El context

• situa l'obra en el segle i cita altres obres del mateix període.

A la segona meitat del segle naixia a França la novel·la de cavalleries, dirigida a lectors de cercles nobiliaris, i inspirada en llegendes artúriques d'origen celta. En aquestes primeres novel·les abunda la presència d'elements meravellosos i inversemblants, com ara dracs, nans i gegants, mags, fades i bruixes, qualitats sobre naturals dels cavallers, etc.

Al llarg dels segles XIII i XIV, els roman francesos es van difondre per Europa en forma de traduccions a diferents llengües vulgars, entre elles el català.

Però fou al segle XV quan apareix la novel·la cavalleresca, que s'allunya definitivament dels models artúrics: s'escriu en prosa i té un caràcter molt més realista. Els dos exemples més destacats que tenim en català són Currial e Güelfa i Tirant lo Blanc, ja no hi trobem components fantàstics, sinó que la narració s'emmarca sempre dins els límits de la versemblança; l'espai en què es mouen els personatges deixa de ser un indret mític per concretar-se en una geografia perfectament localitzable; les llegendes cèltiques són substituïdes per esdeveniments històrics més o menys pròxims.

La novel·la cavalleresca és l'evolució necessària de l'antic roman: vestit amb una nova forma i dotat d'un nou contingut, el gènere cavalleresc s'adapta a les demandes d'una època que ja té molt poc a veure amb el món feudal.

Currial e Güelfa és un novel·la cavalleresca anònima del segle XV que no va tenir la fortuna de Tirant, entre d'altres motius perquè no va ser coneguda fins al segle XIX. L'obra devia ser escrita entre 1435 i 1462. Manuel Milà i Fontanals la va donar a conèixer l'any 1876 i, atès que el manuscrit no portava títol, la va batejar amb el nom dels dos protagonistes principals.

Al llarg del segle XV el regne de València es va convertir en el centre de la Corona d'Aragó. En aquest context es pot considerar la vida literària valenciana com la més important de tots el territoris de parla catalana. Els autors i les obres més destacats del segle XV procedeixen d'aquest territori. Alhora, apareix un nou públic lector format per nobles i burgesos, fet que tindrà com a conseqüència la utilització preferent del català.

Figures destacades de la literatura valenciana del segle XV són el poetes Jordi de Sant Jordi ( darrers anys del s. XIV- 1424) i Ausiàs March (1400-59), escriptor que podem considerar com el cim de la poesia medieval catalana i que és autor d'una obra que representa el trencament definitiu amb el món trobadoresc; el poeta i prosista Joan Roís de Corella (1435-1497), el màxim representant de la “valenciana prosa”.

També podem destacar el metge Jaume Roig (inici del segle XV-1478) autor de l'Spill o Llibre de les dones, novel·la en què predomina la misogínia.

Per altra banda, els poetes de l'anomenada “escola satírica valenciana” que conceben la poesia com un entreteniment, un joc enginyós, les obres més destacades són la Brama dels llauradors de l'Horta de València de Jaume Gasull i Lo Somni de Joan Joan del mateix Gasull, amb la intervenció de Joan Morenao (segona meitat del s. XV) i Lo procés de les olives, discussió en vers escrita per Bernat Fenollar i Joan Moreno. En el camp de la literatura religiosa sobresurten les figures del predicador Sant Vicent Ferrer (1350- 1419), autor del nombrosos sermons amb els quals buscava la conversió dels seus oients, i de la clarissa Isabel de Villena (1430-1490), que va redactar una important Vita Christi (vida de Jesucrist)

Les Fonts

- Sabem que Joanot Martorell era una persona de lletres. Cita les tradicions culturals en qué es basa per escriure la novel·la.

Trobem en l'obra de Tirant lo Blanc, la presència significativa de clàssics llatins, fet que demostra la gran intel·lectualitat de Martorell i la importància que dóna al món literari.

Trobem en el Tirant, la presència de fonts catalanes com el Llibre de l'orde de cavalleries de Ramon Llull en els fragments inicials de l'obra, concretament en la creació del comte de Varoic i també en la figura de Tirant quan bateja nit i dia als infidels; Los dotze treballs d'Hèrcules d'Enrique Villena a la dedicatòria; la faula de Guillem de Torroella; la Crònica de Ramon Muntaner, Lo somni de Bernat Metge, el Plant dolorós de la reina Hèceba, la Lamentació de Biblis i la història de Jàson i Medea, tots tres de Joan Roís de Corella.

