"The Who"

Introducció

Aquest treball tracta sobre el grup anglès "The Who". Aquest es va formar fa quatre dècades i es caracteritzaven per cantar allò de morir abans de fer-se vell mentre destrossaven les seves guitarres contra l'escenari.

Per realitzar aquest treball, la recerca d'informació s'ha fet seguint un ordre. Primer va ser necessari anar a la biblioteca, on es va poder agafar alguns llibres i consultar revistes.

La recerca d'informació va seguir per internet. Es va agafar totes les pàgines webs i es van redactar segons el que deia, sense copiar amb exactitud les mateixes paraules.

El grup anglès The Who, trencant els seus instruments.

Desenvolupament

Biografia

El grup es va formar amb tres persones que es van unir en un to orientat i coherent: Pete Towshend es va encarregar de que els seus cops de guitarra fossin un estil; el cantant Roger Daltrey li va donar presència escènica i física a les cançons; i el recentment mort John Entwistle, va posar un talent excepcional des del baix.

The Who inicialment es va anomenar els High Numbers (Números Alts), que incloïa a Daltrey, Towshend y Entwistle. Al 1964 es va integrar Keith Moon que venia d'una banda anomenada "Beachcombers" que tocaven en un club de surfistes. Moon, un dels millors bateries de tots els temps, va aportar la personificació de l'energia i l'anarquia. Així es va completar The Who.

En els seus inicis, The Who, va aconseguir un terrible poder de síntesi en les seves composicions perquè en només tres minuts aconseguien concentrar les frustracions dels adolescents. Destacant els clàssics "Can't Explain," "Anyway, Anyhow, Anywhere" i "Substitute." Però no obstant, no va ser fins el 1967 quan van treure "Happy Jack", del disc del mateix nom, que van arribar a tocar en els 40 principals dels Estats Units.

El grup va guanyar fama pel costum de destruir el seu propi equip en mig de les presentacions. Aquest esperit psicodèlic i la crítica al consumisme que es podia veure en "I Can See for Miles" (Puc veure a milles de distància) els va posar en el número 9 de les llistes nord-americanes, la seva posició més alta.

L.P. “I can see for miles”

Al acabar els seixanta el grup va canviar, i van començar a innovar amb una òpera rock: Tommy, un àlbum sobre el viatge espiritual d'un jove sord, inútil i cec. L'obra els hi va donar una fama molt important.

Les presentacions de The Who considerades com fortes, van adquirir un caràcter més suau al 1970 amb l'LP "Live at Leeds", una recopilació de concerts de la banda. Més tard arribaria un disc que, si bé no va ser un gran èxit comercial, va ...

Edició especial de “Who's next”

... definir com seria la música dels anys setanta. "Who's Next" (El següent de Who). Després va arribar Quadrophenia, la volta de la banda a l'estil d'òpera rock i per tant l'estil violent que els caracteritzava, en el que documenten la seva història musical.

El caràcter rebel i violent de la banda desencadenaven conflictes interns que, a la vegada, eren el combustible creatiu. Això significava que mentre la violència fos permanent, sortirien més èxits. No obstant això, la banda mai es va separar per aquestes raons. L'únic que va paralitzar el grup va ser la mort de Keith Moon, el bateria, al 1978 per una sobredosi d'un medicament per tractar el seu problema amb la beguda. Moon va ser substituït per Kenney Jones (del grup Faces) i amb ell van gravar dos discos més: "Face Dances" i "It's Hard".

Al 1982 la banda va anunciar una gira d'acomiadament que va ser molt publicitada. A més de les carreres com a solistes de Townshend, Daltrey i Entwistle, el grup va aconseguir un gran triomf amb les reposicions de Tommy i Quadrophenia (els seus millors èxits) en moltes ciutats dels Estats Units.

Tommy va ser posada en escena Broadway al 1993 amb la participació de Towshend. Va guanyar cinc premis Tony. Al 1994 van treure una col·lecció de discos anomenada "The Who: Thirty Years of Maximum R&B".

El futur és una mica incert, Towshend ha reconegut la seva sordesa i s'ha embarcat en una lluita per evitar-la per sobre exposició al so; i la mort d'Entwistle al 2002 per

C.D. de “Tommy” un atac cardíac, el dia abans de començar una nova gira

pels Estats Units. Tot i que actualment, es sap que els

dos músics encara vius estan treballant des del desembre de 2004 en la realització d'un nou disc. De moment té com a títol provisional "The Who 2".

