L'AUTOR

Joanot Martorell va nàixer en 1415, morí en 1468 i va ser un novel·lista valencià, nascut en el regne de València. La seua obra Tirant lo Blanc, encomiada per Cervantes en el Quixot, marca una feta en l'evolució de la narrativa cavalleresca. Descendent d'una noble família de Gandia (València), ciutat on va nàixer i va morir, la vida de Joanot Martorell es documenta principalment a través dels litigis que va mantindre amb altres cavallers i que en ocasions van motivar cavallers de desafiament, alguns a mort, que no van passar del forcejament verbal. Un d'estos conflictes el porta a Anglaterra, a 1438, on va conèixer el poema anglonormand del segle XII Guy de Warwick, que després traduirà en prosa amb el títol de Guillem de Varoic. L'esperit dels cartells de desafiament sintetitza amb esta traducció i de mode molt especial, amb el Llibre de l'ordre de cavalleria de Ramon Llull, en la primera part del Tirant el Blanc, on el protagonista inicia com a valer-vos cavaller a Anglaterra. L'heroi, valent i tímid al mateix temps, prosseguirà les seues gestes guerreres a Sicília, Rodes i Tunis; finalment salva a l'Imperi bizantí dels turcs i és converteix, després de la seua boda amb la princesa Carmesina, en Cèsar de l'Imperi. Poc després mor de pulmonia: just final una obra que hàbilment combina els ideals cavallerescos amb el mes cru realisme. La primera edició, a València en 1490, pareix que va anar preparada per Martí Joan de Galba, que decidiria actual divisió en capítols i potser revalorarà alguns episodis.

Novel·la de cavalleries

La novel·la de cavalleries es un gènere narratiu que va tindre el seu màxim desenrotllament a Espanya entre els segles XIV i XVI, i que en el seu moment també es va cridar Llibre de cavalleries. Molt semblants a les novel·les d'aventures, els llibres de cavalleries és basen en l'odissea d'un caminant que s'enfronta a múltiples atzars (batalles, desafiaments, amors, pèrdues, retrobaments i trànsits), normalment en un espai llunyà i exòtic. Un traç prou comú en estes obres és que l'autor afirma que el text procedeix d'un manuscrit que ell ha trobat; d'ací la paròdia que realitza Cervantes respecte d'això en el Quixot, quan al·ludeix que el text l'ha tret d'una traducció que un morisc va fer d'un text d'un historiador cridat Cide Hamete Benengeli. La primera novel·la important és Llibre de cavaller Zifar, compost cap a 1300, que utilitza la tècnica del sermó on cada personatge o situació és un exemple i figura de realitats espirituals. Amb l'Amadís de Gaula, la versió original de principis del qual segle XIV està perduda quasi per complet i que es coneix per la refosa que a finals del segle XV va realitzar Garci Rodríguez de Montalvo, el gènere comença a fixar-se gràcies a la qualitat del text. Durant el segle XVI va haver-hi abundants imitacions i continuadors de l'Amadís, el resultat més interessant del qual potser seguia Amadís de Grècia a 1530 de Feliciano Silva. Van arribar a realitzar-se quasi vint-i-cinc llibres tant a Espanya com a Europa fins ben entrat el segle XVI. Un altre cicle important va ser la sèrie de Palmerín, que es va iniciar amb Palmerín Oliva a 1511 del que es van realitzar onze impressions fins a 1580, i un dels millors llibres de la sèrie va ser Palmerín d'Anglaterra (1547-1548) escrit en portuguès per Francisco d'Habiteu. Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, és un altre exemple en llengua catalana, publicat en 1490, i, segons Miguel de Cervantes “es el millor llibre del mas”. Les novel·les de cavalleries van trobar grans detractors dones dels seus orígens. Se'ls criticava per la seua inversemblança, immortalitat i descuidat llenguatge. Durant molt de temps es va dir que eren llibres que llegien gent d'escassa formació, però la realitat es que interessaven a tots els estaments socials i culturals i això ho ha demostrat el que diuen d'ells, personatges com a santa Teresa de Jesús, l'humanista Juan de Valdés i fins l'emperador Carles V. Els antecedents de la novel·la de cavalleries han de situar-se en la difusió europea, amb gran influència espanyola, de tres cicles èpics medievals que son l'artúric, el carolingi i el troià. El codi moral cavalleresc s'entrellaça amb el codi eròtic, i això explica els punts comuns entre la novel·la cavalleresca i la novel·la sentimental, en la que el paisatge de les gestes es fa al·legoria del desig amorós i la seua report. Mario Vargas Llosa ha estudiat l'actualitat de les novel·les de cavalleries, fins al punt d'afirmar que el coronel Buendia, de Cent anys de soledat de Gabriel Garcia Márquez “pareix descendir en línia recta dels creuats cavallerescos”.

