Tirant lo blanc de Joanot Martorell

Joanot Martorell va ser un cavaller provinent de la petita noblesa valenciana, sembla que nascut a la ciutat de València entre 1405 i 1410. Possiblement va morir el 1465. El seu avi va ser conseller reial i el seu pare, cambrer del rei Martí l'Humà. De Joanot Martorell, que era cunyat d'Ausias March, coneixem força elements biogràfics que ens el mostren com un cavaller de vida agitada, plena d'afers cavallerescos d'armes i bon coneixedor dels usos i costums de la cavalleria; habituat al tracte cortesà (sabem que va estar a les corts França, Portugal, Nàpols i Anglaterra) i, segons es dedueix del llibre, interessat en els afers militars europeus de la seva època, i amb una visió molt humana i atrevida, desvergonyida sovint, dels assumptes amorosos.

Els embolics i enfrontaments entre cavallers el van dur a mantenir una correspondència viva, aguda i irònica en defensa del que ell creia que eren els seus drets. Entre 1437 i 1445 va mantenir un sostingut enfrontament amb el seu cosí Joan de Monpalau. El motiu de l'enfrontament respon a un costum del s. XV, que també serà inclòs a la novel·la: el casament secret, cerimònia privada en què els amants es lliuren en matrimoni, amb el compromís de formalitzar-lo més endavant. Segons Joanot Martorell el seu cosí havia celebrat bodes sordes amb la seva germana Damiata i havia després incomplert el compromís adquirit. Monpalau havia negat sempre haver adquirit cap compromís, no haver estat amb Damiata. Joanot Martorell el va requerir reiteradament a batalla a mort i va recórrer les corts anglesa i portuguesa buscant jutge i plaça per al combat. La intervenció, des de València, de la reina Maria féu que la batalla entre Martorell i Montpalau no es dugués a terme i que el conflicte es liquidés, anys després, mitjançant una certa quantitat de florins, que aquest es veié obligat a pagar a Damiata. Martorell visqué, doncs, prop d'un any a Anglaterra (entre el març del 1438 i el febrer del 1439. Conegué la sumptuosa vida de la cort, el cerimonial de l'orde cavalleresc, estigué en relació amb cavallers de tot Europa, que hi acudien en cerca d'aventures, i tingué ocasió de llegir llibres que més endavant van influir en les seves obres literàries. És possiblement en aquesta estada a Anglaterra que J. Martorell Va recollir bona part dels materials que constitueixen la primera part de la seva obra.

El 2 de gener de 1460 començà la redacció de la seva gran obra Tirant lo Blanc, que dedicà a l'infant Ferran de Portugal, príncep que residí a Barcelona almenys des de l'agost del 1464 fins al març del 1465,. Es creu que Martorell va morir cap al 1468 i l'obra, que va començar a escriure vuit anys abans de la seva mort, no va ser editada fins el 1490.

De la resta de la seva producció literària només resta el llibre inacabat Guillem de Varoic (adaptació d'una versió en prosa, francesa o anglesa, del vell poema francès Gui de Warwick), que constitueix una mena d'esbós dels 39 primers capítols del , Tirant lo Blanc, alguns estudiosos pensen que és possible que també sigui l'autor d'una altra novel·la cavalleresca, Flor de cavalleria, de la qual només resta el començament

A la fi de la novel·la, però, el lector es veu sorprès amb un comiat en què se l'informa que Joanot Martorell, a causa de la seva mort, no va poder acabar la narració, i que és el cavaller Martí Joan de Galba qui la va finalitzar. El fet de que el continués Martí Joan de Galba, explicaria els episodis irreals que hi ha pel mig de la novel·la i l'estrany final. El petit fragment al final de la novel.la que explica que en Joanot no ha pogut acabar la novel·la i l'ha acabada en Martí Joan també s'accepta , per a alguns, com a prova de la teoria dels dos autorsPoc és el que sabem de Martí Joan de Galba. Però a la seva mort hi havia a la seva biblioteca diversos documents de Martorell, entre ells dos manuscrits del Tirant, que sabem que van anar a parar-hi com a penyora d'un préstec que Galba féu a Martorell. La crítica debat encara el grau de participació en l'autoria del llibre. Per uns, Galba hauria intervingut en la part final, a partir dels episodis que s'esdevenen al nord d'Àfrica. D'altres, en canvi, rebutgen qualsevol participació de Galba.

Amb l'arribada dels ideals del renaixement , es produeix en les narracions i apareix el que s'anomena novel.la cavalleresca ben diferent als coneguts llibres de cavalleries plens d'elements meravellosos i i incoherències pel que fa al tractament del temps, l'espai i la veritat històrica. (com els castellans Amadís de Gaula o el cicle dels Palmerines).