També apareixen alguns versos de Cerverí de Girona o d'Ausiàs March, i passatges que ens remeten als sermons de Sant Vicent Ferrer.

Martorell, però, no es limita a basar-se únicament en fonts catalanes, sinó que eixampla l'horitzó literari amb autors italians com Petrarca, Dante i Boccaccio.

Finalment textos procedents del món clàssic com les Heroides d'Ovidi, l'Eneida de Virgili, la Conjuració de Catalína de Sal·lusti o les Tragèdies de Sèneca.

Martorell, per referir-se a la dura batalla que venç Tirant, enumera cronològicament herois i cavallers de la literatura clàssica dient: “ Tirant va combatre en aquella batalla tan asprament i virtuosa que no crec que ni Hèrcules, Aqui·les, Troliol, el bon Paris, Hèctor [...] haguessin ferit mai amb tant ànim”

També, relaciona l'amor entre Tirant i Carmesina, com els personatges de novel·les clàssiques com: Ginebra i Lancelot, Tristany i Isolda, Penèlope i Ulisses...

L'autor

Joanot Martorell va néixer entre els anys 1413 i 1414 en el si d'una família de la noblesa valenciana que havia tingut temps enrere poder i una considerable fortuna. Des de jove, va participar en diversos desafiaments cavallerescos, relacionats amb afers econòmics i d'honor.

L'any 1433, Joanot Martorell va esdevenir cavaller i l'exhumació de l'abundosa correspondència cavalleresca de Martorell ens revela que la seua vida fou plena de lluites i desafiaments, que viatjà per diverses ciutats europees (Londres, Lisboa, Nàpols...) i que es dedicà a l'administració del seu patrimoni.

Sabem que Martorell va intercanviar lletres de batalla a ultrança amb quatre cavallers, i a més d'aprofitar aquestes lletres de batalla per al Tirant, també satiritza en el Tirant el capítols LXXXVI-LXXX com un gegantás mor estúpidament de dolor, amb el nom de Kirieleison de Muntalbà, a causa d'una lletra de batalla que Martorell tingué amb el comanador de Muntalbà per raons econòmiques.

En l'obra, també es mostra el caràcter bel·licós, enemic de juristes i de paraules, i amic de l'acció directa per ventilar els seus assumptes.

Entre 1437 i 1445 va mantenir un sostingut enfrontament amb el seu cosí Joan de Monpalau. Martorell el va requerir reiteradament a batalla a ultrança i va recórrer les corts anglesa i portuguesa buscant jutge i plaça per al combat, que no es va arribar a celebrar. És possiblement en aquesta estada a Anglaterra que Martorell va recollir bona part dels materials que constitueixen la primera part del Tirant: el canemàs primer de la història de Guillem de Varoic, les fastuoses festes del casament del rei d'Anglaterra, o l'explicació de la llegenda anglesa sobre l'origen de l'Ordre de la Garrotera.

D'altra banda, el motiu de l'enfrontament respon a un costum ben real del s. XV, que també serà inclòs a la novel·la: el casament secret, cerimònia privada en què els amants es lliuren en matrimoni, amb el compromís de formalitzar-lo més endavant. Segons Martorell, el seu cosí havia celebrat bodes sordes amb la seua germana Damiata i havia després incomplet el compromís adquirit.

A la novel·la són Diafebus i Estefania, i Tirant i Carmesina els que es casen secretament; tot i que, com a models cavallerescos, respecten els compromisos amb honor.

Un altre aspecte remarcable de Martorell reflecteix en l'obra és la seua indubtable fe cristiana. L'autor anomena quasi sempre d'una manera despectiva a aquells que no són cristians.

La novel·la

- El que has llegit és una adaptació de l'obra, tot i això escriu la relació de parts i capítols.

La història de Tirant lo Blanc segueix l'estructura pròpia de les novel·les de cavalleries: al voltant d'un personatge principal, que esdevé l'eix conductor de l'obra, es van encaixant una sèrie d'episodis que, d'una banda, amplien el contingut del llibre i, de l'altra, li donen continuïtat.

