser el més important, diferenciarem els diferents sistemes, entre presència de personal mèdic i d'infermeria, o la seva absència. Per tant això ens marca dos grans grups molt diferents, primerament el sistema no medicalitzat (basant-se amb la presència de paramedics) i en segon lloc els sistema medicalitzat (basant-se amb la presència de personal facultatiu).

Un altre paràmetre en el què podem classificar els diferents sistemes de gestió, seria observant els medis empleats, que varien segons els país, a EEUU i Alemanya, l'ús de l'helicòpter és bàsic i generalitzat. Mentre que a la gran majoria dels altres països el recurs estrella són els medis terrestres.

Es pot classificar també segons la gestió que es presta a l'assistència. Aquí es pot diferenciar entre:

• Sistema centralitzat o satèl·lit. Quan el control de totes les actuacions depenen únicament d'un sòl centre coordinador, diem que el sistema és centralitzat. Aquest és el sistema més freqüent i utilitzat. I quan la coordinació es divideix en un sòl centre coordinador i el centre sanitari, diem que el sistema es satèl·lit.

• Sistema d'esglaó únic y de doble esglaó, anomenarem d'esglaó únic quan tan sols es disposi d'un tipus de recurs per atendre les urgències. I anomenarem de doble esglaó, quan aquest disposi de diferents tipus de recursos per atendre la mateixa urgència.

També podem classificar els sistemes entre medicalitzat, sanitaritzat o no medicalitzat. Un servei és medicalitzat quan els recursos d'atenció a les emergències esta compost per metges per tant podem donar assistència de suport vital avançat a un pacient. Diem que un servei és sanitaritzat, quan no compte amb metges, però si amb un infermer. I per últim direm que un servei és no medicalitzat, quan estigui format per personal tècnic en transport sanitari, i aquest sigui capaç de donar suport vital bàsic a un pacient.

Per últim classificarem també segons el mode d'anàlisis de la trucada per part del centre coordinador. El sistema serà dispatch, quan al rebre la trucada s'envia immediatament el recurs sense cap tipus de anàlisis d'aquesta), i el sistema serà dispatch amb algoritme, quan s'enviï un recurs o un altre en funció de les respostes que doni l'activador (l'individu que realitza la trucada) a una sèrie de preguntes ja preestablertes.

A continuació analitzarem els diferents tipus de gestió segons la que s'utilitza a cada país:

SISTEMA ESPANYOL

El sistema espanyol d'emergències esta establert basant-se amb la presència de tres categories professionals en les diferents situacions assistencials. Principalment es distribueix en recursos de, Suport Vital Bàsic (SVB) dotades de dos o tres tècnics de transport sanitari, i de recursos de Suport Vital Avançat (SVA) dotades de un o dos tècnics, un infermer i un metge.

La assistència extrahospitalaria està estesa per tot el territori espanyol, de manera que són els Serveis Autonòmics de Salut i els Ajuntaments, els responsables de donar l'assistència necessària, ja sigui a través de 112 i 061, o bé a través de serveis municipals (Cos de Bombers, Samur, etc...). Amés, també es pot comptar amb els serveis d'entitats altruistes, com Creu Roja, protecció Civil o DYA, que es solen integrar al servei dels centres coordinadors d'urgències de forma continuada o bé esporàdica.

SISTEMA FRANCÉS

El sistema francès és únic, i a la vegada, és molt polèmic a la resta del món. Aquest sistema està caracteritzat per la presència sistemàtica d'un metge a cada SMUR (unitat de cures intensives mòbil). No es parla, com en altres països del famós scoop and run (carregar i marxar), sinó que aquí es pràctica el stay and play (estar i actuar). Aquesta consisteix en atendre al pacient per un metge, però l'idea es porta fins al màxim exponent, és a dir, el metge no té cap limitació tècnica, si té tot l'equip necessari, el doctor pot realitzar qualsevol acció i tractament, per tant el pacient rep la mateixa assistència que en qualsevol box d'urgències d'un hospital, la única limitació que tenen seria si el pacient necessités cirurgia, al igual que en un box d'urgències.