La novel.la cavalleresca és un gènere narratiu en prosa, en què el protagonista és un heroi que personifica l'ideal de la cavalleria. Aquest personatge novel.lesc té un referent real a tot Europa durant els segles XlV i XV , en un moment que moltes de les funcions de la cavalleria dels segles anteriors, ara són desenvolupades pels exèrcits.

En aquest nou gènere literari encara s'expliquen les aventures heriques d'un cavaller, però sense un element molt important: l'element meravellós. Els herois són humans amb sentiments humans , que viuen situacions històriques concretes, en espais i temps determinats. Es preocupa sobretot per ser creïble

a qualsevol persona que llegeixi un llibre d'aquest tipus. És per això que la novel·la cavalleresca tindrà una sèrie de característiques que la distingiran notablement dels llibres de cavalleries escrits fins aleshores :

- Els herois tenen virtuts i capacitats normals ,sense elements inexplicables

(per exemple, un cavaller mai no lluitarà tot sol contra cent i necessitarà temps per curar"se de les ferides produïdes en els combats).

-Els escenaris on passen els esdeveniments són reals també, són terres conegudes pels lectors I lectores( les histories no passen en països exòtics i ayunitas geogràficament).

- El temps narratiu és proper a qui llegeix (les novel·les no estan ambientades

segles enrere).

- Hi apareixen personatges reals, que tothom coneix o pot identificar.

-Hi ha episodis històrics (batalles) que tothom pot recordar , com per exemple la caiguda de constantinoble en mans dels turcs , que es va produir el 29 de Maig de 1453.

· No hi ha elements meravellosos ni fantàstics que donarien un to irreal a la

ficció.

El Tirant lo Blanc, doncs, no és una novel·la cavalleresca, en Tirant és un personatge de carn i ossos, no és pas cap personatge irreal. A més, el Tirant lo Blanc és una novel·la realista i, per tant, per aquest sol fet, ja no pot ser de cap manera una novel·la de cavalleries; sinó que és una novel·la cavalleresca.

La novel.la cavalleresca catalana va donar d'altres grans obres com ara La història de Jacob Xalabin, d'autor anònim barreja també d'amors i aventures en un marc històric concret i Curial e Güelfa escrita entre el 1435 i el 1462 per un autor desconegut. La novel·la es caracteritza per la seva versemblança en la descripció dels episodis cavallerescos i en l'ambientació històrica: l'època de Pere el Gran (1276-1285)

Tirant, camí d'Anglaterra per assistir a les festes de noces del Rei, s'adorm damunt del cavall, i va a parar a una ermita. Allí rep consell de l'ermità i un tractat de cavalleria. De retorn, Tirant i els seus companys tornen a visitar-lo i, Diafebus, cosí de Tirant, li fa saber els fets d'armes que s' han esdevingut, proclamant a Tirant el millor cavaller de les festes.

Tirant i el príncep Felip, en assabentar"se que els genovesos han posat setge a l'illa de Rodes, es dirigeixen cap a l'illa per combatre'ls i aconsegueixen amb èxit la fugida dels enemics. Abans, però, fan una estada a Sicília, on Felip s'enamora de Ricomana. Aquesta, sospitant de la beneiteria del príncep, el posa a prova, però sempre intervé Tirant, mirant d'esmenar les rucades de Felip.

Més endavant Tirant i els seus companys Diafebus i Hipòlit viatgen a Constantinoble per tal d'ajudar l'emperador que de seguida el nomena capità dels seus exèrcits.Entorn a la cort de Constantinoble se'ns narren els amors de Diafebus amb Plaerdemavida, o de la reina amb Hipòlit i , sobretot el que sent Tirant per la Princesa Carmesina a la que es declara a través d'un mirall. La dida de la Princesa, la Viuda Reposada, consumida per l'enveja, mou cel i terra perquè aquest amor no sigui possible.Però , per altra banda, Plaerdemavida procurarà que els enamorats es vegin secretament.

Tirant, com a bon cavaller, venç els turcs diverses vegades i ha de fer front a les mentides i traïcions del duc de Macedònia promès de Carmelina.De tot surt victoriós i una darrera campanya el portarà cap al nord d'Àfrica on venç els sarraïns i aconsegueix evangelitzar gran quantitat d'infidels.

Al final, retorna a Constantinoble que torna a estar en perill i aconsegueix alliberar-la dels turcs. L'Emperador, molt agraït, li concedéix la mà de la seva filla Carmesina, però per desventura, Tirant emmalalteix i mor. L'Emperador, molt afectat per la mort de Tirant, mor també així com Carmesina, que no pot aguantar tant de dolor . L'Emperadriu i l'Hipòlit es casen i , aquest, convertit en Emperador, farà enterrar els cossos dels enamorats dignament.