resum

Tot comença al cap de vuit dies de l'arribada de Tirant a Sicília. L'Emperador li va llegir la carta de l'Emperador de Constantinoble al famós cavaller Tirant lo Blanc i en saber la noticia, l'ambaixador començà a contractar soldats, però, com que a Sicília no hi havia prou, anaren a Roma i a Nàpols.

Tirant preparà les armes i el Rei li proporcionà tots els cavalls disponibles, i emprengué el viatge.

Quan baixà a terra, es comunicà amb el compte d'Àfrica qui el va rebre amb molt d'honor i en arribar a l'Emperador, Tirant li va donar la carta i tot seguit la va llegir.

L'Emperador li va oferir a Tirant el bastó de la capitania el qual es negà, però, acabà obligat a quedar-se'l per a no quedar mal i tot seguit va anar acompanyat per l'Emperador a conèixer Carmesina, de la qual va quedar enamorat.

Al matí següent, Tirant va anar en l'església on es trobava l'emperador per a estar amb ell i després comprà un espill i alhora acordada, Diafebus i ell es dirigiren al palau on dansaren durant una bona estona.

Tirant i la princesa Carmesina s'aproximaren a una finestra i després de parlar una estona, Tirant li donà l'espill i li va dir que estava enamorat de la persona que en aquest aparegués i ella anà a la seua cambra i en mirar l'espill s'adonà de que Tirant estava enamorat d'ella.

Hi va haver una gran guerra, Tirant es va preocupar pels ferits i proposà fer una crida per a ser superiors a l'enemic i així ho va fer, lo qual va fer que guanyaren la següent batalla.

Després d'aquest fet, Tirant caigué mal, tots els millors metges de l'Emperador acudiren ràpidament i al dia següent, acompanyat de dos homes de ciutat, Tirant emprengué el viatge, que durà tota la nit i mig dia fins arribar a Vallbona i allí ell i tots els aliats tornaren a Constantinoble.

Quan el rei d'Egipte acabà d'escriure la carta que era l'amenaça contra Tirant, li la va donar a un pregoner el qual li la portà a Tirant, el qual després de llegir-la, entrà en la tenda i començà a escriure la resposta que el rei d'Egipte esperava. Li va donar la carta a un missatger amb l'acceptació del repte del rei i li va prometre que es veurien les cares a la batalla.

Tirant va partir el dinovè dia del mes a mitjanit i l'Emperador amb Estefania, i les seues donzelles van arribar entre les 2 i les 3 de la vesprada. Tirant es va dirigir a una vall anomenada Espinosa on va plantar les tendes i quan l'Emperador va arribar va cridar el senyor de Maheví per a que parlara en ell i Maheví va suplicar a l'Emperador si es podia instal·lar al seu castell i així ho va fer.

El senyor Maheví agafà un dels seus i l'envià a la vall Espinosa, el més secretament possible, per avisar al Capità que l'Emperador ja havia arribat amb la seua filla i els barons.