En aquesta edició del Tirant la divisió dels capítols coincideix, en bona part, amb els cincs nuclis episòdics de l'obra que tenen en comú els llocs geogràfics on es desenvolupen.

En el primer capítols l'acció transcorre a Anglaterra on Tirant assoleix fama com a cavaller participant en les lluites cortesanes i cavalleresques.

En el segon capítol l'acció es situa al regne de Sicília i l'illa de Rodes i Tirant es consagra almirall.

El tercer es ambientat a l'imperi bizantí. És aquí on el protagonista esdevé un cabdill ardit i victoriós en batalles de terra ferma contra el turcs, alhora que es desenvolupen els seus amors amb la princesa Carmesina amb la participació de dos personatges que afavoriran la relació, Plaerdemavida, i per altra banda que la intentaran fracassar, La Viuda Reposada.

En el quart capítol l'heroi que ha naufragat a les costes de Tunis es converteix en un dirigent de les tropes nord-africanes i assoleix la conversió de nombrosos sarraïns.

I, per últim el cinquè capítol Tirant retorna a l'imperi bizantí, l'allibera dels turcs, però malauradament acaba morint al cap de poc temps a causa d'una grip.

• Resumeix breument la trama de la novel·la:

Tirant lo Blanc és una novel·la cavalleresca que narra les aventures d'armes i amors del seu protagonista, Tirant, al servei d'un bell ideal: alliberar l'Imperi Grec, Constantinoble, del setge dels turcs.

La novel·la comença explicant la història del comte Guillem de Varoic, retirat de la vida cavalleresca i reclòs en una ermita, i és llavors quan Tirant es topa amb l'ermità i rep l'ordre de cavalleria. Una vegada Tirant torna de Londres cap a Bretanya, es informat que han posat setge a l'illa de Rodes i de seguida marxa cap al regne de Sicília. Tirant esdevé un famós cavaller i desprès de diverses batalles al regne de Sicília que guanya amb grans estratègies militars, l'informen que els turcs han envaït l'imperi Grec, i li preguen que el socorri. És llavors quan coneix a la princesa Carmesina i s'enamora bojament. Tot i que aquesta també esta enamorada de Tirant, el fa resistir, de fet, Carmesina exigeix a Tirant com a princesa imperial que és, una posició social que ell només pot guanyar vencent els turcs.

Durant aquest temps a l'imperi Grec, Tirant té diverses batalles que demostra la vulnerabilitat de la seua persona, i també demostra que no se'n sap sortir tots sols de les relacions amb la seua amada i necessita l'ajuda de la donzella Plaerdemavida.

Tirant ha de tornar al camp de batalla, i per això ha d'embarcar en una galera, la qual s'enfelloneix a causa d'una tempesta, i Tirant i Plaerdemavida, cadascun pel seu costat, atenyen la platja i salven la seua vida.

Mentre tan Tirant es al nord d'Àfrica, Carmesina, els quals estan casat secretament, es fa monja però sense jurar l'al·lot.

Un cop torna Tirant, li agarra un mal de costat i aquest mor. La princesa desconsolada per la mort del seu estimat mor bojament a causa d'aquesta desgràcia.

• En el llibre conviuen dos estils diferents, anomena'ls i posa un exemple de cada un extret del text

El primer estil és culte, retòric i barroc, subjecte als cànons de la prosa renaixentista i als de l'anomenada “valenciana prosa”, utilitzant en els parlaments, els diàlegs, les preguntes, les respostes... aquest estil es desenvolupa a la València de la segona meitat del segle XV i constitueix a ampliar i ornamentar la frase catalana sobre el model de la llatina amb recursos sintàctics com poden ser els hipèrbatons o l'abundància de les perífrasis, especialment les verbals, o be la utilització de nombrosos llatinismes.

El segon estil, que podem qualificar de col·loquial, i que és el reflex de la parla viva de la ciutat de València, es percep en els diàlegs breus i directes, en els refranys, en les expressions col·loquials i els jocs de paraules o en l'ús de metàfores procedents del món de la cavalleria i aplicades als diversos episodis amorosos. Un estil on no apareix, però, cap paraula obscena ni grollera.

