Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 6 de maig del 1845. Va ser un dramaturg, poeta i orador polític. El seu pare, Agustí Guimerà va anar a les illes Canàries per ajudar a un oncle seu que hi tenia establert, un negoci de vins. Al cap d'uns anys d'estada a Santa Cruz, es va casar amb Margarita Jorge, filla d'una família canària. Quan Guimerà no havia complert encara els set anys, el seu pare va decidir liquidar el negoci i traslladar-se amb la família a Catalunya.

Del 1859 al 1862, va estudiar al Col·legi de Sant Antoni, dels pares Escolapis, a Barcelona, on va aprendre a versificar en castellà. De retorn al Vendrell, els germans Ramon i Vidales li van encomanar el seu fervor per la Renaixença i, gràcies a ells, es vincula al moviment literari català. Es reunien a la rebotiga d'una farmàcia de la plaça del Pi, amb joves intel·lectuals.

El 1870, la família es trasllada a Barcelona i Guimerà va entrar en relació amb l'agrupació "La Jove Catalunya" i va publicar la primera poesia El rei i el conseller, a la revista "La Gramalla". Aquest mateix any, va assistir per primera vegada a la festa dels Jocs Florals.

El 1871 va ser un dels fundadors del setmanari la Renaixença, que posteriorment, ja convertit en diari, va dirigir fins al 1874.

El 1875 va obtenir un accèssit als Jocs Florals i l'any següent va guanyar la Flor Natural i posteriorment va ser proclamat Mestre en Gai Saber.

El 1888, va estrenar Mar i cel , que va obtenir un èxit sense precedents, va ser traduïda a vuit idiomes, va iniciar la projecció internacional de l'autor. Aquesta obra va iniciar l'etapa de plenitud de Guimerà, que es va estendre fins al 1900, i en la qual va estrenar les seves obres més representatives: Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), i La filla del mar (1900), repetidament portades al cinema, i que recullen amb trets realistes els homes i els conflictes de la Catalunya coetània. Les tendències romàntiques s'hi mostren més matisades i hi ha constància de les seves inquietuds socials.

El 1889 va presidir els Jocs Florals de Barcelona i va ser elegit president de la Lliga de Catalunya. El 1916, el govern francès li atorga la Creu de la Legió d'Honor.

Els darrers anys del segle XIX, Guimerà havia assolit el cim del seu prestigi. Va tenir un paper important en la política del moment: va ser portador del Memorial de Greuges a Madrid, va intervenir en l'Assemblea de la Unió Catalanista de Manresa (26 de marc del 1892); va ser elegit el 1894 president d'aquella entitat i va presidir també l'Assemblea de Balaguer. Com a president dels Jocs Florals, el 1892, va començar el seu discurs amb "Catalunya no ha mort", que va ser àmpliament comentat per la premsa de l'època i va tenir un fort ressò popular. Va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès (1895), on va pronunciar en català, fet insòlit a l'època, el seu discurs inaugural. Els seus discursos polítics, pronunciats arreu de Catalunya, van ser recollits en el volum Cants a la pàtria , publicat el 1906, i dedicat al seu amic Pere Aldavert.

Del 23 de febrer al 3 de març del 1924,es van representar, entre altres obres, Terra baixa, Mar i Cel i Mossèn Janot. Aquestes van ser les darreres vegades que Guimerà va sortir a l'escenari reclamat pels aplaudiments entusiàstics del públic.

Va morir a Barcelona, al seu domicili del carrer Petritxol, el 18 de juliol del 1924.

L'obra es desenvolupa en un molí on es troben els treballadors i l'amo. La historia comença quan el amo, en Sebastià, s'ha de casar amb una noble per garantir el seu poder. Ell està enamorat i manté una relació amb una noia del molí, la Marta. Com les sospites son majors, en Sebastià vol a un noi innocent que no sospiti res de la seva relació amb la Marta i casar-los. D'aquesta manera ell podrà casar-se amb la noble i continuar amb la relació que manté amb la Marta sense cap sospita. Així s'assegurarà la seva situació econòmica.

Per dur a terme aquest pla, planificat pel Sebastià, busquen a un jove pastor, en Manelic, de la Terra Alta com a promès de la Marta. En Manelic és molt ximple i babau però gràcies als comentaris dels personatges que estan al voltant de ell i la conducta de la Marta envers del seu amo, comença a dubtar. Aquesta trama arriba fins al punt que en Manelic mata a en Sebastià igualant-lo amb un llop ja que ell sempre havia viscut a les muntanyes pasturant i l'únic enemic que havia tingut havia sigut el llop que es volia menjar les ovelles.

El fragment el qual m'ha tocat comentar està situat dins el primer acte i és, concretament, la setena escena. Aquesta escena està situada en els pàgines 138, 139, 140 i 141 (edit. Hermes) i hi participen en Sebastià, la Nuri, en Manelic, en Tomàs, el Mossèn, la Marta, la Pepa, en Nando, en Perruca, en Xeixa, més homes i més dones.

El llibre està dividit en tres parts cadascuna de les quals té 12, 10 i 11 escenes respectivament.

El tema central de la setena escena és el rebuig de la Marta a en Manelic.

Quan arriba en Sebastià tot està a punt pel casament de la Marta i en Manelic. La parella es coneix i ella diu que no vol casar-s'hi. Mentrestant, la gent se'n riu de'n Manelic i de la seva incultura.

Aquest acte el dividiria en tres parts:

La primera seria la part on apareix en Manelic fins la trobada dels nuvis on ella el rebutja dient que li fa fàstic. En aquest moment la Pepa i l'Antònia s'adonen que es casa per força i en Sebastià la obliga a parlar-hi. Aquesta primera part aniria des del principi del capítol set fins a finals de la pàgina següent on la Marta fa la penúltima intervenció.