Tirant lo Blanc:

Molts són els aspectes a destacar del personatge principal, ja que al llarg de la novel.la apareix en situacions molt diverses.

D'una banda representa àmpliament els ideals d'un cavaller . És fort i valent, hàbil amb les armes ,amables, educat, pietós i defensor dels dèbils. També mostra una gran fidelitat als seus superiors. Un exemple: és capaç de perdre tota la seva fortuna per salvar del ridicol a l'infant Felip.Un altre tret del seu caràcter és l'extrema modèstia i humiltat que el porta a no acumular riqueses i botins de guerra o a no voler explicar les seves proeses davant de l'ermità.

D'altra banda, és un heroi molt humà , de carn i ossos. Les seves victòries són degudes al seu enginy, a la seva habilitat amb les armes i als coneixements que li aporta el llibre Arbre de batalles d'Honoré de Bouvet que li va donar l'ermità. No té poders sobrenaturals, i les seves lluites són molt creibles, fins al punt que en alguns moments és ferit. Fins i tot la seva mort és impròpia d'un heroi, d'un guerrer. Després de véncer tants perills acaba morint al llit d'una pulmonia.

Un altre aspecte de la seva manera de ser que queda molt explicat en el llibre és el seu comportament amorós. Tirant tot i tenir èxit amb les dames cau perdudament enamorat de Carmesina. Aquest amor però des del començament té un vessant molt real. Per exemple se'ns parla dels pits de la Carmesina com de dues pomes cristal. lines, o se'ns mostra clarament com existeix entre els dos un desig físic que no acaben de poder satisfer.

Tirant es mostra tendre, tímid, insegur i molt sensible. Aquell heroi tan fort i valent és capaç de plorar i de patir per mals d'amor, o de caure en situacions que ratllen el ridícol, com quan després d'una cita amb la seva estimada ha de fugir per la terrassa i es trenca una cama.

La princesa Carmesina.

És el protagonista femení d'aquesta novel.la. Se la descriu com una noieta encisadora amb tota mena de metàfores. Té els cabells molt llargs d'or,té la blancor dels lliris i les roses, els seus ulls brillen com les pedres precioses, té el nas prim, i els llavis vermells com el corall ...Té tots els atributs d'una princesa i també els d'una dona de carn i ossos. Se'ns parla a part de la seva puresa també dels seus pits.

Al llarg de la novel.la es mostra valenta , com quan decideix anar al camp de batalla amb les seves donzelles, o quan no consent que l'allunyin de la ciutat tot i córrer perill.També és jove i ingènua i, sovint, es deixa influenciar pels que l'envolten. Estima i se sent atreta pel cavaller Tirant, participa en trobades, besos i jocs eròtics, però té un objectiu clar al llarg de tota la novel·la: vol conservar la seva virginitat fins al matrimoni.

Diafebus

És el cosí de Tirant i és el cavaller que sempre l'acompanya en les seves aventures. Es mostra valent, culte i , sobretot, fidel al seu cosí. Té el càrrec de conestable, El seu destí està del tot lligat al del seu company,i tots dos s'ajuden en diverses ocasions.És ell qui sovint explica les proeses del seu cosí o qui el salva de les mentides del duc de Macedònia. Tirant també li salva la vida em més d'una ocasió i li cedeix terres que el rei li havia ofert a ell.

Diafebus s'enamora d'Estefania, companya de la princesa i filla del duc de Macedònia. De primer fan les anomenades bodes sordes, una mena de casament de mentida, que els porta a unir-se sexualment abans de fer el casament autèntic.

Plaerdemavida

És la donzella que acompanya a Carmesina, i també la seva amiga i confident. El seu nom ja la defineix com una persona alegre, divertida i que representa el goig de viure.

De seguida s'adona de l'amor del Tirant cap a la princesa i decideix fer els possibles perquè tiri endavant. És un personatge graciós, una mica entremeliat i hàbil per muntar intrigues i trobades clandestines. Tot i que ella no té cap enamorat que li faci la cort participa dels jocs amorosos dels altres personatges. Les seves intervencions són bàsiques pels amors dels dos protagonistes. Per exemple , com quan provoca que el Tirant vegi com es banyen la princesa Carmesina i la viuda reposada, la primera despullada i l'altre només amb unes mitges vermelles. O quan amaga al Tirant dins una caixa amb forats, per tal que pugui veure la seva estimada.

Com veurem ella és la peça clau per impedir que triomfin les maldats de la viuda reposada.

La viuda reposada

És un personatge més fosc i negatiu, i juga un paper oposat al de Plaerdemavida.

Havia estat la dida de la princesa Carmesina, però tot es complica amb l'aparició de Tirant de qui s'enamora bojament. A partir d'aquest moment, morta d'enveja, es dedica a idear plans per separa-lo de la princesa. Es dedica a escampar dubtes i mentides, i a vigilar-los de prop.