D'exemples del primer estil podem anomenar una llatinisme que diu: “ Avis, sequere me, quia de carne mea vel aliena sacibo te.” I també quan parla amb molta delicadesa quan toca el lloc vedat amb la sabata de Carmesina.

Del segon estil trobem el joc de paraules que es porten Tirant i Carmesina per demostrar-se el seu amor, aprofitant aquesta semblança fonètica pròpia del valencià entre “amar” i “mar”, i també el joc de paraules per referir-se metafòricament a fets eròtics: Tirant venç la dolça batalla o per la força de les armes entra al castell.

• Comenta els passatges del llibre que poden ser considerats humorístics.

L'obra de Tirant és caracteritza per aquest toc d'humorisme i sensualitat que sense les quals el Tirant no seria el que és. L'autor relata d'una manera seriosa els fets cavallerescos, però no deixa de copsar algunes situacions ridícules i iròniques. Un humorisme que sovint s'empelta de sensualitat en les escenes amoroses, com en l'episodi en què Plaerdemavida fa que Tirant es fique al llit de Carmesina i ella, situada al capçal, posa el seu cap entre els dels amants i parla perquè la princesa crega que és ella qui jeu al seu costat.

És també un tret humorístic el joc de paraules i el diàleg entre Tirant i Carmesina. També el ridícul, amb que Martorell deixa a la Viuda Reposada amb l'escena del bany, i com no, les escenes eròtiques en que l'autor descriu sense cap mena de pels a la llengua la situació.

La picardia constant de Plaerdemavida, la qual diu les coses pel seu nom, juga amb les paraules amb l'Emperador, i també l'astúcia amb què amaga que Estefania no és verge posant uns gatets a la finestra de la seua habitació la nit de boes perquè amb els seus miols amaguin la manca de crits d'Estefania.

El fet que Tirant es trenqui una cama és un fet insòlit i alhora humorístic que delata la feblesa de Tirant per a sortir-se'n de les situacions amoroses.

Una altre fet que podem considerar d'humorístic és la manera amb que Martorell anomena als infidels, i en canvi anomena amb pels i senyals als cristians: “van lluitar mil tres-cents vint-i-set fidels”.

• Justifica el fet que el Tirant siga considerada una novel·la cavalleresca.

La novel·la de cavalleria, nascuda a l'empara de les corts de Bretanya cap al s. XIII; amb el seus personatges de Lancelot, Perceval o Galvany, models de l'ideal cavalleresc, havia nascut sota un signe de la fantasia: inconcreció temporal i geogràfica, aventures impossible, espais tipificats, cavallers de qualitats sobrehumanes, gegants, dracs, mags... que en les seus continuacions s'havien perpetuat i fet cada vegada més increïbles. El Tirant, en canvi, presenta una cavalleria possible - i necessària- a la sua societat: creïble i versemblant, que obeeix tant al canvi de gustos estètics, cada cop més pròxims a la realitat, com a les necessitats del món de la cavalleria al s. XV: un món que el lector, pot considerar pròxim al seu i a través del qual pot refermar la validesa de l'estament a què pertany i, en definitiva, la necessitat de la seua existència i del lloc que ocupa en la societat

El llibre ho deixa ben clar, amb un model de cavaller exemplar i humà alhora: possible i creïble. I encara més explícitament, amb un pròleg, la intenció del qual no admet discussió. Tot aquest conjunt d'elements versemblants són el que li dóna la aquesta modernitat al Tirant.

• Explica el tipus d'amor que la novel·la presenta i justifica si en algun moment apareix reflectit el concepte d'amor Cortés.

El amor que es presenta entre Tirant i Carmesina. És un amor Cortés en que la diferència de rang entre els estimats es constata. Tot i la insistència de Tirant per aconseguir la seua amada, ella sempre li dona llunyanes esperances ja que la princesa no és qualsevol, i per tant ha de mantenir la seua virginitat com una cosa sagrada.

Martorell també, ens presenta l'amor entre Tirant i Carmesina molt passional, i a pesar de totes les traves que la Viuda Reposada i posa, acaba sortint bé.

Aquest enamorament que reflecteix Martorell és tan fort que fins donen la seua mort pel seu estimat. A més, podem veure en l'obra senyals ausimarquians com per exemple el llir entre cards, que ens presenta a la donzella com la puresa en front una societat plena de malvats.