La segona part començaria en aquesta última intervenció i acabaria dues pàgines més tard en las segona intervenció de'n Tomàs. Aquesta part és la que el poble i els amics de la família es riuen de'n Manelic dient-li lexuguino i currutaco perquè encara no s'havia vestit amb el vestit de nuvi.

Finalment, la tercera part aniria des d'aquesta intervenció fins al final del capítol on en Sebastià posa pressa perquè els casin i va amb compte que en Manelic no se'n assabenti de que ella s'hi casarà per conveniència.

Els personatges es poden dividir en protagonistes: en Manelic, la Marta i en Sebastià; i en secundaris: els altres personatges.

En aquest acte hi participen en Sebastià, la Nuri, en Manelic, en Tomàs, el Mossèn, la Marta, la Pepa, en Nando, en Perruca, en Xeixa, més homes i més dones, no obstant, només caracteritzaré els principals.

Manelic: És un personatge rodó ja que evoluciona al llarg de l'obra. Es caracteritza pel seu caràcter humil, bo i innocent. Això fa que sigui un personatge marginat i ximple on tothom es riu de ell. En Manelic esta realment enamorat de la Marta, amor que no li es correspost, cosa que el portarà a enfrontar-se amb el Sebastià fins a matar-lo.

És originari de la terra alta. Arriba de la terra alta, símbol de la puresa, la simplicitat i la tranquil·litat, a la terra baixa, tot el contrari, per casar-se amb la Marta, la noia amb qui sempre havia somiat. El seu casament, però, és un engany, i de ser el que més desitjava en aquest món passa a ser una tortura que l'empeny a tornar a la terra alta. Així, els sentiments d'en Manelic cap al poble, la Marta i la terra baixa canvien al llarg de l'obra fins arribar a un punt que són insostenibles per a ell.

Marta: És un personatge rodó, que a sofert molt al llarg de la seva vida, i es aquesta situació la que fa que en Sebastià s'aprofiti d'ella. Els seus orígens són molt humils, de demanar caritat amb un pare adoptiu al peu de les escales de les esglésies. Ella i el seu pare adoptiu van a parar per casualitat a la terra baixa d'en Sebastià, i són acollits pel poble, començant a treballar al molí. Quan accepta casar-se amb en Manelic es pensa que ell sap tota la trama que s'ha d'ocultar amb el casament, però ella també ha estat enganyada sense saber-ho pel Sebastià. Els seus sentiments respecte en Manelic canvien al llarg de l'obra. Primer no l'aguanta i li fa fàstic, mentre que, posteriorment, pel seu caràcter innocent i bondadós comparat al d'en Sebastià, se n'enamora, i vol fugir amb ell a la terra alta.

Sebastià: Es el amo del molí, cosa que creu que li permet posseir tot allò que es troba en el seu territori, fins i tot la a Marta. Tracta a les persones com si fossin objectes, té un caràcter possessiu, violent i avariciós, actituds que demostra quan per problemes econòmics ha de casar a la Marta amb el Manelic creient que continuarà essent seva sense cap sospita d'en Manelic.

Aquesta obra és una obra teatral, per tant està escrita de forma dialogada. Els fragments dialogats estan introduïts pel nom del personatge en majúscules i sovint hi ha diverses acotacions intercalades. Aquestes acotacions s'utilitzen per aclarir actes o gests que han de fer els personatges quan actuen en un escenari. També serveixen perquè el lector, al llegir la novel·la, es faci una idea de la situació dels personatges, de la seva manera de pensar, de gesticular, etc. Algunes de les presents en aquesta escena són: (deixant-lo, convençut), (lo que segueix, que no ho senti la Marta), (Apartant-lo més de la Marta), etc.

L'obra se situa a la Terra Baixa, símbol de la corrupció, la misèria moral i material humana, les complicacions, els mals esperits, la tafaneria, la malícia, la pressió social i els prejudicis.

En contraposició a la Terra Baixa, existeix la Terra Alta, a les muntanyes d'on ve en Manelic, símbol de la puresa, la llibertat, la veritat, la simplicitat i la vida digne i honrada. Sense mals entesos i burles, ni persones marginades. De personalitat més primitiva, més natural i més animal.

Terra baixa està escrita en un llenguatge col·loquial i popular ja que no utilitza paraules cultes, ni especialitzades ni vulgarismes. S'hi poden observar un castellanisme, lechuguino, emprat expressament per l'autor. En llenguatge és de fàcil comprensió, per tal de donar proximitat i implicació als espectadors.

El llenguatge tampoc ens ajuda a situar-nos temporalment. De fet, l'obra no dóna cap pista per dir que passa en una època històrica determinada.

En aquesta obra hi apareixen diversos elements simbòlics alguns dels quals són el significat del títol de l'obra, basat en l'oposició entre la terra alta i la terra baixa. També s'hi pot observar el símbol del llop emprat per en Manelic. De bon començament, explica històries de com ell a la muntanya anava a la caça del llop perquè aquest es menjava les seves ovelles. El llop era vista com un signe dolent, malvat, un personatge animal amb maldat. El punt culminant d'aquest símbol, però, és al final de l'obra quan en Manelic mata en Sebastià tot cridant: “He mort el llop!”.

Per acabar voldria esmentar que aquesta és una obra de caràcter realista i dramaturg que, personalment, m'ha agradat molt. És una obra divertida i fàcil de llegir i m'agradaria recomanar-la a tothom, tant els aficionats a la lectura com els qui no llegeixen habitualment.