Hi ha dos tipus de serveis d'ambulàncies. El de cures bàsiques, és realitzat pels bombers i serveis d'ambulàncies d'empreses privades. El suport vital avançat, en canvi, és realitzat per aquestes unitats SMUR que es torben ubicades als principals hospitals

La habilitat del sistema francès es força alta: els metges estan especialitzats en emergències, els infermers tenen tres anys de formació específica, y els tècnics (els ambulancier), tenen 500 hores d'assistència bàsica, 200 hores d'emergències i de cures en pacients crítics.

Les ambulàncies de suport vital bàsic del cos de bombers, l'equip té més de 200 hores de formació bàsica. Aquí el cos de Bombers és una organització civil nacional, fins i tot alguns cossos formen part del exèrcit Francès. També hi ha un servei de Protecció Civil (Sécurité Civile) que pot actuar en algun esdeveniment important. Tots aquests serveis treballen en conjunt i completa coordinació. Per tant França ha aconseguit enfocar l'atenció prehospitalaria desde un altre punt de vista.

SISTEMA BELGA

A Bèlgica hi ha dos tipus d'ambulàncies, les de transport urgent i les de transport no urgent. El transport urgent és realitzat per l'empresa pública denominada “100”. I el no urgent el realitza la Creu Roja i algunes empreses privades.

Els tripulants d'ambulàncies urgents, realitzen una formació de 120 hores teòriques i 40 de pràctiques. Cada any es solen realitzar reciclatges obligatoris de 20 hores de duració. Aquesta preparació habilita a poder treballar a ambulàncies 100 i poder donar al pacient un Suport Vital Bàsic. En una ambulància d'urgència hi van dos tripulants.

Aquesta titulació però, no els autoritza a poder agafar una via venosa o posar medicació. Per aquest motiu, existeix la possibilitat de què un metge i un infermer es desplacin al lloc dels fets desde l'hospital més pròxim amb un vehicle d'atenció ràpida acompanyats per un conductor, el que a Catalunya denominem VAM (vehicle d'assistència medicalitzada) i què els belgues denominen MUG-teams: Mubiele Urgentie Groep. Aquests equips són mobilitzat tan sols en situacions de pacients crítics, on es sàpiga segur que el pacient requerirà un Suport Vital Avançat. El metges que van en aquests vehicles, son doctors que han realitzat dos anys de preparació específica, amb més de 240 hores pràctiques en equips d'emergències; i els infermers han cursat un any de formació específica.

El temps de resposta que tenen els MUG, varia sobre els 15 minuts, mentre que el temps que tarda una ambulància 100 és de uns 8 minuts. Apart d'aquests dos vehicles, moltes zones belgues opten també amb un reforç format per helicòpters medicalitzats.

SISTEMA ALEMANY

Les ambulàncies d'emergències alemanyes poden dependre dels cossos de bombers, o bé formar part d'institucions subcontractades pel govern, com l'ordre de Malta, la Creu Roja o St. John Ambulance. Fa uns anys, les urgències eren ateses per voluntaris, però degut a una demanda de professionalització dels sector actualment ha passat a fer-se principalment per assalariats.

Els alemanys donant als seus sanitaris, una titulació especifica de paramèdics, composta per tres nivells:

• Ruttengshelfer: Són principalment els conductors de les ambulàncies no destinades a urgències. Tenen una formació de dos mesos, amb pràctiques hospitalàries, però no estan autoritzats per realitzar cap tipus de tractament mèdic.

• Ruttengssanitäter: Tenen una formació de tres mesos. Estan capacitats per ser caps d'ambulància no urgent i conductors d'ambulàncies de Suport Vital Avançat. És la titulació que tenen la majoria de bombers.

• Rettungsassistent: És una formació de dos anys, i es pot equiparar perfectament a la formació paramèdica americana.

Els dos últims nivells, estan titulats per iniciar tractaments mèdics, que dominin segons la seva titulació, en absència d'un metge o amb l'autorització d'aquest.

