David és un jove que destaca per lluitar pels seus ideals i creences amb l'entusiasme i coratge d'un jove esperit, sense gaire rodatge pel món de la política. La prova d'aquests trets, la trobem a l 'inici de la pel·lícula, ja que està en contacte amb les idees comunistes donat que estava afiliat al Partit Comunista de la Gran Bretanya (PCGB) i pel fet que decideix anar-se'n a lluitar per les seves creences a un altre país tot abandonant a la seva dona. En aquest moment en què decideix participar a la Guerra Civil Espanyola, podem veure un David sense pors i idealista, potser amb somnis utòpics, però amb un esperit revolucionari.

Durant el seu viatge cap a Espanya, es sorprèn molt que els estrangers que decideixen participar-hi no reben cap ajuda, però de seguida sorgeix la seva banda emprenedora i decideix formar part de les files del POUM (Partit Obrer d' Unificació Marxista); aquest és el punt clau dels seus canvis ideològics al llarg del film, ja que la seva ideologia anirà variant segons els moments que visqui dins del POUM i al llarg de la seva lluita a la guerra. La seva evolució es fa visible a través de la correspondència que manté amb la seva dona; en un inici es mostra il·lusionat i esperançat per derrotar els denominats “feixistes”, es mostra content davant les adversitats o petites mancances que viu al front, però la felicitat que li porta l'experiència del companyerisme ho fa oblidar tot, els ideals els uneixen en una mateixa causa. Es fa evident el seu caire trotsquista, enfront la decisió de la col·lectivització de terres d'un poble republicà, ja que es mostren en contra de fer-la perquè la causa del POUM és la revolució social per derrocar el poder, establint l' utopisme comunista del qual participa David. Fins aquí aniria la primera etapa del film.

La segona etapa del film, comença en el moment quan es traslladat a Barcelona a causa d'una ferida d'arma que es fa durant les explicacions que fa sobre l'ús de les armes a nous milicians. En aquest moment s'adona de les mancances que viu amb els milicians del POUM al front, poques armes de baixa qualitat, sense uniformes amb carències de menjar i bones condicions de vida. Així, en el moment que arriba a Barcelona es decanta per abandonar les milícies i allistar-se a les Brigades Internacionals, aquest fet li comportarà enfrontar-se amb altres membres del POUM als fets del 37, moment en què es viuen enfrontaments dins dels republicans que haurien de ser un de sol per front a l'amenaça feixista, però es viuen tensions que portaran a enfrontaments armats entre els partidaris de la revolució social i els partidaris de guanyar la guerra. Aquests últims es sortiran amb els seus propòsits i David s'adona que on realment la gent lluita pel que creu i pensa és en el front en les milícies i no a la Brigada Internacional on acaba vivint enfrontaments dins del bàndol republicà.

El tercer moment del film, comença amb el seu retorn al front, on troba la seva gent, però les dones ja no poden combatre es limiten a cuinar i a ser infermeres si volen continuar al front. En aquest instant arriba el desencís, l'Exèrcit Popular demana d'adhesió de les milícies per no ser declarades enemigues ni conspiradores de la República i favorables als feixistes, però sinó ho fan arriben a matar els seus teòrics companys de batalla, perquè fins aquell moment malgrat les mancances els milicians han dut a terme una gran tasca al front, i tot formaven part del mateix bàndol; la pregunta que ens deixa és: com pot guanyar la guerra un bàndol que es mata entre si i es declara la guerra per diferències ideològiques amb un mateix fi? Això sembla que passa pel cap del David en el moment que un cap de l'Exèrcit Popular mata a Blanca i d'altres companys, així passa del desencís a no saber ben bé que estava fent allà, sense tenir clar en què creure i pensar, però tenint molt present que l'experiència viscuda havia valgut la pena.

Milícies: eren grups de persones que pertanyien a sindicats, grups anarquistes i sindicalistes. No tenien formació militar, però si armes gràcies a la decisió del govern de repartir armes per poder defensar carrers i d'altres poblacions dels revoltats, decisió que arribà després del cop d'estat de Sanjurjo el 1932. Cal dir que tot i ser grups anarquistes, comunistes o sindicalistes tot ells estaven en contra dels revoltats. Cadascuna lluitava per la seva causa, d'aquí la seva ineficàcia al front, finalment l'Exèrcit Popular va demanar la seva adhesió, però la no adhesió comportava un càstig ja fos sense proveir-les amb armes o marginar-les i deixant-les a la seva sort quan esperaven reforços de l'Exèrcit Popular, moltes milícies van decidir no adherir-s'hi perquè perdrien la seva identitat i en part seria com unir-se a l'enemic, ja que tenien com a objectiu la revolució social.

Exèrcit Popular: Era l'exèrcit oficial de la República. Representaven un grup ben armat, uniformat, amb certa disciplina castrense i amb coneixements militars; estaven millor organitzats que les milícies i s'organitzaven millor durant l'atac. Aquest va ser l'encarregat d'organitzar l'adhesió de les milícies a l'exèrcit, en cas de negativa no van dubtar en enfrontar-s'hi contra grups que tenien el mateix enemic que ells, el bàndol nacional. Tenien com a objectiu guanyar la guerra.

