Terra Baixa

d'Àngel Guimerà

Índex

1. Aspectes de la biografia de l'autor reflectides en les diverses obres teatrals. Pàg. 3

2. Classificació per gènere de les obres de Guimerà. Pàg. 3

3. Característiques del Romanticisme, Realisme i Naturalisme reflectides en l'obra. Pàg. 5

4. Relació entre animals i personatges de l'obra, significació i simbolisme. Pàg. 6

5. Comparació d'entrades en escena i evolució de la Marta, en Sebastià i en Manelic. Pàg. 6

6. Característiques que defineixen els Perdigons com a personatges i què representen. Pàg. 6

7. Personatges i els seus papers en l'obra. Pàg. 7

8. Referències als mites de la “terra alta” i la “terra baixa” en l'obra. Pàg. 8

9. Resum de l'argument. Argumentació: per què un drama realista i no una tragèdia? Pàg. 8

10. Tres fragments premonitoris de l'obra. Pàg. 9

1. Aspectes de la biografia de l'autor reflectides en les diverses obres teatrals

En primer lloc, el fet que Àngel fos “mestís”, fill de pare català i de mare canària, produeix l'aparició de personatges inadaptats i, especialment en el cas de Terra Baixa i des del meu punt de vista, d'en Manelic. A més, és una temàtica que tracta bastant sovint a les seves obres quedant remarcada pels conflictes passionals que impliquen una relació de poder. També es fa evident el masoquisme o la sensualitat turmentada en alguns elements però, degut a que va mantenir una densa discreció en la seva vida íntima, no podem saber si això té relació amb ell.

En segon lloc i per últim, degut a la seva pertanyença a la política en un alt grau i a les seves inquietuds socials, a La festa del blat (1896) tracta el tema de l'anarquisme. Apart d'utilitzat el protagonista d'aquesta obra, el qual deixà la seva ideologia a un costat com a conseqüència d'haver entrat en contacte amb el món rural, també aprofità el Terra Baixa per criticar la societat egoista i corrumpuda amb el personatge Manelic.

2. Classificació per gènere de les obres de Guimerà.

Resulta una mica difícil classificar les obres d'aquest autor degut a què, tot i que generalment va escriure tragèdies i drames realistes, va estar un període variant els gèneres.

Tot i així, existeix una espècie de distribució de la seva literatura en quatre etapes:

Aquesta es correspon amb una temporada de tragèdies romàntiques que s'estrenà amb Gala Placídia (1879). Més endavant escriví Judit de Welp (1833) i El fill del rei (1886), on la seva fama començà a augmentar significativament. Però, l'autèntica rellevant obra en aquesta etapa és Mar i cel (1888), que fou traduïda a diverses llengües. En aquest moment Guimerà esdevení un dramaturg amb projecció internacional que finalitzà aquest període amb l'obra La boja (1890), assenyalant el camí de l'autor en direcció al drama.

Com he dit anteriorment, Àngel Guimerà esdevení un dramaturg important reconegut internacionalment i, a més, fou elegit president de l'Ateneu Barcelonès (l'entitat cultural més important de la ciutat). A partir d'aquest moment abandonà el to solemne, el vers i començà a escriure comèdies costumistes com La sala d'espera (1890), En Pólvora (1893), La festa del blat (1896) i Mort d'en Jaume d'Urgell (1896). En addició, amb Maria Rosa (1894), Terra baixa (1897) i La filla del mar (1900) mostrà un estil propi molt elaborat i consolidat, havent assimilat tant elements romàntics com realistes.

La importància de Guimerà continuà augmentant i fou proposat per guanyar el premi Nobel (1904) però no ho aconseguí. Deixà el seu anterior estil i provà amb obres modernistes; naturalistes, amb L'aranya (1906) i simbolistes (La santa espina [1907] o La reina vella [1908]), però no sapigué amb quin gènere quedar-se. Retornà a les formes velles del teatre històric.

Finalment, després d'estar sis anys sense escriure ni publicar res va escriure Jesús que torna (1917). Àngel va voler tornar a tenir l'èxit primitiu amb el teatre del segle XIX i composà Índibil i Mandoni (1917), però no ho aconseguí. Com a últim apunt, s'ha de comentar que morí el 1924 amb una obra inacabada, Per dret diví, que més tard continuà i publicà Lluís Via.

• A continuació afegeixo totes les obres de l'autor en qüestió:

En Poesia disposem de:

- Poesies [pròleg de Joseph Yxart]. 1905.
- Segon llibre de poesies [prefaci de Lluís Via]. 1920.

