Resum del proleg

La construcció de la ficció

A la segona meitat del segle XII , al territoris del Nord de França, i de la mà d'un escriptor genial, Chétien de Troyes, neix el prototipus literari del cavaller errant.

Chrétien de Troyes, no crea de cap i de nou, no inventa del no-res. S'inspira en materials preexistents, als quals, això sí, dóna una forma nova. Ara bé, al contrari del que podríem pensar, les seves fonts dínformació i de creació no provenen del món de la realitat sinó de mons totalment imaginaris. Aquest gran escriptor se serveix de relats i de contes folklòrics, que circulaven oralment en el seu temps, especialment de contes folklòrics de tradició celta.

Les obres de Chrétien, com les dels seus continuadors i imitadors, són plenes d'histories de boscos salvatges i inhospitalaris, habitats per personatges estrafets, misteriosos, malvats, per extraordinàries bésties blanques que, de sopte, prenen rostre humà, per naus que naveguen sense rems ni remadors, pluges artificials de llances i fletxes, que l'intrépid cavaller errant ha d'esquivar.

Chrétien de Troyes no inventava, sinó que utilitzava contes que ja es coneixien. No creava, tan sols recreava. On era docs, l'originalitat de l'escritor?. En la forma. L'autor francès va agafar aquets vells materials orals i els va organitzar segons una estructura nova. Presentava una cort magnífica, on el rei Artús i la seva esposa, la reina Ginebra, seien al voltant de la Taula Rodona amb tots els seus cavallers, un imperi de pau, on lluïen el bon govern del monarca i les virtuts cavalleresques de tots els seus membres, fins que un dia hi arribava un cavaller orgullós i malvat, o s'es devenia un fet extraordinari, que col-locava entre paréntesis aquesta pacífica armonia artúrica. Un cavaller artúric, peró, ja estava preparat per sortir “en aventura” a perseguir el malvat, o a posar fi a la maravella, per tal de retornar la cort al bon ordre inicial.

Els protagonistes de Chrétien es convertien en autèntiques encarnacions de les més nobles virtuts cavalleresques.

És evident que aquest cavaller errant, que es passejava per les narracions del s.XII, ben poca cosa tenia a veure amb els cavallers de la realitat. El cavaller errant de la ficció era un model ideal perqué presentava un mon totalment idealitzat i sospitosament virtuós.

Tant Chrétien com els seus imitadors escrivien en vers, per tal com s'adreçaven a un públic que no llegia sinó que bàsicament escoltava la lectura en veu alta d'un especialista. El públic d'aquets narradors era majoritàriament analfabet.

La prosa no era una forma d'escriptura deconeguda. Amb anterioritat ja s'havia emprat, peró no pas per fer novel-les, sinó per fer historiografia. La novel-la se servira, ara, de la forma de discurs típica de la historiografia. I ho feia així, també perquè l'univers artúric volia presentar-se com a història.

De la ficció a la realitat

Aquesta historització va facilitar el desig dels cavallers reals per emmirallar-se en els seus antecessors artúrics, que, d'altra banda, eren model de virtut. Però allò que va permetre que la realitat imités la literatura va ser la justa i el torneig i, en general, totes les lluites esportives que va anar practicant la cavalleria de la Baixa Edat Mitjana.

Els torneigs, en el s.XIII, al principi eran força durs i violents.

Els cavallers dels segles XIV i XV, quan anaven a un torneig, no hi anaven tan en so de guerra com per deport, per jugar a fer la guerra. Aixó no vol dir que aquests espectacles espotius no fossin seriosos o que no tinguessin cap mena d'utilitat ni de finalitat. Eren seriosos i eren útils. D'una banda, permitien de mantenir el cos en plena preparació física. Eren la gimnàstica per a la guerra practicada en temps de pau, els cavallers hi aconseguien fama, la qual els permetia que després fossin cridats per importants prínceps i senyors per anar a la guerra.

La justa i el torneig van ser les grans claus de volta de l'intercanvi entre literatura i realitat. Peró hi va haver moltes altres coses que van contribuir a la literaturització de la cavalleria real, com la creació dels ordes de cavalleria, o els vots cavallerescos, o els passos d'armes.

Així, per exemple, al llarg dels segles XIV i XV, apareixen a Europa nombrosos ordes de cavalleria. Els ordes de cavalleria són germandats de cavallers, que juren lleialtat i ajuda mútua.

Els ordes estaven plenament literatiritzats.Els cavallers que volien formar part havien de passar per un ritual d'admissió, després havien de portar uns vestits determinats, una mena d'uniforme del orde, amb les seves insígnies, etc. I la majoria d'aquests ordes de cavalleria es van crear a imitació de models novelescos .