A més, l'obra en presenta diverses relacions amoroses que constaten la modernitat del llibre, com l'amor sorgit entre l'Emperadriu i Hipòlit, els matrimonis secrets i les bodes sordes, primerament entre Diafebus i Estefania i, posteriorment entre Tirant i Carmesina.

També constitueix un retaule eròtic amb la pràctica de fetitxisme, adulteris, voyeurisme, etc., presentats amb total llibertat i que dóna, un cop més la modernitat al llibre.

• Els fets d'armes són molt importants en el llibre, són exagerats? Com es guanyen les batalles?

A diferència de les novel·les de cavalleries, l'autor dóna un èmfasi especial a la realitat racional i la versemblança, per això les batalles seran guanyades per la intel·ligència d'un heroi, que més que fort, és resistent. Tirant és un personatge de carn i ossos i per això es ferit diverses vegades. Encara que hi ha escenes en què Martorell ens descriu conflictes vertaderament sanguinaris i violents, no ens deixa de descriure batalles que es produïen en aquella època. Per això, podem dir que Martorell no ens exagera la realitat, simplement ens la descriu.

Per suposat, el Tirant es caracteritza per aquesta modernitat en què els homes ja no guanyen per la força sinó per la intel·ligència i les estratègies. Per això, molt sovint Tirant es fa ajudar per homes que coneixen la terra i es deixa aconsellar.

Els personatges:

• Caracteritza el personatge de Tirant i la resta de personatges masculins importants:

Tirant es presentat com un cavaller de carn i ossos. Resistent i fort, però vulnerable i mal apte com a enamorat. Tirant es una persona intel·ligent, però Martorell ens reflecteix la seua feblesa tan en les relacions personals com la vulnerabilitat que les batalles amoroses li porten. Tot i vèncer a moltíssims cavallers, lluitar contra gegants, contra un gos ferotge... malgrat això, Tirant també és veu en situacions ridícules, com per exemple quan en una batalla li arrenquen els queixals, o quan ridículament es trenca una cama fugint de la cambra de Carmesina.

Tirant és un cavaller hàbil amb les armes i una gran estratega militar, amb gran ànim i amb dots de comandament innegables, a més de ser un cortesà educat i gentil. Les seues victòries militars no són fruit de cap actuació personal decisiva, sinó el resultat dels seus coneixements de la guerra i, sobretot, de la seua astúcia, i la majoria dels enfrontaments militars es resolen gràcies a un estratagema i, a voltes, mitjançant alguna traïció.

Martorell ens presenta a Tirant com un personatge atractiu que tot i tenir el cos ple de cicatrius, no tenir queixals... continua sent atractiu i seductor. Tot i ser un seductor, les seus relacions amb la princesa, són la història de la frustració d'un desig amorós-sexual insatisfet. Degut a la timidesa i la “poca traça” que mostra davant la princesa li porten de vegades situacions que voregen el ridícul.

A més em de tenir present, la seua fe cristiana, que Martorell ens presenta d'una manera etnocèntrica. També ens presenta un Tirant lluitador per l'honor de la cavalleria i disposat a que aquesta classe no perdi el seu orgull, fet que em identificar la vida paral·lela de Martorell.

La humanització de Tirant arriba a la màxima expressió en el moment de la seua mort, ja que és un fet vertaderament insòlit que un cavaller mori d'una ximple grip.

Tot i que els altres personatges masculins de l`obra no tenen un matís psicològic tan gran trobem també que l'Emperador troba el contrapès a la seua dignitat imperial en comentaris força col·loquials i familiars, a més que se'l ridiculitza acusant-lo d'impotent, a més se'l considera força autista pel que fa a la relació amb la seua esposa ja que no s'assabenta de la relació de l'Emperadriu i Hipòlit.

Una altre personatge que ens el presenta com a grosser i beneït és Felip, infant del rei de França. Tot i això acaba casant-se amb la infanta del regne de Sicília, Ricomana, que tot i assessorar-se per diverses persones per saber si aquest li convé, prefereix acceptant-lo ja que aquest esdevindrà rei.