Les urgències s'atenen amb una gran varietat de mitjans, primerament ambulàncies (SVB i SVA), els cotxes d'intervenció ràpida (rendezvous) i sobretot els helicòpters medicalitzats molt usats en aquest sistema i que cobreixen quasi la totalitat del territori alemany.

En la majoria de casos les ambulàncies van tripulades per dos paramèdics. En algunes zones s'introdueix la figura del metge, però no és habitual. Normalment el metge viatge en un vehicle d'intervenció ràpida (sistema rendezvous). La figura de la infermera, tan sols es troba en ambulàncies pediàtriques. Fins i tot, en cas que hi hagués un gran accident , una emergència o catàstrofe, disposen de vehicles capaços de traslladar tot un equip quirúrgic al lloc dels fets.

SISTEMA BRITÀNIC

El servei d'ambulàncies britànic és remunerat, i totalment independent del servei de bombers. Tot i això, actualment està havent una tendència entre policia, bombers, i centrals d'ambulàncies per tal d'integrar les comunicacions, la gestió de vehicles, etc...

La Gran Bretanya està implantat el sistema paramèdic. Actualment poden utilitzar l'oxigenoteràpia, intubar, posar vies, administrar fàrmacs, etc.. però no poden realitzar drenatges toràcics, posar canalitzacions intraoseas o realitzar tractaments trombolítics, però s'està treballant per tal que pròximament aquestes pràctiques passin també a ser competència del paramèdic.

Aquests sanitaris estan estructurats en dos nivells professionals.

• EMT: Formació de 2 anys.

• PARAMÈDIC: Formació de 3 anys.

El paramèdic és un EMT que després d'exercir durant dos anys obté un informe favorable de la NHS (Sistema Nacional de Salut) que li donarà dret a cursar uns altres 3 anys la carrera de paramèdic en les diferents universitats que l'imparteixen.

Els nivells de capacitat del paramèdic són molts, fins arribar al més elevat que és el de Paramèdic Practicioner. Aquests poden decidir sobre totes les qüestions relatives al pacient, poden administrar uns tipus determinats de fàrmacs, aïllar vies aèries, etc...

Les ambulàncies són tripulades per un paramèdic i un EMT o en ocasions dos paramèdics en el cas de les ambulàncies de SVA. I per dos EMT en el cas de les ambulàncies de SVB. També s'utilitzen altres tipus de vehicles com, VAM o motocicletes. Aquí l'helicòpter s'utilitza molt rarament i tan sols quan es precisa un equip quirúrgic al lloc dels fets.

SISTEMA ITALIÀ

A Itàlia el sistema d'emergències mèdiques és tan públic com privat. El sistema públic es fa a càrrec de l'atenció en els hospitals, mentre que el servei d'ambulàncies es gestiona de forma privada, tant per empreses com per ONG's.

El servei d'ambulàncies és independent al servei de bombers (que és totalment públic). Hi ha poblacions i empreses, que fins i tot han arribat a separar el servei nocturn del diürn, donant el servei nocturn als voluntaris i el servei diürn a personal remunerat i el caps de setmana la cobertura es realitza integrament amb voluntaris.

Els treballadors, tenen que haver realitzat un curs de 120h durant sis mesos. Aquesta titulació els autoritza a donar oxigen i aplicar un suport vital bàsic, lluny de les competències que pot tenir un paramèdic. Per tant, en situacions de gravetat per la vida del pacient, s'ha de desplaçar al lloc dels fets un equip de metge i infermer desde l'hospital, per mitjà tant d'un vehicle de ràpida actuació com per mitja d'helicòpter, depenent del servei. Aquest tècnics, poden prendre decisions per sí mateixos, però sempre seguint un marcat protocol promulgat per l'autoritat regional.

A Itàlia podem distingir tres tipus d'ambulàncies: la primera utilitzada per treballar en urgències, una altra destinada a les emergències i una última enviada per l'hospital amb un metge i una infermera capaç de donar assistència sanitària avançada al pacient.

Normalment en una ambulància van dos persones per les de tipus I, tres persones per les destinades a emergències. En un helicòpter la tripulació sempre ha de constar de metge, infermer, pilot i mecànic.