Tirant, en saber la notícia li ho va dir sols a Diafebus per guardar el secret i amb els seus cavallers es dirigiren cap al campament encara que Tirant no s'atrevia a atacar per la quantitat de gent que hi havia; però els turcs dispararen una bombarda i encara que passà molt alta, açò va fer que començara la batalla.

Van formar un cercle d'esquena als enemics i arrancaren a córrer a galop amb ordre i els enemics tiraren les armes i començaren a córrer darrere dels cristians.

Tirant en tindre els enemics en el punt que volia, ordenà que el duc de Pera atacara com va succeir, i després del primer cop de la batalla , Tirant ordenà que s'introduira en batalla el marqués de Sant Jordi. Més tard va atacar el duc de Sinòpoli.

Tirant agafà una llança i es va dirigir cap al rei de Capadòria, quan els dos es pegaren tal cop que ells i els cavalls caigueren a terra i s'alçaren amb gran valentia i tragueren les espases per començar a lluitar.

El rei d'Egipte ordenà al rei de Capadòria i el d'Àfrica que mataren a Tirant, qui estava lluitant quan el duc de Macedònia li va clavar l'espasa al coll i Hipòlit i Pírimus ho van veure i amb gran crit acusaren el duc de traïdor.

El rei d'Egipte i el rei de Capadòria s'enfrontaren contra el Duc, mentre el rei d'Àfrica es tapà amb el duc de Macedònia i li va pegar un cop al mig del pit tan fort que el va travessar.

El senyor Agramunt es va dirigir cap al rei d'Egipte i li va atrafegar la cuixa amb la llança.

Tirant i el rei d'Egipte s'enfrontaren cara a cara però aparegué Hipòlit i el salvà, encara que li digué a Tirant que no li importava perdre la vida per ell.

Tirant tornà a la guerra on es trobà cara a cara amb el rei de Capadòria i empunyà la destral i li pegà un fort cop, que el forat de la ferida equivalia a mig casc i aquest va caure mig mort, de manera que Tirant li va llevar el casc i li tallà el cap.

Al final guanyaren la batalla Tirant i els seus encara que Diafebus estava malhumorat perquè Tirant sempre s'enduia tots els honors sense compartir res en ningú.

El rei d'Egipte en veure que estava la guerra guanyada per Tirant i, per tant, ell estava vençut, va fugir, però per dolor de la queixa, va haver d'abandonar el Soldà i va reposar a la ciutat de Bellpuig.

Quan Tirant va arribar era ja de nit, així que s'allotjaren en aquells camps i a l'endemà, Tirant va fer armar tota la gent i atacaren la ciutat. Els turcs eren bons cavallers, així que forçaren al Capità a atacar quatre voltes.

Sant Jordi es va dirigir cap a Jacob, un jueu, aquest en sentir la veu del marqués li va obrir la porta ràpidament i Tirant entrà per la porta però el Marqués ja havia conquerit la ciutat i atrapat al rei d'Egipte. Tirant encara que aquell dia va aconseguir una gran victòria en la batalla, no s'alegrà ni va celebrar cap festa.

L'Emperador va manar que prepararen els cavalls i va eixir acompanyat pels barons de Sicília i per la Princesa. Estefania va enviar un missatge per a buscar Diafebus, i ell al tindre la carta va anar a la cambra de Tirant per a fer les paus amb ell, però un escuder cridat per Tirant li contà a Diafebus el que va fer la Princesa i l'Emperador.

Diafebus i Tirant parlaren amb l'Emperador i aquest li va prometre a Diafebus el càrrec de Gran Conestable.

Per la nit, feren un gran sopar en el qual Tirant estava molt trist i després de parlar amb la seua estimada va anar a contar-li les seues penes s Estefania.

Entre els dos planejaren un pla per a més tard i així ho van fer, de manera que Estefania arreplegava Diafebus i Tirant i anirien a la cambra de la Princesa, on parlaren una bona estona i després cadascú tornà a la seua cambra.