Per altra banda, és remarcable la figura de Diafebus, cosí de Tirant ja que tots dos mantenen una molt bona amistat, i fins i tot Tirant li regala el títol de comte a aquest.

• Justifica si els personatges són plans o rodons:

El tractament dels personatges que fa Martorell és un aspecte digne de ser remarcat ja que esdevé tota una novetat en desvincular-se dels convencionalisme i de les estereotipades conductes que trobem en les figures de la literatura cavalleresca medieval. La conducta que manifesten no respon a cap arquetipus prefixat, i evoluciona al llarg de la narració i és, per tant, una mostra de la complexitat psicològica de l'ésser humà.

Per això, la majoria de personatges que presenta Martorell són rodons, ja que, o bé tenen una complexitat psicològica o bé, perquè tenen una evolució negativa.

En el cas de Tirant, considerem que és un personatge rodó ja que ens mostra un cavaller fort i valent en batalles, però autista i covard per a les relacions personals.

La Viuda Reposa es presentada al principi com una dona sabia i amb experiència, la qual va ser la dida de Carmesina, però a mesura que la novel·la avança ens la presenta com a malvada ja que intenta torçar la relació entre Tirant i Carmesina.

Carmesina en canvi és el personatge que té menys complexitat psicològica, moguda únicament per la idea de preservar la seua virginitat, una actitud simple i unidireccional que contrasta vivament amb la complexitat de la seua mare, l'Emperadriu, que portes enfora manté una imatge de dignitat, honestedat i noblesa, i portes endins es lliura amb una alegria juvenil a l'adulteri amb el jove Hipòlit.

- Descriu:

Carmesina: és un personatge encisador i força idealitzat per l'autor. L'autor no ens mostra una gran complexitat psicològica, però tot i això, ens presenta una nena de catorze anys molt llesta i amb enginy, moguda únicament per la idea de mantenir la seua virginitat i no lliurar-se a qualsevol, ja que el seu rang ho impedeix. S'enamora bojament de Tirant, i l'autor ens dona una imatge innocent ja que es influenciada per la maldat de la Viuda Reposada, però malgrat això se n'adona del fets i acaba morint pel seu amor.

Plaerdemavida: és la donzella més intrèpida, graciosa i desvergonyida de la cort. No té cap tipus de complex ja que diu les coses pel seu nom, i també sap sortir-se'n de totes les situacions perilloses que la vida li ha portat. Té una actitud epicuriana en front la vida, és pot ser per aquest motiu que rep el nom de Plaerdemavida. És, sense dubte, el personatge més entremaliat i divertit de l'obra. És l'alcavota de les relacions entre Tirant i Carmesina i Diafebus i Estefania, sembla que el seu erotisme es satisfà de la contemplació, física i mental, de les aventures dels altres.

Estefania: és la filla del duc de Macedònia. És la donzella en què Carmesina té molta confiança. No té una gran complexitat psicològica, però delata humilitat i un juvenil esperit que fa que la seua relació amb Diafebus siga també força passional i important en la novel·la.

La Viuda Reposada: és la dida de Carmesina és una dona de moral rígida i severa que s'enamora de Tirant i, com a conseqüència, es trastorna; des d'aquest moment, l´ únic propòsit que guiarà la seua vida és el de separar-lo de la princesa; una vegada descobreixen les seues intencions, acabarà per suïcidar-se. La Viuda Reposada, és clarament l'evolució d'una persona amb experiència i consellera de Carmesina, cap a la maldat.

• Assenyala la diferència de relacions entre Tirant i Carmesina i Diafebus i Estefania:

El primer impediment que trobem en la relació entre Tirant i Carmesina és la diferència de rang, mentre que en la relació de Diafebus i Estefania no és existent. Les dues parelles es casen secretament i Plaerdemavida jugarà un paper determinat en els amors de les dues parelles joves, com sempre Plaerdemavida és l'alcavota de la novel·la.

Carmesina no li posa les coses fàcils a Tirant, a més, la Viuda Reposada intenta fer fracassar aquesta relació, però tot i això la relació triomfa.

Tant Carmesina com Estefania han de patir la dura separació dels seus amants per que van a combatre.

• descriu la relació amorosa que mantenen l'Emperadriu i Hipòlit. Quins beneficis obté cadascun d'ells. Quines diferències hi ha entra aquesta relació i la dels protagonistes?