També, seguint els ideals de la novel-la, molts d'aquests ordes assumien la missió principal de servir i defensar les dames.

Molt més espectaculars eren els passos d'armes. Als passos d'armes un o més cavallers se situaven en un indret estratégi : en una cruïlla de camins, als guals dels rius, prop d'una ermita, al costat d'un arbre, etc., on es dedicaven a barrar el pas a qualsevol o qualssevol altres cavallers fins que no haguessin combatut.

A nosaltres ens pot semblar que tots aquests cavallers del segle XV estaven tocats de l'ala, i que s'esforçaven inutilment a aconrar-se en un passat imaginari. Peró no era així. Tot era molt seriós, l'unica cosa que ocorria és que aquets ideals s'havien fet reals gracies a un procés d'emmirallament en els models que havia construït la literatura. I es que pot ser més valia combatre per deport i per espectacle que no pas viure en la inseguritat i la angoixa constants de la violència desbordada dels guerrers feudals del segle XI.

Al segle XV, quan Joanot Martorell va escriure El Tirant Lo Blanc, la literatura savia fet realitat.

De la realitat a la ficció de la realitat

Joanot Martorell devia escriure El Tirant lo Blanc entre l'any 1460, data que figura al inici de la novel-la, i el 1468, l'any en qué l'escriptor valencià va morir. A la segona mitat del XV, donc, la figura del cavaller errant, absolutament abocat a la pràctica i a la defensa de les virtuts i dels grans ideals nobles, que tres segles enrera havia forjat Chrétien de Troyes, era un personatge real.

Joanot Martorell devia néixer l'any 1413 a Gandia, ciutat on s'havia establert la seva familia de feia temps. Els Martorell pertanyen a la mitjana noblesa valenciana, molt afeccionada a les bregues i a les bandositats personals al llarg del segle XV, afecció que ja degué configurar el tarannà del nostre escriptor des de al mes primerenca joventud, ja que molts membres de la seua familia s'havien vists envolicats en mes d'una baralla i disputa cavalleresques. Així, per exemple, amb el poeta Ausias March.

L'any 1437, amb el seu cosi Joan de Monpalau, a Londres.

De nou a valencia, Joanot Martorell fou reptat agosaradament per Jaume ripoll, un cavaller jove i inexperimentat. Mes seriosament fou desafiat per Felip Boïl, un autentic cavaller errant valencià de molt renom. Entre 1444 i 1450 va tenir lloc l'afer amb don Gonçalbo d'hìja, comanador de muntalvà, per un deute que aques havia contret amb Martorell a proposit de la venda d'unes posesions.

Quan ja arribava a la cincuantena i va posar-se a escriure el tirant lo blanc va operar amb una jenialitat semblant a la que havia poseit el gran creador del genere novelesc, Chrétien de Troyes. Chrétien de troyes s'havia adonat, per captar l'atenció del auditori del seu temps el del s.XII, i de pasada dosificarli algun ensenyament, no hi havia com raptar i ransportar el public a universos meravellosos. Martorell, a la segona meitat del XV i per a un public podrit de literatura i que vivia en la literatura, va descobrir la validesa, i va fer la gracia, de escriure en el sentit contrari al del seu antessesor, cap a la realitat. Joanot Martorell es va donar que la realitat, reconvertida en materia de ficció literaria, tenia molta mes gracia i podia entretenir i enderiar molt mes public, que no pas continuar fent novel-la sense moures dels mons imaginaris. I aixó es el que va fer: es va posar a escriure una novel-la d'empreses cavalleresques reals, mes ben dit, com si fosin real.

Es sert que la realitat, més o meys deformada, ja s'havia plasmat en la lletra escrita.

Bernat Deslot i Ramon Muntaner s'havien fet biografies heroiques com le livre de faits de Jean le maingre, dit Boucicaut, que explicava la vida y miracles d'aquell cavaller de l'escut vert.

Però cronistes reials o biografs de cavallers importants volien fer sempre historia.

I es que els protagonistes de les cronoques o de les biografies herioques eren cavallers de carn i osos, que havien existit de veritat. Joanot Martorell no feia el mateix; ni retratava la realitat ni en feia les memories. El valencià intentava la realitat, la recreava, la ficcionalitzava.

Com a bon cavaller del XV, Joanot Martorell combrega els ideals del seu estament noble. Tant la guerra com l'amor, els dos grans eixos temàtics en funció dels quals s'havia construït la novel-la medieval, i que continuen sent els dos grans mòvils del Tirant, són dues ben serioses per a Martorell.