Plaerdemavida cridà la Princesa per a contar-li en somni que havia tingut aquesta nit, que en realitat eren els fets que havien ocorregut a la cambra de la princesa, que ella les havia vist entra la porta.

Tirant arribà al castell del senyor Malveí i va ordenar que el Conestable anara al campament. En fer-se de nit Tirant ja havia arribat al port i allí després de planejar-ho enviaren en una barca de pescar uns espies per veure quanta gent havia a les naus que eren set i de les quals ja havien desembarcat molts guerrers.

Tirant va partir amb les naus aquella mateixa nit i durant el viatge de tornada va interrogar els turcs que havia fet presoners.

Tirant va concentrar una reunió del consell de mariners, on es trobava el mariner que avanç l'havia amenaçat, però en el consell es va disculpar. Després de planejar l'estratègia de la batalla, Tirant es va dirigir amb quatre homes al castell de Malveí i en arribar li va ser comunicat que els turcs ja havien atacat amb set mil homes.

Tirant i els mariners pujaren a la nau per a emprendre el viatge i els turcs en veure tant de vaixell, començaren a fugir cap a Turquia i en fer-se de dia, Tirant ja no va veure cap de les seves naus i de sobte va haver un enfrontament naval i, per tant, una gran batalla.

Tirant va ser ferit en un braç i en la cuixa, i quan arribà al port hi estaven totes les seves naus i moltes conquerides.

Hipòlit es va dirigir cap a Turquia, on no va saber trobar el Capità, va fer fugir la nau que es va creuar al seu camí i la prengué. Quan Tirant s'adonà que Hipòlit no s'hi trobava envià tres naus per buscar-lo i quan el trobaren, acudiren tots al port i Tirant s'alegrà molt.

Tirant va ser saludat per un ambaixador turc anomenat Abdal·là Salomó, home savi i de gran eloqüència, just abans de que l'Emperador cridara Tirant i el seu consell i acordaren fer una treva de tres mesos.

En acabant de dinar, en la festa que hi va fer Tirant, aquest es va dirigir a la cambra de la Princesa, quan es va trobar amb Plaerdemavida, a la que ell es va dirigir i aquesta li ho confessà tot, el que va fer que Tirant abraçara la Princesa i la besara moltes vegades. Quan entrà l'Emperador a la cambra, Tirant es va amagar i la Princesa va acabar de vestir-se mentre son pare resava les oracions. Quan la Princesa anava a eixir, es va adonar que s'havia deixat els guants a la cambra i tornà a entrar per agarrar-los, quan Tirant la va abraçar i començaren a ballar, cosa que a ella no li va agradar i se'n anà cap a l'Emperador i Tirant alçant la cama li va tocar la zona prohibida.

El dia del torneig es va posar aquella calça i aquella sabata però repleta de pedres fines.

Entre la donzella de la Princesa i Tirant, planejaren un encontre amb la Princesa nua per a aquella mateixa nit, i així ho feren: en fer-se de nit, Tirant va anar a la cambra de la Duquessa i quan arribà Plaerdemavida, va clavar Tirant a una caixa que hi havia enfront del bany, enfront de la qual la Princesa es va despullar i es va banyar amb Plaerdemavida, la qual cridava Tirant mentre palpava a la Princesa.

Després la Princesa se'n anà a dormir i al cap d'una estona Plaerdemavida va tornar amb Tirant nu i va estar palpant la Princesa més d'un hora, creguent aquesta que es tractava de Plaerdemavida, però més tard es va adonar de que era Tirant i va començar a cridar i es quan totes les donzelles de l'habitació es despertaren i Plaerdemavida va apartar a Tirant d'allí, el qual va tenir que anar-se'n per una finestra i caigué a un pati. Plaerdemavida tancà la finestra i va seure al costat de la Princesa, la qual va contar el primer que li va passar per el cap, per a no culpar a Tirant de res, i doncs, ningú més es va assabentar del que havia passat. L'Emperador s'alçà i agafà una espasa per a matar a “la rata” que la Princesa deia que havia entrat, de manera que van estar una bona estona buscant-la, però no trobaren res.