Evolució musical

Sempre els tercers, darrere dels Beatles i els Rolling Stones (De fet, un sondeig de la cadena britànica BBC, ha col·locat als The Who com a la tercera millor banda anglesa, per darrera dels ja mencionats). Un sol guitarrista i escriptor de música (Pete Townshend), un baix (John Entwistle), un bateria (Keith Moon) i un cantant (Roger Daltrey), van ser sempre la banda que tenia que perfeccionar-se més.

El principi va ser molt difícil pels The Who, ja que no tenien l'encant dels Beatles que agradava a noies ni la duresa dels Rolling Stones, que agradaven tant als nois.

Per contrarestar, van decidir fer músiques més romàntiques, però va ser fracàs. Llavors, en últim esforç van decidir fer la música més dura que la dels Rolling Stones. Townshend ho va intentar de qualsevol manera i va crear el primer individual del grup ("I Can't Explain"). Una peça sense res a veure amb el R&B; fresca i curta (durava aproximadament 2 min.), que va tenir un gran èxit.

El seu segon individual ("Anyway, Anyhow, Anywhere") va ser més violent, lletres atacants i va demostrar tot el que es podia fer amb una guitarra elèctrica, menys tocar-la apropiadament.

Els “The Who”

Va ser amb el sorprenent "My Generation" quan finalment van aconseguir ser famosos. Així doncs, els The Who ja havien aconseguit una certa fama, eren coneguts arreu del Regne Unit.

Més tard arribarien èxits com "The Kids Are Alright", "Substitute", "Pictures of Lily" i "I'm A Boy"

Al finalitzar els anys seixanta els The Who van canviar, van començar a provar amb una òpera rock. Van publicar el disc Tommy, un àlbum sobre una travessia espiritual d'un jove cec, sord i idiota.

No van tenir tan d'èxit com obres anteriors i van decidir d'aquesta manera tornar a l'antic rythms and blues (R&B).

"Sgt. Peppers" dels Beatles i "Pet Sounds" dels Beach Boys, van fer que The Who perdés aquell respecte que s'havia guanyat. Ho van provar amb tot per recuperar-lo de nou, però al final el van recuperar amb "Pinball Wizard". Després, d'allò, van seguir altres àlbums individuals com "Next" amb la cançó "Won't Get Fooled Again" i "Quadrophenia" amb la cançó "5:15". A continuació va venir "Squeeze Box" que tampoc va ser un gran èxit, però "Who Are You" va ser un bon esforç per retornar a la seva forma.

Discografia

La discografia és la següent:

Any Nom del disc Discogràfica

1965  The Who Sings My Generation  MCA 
 1966  A Quick One (Happy Jack)  MCA 
 1967  Happy Jack   Decca 
 1967  The Who Sell Out  MCA 
 1968  Magic Bus  MCA 
 1969  Tommy  MCA 
 1970  Live at Leeds   MCA 
 1970  Live at Leeds [1995 Remaster]  MCA 
 1971  Who's Next  MCA 
 1972  Tommy - As Performed by the London Symphony...   Rhino 
 1973  Quadrophenia  MCA 
 1975  The Who by Numbers  MCA 
 1978  Who Are You  MCA 
 1979  The Kids Are Alright [live]  MCA 
 1981  Face Dances   MCA 
 1982  It's Hard   MCA 
 1984  Who's Last [live]   MCA 
 1987  Two's Missing   MCA 
 1990  Join Together [live]  MCA 
 1996  Live at the Isle of Wight Festival 1970  Columbia/Legac 
 1997  Face Dances [1997 Remaster]  Polygram 
 1997  It's Hard [1997 Remaster]  Polygram 
 2001  Kids Are Alright [Holland Bonus Tracks]   Universal 
 2001  Live at Leeds [Deluxe Edition]  MCA 

2005 ¿¿Who 2?? * ¿?*

* Els interrogants, volen dir que el nom del C.D. encara no és segur, igual que la discogràfica.

En Nil, un fan dels The Who

Aquest és en Nil:

En Nil és un noi que a l'escola treu bones notes, no és un nen prodigi perquè va suspendre plàstica, però a l'àrea que més li agrada, música, va treure un excel·lent. A l'escola té molts amics, tot i que sempre hi ha uns companys de classe que es fiquen amb ell pels seus rínxols daurats. A més, com que treu bones notes a música, li insulten comparant-lo amb un cantant actual. Però sempre té algun amic que li ajuda a sortir dels mals tràngols. I com ell és un gran fan dels The Who, no es vol tallar aquests rínxols que recorden als components dels The Who.

La relació amb la seva família és bastant bona, tot i que a vegades se li ha contagiat l'esperit dels The Who i ha trencat algun plat de casa. És una mica rebel i això li ha creat una mena de conflicte amb els seus pares, però sempre s'han acabat solucionant. També té alguns petits problemes amb els seus veïns, perquè sol ficar la música en la seva minicadena "a tota pastilla".