La poesia de Guimerà de vegades és intimista, lírica, d'altres narrativa, èpica, i fins i tot algun poema esdevení un drama romàntic en teatre.

En Prosa, tenim tres obres:

- Cants a la pàtria (1906). Discursos polítics.

- El gos de casa [narrativa infantil]. 1918.

- Rosa de Lima [novel·la, amb il·lustracions d'A. Jiménez]. 1923.

En Teatre:

- Gal·la Placídia [tragèdia en tres actes].1879.

- Judith de Welp [tragèdia en tres actes i en vers]. 1884

- El fill del rei [tragèdia en tres actes i en vers]. 1886.

- Mar i cel [tragèdia en tres actes i en vers]. 1888.

- La boja [tragèdia en tres actes i en vers]. 1890.

- La sala d'espera [comèdia en un acte i en prosa]. 1890.

- Rei i monjo [tragèdia en tres actes i en vers]. 1890.

- L'ànima morta [tragèdia en tres actes i en vers]. 1892.

- En Pólvora [drama en tres actes i en prosa]. 1893.

- Maria Rosa [drama en tres actes i en prosa]. 1894.

- Jesús de Natzaret [tragèdia en cinc actes i en vers]. 1894.

- Les monges de Sant Aimant [llegenda dramàtica en quatre actes i en vers]. 1895.

- La festa del blat [drama en tres actes i en prosa]. 1896.

- La Basilia [en castellà, sainet en un acte i en prosa]. 1896.

- Mestre Oleguer [monòleg]. 1896.

- Mort d'en Jaume d'Urgell [monòleg]. 1896.

- Terra baixa [drama en tres actes i en prosa]. 1897.

- Mossèn Janot [drama en tres actes i en prosa]. 1898.

- El Padre Juanico [en castellà, drama en tres actes i en prosa]. 1898.

- La farsa [comèdia original en tres actes i en prosa]. 1899.

- La filla del mar [drama original en tres actes i en prosa]. 1900.

- Arran de terra [drama en tres actes i en prosa]. 1901.

- Aigua que corre [drama en tres actes i en prosa]. 1902.

- La pecadora [drama en tres actes i en prosa]. 1902.

- El camí del sol [tragèdia en tres actes i en vers1904.

- Andrònica [tragèdia en tres actes i vers]., 1905.

- Sol, solet... [drama en tres actes i en prosa, 1905.

- La Miralta [drama en tres actes]. 1905.

- L'Eloi [drama en tres actes i en prosa]. 1906.

- En Pep Botella [monòleg]. 1906.

- La Santa Espina [rondalla en tres actes i sis quadres]. 1907.

- La resurrecció de Llàtzer [música d'Enrich Morera]. 1907.

- La reina vella [en tres quadres, música d'Enric Morera]. 1908.

- L'aranya [drama en tres actes]. 1908.

- La Baldirona [comèdia en un acte i en prosa]. 1909.

- Sainet trist [en tres actes]. 1910.

- Titània (Titayna). 1910.

- La reina jove [drama romàntic en quatre actes]. 1911.

- Indíbil i Mandoni [tragèdia en tres actes i en vers]. 1917.

- Jesús que torna [drama en tres actes i en prosa]. 1917.

- Al cor de la nit [drama en tres actes]. 1918.

- L'ànima és meva [drama en tres actes]. 1920.

- Alta banca [drama en tres actes i en prosa]. 1921.

- Joan Dalla [drama original en tres actes i en prosa]. 1921.

3. Característiques del Romanticisme, Realisme i Naturalisme reflectides en l'obra.

A l'obra Terra Baixa trobem evidències de tots tres moviments: romanticisme, realisme i naturalisme. Però, és òbvia la idea que un predominarà més que un altre. Anem per parts:

Primerament, trobem indicis del romanticisme ja que abunden els sentiments per sobre de la raó: amor i odi, passió i indiferència, ràbia i apreciació, por i valor, tristesa i felicitat, entre molts altres.

En segon lloc topem amb la característica bàsica del realisme: la fidelitat que manté en explicar cada esdeveniment. Ens conta com era la societat dels anys en què va ser escrita l'obra (que podria fins i tot adaptar-se a la societat actual), les accions de cada personatge, cada situació, etc., sense la intenció d'idealitzar.

En tercer lloc i per últim, ens pertoca parlar de les dades naturalistes a l'obra. Des del meu punt de vista, és el moviment que més hi influeix juntament amb el romanticisme. Critica la societat indubtablement, de manera objectiva.