Els fets de maig del 37 consisteixen a l'enfrontament armat que va tenir lloc a Barcelona entre els diferents grups que formaven el bàndol republicà. El primer pas el feren els anarquistes ocupant l'edifici de la Telefònica que posteriorment, va ser recuperat per les forces del govern i aquests van arrestar-los. Així es desencadenà la lluita armada pels carrers de Barcelona entre els qui volien la revolució social (POUM, CNT-FAI) i els que únicament volien guanyar la guerra (ERC, PSUC i UGT), aquests últims eren els que tenien tota l'ajuda de la Generalitat i de la que arribava de Rússia per part de Stalin. En aquest moment s'enfronten dues maneres de voler aconseguir la victòria republicana, uns volien la revolució obrera i camperola de ciutats i pobles mitjançant un procés revolucionari, els altres simplement volien afrontar la guerra d'una forma eficaç per guanyar la guerra i mantenir el govern republicà. El conflicte arribà a la seva fi amb l'entrada de la Guàrdia d'assalt procedent de València i el govern català de la Generalitat va ser acusat pel govern central de no col·laborar suficientment amb la República.

Les conseqüències per a la Generalitat va ser la disminució del seu poder ja que el govern central li retirà les competències de l'ordre públic. D'aquí el PSUC va sortir guanyat d'aquest enfrontament, així la CNT-FAI entrà en declivi i s'inicià la dissolució del POUM amb una dura repressió i afegint l'assassinat del seu líder Andreu Nin. Tots aquests fets van contribuir a l'enfortiment del PSUC.

Per al personatge principal, David, els fets de maig de 1937 van contribuir a què David canviés la seva visió respecte la guerra. En veure els enfrontaments entre membres del mateix bàndol i la presa de la Telefònica, que es trobava en mans dels anarquistes, per la Guàrdia d'Assalt , va poder veure les grans diferències existents entre els diferents grups que conformaven el bàndol republicà, així veu que les Brigades Internacionals i la Guàrdia d'Assalts eren molt millor armades que els milicians que es trobaven al front, on realment eren necessàries unes armes en condicions que no provoquessin baixes inútils i que permetessin lluitar en una igualtat de condicions. És un moment que convida a la reflexió, l'ús de bones armes per matar-se entre ells, el no saber perquè es lluita en un grup o altre republicà...És l'instant on David deixa de trobar sentit a la guerra si aquesta consisteix a matar gent del seu mateix bàndol, que pot contribuir a una cada vegada menys possible victòria republicana.

Els fets de maig no van portar conseqüències positives per a tots els simpatitzants de la república que lluitaven en diferents faccions d'ideologies diverses; així es cerca una adhesió de les milícies a l' Exèrcit Popular i totes aquelles que van decidir no fer-ho van patir una forta repressió, com no tenir reforços a temps; però durant aquest temps s'aprofitaren d'elles per evitar l'avança feixista.

D'aquest film se'n poden extreure un gran nombre de conclusions que permeten acostar-nos una mica més a la realitat que es va viure en la Guerra Civil.

En primer lloc, crida l'atenció la quantitat de gent tant d'Espanya com d'altres països venien a lluita a favor de la República, el govern legítim, en moltes ocasions pels seus ideals i és admirable la decisió amb la que actuen i deixant família o altres coses que es podrien considerar de major importància en temps de pau; però no tots lluitaven pels seus ideals, sinó que d'altres van haver de lluitar en el bàndol republicà per les circumstàncies; però aquest fet també el podem trobar al bàndol nacionalista. Cal dir, que el reclutament per part dels dos bàndols va crear grans divisions a Espanya i també entre les famílies, arribant a l'enfrontament entre germans. Així aquesta guerra es podria descriure com una guerra cruenta i desigual, ja que hi havia una gran diferència entre la preparació dels soldats i l'armament, que foren factor determinants per la victòria nacionalista, el bàndol amb més disciplina, ajudes internacionals per part de l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini, amb el recolzament d'armes i tropes. D'haver tingut les mateixes condicions el bàndol republicà i una única prioritat i objectiu, combinada amb una formació militar dels soldats possiblement el resultat no hagués estat aquest, sobretot si la mentalitat progressista i modernista hagués estat la predominant a l'Espanya dels anys 30.

Pel que fa al Front d'Aragó, destacaria l'actitud que van mantenir els milicians. Van viure i suportar dures condicions, sempre alimentant-se amb el mateix, amb un armament pèssim que provocava baixes en va... però mai perdien l'esperança. Van lluitar durament per reconquerir Saragossa, però no ho van aconseguir, malgrat això cal destacar la seva intensa tasca per la lluita dels ideals i evitar així l'avenç nacional. Aquest fet va ser aprofitat per l' Exèrcit Popular. Des del meu punt de vista, els veritables lluitadors, pel que fa a l'esperit i els seus ideals són els milicians, però qui realment estava preparat per combatre era l'Exèrcit Popular, si aquests dos factors s'haguessin combinat, hauria estat un gran factor determinat per a guanyar la guerra.

Els missatges que dóna a entendre el film crec que destaca la heterogeneïtat del bàndol republicà, si aquesta no s'hagués donat possiblement els vençuts haurien estat els vencedors, ja que aquesta falta d'homogeneïtat de pensament va provocar moltes baixes i enemistats entre membres del mateix bàndol republicà. Si hagués existit un pensament únic com era el cas del bàndol nacional, una possibilitat encara restaria per a la República. Cal recordar que els milicians i quasi tots els membres del bàndol republicà estaven en pitjors condicions i les milícies van dur a terme una important tasca, tot i que semblava haver més instants de pau que no pas de guerra. Fou una guerra que creà les dues Espanyes.

La repressió fou molt dura, durant i a la fi de la guerra. Els pitjors parats van ser els republicans que patiren la repressió nacional a la fi de la guerra i també van mantenir en la repressió algunes de les milícies o sindicats més determinants de la República, que eren qui recolzava la revolució social. Finalment la repressió s'entengué a tota la població, fent palpables les dues Espanyes i imposant el model de l'Espanya totalitària, catòlica que es considerava la salvació de la unitat espanyola. Es podria dir que la repessió s'exercí per evitar la suposada desunió de l'Espanya que tant adoraven els nacionals.

4