SISTEMA USA

En els Estats units el sistema mèdic d'emergències es regeix sobretot inicialment per la idea d'un telèfon únic el 911. aquesta idea fa 35 anys que està en pràctica.

La majoria de ciutats tenen vehicles de suport vital avançat coneguts com LSV i paramèdics i finançats per les arques públiques. Habitualment solen estar gestionades i dirigides a través del departament de bombers local.

Molts estudis han demostrat que els departaments de bombers locals tenen un major temps de resposta en la urgència mèdica. Aquests solen estar ubicats dins de la ciutat o dins de la jurisdicció del servei d'antiincendis. Les ambulàncies dels bombers van tripulades com a mínim amb dos paramèdics llicenciats, i sovint aquests solen tenir també formació de bomber. Gràcies això quan el servei precisa un rescat, els paramèdics i els bombers tenen el mateix entrenament i forma de treballar, coordinant millor el tractament mèdic i el rescat.

En els EEUU els paramèdics poden canalitzar vies, intubar, donar fàrmacs intravenosos, col·locar sondes nasogàstriques, fer descompressions toràciques d'emergència, desfibrilar, fer traqueotomies d'emergència, interpretar un electrocardiogrames de 12 derivacions i infinitat de procediments més d'emergència. Aproximadament la formació d'aquests paramèdics s'estén fins a uns dos anys.

Apart dels paramèdics, també hi ha la figura dels tècnics, que estan preparats per donar uns primers auxilis avançats. Molts d'aquests tècnics treballen en ambulàncies particulars i solen dedicar-se al trasllat interhospitalari. Aproximadament la seva formació dura uns 5 mesos. En algunes ciutats quan una ambulància de suport vital avançat i els paramèdics no estan disponibles, s'utilitzen ambulàncies de SVB amb tècnics per realitzar la primera resposta a la urgència. Fins i tot, es pot trobar empreses privades treballant conjuntaet amb els bombers i els paramèdics.

Per tant als EEUU podem trobar diferents tipus de formació:

• CFR (certifed first reponder): Formació de 40h.

• EMT-D: Coneixements mèdics i de conducció. Aproximadament una formació de 6 mesos.

• EMT-I: Els mateixos coneixements que el EMT-D, però amés sap posar vies intravenoses i administrar alguns fàrmacs. Aquesta representa una formació de 6 mesos més.

• EMT-P (Paramèdic): Domina ja totes les tècniques evasives, té uns coneixements i destreses avançades, entre les quals s'inclouen la intubació endotraqueal oral i nasal, la monotorització cardíaca, etc.. poden administrar una llarga llista de fàrmacs. Per aconseguir aquesta titulació s'ha de realitzar una formació addicional a totes les anteriors de unes 1700 hores de duració.

Molt ocasionalment es sol·licita un helicòpter, quan això passa, el helicòpter no consta de personal propi, per aquest motiu el paramèdic que primer ha arribat al lloc dels fets, acompanya la víctima durant tot el trajecte.

S'ha de recordar, per això, que aquest sistema és famós no només per ser el creador de la figura del Paramèdic sinó també pel famós Scoop & Run (agafar i córrer). Això vol dir, que a diferència de molts altres sistemes que es basen en una estabilització en el lloc dels fets i realitzar el trasllat un cop el pacient es troba “perfectament” estable, el sistema americà el què intenta és solucionar els problemes a mesura que es succeeixen, enlloc de gastar temps prevenint-los, aconseguint així un menor temps d'arribada a l'hospital, però amb el risc que això comporta.

SISTEMA ISRAELITA

La Magen David Adom és l'equivalen israelita a la Creu Roja. Actualment la Magen David Adom (MDA) és qui proporciona serveis mèdics d'emergència a tot al país amb una flota de tan sols 600 ambulàncies. El servei és una organització sense ànim de lucre, en part finançada per diferents agències governamentals. Aquesta ONG dóna lloc de treball a unes 700 persones però sobretot depèn d'una important cartera de voluntaris.

Consta de més de 800 voluntaris que estan equipats amb un equip de primers auxilis i un walkie-talkie i poden ser mobilitzats a una emergència si estan prop del lloc dels fets. Forces voluntaris treballen apart com a EMT bàsic en les ambulàncies.