4. Relació entre animals i personatges de l'obra, significació i simbolisme.

- El llop: És en Sebastià. El motiu de què l'anomeni així és perquè en Manelic explicà a la Marta com va matar un llop fa un temps. Segons diu, l'animal li menjava les ovelles i era molt malvat, de manera que quan llegim el final de l'obra arribem a la conclusió que ha utilitzat una metàfora per descriure la part final de la història.

- Les ovelles: Es tracta de la població en conjunt. Els anomena d'aquesta manera pel fet que, com són tan covards, estan sotmesos a tot el que digui en Sebastià, de forma com si es tractés d'un pastor i el seu ramat.

- Les gallines: De la mateixa manera que amb l'anterior denominació, es parla de gallines per la covardia que invaeix gairebé tots els personatges respecte en Sebastià.

- La granota: És la Marta des del punt de vista d'en Sebastià, ja que diu que se la trobà un dia de pluja en un terreny enfangat.

5. Comparació d'entrades en escena i evolució de la Marta, en Sebastià i en Manelic.

Per un costat, en el cas d'en Sebastià s'ha de dir que és un personatge pla i que, per tant, no evoluciona. En un principi és especialment egoista, ja que casa la Marta amb un altre home només pel seu propi benefici i, a més, juga un paper central sent anomena't com “l'amo de tot”. És malvat, entre d'altres adjectius gens envejables, i fins la seva mort actua exactament igual.

Per un altre costat, les situacions d'en Manelic i de la Marta són semblants. El primer comença sent molt bo, inclòs una mica babau segons alguns personatges de l'obra, però acaba enfrontant-se amb en Sebastià fins a arribar a destruir-lo i quedant, potser, com a algú dolent. La Marta comença igual que aquest i esdevé més forta i segura (sense arribar a fer cap mal) ja que s'adona de la maldat que en Sebastià amagava amb molta cura..

6. Característiques que defineixen els Perdigons com a personatges i què representen.

Des de la meva humil opinió, es podria dir que són l'escòria del poble: representen la hipocresia i la falsedat extremes, els experts en escampar tafaneries, les ganes de fer mal, les males intencions. Quelcom més a ressaltar és el fet que un per un no tenen gaire significat en la història, per no dir que no en tenen cap, sinó que actuen com a conjunt i, d'aquesta manera, influeixen bastant. Cap d'ells evoluciona, o sigui que són personatges plans.

Tot i això, no es pot passar per alt que, com a la majoria de regles, hi ha una excepció. La Nuri, a diferència dels seus germans i de les seves germanes, és una noia bona i innocent que intenta ajudar quan pot.

7. Personatges i els seus papers en l'obra.

- Marta: Es tracta, indiscutiblement, d'un personatge rodó, és a dir, que evoluciona al llarg de la història que, com he dit amb anterioritat, comença sent bona persona, encara que bastant freda, i acaba esdevenint més forta i segura que mai en adonar-se de la maldat d'en Sebastià i en enamorar-se d'en Manelic. Penso que es tracta d'un individu marginat, arquetip que Guimerà acostuma a afegir a les seves obres, ja que en un principi reflexiona sempre sola, sense tractar els seus problemes amb ningú, mantenint-se distant. Des del meu punt de vista és el personage que més pateix pel fet d'haver de casar-s'hi amb algú que no estima, perquè no s'estima ni a si mateixa ni tampoc es respecta. Temps després això canvia gràcies a en Manelic

- La Pepa i l'Antònia formen part de la família dels Perdigons: La Pepa, l'Antònia, en Nando, en Josep, en Perruca i la Nuri. Aquesta llista, com ja he dit amb anterioritat, ens indica quins són aquells personatges que individualment no mouen gaire la trama, però que en conjunt, ajuden a la formació correcta de l'obra. En especial aquestes dues noies són bastant tafaneres i estan molt ben compenetrades entre elles. Durant la història hi ha diversos moments en què, mentre s'esdevé algun fet, elles parlen en veu baixa a la vegada que critiquen un noranta-nou per cent de les coses. Totes dues usen un llenguatge vulgar, amb castellanismes, i sovint són iròniques.

- Nuri: És la germana petita de les Perdigones. Parlant dels personatges secundaris, és l'única de perfil rodó. Evoluciona de forma notable, sent al principi molt bona i innocent, ajudant a la Marta en el què pot, ajudant inconscientment a la seva relació amb en Manelic, que esdevé madura aviat i s'adona de la realitat.