Plaerdemavida va pujar al terrat i va llevar la corda per la que Tirant havia baixat, per a que ningú s'adonara del que havia passat, mentre que Tirant estava a terra amb una cama trencada i s'arrimaren a ell Hipòlit i el Vescomte, que va sentir a Tirant, però com no havia llum no es veia res i aquest es va fer passar per un esperit i va cridar Hipòlit per a que s'arrimara més a ell i contar-li el que havia passat en realitat i per a que l'ajudara.

Els dos acordaren mentir l'Emperador i li digueren que s'havia trencat la cama per una caiguda que havia tingut cavalcant.

Quan Tirant es va trobar millor de la cama, parlà amb metges i li digueren que en nou dies estaria totalment recuperat.

La Viuda va cridar un patge per a que avisara a Tirant de que la Princesa l'esperaria a la seva cambra i quan va arribar Tirant allí es va trobar amb la Viuda que va parlar amb ell i li digué que la Princesa estava embarassada, quan va aparèixer l'Emperador que va agafar Tirant de la mà i se'l va dur per a parlar de les batalles durant una bona estona. Quan va eixir, la Viuda va parar a Tirant i li digué que tot el que li havia dit era secret i que no ho contara a ningú.

La Viuda va anar a un pintor per a que li fera una màscara de Lauseta que era el jardiner i ella s'havia inventat que la Princesa i ell, estaven junts, però al ser mentida, va pensar fer una espècie de teatre que Tirant vegera des de una cambra sense sentir el que deien i així creguera el que estava veien: a la Princesa i a Lauseta junts.

La Viuda deixà Tirant a una cambra amb dos espills que reflectien el que estava succeint fora, a l'hort on treballava Lauseta, però aquell dia ell no treballava, de manera que Plaerdemavida es va disfressar de moro i començà a besar la Princesa i ja Tirant es va creure el que la Viuda li havia contat.

L'Emperadriu i la seva filla, s'adonaren que els seus estimats partien prompte i començaren a plorar i la Princesa va fer que la seva donzella buscara Tirant i ell en vore-la li va contar perquè no s'havia despedit de la Princesa i Plaerdemavida en adonar-se de tot el que havia succeït li ho va explicar a ell i els dos parlaren una bona estona i es perdonaren.

La mar va fer que les galeries s'enfonsaren, però, per sort, tots els tripulants es salvaren, però l'altra galeria no va tindre tanta sort i tots s'ofegaren.

El Capità s'alçà ràpidament, es va vestir amb les millors robes i va escriure una nota que ficà dins la bossa de mil ducats en la qual demanava una sepultura digna.

Opinió personal

D'aquest llibre, el que m'agrada es la història d'amor entre Carmesina i Tirant, ja que es una història bonica i amb amor, i més suau que les altres històries que es conten al llibre, com les batalles i els detalls de les ferides que no m'agraden gens, son molt desagradables i fan que el llibre es faça pesat, per el que conta, que no es del meu interès.

No m'agraden les històries d'acció, ni de guerres ni batalles, però com aquesta tenia la part dolça del romanç del protagonista i la Princesa, pues es feia més interessant, encara que fora per poder saber-ne més d'eixa relació. En resum, el llibre no m'ha sigut molt difícil de llegir, sols al principi, per el que me l'he llegit tot i al cap i a la fi, malgrat que el tema principal no m'agradava molt. M'agradat llegir-lo, perquè moltes vegades havia sentit parlar d'ell, però mai havia tingut la oportunitat de llegir-lo, però a la fi, ho he fet.