La formació més bàsica és un curs de First Responder, que dura aproximadament una setmana. Els professionals tenen al menys el títol de EMT-B (Tècnic emergències mèdiques - Basic). Es tracta de tres setmanes de classe. Hi ha també el títol de Advanced EMT, dirigit a professionals del sector que treballen en unitats de cures intensives (dites MICU). El curs té unes dos setmanes de duració addicional. El títol de paramèdic pot obtenir-se després d'un any d'estudis, però recentment s'ha intentat crear una carrera universitària de tres anys per tal de donar un títol molt més complert.

Tots els procediments evasius poden ser realitzats pels paramèdics (a excepció de la canalització venosa central), poden desfibrilar, administrar fàrmacs i intubar. Els EMT-B tenen restringida la seva actuació als primers auxilis, però també habitualment es veuen obligats a incerta vies i utilitzar desfibril·ladors externs automàtics (DEA). Tot el personal s'ha de regir a uns protocols mèdics preestablerts.

En la MDA operen tres tipus d'ambulàncies:

• Ambulàncies de Suport Vital Bàsic. Tripulada per dos EMT-B.

• Ambulàncies de Suport Vital Avançat. Tripulada per un Paramèdic i un EMT-B.

• Unitats de cures intensives (MIUC). Tripulada per un metge, un paramèdic i un EMT-B.

Ocasionalment es dóna el cas de necessitar un equip quirúrgic a la zona dels fets per tal d'alliberar ferits ràpidament, llavors l'equip és traslladat amb els helicòpters de les Forces aèries israelites.

SISTEMA FINLANDÈS

El servei mèdic d'emergències finlandès forma part del sistema públic de salut, tot i que també hi ha ambulàncies privades associades al servei públic. Els principals municipis poden organitzar el seu propi servei per si mateixos com part del servei de salut, o bé contractat amb el departament de bombers.

Actualment aproximadament 450 municipis de Finlàndia, que tenen més de 200 recursos disponibles organitzats amb un 50% pel departament de bombers i la resta distribuïts entre Creu Roja, els centres de salut i els hospitals. Apart solen tenir una quantitat força elevada de HEMS, helicòpters de serveis d'emergències. A més l'exèrcit té la seva pròpia organització.

Els nivells d'estudi varen patir una forta renovació l'1 d'Agost de l'any 2000 i van quedar de la següent manera:

Per el nivell bàsic, es requereix estudiar durant tres anys en l'institut de salut adquirint el nivell dit Lähihoitaja (infermeria bàsica). Amb aquesta titulació es pot treballar en el sistema de salut. Els bombers tenen un entrenament d'un any i mig a l'acadèmia i sis mesos d'entrenament en el sistema de salut, poden treballar també com treballadors de nivell bàsic.

Per el nivell avançat es precisa tenir un entrenament de quatre anys en la universitat, que dóna el nivell Ensihoitaja (infermeria registrada, especialitzada en emergències extrahospitalàries). Poden treballar en tot el sistema de salut, i la seva titulació és acceptada per la Unió Europea i poden treballar en tota la unió com a infermers.

Segons la titulació assisteix a un tipus d'urgències.

Nivell Bàsic

La majoria dels serveis son de nivell bàsic. Aquests poden tractar tot tipus de situacions, se'ls permet desfibrilar, intubar i donar fàrmacs a pacients amb risc vital. Però aquest sistema no té cap suport darrera, ja que s'administra en un àmbit local, per tan properament serà corregit.

Nivell Avançat

Les ciutats més grans i àrees extenses tenen sanitaris de nivell avançat. Els hospitals centrals tenen organitzats serveis de nivell avançat en totes les parts del país. Aquests poden analitzar ritmes cardíacs, utilitzar la quantitat de fàrmacs que siguin necessaris, etc.. a part poden donar una alta si ho creuen oportú que no es necessària l'evacuació del pacient a un centre sanitari.