La relació entre Hipòlit i l'Emperadriu és insòlita, ja que l'Emperadriu assegura que Hipòlit podria ser el seu net, però tot i això, degut al desig d'Hipòlit i ella que no es nega en absolut, tots dos mantenen una relació adulterada per tant de satisfer els seus desitjós.

Hipòlit hem de suposar que és un minyó força trempat i bell, i l'Emperadriu una dona vella però fogosa que troba en Hipòlit el que l'Emperador no li pot donar i no es pot resistir a les vacil·lacions que Hipòlit li fa ardidament en confessar-li el seu amor.

- Justifica amb exemples del llibre si la novel·la és misògina o pel contrari presenta un model de dona avançat.

La novel·la tracta un model de dona avançat. Les dones ja no són sols aquelles ésser idealitzats que sols serveixen per a donar plaer a aquells que ho necessiten, sinó que són intel·ligents i tenen opinió.

El fet es demostra en què tant Carmesina com la seua mare manifesten a Tirant que elles diran l'última paraula davant la decisió del seu pare de donar a Carmesina en mans d'un moro.

També és demostra que la dona ja no és una ximple innocent, sinó que es busca aconsellar-se per filòsofs, com és el cas de Ricomana alhora de casar-se amb el príncep Felip.

• Inventa un final diferent per a la novel·la d'acord amb les teues preferències:

Un bon dia l'Emperador s'alça i creu que la missió de Tirant ja no serà alliberar l'imperi Grec dels turcs, sinó de trobar la pau entre tots els pobles. L'Emperador com que no vol perdre l'orgull davant dels turcs, li mana a Tirant fer aquesta missió si realment vol casar-se amb Carmesina.

I llavors Tirant, busca el diàleg amb el turcs per trobar una pau on no hi hagin venjances ni deutes entre nacions. Tirant es resigna a fer de cavaller i lluitar per la guerra, per tal de poder aconseguir el seu amor.

Musulmans i cristians parlen i arriben a la conclusió que per tenir religions diferent igualment es poden entendre. Troben el camí de la pau al món buscant la pau i el diàleg entre les religions. Accepten que no importa en quin Déu es crega o si no es vol creure en cap, i signen un document més sagrat que cap altra religió que diu que no hi haurà mai més cap guerra al món. Tirant i Carmesina es casen oficialment i esdevenen reis de l'imperi Grec amb el pacte de que mai més hi hauran estats ni països opressors ni oprimits.

Tirant i Carmesina tindran una filla que li es dirà Pauenelmón, i Diafebus i Estefania tindran un nen que es dirà Llibertatitolerància. Tots dos es casaran assegurant la continuïtat de la pau al món.

• Redacta de manera raonada la teua opinió sobre el llibre i recorda que l'opinió és lliure i, per tant, no avaluable sempre que estiga ben argumentada.

La importància del Tirant en la cultura literària dels Països Catalans és un fet que ens ha ens hauria d'omplir d'orgull, ja que fins i tot Miguel de Cervantes el cita com el millor llibre del món.

És un llibre que hem de tenir present el gran valor històric, social, psicològic i humorístic que conté. El Tirant és una novel·la que t'ajuda a endinsar-te en una època desconeguda que sovint ens la expliquen d'una manera fosca i plena de corrupció i injustícies.

És una novel·la de la què pots descobrir els valors de les persones de fa cinc segles, i que encara que ens sembli que en cinc segles han canviat molt les coses, pots comprovar que les coses no han canviat tant: la gent igualment és mata, la gent encara creu que la seua religió és la millor i que les altres són simplement sectes, els reis i reines encara ens ensenyen les seues virtuts i ens amaguen els seus vicis, com el cas de l'Emperadriu, encara hi ha gent que no es pot casar amb qui estima, encara hi ha gent que s'odia, que s'enamora... en definitiva que en cinc segles passen moltes coses, però no canvien tantes.

El que més m'ha agradat del llibre ha estat els passatges amorosos i les escenes eròtiques, ja que la resta d'escenes bèl·liques no m'han agradat.

A més cal destacar l'enriquiment de vocabulari, que com tots els llibres, m'ha aportat.