El seu mitjà de transport és una bicicleta amb la que va fent algunes barbaritats. De moment, té la bicicleta, però quan tingui suficient edat, els pares li han dit que li compraran una motocicleta de poca cilindrada perquè vagi a l'escola que per cert queda lluny de casa.

Els seus menjars preferits, són: per esmorzar, ous i xoriç fregit; per dinar hamburgueses amb patates fregides; i per sopar qualsevol tipus de pasta. Li agraden perquè quan va estar de viatge a Londres per anar a veure un concert dels The Who, aquesta era la seva dieta.

Les sèries de televisió que més li agraden són els "Simpsons" i "C.S.I.". Els Simpsons li agraden perquè els troba graciosos i a més critiquen el sistema de govern americà. I C.S.I. li agrada per dos grans motius: el primer d'ells és perquè és una sèrie realista que tracta sobre un tema que li agrada molt i el segon motiu és perquè a l'inici, a la careta, sonen dues cançons dels The Who. Una d'elles és "Who are you" i l'altre "Won't get fooled again".

Com a hobbies, a part d'anar a tots els concerts dels The Who, té el de col·leccionar monedes dels països als que va a veure concerts i gires dels The Who, ja en té un munt. També li agrada escoltar música estirat al seu llit mentre canta les lletres de les cançons, que no sempre són dels The Who, també li agraden algunes dels Rolling Stones, perquè creu que també fan música violenta.

Les seves lectures preferides són totes aquelles novel·les de gènere policíac. Hi ha dos dies a la setmana que va a classes d'anglès per aprendre noves paraules i entendre les músiques de les cançons.

La seva roba preferida és la que es mostra a la "fotografia" de la pàgina anterior. La samarreta del seu grup preferit, que es va comprar en un concert que va anar de Les Vegas. El pantaló texà de campana ajustat, com el que porten el se ídol. Les sabates marrons de cordons i el cinturó del mateix color amb la sivella daurada.

-7-

Curiositats

M'agradaria mencionar que els The Who, tot i ser un grup no tan conegut com poden ser els Rolling Stones o els Beatles, també tenen una gran importància a la nostra vida. Amb això vull dir que als The Who els coneixem, tot i que no sigui d'una manera directa.

Podrem tenir notícia d'ells si, per exemple, escoltem la música d'entrada de la sèrie C.S.I.. A “C.S.I. Miami”, podrem escoltar la cançó “Won't Get Fooled Again”. Mentre que a “C.S.I. Las Vegas”, podrem escoltar la cançó “Who Are You”.

Una altra vegada on podem veure els The Who, és al capítol babf20 dels Simpsons, amb el títol “Història de dues ciutats”. En aquest capítol, canten cançons com “Won't Get Foooled Again”. A més, crec també curiós veure com Matt Groenning (creador d'aquests dibuixos) a dibuixat als The Who. Aquest capítol, va ser emès per primera vegada als Estats Units al 1999, per tant encara apareix Entwistle. Per això, mostro aquesta imatge. A l'esquerra, apareix una fotografia original del grup i a la dreta, la mateixa fotografia, però en Homer (protagonista de la sèrie) en lloc del ja mort, Keith Moon:

Disc “The Kids Are Alright” Imitació “groeniana” del mateix disc

També caldria dir que els The Who, han sigut reconeguts segons la BBC com el tercer millor grup anglès. A més d'això, aquesta banda ha rebut un premi de la revista Rolling Stone per tenir la onzena millor cançó de rock. Aquesta ha sigut “My Generation”. La segueixen altres del mateix grup com “Won't Get Fooled Again” (lloc 133); “I Can See For Miles” (lloc 258); Baba O'Riley (lloc 340); I Can't Explain (lloc 371). La cançó “My Generation”, ha quedat per davant de cantants com Elvis Presley, els Beach Boys i Michael Jackson.

Conclusió

Gràcies a aquest treball, he après més sobre un grup que ja coneixia i que a més, personalment m'agradaven. Jo només sabia que les cançons que tocaven m'agradaven i que el nom del grup era The Who, però amb aquest treball he descobert més coses sobre a aquest grup anglès. En un principi, creia que era una banda més moderna del que realment són. Però m'interessa saber que una música que fa 40 anys que es va compondre i cantar, m'agrada.

I com a últim punt, he pogut aprendre que els The Who, tenen cinc cançons entre les 500 millors de tota la història, segons la revista Rolling Stone. Aquestes són en ordre: 11- My Generation; 133- Won't get fooled again; 258- I Can See For Miles; 340- Baba O'Riley; 371- I can't Explain.