- Manelic: Juntament amb la Marta i en Sebastià, és un dels personatges principals. És un pastor que viu a la Terra Alta escollit per Sebastià per a què es casés amb la Marta. És tan bo en un principi que tothom el pren per un babau i esdevé el personatge víctima de la Terra Baixa. També té alguns rampells violents, és un home pur, però és la societat urbana i hipòcrita que el fa canviar, tornant-lo desconfiat, i fent que mati en Sebastià. Manelic és el personatge que més evoluciona en tota l'obra, ja que passa per etapes de ingenuïtat, de confusió, d'estima, d'odi i de venjança. Va molt marcat pel que poden dir els altres, ja que és l'únic, a part de Nuri i en un principi en Tomàs, que no sap res de l'ensarronada.

- Sebastià: En Sebastià és un personatge pla i molt arrogant al qual el poder el converteix en algú egoista i egocèntric (tot i que des del principi de l'obra ja és així). És considerat “l'amo de tot”, antagonista d'en Manelic i la Marta. Ell estima a la Marta des de fa molt de temps i l'obliga a casar-se amb un altre per a poder-se beneficiar econòmicament en diversos sentits, però pretén continuar mantenint relacions amb ella. Un cop casa la Marta amb en Manelic, comença a passar el temps fins que en Sebastià vol trencar la relació i no pot ja que ella s'ha enamorat del pastor.

- Tomàs: És l'ermità que casa la Marta i en Manelic sense ser conscient del muntatge. També és un personatge pla, innocent i savi, molt empàtic i entenedor.

- Mossèn: És el majordom d'en Sebastià i li és totalment obedient. No intervé gaire en l'obra i, per tant, no té oportunitat de canviar el seu comportament.

- Xeixa: Aquest personatge té un paper curt però bastant important. És l'únic que planta cara a en Sebastià (a excepció d'en Manelic) i decideix marxar del poble. També és el responsable de què en Tomàs també s'adoni de l'engany que s'està duent a terme.

8. Referències als mites de la “terra alta” i la “terra baixa” en l'obra.

En aquesta obra hi ha un contrast important entre dos ambients: l'anomenada Terra Alta i la Terra Baixa. S'evidencia en diversos punts de la història que en Manelic, l'únic que viu i prové de la Terra Alta, sempre ha estat rodejat de naturalesa, i com a conseqüència, de bondat, puresa i tranquil.litat, És per això que en presentar-se a la gent de la Terra Baixa en el casament amb la Marta queda aclaparat de la maldat que allà regna.

Sobre la Terra Baixa, cal dir que és justament el contrari a l'Alta. Es tracta d'un entorn carregat d'hipocresia i falsedat, de covardia i excés de valentia, de líders (en especial, en Sebastià) i sotmesos, de discussions i baralles, de tafaneries, etc.

9. Resum de l'argument. Argumentació: per què un drama realista i no una tragèdia?

Aquest relat comença amb l'evidenciació de la tafaneria d'alguns personatges, especialment de les Perdigones Antònia i Pepa. Elles entren preguntant sobre el casament de la Marta i la seva germana Nuri les hi explica que en Sebastià, “l'amo de tot”, vol casar-la amb un pastor de la Terra Alta: en Manelic. A partir d'aquí comencen a parlar sobre la Marta, fins que aquesta apareix i els obliga a marxar. S'acomiada d'una forma especial de la Nuri, que és bona i innocent i suposa una ajuda per a ella. Tot seguit la Marta reflexiona sola sobre ella, la seva vida i els seus sentiments. A l'escena següent, la cinquena, les Perdigones tenen curiositat per conéixer en Manelic i pregunten per ell. Justament després d'abandonar la sala, en Xeixa confessa a en Tomàs la veritable relació que tenen la Marta i en Sebastià. Poc després en Manelic arriba a la Terra Baixa, donant-se a conéixer davant tots els personatges que molt tranquil.lament riuen d'ell. Quan conegué la Marta, aquesta deia que no es volia casar amb el pastor i ho parlava amb en Sebastià. Sense parar gaire atenció a les súpliques de la noia, ell li explica per què l'obliga a fer-ho (per interés propi). Justament quan tot semblava estar a punt per al casament, Tomàs demana a en Sebastià que no es celebri perquè ha de parlar amb ell d'un tema important. Començaren a discutir sobre si era veritat o no l'ensarronament del casament i, tot i que en Sebastià ho nega rotundament, en Xeixa ho confessa i marxa del poble. Tomàs, en adonar-se del que passava, intenta impedir la cerimònia però ja era massa tard: havien tocat les campanes. Per finalitzar el primer acte, ens trobem amb en Manelic i la Marta a casa parlant. Ell fa diversos intents per mantenir una conversació, però ella es mostra refrectària.