Nivell mèdic

Algunes àrees obtén ja de metges en el sistema d'emergència. Habitualment estan treballant en HEMS i cobreixen uns 100km a la rodona. Aquests es desplacen al lloc dels fets tan sols si l'ambulància així ho requereix.

Normalment solen anar dos persones en cada unitat. Ambdós tenen que tenir el nivell bàsic però s'accepta si es té el nivell d'entrenament de bomber. En les ambulàncies avançades, solen anar dos o tres titulats amb el nivell avançat.

SISTEMA PERSONALITZAT

Per mi, crec que el millor sistema hauria de ser una mescla dels més importants. Primerament crec que el sistema hauria de ser integrat i unitari per tot l'estat unificat amb un mateix numero d'activació, tipus 112 o 911, i absolutament remunerat, eliminant totalment el voluntari (en excepció de situacions de catàstrofe).

Pel que fa a la formació aquesta hauria de ser molt més extensa que la que tenim actualment a Catalunya, però sense arribar a l'extrem del paramèdic.

Crec que hauria de ser un títol de Tècnic en emergències mèdiques, de la categoria d'un actual mòdul de grau superior amb una duració de dos o tres anys. Per tant amb aquesta superior formació hauria de tenir més competències, per exemple crec que un tècnic hauria de poder utilitzar el desfibril·lador semiautomàtic (DEA), així com poder agafar vies i donar alguns fàrmacs, però tot establert per mitjà d'uns protocols estudiats i rígids. Amés hauria de tenir una formació molt més extensa en el què fa conducció d'urgència (cosa que actualment no existeix), més formació sobre prevenció de riscos i més formació sobre rescats i actuació dins d'una catàstrofe. Aconseguint així que el tècnic es sàpiga desenvolupar tant en un rescat, com en una simple urgència com en una catàstrofe, situacions on la seva actuació serà totalment diferent.

Naturalment demanant més formació i més responsabilitats, crec que el sou del tècnic s'hauria de veure incrementat substancialment, degut a les noves responsabilitats a les què es veuria compromès.

Però a aquest sistema se'l hi ha de complementar un sistema medicalitzat, per mitjà de metges i infermers.

Opino que el metge hauria de ser especialitzat en urgències extrahospitalàries, per tan s'hauria de crear un MIR específic de medicina extrahospitalaria. I la infermera, hauria d'agafar més el rol d'ajudant del metge, però al igual que al metge s'hauria d'especialitzar en infermeria extrahospitalaria per mitjà d'un postgrau, que en l'actualitat ja existeix.

Pel que fa al transport primari faria simplement dos tipus de vehicles terrestres, primerament uns suports vitals Basics, tipus furgó. Tripulats per dos tècnics en Emergències mèdiques. Els vehicles haurien d'estar situats de tal manera que es pugui “garantir” la seva arribada al lloc dels fets en un màxim de 15 minuts després de la trucada d'activació.

I en segon lloc un vehicle tipus turisme, tripulat per un tècnic en emergències mèdiques, un metge i una infermera, en l'interior del qual hi hagi tot el material necessari per donar una assistència avançada al pacient. Però sense possibilitat de poder traslladar, aconseguint així un vehicle molt ràpid i àgil per arribar amb poc temps al lloc dels fets, i després amb un SVB podent traslladar el personal i l'equip tot fent un SVA.

Així doncs les ambulàncies de SVA, jo les reservaria exclusivament per realitzar el trasllat interhospitalari de pacients crítics i no per les urgències.

Tot això naturalment, es veuria complementat per un servei aeri de helicòpters, però que tan sols haurien de ser mobilitzats per odre facultativa.

ENQUESTES

• Sexe: Home Dona

• Quin número trucaries en cas que haguessis d'avisar a una ambulància?

N/C

• Algun cop has hagut d'avisar a una ambulància?

Sí. Per quin motiu?

No.

• Si necessitessis per exemple als bombers, quin numero trucaries?

N/C

• Saps que hi ha diferents tipus d'ambulàncies?

Sí. Quins?

No.

• Coneixes quin sistema d'emergències té Catalunya?

Sí. Com el milloraries?

No.

• Et veus capaç de donar una assistència bàsica en una situació urgent?