Inicialment gaudeix de prestigi i de la confiança dels membres de la cort.És una dona bonica i encara atractiva, que sovint protagonitza escenes ridicoles, com quan es banya nua amb mitges vermelles, o quan es despulla davant del Tirant i li demana que l'acaricïi i aquest marxa i la deixa sola i nua.

Cap al final de la novel·la, amb el deu enginy convenç en Tirant que Carmesina manté relacions amb un hortolà negre, i està a punt d'aconseguir el seu propòsit. De tota manera, una vegada més la seva maldat acaba sent neutralitzada pel personatge de Plaerdemavida , que aconsegueix desfer l'embolic. El seu final és tràgic i mor després de fracasar prenent una dosi de verí.

Tot i que aquesta és una novel.la molt real i molt creible, també apareixen alguns, pocs, episodis més fantàstics al llarg del text. Hi ha personatges força irreals com ara el gegant Kirieleison, el rei Artús o aquella dama tan blanca que es veia com el menjar baixava per dins el coll.

Un episodi molt fantasiós és el del cavaller Espercius al final del llibre. Aquest cavaller arriba a una illa ja que ha embarrancat contra les roques. A l'illa hi viu un drac que en realitat és una donzella que viu en unes coves vora el castell. Per tal de poder desfer l'encanteri calia que un cavaller besés el drac als llavis.

El cavaller Espècius aconsegueix rebre el bes, quedant-se molt quiet, el drac es converteix en una noieta que, finalment,es casa amb el cavaller que l'ha salvada.

Aquest és doncs un dels episodis més fantàstics de la novel.la, val a dir, que no té gaire importància en la història i que és molt excepcional.

6. Episodis bèl.lics del Tirant lo Blanc

N'hi ha moltíssims en tota la novel.la. Voldria explicar com Tirant amb enginy, astúcia i l'ajut del llibre Arbre de batalles va véncer els turcs que assetjaven la ciutat de Miraquinpeix i que eren més de 60.000.

Tirant va ser capaç de crear unes magranes fetes amb calç viva, sofre i carbó.

De nit, disfressat i amb un centenar de magranes dins un sac es va colar fins al campament dels turcs i va encendre una magrana a l'entrada de cada tenda.

Els turcs van començar a sortir de les tendes desarmats i sense vestir i tot el que se'ls va acudir va ser tirar aigua per apagar les flames. Però amb l'aigua i el vent les flames en comptes d'apagar-se creixien i s'encenien més. Això era degut no a cap força sobrenatural sinó per efecte de la calç viva, tal i com Tirant havia llegit en el seu llibre.

En veure-ho Hipòlit i Diafebus van fer sonar les trompetes donant el senyal que començava l'atac. Els cristians van agafar els turcs desprevinguts i, tot i que eren molts menys, van véncer la batalla i van poder alliberar la ciutat. Tirant va lluitar amb gran valor i va tallar el cap al Gran Turc.

6.1.Episodis humorístics

Hi ha també molts elements humorístics al llarg de tota la història. Situacions grotesques com que Tirant vagi al camp de batalla amb una armadura i una camisa de dormir de la princesa al damunt, o noms de personatges estrafalaris com ara Tenebrós, Plaerdemavida, el senyor de l'escala rompuda etc... o noms de ciutat com Miraquinpeix.

A mi un dels personatges que m'han semblat més còmics és el del príncep Felip fill del rei de França. Es tracta d'un personatge molt caricaturesc que no té les qualitats d'un futur rei és beneit, poc educat i patós en les situacions de la cort.

Un episodi que em resulta molt còmic és el de l'infant Felip assegut a taula amb el rei i la reina. Fa tota mena de disbarats i despropòsits com ara començar a menjar pa abans que portessin la resta de menjar. L'infant va llescar 12 llesques i les va untar amb oli , fet que va causar les rialles del rei i la vergonya de la reina. Tirant ho va resoldre posant una moneda d'or damunt de cada pa i el va fer donar a dotze pobres com si fos aquest un costum dels reis de França.

7. Llocs geogràfics on passa l'acció

La novel.la transcórre en diversos escenaris.

Inicialment en Tirant viatge a Anglaterra on és nomenat cavaller. Després viatja cap a Sicília i Rodes per lluitar amb els turcs tot seguit s'embarca cap a Costantinoble seguint la crida de l'emperador. Al final del llibre s'embarca cap al nord d'Àfrica on lluita contra els sarraïns. Aquest són els quatre llocs principals per on passa Tirant pero durant e tragecte de la novel·la passa per molts altres indrets com els que apareixen en aquest mapa:

7- Llocs geogràfics on passa l'acció