En el segon acte, tots dos protagonistes tenen un llarg diàleg i fins i tot sorgeix un petit llaç amorós entre ambdós. Manelic i Nuri continuen parlant. Entra Marta i en veure'ls la gelosia l'invaeix. Poc després Marta explica el que sent per Manelic i el fet que s'ha assabentat que vol marxar i ella, té la intenció d'impedir-ho. En Tomàs s'enfada pel que està fent la Marta. Ella, perquè el compadeixi, li explica la seva dura infantesa i lo dolent que és Sebastià en aquesta situació. Els Perdigons i les Perdigones van a xafardejar, per a no perdre el costum, i Tomàs els hi conta una història on es veuen reflectits, perquè parla del mal que fan les persones que els agrada xafardejar i explicar-ho tot a tothom. Quan entra Manelic, com sempre se'n riuen i ell sofreix un rampell de ràbia que no pot contenir perquè vol saber per què se'n riuen. Després de veure l'estat d'en Manelic, la Marta fa fora els Perdigons i les Perdigones. Marta i Manelic discuteixen i ella decideix explicar-li tota la veritat, però a la Terra Alta. Ell accepta i diuen a Sebastià que volen marxar, però aquest no està d'acord en deixar-los marxar. Per tant, enfadat, fa venir a tothom perquè s'emportin el pastor i, mentre ho fan, Marta li diu que en Sebastià ha sigut el seu amant. Això, evidentment, no li fa gràcia a en Manelic i, enfadat, amenaça el seu amo.



En el tercer acte té lloc una discussió entre els perdigons per la manera com han tret en Manelic.
Pepa es troba a l'habitació de la Marta i els altres vénen a preguntar com està. Ella no vol sortir, però tot i així en Sebastià ve a emportar-se-la. Els Perdigons volen revoltar-se contra Sebastià però no s'atreveixen. Tots discuteixen de la manera com han tret en Manelic a fora. Nuri arriba dient que té por i els Perdigons la consolen. Marta fa reflexionar als perdigons sobre la manera com l'han tractat durant tots aquests anys, que vol sortir amb en Manelic però no la deixen. La Nuri ajuda a la Marta a preparar un pla per poder-se escapar de la casa. Quan va fer l'intent de marxar, es troba en Sebastià i la fa tornar a entrar. Parlant, ella li diu que estima en Manelic i ell entra en còlera. Se la vol emportar cap a la masia ja sigui viva o morta. Durant la forta discussió entra en Manelic per endur-se la Marta. Ell i Sebastià fan una lluita a mort per veure qui se la queda. Finalment Manelic el mata i crida a tothom perquè ho vegi. La història acaba quan en Manelic i la Marta marxen definitivament cap a la Terra Alta.

Aquest relat es tracta d'un drama realista i no d'una tragèdia pel simple fet que no té un final catastròfic. Malgrat que acaba amb la mort d'un personatge, resulta ser l'antagonista de Manelic i Marta, per tant la història té un final feliç.

10. Tres fragments premonitoris de l'obra.

El primer fragment que he detectat ha sigut a l'escena VI del primer acte, a la pàgina trenta-quatre, on en Manelic relata detalladament un dels seus somnis a la nit anterior. Segons ens conta, en Sebastià i la Marta seien amb ell mentre menjaven quan aquest primer preguntà al pastor si no li agradaria ser moliner. En Manelic respongué que així seria si hi hagués blat per moldre. Tot seguit torna a preguntar-li si no es voldria casar; i el pastor contestà que es casaria si trobés una muller maca que l'estimés. Finalment, malgrat les constants rialles dels qui l'escoltaven, el somni va esdevenir una realitat.

El segon fragment té lloc a l'escena V del mateix acte, a la pàgina vint-i-sis, on en Tomàs parla sobre la manera de ser de Manelic i discrepa amb les opinions d'altres personatges. Diu molt convençut que el pastor no és pas un babau, sinó que és molt bona persona tot i tenir el seu geni. Seguidament insinua que el seu mal geni és tant que un dia podria arribar a matar un home. Finalment, així succeí al desenllaç de l'obra.

La tercera premonició que he trobat ha sigut a l'escena XII del primer acte, a la pàgina quaranta-nou, on en Manelic i la Marta es queden sols després del casament i comencen a parlar després de diversos intents de mantenir una conversació per part del pastor. L'home li explica a la Marta com matà un llop que, adaptant-lo al final de la història, en sentit simbòlic, és en Sebastià.

1

8