Sí. On has après aquests coneixements?

No.

• Creus que l'assignatura de primers auxilis hauria de ser obligatòria a les escoles?

Sí. A quin nivell s'hauria d'impartir?

No.

En motiu d'aquest treball de recerca, vaig optar per realitzar una enquesta per intentar analitzar el coneixement que té la població sobre els aspectes que més directament l'afecten del tema tractat al llarg del treball.

L'enquesta va ser realitzada a nois i noies principalment d'edats compreses entre els 15 i els 18 anys, i les respostes varen ser variades.

Es van realitzar un total de 82 enqueste i els resultats són els següents:

CONCLUSIÓ

Aquesta era la pregunta que crec que tenia més importància. Considero una dada important, que ni tan sols la meitat dels enquestats coneguessin el telèfon d'emergències unificat 112. Crec que aquesta dada és especialment important, doncs tota la població esta obligada per la llei, que en cas de trobar-se en una situació urgent tingui que donar com a mínim el primer avís. Molts dels enquestats no tenien la menor idea d'on s'havien d'adreçar, i d'altres coneixien el telèfon d'ambulàncies 061, però desconeixien el telèfon d'emergències 112. Crec que aquest és un punt on s'hauria d'insistir més àmpliament, fent moltes més campanyes de divulgació del telèfon 112 a la població.

CONCLUSIÓ

D'aquesta pregunta, principalment s'extreu que els joves s'han trobat en poques situacions urgents, potser per aquest motiu no estan massa conscienciats sobre el tema. Crec que és important conscienciar aquest sector de la societat, doncs formen part de les franges més perilloses d'edat susceptibles a patir sobretot accidents de trànsit, i és important que sàpiguen mantenir la calma en situacions d'estrès. Pel que fa al motiu, no són dades del tot fiables, ja que pocs enquestats contestaren que sí, tot i que es veu com molts d'ells parlaven ja d'accidents de tràfic i patologies respiratòries, unes de les patologies més comunes.

CONCLUSIÓ

Com era d'esperar, cap dels enquestats va saber respondre aquesta pregunta. Tot i que alguns d'ells, es van atrevir a marcar Sí, a l'hora d'explicar-lo cap d'ells ho va fer coherentment. Aquest no crec que sigui una prioritat perquè la població conegui tot i que no ha de ser totalment ignorat com actualment. Més que res ja que si la societat conegués com està gestionat el sistema d'emergències que la cobreix, podria entendre moltes de les accions que realitza el col·lectiu, ja que a hores d'ara per exemple, moltes persones no entenen perquè no són ateses per un metge, mentre que si sàpigues a quin tipus d'urgències acudeix el metge, s'evitarien molts problemes i enfrontaments innecessaris.

CONCLUSIÓ

Per sorpresa per mi, el 50% dels enquestats es veuen capacitats de donar una assistència bàsica a un pacient urgent. Crec que sobretot ha estat un excés de confiança dels enquestats, ja que alhora d'explicar la procedència d'aquests coneixements molts han dit televisió, lloc on no es poden aprendre primers auxilis, i d'altres a l'escola, lloc on actualment no es dóna la informació necessària com per donar una assistència bàsica. Un altre part important, va contestar que n'havia après a l'autoescola, però els coneixements que es donen en una autoescola sovint són desfasats i insuficients.

CONCLUSIÓ

Una immensa majoria dels enquestats creuen necessària formar la població sobre primers auxilis, cosa que en la societat actual és totalment necessari. Però a l'hora de definir el curs on s'hauria d'impartir, hi ha més diversitat d'opinió, sembla que la majoria creuen necessària la seva formació en algun nivell de secundària. En la meva opinió crec que l'opció de la majoria podria ser la millor, ja que als 15 anys és l'edat on es comença a fer una vida més independent i més social, per tant s'augmenta el risc de trobar-se en una situació urgent, i apart crec que és una edat on l'individu en general ja és prou “madur” com per saber d'importància del tema tractat.




CONCLUSIÓ FINAL

Primerament vaig fer aquest treball, impulsat pel món que l'envolta. Aquest és un tema que tracta del món en el qual treballo, per tant primerament tenia un interès personal per conèixer més coses i ampliar els coneixements de cara a la meva actual professió, o millor dit vocació.

El fet més important que he aconseguit acabat el treball, és el fet d'haver reorganitzat i conegut millor tot el munt de idees que tenia al meu cap que havia anat aprenen per mitjà de companys més veterans o bé per haver-ho viscut in situ. Gràcies aquest treball, m'he vist obligat a buscar totes aquelles idees que jo ja coneixia, però que després de veure com són en realitat he pogut estructurar-les clarament. Per exemple, naturalment que coneixia molts tipus de vehicles d'evacuació, però gràcies aquest treball he après a organitzar-los i aclarir ben bé quin tipus de personal i quins tipus de servei pot realitzar aquell determinat vehicle. Un altre exemple seria en l'estructuració del transport interhospitalari, camp que tenia una mica apartat, ja que no m'afectava tan directament.

Un altre punt important que m'ha agradat treballar han estat les enquestes. En elles m'he sorprès bastant, sobretot no m'esperava que hi hagués tanta desconeixença del tema en la població juvenil, naturalment no esperava que la gent conegués quins tipus de gestió en emergències hi ha, però que més del 50% dels enquestats no coneguessin el telèfon d'activació 112, m'ha sorprès, ja que fins ara creia que s'havien fet les suficients campanyes de divulgació, però està molt clar que encara queda molt de treball per fer.

Gràcies aquest treball també, he après la història de l'emergència extrahospitalaria, cosa que desconeixia absolutament exceptuant allò que m'havien explicat els més veterans i la història de la Creu Roja. Gràcies a tot això he conegut qui fou Dominique Larrey, quins països començaren a instaurar la figura de l'ambulància, etc.... Una cosa que no m'ha sorprès però, és que amb tan sols uns 25 - 30 anys el sector ha canviat infinitament, però el què si m'ha sobtat és que fes 30 anys no hi hagués com aquell qui diu ni tan sols la figura del sanitari, més aviat hi havia la figura del taxista de malalts, jo em pensava que sí que havia canviat encara que no tant.

Però el punt en el qual més encuriosit estava era el de veure els diferents models de gestió que hi ha a diferents països. Suposo que això és el que més em quedarà del treball, ja que era un fet que desconeixia totalment, coneixia el sistema Català, el que m'afectava directament, però els sistemes que tenien els nostres veïns europeus no m'havia parat a analitzar-los i gràcies aquest treball he aconseguit veure'ls i comparar-los entre sí, malauradament jo esperava poder treure'n un sistema clau, però m'he donat compte que cap sistema és millor ni pitjor, tots són diferents amb els seus avantatges i els seus inconvenients i he trobat impossible quedar-me amb un, per tant a l'hora de crear-ne un de nou, tampoc no tenia clar a quin tipus de sistema cenyir-me i al final m'he cenyit més al català, que suposo que com que és en el què treballo, aquest és el que conec més i en ser millor les seves virtuts i suposo que per costum i ja per haver-me acostumat a treballar dins d'ell, crec que és força eficaç. Però per fer aquesta afirmació hauria de treballar en tots els sistemes i llavors vistos a la pràctica dir quin falla més i quin és el sistema clau, ja que a sobre el paper, tots els sistemes es veuen competitius i eficaços a la seva manera.

Finalment dir, que espero que aquest treball hagi servit al menys, per acostar aquest món desconegut a la població, com a mínim a la ínfima part de que el llegirà i si pot ser haver picat una mica el cuc de la curiositat i que després d'haver parlat sobre el tema, el lector hagi pres consciència del tema i no es quedi indiferent, al menys preocupar-se una mica per la seva pròpia formació personal. Per la meva opinió crec que és molt interessant plantejar-se fer algun tipus de curs, nombrat a l'apartat “la formació” o no, per tal de saber-se desenvolupar en una situació d'aquests tipus, ja que això és una cosa que no sabem mai quan ens la podem trobar i a qui pot afectar, i amb una simple maniobra feta ràpidament i al seu temps podem salvar una vida humana.

3

34